Tots els sants

Cada l'any l'1 de novembre és un dia de gran alegria perquè celebrem la solemnitat de Tots els Sants, tots aquells que ja estan al Cel i gaudeixen de la visió beatífica de Déu, i des d'aquella seva immensa felicitat preguen i intercedeixen per nosaltres. 

En un món espiritualment fosc per  l'error i mal  del pecat i per l'acció del diable, els sants són aquells que s'han deixat
il·luminar i guiar per la llum divina, que a tots se'ns dona però que no tothom gaudeix i aprofita per al seu propi bé i  
el bé de tots:"El qui em segueix no camina en les tenebres" diu Nostre Senyor Jesucrist "sinó que té la llum de la vida".

Hi ha els sants coneguts i que l'Església ha canonitzat al comprovar la seva vida santa i els seus miracles, que són milers o desenes de milers, i que reben culte ja que al venerar-los a ells adorem a Déu Pare que els ha creat, a Déu Fill que els ha redimit i salvat i a imatge del qual s'han modelat, i a Déu Esperit Sant, que els ha santificat. Els sants són, com l'Església, l'acció de l'Esperit Sant que ens port a Crist, que és l'únic Camí, Veritat i Vida cap al Pare i la Glòria. Però també hi ha milions o desenes de milions d'altres sants, igualment sants en els seus diversos graus, que són desconeguts i anònims, i dels que segur que a la nostra vida ens n'hem trobat sense que ni nosaltres ni ells ho sabessim que ho eren: poden ser pares, avis i parents, sacerdots, religiosos i monges, professors que hem tingut, amics, veïns, companys o coneguts amb els que hem tingut un tracte molt ocasional. Gairebé segur que és en bona part gràcies a ells que mantenim la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat com a membres de l'Església Catòlica, ja que d'una manera quasi inconscient van ser per a nosaltres transparència de Déu: gent amb la que vam compartir una Missa i va pregar per a tots els assistents, gent humil i senzilla, les persones menys pensades, que no obstant d'una manera amagada es deixaven santificar per Déu i així vivien en gràcia de Déu i eren instruments d'Ell. En una trobada o una breu conversa ens va sorprendre i marcar la seva autenticitat, la seva manera de viure, la seva personalitat tan bona, perquè deixaven que Déu els hi evités i eliminés el mal i els potenciés tot allò bo, i quasi inadvertidament vam veure en ells allò diferent del comú, la llum divina i la docilitat a la seva inspiració, d'una manera normal, natural i espontania. Tot i que no en fossim plenament conscients ens va arribar la seva originalitat personal i la seva salut espiritual, perquè la santedat és la salut de l'ànima humana. 

Ser sant té dos significats, un de propi i un de general. En sentit concret sant és aquell qui havent-se ja purificat i preparat durant la seva existència, potser perquè ja ha passat el seu purgatori en vida o per la seva adhesió i conformitat amb la voluntat de Déu, després de la mort va directament al Cel, sense haver de purificar-se en el Purgatori per a poder entrar-hi. En sentit ample, sants són tots aquells que, ja hi hagin anat directament o s'hagin purificat a l'altra vida, ja han sigut admesos a la Glòria i les seves ànmes ja gaudeixen de la visió divina, en espera de la resurrecció final. Des d'allà poden, i ho fan, pregar i intercedir a Déu per nosaltres, i protegir-nos, a tots, perquè units a Déu que és Amor els sants estimen a tots els qui viuen al món i vetllen per ells, però especialment als qui han per disposició divina han conegut en aquesta vida, i per tant hi han interactuat més, amb aquells qui han tingut una relació més personal o aquells qui recorren a ells, per la qual cosa fa falta coneixer-los. 

Ser sant és haver arribat amb èxit a la meta, evitant la condemnació eterna, i assolint el veritable triomf en l'objectiu i sentit de la vida, la trobada i la visió de Déu, l'admissió en el Cel amb la Santíssima Trinitat, la Verge Maria Mare de Déu, els cors dels àngels i tots els altres sants, és a dir en la felicitat infinita i eterna, des d'on poden més que mai fer bé a la Terra.

Deixem doncs santificar-nos per Déu, que és el nostre objectiu més alt i ple i el sentit final i definitiu de la nostra vida. Que Déu ens faci sants! 

Segons el pla i voler de Déu

Segons la voluntat divina, que vetlla per la nostra felicitat i salvació, la família de pare, mare, fills i altres parents propers, és la base de la societat i de la convivència humanes. 

La parella humana té el do diví de ser transmissora de la vida i engendradora de nous éssers humans, però no sols això, que tan sols és el principi. 

A més d'atendre totes les seves necessitats de tot tipus, de protegir-los i d'educar-los, els pares 

  ensenyen als seus fills, que tot ho reben d'ells, a socialitzar. Fotos de Barcelona, primers 1960s.

En el designi de Déu, primer els pares tenen cura dels seus fills, de totes les seves necessitats i atencions que requereixen, físiques, psicològiques, socials i religioses, ja que són ells qui prenen la decisió de batejar-los, deslliurant-los del pecat original i fent-los cristians, fills de Déu, comprometent-se a educar-los en la fe, l'esperança i la caritat, tal com Nostre Senyor Jesucrist ens va manar que visquessim. 

I després són els fills els qui tenen cura dels pares, i d'altres familiars grans si és el cas, i també han de vetllar al seu torn no sols per les necessitats materials i afectives sinó també per les espirituals, per ajudar-los i animar-los per una futura vida feliç en l'eternitat en preparació del moment de sortida d'aquest món, tal com els pares van fer per ells en el moment de la seva entrada en ell. Així se'ls agraeix i correspon a l'amor que ens van donar amb l'amor que ells mateixos ens van ensenyar.   

Aquest aprenentatge de ser estimat i estimar es fa a la llar i amb els parents propers, i d'aquí allò après es va estenent a tota la societat, companys, amics, veïns i tot el proïsme, i especialment als grans, petits, malalts, pobres i marginats, perquè són els que més ho necessiten, ja que per a ells és vital.  

Així no sols ens fem aptes per aquesta vida terrenal i temporal sinó també per la vida futura i definitiva en el Cel, perquè l'exàmen d'entrada és el de l'amor, perquè Déu és Amor. Preparem-nos per aprovar-lo visquent amb Déu i en l'amor la nostra vida!

Us encomano els qui vos m'heu encomanat

Els pares, germans i en general la família, avis, tiets, cònjugue, fills, cosins, nebots, nets i altres parents, sobretot aquells qui comparteixen la llar o ens veiem sovint, són el nostre proïsme més proper, aquell qui Déu ens ha triat perquè sap que són els millors per conviure, estimar-se i ajudar-se per a aquesta vida i també i sobretot per a la salvació. En ocasions es veu molt clar, però fins i tot en els casos que aparentment costa veure-ho, en el fons és perquè Déu sap que amb tots els nostres defecte, diferències i problemes, tot i així poden ser els millors pares pels fills, els millors fills pels pares, els millors germans, aquells qui més ens convenen per no perdre'ns ni en aquest món ni l'altre, ja que ens podem llimar mútuament les nostres parts dolentes i aprendre entre tots l'amor i el que significa i importa. Des de molt abans de la Creació de l'Univers, Déu ja ens va pensar i estimar, va escollir on i quan naixeriem, qui seríem i amb qui estariem junts i tindríem més relació i intimitat, compartint la vida, aprenent a viure i educant-nos amb ells, essent solidaris sempre, tant en els moments bons i feliços, en els que compartim l'alegria, com en els dolents i difícils, en els que hi trobem refugi. 

Dos germans, gran i petit, Vic febrer 1969

Per això hem de pregar sempre pels nostres relatius, especialment els més propers, però també pels llunyans, ja que Déu ens ha escollit per protegir-nos, formar-nos i tenir una relació humana especial i duradora a la vida. Hem de pregar els uns pels altres, amb una intensitat i constància especial, ja que són el nostre proïsme més immediat i directe. Perquè en el pla de Déu la família és una petita església igual que l'església és una gran família, i la voluntat divina és que en ella, que a més és la base i el pilar fonamental de la societat, hi regni l'amor, ja que Ell vol estar sempre amb nosaltres i.hi és on es viu en l'amor. 

I hem de resar mentre els familiars són vius i pel seu bé temporal i sobretot espiritual, i encara més quan ja no hi són en aquest món perquè Déu ja els ha cridat a Ell. Sabent que tots som pecadors, hem de pregar-li humilment i confiadament que els hi hagi perdonat els pecats que per la debilitat humana hagin comès i que els hi premiï les bondats que van permetre que Déu mateix obrés a través d'ells. Que s'abreugi i suavitzi la seva estada al Purgatori, si hi són, i que puguin arribar ja al Cel per gaudir de la immensa i màxima felicitat de la visió de Déu, agraïnt-li i lloant-lo eternament per haver-los salvat per pur amor i bondat. Fins podríem demanar a Déu, per ells i per nosaltres, que els hi compensi amb un major grau de Glòria pel mal que els hi vam fer per les nostres mancances, mals exemples, irresponsabilitats i eventuals escàndols, contradint la nostra responsabilitat i la nostra missió protectora i d'instruments de Déu per a la seva felicitat en aquesta existència i especialment en la definitiva vida futura. Alhora els hi hem de perdonar tot el mal que al seu torn ells ens poguessin haver fet i suplicar a Déu que també els hagi perdonat o els perdoni.No hi ha lloc millor que la llar i la família per exercir la caritat recíproca, tant amb obres materials com més i tot amb obres espirituals. 

Senyor, us encomano en l'eternitat a aquells qui Vos em vau encomanar en aquesta existència!  

El destí etern a l'altre món

En la vida futura i definitiva, després del pas per aquesta vida i aquest món, hi ha dos futurs: amb Déu al Cel o sense Déu a l'Infern. I així com la via d'accès a la condemnació és única i irremeiable, l'entrada a la salvació té dues maneres, directament i immediatament després de la mort com en el cas dels sants o bé desprès d'un temps de purificació en el Purgatori. 

El destí final és decisiu a la vida humana. No es pot viure en aquest món sense pensar-hi i posicionar-s'hi al respecte perquè com em deia una vegada un feligrès, "l'eternitat és molt llarga", i és així perquè és infinita, inacabable. No sabem com serà, però és ben cert que després d'aquesta vida a la que hem vingut per a sorpresa nostra quan érem no-res i no ho podíem saber, imaginar ni preveure, perquè no existíem, i per pur amor i bondat Déu ens va cridar a l'existència i a la vida en la seva Creació i ens va fer éssers humans, escollint Ell si seríem homes o dones, on i quan naixeriem, quins serien els nostres pares, germans i família. I ja molt abans de que l'Univers fos creat per Ell per compartir la seva felicitat amb nosaltres, la Santíssima Trinitat divina ja ens va pensar i estimar des de tota l'eternitat, coneixent-nos i amant-nos des d'una infinitud abans que ens cridès a l'existència com a criatures seves molt apreciades i estimades. Perquè Déu ho va fer tot bó i pel bé de les seves creacions, amb el gran plus de que als humans, homes i dones, ens va fer a la seva imatge i semblança, és a dir que ens va donar consciència, voluntat, intel·ligència, llibertat, capacitat d'estimar, pensament, personalitat, capacitat de fer coses i un tipus d'ànima i de cos físic en el que en un moment donat, "en la plenitut del temps", Ell mateix, la Persona de Déu Fill, és va encarnar, unint així essencialment la seva essència divina a la nostra humana. I ho va fer per tal de salvar-nos i redimir-nos dels pecats que des del pecat original de la primera parella humana ens havien anat allunyant d'Ell i fent-nos reus de perdició. I des que el Fill de Déu, nascut de les entranyes de la Verge Maria, ens va obtenir el perdó dels nostres pecats, pagant Ell per nosaltres a la Passió i la  Creu del Calvari i obtenint-nos la possibilitat de ressuscitar com Ell després de la mort i d'entrar amb el nostre cos glorificat com el seu a la Glòria amb Déu i, més encara el Pare i Jesucrist ens van donar l'Esperit Sant per al perdó dels pecats i el Regnat de Déu en la societat humana i la Nova Creació en que Jesús i Maria són el nou Adam i la nova Eva, pel baptisme som fets fills adoptius de Déu i junt amb els altres sis sacraments podem viure en la gràcia, santificar-nos i salvar-nos com a membres de la seva Església, seguidors i deixebles seus com ho foren la seva mare, la Mare de Déu, i els apòstols i els primers creients ara fa ja dos mil anys. 

Perquè Déu ens vol a tots feliços en aquest món temporal de prova i en l'altre de la vida futura i perenne, és a dir que ens vol cristians, però pel pecat original que actúa ja des dels primers pares no naixem cristians, sinó que ens en fem pel baptisme, que ens obté el perdó i ens retorna la dignitat dels primers Adam i Eva abans de la caiguda i l'expulsió del Paradís en que estavem destinats inicialment a viure i que vam perdre culpablement per la desobediència i els seus creixents efectes de pecat, perversió i depravació humanes conseqüència del trencament amb Déu i de l'allunyament d'Ell, que va exposar la naturalesa humana al pecat i al mal, sobretot perquè el diable, l'enemic de Déu i nostre, va seguir actuant amb les seves temptacions i instigacions que van fer que els homes fossim cada vegada pitjors, tot i que Déu mai no ens va abandonar sinó que sempre ens va tenir presents i es va mantenir fidel al seu projecte bondadós i amorós sobre nosaltres, revelant-se progressivament en la mesura que vam anar essent capaços de copsar i acceptar la seva voluntat salvadora, fins que en Jesucrist va arribar la salvació llarg temps anunciada i preparada i amb ella el nou món reconciliat i el camí no ja merament al Paradís perdut, sinó encara molt més, al Cel i a la companyia i la visió de Déu, permetent-nos entrar en la seva dinàmica trinitària. Perquè pel baptisme vam ser fets fills de Déu Pare, germans de Déu Fill i membres del seu Cos místic, i participants de l'Esperit Sant i capaços de pregar, de ser perdonats i perdonar i de lligar i deslligar en aquest món i l'altre, de ser sants i fer miracles per la fe, l'esperança i la caritat, i se'ns van obrir de nou les portes del Paradís i vam ser fets hereus de la Glòria. 

Amb Jesucrist i la seva passió, mort, ressurrecció, ascensió i do de l'Esperit Sant, la batalla decisiva en la lluita entre el Bé i el Mal ja ha estat guanyada i ara ja estem en el temps finals i tot i que la lluita continua i continuarà individualment i col·lectivament fins a la fi dels temps i del món i el Judici Final, on Déu exercirà la seva misericòrdia i la seva justícia, el desenllaç ja és irrevocable, al final el Bé vencerà, la Veritat guanyarà i l'Amor triomfarà. I així serà per sempre. Però mentrestant seguim sotmesos a la temptació diabòlica i al pecat i el mal, però per moltes vegades que perdem i caiguem, Déu Pare sempre ens ofereix el seu perdó amb Jesucrist i l'Esperit Sant. Perquè Déu ens sap dèbils i fràgils i que el diable és més astut que nosaltres i coneix els nostres punts dèbils, els nostres moments baixos, i sap com enganyar-nos i presentar-nos el mal com a desitjable i el pecat com a no tan greu, i la condició humana fa que ensopeguem un i altre cop amb el mateix, tot i que cada vegada ens n'adonem després de que hem estat enredats pel gran estafador que és el diable i els seus esperits malignes que són els dimonis, que havent-se rebelat per supèrbia contra Déu van perdre el Cel i van ser condemnats i precipitats a l'Infern, i ara per odi i ràbia contra Déu i per la seva maldat i odi també envers els humans i gelos i enveja de que nosaltres poguem arribar a la felicitat que ells han perdut busca la nostra perdició, per tal que caiguem també en els seus terribles sofriments sense fi en el lloc, sense Déu, on tot és dolent i res és bo i tots s'atormenten els uns els altres per rebeldia i desesperació. Per això Déu, que ens estima i vol el nostre bé i la nostra felicitat ens vol salvar i sempre ens perdona i ens permet començar de nou per Jesucrist i l'Esperit Sant. Perquè sense Jesucrist res no podem i amb Ell en canvi sempre sortim victoriosos i donem bons fruits i per l'Esperit Sant que actúa en l'Església i els seus sacraments se'ns perdonen els pecats, som retornats a la gràcia divina i a la dignitat de fills de Déu i les nostres oracions i bones obres tenen mèrit. Però per nosaltres sols estem indefensos davant la temptació, la caiguda i el pecat que porta cap a la mort eterna i també ens va abocant cap a la mort en aquest món, perquè pel pecat va entrar la mort en el món i la mort és el preu del pecat. 

Perquè ja en aquest món el pecat és una lepra de l'ànima que comença de forma insidiosa, com si no fos res, i fins i tot al principi pot donar una falsa sensació de força, perquè per exemple no se sent el dolor en la part afectada, i així un es pot creure falsament fins i tot més lliure, però que amb el temps va progressant, va podrint i fent caure parts del cos i deforma horriblement fins a anar fer perdent la mateixa forma humana, convertint en la fase final en una mena de monstre repulsiu per a tothom per la desfiguració i lletjor. Per això el món fa el contrari que Déu, que abomina el pecat però estima i vol curar i salvar el pecador, mentre que la societat humana admira i promou el pecat, però quan algú hi cau de forma visible l'abomina i el castiga. I aquí es pot fer una comparació amb el fet que igual que el món humà es fa hostil al delinquent, que és denunciat, buscat, perseguit, detingut i tancat, acusat, portat a judici i condemnat a penes de presó i en molts llocs encara a l'execució si l'acció delictiva és prou greu, també pel pecador abandonat a si mateix, i a part de les conseqüències també legals de molts pecats, el món espiritual també se li fa hostil, creixentment enemic a mesura que peca més vegades i més greument, perquè perd la gràcia divina i es troba abandonat a l'enemic del gènere humà i a un destí final terrible i terrorífic, i culpablement, per la seva pròpia elecció, sobretot d'orgull de pensar que en té prou amb les seves forces i que sap distingir entre el bé i el mal, més encara que ell o la societat pot decidir el que és bo i el que és dolent al seu gust i caprici o segons la moda i les idees imperants a l'època. I a més el pecat, si és prou greu, és a dir si és mortal, actua com un cep que atrapa o com unes sorres movedisses, situacions de les que és impossible sortir-ne sol sense ajuda externa. I encara que altres homes poden demanar auxili i fer alguna cosa pel caigut, sostenint-lo o guiant-lo cap a qui el pot salvar, aquest salvador només és Déu, que això sí, actua normalment a través d'éssers humans com instruments suscitadors del penediment i administradors i donadors del perdó diví. L'Església no pot perdonar res sense Déu i normalment Déu no vol perdonar res sense l'Església.  

Perquè és Jesucrist i l'Esperit Sant els qui ens perdonen, ens reconcilien amb el Pare, ens alliberen, ens retornen la dignitat humana i la gràcia perduda i ens donen la pau. La pau amb Déu, amb els altres, amb nosaltres mateixos, amb la Natura i amb tota la Creació, l'Univers. Viure en la pau de Crist és una experiència extraordinària que només coneix el qui l'ha experimentat. És l'Esperit Sant, que actua en l'Església, el que ens porta i uneix a Jesucrist, i aquest és el Camí, Veritat i Vida que porta a Déu Pare. Tot i que la Trinitat sense actua conjuntament, alguna acció és més pròpia de cada Persona divina, així Déu Pare és el Creador i donar de vida, Déu Fill és el Redemptor i Salvador i el nostre mestre, guia i model, i Déu Esperit Sant és el santificador. Retrobar-nos amb Déu, acostar-nos a Ell i estar sempre prop seu ja va fent que l'alegria de la vida futura i definitiva vagi començant en aquesta vida. Com deia St. Ireneu, la glòria de Déu és que l'home visqui i la vida de l'home és veure a Déu. 

Vulgui Déu que així sigui per a tots els homes i dones que el reconeixen com a Déu i accepten i agraeixen el seu amor, la seva bondat i el seu perdó. Ja que Déu ens estima tant, el que correspon és demanar-li que ens doni molt amor envers Ell per tal que li poguem retornar tant d'amor com siguem capaços i per Ell poguem estimar als altres tant com ens hem d'estimar a nosaltres mateixos, fent-ho sempre per amor a Déu. Demanem-li a Déu, que és Amor, que ens doni amor per agraïr-li el seu, per viure'l nosaltres i per compartir-lo amb el proïsme, tenint en compte que l'amor és com el foc, que com més se'n dona més n'hi ha i se'n te. I ja que el Sagrat Cor diví ens estima tant, oferim-li també a Jesucrist el nostre cor per tal que bategui unit al seu per fer la seva voluntat divina i salvar pecadors! 

  

Octubre, el mes del rosari

El rosari es reça tot l'any, i és una de les oracions més bones, però el mes d'octubre és especialment el mes dedicat al rosari. 

Algunes de les principals armes espirituals del cristià

I el res quotidià del rosari és una de les millors defenses de l'ànima

Entre d'altres coses perquè el 7 d'octubre és la Mare de Déu del Roser, és a dir una advocació que està molt relacionada amb el res del rosari, tot i que hi ha altres advocacions marianes també molt associades a aquesta pregària tan útil i eficaç per a la salvació dels qui la resen i d'aquells per qui es resa. 

Siguem sempre ben devots de la Mare de Déu i resem-li el rosari diàriament! 

La visió de Déu

Si humanament parlant haguessim d'escollir un segle d'apogeu del Cristianisme molt probablement nosaltres elegiriem el segle XIII. 

Perquè va ser el segle de l'apogeu temporal del Papat amb Innocenci III (1198 - 1216) i els seus successors immediats. Per ser el gran segle de les catedrals i de l'arquitectura i art gòtic, el nou i espectacular estil iniciat al nord de França cap al 1150 i ràpidament estès per tota Europa occidental i central, amb una supervivència del romànic en alguns llocs fins cap el 1250, essent també el segle dels molts i grans castells de pedra a Europa. 

També el segle del cim de l'Escolàstica amb figures universals i duradores com Sant Albert Magne (c. 1200 - 1280), Sant Bonaventura (1221 - 1274) i sobretot St. Tomàs d'Aquino (1224/25 - 1274) amb la seva monumental Summa Teològica. I junt amb aquests molts altres grans sants com St. Domènec (1170 - 1221), St. Francesc d'Assís (1181/82 - 1226), fundadors de les Ordes mendicants dels dominics i dels franciscans, que d'una manera nova predicaren a les ciutats i arreu i aviat destacaren a les Universitats, de les que també fou el gran segle, ja que durant aquest se'n fundaren, desenvoluparen o brillaren moltes: París, Oxford, Cambridge, Salamanca... 

I de Concilis ecumènics, el de Letrà IV (1215) que fou el més important de l'Edat Mitjana, i el de Lió I (1245) i Lió II (1274), aquest últim el que va aconseguir una reunió de l'Església ortodoxa amb la catòlica de Roma, unitat que malauradament fou temporal.  

Segle de reis i reines sants, com St. Ferran III de Castella (1199 - 1252) o St. Lluís IX de França  (1214 - 1270) entre d'altres i de savis com Alfons X el Savi (1221 - 1284), amb una gran activitat de les Escoles de Traductors de Toledo i Sicília, que permeteren que el saber grec i romà de l'Antiguitat clàssica i fins d'altres, sobretot l'islàmic i jueu, arribessin a Europa a través de les traduccions de l'àrab al llatí. 

També el Camí de Sant Jaume fins a la tomba de l'apòstol, des de tota Europa, tingué un gran esplendor amb pelegrinacions continues, multitudinàries i intenses en fervor i resultats, alhora que altres anaven a Terra Santa, en poder croat sinó del tot sí en part, i a Roma on el primer Jubileu de l'any 1300, l'últim any del segle XIII, convocat pel papa Bonifaci VIII, atrauria al centre del Cristianisme a una gentada mai vista fins aleshores, un gran èxit que no obstant fou efímer pel que passà poc després, tot i que aquests jubileus tingueren continuïtat. 

Període en el que floriren les Ordes de Cavalleria, entre elles els Templaris, llavors molt poderosos i importants,  i l'ideal cavalleresc cristià, que tingueren una participació molt important en les Croades a Terra Santa, de les que aquesta centúria veié la IV Croada (1198 - 1204), la V (1217 - 1222), la VI (1228 - 1229), la VII (1248 - 1254), la VIII (1270) i la IX Croada i última (1271 - 1272). Junt a aquestes hi hagueren altres Croades, com la dels Nens, ja que es vivia una exaltació religiosa general.

Amb la Croada naval de 1204, que es desvià del seu objectiu i sota la direcció del dux Dandolo de Venècia, un nonagenari cec però d'una intel·ligència i energia inaudites, va aconseguir per primer cop a la Història assaltar amb èxit Constantinoble, i de resultes de això es formà el Regne Llatí de Constantinoble (1204 - 1261). Com que per la via diplomàtica l'emperador Frederic II va aconseguir insòlitament recuperar Jerusalem, Betlem i Natzaret, la Ciutat Santa fou de nou cristiana entre 1229 - 1244, i així per uns anys foren cristianes i catòliques les 3 grans seus de Roma, Constantinoble i Jerusalem, durant moltes dècades també Antioquia i esporàdicament i efímerament en alguna ocasió Alexandria i tot. I la presència croada a Terra Santa durà fins quasi finals del segle, quan amb la pèrdua del bastió d'Acre el 1291, croats i Ordes de cavalleria evacuaren els seus últims reductes al Líban, els de Beirut, Tir i Sidò, i s'establiren a Xipre, Rodes i altres illes de la Mediterrània, com Malta, pensant que en un futur tornarien (1), si bé Jerusalem i Terra Santa no tornà a estar en poder cristià fins la última i molt recent ocasió de 1917 - 1948, amb els britànics.   

No fou l'únic lloc on el Cristianisme avançà molt en terres durant molts segles en mans musulmanes. Així després de la gran victòria cristiana de les Navas de Tolosa (1212) contra la invasió dels almohades des del nord d'Àfrica, la Reconquesta a la Península Ibèrica tingué les grans fites de les conquestes de Mallorca (1229), Còrdova (1236), València (1238), Sevilla (1248), l'Àlgarve (1249), Múrcia (1266) i Menorca (1283), amb la qual cosa quasi tota la península passaria a poder cristià o en seria vassall i tributari, si bé la presència islàmica amb el Regne de Granada duraria encara fins 1492. També hi hagueren altres Croades contra pagans i heretges a Europa, com les Croades bàltiques de l'Orde Teutònica contra prussians i eslaus encara pagans a les costes del Mar Bàltic, la Croada albigesa (1209 - 1244) contra els càtars a Occitània, i fins i tot la Croada contra Aragó (1284 - 1285) la única contra un regne catòlic, provocada per l'episodi popular antifrancès de les Vespres Sicilianes (1282) i l'inici del domini de Pere III a Sicília, cridat pels propis sicilians a ser el seu monarca, contra la voluntat del Papa que s'ho havia concedit als francesos, i que va fracassar per les victòries navals catalanes sobre la flota dels països aliats. 

Es podrien encara citar moltes coses més que, des d'un punt de vista històric, semblen fer del segle XIII el zènit del Cristianisme, però només cal recordar a Roger Bacon (1214 - 1292), Ramon Llull (c. 1232 - 1315), Arnau de Vilanova (1240 - 1311), Marco Polo (1254 - 1324) i la seva llarga estada a Xina de la que en va fer una relació que es va fer molt famosa, les ambaixades papals de religiosos a entrevistar-se amb el khaqan mongol a l'Àsia Central després que els mongols haguessin conquerit la Rus de Kiev i haguessin envait Polònia i Hongria i arribat fins a Dalmàcia, però sorprenentment es van retirar el 1241 quan estaven a les portes de Viena, abandonant les seves conquestes eutopees, excepte Rússia, amb el fet afegit que els mongols eren tolerants religiosament i afavorien el comerç, alguns caps seus simpatitzaven amb el Cristianisme i algunes tribus s'hi havien convertit, i a més les grans conquestes mongoles sobre regnes islàmics, amb la pressa de Bagdad del 1258 i la fi del califat abbassí allà, permeté sobreviure durant unes dècades als croats a Terra Santa, un segle i escaig al Regne armeni de Cilícia i durant dos segles a l'Imperi bizantí, essent una inesperada ajuda externa. 

Això és la visió humana, recolzada per tots aquests esdeveniments i encara uns quants més de tipus científic o tècnic a Europa, però la visió i la comprensió de l'home no és ni total, ni perfecta, ni es pot comparar ni de lluny a la saviesa divina... 

Perquè quan St. Francesc experimenta la definitiva i total conversió, que el portaria a ser un gran sant, un dels més grans, davant del crucifix de Sant Damià l'any 1205, sent la veu de Jesucrist que li diu "Francesc, repara la meva Església, que s'està caient!". Tant sorprès estava St. Francesc que al principi va pensar que Nostre Senyor es referia a l'església de St. Damià en concret i va fer passos per reparar-la, i només amb el pas del temps se'n va anar adonant que el que li demanava Déu era que posés de la seva part, perquè l'eficàcia la dona Ell, per reparar la seva Església, que amenaçava ruïna. I això en el moment aparentment i almenys externament més brillant! Déu no veu les coses com les veiem els éssers humans i Ell savia que la seva Església necessitava una reforma per recuperar l'esperit evangèlic i de pobresa, els que St. Francesc proposarà i es concretarà en la fundació de la seva Orde franciscana. Perquè Déu veu allò amagat i les causes, les interrelacions i les conseqüències, veu alhora el passat, el present i el futur, i la seva mirada igual és a un termini immediat o proper que a un a llarg o molt llarg termini, perquè per a Ell "un dia és com mil anys i mil anys són com un dia". 

En efecte, a part de les heretgies bogomila, càtara, albigesa i valdenca, molt visibles, el segle XIII va veure l'inici d'actituds molt perilloses que començaren insidiosament, però que feren el seu efecte aviat. 

Així i deixant a part idees curioses com les dels seguidors o continuadors de les especulacions apocalíptiques de  Joaquim de Fiore (1135 - 1202), que personalment sembre es va sotmetre a l'autoritat i la decisió de l'Església sobre el seu sistema teològic de les 3 Edats, però que després d'ell donà lloc al joaquinisme heterodox, s'ha de tenir en compte tota una sèrie de sectes que vorejaven l'heretgia o el cisma o queien en ells, com mil·lenaristes, càlculs d'una nova Era o de la fi del món i de la vinguda de l'Anticrist, quan "ningú sap el dia ni l'hora" i "vindrà quan menys es pensarà", actituds exagerades i protagonisme dels laics, com els valdencs, es gestava la crisi dels Templers que esclataria en les primeres dècades del XIV, l'emperador Frederic II (1194 - 1250) i els seus combats amb el poder papal i eclesiàstic, que li van valer l'excomunió el 1227, tot i que ell sempre es va considerar cristià... I la mateixa abdicació de St. Celestí V com a Papa l'any 1294 després de només uns mesos de pontificat, devia tenir les seves raons darrere. 

A més llarg termini, el Nominalisme en la Filosofia escolàstica, que acabaria portant amb els segles a la consideració de l'ateisme, la primera aparició d'una actitud capitalista que esclataria en un segle o dos, els primers moviments peprotestants que es veurien a partir del segle XIV i XV amb el protoprotestants John Wycliffe (c. 1328 - 1384)  i Jan Hus (c. 1370 - 1415) amb el seu desig de traduir i llegir la Bíblia en idioma vulgar per poder interpretar-la a la seva manera i predicar ells mateixos, de fer reformes des de baix, cosa que acabaria portant a la Reforma protestant de Luter, Zwingli i Calví i al domini de l'Església per part de l'Estat com en Luter i els prínceps alemanys i Enric VIII i la separació de l'Anglicanisme a Anglaterra, tot això ja al segle XVI.  Les arrels, però, es troben ja al segle XIII i fins i tot al XII o l'XI si no abans i tot en llavor. 

I que el gran esplendor exterior del segle XIII tenia els peus de fang es veu en la successió de terribles desgràcies del segle XIV, començant per l'atemptat d'Agnani contra el papa Bonifaci VIII i seguint per l'Exili babilònic del Papat a Avinyó (1305 - 1378), el Cisma d'Occident (1378 - 1415), i tota una sèrie de desastres climàtics, mèdics i socials que feren del segle XIV un dels més tristos i tràgics: fams, pluges, males collites, contínus conflictes, lluites i guerres com la Guerra dels Cent Anys (1337 - 1453),  foren catàstrofes que culminaren en la veritablement excepcional, una de les més terribles de la Història, de la Pesta Negra (1347 - 1352) que despoblà Europa, creà pànic i terror i tingué efectes molt duradors sobre tots els àmbits, des de moviments com els flagelants a un pessimisme espiritual i fins el canvi de la mentalitat europea des de llavors fins ara, des de la Pesta Negra, els europeus i per extensió els occidentals han experimentat tres grans canvis individuals i socials perennes alhora: por a una fi del món sobtada i apocalíptica, por als estrangers com a possibles portadors d'epidèmies i por a un determinat tipus de malalties més que a altres. I  aquesta crisi del segle XIV apantalla tant el món anterior que conservem moltes més coses des de 1350 fins ara que de tota la Història abans, i si es vol fer una novel·la de ficció històrica la podem fer força acurada des del segle XIV o XV fins ara, i en algunes coses fins i tot del XIII que en fou la preparació i que a més influí molt en els segles següents, però si volem fer-la del segle XIII enrere, inevitablement s'incorrirà en anacronismes, incomprensions i errades diverses, per la diferència de mental·litat col·lectiva i individual, excepte en camps molt limitats, entendre en profunditat i de manera personal i íntima la seva cosmovisió es tan difícil i quasi impossible com entendre i desenvolupar de manera pròpia la cosmovisió d'un poble molt diferent en civilització, cultura, coneixement, costums i religió. Perquè cal tenir en compte que com es diu, "quan dos fan el mateix, no és el mateix", poden ser molt distints i fins divergents o aliens els motius, la manera de viure-ho, els objectius, els sentiments associats... Només Déu pot conèixer del tot i perfectament aquestes coses, per això la seva visió no és la nostra sinó que és infnitament superior i en ple segle de l'esplendor cristià medieval li diu amb tota la raó a St. Francesc "Francesc, repara la meva Església, que es cau...", perquè si els homes veiem les aparences externes, i encara imperfectament i limitadament, Déu ho veu i ho coneix tot. 

Fiem-nos doncs de Déu, fem-li cas i deixem-nos guiar per Ell, i no sols veurem meravelles i fins miracles en la nostra vida i en el nostre ambient, sinó que es comportarem i viurem de forma molt intel·ligent, perquè participarem en algun grau de la saviesa divina, i en lloc de ser un poble endurit i de cor obstinat que desconeix els camins divins i és esclau de tot, serem un poble molt intel·ligent i lliure, que té Déu al seu costat i molt a prop seu! 

El misteri personal

El misteri de les persones: 

Gràcies, Senyor Jesús, que em fas reconèixer, intuir i respectar el misteri de cada persona!