La religiositat humana

Algunes de les figures més religioses conegudes de governants i líders de la Història antiga: 

Segle XXII aC 

Gudea, ensi de la ciutat de Lagash (2140 - 2120 aC) en el Període Neosumeri.

En les seves estàtues sempre sol aparèixer amb les mans creuades, és a dir resant. Era conegut per ser un governant molt religiós. El seu regnat va ser pacífic i dedicat a construir, sobretot temples, i en tot es va mostrar pietós i fervorós. 

Segle VIII aC 

Piânkhi, en nubi Piye, rei de Kush i faraó d'Egipte (745 - 715 aC) 

Estela de la Victòria de Piye
i la seva tomba amb piràmide
a l'actual El-Kurru, Sudan 

Piânkhi, que va acabar la conquesta d'Egipte iniciada pel seu pare, el fundador de la dinastia 25 de faraons nubis (750 - 655 aC), va plantejar les batalles de conquesta sobre l'anterior dinastia 24 de faraons libis, amb una gran noblesa i cavallerositat basant-se en les seves profundes creences religioses de la religió egípcia adoptada ja de segles pel regne de Kush: el resultat de la batalla l'havien de decidir els déus i no pas l'astúcia o l'habilitat humanes, per això procurava plantejar-les sempre en igualtat de condicions, no volent aprofitar-se de cap mena d'avantatge o superioritat. També, tot i que era expeditiu amb els que se li enfrontaven el resistien, sempre va considerar que manava per voluntat divina per mantenir la justícia al món, preferia que no hi hagués d'haver lluita i se li sotmetesin, i va ser un monarca generós, acceptant la nota de rendició que li va enviar l'últim faraó libi, refugiat al Delta, i sense aprofitar la victòria ni consolidar el domini, cosa que després d'una nova rebel·lió a la seva mort faria el seu fill l'any 712 aC, se'n va entornar a la seva capital Napata, a l'actual Sudan, fiant-se de la paraula del vençut. Aquest faraó negre d'un país i una civilització ja molt religiosa com era l'antic Egipte és un exemple de la influència positiva de la religiositat sobre un mandatari.     

Segle VI aC 

Nabònid, nascut cap el 620/615 aC i últim rei caldeu de Babilònia entre 556 - 539 aC, no era caldeu sinó d'ascendència assíria i potser també aramea, ja que el seu pare era arameu o assiri. La seva mare Adad-guppi  (648 - 544 aC) que era assíria i sacerdotessa durant 95 anys del déu Lluna (Sin) a la ciutat de Harran, va predir que aquesta divinitat faria rei de Babilònia al seu fill per tal de restaurar aquesta ciutat i promoure el seu culte, i quan això va succeir com havia predit el seu fill, ja educat per ella en la passió religiosa, es va considerar investit d'una especial missió divina.   

Una representació de Nabònid, feta en el seu regnat, en actitud oferent davant la Lluna, el Sol i Venus

Nabònid, Nabu-na'id, va tenir tota la seva vida una gran religiositat, sent molt devot del déu lunar, al que pretenia imposar com a déu màxim, substituint al déu Marduk (el planeta Júpiter) en aquella època tan predominant a l'Imperi Neobabilònic que a la pràctica tendia cap a un henoteisme. L'exaltada religiositat de Nabònid va ser considerada exagerada, problemàtica i fins malaltissa ja al seu temps, pel seu intent reformador del culte i sobretot pel seu llunyà retir i aïllament autoimposat a l'oasi de Talma al desert d'Aràbia i concretament a la regió de Hedjaz, entre els anys 552 - 543 aC, quan era rei, deixant el commandament efectiu durant aquells anys al seu fill Bel-shar-usur, el Baltasar de la Bíblia, com a regent en nom seu, per dedicar-se ell a viure més intensament les seves ocupacions religioses, tot i conservant la categoria de rei. Havent descuidat la defensa del seu Imperi davant l'amenaça persa cada cop més poderosa, el primer que va fer quan va retornar a Babilònia per reprendre la direcció del país va ser intentar canviar a Marduk per Sin, sense èxit per l'oposició general, i més tard essent de nou fora i estant Babilònia en perill per l'imminent assalt persa, va ordenar enviar les estàtues dels principals déus de l'Imperi a la capital com a mesura defensiva. Quan el rei persa Cir II el Gran va conquerir Babilònia el 539 aC, el rei en funcions era Belsharusur, que és mort pels invasors en la seva conquesta per sorpresa i sense lluita. Nabònid es rendeix des del lloc on havia fugit i Cir II li respecta la vida, deportant-lo a la regió de Karmana a l'Iran, on va viure encara forces anys, morint durant el regnat de Dàrius II (522 - 486 aC), essent ja centenari o supercentenari. 

Tots aquests caps de països molt imbuits de religiositat, i forces més com Akhenaten, Ashoka i molts més arreu del món i al llarg dels segles, són exemples d'intents espirituals individuals humans i la seva repercusió col·lectiva, però sense una connexió amb el Déu veritable, que només pot procedir de la revelació d'aquest i no pas dels esforços humans incapaços, tot i poder arribar finalment per la intel·ligència i la raó a algunes conclusions com les de l'existència de Déu, el seu caràcter creador i regidor de l'Univers i la seva unicitat, no poden salvar la distància existent entre Déu i l'home i es queden en això, en esforços o intents, no sols insuficients sinó en direcció equivocada. El veritable contacte amb Déu només ve per iniciativa d'Ell i històricament ha tingut lloc amb la seva Revelació iniciada als patriarques i al poble d'Israel i culminada en la seva pròpia vinguda al món encarnat en un home, Jesucrist, Nostre Senyor, i en el posterior Cristianisme i Església que el reconeix i el segueix i on més actúa. Tinguem en compte aquest gran privilegi que tenim per pura gratuïtat i bondat divines, ja que l'home per si sol no pot encertar-ho, per molt que ho intenti i per molt bona voluntat que hi posi. 

Aprofitem doncs aquesta gran avantatge del do del coneixement de Déu i de la salvació que se'ns ha donat per la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist i amb la seva Ascensió i do diví de l'Esperit Sant. Siguem bons i intel·ligents i acceptem-ho i visquem-ho, que ens és un gran bé, realment ho necessitem i ens eleva molt com a éssers humans!