Una obra de teatre del món actual

El teatre ens representa com és el món.  

Avui dia l'obra és bastant diferent del que havia sigut tradicionalment. 

En aquesta obra de teatre actual hi ha moltes característiques peculiars. 

Com exemple d'algunes, hi ha algunes actrius que fan papers masculins i alguns actors que en fan de femenins, i dins d'aquests m'hi ha que ho fan disfressant-se però d'altres ho fan sense fer-ho. 

Més encara, hi ha personatges que en mig de la funció, o fins i tot al principi, canvien de masculí a femení i de femení a masculí, segons la seva voluntat. Alguns fan aquest canvi més d'un cop durant el temps de la funció. 

I no són aquestes les úniques rareses, n'hi ha unes quantes d'altres per l'estil. 

L'argument es basa en que hi ha un grup que vol prohibir de nou els duels, autoritzats des de fa dècades en contra d'una tradició de segles que els qualificava d'immorals, il·legals, condemnables i punibles. Però a partir d'uns certs casos extrems, en defensa pròpia segons es va al·legar, primer es van despenalitzar en certes condicions, després es van liberalitzar més, més tard es van legalitzar, es van generalitzar i es van fer massius, una autèntica moda. Els qui se n'adonaven que allò era una bestiessa i que per algun motiu havient estat prohibits i penats durant mil·lenis -  fins que es va obrir la veda presentant-ho com a un progrès en la llibertat humana precisament, malgrat la propaganda de que hi havia més llibertat que mai, realment una de les poques que quedaven en un temps on cada cop més coses de tota mena estaven legislades, reglamentades i prohibides, ja que uns ideòlegs van establir que allò privat era públic i normativitzable i el govern s'hi havia de ficar en tot fins els més mínims detalls, si bé de rebot va resultar com era de preveure que allò públic va resultar cada cop més essent privat, propietat de poderosos, rics, grups de pressió, partits i mercats - no estaven gens d'acord en el postulat socil bàsic que ara deia que dos persones adultes amb els seus cossos podien fer el que vulguessin, si ho feien voluntàriament per la seva elecció, fins i tot a ferir o ser ferit i a matar o ser mort en un duel, i que els seus motius tindrien per fer-ho, i contra la resta de gairebé totes les altres normes i restriccions, ningú s'hi havia de ficar. Fins i tot les autoritats havien fet lleis prohibint que se'ls intentés dissuadir del seu propòsit i estaven previstes multes i fins presó pels que els preguessin que no ho fessin, que recapacitessin i ho reconsideressin, igual que per l'intent de resoldre pacíficament el problema, arribar a un acord, fer les paus i reconciliar-se, cosa que tenia la consideració d'abús, encalzament i intimidació, i significava l'arrest i la instrucció de càrrecs per un judici per duelfòbia i odi. I com que els governs, els mitjans de comunicació i la propaganda ideològica de la gran majoria de partits polítics estaven decididament i radicalment a favor de que la gent es pugués batre en duel, aquests que no ho veien bé eren titllats de retrògrads, reaccionaris, ultraconsevadors i ultrareligiosos, i aquests estigmes suposaven no sols ser molt mal vistos i ser marginats, sinó cada cop més la cancelació de les seves activitats, pèrdua d'empleus, càrrecs retrospectius per actuacions de dècades enrere, fins i tot quan la situació social i legal era una altre, i a l'extrem la mort civil.  Aquesta era la presentació de l'argument. 

El nus de l'obra era que aquesta situació no era tan universal com els seus partidaris haurien volgut i encara hi havia moltes reticències i resistències, gent que no acceptava un desafiament, altres que es declaraven pacifistes, no violents i objectors de la possibilitat, països en què encara estava prohibit o almenys molt limitat, molta gent que en el seu interior ho considerava un fet violent, odiós i brutal, criminal, però que no ho expressava per por a les conseqüències, ja que malgrat que es deia que hi havia total llibertat d'expressió, com mai n'hi havia hagut (!), en la pràctica qualsevol cosa que un digués podia ser malinterpretada com maliciosa i ofensiva per algú, començant pels propis duelistes i especialment els qui havien realitzat desenes o centenars, en alguns casos milers, de duels d'honor contra gent que suposaven que els havien ofés d'alguna manera, o senzillament que els feia nosa pels seus plans, eren rivals econòmics o sexuals, per algun motiu la seva presència els era molesta o fins i tot que només els trobaven antipàtics o desagradables i no volien compartir el món amb ells, i era fàcil provocar, desafiar, burlar-se, ofendre i fins arribar a l'agressió física (únic cas on era tolerada per la llei) per tal d'obtenir l'anhelat "o tu o jo, aquí sobra algú" i aconseguir que l'altre consentís en batre's. Però en el fons la immensa majoria veia que això era un despropòsit, un disbarat, i fins els polítics i governants n'eren conscients i s'excusaven amb un "ningú obliga a fer-ho" i que els que no ho vulguessin i no hi estiguessin d'acord, podien anar-se'n i amagar-se si les provocacions eren fortes i contínues. Però tot i així la contestació interior de molta gent del carrer era cada vegada més gran i no servien de res, o de molt poc, mesures com tipificar com delicte d'odi a les víctimes de duel precisament als qui n'estaven en contra de que es poguessin fer, i penalitzar també el record nostàlgic del temps en que això no estava permès i no es feia. La resiliència humana començava a arribar també a alguns governants, que començaven a dubtar de si s'estaria fent bé i pensaven que moria molta gent i que molts d'altres quedaven ferits o  mutilats, i que no pocs assos d'aquesta activitat quan es feien grans se'n penedien de tot el que havien fet, o ja abans embogien o, un cop tastat el matar, es convertien en assassins i acabaven finalment pagant per tot el que havien fet en vida. La depressió era molt comuna tant en els victoriosos com en els derrotats supervivents, i molts familiars i amics es dolien igual que eventuals àrbitres, testimonis, metges i espectadors casuals o no. Però la ideologia dominant de moda presentava casos il·lustres com Évariste Galois, al qui la seva malograda mort en duel als 20 anys no li va impedir ser un dels matemàtics més grans de la història i haver fet contribucions decisives a la matèria, o Aleksandr Pushkin, que tot i ser mort en duel amb poc menys de 40 anys, era considerat l'escriptor més gran de la literatura russa, i uns quants casos més per l'estil, tant de tràgics perdedors com de homicides experts. Això sí, del seu destí posterior a la mort ningú en parlava. Però tot això no convencia, sinó tot al contrari, a les persones bones i intel·ligents, a les que els hi dolia per tots i als que les justificacions afegides els hi semblaven com a mínim un sarcasme del pitjor humor negre, quan no una apologia de l'odi, la violència, la destrucció i la mort, i pels creients un pecat dels més greus, potser irremissible pel qui tenia la desgràcia de morir en aquell assassinat i suïcidi. I no eren pocs els casos en que tots dos duelistes havien resultat morts, ja fos immediatament ja fos en poc temps. 

Prenent consciència cada vegada més la gent del disbarat que aquesta legalització ja de per si i encara més el seu caràcter massiu suponien, van començar per fi unes certes restriccions. Es volia retornar a que s'haguessin d'explicar i acceptar els motius, donar un temps de reflexió abans d'autoritzar-ho, obligar com en les capses de cigarretes a veure fotos dels efectes com persones ferides o mortes abans de començar, fer un intent de conciliació previ o proposar alternatives no letals, però els qui van proposar i legislar això van ser difamats pels més partidaris, amb insults i amb qualificatius com liberticides, contraris al progrès, moguts per creences i volent-les imposar als altres, antiquats i similars. "Però mor molta gent, que no ho veieu?" deien els partidaris de limitar-ho al màxim fins al final poder arribar a l'ideal de cap desafiament a mort, o que fossin considerats delictes d'assassinat si succeïen, com a mínim d'homicidi culpable i punible. I llavors els qui estaven a favor d'aquest avenç social, tan durament obtingut i ja consolidat, bastant imposat ja com a habitual i fins normal en l'imaginari col·lectiu, que segons ells era com un mal menor, que ningú feia per gu sinó forçats per les circumstàncies, que no s'estava en la pell dels qui ho decidien, que a vegades era per motius que valien més que la pèrdua d'una vida humana, etc. van decidir considerar-ho un estil de vida, un dret humà com el de portar armes, una mena d'autodefensa com la defensa pròpia i fins i tot un orgull, és a dir usant arguments sofistes, que igual valdrien per justificar qualsevol delicte o crim, i van acusar de fòbics i autors de delictes d'odi als qui no els semblava bé que hi hagués persones que ho volguessin fer i fins s'hi dediquessin gairebé com una professió. 

Els provida eren els que fastidiaven, no els qui es jugaven la vida per intentar matar-se o ferir-se l'un a l'altre, que aquests estaven fent una acció legal, moderna (!), progressista, que era un dret per a tothom, i en alguns tipus d'ambient gairebé un deure, si no es volia ser desqualificat com covard, indigne, miserable, sense honor ni sentit de la pròpia vàlua... Quan cada cop més l'onada va canviar i més i més ciutadans se'n distanciaven i fins protestaven, i trobaven ressò en els polítics més humans, ben disposats i de bon cor, que ho anaven restringint amb la intenció última i llunyana de tornar-ho a prohibir del tot com era lògic, natural, coherent i tradicional en relació a un tema semblant, va començar a aflorar un altre motiu dels partidaris de mantenir-lo, estendre-ho, popularitzar-ho i garantir-ho: sí, moria molta gent, essent una costum tant estesa i repetida ja, després de mig segle o un segle de polítiques cada cop més permisives i de pràctiques més afavoridores, així com de la presència tan constant i presentada com tan heroica en pel·lícules, sèries, relats, comentaris d'opinió, cançons i declaracions d'afortunats d'haver-ho pogut fer per resoldre els seus problemes, tota una immersió feta inicialment segons la coneguda tàctica de buscar l'efecte desitjat sense que s'hi notés l'interès, però després ja incitant-ho obertament i descaradament i negant-ho tot als detractors d'aquest dret, originariament més masculí però després ja, gràcies a la fluidesa i els canvis tan fàcils, ja accessible a tots... però resulta, i era inevitable i necessari que al final que sortís la motivació política i ideològica tapada, tant temps amagada, que la base més profunda del permís de fer-ho era que hi havia massa habitants al món i en creixement continu, l'explosió demogràfica, i calia buscar tota mena de recursos per a posar-hi fre, ja que no sols feien responsable a aquesta superpoblació del canvi climàtic, ara afirmat amb la mateixa rotunditat que els mateixos governants l'havian negat no feia ni tan sols 15 o 20 anys, quan decidiren passar-se a l'altra extrem, però mantenint l'estructura de no poder discutir-ho ni debatre-ho ja que era un fet indubtable ahir que no i avui que sí que existia i era causat pels éssers humans, l'esgotament de recursos no renovables, la contaminació i al final ja es pronosticava que no hi cabrien tots a la superfície terrestre: podria tardar 500, 1 000, 5 000 o 10 000 anys o més, però seguint així arribaria un moment en que el planeta Terra estaria literalment ple d'éssers humans, amb tot l'espai ocupat, com ja havia avançat la ciència-ficció i havien predit ja de molt temps diversos informes, algun dels quals no desmereixia gens d'aquell d'un expert malthusià que al segle XIX va avisar que en poques dècades tota la superfície terrestre estaria coberta de fems d'animals com cavalls i vaques, per l'ús que se n'hauria de fer per transport i aliment. Així anaven, passaven els anys, les dècades i els segles i el que es repetia un i altre cop eren les mateixes prediccions catastròfistes. I se'ls feia tan cas que algun país molt important havia implantat durant més de 35 anys, fins que ho van haver de retirar pels seus desastrosos resultats, la política de "mínim un duel a la vida" per a tothom, sota fortes represàlies si no es feia en un temps raonable, tot i que als polítics més radicals i d'idees més avançades això els hi semblava molt poc i proposaven anar al "un a l'any" com a mínim i l'aplicació de l'eutanàsia si un cop detectat que no s'havia fet, no es recuperava en un determinat límit de temps tot el no complet i amb escreix, com a màxim en uns pocs anys.   

Els qui tot això ho dels duels, les justificacions i les polítiques promotores dels mateixos, ho veien com un malson, gairebé irreal, una cosa demoníaca que anava fent infernal el món, eren cada cop més ridiculitzats, menystinguts, cancel·lats, separats i marginats, arribant-se a fer-lis "la guerra de la fam". Però tot i així hi havia esperançadors avenços que presagiaven una recuperació del seny i la salut mental individual i col·lectiva, i això feia redoblar els combats, sobtretot per part dels qui no volien perdre els "beneficis" associats a la pràctica, no sols de contenció de la població, sinó també d'altres com fabricants i venedors d'armes per a la pràctica, entrenadors i preparadors en la lluita, llogadors de terrenys autoritzats per fer-ho, àrbitres titulats, permisos de diversos tipus per a testimonis i espectadors, ideòlegs i divulgadors de la temàtica, i encara uns quants més  

I el desenllaç? Encara estava obert en l'obre de teatre, però hi ha forces molt poderoses enfrontades, el respecte a la vida i a la dignitat humanes per un cantó i la raó d'Estat i les polítiques a nivell global per l'altre, i mentre els primers parlen a les clares defensant la vida i el no matar, els segons usen subterfugis, eufemismes i arguments sofístics o de segon i tercer ordre en la seva pròpia visió que interessadament presenten com els més importants. L'obra de teatre deixa en suspens el desenllaç, perquè el que pretèn és mostrar la situació i que els qui la vegin i l'entenguin s'hi posicionen. 

Perquè ningú pot restar indiferent o neutral, tothom ha de prendre partit a favor o en contra, sense terme mitjà. 

Perquè en el fons és una lluita espiritual del bé contra el mal, que es lliura en la societat humana en conjunt i en el cor de cada home i dona dels que habiten el món.

I d'escollir depèn el futur etern o el present aquí i un hipotètic futur terrenal. 

El gran teatre del món, en la versió d'avui dia. 

La fi del món

Quan Jesucrist ens parla de la fi del món o dels temps últims es refereix a tres situacions diferents però relacionades entre sí:

Crist llum del món, romànic de St. Climent de Taüll (1123)

La fi del món personal, l'hora de la mort, que no ens ha d'agafar mai desprevinguts i per a estar-hi ben preparats cal estar sempre en gràcia de Déu. En diverses ocasions queda clar que es refereix a això, a vegades explícitament, d'altres fent pensar i reflexionar. Per a cadascú aquest món temporal s'acaba amb la seva mort i per tant és un tipus de fi del món. I un destí definitiu, perquè el que siguem a l'hora de la mort, això serem eternament. 

La fi del món d'un temps, d'una cultura, d'un tipus de societat, com ha passat amb tants regnes, imperis i països que han acabat la seva existència després de segles i en ocasions mil·lennis, i en aquest cas concret es sol referir per als seus oients a la destrucció de Jerusalem i el Temple l'any 70, uns quaranta anys després de la seva pròpia mort en creu i resurrecció pasqual, quan els romans aixafaren la gran revolta jueva iniciada l'any 66 després de moltes dècades d'efervescència nacionalista, i encara semble haver-hi alguna que altra al·lusió a una nova derrota, aquest cop definitiva i de conseqüències encara més terribles, al final de la rebel·lió de Bar Kochba entre els anys 132 - 135, quan els jueus foren fins i tot expulsats de Judea i la ciutat de Jerusalem en ruïnes va ser reconstruïda pels romans com a ciutat pagana i amb un nom diferent, Aelia Capitolina. Aquesta fi del món jueu a Terra Santa, mostra clarament la fi del temps de l'Antic Testament, amb els sacrificis del Temple, que en realitat ja havia acabat cap a l'any 30 (1) amb la Redempció, la Pasqua, l'Ascensió que obria el Cel, i el do de l'Esperit Sant a la Pentecosta, que havia donat naixement a l'Església, i és en sí mateixa també una mena de preludi de la fi del món general, amb la que comparteix característiques com els avisos divins i els grans transtorns humans, si bé Nostre Senyor les distingeix. 

I la fi del món general, amb el fi de l'aventura humana sobre la Terra, i el Judici Final, de la que ningú sap ni el dia ni l'hora, i pot succeir en qualsevol moment, que tant podria ser demà o l'any vinent com d'aqui un o alguns segles, o de mil, deu mil, cent mil o un milió d'anys, perquè per Déu mil anys són com un dia i un dia com mil anys. Aquesta fi de la Humanitat i de la Històra, veurà l'últim enfrontament decisiu entre el Bé i el Mal, amb l'apostasia general, el regnat breu però terrorífic de l'Anticrist, la batalla final decisiva de l'Armagedó i el retorn gloriós de Jesucrist en glòria i majestat, per jutjar després de la ressurrecció de tots els morts, les vides individuals - que des del moment de la seva partença a l'altre món ja coneixien el seu judici i destí - tant dels ressuscitats com dels qui puguessin assistir-hi vius, així com totes les societats, nacions i pobles d'arreu del món i de tots els temps, i a la mateixa Humanitat. En aquell moment Crist mostrarà la veritat, desfent tots els enganys i falsedats, tot se sabrà, tothom serà conscient de com ha viscut la seva fe, esperança i sobretot la caritat, tant personalment com col·lectivament, les víctimes seran reivindicades i es farà justícia, alhora que es concedirà el perdó als qui abans de morir hagin reconegut els seus pecats, s'hagin convertit i penedits hagin suplicat la seva misericòrdia i confiat en ella. Aquesta situació, que a tothom ha d'arribar tard o d'hora, com les anteriors, serà esgarrifosa pels endurits en el pecat, enganxats en ell, i pels superbs, egoístes, sense amor ni compassió, que han viscut sempre fent la seva pròpia voluntat i desigs i pels descreguts i incrèduls o seguidors de vanes doctrines humanes del seu gust i gent similar, però pels bons, humils, senzills, pobres en l'esperit, víctimes innocents, justos, sants i tots els qui hagin cregut en Jesucrist i s'hagin acollit a Ell, reconeixent-lo com a Déu, Senyor i Salvador, fent la seva voluntat i acceptant agafant la creu de la seva vida l'hagin escoltat i seguit, serà el temps de la seva salvació i l'inici de la seva glorificació eterna, i per tant el veuran i viuran amb una alegria i felicitat immensa incomparable i inexpressable. Per això Crist també ens diu que els primers seran els darrers i els darrers els primers, els poderosos seran derrocats i els humils seran exaltats, és a dir que això no sols succeïrà en les categories humanes i mundanes que desembocaran en una inversió escatològica, sinó fins i tot en els escollits, en els que en el seu major o menor grau de glòria es compensaran esforços, sacrificis, sofriments i penes patides en la vida terrenal. 

Estiguem sempre preparats i a punt, perquè sobretot el primer i darrer judici no ens agafi desprevinguts sinó amb la gràcia divina en nosaltres! 

Les religions humanes i l'autèntica religió

La religió veritable és olt diferent dels intents i esforços humans, fins i tot els benintencionats tot i que molts provinguin de la pura consideració mental humana i no pocs de la influència demoníaca, perquè el diable també actua, d'establir una religió, és a dir una connexió amb Déu. 

En els casos humans, psicològics i imaginatius, hi ha dos extrems totalment equivocats que ja mostren clarament que aquell esforç és fals: un és el politeisme, amb multitud de suposats déus, cosa que més que res mostra una psique humana i/o una societat dividida en compartiments independents o poc lligats entre sí, que es projecta al món de les divinitats imaginàries, i l'altre és l'ateisme, la negació de l'existència de cap déu, proposant a la pràctica una religió purament terrenal i mundana basada en l'home i la seva psicologia. Tots dos extrems són falsos i perjudicials. 

Però fins i quan amb més intel·ligència i raó, i en condicions psicològiques i/o socioculturals més sanes, s'arriba a la conclusió que ha d'existir un sol Déu, cosa que ja és molt més encertada, això no vol dir que ja s'hagi establert la connexió amb aquest i s'estigui en relació bona amb Ell. 

Perquè hi ha 3 punts a considerar al respecte: 

El primer, que pot no tractar-se ni tan sols d'un veritable monoteisme sinó més aviat d'un henoteisme o monolatria, ja sigui només pràctica o fins i tot tingui un fonament conceptual. Moltes religions antigues evolucionaren cap a la preminència d'un sol déu, considerat el cap dels altres o el més important d'ells: això ho veiem a Mesopotàmia on a Babilònia el déu Marduk era considerat cada cop més com la divinitat per excel·lència, però també a Assíria, on amb el pas dels segles es va anar considerant en aquest paper al déu nacional Ashshur, i a Egipte on el faraó Akhenaten va propulsar la revolució religiosa de l'adoració exclusiva d'Aten, el disc solar físic, just quan al país el sacerdoci del déu Amon ja estava en camí avançat de convertir a aquest en la divinitat més important i com aglutinant en la seva imatge els principals déus dels panteons de les ciutats i escoles més influents. En ocasions aquest sincretisme va ser explícit, com en la ideació del déu Serapis, reunió en un de sol d'Osiris, que sempre havia tingut un paper predominant com a déu d'ultratomba i cada vegada li tenia més amb el pas dels segles, i el toro Apis, molt venerat popularment, ja des de l'inici de l'Egipte ptolemaic i fins el final de l'Hel·lenisme i la cristianització del país, divinitat que per altra part s'associava al grec Zeus, el principal dels déus olímpics i amb poder sobre ells, que al seu torn es gairebé identificava amb el romà Júpiter, també cap dels déus, tot i que no eren exactament iguals, i així aquest déu grecoegipci sintètic podia tenir un paper predominant en aquelles societats mediterrànies de l'Antiguitat. I això passava també en altres civilitzacions i cultures mundials. 

En segon lloc, arribar a l'encert d'un monoteisme no significa que aquesta divinitat única fos la real, podria ser una mera aproximació de la limitada comprensió humana, tant peculiar que en cada civilització fos diferent, o fins i tot que fos una exaltació merament cultural d'una característica pròpia de l'home, sense ni tan sols horitzó de transcendència, com el culte de l'Ésser suprem d'alguns il·lustrats i revolucionaris francesos, el de la deessa Raó proposat per Robespierre i el de la Humanitat de Comte, cosa que potser seria pitjor encara, perquè evitaria i tancaria l'accés a l'autèntic Déu, substituít per un succedani o rival ideat pels homes, per adorar-se a si mateixos o les seves qualitats, invertint del tot l'essència de la religió veritable. Aquesta tradició de l'exaltació de la humanitat o d'un individu concret divinitzat ja té una llarga tradició molt antiga, per exemple en el rei acadi Naram-Sin, presentant-se a si mateix com una divinitat, i de les grans, ja en vida, o amb el faraó de l'Imperi Nou egipci, Ramsès II, fent-se representar en estàtues igual de gran o més i en un lloc central al costat dels seus déus, o amb els cèsars romans, primer divinitzats per decisió del Senat després de la seva mort des de Juli Cèsar, i després a mesura que l'Imperi dequeia més i més, adorats com a déus ja en vida, cosa que tenia una llarga tradició ja que ja s'havia fet amb August, però a províncies i d'una forma discreta, però no a Roma, però que més tard passà a ser sovintejada i amb Dioclecià, gran perseguidor dels cristians, adquirí no sols un títol oficial sinó un culte ostentós. En realitat des que a partir de la conquesta del 30 aC els emperadors romans foren considerats tècnicament a Egipte com a faraons i ells ho acceptaren, tingueren reconeguda una mena semi-divinitat, l'atribuida als faraons egipcis, primer allà però després cada cop més arreu de l'Imperi. I amb tota la raó els primers cristians es negaven a adorar-los, com tampoc a cap dels ídols pagans, i per això eren perseguits, jutjats, torturats i executats, i això gairebé en exclusiva perquè amb els jueus, que tampoc transigien, les autoritats romanes feien des de sempre una mena d'excepció ètnica, però no l'aplicaven als cristians, en el que també s'hi endevina, i s'hi pot veure, una clara instigació diabòlica en contra seva.   

I el tercer, que un reconeixement d'ún únic Déu podria ser merament intel·lectual, com el Primer Motor d'Aristòtil per exemple, sense que això comportés una relació d'adoració i de culte i un canvi de vida cap a una major exigència moral, cosa que tot i ser intrínseca, per a la ment humana és independent del monoteisme, sobretot quan les característiques atribuides a aquesta única divinitat són equivocades i no se'l reconeix com a creador, provident i jutge per exemple. I per altre banda la Història ens mostra que algunes religions politeístes i idolàtriques tenien conceptes encertats i avançats, com la religió egípcia faraònica, per exemple en la necessitat de portar una vida justa i honesta en aquest món perquè aquesta és la voluntat divina, el judici de l'ànima després de la mort i la vida futura i definitiva, fets autèntics que anaven acompanyats de concepcions totalment falses com el nombre, nom i característiques dels déus, la mena de judici i la necessitat de conservar momificat el cos per a seguir vivint en un altre món feliç. Perquè les falsedats per sí soles no s'aguanten, s'autodestrueixen, i necessiten enganxar-se a algunes veritats o realitats, ni que siguin a mitges, per a poder existir. I algunes d'aquestes intuïcions encertades no són pròpies d'una sola religió humana de tipus cultural, sinó que amb variants es troben a moltes religions paganes, i formen part d'un do diví a la condició humana, com la de la supervivència de l'ànima humana, immortal, després de la mort que no sols es trobava en les diverses i diferents variants de les religions mistèriques grega i egípcia, per exemple, sinó també en altres, i encara més tenia un fonament en el món prehistòric, això sí acompanyada de conceptes erronis, com la necessitat d'enterrar objectes en la tomba per tal que poguessin ser usats pel difunt en la posterior vida a l'altre món o la de fer-lis ofrenes alimentícies per tal que poguessin menjar i beure, o la veneració que arribava a autèntic culte de la religió xinesa respecte als avantpassats familiars. Tot això era l'efecte "mosca en el pastís" que ho espatllava tot, i encara molt més ja que significava la desvirtuació de molts conceptes verídics, com el respecte al cos humà, cridat a ressuscitar, o l'oportunitat d'eficàcia de pregar pels difunts i el fet que aquests poguessin pregar per nosaltres, veritat autèntica amagada d'aquesta manera i feta molt difícil de distingir i trobar, entre moltes falsedats, enganys i mentides aparentment molt similars, però radicalment diferents en essència. I aquest encert desvirtuat i falsejat per derivacions inadequades és molt sovint una estratègia diabòlica per confondre als éssers humans i apartar-los del coneixement i la bona relació amb el Déu real, existent, viu i veritable.

Tots aquests errors humans lamentables en la recerca del descobriment i connexió amb Déu ens mostren que l'infinit entre Ell i nosaltres només el pot salvar Déu i la Humanitat només hi pot accedir per Revelació divina i només arriba a la seva plenitud per la presència divina en la seva Creació amb Déu Fill fet home igual que nosaltres, excepte en el pecat, essent també Déu l'únic que podia salvar i redimir la Humanitat, inaugurant un Món nou, cosa que també va fer Nostre Senyor Jesucrist, el Fill de Déu. I només per Ell, que és el camí, la veritat i la vida, tenim accès a l'únic Déu veritable, la Santíssima Trinitat, que coneixem només perquè Ell mateix ens l'ha manifestat, obrint-nos així el perdó dels pecats, la bona relació amb Déu, el culte autèntic en esperit i veritat, i l'accés a la ressurrecció, la immortalitat i la visió beatífica de Déu en la Glòria del Cel. Així finalment la Humanitat ha pogut conèixer i accedir a la única vera religió, la cristiana universal, és a dir la catòlica. Cal aprofitar aquest gran do diví totalment inmerescut i gratuït, i aquesta ruta pels que tants i durant tant temps suspiraren sense trobar-la i que ara per Jesucrist i l'Església on actua l'Esperit Sant se'ns ha obert cap a la salvació i la felicitat eterna prop de Déu! 

La religiositat humana

Algunes de les figures més religioses conegudes de governants i líders de la Història antiga: 

Segle XXII aC 

Gudea, ensi de la ciutat de Lagash (2140 - 2120 aC) en el Període Neosumeri.

En les seves estàtues sempre sol aparèixer amb les mans creuades, és a dir resant. Era conegut per ser un governant molt religiós. El seu regnat va ser pacífic i dedicat a construir, sobretot temples, i en tot es va mostrar pietós i fervorós. 

Segle VIII aC 

Piânkhi, en nubi Piye, rei de Kush i faraó d'Egipte (745 - 715 aC) 

Estela de la Victòria de Piye
i la seva tomba amb piràmide
a l'actual El-Kurru, Sudan 

Piânkhi, que va acabar la conquesta d'Egipte iniciada pel seu pare, el fundador de la dinastia 25 de faraons nubis (750 - 655 aC), va plantejar les batalles de conquesta sobre l'anterior dinastia 24 de faraons libis, amb una gran noblesa i cavallerositat basant-se en les seves profundes creences religioses de la religió egípcia adoptada ja de segles pel regne de Kush: el resultat de la batalla l'havien de decidir els déus i no pas l'astúcia o l'habilitat humanes, per això procurava plantejar-les sempre en igualtat de condicions, no volent aprofitar-se de cap mena d'avantatge o superioritat. També, tot i que era expeditiu amb els que se li enfrontaven el resistien, sempre va considerar que manava per voluntat divina per mantenir la justícia al món, preferia que no hi hagués d'haver lluita i se li sotmetesin, i va ser un monarca generós, acceptant la nota de rendició que li va enviar l'últim faraó libi, refugiat al Delta, i sense aprofitar la victòria ni consolidar el domini, cosa que després d'una nova rebel·lió a la seva mort faria el seu fill l'any 712 aC, se'n va entornar a la seva capital Napata, a l'actual Sudan, fiant-se de la paraula del vençut. Aquest faraó negre d'un país i una civilització ja molt religiosa com era l'antic Egipte és un exemple de la influència positiva de la religiositat sobre un mandatari.     

Segle VI aC 

Nabònid, nascut cap el 620/615 aC i últim rei caldeu de Babilònia entre 556 - 539 aC, no era caldeu sinó d'ascendència assíria i potser també aramea, ja que el seu pare era arameu o assiri. La seva mare Adad-guppi  (648 - 544 aC) que era assíria i sacerdotessa durant 95 anys del déu Lluna (Sin) a la ciutat de Harran, va predir que aquesta divinitat faria rei de Babilònia al seu fill per tal de restaurar aquesta ciutat i promoure el seu culte, i quan això va succeir com havia predit el seu fill, ja educat per ella en la passió religiosa, es va considerar investit d'una especial missió divina.   

Una representació de Nabònid, feta en el seu regnat, en actitud oferent davant la Lluna, el Sol i Venus

Nabònid, Nabu-na'id, va tenir tota la seva vida una gran religiositat, sent molt devot del déu lunar, al que pretenia imposar com a déu màxim, substituint al déu Marduk (el planeta Júpiter) en aquella època tan predominant a l'Imperi Neobabilònic que a la pràctica tendia cap a un henoteisme. L'exaltada religiositat de Nabònid va ser considerada exagerada, problemàtica i fins malaltissa ja al seu temps, pel seu intent reformador del culte i sobretot pel seu llunyà retir i aïllament autoimposat a l'oasi de Talma al desert d'Aràbia i concretament a la regió de Hedjaz, entre els anys 552 - 543 aC, quan era rei, deixant el commandament efectiu durant aquells anys al seu fill Bel-shar-usur, el Baltasar de la Bíblia, com a regent en nom seu, per dedicar-se ell a viure més intensament les seves ocupacions religioses, tot i conservant la categoria de rei. Havent descuidat la defensa del seu Imperi davant l'amenaça persa cada cop més poderosa, el primer que va fer quan va retornar a Babilònia per reprendre la direcció del país va ser intentar canviar a Marduk per Sin, sense èxit per l'oposició general, i més tard essent de nou fora i estant Babilònia en perill per l'imminent assalt persa, va ordenar enviar les estàtues dels principals déus de l'Imperi a la capital com a mesura defensiva. Quan el rei persa Cir II el Gran va conquerir Babilònia el 539 aC, el rei en funcions era Belsharusur, que és mort pels invasors en la seva conquesta per sorpresa i sense lluita. Nabònid es rendeix des del lloc on havia fugit i Cir II li respecta la vida, deportant-lo a la regió de Karmana a l'Iran, on va viure encara forces anys, morint durant el regnat de Dàrius II (522 - 486 aC), essent ja centenari o supercentenari. 

Tots aquests caps de països molt imbuits de religiositat, i forces més com Akhenaten, Ashoka i molts més arreu del món i al llarg dels segles, són exemples d'intents espirituals individuals humans i la seva repercusió col·lectiva, però sense una connexió amb el Déu veritable, que només pot procedir de la revelació d'aquest i no pas dels esforços humans incapaços, tot i poder arribar finalment per la intel·ligència i la raó a algunes conclusions com les de l'existència de Déu, el seu caràcter creador i regidor de l'Univers i la seva unicitat, no poden salvar la distància existent entre Déu i l'home i es queden en això, en esforços o intents, no sols insuficients sinó en direcció equivocada. El veritable contacte amb Déu només ve per iniciativa d'Ell i històricament ha tingut lloc amb la seva Revelació iniciada als patriarques i al poble d'Israel i culminada en la seva pròpia vinguda al món encarnat en un home, Jesucrist, Nostre Senyor, i en el posterior Cristianisme i Església que el reconeix i el segueix i on més actúa. Tinguem en compte aquest gran privilegi que tenim per pura gratuïtat i bondat divines, ja que l'home per si sol no pot encertar-ho, per molt que ho intenti i per molt bona voluntat que hi posi. 

Aprofitem doncs aquesta gran avantatge del do del coneixement de Déu i de la salvació que se'ns ha donat per la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist i amb la seva Ascensió i do diví de l'Esperit Sant. Siguem bons i intel·ligents i acceptem-ho i visquem-ho, que ens és un gran bé, realment ho necessitem i ens eleva molt com a éssers humans! 

El bonic soroll del món

Mentre vivim, no ens podem sostreure a les influències del món en general i de la nostra època i ambient en concret, que ens envolten. Això ha sigut així sempre però és molt més fort ara, des que els mitjans de comunicació ens ho fan present continuament i arreu. I això, tant conscientment com subconscientment i tant a favor, indiferentment o en contra, ens afecta i ens va definint, perquè ho interioritzem, sobretot allò que rebem en la nostra època formativa, quan no tenim la perspectiva dels anys i d'altres llocs, quan som més receptius i el nostre sentit crític no està gaire desenvolupat i ens deixem portar fàcilment per la novetat, l'emoció i el moment, ja que som inexperts i maleables. 

La societat humana està plena de missatges i sons artificials; necessitem la soledat i el silenci naturals per buscar i trobar Déu

Així, per exemple, unes cançons que sonaven repetidament quan jo era nen, noi i jove, en les que em vaig fixar i que associo amb moments d'aquell temps, i que em deuen haver influit: 

Only you (and you alone) (1955) - The Platters

Diana (1957) - Paul Anka

Oh Carol! (1959) - Neil Sedaka 

Remember when (1959) - The Platters 

Las cintas de mi capa (1960) - Tuna universitària

Legata a un granero di sabia (1961) - Nico Fidenco  

Tous les garçons et les filles (1962) - Françoise Hardy

J'entends siffler le train (1962) - Richard Anthony

Quiereme siempre (1962) - Estela Raval i Los 5 Latinos

Where have all the flowers gone? (1962) - Pete Seeger

Cuando calienta el Sol (1963) - Hermanos Rigual 

Y volvamos al amor (1963) - Marie Laforêt 

Be my baby (1963) - The Ronettes

Si je chante (1963) - Sylvie Vartan 

Downtown (1964) - Petula Clark 

A présent, tu peux te'n aller (1964) - Richard Anthony 

And I love her (1964) - The Beatles 

Mes mains sur tes hanches (1965) - Salvatore Adamo

Tema de Lara (Dr. Zhivago) (1965) - Michel Jarre

Pongamonos en camino (V put dorogu) (1965) - Cors de l'Exèrcit Roig, LP

California girls (1965) - Beach Boys

Norwegian wood (This bird had flown) (1965) - The Beatles 

Drive my car (1965) - The Beatles

You won't see me (1965) - The Beatles

I'm looking through you (1965) - The Beatles

Eleanor Rigby (1966) - The Beatles 

You don't have to say you love me (1966) - Dusty Springfield

Penny Lane (1967) - The Beatles 

World (1967) - Bee Gees

Whose were the days (1968) - Mary Hopkin

California dreamin' (1968) - The Mamas & The Papas 

Comment te dire adieu (1968) - Françoise Hardy  

Mundo (1968) - Gelu 

Tu amor, mi amor (1969) - Fórmula V

Las flechas del amor (1969) - Karina

Raindrops keep fallin' on my head (1969) - B.J. Thomas 

I'll never fall in love again (1969) - Dionne Warwick 

Wunder gibt es immer wieder (1970) - Katja Ebstein 

Quiero abrazarte tanto (1970) - Víctor Manuel  

Don Juan (1970) - Los Mismos

Te quiero, te quiero (1970) - Nino Bravo 

Close to you (1970) - The Carpenters

Yellow river (1970) - Christie

Diese Welt (1971) - Katja Ebstein  

Knock three times (1971) - Tony Orlando & Dawn 

Rose garden (1971) - Lynn Anderson 

Another day (1971) - Paul McCartney

Butterfly (1971) - Danyel Gerard 

Chirpy chirpy cheep cheep (1971) - In the Middle of the Road

Mamy blue (1971) - Pop Tops

Without you (1972) - Harry Nilsson 

Música eres tu (1972) - Trébol

Popcorn (1972) - Hot Butter

Amarillo (1972) - Tony Christie 

Beautiful Sunday (1972) - Daniel Boone 

Song sung blue (1972) - Neil Diamond

Top of the World (1972) - The Carpenters   

Killing me softly with his song (1973) - Roberta Flack

Tie a yellow ribbon round the ole oak tree (1973) - Tony Orlando & Dawn 

Kodachrome (1973) - Paul Simon

Crocodile rock (1973) - Elton John

Yesterday once more (1973) - The Carpenters 

Pequeño y andarín (1974) - Mocedades 

Ding-a-dong (1975) - Teach In

Río de ausencia (1975) - Maya

El cucut (1975) - Esquirols 

Y te vas (1975) - José Luis Perales 

If you leave me now (1976) - Chicago 

Torn between two lovers (1976) - Mary McGregor 

There's a kind of hush (1976) - The Carpenters 

Sorry, I'm a lady (1977) - Baccara 

Yes sir, I can boogie (1977) - Baccara

Si tu me dices ven (1977) - Los Panchos

Night fever (1977) - Bee Gees

Stayin' alive (1977) - Bee Gees 

How deep is your love (1977) - Bee Gees

Summer nights (1978) - John Travolta i Olivia Elton--John 

You're the one that I want (1978) - John Travolta i Olivia Elton-John 

Solo tu (1978) - Matia Bazar 

Cara de gitana (1978) - Daniel Magal 

It's a heartache (1978) - Bonnie Tyler 

Poco a poco me enamoré de ti (1978) - Collage

Stumblin' in (1978) - Suzie Quatro i Chris Norman  

Y.M.C.A. (1978) - Village People

In the Navy (1979) - Village People

Solo pienso en ti (1979) - Víctor Manuel 

Me llamas (1979) - José Luis Perales 

9 to 5 (morning train) (1980) - Sheena Easton 

Corazón (1980) - Alfonso y Cristina

Me voy pa'l pueblo (1980) - Los Panchos 

Santa Lucia (1980) - Miguel Rios 

Pasaba por aquí (1980) - Luis Eduardo Aute 

Words don't come easy (1982) - F.R. David 

Pick up the phone (1982) - F.R. David 

Me colé en una fiesta (1982) - Mecano 

Yo no te pido la Luna (1982) - Daniela Romo

Un paso adelante (1983) - Emilio José

Vanità di vanità (1983) - Angelo Branduardi

I just called to say I love you (1984) - Stevie Wonder  

D'amagat t'estimo (1985) - Santi Vendrell

¿A quien le importa? (1986) - Alaska y Dinarama 

Voyage, voyage (1986) - Desireless

Secret love (1991) - Bee Gees  

Désenchantée (1991) - Mylène Farmer  

No sabia anglès ni alemany i el francès no el practicava gaire i per tant de la majoria de les lletres d'aquestes cançons, per no dir quasi totes o totes, no entenia res, però això era força comú i ens pensavem que deien coses molt maques i importants. De les cançons en català, castellà i italià, com que comprenia el que deien, era molt més selectiu, i això és una cosa que m'ha passat sempre, que imagino les coses molt més boniques, interessants i atractives del que després resulten ser, com que sense conèixer-les les suposo meravelloses. després sempre em deceben una mica, tot i que resultin tenir el seu valor diferent al que pensava, i en algunes ocasions molt. Ara bé, unes quantes de les cançons estrangeres, llavors molt de moda, les havia escoltat també en la seva versió espanyola. 

No he posat en la relació, que de totes maneres és molt incompleta i només il·lustrativa, cançons molt famoses en el seu moment que eren, per dir-ho d'alguna manera, de domini comú i per tant no sentia que hi tingués una simpatia especial, ni d'altres que potser vaig tararejar, o cantar per a mi mateix o en companyia de pocs íntims, familiars sobretot, sovint com fa tothom en general sense donar-me'n gaire compte fins que m'ho van dir o la van acompanyar per simpatia cap a mi i/o cap a la cançó, però que no han resistit el pas del temps i ara sonen ridícules o falses, o bé que per algun motiu al revisar-les ara se m'han fet insubstancials i fins antipàtiques. 

Però sigui com sigui, una cosa que tenen és que mobilitzen els records, porten fets de joventut a la memòria, i et situen força bé l'any i el seu sabor sentimental, ja que tots el tenen diferent i únic, ja de per si, amb la mentalitat de l'època i les notícies del món, i més encara perquè van associats a fets de la pròpia vida, tant positius i feliços, agradables de reviure, com negatius i desafortunats, que amb el pas dels anys solen acceptar-se resignadament i fins amb certa nostàlgia i tot perquè van ser intensos i així es suavitzen i s'edulcoren, i encara aquells estranys, inesperats i de significat ambigu i ambivalent, inexplicables, que encara avui dia et deixen perplex quan els evoques, si no n'has tret l'entrellat i encara no has resolt l'enigma del perquè, les causes i les situacions, i que tot i que et fan interrogar-te a la llum de l'experiència, de la saviesa dels anys i d'haver vist les conseqüències, alguns conserven el seu misteri i el que realment va passar i els seus motius segueixen essent secrets, i potser no els resoldrem en aquesta vida, havent d'esperar a entendre-ho a, si tot va bé, quan estiguem en el Cel i ens sigui revelat, com tota la veritat de les nostres vides. I com que pensem en 30, 40, 50, 60 o més anys enrere, quan tot era nou i per fer, descobríem el món i ens descobríem a nosaltres mateixos i les nostres realitats, teníem el futur per davant i construiem les nostres vides i fins les nostres personalitats, activament amb les nostres decisions i pasivament amb les decisions dels altres sobre nosaltres, aquests records sempre ens solen ser plaenters i gratificants, fins i tot un refugi i una mena d'autoajuda, tan normalment com especialment en els moments difícils, elevant-nos l'autoestima i donant-nos seguretat, amb la felicitat del recordar, fins i tot allò que ens va fer sofrir perquè vam fracassar o almenys ho vam desaprofitar, però tot i així el record de la vivència i de la possibilitat dona satisfacció i alegria: el temps d'estudiant jove a la Universitat, el servei militar, les opcions que teníem i que vam haver de triar, els encerts i els errors, les coses que ara faríem diferent però que llavors veiem molt clares, allò del que mai ens hem penedit tot i que reconeixem que va ser un error a curt i potser també a mitjà termini, però un encert vital a la llarga, com en el meu cas decidir deixar la carrera universitaria fent 3è, anar-me'n a fer la mili i no reanudar-la al tornar, tot i que n'hi ha d'altres que pensem que ho podríem haver fet millor o molt millor, i algunes de les que ens penedim molt, com dels pecats que vam cometre i que ara veiem quin disbarat eren i quin amor, bondat i paciència tenia Déu amb nosaltres mentre feiem així el ximple a la vida, sense aprofitar els manaments i consells divins que ens haguessin fet viure molt intel·ligentment, amorosament i bondadosament, una vida de molta més qualitat, sentit i significat i d'un valor molt més alt per a un mateix i pels altres. 

I com tothom una de les coses que em saben més greu, després de la d'haver-me rebelat contra Déu pecant mortalment moltes vegades, és la d'haver desobeït o no fet cas dels meus pares. pensant que no s'adonaven de la meva situació i problemes o que si ho feien estaven antiquats i ara el món era diferent, i veient, i en ocasions ja des de fa molts anys que tenien tota la raó per la seva experiència de grans i la seva visió externa, més objectiva i més real, i que m'hagués anat molt més bé si els hi hagués fet cas en els seus consells benintencionats i savis, molt útils, pràctics i assenyats, perquè m'haguessin solucionat molts problemes i hagués tingut una vida millor. Però sembla que tots ens hem d'equivocar pel nostre compte i que això forma part de la naturalesa humana, amb l'agreujant que en moltes ocasions tots se n'adonen menys el propi implicat, fins i tot en qüestió de preferències i gustos, d'adequació amb el propi caràcter i aptituds, o senzillament de coherència vital i fins de mer sentit comú. Però ha sigut i és així i ara no hi podem fer res per canviar-ho, tot i que com a tothom ens agradaria que la nostra experiència servís per ajudar als joves, i en particular a les persones de les que som responsables i a totes aquelles que estimem, però en general a tot el món, ja que veiem que es una cosa en la que podem ajudar i guiar, perquè nosaltres hi hem caigut abans i ho hem comprovat, si no en les mateixes coses concretes sí en altres de similars o equivalents. És clar que amb això ja s'hi van trobar els nostres pares, avis, germans i parents, mestres i professors, amics i companys i tota l'altra gent que ens apreciava i estimava, o que li queiem simpàtics, i que volia el nostre bé, i ara ens passa a nosaltres, tot i que també ho seguim intentant, com sempre s'ha fet, generació rera generació, des que el món és món i existeix la Humanitat sobre la Terra. 

Per això aquest tema de la memòria i records, vivències i aprenentatges de vida, és tan important, sobretot en l'edat adulta, la maduresa i la vellesa, i mereix que se'l consideri degudament i s'externalitzi, primer que tot per un afany de sinceritat però  sobretot per si pot servir als altres o almenys a algú altre, perquè tots ens hem d'ajudar amb allò que tenim, com coneixements i vida viscuda, destacant allò realment important, com la relació amb Déu i la religió, que ha de ser autèntica i veritable, i en aquest sentit només n'hi pot haver, i n'hi ha, una, la de Jesucrist i la seva Església universal on actua l'Esperit Sant, i per ells entrem al Regne de Déu i arribem al Pare, el Paradís i la Glòria del Cel. Comparat amb això i la seva importància total i absoluta, general i permanent, decisiva i definitiva, tot l'altre és molt relatiu, tot i que humanament i temporalment tingui la seva importància.  

I només una reflexió més, a vegades penso què feliços devien estar fa uns segles o a l'Edat Mitjana, quan no tenien tants continus i repetits missatges amb sentit o sense, bonics o lletjos, agradables o desagradables, de tota mena, ideològics, de propaganda, de publicitat, de proposats models socials suposadament ideals, però que van variant no sols ràpidament en el temps, sinó també en part segons els llocs, i que en el nostre temps van a càrrec no sols de polítics, partits, opinadors i poderosos econòmicament, sinó dels seus representants, cantants, actors i actrius, famosos i semblants, de vides bastant superficials o artificialment projectades per experts, grups i interessos, i que porten a la societat en conjunt a viure en una mena de món de fantasia, irreal, infantilitzat o directament manipulat i que en ocasions arriba a l'absurd, al mal gust i fins i tot a promoure delictes i perversions, sense que la gent se n'adoni que la frivolitat en la que vivim, perquè tot col·labora a fer-hi viure, és un estat tràgic de vida, que com a mínim la fa viure superficialment i que ben sovint la falseja i la uniformitza, homogeitzant-la i fent-la entrar en un carril general que no té valor i en ocasions ni tan sols funciona, i en tot cas la desnaturalitza i despersonalitza. En el camí es perden l'autenticitat i el significat de les coses i en ocasions la mateixa realitat, substituida per ficcions.

Per exemple, tornant al tema principal, tant la música, com el cant i la dansa tenen un origen històric i social sagrat i religiós, i aquest sentit principal i més important s'ha mantingut en el cant gregorià, la música sacra, els himnes litúrgics i també en bona part en la millor música clàssica. Però aquesta i altres per l'estil són minoritàries i selectes, i el que priva i mana en la nostra societat és la música lleugera, comercial, molta de la qual no té qualitat, sobretot en les lletres però també freqüentment en el ritme i música. I fins i tot quan la melodia és bonica, cosa que no és tan rara, i el text és simpàtic i té un cert valor, cosa que també sol passar perquè el mal tot sol no s'aguanta ni va enlloc i allò dolent necessita enganxar-se en alguna cosa de cert valor, sigui aquest real o més que res aparent, per poder mantenir-se i transmetre's, tot i així ens podem preguntar què ens proposen realment i a què substitueix o fa la competència aquests atractius, seductors i excitants sons mundans, perquè es publiquen i publiciten i que pretenen realment en el fons: mantenir l'esperit comunitari i de grup, domesticar o desviar rebeldies, influir en la gent, fer comprar, fer famosos els intèrprets, convertir en generals situacions i idees particulars considerades convenients posant-les de moda, destirotar la psicologia del públic amb missatges banals, contradictoris o sense sentit fent-los agradables i enganxosos per tal que siguin assumits, conduir l'evolució de la societat segons aquell principi d'aconseguir l'efecte desitjat sense que, com a mínim d'entrada, s'adverteixi la intenció...? I aquestes preguntes, avui dia, poden valdre per tots els camps de l'art i de l'entreteniment, que no és gaire o gens innocent, espontani ni desinteresat, sinó tot al contrari. 

Perquè per exemple moltes o la majoria de les cançons d'amor humà, idealitzen tant a l'objecte de l'amor i al qui el proclama públicament als quatre vents, que idolatritzen la joventut, la bellesa, les dones i a determinats actors, actrius i cantants, i obertament es diu ídols als famosos i exitosos o ni que sigui als que estan de moda o són molt coneguts, que fan que el sexe, l'atractiu, la conquesta i les relacions sexuals semblin sagrats, com succedanis de sacraments de no se sap quina mena de pseudoreligió en concret, tot i que clarament gens bona, i això és clarament pecaminós i un cercle viciós de causa i conseqüència, que escandalitza i esclavitza, ja que quan no es creu en Déu ni se'l té present, la necessitat de sentit, transcendència i d'adoració dels éssers humans, al no poder expressar-se de la forma natural, adequada i millor, que és cap a Déu, es desvia i perverteix i d'éssers humans concrets i d'atributs corporals i parts i funcions del cos, fa d'ells falsos déus als que es proposa, i això ja és demoníac, com a déus als que admirar, estimar i servir, en substitució del Déu viu, real i veritable, confiant immotivadament i erròniament en trobar així l'objectiu i el sentit de la pròpia vida i desesperant-se després per no aconseguir-ho o per sentir-se cada cop més burlat, enganyat, insatisfet i frustrat pel poc valor real d'allò aparentment divintzat i divinitzant, que produeix just al contrari, i que com a mínim fa preguntar-se "és això tot el que hi ha, és això aquell màxim que somniava?" perquè cada cop es queda més decebut de la inanitat de l'erotisme i de consegüent la topada amb la realitat. I sort encara si un acaba adonant-se'n de la bestiessa en lloc d'interrogar-se que fan malament ell o el seu objecte considerat quasi-diví d'atracció i satisfacció sexual i del que hauria de ser la relació perfecta que fes immensament feliç com se'ls havia presentat, ja fos de forma romàntica, sentimental o apassionada, o realment amorosa. 

Perquè fins i tot quan els missatges proposen amor, més que sexualitat adolescent i juvenil més o menys edulcorada i presentada com a resposta a tot, fan d'aquest amor i el seu objecte coses tan absolutes que no corresponen gens a la realitat humana i als seus límits. Quasi totes aquestes cançons d'amor no sols són idealitzacions irreals que poden confondre i trastornar, sinó que només serien apròpiades si aquest amor total, d'adoració, fos dirigit a Déu, que és Amor, ja que llavors sí que tindria sentit tota aquesta relació amorosa, com indica el primer manament, d'estimar a Déu sobre totes les coses i amb tot el cor, que se'ns dóna per evitar-nos precisament aberracions com les citades d'idolatrar i adorar persones o la bellesa, el sexe, el plaer o l'èxit a la vida, que tant mal fan a se les creu i ho viu. Però d'això quan ets jove, com que hi estàs immers i busques orientació social, no te n'adones, ho fas després, quan ets gran. 

Aquesta distracció, una culpable operació de diversió per desviar de la vida humana digna i autèntica, pot ser, i sovint ho és, bonica, interessant i commovedora, però és realment soroll que destirota, atavala, i no ens deixa concentrar en escoltar la Paraula divina i per tant ens impedeix desenvolupar allò realment important de la nostra vida: la relació confiada i amorosa amb Déu.

Tant de bo ens n'adonem aviat, i en tot cas a temps! 

Gent

L'experiència humana, a la que hem de saber estar oberts. Perquè cada persona és un món. 

A Internet miro i segueixo molt poca gent. Però n'hi ha alguns que m'han cridat l'atenció: 

Sydney Gant,  vídeo "How the MBTI types drive impersonations", 15.12.2018

https://www.youtube.com/watch?v=N3hnyixn_q4 (1)

Sandra Milena Gómez, vídeo "Para los mal pensados", 23.04.2021 (2)

https://www.youtube.com/watch?v=-xIWiXHE9VI

Gus Zapiain i Gigi Munch, molts vídeos, p.e. "Tenemos que hablar", 13.09. 2022 (3)

https://youtu.be/AzxrcZ2tL1s 

Els exemples:

És molt interessant conèixer gent, situacions, experiències i estils de persones de tot el món i obrir-se a ells, per interessar-s'hi, comprendre'ls i oblidar-se d'un mateix i mirar d'entendre altres vivències, tenint afecte per ells. 

Perquè al cap i a la fi tots som germans i compartim la nostra mateixa naturalesa humana i es molt enriquidor veure i copsar les similituds i les diferències. 

Déu ens demana que estimem a les persones concretes amb les seves virtuts, visions del món i debilitats, tot ajudant-nos mútuament a millorar, si podem fer-ho. Compartir el mateix món i el mateix temps és un gran do! 

(1) Una jove nord-americana de Maryland, que quan era superseniorsydney a la xarxa tenia molts vídeos sobre les 16 personalitats, entre ells un molt bo sobre cadascuna d'elles tocant música al piano, però els ha tret tots deixant només els més recents

(2) És una colombiana-mexicana. dansarina i actriu, professora a la Universitat de Mèxic, segons sembla sap alemany i ha estat a la Índia. 

(3) La parella formada pels mexicans Gustavo Zapiain i Gabriela Garza Valdés té molts vídeos i són molt simpàtics, sobretot en les seves bromes mútues en vídeos curts tenen quelcom molt atractiu i especial, degut a les seves personalitats, per la intel·ligència, l'energia, habilitat i sociabilitat d'ell i la bellesa, el caràcter, l'amor i l'autenticitat d'ella, que es potencien l'un a l'altre.

Els contemporanis de Jesucrist

Un tema que pot ser interessant és mirar quins van ser els contemporanis de Jesucrist, a part dels jueus que surten al Nou Testament, és a dir quins homes d'altres nacions, i sobretot de l'Imperi Romà al que pertanyien Judea, Galilea, Samaria, Egipte, Fenícia i regions veïnes on Nostre Senyor va estar durant la seva vida mortal. Per tant sobretot, però no només, grecs, romans i altres ètnies de l'Imperi o relacionades amb aquest, així com petanyents a països veïns com l'Imperi Part arsàcida i fins alguns llunyans com Índia, Àsia Central i Xina, aquesta llavors en ple Imperi Han i en un interregne entre els Han occidentals i els posteriors Han orientals. 

Retrats del Fayum, inicis de l'Era Cristiana

Un dels principals, que va conèixer Jesús personalment, va parlar amb Ell i va ser decisiu en la seva vida i missió al condemnar-lo a mort i fer-lo executar en creu, és Ponç Pilat, governador romà de Judea entre els anys 26 - 36, però del que no sabem les dates de naixement ni de mort ni tant sols amb certa aproximació. Però n'hi ha molts més de coneguts i famosos. 

Alguns dels més destacats són aquests: 

Tit Livi (64 aC - 17), historiador 

Estrabó (64 aC - 24), geògraf 

Octavi August (63 aC - 14), emperador romà 27 aC - 14 

Livia (59 aC - 29), emperadriu romana

Juba II (48 aC - 23), rei de Mauritània 25 aC - 23

Varus (46 aC - 9), general romà, derrotat i mort junt amb dues legions al bosc de Teutoburg 

Wang Mang (45 aC - 23), emperador xinès 9 - 23 

Ovidi (43 aC - 17), autor llatí, L'art d'estimar, desterrat al final de la seva vida

Tiberi (42 aC - 37), emperador romà 14-37  

Cels (29 aC - 37), metge i escriptor romà  

Sejà (20 aC - 31), favorit i mà dreta de l'emperador Tiberi, caigut en desgràcia i executat 

Armini (17 aC - 21), líder germànic vencedor en la batalla del bosc de Teutoburg l'any 9

Germànic (15 aC - 19), líder militar romà 

Filó d'Alexandria (c. 15 aC - c. 50), filòsof jueu hel·lenitzat 

Fedre (14 aC - 50), fabulista grec en llatí

Claudi (10 aC - 54), emperador romà 41 -54

Han Liu (5 aC - 57), primer emperador xinès de la restaurada dinastia Han, 25 - 57 

Sèneca (4 aC - 65), filòsof estoic romà 

Galba (3aC - 69), emperador romà 68 - 69 

Vespasià (9 - 79), emperador romà 69 - 79 

Herón d'Alexandria (10 - 70), inventor grec

Calígula (12 - 41), emperador romà 37 - 41  

Vitel·li (15 - 69). emperador romà l'any 69

Plini el Vell (23 - 79), savi i naturalista llatí, mort en l'erupció del Vesubi 

Boudica (25 - 61), líder d'una revolta d'una tribu celta d'Anglaterra contra els romans 

Petroni (c. 27 - 65), anomenat "arbiter elegantiarum", escriptor llatí del Satiricó 

Evidentment n'hi ha molts més i alguns d'ells importants i famosos per diversos motius, però n'he volgut citar només alguns dels principals. I també n'hi ha d'altres dels que desconeixem l'any del seu naixement, però que se suposa que estaven vius abans de la mort i ressurrecció de Jesucrist, ja fos l'any 30 o el 33, les dues dates possibles, com les dues germanes Trung (+ 43), líders d'una efímera revolta vietnamita contra l'Imperi Han, i el geògraf Pomponi Mela (+ 45), per exemple. Algun altre hi podria entrar si la segona data de la crucifixió fos la real, com Otó (32 - 69), breu emperador romà l'any 69. 

És clar que quasi tots ells no en van tenir cap notícia de l'existència i divinitat de Jesús, però l'important és que compartiren temps de vida amb Ell, tenint en compte un naixement cap al 6/4 aC i el final de la seva estada en aquest món el 30 o 33. Aquest ventall cronològic es podria ampliar als qui foren coetanis de la Verge Maria (c. 20/18 aC - mitjan s. I), degut a la condició especialíssima d'aquesta en el pla i l'acció divina, cosa que faria incloure a uns quants més, com: 

Vitrubi (c. 75 - 15 aC), arquitecte, enginyer i escriptor romà 

Virgili (70 - 19 aC), poeta romà, autor també cap a 40 aC de l'Égloga 4 de les Bucòliques sobre l'inminent naixement d'un nadó que inauguraria una nova Edat del món, considerada inspirada i referida a Jesús 

Mecenes (c. 70 - 8 aC), mecenes de la literatura llatina de l'Edat d'Or del segle I aC

Horaci (68 - 8 aC), escriptor llatí 

Agripa (63 - 12 aC), militar romà 

Tibul (54 - 19 aC), poeta 

Properci (47 - 14 aC), poeta 

Tant Jesucrist des de la seva resurrecció i ascensió com Maria des de la seva dormició i assumpció, viuen glorificats per sempre i estan presents en tots els segles, com és visible en les seves aparicions. Per tant es pot dir que des del segle I fins ara mateix tota la Humanitat ha sigut, i és i serà sempre fins a la fi del món, contemporania seva. 

I en el cas de Jesucrist, ja que com a Déu Fill ja existia eternament, també tota la Humanitat des del seu inici a la Prehistòria, igual que tota la vida a la Terra i que tot l'Univers des de la seva Creació per la Trinitat divina, ja ha estat també contemporania seva. 

Jesús i Maria viuen amb nosaltres i nosaltres vivim amb ells!