Sant Josep i el dia del pare i del seminari

Sant Josep és el més gran sant després de la Verge Maria.

Imatge de St. Josep i el Nen Jesús a la capella de Sta. Rita de St. Julià de Vilatorta

En la jerarquia celestial hi ha primer la Santíssima Trinitat, Déu Pare, Fill i Esperit Sant, i per sota seu el lloc més alt és, per voluntat divina, el de la Mare de Déu. Després estan els cors angèlics, serafins, querubins, trons, potestats, arcàngels i àngels, i llavors ja venen els sants, del que el primer lloc correspon a Sant Josep, a qui Déu va voler fer cap de la Sagrada Família, espós amorosíssim i castíssim de Maria i pare adoptiu de Nostre Senyor Jesucrist. A part de l'elecció de la Verge Maria com a Mare de Déu, no hi ha missió més alta que la que va ser encomanada a Sant Josep i per tant a ell li correspon la major dignitat entre tots els altres sants. 

Sant Josep és el sant del silenci, silenci contemplatiu i actiu, i de l'obediència total i immediata a la voluntat de Déu. No es conserva ni una sola paraula seva ni als Evangelis ni en tot el Nou Testament, només allò que li passa i allò que se li diu i que sense cap resistència ni dilació posa en pràctica. El seu lloc excepcional en la Història de la Salvació va junt amb la seva extraordinari humilitat, discreció, modestia i acceptació del voler de Déu, desenvolupant amb eficàcia el seu paper en la guia, protecció, companyia i cura dels més propers i estimats per Déu, Jesús i Maria. 

I és també un somniador com Josep d'Egipte, el patricarca del mateix nom, que va viure mil·lenni i mig abans que ell. Un paral·lelisme més és que el seu pare en tots dos casos es diu Jacob. I així com el Josep de l'Antic Testament interpreta els seus somnis i els d'altres, el Sant Josep del Nou Testament també té visions en somnis però coneix sense cap necessitat d'interpretar-los allò que li transmeten angèlicament i només llevar-se ja compleix el que se li ha trasmès. És també el patró de la bona mort, per la seva pròpia en companyia de Jesús i Maria. I patró de l'Església, dels seminaris, de les congregacions religioses josefines i mendicats, dels pares i de les famílies. I el seu nom l'han portat molts sants posteriors i el porten moltes persones, com Josep i Josep Maria, Josefa i derivats com Josefina, Fina, Pep, Pepeta... així com ciutats i pobles de tot el món, com la capital San José de Costa Rica. I té molts devots, el seu nom des de St. Joan XXIII figura en el Canon Romà i amb el papa Francesc s'ha incorporat en totes les pregàries eucarístiques. Santa Teresa de Jesús deia que St. Josep era un sant que no li havia fallat mai, amb ell sempre obtenia o el que li demanava, o el més convenient segons les circumstàncies o un do encara molt major i millor. 

Siguem ben devots de Sant Josep i que ell ens protegeixi i solucioni dificultats en vida i ens obtingui de Jesús i de Maria el gran do d'una bona mort, en gràcia de Déu i, si pot ser, ja santificats!  

Diverses cegueses, la del món i les de l'ànima

Des de fa uns mesos he començat a assistir, convidat per la feligresa Anna Rifà, que és una col·laboradora amb ells des de fa molt, a les reunions mensuals d'una agrupació de cecs d'Osona, que abans tenia un altre nom però ara es diu "Junts veiem millor". I això coincideix en el moment d'escriure això amb el 4t Evangeli de Quaresma, la curació per part de Jesús del cec de naixement, que l'any 2023 s'escau el 19 de març. 

Nostre Senyor, que va passar pel món fent el bé al servei dels altres, va curar forces cecs, però el cas més detallat és el de l'Evangeli segons Sant Joan, amb les reaccions d'uns i altres i molt especialment dels fariseus, que es neguen a acceptar-ho o ho critiquen per haver estat en dissabte i donen diverses voltes a l'assumpte per la seva incredulitat i tancament a l'acció de Déu.

De cegueses humanes n'hi ha moltes. La més notòria, però no la més greu, és la física. Aquesta ceguesa és innocent i involuntària i és com una creu que cal portar seguint a Jesús amb la seva i si és acceptada amb resignació davant la voluntat de Déu, és un Purgatori en aquesta vida que n'estalvia i en tot cas alleuja i abreuja el molt més dur de l'altre vida, donat que tots som pecadors i ens cal santificar-nos en aquesta vida o purificar-nos en l'altre. La ceguesa biològica, en major o menor grau des de la total fins a la parcial o temporal, no té cap relació amb el pecat, com ho diu Jesús mateix a l'Evangeli, sinó que és una ocasió per tal que es manifesti l'acció divina. I des de l'Antiguitat alguns cecs han tingut fama de vidents, ja que al no veure aquest món ni aquest temps present han desenvolupat, junt amb l'afinament de tots els altres sentits corporals, una major comprensió del passat i del futur i no veient allò proper i aparent que veu el comú de la gent han tingut fama de ser més capaços d'intuir les coses llunyanes i amagades o internes. 

I l'ajuda als qui pateixen aquesta minusvalia ha pres moltes formes, des de l'escriptura Braille, dita així perquè fou ideada pel professor catòlic francès Louis Braille (1809 - 1852) que va publicar el seu sistema l'any 1829 permetent als invidents poder escriure, llegir i composar i tocar música, i per les seves avantatges fou adoptada oficialment a partir de 1853, estenent-se per tot el món. 

I el cas més famós del que és un veritable miracle és el de la nord-americana Helen Keller (1880 - 1968) que essent cega i sordmuda, va poder ser ensenyada mitjançant un sistema tàctil de comunicació per la professora Anne Sullivan (1866 - 1936), ella també amb una deficiència visual però no total, i d'aquí va passar a estudiar amb el braille i a comunicar-se mitjançant aquest i el llenguatge de signes dels sords (1), arribant a llicenciar-se a la Universitat, i essent una autora de gran profunditat que donava conferències, amb ajuda de traductors o ella sola ja que també havia après a vocalitzar i per tant a parlar (2), i escrivia llibres, entre ells l'autobiografia The Story of My Life (1903), The Word I Live In (1908) i My Religion (1927) i revisada, ampliada amb més material i reeditada com Light in My Darkness (1994), ja que quan era encara una noia Phillip Brooks (1835 - 1893) li va ensenyar sobre el Cristianisme i al conèixer a Jesucrist Hellen Keller va exclamar "Sempre havia sabut que Ell hi era, però no sabia el seu nom!" (3). Helen Keller essent sordcega també va comparar la ceguesa amb la sordesa i va dir que la sordesa era molt pitjor: "La ceguesa t'aparta dels objectes però la sordesa t'aparta de les persones". 

Retornant a l'episodi de la guarició per Jesucrist del cec de naixement, és palès que hi ha cegueses molt pitjors que la material: la ceguesa moral i la ceguesa espiritual, i els fariseus que se li oposen participen potser d'ambdues però com a mínim en tot cas de la pitjor de totes, l'espiritual. La ceguesa moral o ètica ens fa indiferents al sofriment aliè i no ser sensibles a la bellesa, sentit i grandesa dels manaments divins que perfeccionen la llei natural posada per Déu mateix en el cor dels homes. Avui dia diríem que és una ceguesa pròpia de psicòpates, sociòpates i delinqüents i també de les persones de moral desviada, inmorals o amorals. Per la seva naturalesa és més greu i perillosa que la ceguesa biològica, i els seus efectes són perniciosos pels mateixos que la pateixen i pels altres en relació o contacte amb ells, cosa que no passa amb la visual.

I la ceguesa més dolenta i fatal de totes és l'espiritual. Els fariseus, coneixedors i experts en l'Escriptura Sagrada de l'Antic Testament, que haurien de ser els qui reconeixessin al Fill de Déu, el seguissin i el proclamessin, no sols no el veuen sinó que no l'accepten i s'hi oposen i al final l'acusaran falsament i el faran condemnar a mort per crucifixió, en un intent màxim però fallit i finalment del tot contraproduent, d'anorrear-lo. Ells pretenien, potser sense saber-ho (4), fer triomfar les tenebres diabòliques i infernals sobre el món, però en canvi fent crucificar al Rei de la Glòria el que aconsegueixen, sense esser-ne tampoc conscients d'entrada, és que es realitzi l'obra divina de la Redempció de la Humanitat, en la que Crist paga per tots els nostres pecats i salva a tots els qui es vulguin acollir a Ell i a la salvació que porta per a cadascun dels éssers humans que creuen en Ell (5). Els fariseus són l'exemple més fort d'aquesta terrible ceguesa espiritual, voluntària i per tant culpable i d'inesperats efectes terrorífics pels qui es deixen dominar per ella i no s'obren a Déu sinó que pel contrari el neguen, se n'allunyen i fins el combaten. Els apòstates i els diabòlics són els casos més greus d'aquesta ceguesa espiritual, que afecta també a ateus, agnòstics, indiferents i no religiosos en general, en diferents graus de pecat i mal, arribant als graus més infernalment foscos en els anticristians i seguidors de l'Anticrist, com també en els blasfems, sacrílegs, enemics de Déu i odiadors de la fe. Només pensar en aquestes possibilitats i en el seu destí etern espanta i porta a la compassió de pregar per ells com va fer el mateix Jesús a la Creu: "Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan!", ja que no es pot perdre mai l'esperança i Déu no condemna a ningú en vida i només la mort en pecat mortal, es a dir sense penediment, conversió, penitència - que pot ser l'acceptació de la mateixa mort com a voluntat de Déu - i súplica i/o acceptació del perdó diví, és el que ho fa irremediable, ja que després de la mort i fora de l'existència temporal ja no es pot canviar per voluntat pròpia, encara que per un misteri diví sí que es pot ser purificat, purgant-ho i així poder entrar al Cel, si només es tenen pecats venials o romanents de pecats mortals ja confessats i perdonats, però no expiats encara en vida. 

La ceguesa de les coses del món és una malaltia i no té cap significat per a la salvació, les que són realment tràgiques són les cegueses moral i encara més l'espiritual. Demanem a Déu que ens en deslliuri i preguem pels qui les pateixen, perquè a diferència de l'orgànica, d'aquestes sí que se'n pot sortir sense necessitat de cap miracle sinó tan sols acceptant i acollint la crida divina a la conversió del cor i la salvació del pecat, el mal, el diable i l'infern, i els temps de Quaresma són especialment adequats per fer-ho ja que Déu ens dona unes gràcies especials si ens deixem entendrir el nostre cor i ho fem per la Passió del seu Fill i el seu Amor fins a donar la vida per tots nosaltres!     

L'evolució històrica mundial

Els temps actuals ens conviden a reflexionar cap a on va el món, i és convenient recordar als qui han reflexionat sobre el sentit de la història, des de diferents punts de vista, per veure si es pot aplicar a una època de final de cicle com la nostra en que tota la manera de fer les coses del segle XX per part dels governants i poderosos està ja acabant (1). Alguns dels principals i més encertats que han pensat sobre l'evolució històrica, la seva forma, les seves causes i conseqüències han estat, en una llista no exhaustiva però sí molt representativa: 

Sant Agustí (354 - 430), De civitatis Dei (410 - 426) 

Ibn Khaldun (1332 - 1406), Muqaddimah (1377)

Giambattista Vico (1668 - 1744), Principi di una Scienzia Nuova (1725)

Feliks Koneczny (1862 - 1949) 

Oswald Spengler (1880 - 1936), Der Untergang des Abendlandes (2 vol, 1918 i 1922)

Arnold J. Toynbee (1889 - 1975), A Study of History (12 vol, 1934 - 1961)

Alexandre Deulofeu (1903 - 1978) 

Carroll Quigley (1910 - 1977), Tragedy and Hope (1966), The Anglo-American Establishment (1981) 

Samuel P. Huntington (1927 - 2008), Political Order in Changing Societies (1968), The Clash of                                                                        Civilizations (1996)

Aquests autors i d'altres, tot i les seves diferències, tenen bastant en comú (2). Un dels punts que apareix en diversos d'ells és el paral·lelisme de les civilitzacions i fins i tot de les cultures amb organismes, que neixen, s'expandeixen, lluiten per imposar-se, arriben a un sostre quan estan a la seva plenitud i apogeu, i després decauen i finalment s'extingeixen (3), donant pas a altres de noves (4). I molts mostren una coincidència en les seves conclusions i prediccions, així com una gran visió del futur basada en l'experiència històrica del passat. Així Spengler va preveure que cap a l'any 2000 la civilització occidental entraria en un estat d'emergència previ al seu final, i això faria necessari un cesarisme, és a dir un totalitarisme no constitucional i antidemocràtic del poder efectiu, tant el visible i oficial com el fàctic a l'ombra (5), que duraria encara uns dos segles abans del col·lapse total definitiu (6).  

I encara que no recordo l'autor, en un llibre de text de batxillerat d'Història de la Literatura, vaig trobar en les primeres pàgines un gràfic sinusoidal de l'alternança temporal succesiva d'èpoques clàssiques (Grècia i Roma, el Renaixement, el Neoclassicisme, el  Realisme, el Noucentisme) i no (Orient, l'Edat Mitjana, el Barroc, el Romanticisme, el Modernisme...) fins i tot amb períodes en el seu interior (7) i, essent jo encara un noi aquesta descripció em va impressionar i l'he recordada sempre, alhora que m'ha fet interessar en aquestes visions panoràmiques, similituds  i evolucions, especialment de cicles històrics que coexisteixen amb el pas lineal del temps, donant lloc a un progrès helicoïdal, on les situacions no es repeteixen però sí que passen per fases semblants o paral·leles, a un nivell superior ja que coneixen a les anteriors i en formes diferents però equivalents (8). 

En el meu cas, per exemple, estudiant la història de Xina als anys 1980s vaig donar-me compte de la semblança entre la Xina Song (960 - 1279) i la manera de fer europea i occidental: riquesa, comerç, hedonisme, progressos científics i tècnics i noves armes sofisticades però voluntat pacifista per la prosperitat habitual amb crisis econòmiques per mals càlculs globals, i això em va fer pensar com aquesta dinastia xinesa va tenir dos períodes desiguals, els Song del nord i els Song del sud ja en declivi i decadència, i el seu final a mans dels mongols, molt menys civilitzats i cultes però molt més guerrers i expansius, i si una cosa així no podria acabar passant per analogia en el devenir de les situacions, però en aquella època, a  finals dels 1980s em va semblar mol improbable i poc verossímil que sorgissin en la nostra època uns pobles més rudes i salvatges però també més sans i virils com equivalent actual dels mongols medievals i que acabessin dominant la periclitant Europa i potser tot Occident, si bé ara ja no m'estranya gens, sobretot vist l'evolució a partir del 2001. I al llarg dels anys he fet molts altres estudis sobre cicles històrics que m'ha semblat trobar en els patrons cronològics, alguns dels quals vaig citar en alguna publicació l'any 1991 i en les tesis de llicenciatura d'Humanitats del 2004 i de Ciències Religioses del 2015i dels que algun dia en parlaré en aquest blog, sobretot perquè me n'ha semblat trobar-ne també a la Bíblia, on sembla suggerir-se un cicle d'uns 400 anys i un altre de 16 en alguns llocs. 

I igual que ser conscients de la propia mortalitat ens porta a preparar-nos pel fet i a intentar viure millor, "Pensa en la mort i no pecaras" ens diu la Paraula de Déu, i això ens fa homes , també conèixer un cert determinisme històric i la nostra posició en ell no ho canvia, però com fa notar Alexandre Deulofeu com a valor pràctic dels seus estudis, permet estar previnguts, saber que ha de ser així, no desesperar-se ni rebelar-se inútilment i molt menys prendre mesures brutals i contraproduents que ho agreu pel contrarigin, sinó intentar suavitzar-ho. És a dir: acceptar la voluntat de Déu i confiar en la seva Providència.

(1) Ara que es parla tant de l'Agenda 2030, any que coincideix amb el bimil·lennari de la Redempció de la Humanitat per Nostre Senyor Jesucrist, no és d'estranyar que l'actual estat de coses no continuï més enllà d'aquesta dècada dels 2020s, ja que l'esgotament, el tocar sostre i el declivi són patents i accelerats i personalment aposto per situar el 2028 com l'últim any d'aquest cicle actual i pensar que el 2029 ja en començarà un de nou, o sigui que totes les propostes que s'hi fan a l'Agenda, desencertades i desassenyades fins a l'absurd i el ridícul, seran en va i les coses aniran d'una altra manera diferent a la programada. 

(2) Amb matissos i veus divergents, però és més allò en que la majoria concorda.

(3) O bé es poden perpetuar com a supervivències sense influència en el destí general, petites, marginals, aïllades i sense importància, anecdotiques. 

(4) Que normalment neixen a les perifèries tant geogràfiques com socials, on el domini de l'antiga és menor.

(5) Tant amb líders polítics com el primer Mussolini, admirat fins i tot pels anglosaxons i pel propi Spengler abans d'embarcar-se en aventures imperials a Abissinia, fet que el desacredità a ulls de molts, o bé magnats i  líders econòmics com Cecil Rhodes (1853 - 1902) que també actuà com una mena de líder ideològic de l'Imperi Britànic. 

(6) Al peu de la lletra això pronosticaria el fi de la civilització occidental cap a l'any 2200, però tenint en compte que Spengler parla d'aproximadament, és més aviat al segle XXII, i diverses consideracions de precedents històrics porten a situar-ho al voltant del 2150, quan acabaria també el cicle iniciat al 1750.  

(7) Per exemple la Grècia arcaica - la Grècia clàssica - l'Hel·lenisme...

(8) Per exemple les revolucions, que en nom d'ideals, ideologies i utopies, provoquen  grans destruccions i matances, els protagonistes són primer botxins i després víctimes i acaben portant a tiranies i guerres, com en el cas de la Revolució Francesa, el Terror i Napoléó i el seu equivalent quasi exacte de la Revolució Soviètica, la Cheka i les Grans Purgues i Stalin, tot i que a França i Rússia la successió cronològica entre la revolució devorant els seus propis actors i el cesarisme no fou del tot igual. Però sí que aquests procesos, que de portes cap a fora deien buscar la felicitat de la majoria (Drets de l'Home i del Ciutadà, el comunisme) però que en realitat resultaren ser meres maneres de canviar els governants, invertir les coses, imposar ideologies totalitàries i dominar a la gent subjectant-la i fins esclavitzant-la (conscripcions del poble en armes, el Mur de Berlín), no pogueren imposar-se més que per la violència i les guerres civils (la Vendée, guerra de blancs i roigs), ja que no convencien i trobaven resistència sinó que al final portaren a grans guerres (les napoleòniques, la Segona Guerra Mundial). 

Ordenació d'un sacerdot osonenc

El 12 de febrer de 2023, a la catedral de Tarragona, l'arquebisbe Joan Planellas va ordenar 3 nous preveres. Un d'ells és el jove Mn. Andreu Figueras Paz, de Tona, diaca des de l'any 2017, ara incardinat a la diòcesi tarragonina, i els altres dos Mn. Albert Font i Mn. Damià Tarragó. 

                                                                 Foto arquebisbat de Tarragona

Després de celebrar les primeres misses a la seva diòcesi actual, on resideix des de fa anys, just un mes després, el 12 de març, va celebrar també la seva primera Missa a Tona, la seva localitat natal i on ha residit la major part de la seva vida. 

                                                                            Foto cortesia de Mn. Josep Molist

Va presidir ell la Missa dominical de la parròquia, convidat pel rector Mn. Josep Molist, que va concelebrar junt amb Mn. Francesc Chia. 

                                                                       Foto cortesia de Mn. Josep Molist 

Va ser el retrobament amb la seva antiga parròquia i església, aquest cop ja celebrant la Missa com a nou membre de l'Orde presbiterial. A continuació de la Missa hi va haver-hi una trobada, en la que els feligresos de Tona van poder saludar-lo i felicitar-lo personalment, per aquest gran pas al servei de Déu i de l'Església Catòlica en la seva vida. 

Que amb la consagració a Déu Mn. Andreu visqui sempre en gràcia i amb aquest do especial de l'Esperit Sant i aquest ser instrument de Jesucrist per portar-lo i fer-lo present entre la gent, i que tingui sempre la protecció maternal de la Mare de Déu, la Verge Maria, i que ajudat i salvat divinament sigui ell també col·laborador de l'acció divina en ajudar i salvar al seu proïsme!  

Jesucrist i l'Església, necessitat del món

Cap de Crist (1940) de Warner Sallman (1892 - 1968)

Alguns avisos recents sobre la dura i difícil realitat del nostre temps, tot allò que amb les cada cop més acceleradament creixents descreença i secularització generals arreu, i molt especialment a Europa i a tot l'Occident, és el que està passant actualment al món, una lluita espiritual: 

G.K. Chesteton (1874 - 1936): "Quan Déu surt per la porta, els dimonis entren per les finestres", "Quan una persona ja no creu en Déu no és que ja no cregui en res sinó que ja s'ho creu tot" (1) i també "Quan al món li treiem la seva part sobrenatural el que queda no és la part natural sinó l'antinatural". 

Charles Coughlin (1891 - 1979): "Wall Street i el comunisme són dos cares del dimoni" (2). 

El bisbe Fulton J. Sheen (1895 - 1979) en la seva alocució radiofònica del 26 de gener del 1947 als Estats Units: "Estem al final de la Cristiandat, no del Cristinianisme ni de l'Església sinó d'una vida econòmica, política i social inspirada en principis cristians. Això està acabant, ho hem vist morir. Mira els símptomes: la ruptura de la família, el divorci, l'avortament, la immoralitat, la deshonestedat general. Perquè és que tants pocs se n'adonen de la gravetat de la nostra crisi actual?. En part perquè els homes no volen creure que els seus propis temps són dolents, en part perquè implica massa autoacusació i principalment perquè no tenen estandards fora de si mateixos per a sopesar el seu temps. Sols aquells que viuen per la fe saben realment el que està passant en el món"   

Le Matin des magiciens (1960) de Jacques Bergier (1912 - 1978) i Louis Pauwels (1920 - 1997), traduïda al castellà l'any següent amb el títol El retorno de los brujos. El retorn al nostre temps d'irracionalismes i creences supersticioses o idolàtriques, quan no merament absurdes o il·lògiques, aberrants i impossibles, entre delirats i diabòliques, que semblaven ja definitivament superades des de feia molts segles (3). 

Joseph Ratzinger (1927 - 2022), el Papa Benet XVI (2005 - 2013): El triomf de Crist al segle I i del Cristianisme a l'Imperi Romà a partir dels segles III - V i a Europa als segles V - XI (4) va significar la efectiva desdimonització del món, però el declivi de la vida cristiana a partir del s. XVI i sobretot del s. XVIII amb uns efectes creixents fins ara, ha anat privant a la societat occidental i mundial d'aquesta gran avantatge i ara el món n'experimenta un retrocés i cada vegada hi ha més possessions i necessitats d'exorcismes (5).

La Fin de la Chrétienté (2021) de Chantal Delsol (1947), constatació de la fi no del Cristianisme però sí de la Cristiandat, és a dir de la civilització cristiana o almenys de la civilització influïda per les lleis i valors cristians, que van essent substituits per d'altres, amb resultats terribles i gairebé horrorosos però tant progressius que la gent s'hi va acostumant o fins ho arriba a veure normal o bé.   

The Return of Gods (2022) del pastor jueu messiànic Jonathan Cahn (1959), el progressiu apartament de la societat humana de la presència i protecció de Déu està portant al retorn de les entitats demoníaques conegudes com els déus antics, Baal, Molokh, Astarté... contra les que Déu ens havia previngut tant al llarg de l'alliberament d'elles realitzat per Ell al llarg de tota la Bíblia i continuat durant els dos mil anys de Cristianisme, que les havia anorreat i relegat, però que ara troben de nou entrada i espai per tornar-se a fer presents (6)

Naomi Wolf (1962) "Fins l'any 2020 les lleis judeocristianes dels Deu Manaments i de l'amor a Déu i al proïsme encara guiaven a la societat occidental i d'alguna manera a tots els països del món; la seva inesperada supressió, coordinada, universal i com espontània l'any 2020, passant molt ràpidament i sense resistència a una situació diferent i contrària, només em sembla explicable a partir de la intervenció d'una força sobrenatural negativa, una manifestació demoníaca molt poderosa, la irrupció de la qual ha estat llargament preparada per un apartament social i polític progressiu de Déu des de fa segles, però molt accentuat al segle XX i sobretot a partir dels anys 1960s, i així ha tingut el camp lliure per manifestar-se i enganyar, perjudicar, destruir i esclavitzar la gent" (7)

En el fons són els dos grans camins: el camí de la vida, la gràcia, el bé i la felicitat aquí i sempre amb Déu, manifestat en Jesucrist i present entre nosaltres per l'Esperit Sant, i el camí de la mort, el pecat, el mal i la desgràcia, el dolor i sofriment començats aquí però fets perennes en el més enllà (8), sense Déu i per tant amb el diable, que s'afanya a ocupar el lloc allà on veu l'absència de Déu per decisió de la llibertat humana.    

(1) Com en el conegut cas d'un ateu, lliurepensador i llibertí anglès del segle XVII del que els seus propis contemporanis constataven, estranyats, "que s'ho creia tot, excepte la Bíb

(2) És ben coneguda la persecució anticristiana a la URSS  i països comunistes o amb domini parcial seu, amb desenes de milions de víctimes, però no ho es tant, i cal no oblidar, fets com la destrucció l'any 1944 del monestir de Montecassino pels bombardeigs aliats, de forma innecessària i fins contraproduent per a l'estratègia bèl·lica, el bombardeig de la Universitat Catòlica de Lovaina i de la catedral de Colònia al final de la Segona Guerra Mundial i el bombardeig atòmic nord-americà de les ciutats japoneses de Hiroshima i Nagasaki, precisament els dos grans centres catòlics del Japó, l'any 1945. I si, al igual que el comunisme, el nazisme fou una ideològica satànica i també els japonesos feren moltes matances i experiments realment demoníacs, els bombardeigs salvatges aliats, destinats a matar com més civils millor, com els de Hamburg el 1943 i els de Tokyo i Dresde el 1945, tampoc sense justificació bèl·lica com no fos la venjança i el terror, semblen d'inspiració diabòlica.

(3) L'aparició de tota mena de moviments pseudopagans o neopagans i fins i tot de bruixeria, luciferins i satànics al segle XX n'és una mostra, com els de Gerald Gardner i la wica als 1950s o la instauració d'una mena d'església satànica a  Califòrnia per Anton Szandor La Vey l'any 1966, el mateix any en que es diu que un grup de multinacionals nord-americanes van decidir conjuntament promocionar tota mena d'esoterismes, orientalismes i irracionalismes, des de l'astrologia i el New Age al ioga i als Hare Krishna, primer als Estats Units i després a tot el món. Però tot i que llavors en fou l'eclosió, les arrels ja estaven com a mínim al segle XIX i principis del segle XX, amb moviments com els de Helena Blavatsky, Alister Crowley i l'acceptació legal d'aquestes pràctiques abans penaltzades per malignes i nocives per a societat. I ja abans s'havia constatat, per exemple amb Goya, que el somni de la raó engendra monstres.         

(4) Fins a la conversió dels lituans, els últims europeus pagans, als voltants del 1400, però el paganisme greco-romà ja havia desaparegut, extingit, a mitjans del segle VI, excepte alguna minúscula supervivència, i amb ell la continua i forta por als conjurs, maleficis, bruixeria, supersticions i màgia, que tardarien gairebé un mil·lenni en tornar a aparèixer. 

(5) Cita no literal, però si representativa i  desenvolupadora del seu pensament. I les estadístiques mostren que  a les societats més secularitzades, laiques i no creients o indiferents a la religió, és on hi ha més activitat diabòlica en nombre de possessions i necessitat d'exorcismes. Com també diversos l'estudi de la Història ens mostra, des del Kalevala finès a textos o reculls d'Àsia, Àfrica i Amèrica que  des del segle I aproximadament les divinitats paganes començaren a perdre poder i aquests esperits malignes ja no actuaven com abans, havent-se anat tornant mudes i inerts. Jo mateix en els meus estudis d'Humanitats, vaig fer un curs que tenia el revelador títol de "Quan els déus parlaven amb els homes", que tractava sobre mitologia grecoroman, i en el que també hi havia, tant implícitament com en ocasions explícitament, algunes referències a aquesta desvitalització, silenci i pèrdua de poder dels ídols a partir dels inicis de l'Era Cristiana, un fet que tot i que va ser progressiu, potser associat a l'expansió cristiana, va ser comú i universal arreu del món, fins i tot en llocs molt allunyats.  

(6) La jueva Naomi Wolf, que coincideix amb aquest autor en la seva valoració d'una accentuada presència diabòlica en el nostre temps - com ja havia pronosticat un segle abans l'esoterista Rudolf Steiner en unes conferències als anys 1910s on preveia des de pressupòsits ocultistes una destacada intervenció de  Satanàs, al que ell anomenava Ahriman - manifesta la seva estranyesa per la construcció i inauguració de rèpliques de temples sirians de Baal a Londres, Washington DC i Nova York, l'any 2018, així com la seva perplexitat per cerimònies oficials com la de la inauguració del Túnel de Sant Gotard, amb la presència de les més altes autoritats d'Europa Occidental, o la presència d'un gran brau d'aspecte com idolàtric al que sembñlaven venerar joves d'ambdos sexes mig nus en la cerimònia d'inauguració dels Jocs de la Commonwealth, la descristianització de la societat comporta no tant l'ateisme o agnosticisme com el retorn del paganisme i amb aquest un nou poder humanament atorgat a les entitats diabòliques que els pobles pagans consideraven els seus déus.

(7) En un article fet a principis de 2023. I té raó perquè cal vigilar molt en no allunyar-se, separar-se, prescindir i trencar amb Déu i fins oposar-se-li si més no en la pràctica, perquè si no és Déu, qui protegirà el món de l'acció del diable i dels dimonis, esperits malignes enemics tant de Déu com de la Humanitat, a la que volen fer tot el dany possible, sobretot l'espiritual incitant al pecat i a fer el mal en aquesta vida, buscant la perdició eterna dels éssers humans?

(8) Perquè en aquest món bé i mal, pecat i gràcia, estan barrejats tant col·lectivament com en el individu, i sempre es pot  escollir i canviar fins l'últim moment, a partir de la mort es diferencien dos destins definitius totalment separats: el del bé amb Déu al Cel i el del mal amb el diable a l'infern.   

Una oració humil i confiada

Una pregària: 

L'amor diví: "No et condemno, veste'n en pau i no ho facis més!"

"Senyor, estima'm quan menys m'ho mereixi, perquè és quan més et necessito!" 

De veritable mestre només n'hi ha un

L'únic veritable mestre és Jesucrist. 

Possible retrat de Jesucrist, a partir del Sant Sudari de Torí

Ell és el rostre humà de Déu, la Paraula divina feta home, l'únic guia bo, segur i a més real, existent i actuant sempre i a tot arreu, en cada individu al qui parla a través de la seva Església, dels textos sagrats de l'Escriptura i en la consciència més íntima de cadascú, ja que a tots ens estima com si fossim l'única persona existent i viva, i ens vol salvar a tots, però respectant la nostra llibertat i voluntat, és a dir que ens proposa el veritable camí que duu a la vida eterna, però no ens l'imposa. Només a Ell podem fer cas i és l'únic al que realment podem seguir i fiar-nos de la seva omnisciència i il·limitats amor i bondat envers tots. Ell és l'únic que no ens falla mai, com a molt som nosaltres els que podem fallar en el seu seguiment. 

I si davant la situació tan dolenta del món ens preguntem com hem arribat al desastre actual, la resposta és molt fàcil, per no seguir a Jesucrist i en canvi fer cas de molts falsos mestres, d'idees tan equivocades i pernicioses com influents en la nostra societat i en les nostres élites intel·lectuals, econòmiques i governants, i tota mena de poderosos de qualsevol tipus, que les han adoptat, veient en elles més que res mitjans de domini de la gent, i aplicant-les en benefici seu han anat portant el món per camins desviats fins a fregar en diverses ocasions la catàstrofe, potser total i tot. A continuació en cito alguns d'aquests que han descarriat la societat humana, començant per la occidental i a través d'ella la de tot el món, portant a vies mortes i carrerons sense sortida de tot tipus, quan no directament a l'abisme.  

Uns quants d'aquests ideòlegs desencertats i perjudicials, però molt seguits en el nostre món, que volguent-ho o no ens han acabat portant a situacions límit: 

Niccolò Machiavelli (1469 - 1527), El príncep (escrit l'any 1513, publicat el 1532). La política té unes raons d'Estat que són independents de la religió i de la moral, el governant pot mentir i enganyar per aplicar la seva voluntat, el maquiavelisme domina les relacions en els cercles de poder, s'aplica el principi del suposat mal menor i també que la finalitat justifica els mitjans emprats, és a dir que el qui mana pot fer el que vulgui sempre que ho sapiga fer hàbilment, que molt sovint és allò posterior de "que s'aconsegueixi l'efecte sense que es noti la intenció i l'interès". En el fons suposa una forma d'ateisme pràctic, el qui guanya té la raó, la història l'escriuen els vencedors, la traïció no prospera mai - perquè si prospera ja no es traïció - i com dirà Dostoievsky segles després "Si Déu no existeix, tot està permès".

Jean-Jacques Rousseau (1712 - 1770), les idees infantils i ingènues del bon salvatge i de que la civilització corromp la naturalesa humana, que de per sí és bona, segons ell sense cultura tota la Terra seria com una mena de jardí d'infància. La irracionalitat del sentimentalisme i la sensibleria passa a ser la norma, i seguint això es cometen els més grans disbarats amb bona consciència, fins i tot quan es veu el nociu dels resultats, "perquè la intenció era bona". I el món de somnis i il·lusions desemboca en una autèntica irrealitat on el desig és llei, i on les normes correctores per a una educació bondadosa (!) s'apliquen de manera tan pedestre i irresponsable que acaben ser contradictòries i contraproduents, com quan recomana portar als nois des de ben joves, amb el despertar del primer desig sexual ni que siguin quasi infants, a visitar burdells iniciant-los en les relacions sexuals amb prostitutes per tal que no caiguin en la masturbació.

Charles Darwin (1809 - 1882), L'origen de les espècies (1859). No tant per ell i per l'evolució biològica, sinó per ser l'origen dels darwinistes socials. Perquè si l'ésser humà no és més que un animal intel·ligent, llavors es segueix que pot ser tractat com un membre d'un ramat i la societat es pot convertir en una mena de granja. L'evolució és una teoria científica vàlida però deixa de ser-ho quan l'evolucionisme vol envair altres camps aliens al biològic i es presenta com una explicació naturalista del sorgiment de tot i a més s'oposa explícitament a la visió religiosa, cosa que ja és un sense sentit absolut, ja que les dos són compatibles cadascuna en el seu àmbit. Malauradament autors com Richard Dawkins pretenen usar el darwinisme per a justificar les seves creences atees i aquí és on el llegat de Darwin falla i és perillós. 

Karl Marx (1818 - 1883), El manifest del partit comunista (1848) i El capital (1867). Si els filòsofs poden canviar el món al seu gust, això fa de la societat un camp d'experimentació d'intuïcions, idees i pensaments que creuen posseïr la única manera de poder organitzar-la i que poden ser des d'acceptables però amb temptació totalitària fins a totalment desencertades i delirants, i igualment s'intentaran aplicar si els imbuïts d'elles i d'una pretesa missió tenen el poder, per molt mal que facin (1). Les del propi Marx eren totalment equivocades i fins perverses, pretenent que la societat està dividida i no unida i en lluita constant i no en pau, i si això no es troba en estat natural es fomenta per tal que encaixi en la teoria sigui com sigui, buscant tota mena de pretextos, alguns potser vagament adequats, però d'altres, la gran majoria, totalment inadequats i falsos, fins inventats ad hoc per tal que n'hi hagin.

Friedrich Nietzsche (1844 - 1900), la voluntat de poder, l'anticristianisme, el superhome, la moral dels forts en oposició a la fins ara moral d'esclaus, el superhome, l'etern retorn de tot. Una sèrie de deliris de rebel·lió contra Déu i contra tot, i el sadisme i la crueltat com exercisi del poder sobre l'altre, i en això té com una mena de precedent en el marquès de Sade, al que alguns arriben a considerar com una mena de filòsof, autor d'una moral sui generis basada en la inversió dels valors religiosos, ètics i socials substituits per uns de demoníacs, que va portar a aquest personatge a passar bona part de la seva vida a la pressó i al manicomi. L'autor de Més enllà del bé i del mal (1886), que també va acabar boig i va passar l'última dècada de la seva vida en un manicomi, és, en definició d'un professor meu de Filosofia, "una brúixola molt afinada... que senyala el sud". És a dir, se'l pot usar com a font, això sí tenint sempre que invertir tot el que diu i fer l'inrevès del que proposa, no en va té com ideal a l'Anticrist. És famosa la constatació "Déu ha mort va dir Nietzsche / Nietzsche ha mort va dir Déu" i està ben clar qui té raó. Però la seva filosofia està de trista i tràgica actualitat azmb les aberracions transhumanistes.  

Sigmund Freud (1856 - 1939), La interpretació dels somnis i el moviment psicoanalític. Avui dia ja desacreditat com una mena de misticisme absurd i una pseudociència no falsable, tancada en si mateixa i irrefutable per més proves en contra que s'hi trobin. Les idees de Freud van ser recollides de l'ambient, la quasi totalitat d'elles ja havia sigut apuntades per algú en algún moment, com a meres hipòtesis jutjades excessives pels mateixos autors i molt més encara pels crítics, però Freud les hi va donar validesa, les va usar com a pilars indiscutibles d'una estranya ideologia i les va reunir totes elles en un sistema ple d'anormalitats heterogenies: l'inconscient, el significat dels somnis, el complex d'Edip i l'incest, l'enveja del penis, la curació permitjà  treure-ho a la llum de la consciència, i tota una altre sèrie de pressupòsits com a mínim molt discutibles i parcials quan no clarament erronis i com deliris onírics, que ell va pretendre que eren universals i eterns per a totes les cultures i èpoques, i per a tots els individus, que com un veritable llit de Procust tenien que passar pel tub de que se'ls imposés aquelles explicacions, tot i que no hi tinguessin res que veure. Que el sistema estava equivocat ja des del principi es veu en el fet que els seus millors i més intel·ligents deixebles. com Adler i Jung, que eren els preferits de Freud, que els considerava els seus successors, el van abandonar ben aviat, ja quasi al principi, ideant cadascun els seus propis sistemes també (2). El més negatiu del freudisme és que converteix allò insà i excepcional en la norma i la base, invertint-ho tot, tothom és un malalt que com a molt dissimula o no es coneix com a tal , les bones qualitats són maldats reprimides i així, tot allò considerat bo ve, segons ell, de la inversió del dolent, que queda situat com a principi general: el desig de matar el pare (!), de tenir sexe amb la mare, els nens petits com a perversos polimorfs i no com a innocents, un món desquiciat, gairebé psicòtic, on tot es torna dolent. Tot i que ja no se li fa cap cas en estudios seriosos, a Freud encara se'l cita i estudia molt, i alguns seguidors seus com Lacan i altres han procurat fer totes les piruetes imaginables per intentar salvar almenys alguna cosa de les ruïnes del sistema, que no obstant és tan monolític i trabat amb pinzes que només traient-ne una petita peça ja s'enfonsa tot i a la pràctica se n'ha d'acabar fent un altre. 

I n'hi ha foces d'altres, que són seguits acríticament, com si fossin posseidors del secret de l'existència humana, quan aquest només el coneix Déu. Vigilem de no considerar mestres als qui no ho mereixen, perquè de Mestre només n'hi ha un! 

(1) El marxisme-leninisme i les seves evolucions estalinista, maoista i altres, han portat a les Grans Purgues, al Holomodor, al Gulag, als milions de morts del Gran Salt Endavant, als camps de la mort dels khmers roigs de Pol Pot, i en major o menor grau a tot arreu on s'ha implantat i durant tot el temps del seu domini. Es calcula que el comunisme, aquest teòric ideal utòpic que a la pràctica sempre ha resultat una tirania distòpica tant socialment com intel·lectualment ha produït per si sol uns 100 milions de morts, amb casos flagrants com el de Cambodja amb el genocidi autoperpetrat de més d'un terç i quasi prop de la meitat de la seva pròpia població. El propòsit merament humà d'establir un món correcte al nostre planeta ha resultat ser d'inspiració diabòlica i ha establert situacions infernals, cosa que no és d'estranyar venint d'una rebel·lió contra les lleis divines i fins les naturals. 

(2) Seguint en això el desenvolupament protestant, que d'uns pocs sistemes a l'inici, els de Luter, Zwingli, Calví... ha passat a desenes de grans denominacions, centenars d'altres menys importants i milers de petites sectes, algunes d'elles ja tan allunyades de l'original que ja no es poden dir cristianes i moltes de les quals no són considerades com a tal pels propis protestants. És una dinàmica que es desenvolupa sempre quan hi ha interpretacions pròpies i molts nous intèrprets amb el pas del temps.