La religió veritable és olt diferent dels intents i esforços humans, fins i tot els benintencionats tot i que molts provinguin de la pura consideració mental humana i no pocs de la influència demoníaca, perquè el diable també actua, d'establir una religió, és a dir una connexió amb Déu.
En els casos humans, psicològics i imaginatius, hi ha dos extrems totalment equivocats que ja mostren clarament que aquell esforç és fals: un és el politeisme, amb multitud de suposats déus, cosa que més que res mostra una psique humana i/o una societat dividida en compartiments independents o poc lligats entre sí, que es projecta al món de les divinitats imaginàries, i l'altre és l'ateisme, la negació de l'existència de cap déu, proposant a la pràctica una religió purament terrenal i mundana basada en l'home i la seva psicologia. Tots dos extrems són falsos i perjudicials.
Però fins i quan amb més intel·ligència i raó, i en condicions psicològiques i/o socioculturals més sanes, s'arriba a la conclusió que ha d'existir un sol Déu, cosa que ja és molt més encertada, això no vol dir que ja s'hagi establert la connexió amb aquest i s'estigui en relació bona amb Ell.
Perquè hi ha 3 punts a considerar al respecte:
El primer, que pot no tractar-se ni tan sols d'un veritable monoteisme sinó més aviat d'un henoteisme o monolatria, ja sigui només pràctica o fins i tot tingui un fonament conceptual. Moltes religions antigues evolucionaren cap a la preminència d'un sol déu, considerat el cap dels altres o el més important d'ells: això ho veiem a Mesopotàmia on a Babilònia el déu Marduk era considerat cada cop més com la divinitat per excel·lència, però també a Assíria, on amb el pas dels segles es va anar considerant en aquest paper al déu nacional Ashshur, i a Egipte on el faraó Akhenaten va propulsar la revolució religiosa de l'adoració exclusiva d'Aten, el disc solar físic, just quan al país el sacerdoci del déu Amon ja estava en camí avançat de convertir a aquest en la divinitat més important i com aglutinant en la seva imatge els principals déus dels panteons de les ciutats i escoles més influents. En ocasions aquest sincretisme va ser explícit, com en la ideació del déu Serapis, reunió en un de sol d'Osiris, que sempre havia tingut un paper predominant com a déu d'ultratomba i cada vegada li tenia més amb el pas dels segles, i el toro Apis, molt venerat popularment, ja des de l'inici de l'Egipte ptolemaic i fins el final de l'Hel·lenisme i la cristianització del país, divinitat que per altra part s'associava al grec Zeus, el principal dels déus olímpics i amb poder sobre ells, que al seu torn es gairebé identificava amb el romà Júpiter, també cap dels déus, tot i que no eren exactament iguals, i així aquest déu grecoegipci sintètic podia tenir un paper predominant en aquelles societats mediterrànies de l'Antiguitat. I això passava també en altres civilitzacions i cultures mundials.
En segon lloc, arribar a l'encert d'un monoteisme no significa que aquesta divinitat única fos la real, podria ser una mera aproximació de la limitada comprensió humana, tant peculiar que en cada civilització fos diferent, o fins i tot que fos una exaltació merament cultural d'una característica pròpia de l'home, sense ni tan sols horitzó de transcendència, com el culte de l'Ésser suprem d'alguns il·lustrats i revolucionaris francesos, el de la deessa Raó proposat per Robespierre i el de la Humanitat de Comte, cosa que potser seria pitjor encara, perquè evitaria i tancaria l'accés a l'autèntic Déu, substituít per un succedani o rival ideat pels homes, per adorar-se a si mateixos o les seves qualitats, invertint del tot l'essència de la religió veritable. Aquesta tradició de l'exaltació de la humanitat o d'un individu concret divinitzat ja té una llarga tradició molt antiga, per exemple en el rei acadi Naram-Sin, presentant-se a si mateix com una divinitat, i de les grans, ja en vida, o amb el faraó de l'Imperi Nou egipci, Ramsès II, fent-se representar en estàtues igual de gran o més i en un lloc central al costat dels seus déus, o amb els cèsars romans, primer divinitzats per decisió del Senat després de la seva mort des de Juli Cèsar, i després a mesura que l'Imperi dequeia més i més, adorats com a déus ja en vida, cosa que tenia una llarga tradició ja que ja s'havia fet amb August, però a províncies i d'una forma discreta, però no a Roma, però que més tard passà a ser sovintejada i amb Dioclecià, gran perseguidor dels cristians, adquirí no sols un títol oficial sinó un culte ostentós. En realitat des que a partir de la conquesta del 30 aC els emperadors romans foren considerats tècnicament a Egipte com a faraons i ells ho acceptaren, tingueren reconeguda una mena semi-divinitat, l'atribuida als faraons egipcis, primer allà però després cada cop més arreu de l'Imperi. I amb tota la raó els primers cristians es negaven a adorar-los, com tampoc a cap dels ídols pagans, i per això eren perseguits, jutjats, torturats i executats, i això gairebé en exclusiva perquè amb els jueus, que tampoc transigien, les autoritats romanes feien des de sempre una mena d'excepció ètnica, però no l'aplicaven als cristians, en el que també s'hi endevina, i s'hi pot veure, una clara instigació diabòlica en contra seva.
I el tercer, que un reconeixement d'ún únic Déu podria ser merament intel·lectual, com el Primer Motor d'Aristòtil per exemple, sense que això comportés una relació d'adoració i de culte i un canvi de vida cap a una major exigència moral, cosa que tot i ser intrínseca, per a la ment humana és independent del monoteisme, sobretot quan les característiques atribuides a aquesta única divinitat són equivocades i no se'l reconeix com a creador, provident i jutge per exemple. I per altre banda la Història ens mostra que algunes religions politeístes i idolàtriques tenien conceptes encertats i avançats, com la religió egípcia faraònica, per exemple en la necessitat de portar una vida justa i honesta en aquest món perquè aquesta és la voluntat divina, el judici de l'ànima després de la mort i la vida futura i definitiva, fets autèntics que anaven acompanyats de concepcions totalment falses com el nombre, nom i característiques dels déus, la mena de judici i la necessitat de conservar momificat el cos per a seguir vivint en un altre món feliç. Perquè les falsedats per sí soles no s'aguanten, s'autodestrueixen, i necessiten enganxar-se a algunes veritats o realitats, ni que siguin a mitges, per a poder existir. I algunes d'aquestes intuïcions encertades no són pròpies d'una sola religió humana de tipus cultural, sinó que amb variants es troben a moltes religions paganes, i formen part d'un do diví a la condició humana, com la de la supervivència de l'ànima humana, immortal, després de la mort que no sols es trobava en les diverses i diferents variants de les religions mistèriques grega i egípcia, per exemple, sinó també en altres, i encara més tenia un fonament en el món prehistòric, això sí acompanyada de conceptes erronis, com la necessitat d'enterrar objectes en la tomba per tal que poguessin ser usats pel difunt en la posterior vida a l'altre món o la de fer-lis ofrenes alimentícies per tal que poguessin menjar i beure, o la veneració que arribava a autèntic culte de la religió xinesa respecte als avantpassats familiars. Tot això era l'efecte "mosca en el pastís" que ho espatllava tot, i encara molt més ja que significava la desvirtuació de molts conceptes verídics, com el respecte al cos humà, cridat a ressuscitar, o l'oportunitat d'eficàcia de pregar pels difunts i el fet que aquests poguessin pregar per nosaltres, veritat autèntica amagada d'aquesta manera i feta molt difícil de distingir i trobar, entre moltes falsedats, enganys i mentides aparentment molt similars, però radicalment diferents en essència. I aquest encert desvirtuat i falsejat per derivacions inadequades és molt sovint una estratègia diabòlica per confondre als éssers humans i apartar-los del coneixement i la bona relació amb el Déu real, existent, viu i veritable.
Tots aquests errors humans lamentables en la recerca del descobriment i connexió amb Déu ens mostren que l'infinit entre Ell i nosaltres només el pot salvar Déu i la Humanitat només hi pot accedir per Revelació divina i només arriba a la seva plenitud per la presència divina en la seva Creació amb Déu Fill fet home igual que nosaltres, excepte en el pecat, essent també Déu l'únic que podia salvar i redimir la Humanitat, inaugurant un Món nou, cosa que també va fer Nostre Senyor Jesucrist, el Fill de Déu. I només per Ell, que és el camí, la veritat i la vida, tenim accès a l'únic Déu veritable, la Santíssima Trinitat, que coneixem només perquè Ell mateix ens l'ha manifestat, obrint-nos així el perdó dels pecats, la bona relació amb Déu, el culte autèntic en esperit i veritat, i l'accés a la ressurrecció, la immortalitat i la visió beatífica de Déu en la Glòria del Cel. Així finalment la Humanitat ha pogut conèixer i accedir a la única vera religió, la cristiana universal, és a dir la catòlica. Cal aprofitar aquest gran do diví totalment inmerescut i gratuït, i aquesta ruta pels que tants i durant tant temps suspiraren sense trobar-la i que ara per Jesucrist i l'Església on actua l'Esperit Sant se'ns ha obert cap a la salvació i la felicitat eterna prop de Déu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada