A l'inici de la Creació, el Jardí del Paradís

Eva és la primera dona i la mare de tots els humans, com el primer home Adam n'és el pare. I Déu, l'Amor que els va crear i els estima, amb tota la seva descendència.

Déu els va perdonar a Adam, el primer home, i a Eva, primera dona, el seu pecat, i després de la mort i resurrecció de Jesucrist, les seves ànimes van entrar al Cel en la presència de Déu, el seu Creador, que ja havien vist i conegut familiarment al Paradís, parlant amb Ell, i són dels cridats a resuscitar per a la vida eterna a la Fi del Món. Els primers pares de la Humanitat, tot i el seu pecat i les seves terribles conseqüències per a tots els seus descendents, estava en el pla de Déu que es salvessin i ells es van deixar salvar, creient i vivent, tot i la immensa llunyania temporal, en l'anunci diví del Protoevangeli del Gènesi.  

Però aquesta antiga Creació va ser contaminada pel pecat i el mal de forma creixent, i per sort Déu va venir Ell mateix al món a salvar-nos, i a iniciar una nova Creació molt millor, que porta als éssers humans al Cel si es deixen salvar, en la que el nou Adam és Jesucrist, Nostre Senyor, i la nova Eva és la Verge Maria, Mare de Déu i Mare nostre del Cel. I si per Adam tots morim, per Crist tots vivim. 

Esperem i rebem molt bé al Salvador que ve al món fet nadó i fill de mare verge! 

Últims dies d'Advent: el Nadal ja és a prop!

Els últims dies d'Advent són fires privilegiades, el Nadal ja és ben a prop.

La llum de Jesús, que ve a nosaltres, ja il·lumina les tenebres del món. Foto: Mare Teresa

Crida d'alegria que el Senyor ja és prop

Crida d'alegria que el Senyor ja és prop

Crida d'alegria que el Senyor és ben prop

És ben prop, és ben prop

El Senyor ja és ben aprop!  

Un bon amic

Mn. Canisius Niyonsaba (Rwanda, 1968) va estar destinat al bisbat de Vic des de mitjans de 2006 a desembre de 2013. Mn. Joan Casas, missioner molts anys a Rwanda i bon coneixedor del país, me'l va presentar així que va venir a Vic, al juliol del 2006, per tal que es tragués el carnet de conduir a l'autoescola familiar que llavors portavem a Calldetenes el meu pare i jo, cosa que efectivament va fer a finals de desembre del 2006, no sé si el mateix 21 de desembre, festa de St. Pere Canisi, el seu sant (1).

Mn. Canisius Niyonsaba amb l'autor del Blog, llavors seminarista, a Kirundo, Burundi, agost de 2007

Des d'aquell moment en que vam començar-li a ensenyar a conduir, vaig ser un gran amic seu, fins al punt que el juliol - agost del 2007, ja traspassada l'autoescola a uns altres propietaris, vaig anar amb ell de company i guia en un viatge de gairebé un mes a Rwanda i 3 dies a Burundi. No va ser un viatge turístic, doncs no vam anar a les grans atraccions dels Virunga i els goril·les de muntanya, ni al parc d'Akagera amb la seva fauna africana de sabana, ni a les catarates Rusumo, les zones paradisíaques de Kibuye i Kigufi de la riba del llac Kivu, ni altres llocs considerats molt turístics del país, exceptuant el bosc de Nyungwe si bé aquest el vam creuar per carretera per motius pràctics, anant i tornant del llac Kivu, però per que anavem a visitar la vida eclesial a Nyamasheke i Cyangugu. 

Mn. Canisius a Rwanda, quan hi vam anar junts 

El que vam fer és una experiència d'una Església jove, nascuda cap als anys 1900s, molt vital i activa,  anant a parròquies als pujols i turons del país, on per l'altitud fa un clima primaveral tot l'any, tot i que està situat a l'Equador. Així un cop arribats a l'aeroport Kayibanda de la capital Kigali, on ens vam allotjar a St. Paul Accueil i la Procure, el nostre recorregut ens va portar per Rwankuba fins a Ruli, d'allà vam tornar a Kigali passant pel seminari d'un poble en el camí. Després vam anar a molts altres llocs, entre ells Butare, Gikongoro, Ndera, Ruhuha, Shango, els ja citats Nyamasheke, amb una parròquia amb un jardí que semblava un paradís, i Cyangugu, des d'on es podia veure Bukavu al Congo. En ocasions en Canisius em deixava tota una setmana o alguns dies en una parròquia perquè fes l'experiència jo sol amb el rector i vicari(s) de la mateixa i els seminaristes i feligresos, però en moltes d'altres ocasions anavem junts com quan vam ser els tres dies a Burundi, visitant Muyinga, Murore i Kirundo, trobant que aquest és un dels països més pobres del món, quan hi vam ser no hi havia benzina enlloc, excepte en alguns llocs diocesans, on vam poder repostar. 

Una altre foto feta meva del viatge de l'agost de 2007

Després d'això i ja a Catalunya, amb Mn. Canisius, que a Rwanda era padiri o abbé, però com que exercia aquí era mossèn, vam ser sempre molt amics i vam estar en contacte, per exemple va ser ell el que em va encarregar recollir a l'estació de tren de Vic quan arribava per primer cop aquí a Mn. Valens Bisawimana (1968 - 2013), que era molt bona persona i també va ser un gran amic meu, amb el qui hi tenia molta confiança, però que malauradament va morir força jove encara, en una altre ocasió parlaré d'ell. I també en relació amb Mn. Canisius vaig fer una bona amistat amb una seva neboda, Françoise Ubizeyimana (1983), que tot just arribada aquí des de França al desembre de 2006 me la va presentar i vam fer junts a casa meva, amb la família, el dinar de Nadal, i a qui també vaig veure sovint fins que va marxar a Alemanya l'agost de 2012. Però de tots ells i altres rwandesos, a alguns dels quals els vaig conèixer a Rwanda abans que vinguessin aquí com Mn. Fulgence Hitayezu, amb qui vaig estar una setmana a la seva parròquia allà, també un bon amic, i altres que els vaig conèixer aquí just quan van arribar, com Mn. Jean Hakolimana, que anys després el 2011 seria el director de la meva tesina en Ciències Religioses del ISCR de Vic. Amb tots ells i molts altres he tingut sempre un tracte molt fàcil i fluid, i per ambdues bandes, a part que he après unes quantes paraules i frases en rwandès, que no m'ha costat gens d'aprendre perquè la pronunciació és fàcil (2) i les expressions en kinyarwanda em queden molt fàcilment, a vegades només haver-les sentit una vegada. 

I tot i que fa ja força anys que no el veig, des d'aquest meu blog, el felicito pel seu sant: Twishimiye, isabukuru nziza! 

I de pas el felicito a ell i a tots els meus amics rwandesos pel proper Nadal i Any Nou: Noheri nziza n'umwaka mushya muhire! 

(1) Pel seu sant va aprovar alguna cosa, d'això n'estic segur, però no ser si era ja la circulació i el carnet de cotxe, o només la teòrica, i en aquest cas va aprovar-ho tot poc després, a principis de 2007. 

(2) Excepte algun so que als europeus, i fins i tot potser als no africans o encara els no rwandesos ens costa moltíssim pronunciar bé i fins ens és quasi impossible diferenciar-lo d'un so semblant més senzill, com reconeix el per altre part gran coneixedor de la llengua rwandesa Mn. Josep Pujol (1942): "Tu notes la diferència? Jo tampoc, però ells sí!" referint-se a la pronunciació d'una beguda Agashya feta del fruit de la passió, el maracujà, i d'una paraula igual, agashya, que vol dir nou, que només es diferencien en una per a nosaltres pràcticament indetectable diferencia al pronunciar "shy". 

Ensenyament de pares i professors

Algunes ensenyances dels mestres que has tingut són especialment valuoses i duradores. Com a exemple cito algunes observacions que m'han servit molt en el meu cas: 

L'autor d'aquest Blog de jove, quan estudiava Batxillerat i ja
 començava a plantejar-s'ho això, aquí a Andorra, juny de 1969

Religió: 

Déu És, nosaltres existim, i ho fem per Ell. 

I essent que Déu és, viu i actua, allò realment important no és que l'home cregui en Déu, perquè si l'home el desconeixés o el negués, això no afectaria gens a Déu que seguiria essent, existint i proveint, sinó només a l'home que seria ignorant i estaria perdut respecte al món sobrenatural; l'important és que Déu, malgrat tots els pecats, maldats, injusticies, falsedats, guerres i demés abominacions i coses execrables que desgraciadament abunden tant en la vida humana, cregui en l'ésser humà i no se'n cansi. I això els cristians sabem que ho tenim assegurat perquè en Jesucrist Déu ha unit definitivament i indissolublement la seva divinitat amb la condició humana, ha redimit la Humanitat i ara res els podrà separar i l'home no sols té obert el camí de la bondat, l'amor, la justícia i la pau, sinó que si mai ha caigut sempre té, gràcies a Crist, l'oportunitat de començar de nou.  

La Religió és la relació veritable i bona dels homes, tan individualment com col·lectivament, amb el Déu únic i veritable. I com que de Déu només n'hi ha un, la Santíssima Trinitat, de religió només n'hi ha una, i passa per Crist, única via d'accès a Déu Pare; però com que els éssers humans sóm moltíssims i tots amb diferències pròpies, que Déu respecta ja que ens ha donat llibertat i ens estima, a la pràctica hi ha gairebé tantes relacions religioses com persones, ja que el que varia és la part humana, però si la religió és autèntica, en tots els casos passa per l'Església catòlica i per Jesucrist. 

En la pràctica religiosa l'excipient i la presentació poden canviar, però com en el cas de les medecines l'essència del principi actiu ha de ser el mateix i a més íntegre, sense adulteracions.

Una porta que sempre està oberta o una que sempre està tancada no és una porta, en el primer cas és un mur, en el segon un forat, la porta està per obrir i tancar i en el cas de la Religió els teòlegs i els bisbes tenen funcions diferents, els teòlegs per obrir i els bisbes per tancar, els primers poden canviar l'excipient i l'excipient però els segons han de tenir cura de la integritat de l'essència, del principi actiu. 

 

No s'ha de ser massa tancat ni massa obert. Com els éssers vius, cal mantenir la relació amb l'ambient, però preservant la pròpia identitat. Una institució no ha de ser tan oberta que es dilueixi, es devalui, es desvirtui i es desnaturalitzi, ni tant tancada que es torni rígida, s'esclerotitzi, mori i es fossilitzi. L'adequada relació amb l'ambient és vital. 

Les trobades i les síntesis es poden fer per dalt, de màxims, o per baix, de mínims. En el primer cas es combina i suma allò positiu compatible que fa millorar, en el segon es busca un mínim comú, reduint moltes coses bones. Així a Alexandria, als segles III - I aC es va fer la trobada entre els semites religiosos i els indoeuropeus experts en aquest món, i es va fer entre els millors de cada grup, els hebreus, monoteistes polígams, i els grecs, politeistes monògams i l'encontre culturalment enriquidor es va fer per dalt, amb la Septuaginta, traducció de l'hebreu al grec considerada divinament inspirada, que va col·laborar a fer possible l'Encarnació del Logos, i a partir del segle I, amb Jesucrist, del contacte cultural en sortiren els cristians, monoteistes trinitaris i monògams (1). Això és un ascens al nivell humà màxim, pel contacte amb el diví, que vingué preparat per la fe d'uns i la recerca i l'inventiva dels altres, donant lloc a una saviesa religiosa conjuminada i potenciada per la saviesa humana. El Cristianisme, i especialment el catòlic, és el punt més alt de la Història de la Humanitat, la plenitud humana oberta a la salvació divina, coneixedora dels dos móns. 

Filosofia: 

El Budisme és la suposició que ja estem a l'Infern i que es pot escapar d'ell extingint-se. 

El Renaixement no va obrir l'especulació intel·lectual sinó que més aviat la va limitar, reduïnt-la a allò purament natural, i per tant descartant ja d'entrada molts temes. Les grans especulacions intel·lectuals de més alta volada i més audaces foren les de l'Escolàstica a l'Edat Mitjana, que no s'hauria de dir així sinó la Cristiandat o la Ciutat de Déu, o encara millor la Societat o la Civilització de Déu (2).  

La Il·lustració va començar tancant del tot portes i finestres, per tal que no entrés gens de la llum de dalt del cel, i un cop fet això , ja a les fosques, després va procurar encendre tantes espelmes com va poder. 

Nietzsche és una brúixola molt afinada que senyala el Sud (3). 

Que només tenen valor les afirmacions empíricament demostrables no és una afirmació empíricament demostrable. 

La frivolitat és un estat tràgic de vida. 

Unes constatacions que il·luminen tot un tema i desperten la intel·ligència al respecte no sols d'allò tractat sinó també en general. La última de Religió i les dues últimes de Filosofia són pròpies meves, però com les vaig pensar de jove, segur que les vaig sentir o se'm van suggerir d'alguna manera 

Deixem-nos ensenyar i il·luminar, tant divinament com humanament, i apliquem els descobriments i allò après a la nostra vida i a les nostres relacions amb Déu, amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb tot, així viurem una vida humanament digna i divinitzada per la gràcia divina en nosaltres i en el nostre ambient! 

(1) Una trobada per baix hagués donat lloc a una mentalitat politeista polígama, materialista i escèptica davant la Revelació divina i alhora també supersticiosa i màgica respecte al món terrenal, cosa que s'assembla molt a una bona part de la situació de la societat en els nostres dies. En lloc d'adoptar allò positiu d'uns i altres, adoptant allò negatiu de cada, i per tant descendint del millor al pitjor. 

(2) Que d'alguna manera va ser, en el món europeu, la millor època de la Humanitat, pel seu encertat coneixement del diví i la seva obediència general als manaments de Crist. 

(3) Una també molt coneguda és aquella de "Déu ha mort!" va afirmar Nietzsche, "Nietzsche ha mort..." va dir Déu i des del 1900 la Humanitat pot comprovar qui tenia raó. I sembla que aquest pensador alemany dona per moltes reflexions d'aquestes, perquè també es diu respecte a la seva afirmació "Si Déu existís, qui suportaria no ser-ho?", que no s'aguanta per enlloc perquè de Déu només n'hi ha un i els éssers humans són desenes de milers de milions, i tots moren, mentre que Déu viu sempre. 

Temps d'Advent

Des del 17 de desembre cada any s'entra en la fase segona i final de l'Advent, perquè és quan falta sols una setmana per a la Nit de Nadal, i des del diumenge IV d'Advent els 4 ciris de la corona d'Advent ja estan encesos a la Missa dominical, representant que la llum de Jesús, que esbaeix les tenebres del món ple de pecat, ja està a prop i comença a il·luminar-lo amb la seva presència. 

Diumenge IV d'Advent, 18 desembre 2022, a St. Miquel de Balenyà. Foto Glòria Sanglas.

Alegrem-nos, que el Nadal del Fill de Déu que ve a salvar-nos, ja és ben a prop! 

Etapes en l'arribada de Jesús i del Cristianisme

Històricament, per a la Salvació hi ha unes fases: 

La primera és la Preparació, amb la revelació de Déu a Abraham (s. XIX aC?) i Melquisedec contemporani seu, com també els patriarques Isaac i Jacob, Moisès (s. XIII aC) amb Aaron, Miriam i Josuè, David (s. XI-X aC), i Salomó (s. X aC), Elies i Eliseu (s. IX aC)... Tot l'Antic Testament és la preparació de l'arribada de la Salvació portada per Déu fet home en la plenitud dels temps, en el moment central de la Història de la Humanitat. 

Hi ha un Precristianisme, que en l'Antic Testament apareix de forma esporàdica però creixent amb Josep a Egipte (1ª meitat II mil·lenni aC), Rut (s. XI aC), Samuel (s. XI aC), Isaïes (s. VIII aC) amb la profecia de la Verge que tindrà un Fill que serà l'Emmanuel, és a dir Déu entre nosaltres (1), i els anomenats Segon i Tercer Isaïes (s. VI aC) ja a la purificació de l'Exili babilònic, amb la predicció del Servent sofrent de Jahvè, i en general tots els profetes, sobretot els literaris, que anuncien a Jesús (2), i llibres que Jesús cita molt com el Deuteronomi, els Salms, Jonàs...

I un Protocristianisme, iniciat cap al 250 aC, amb la traducció grega inspirada de la Septuaginta (3) i els Deuterocanònics. Si al segle II de l'Era Cristiana els jueus, que fins llavors la usaben, abandonen la Septuaginta i fan noves traduccions com les d'Aquila, Onkelos i altres, és perquè són conscients que si accepten la Septuaginta han d'acceptar que Crist Jesús és el Messies i Fill de Déu promès i esperat. El mateix o semblant es pot dir dels llibres i textos deuterocanònics, que hi contribueixen també aclarint diversos punts o matissant la mentalitat. 

El Cristianisme arriba amb Jesús,  a partir de cap al 25 aC amb la concepció immaculada de la Verge Maria, l'Anunciació i Encarnació, St. Josep, St, Joan Baptista i els altres que amb la seva col·laboració fan possible l'aparició de Déu fet home, hi participien i el reconeixen i l'anuncien, com Elisabet, Zacaries, Joaquim i Anna, els pastors que l'adoren en el Nadal, Simeó i Anna, els mags de l'Orient que el busquen i el troben, potser fins i tot els doctors que queden admirats d'Ell al Temple. I a partir del baptisme de Jesús i l'inici de la seva vida pública, fins als fets de la Passió i la Pasqua, amb el naixement de l'Església el dia de Pentecosta amb el do de l'Esperit Sant. Aquesta és la situació del món avui dia i amb molt d'encert tot el món, sigui creient o no, usa l'Era Cristiana i el calendari gregorià, com a referència internacional mundial. L'Evangeli es predica a tot el món i la Bíblia es tradueix a totes les llengües i avui dia, la major part de la Humanitat és cristiana i dins del Cristianisme la majoria pertany a l'Església Catòlica. 

Celebrem, doncs, amb gran goig l'arribada de Jesús en el Nadal que ens ha obert aquests ara ja 2 000 anys (4) de la Salvació i la nova Creació!  

(1) I és possible que hi hagués també una petita preparació, anticipació i col·laboració extrabíbliques, com les grans figures de la filosofia grega Sòcrates (470 - 399 aC), Plató (427 - 347 aC) i Aristòtil (384 - 322 aC) i fins alguns membres de l'Estoicisme (300 aC) com Sèneca (4 aC - 65), i l'Egogla IV de Virgili (70 - 19 aC) cap al 40 aC, quan anuncia l'imminent arribada d'un Nen que canviarà el món i iniciarà l'Edat d'Or, tot i que ell semblava referir-se a alguna família llatina contemporània seva, perquè en aquests casos, molt més que en qualsevol figura bíblica, no sabien què estaven fent, però quan tenien encerts així actuaven d'alguna manera inspirats i deien coses que no comprenien i els superaven. I això continua després en cercles probablement no cristians, com en el cas de la carta del sirià estoic Mara bar Serapión, escrita en siríac cap a l'any 75, al seu fill Serapió, en la que parla de que els jueus feren executar al "rei savi dels jueus", que va donar les seves lleis justes i universals que perduren en el seu ensenyament i que foren castigats per aquest crim -  del que fa un paral·lelisme amb les execucions de Pitàgores i Sòcrates -  amb la destrucció del seu Temple; tot i que potser era un monoteista, sembla ser un pagà qui escriu això, comentant-ho tan a prop dels fets. 

(2) I a Maria, la Mare de Déu, començant pel petit Evangeli del llibre del Gènesi, redactat molt probablement a Mesopotàmia durant l'Exili, que ja prediu la lluita de la dona i la seva descendència contra la serp. I Jesús de Natzaret, fill seu, és qui compleix els centenars de profecies de l'Antic Testament, que feien referència a Ell, el Salvador del món.

(3) A l'Egipte Ptolemaic (323 - 30 aC) i molt especial a la seva capital, la megalòpolis cosmopolita Alexandria, "la Nova York de l'Antiguitat", coincidiren i es trobaren el millor de dos móns: els jueus, monoteistes polígams religiosos i poble escollit per Déu per revelar-se i fer-lo seu, i els grecs, politeistes monògams i dotats de gran intel·ligència i d'afany de savisesa, i al fer la síntesi per dalt, per voluntat divina, propiciaren l'aparició dels cristians, monoteistes monògams, conèixedors de l'Encarnació de Déu en Jesucrist i que a més feren la unió de les dues savieses, la religiosa i la natural i humana, és a dir de Jerusalem i Atenes. En el Cristianisme posterior sempre hi hagut com dos pols, el més hebraic i el més hel·lènic, d'alguna manera exemplaritzats en les escoles teològiques d'Antioquia, més semita, i d'Alexandria, més indoeuropea, si bé l'ortodòxia es troba precisament en el centre dels dos.  

(4) La plenitud del temps i l'etapa final de la Història, que acabarà amb els fets anunciats al llibre de l'Apocalipsi i la segona vinguda de Crist, la fi del món i el Judici Final, en un temps que no sabem i que podria ser ben aviat o molt llunyà.   

El Càntic dels càntics avui

L'anterior entrada (1) es podria haver titulat "El càntic dels càntics avui", perquè la parella humana que viu en l'amor fa realitat i actualitza l'amor entre el nuvi i la núvia, i entre l'espòs i l'esposa, que és ja en sí una alegoria de l'amor de Déu i de l'ànima humana, perquè Déu és Amor i per tant allí on hi ha amor hi ha Déu. I St. Pau, en el Nou Testament, diu de forma també inspirada que el matrimoni humà és com un símbol del matrimoni entre Crist i l'Església. Però uso el títol per aquesta. 

Això bé al cas que el 17 de desembre, dia de Sant Llàtzer (2) i de St. Joan de Mata, va morir la meva mare (3) Nativitat Valls Costa (1929 - 2018), només 8 dies abans de complir els 89 anys, ja que havia nascut a les primeres hores de la nit del 25 de desembre, el dia de Nadal. Per tant en aquesta data del 2022 fa just 4 anys que Déu la va cridar amb Ell, i en anys anteriors ja m'he fet ressò de l'aniversari.

La Nati i el Ricard a casa seva amb uns cosins, els esposos Carme i Ramon, a mitjans-finals del 2007

Però el que en aquesta entrada del Blog vull destacar, en relació amb l'article ja citat, és la història d'amor que va viure amb el pare, Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008). Es van casar a Montserrat el dia de la Mercè de 1958, van tenir cinc fills més (4), Immaculada (1960), Xavier (1961 - 2022), Meritxell (1964), Mercè (1965) i Marta (1970), formant una família nombrosa de 7 fills i una llar en la que fins la seva mort el 1977 sempre hi va estar la iaia paterna Àngela. 

Malgrat totes les dificultats i problemes de la vida es van estimar sempre; aquí al desembre de 2007

Ells dos, Ricard i Nati, van viure sempre ben units, i van estar ben a punt de celebrar els 50 anys de casats, les noces d'or (5), però no va poder ser per la mort del primer el 26 de juliol, dos mesos abans. Però van poder celebrar moltes fites familiars, com la de ser avis el 1982, quan ell tenia 58 anys i ella 52, i el primer besnet va nèixer a principis de l'any 2008, encara en vida de tots dos. També van construir moltes coses l'un i l'altre i junts, i van decidir-ho tot d'acord. 

I és que l'amor uneix, crea i perdura. Com diu St. Joan de la Creu (6), al capvespre de la vida se'ns examinarà de l'amor amb que haguem viscut. I es pot dir que alguns passaran l'exàmen amb bona o molt bona nota, com els sants. Esperem que sigui així per a moltíssims i especialment per a tots els nostres éssers estimats i tot els homes de bona voluntat! 

(1) "Coneixent gent jove del món" del 16.12.2022

(2) I el nostre pare i tots els fills tenim el cognom Lázaro. La Missa exequial i enterrament va ser el 18 de desembre, dia de la Mare de Déu de l'Esperança. 

(3) En realitat la segona mare, perquè la mare biològica, Digna Medina Rigol (1925 - 1956) va morir de malaltia, quan jo tenia 2 anys i el meu germà Jordi dos mesos, quedant el nostre pare vidu i amb dos fills petits, pel que també ens va cuidar molt fins a la seva mort la nostra àvia paterna, Àngela Sanromà Forés (1899 - 1977), però al cap de dos anys del decès de la mare, el nostre pare es va tornar a casar i la seva nova esposa ens va fer de mare i a casa sempre la vem anomenar tots "mama". 

(4) A part dels dos fills anteriors, l'autor d'aquest blog Ricard (1954) i Jordi (1956 - 2021), que ella va adoptar i va tractar sempre com si fossin fills seus. 

(5)  Les de plata les van celebrar el 1983, moment en que amb altres famílies casades el 1958 van començar a reunir-se cada any per fer una festa comuna el dia de St. Joan, 24 de juny, i ho van seguir fent fins a la mort del pare, en que en aquesta data del any 2008 ell ja estava molt malalt i ingressat en un hospital de Vic.

(6) La festa del qual és el 14 de desembre.