Etapes en l'arribada de Jesús i del Cristianisme

Històricament, per a la Salvació hi ha unes fases: 

La primera és la Preparació, amb la revelació de Déu a Abraham (s. XIX aC?) i Melquisedec contemporani seu, com també els patriarques Isaac i Jacob, Moisès (s. XIII aC) amb Aaron, Miriam i Josuè, David (s. XI-X aC), i Salomó (s. X aC), Elies i Eliseu (s. IX aC)... Tot l'Antic Testament és la preparació de l'arribada de la Salvació portada per Déu fet home en la plenitud dels temps, en el moment central de la Història de la Humanitat. 

Hi ha un Precristianisme, que en l'Antic Testament apareix de forma esporàdica però creixent amb Josep a Egipte (1ª meitat II mil·lenni aC), Rut (s. XI aC), Samuel (s. XI aC), Isaïes (s. VIII aC) amb la profecia de la Verge que tindrà un Fill que serà l'Emmanuel, és a dir Déu entre nosaltres (1), i els anomenats Segon i Tercer Isaïes (s. VI aC) ja a la purificació de l'Exili babilònic, amb la predicció del Servent sofrent de Jahvè, i en general tots els profetes, sobretot els literaris, que anuncien a Jesús (2), i llibres que Jesús cita molt com el Deuteronomi, els Salms, Jonàs...

I un Protocristianisme, iniciat cap al 250 aC, amb la traducció grega inspirada de la Septuaginta (3) i els Deuterocanònics. Si al segle II de l'Era Cristiana els jueus, que fins llavors la usaben, abandonen la Septuaginta i fan noves traduccions com les d'Aquila, Onkelos i altres, és perquè són conscients que si accepten la Septuaginta han d'acceptar que Crist Jesús és el Messies i Fill de Déu promès i esperat. El mateix o semblant es pot dir dels llibres i textos deuterocanònics, que hi contribueixen també aclarint diversos punts o matissant la mentalitat. 

El Cristianisme arriba amb Jesús,  a partir de cap al 25 aC amb la concepció immaculada de la Verge Maria, l'Anunciació i Encarnació, St. Josep, St, Joan Baptista i els altres que amb la seva col·laboració fan possible l'aparició de Déu fet home, hi participien i el reconeixen i l'anuncien, com Elisabet, Zacaries, Joaquim i Anna, els pastors que l'adoren en el Nadal, Simeó i Anna, els mags de l'Orient que el busquen i el troben, potser fins i tot els doctors que queden admirats d'Ell al Temple. I a partir del baptisme de Jesús i l'inici de la seva vida pública, fins als fets de la Passió i la Pasqua, amb el naixement de l'Església el dia de Pentecosta amb el do de l'Esperit Sant. Aquesta és la situació del món avui dia i amb molt d'encert tot el món, sigui creient o no, usa l'Era Cristiana i el calendari gregorià, com a referència internacional mundial. L'Evangeli es predica a tot el món i la Bíblia es tradueix a totes les llengües i avui dia, la major part de la Humanitat és cristiana i dins del Cristianisme la majoria pertany a l'Església Catòlica. 

Celebrem, doncs, amb gran goig l'arribada de Jesús en el Nadal que ens ha obert aquests ara ja 2 000 anys (4) de la Salvació i la nova Creació!  

(1) I és possible que hi hagués també una petita preparació, anticipació i col·laboració extrabíbliques, com les grans figures de la filosofia grega Sòcrates (470 - 399 aC), Plató (427 - 347 aC) i Aristòtil (384 - 322 aC) i fins alguns membres de l'Estoicisme (300 aC) com Sèneca (4 aC - 65), i l'Egogla IV de Virgili (70 - 19 aC) cap al 40 aC, quan anuncia l'imminent arribada d'un Nen que canviarà el món i iniciarà l'Edat d'Or, tot i que ell semblava referir-se a alguna família llatina contemporània seva, perquè en aquests casos, molt més que en qualsevol figura bíblica, no sabien què estaven fent, però quan tenien encerts així actuaven d'alguna manera inspirats i deien coses que no comprenien i els superaven. I això continua després en cercles probablement no cristians, com en el cas de la carta del sirià estoic Mara bar Serapión, escrita en siríac cap a l'any 75, al seu fill Serapió, en la que parla de que els jueus feren executar al "rei savi dels jueus", que va donar les seves lleis justes i universals que perduren en el seu ensenyament i que foren castigats per aquest crim -  del que fa un paral·lelisme amb les execucions de Pitàgores i Sòcrates -  amb la destrucció del seu Temple; tot i que potser era un monoteista, sembla ser un pagà qui escriu això, comentant-ho tan a prop dels fets. 

(2) I a Maria, la Mare de Déu, començant pel petit Evangeli del llibre del Gènesi, redactat molt probablement a Mesopotàmia durant l'Exili, que ja prediu la lluita de la dona i la seva descendència contra la serp. I Jesús de Natzaret, fill seu, és qui compleix els centenars de profecies de l'Antic Testament, que feien referència a Ell, el Salvador del món.

(3) A l'Egipte Ptolemaic (323 - 30 aC) i molt especial a la seva capital, la megalòpolis cosmopolita Alexandria, "la Nova York de l'Antiguitat", coincidiren i es trobaren el millor de dos móns: els jueus, monoteistes polígams religiosos i poble escollit per Déu per revelar-se i fer-lo seu, i els grecs, politeistes monògams i dotats de gran intel·ligència i d'afany de savisesa, i al fer la síntesi per dalt, per voluntat divina, propiciaren l'aparició dels cristians, monoteistes monògams, conèixedors de l'Encarnació de Déu en Jesucrist i que a més feren la unió de les dues savieses, la religiosa i la natural i humana, és a dir de Jerusalem i Atenes. En el Cristianisme posterior sempre hi hagut com dos pols, el més hebraic i el més hel·lènic, d'alguna manera exemplaritzats en les escoles teològiques d'Antioquia, més semita, i d'Alexandria, més indoeuropea, si bé l'ortodòxia es troba precisament en el centre dels dos.  

(4) La plenitud del temps i l'etapa final de la Història, que acabarà amb els fets anunciats al llibre de l'Apocalipsi i la segona vinguda de Crist, la fi del món i el Judici Final, en un temps que no sabem i que podria ser ben aviat o molt llunyà.