Ensenyament de pares i professors

Algunes ensenyances dels mestres que has tingut són especialment valuoses i duradores. Com a exemple cito algunes observacions que m'han servit molt en el meu cas: 

L'autor d'aquest Blog de jove, quan estudiava Batxillerat i ja
 començava a plantejar-s'ho això, aquí a Andorra, juny de 1969

Religió: 

Déu És, nosaltres existim, i ho fem per Ell. 

I essent que Déu és, viu i actua, allò realment important no és que l'home cregui en Déu, perquè si l'home el desconeixés o el negués, això no afectaria gens a Déu que seguiria essent, existint i proveint, sinó només a l'home que seria ignorant i estaria perdut respecte al món sobrenatural; l'important és que Déu, malgrat tots els pecats, maldats, injusticies, falsedats, guerres i demés abominacions i coses execrables que desgraciadament abunden tant en la vida humana, cregui en l'ésser humà i no se'n cansi. I això els cristians sabem que ho tenim assegurat perquè en Jesucrist Déu ha unit definitivament i indissolublement la seva divinitat amb la condició humana, ha redimit la Humanitat i ara res els podrà separar i l'home no sols té obert el camí de la bondat, l'amor, la justícia i la pau, sinó que si mai ha caigut sempre té, gràcies a Crist, l'oportunitat de començar de nou.  

La Religió és la relació veritable i bona dels homes, tan individualment com col·lectivament, amb el Déu únic i veritable. I com que de Déu només n'hi ha un, la Santíssima Trinitat, de religió només n'hi ha una, i passa per Crist, única via d'accès a Déu Pare; però com que els éssers humans sóm moltíssims i tots amb diferències pròpies, que Déu respecta ja que ens ha donat llibertat i ens estima, a la pràctica hi ha gairebé tantes relacions religioses com persones, ja que el que varia és la part humana, però si la religió és autèntica, en tots els casos passa per l'Església catòlica i per Jesucrist. 

En la pràctica religiosa l'excipient i la presentació poden canviar, però com en el cas de les medecines l'essència del principi actiu ha de ser el mateix i a més íntegre, sense adulteracions.

Una porta que sempre està oberta o una que sempre està tancada no és una porta, en el primer cas és un mur, en el segon un forat, la porta està per obrir i tancar i en el cas de la Religió els teòlegs i els bisbes tenen funcions diferents, els teòlegs per obrir i els bisbes per tancar, els primers poden canviar l'excipient i l'excipient però els segons han de tenir cura de la integritat de l'essència, del principi actiu. 

 

No s'ha de ser massa tancat ni massa obert. Com els éssers vius, cal mantenir la relació amb l'ambient, però preservant la pròpia identitat. Una institució no ha de ser tan oberta que es dilueixi, es devalui, es desvirtui i es desnaturalitzi, ni tant tancada que es torni rígida, s'esclerotitzi, mori i es fossilitzi. L'adequada relació amb l'ambient és vital. 

Les trobades i les síntesis es poden fer per dalt, de màxims, o per baix, de mínims. En el primer cas es combina i suma allò positiu compatible que fa millorar, en el segon es busca un mínim comú, reduint moltes coses bones. Així a Alexandria, als segles III - I aC es va fer la trobada entre els semites religiosos i els indoeuropeus experts en aquest món, i es va fer entre els millors de cada grup, els hebreus, monoteistes polígams, i els grecs, politeistes monògams i l'encontre culturalment enriquidor es va fer per dalt, amb la Septuaginta, traducció de l'hebreu al grec considerada divinament inspirada, que va col·laborar a fer possible l'Encarnació del Logos, i a partir del segle I, amb Jesucrist, del contacte cultural en sortiren els cristians, monoteistes trinitaris i monògams (1). Això és un ascens al nivell humà màxim, pel contacte amb el diví, que vingué preparat per la fe d'uns i la recerca i l'inventiva dels altres, donant lloc a una saviesa religiosa conjuminada i potenciada per la saviesa humana. El Cristianisme, i especialment el catòlic, és el punt més alt de la Història de la Humanitat, la plenitud humana oberta a la salvació divina, coneixedora dels dos móns. 

Filosofia: 

El Budisme és la suposició que ja estem a l'Infern i que es pot escapar d'ell extingint-se. 

El Renaixement no va obrir l'especulació intel·lectual sinó que més aviat la va limitar, reduïnt-la a allò purament natural, i per tant descartant ja d'entrada molts temes. Les grans especulacions intel·lectuals de més alta volada i més audaces foren les de l'Escolàstica a l'Edat Mitjana, que no s'hauria de dir així sinó la Cristiandat o la Ciutat de Déu, o encara millor la Societat o la Civilització de Déu (2).  

La Il·lustració va començar tancant del tot portes i finestres, per tal que no entrés gens de la llum de dalt del cel, i un cop fet això , ja a les fosques, després va procurar encendre tantes espelmes com va poder. 

Nietzsche és una brúixola molt afinada que senyala el Sud (3). 

Que només tenen valor les afirmacions empíricament demostrables no és una afirmació empíricament demostrable. 

La frivolitat és un estat tràgic de vida. 

Unes constatacions que il·luminen tot un tema i desperten la intel·ligència al respecte no sols d'allò tractat sinó també en general. La última de Religió i les dues últimes de Filosofia són pròpies meves, però com les vaig pensar de jove, segur que les vaig sentir o se'm van suggerir d'alguna manera 

Deixem-nos ensenyar i il·luminar, tant divinament com humanament, i apliquem els descobriments i allò après a la nostra vida i a les nostres relacions amb Déu, amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb tot, així viurem una vida humanament digna i divinitzada per la gràcia divina en nosaltres i en el nostre ambient! 

(1) Una trobada per baix hagués donat lloc a una mentalitat politeista polígama, materialista i escèptica davant la Revelació divina i alhora també supersticiosa i màgica respecte al món terrenal, cosa que s'assembla molt a una bona part de la situació de la societat en els nostres dies. En lloc d'adoptar allò positiu d'uns i altres, adoptant allò negatiu de cada, i per tant descendint del millor al pitjor. 

(2) Que d'alguna manera va ser, en el món europeu, la millor època de la Humanitat, pel seu encertat coneixement del diví i la seva obediència general als manaments de Crist. 

(3) Una també molt coneguda és aquella de "Déu ha mort!" va afirmar Nietzsche, "Nietzsche ha mort..." va dir Déu i des del 1900 la Humanitat pot comprovar qui tenia raó. I sembla que aquest pensador alemany dona per moltes reflexions d'aquestes, perquè també es diu respecte a la seva afirmació "Si Déu existís, qui suportaria no ser-ho?", que no s'aguanta per enlloc perquè de Déu només n'hi ha un i els éssers humans són desenes de milers de milions, i tots moren, mentre que Déu viu sempre.