El destí etern a l'altre món

En la vida futura i definitiva, després del pas per aquesta vida i aquest món, hi ha dos futurs: amb Déu al Cel o sense Déu a l'Infern. I així com la via d'accès a la condemnació és única i irremeiable, l'entrada a la salvació té dues maneres, directament i immediatament després de la mort com en el cas dels sants o bé desprès d'un temps de purificació en el Purgatori. 

El destí final és decisiu a la vida humana. No es pot viure en aquest món sense pensar-hi i posicionar-s'hi al respecte perquè com em deia una vegada un feligrès, "l'eternitat és molt llarga", i és així perquè és infinita, inacabable. No sabem com serà, però és ben cert que després d'aquesta vida a la que hem vingut per a sorpresa nostra quan érem no-res i no ho podíem saber, imaginar ni preveure, perquè no existíem, i per pur amor i bondat Déu ens va cridar a l'existència i a la vida en la seva Creació i ens va fer éssers humans, escollint Ell si seríem homes o dones, on i quan naixeriem, quins serien els nostres pares, germans i família. I ja molt abans de que l'Univers fos creat per Ell per compartir la seva felicitat amb nosaltres, la Santíssima Trinitat divina ja ens va pensar i estimar des de tota l'eternitat, coneixent-nos i amant-nos des d'una infinitud abans que ens cridès a l'existència com a criatures seves molt apreciades i estimades. Perquè Déu ho va fer tot bó i pel bé de les seves creacions, amb el gran plus de que als humans, homes i dones, ens va fer a la seva imatge i semblança, és a dir que ens va donar consciència, voluntat, intel·ligència, llibertat, capacitat d'estimar, pensament, personalitat, capacitat de fer coses i un tipus d'ànima i de cos físic en el que en un moment donat, "en la plenitut del temps", Ell mateix, la Persona de Déu Fill, és va encarnar, unint així essencialment la seva essència divina a la nostra humana. I ho va fer per tal de salvar-nos i redimir-nos dels pecats que des del pecat original de la primera parella humana ens havien anat allunyant d'Ell i fent-nos reus de perdició. I des que el Fill de Déu, nascut de les entranyes de la Verge Maria, ens va obtenir el perdó dels nostres pecats, pagant Ell per nosaltres a la Passió i la  Creu del Calvari i obtenint-nos la possibilitat de ressuscitar com Ell després de la mort i d'entrar amb el nostre cos glorificat com el seu a la Glòria amb Déu i, més encara el Pare i Jesucrist ens van donar l'Esperit Sant per al perdó dels pecats i el Regnat de Déu en la societat humana i la Nova Creació en que Jesús i Maria són el nou Adam i la nova Eva, pel baptisme som fets fills adoptius de Déu i junt amb els altres sis sacraments podem viure en la gràcia, santificar-nos i salvar-nos com a membres de la seva Església, seguidors i deixebles seus com ho foren la seva mare, la Mare de Déu, i els apòstols i els primers creients ara fa ja dos mil anys. 

Perquè Déu ens vol a tots feliços en aquest món temporal de prova i en l'altre de la vida futura i perenne, és a dir que ens vol cristians, però pel pecat original que actúa ja des dels primers pares no naixem cristians, sinó que ens en fem pel baptisme, que ens obté el perdó i ens retorna la dignitat dels primers Adam i Eva abans de la caiguda i l'expulsió del Paradís en que estavem destinats inicialment a viure i que vam perdre culpablement per la desobediència i els seus creixents efectes de pecat, perversió i depravació humanes conseqüència del trencament amb Déu i de l'allunyament d'Ell, que va exposar la naturalesa humana al pecat i al mal, sobretot perquè el diable, l'enemic de Déu i nostre, va seguir actuant amb les seves temptacions i instigacions que van fer que els homes fossim cada vegada pitjors, tot i que Déu mai no ens va abandonar sinó que sempre ens va tenir presents i es va mantenir fidel al seu projecte bondadós i amorós sobre nosaltres, revelant-se progressivament en la mesura que vam anar essent capaços de copsar i acceptar la seva voluntat salvadora, fins que en Jesucrist va arribar la salvació llarg temps anunciada i preparada i amb ella el nou món reconciliat i el camí no ja merament al Paradís perdut, sinó encara molt més, al Cel i a la companyia i la visió de Déu, permetent-nos entrar en la seva dinàmica trinitària. Perquè pel baptisme vam ser fets fills de Déu Pare, germans de Déu Fill i membres del seu Cos místic, i participants de l'Esperit Sant i capaços de pregar, de ser perdonats i perdonar i de lligar i deslligar en aquest món i l'altre, de ser sants i fer miracles per la fe, l'esperança i la caritat, i se'ns van obrir de nou les portes del Paradís i vam ser fets hereus de la Glòria. 

Amb Jesucrist i la seva passió, mort, ressurrecció, ascensió i do de l'Esperit Sant, la batalla decisiva en la lluita entre el Bé i el Mal ja ha estat guanyada i ara ja estem en el temps finals i tot i que la lluita continua i continuarà individualment i col·lectivament fins a la fi dels temps i del món i el Judici Final, on Déu exercirà la seva misericòrdia i la seva justícia, el desenllaç ja és irrevocable, al final el Bé vencerà, la Veritat guanyarà i l'Amor triomfarà. I així serà per sempre. Però mentrestant seguim sotmesos a la temptació diabòlica i al pecat i el mal, però per moltes vegades que perdem i caiguem, Déu Pare sempre ens ofereix el seu perdó amb Jesucrist i l'Esperit Sant. Perquè Déu ens sap dèbils i fràgils i que el diable és més astut que nosaltres i coneix els nostres punts dèbils, els nostres moments baixos, i sap com enganyar-nos i presentar-nos el mal com a desitjable i el pecat com a no tan greu, i la condició humana fa que ensopeguem un i altre cop amb el mateix, tot i que cada vegada ens n'adonem després de que hem estat enredats pel gran estafador que és el diable i els seus esperits malignes que són els dimonis, que havent-se rebelat per supèrbia contra Déu van perdre el Cel i van ser condemnats i precipitats a l'Infern, i ara per odi i ràbia contra Déu i per la seva maldat i odi també envers els humans i gelos i enveja de que nosaltres poguem arribar a la felicitat que ells han perdut busca la nostra perdició, per tal que caiguem també en els seus terribles sofriments sense fi en el lloc, sense Déu, on tot és dolent i res és bo i tots s'atormenten els uns els altres per rebeldia i desesperació. Per això Déu, que ens estima i vol el nostre bé i la nostra felicitat ens vol salvar i sempre ens perdona i ens permet començar de nou per Jesucrist i l'Esperit Sant. Perquè sense Jesucrist res no podem i amb Ell en canvi sempre sortim victoriosos i donem bons fruits i per l'Esperit Sant que actúa en l'Església i els seus sacraments se'ns perdonen els pecats, som retornats a la gràcia divina i a la dignitat de fills de Déu i les nostres oracions i bones obres tenen mèrit. Però per nosaltres sols estem indefensos davant la temptació, la caiguda i el pecat que porta cap a la mort eterna i també ens va abocant cap a la mort en aquest món, perquè pel pecat va entrar la mort en el món i la mort és el preu del pecat. 

Perquè ja en aquest món el pecat és una lepra de l'ànima que comença de forma insidiosa, com si no fos res, i fins i tot al principi pot donar una falsa sensació de força, perquè per exemple no se sent el dolor en la part afectada, i així un es pot creure falsament fins i tot més lliure, però que amb el temps va progressant, va podrint i fent caure parts del cos i deforma horriblement fins a anar fer perdent la mateixa forma humana, convertint en la fase final en una mena de monstre repulsiu per a tothom per la desfiguració i lletjor. Per això el món fa el contrari que Déu, que abomina el pecat però estima i vol curar i salvar el pecador, mentre que la societat humana admira i promou el pecat, però quan algú hi cau de forma visible l'abomina i el castiga. I aquí es pot fer una comparació amb el fet que igual que el món humà es fa hostil al delinquent, que és denunciat, buscat, perseguit, detingut i tancat, acusat, portat a judici i condemnat a penes de presó i en molts llocs encara a l'execució si l'acció delictiva és prou greu, també pel pecador abandonat a si mateix, i a part de les conseqüències també legals de molts pecats, el món espiritual també se li fa hostil, creixentment enemic a mesura que peca més vegades i més greument, perquè perd la gràcia divina i es troba abandonat a l'enemic del gènere humà i a un destí final terrible i terrorífic, i culpablement, per la seva pròpia elecció, sobretot d'orgull de pensar que en té prou amb les seves forces i que sap distingir entre el bé i el mal, més encara que ell o la societat pot decidir el que és bo i el que és dolent al seu gust i caprici o segons la moda i les idees imperants a l'època. I a més el pecat, si és prou greu, és a dir si és mortal, actua com un cep que atrapa o com unes sorres movedisses, situacions de les que és impossible sortir-ne sol sense ajuda externa. I encara que altres homes poden demanar auxili i fer alguna cosa pel caigut, sostenint-lo o guiant-lo cap a qui el pot salvar, aquest salvador només és Déu, que això sí, actua normalment a través d'éssers humans com instruments suscitadors del penediment i administradors i donadors del perdó diví. L'Església no pot perdonar res sense Déu i normalment Déu no vol perdonar res sense l'Església.  

Perquè és Jesucrist i l'Esperit Sant els qui ens perdonen, ens reconcilien amb el Pare, ens alliberen, ens retornen la dignitat humana i la gràcia perduda i ens donen la pau. La pau amb Déu, amb els altres, amb nosaltres mateixos, amb la Natura i amb tota la Creació, l'Univers. Viure en la pau de Crist és una experiència extraordinària que només coneix el qui l'ha experimentat. És l'Esperit Sant, que actua en l'Església, el que ens porta i uneix a Jesucrist, i aquest és el Camí, Veritat i Vida que porta a Déu Pare. Tot i que la Trinitat sense actua conjuntament, alguna acció és més pròpia de cada Persona divina, així Déu Pare és el Creador i donar de vida, Déu Fill és el Redemptor i Salvador i el nostre mestre, guia i model, i Déu Esperit Sant és el santificador. Retrobar-nos amb Déu, acostar-nos a Ell i estar sempre prop seu ja va fent que l'alegria de la vida futura i definitiva vagi començant en aquesta vida. Com deia St. Ireneu, la glòria de Déu és que l'home visqui i la vida de l'home és veure a Déu. 

Vulgui Déu que així sigui per a tots els homes i dones que el reconeixen com a Déu i accepten i agraeixen el seu amor, la seva bondat i el seu perdó. Ja que Déu ens estima tant, el que correspon és demanar-li que ens doni molt amor envers Ell per tal que li poguem retornar tant d'amor com siguem capaços i per Ell poguem estimar als altres tant com ens hem d'estimar a nosaltres mateixos, fent-ho sempre per amor a Déu. Demanem-li a Déu, que és Amor, que ens doni amor per agraïr-li el seu, per viure'l nosaltres i per compartir-lo amb el proïsme, tenint en compte que l'amor és com el foc, que com més se'n dona més n'hi ha i se'n te. I ja que el Sagrat Cor diví ens estima tant, oferim-li també a Jesucrist el nostre cor per tal que bategui unit al seu per fer la seva voluntat divina i salvar pecadors!