La visió de Déu

Si humanament parlant haguessim d'escollir un segle d'apogeu del Cristianisme molt probablement nosaltres elegiriem el segle XIII. 

Perquè va ser el segle de l'apogeu temporal del Papat amb Innocenci III (1198 - 1216) i els seus successors immediats. Per ser el gran segle de les catedrals i de l'arquitectura i art gòtic, el nou i espectacular estil iniciat al nord de França cap al 1150 i ràpidament estès per tota Europa occidental i central, amb una supervivència del romànic en alguns llocs fins cap el 1250, essent també el segle dels molts i grans castells de pedra a Europa. 

També el segle del cim de l'Escolàstica amb figures universals i duradores com Sant Albert Magne (c. 1200 - 1280), Sant Bonaventura (1221 - 1274) i sobretot St. Tomàs d'Aquino (1224/25 - 1274) amb la seva monumental Summa Teològica. I junt amb aquests molts altres grans sants com St. Domènec (1170 - 1221), St. Francesc d'Assís (1181/82 - 1226), fundadors de les Ordes mendicants dels dominics i dels franciscans, que d'una manera nova predicaren a les ciutats i arreu i aviat destacaren a les Universitats, de les que també fou el gran segle, ja que durant aquest se'n fundaren, desenvoluparen o brillaren moltes: París, Oxford, Cambridge, Salamanca... 

I de Concilis ecumènics, el de Letrà IV (1215) que fou el més important de l'Edat Mitjana, i el de Lió I (1245) i Lió II (1274), aquest últim el que va aconseguir una reunió de l'Església ortodoxa amb la catòlica de Roma, unitat que malauradament fou temporal.  

Segle de reis i reines sants, com St. Ferran III de Castella (1199 - 1252) o St. Lluís IX de França  (1214 - 1270) entre d'altres i de savis com Alfons X el Savi (1221 - 1284), amb una gran activitat de les Escoles de Traductors de Toledo i Sicília, que permeteren que el saber grec i romà de l'Antiguitat clàssica i fins d'altres, sobretot l'islàmic i jueu, arribessin a Europa a través de les traduccions de l'àrab al llatí. 

També el Camí de Sant Jaume fins a la tomba de l'apòstol, des de tota Europa, tingué un gran esplendor amb pelegrinacions continues, multitudinàries i intenses en fervor i resultats, alhora que altres anaven a Terra Santa, en poder croat sinó del tot sí en part, i a Roma on el primer Jubileu de l'any 1300, l'últim any del segle XIII, convocat pel papa Bonifaci VIII, atrauria al centre del Cristianisme a una gentada mai vista fins aleshores, un gran èxit que no obstant fou efímer pel que passà poc després, tot i que aquests jubileus tingueren continuïtat. 

Període en el que floriren les Ordes de Cavalleria, entre elles els Templaris, llavors molt poderosos i importants,  i l'ideal cavalleresc cristià, que tingueren una participació molt important en les Croades a Terra Santa, de les que aquesta centúria veié la IV Croada (1198 - 1204), la V (1217 - 1222), la VI (1228 - 1229), la VII (1248 - 1254), la VIII (1270) i la IX Croada i última (1271 - 1272). Junt a aquestes hi hagueren altres Croades, com la dels Nens, ja que es vivia una exaltació religiosa general.

Amb la Croada naval de 1204, que es desvià del seu objectiu i sota la direcció del dux Dandolo de Venècia, un nonagenari cec però d'una intel·ligència i energia inaudites, va aconseguir per primer cop a la Història assaltar amb èxit Constantinoble, i de resultes de això es formà el Regne Llatí de Constantinoble (1204 - 1261). Com que per la via diplomàtica l'emperador Frederic II va aconseguir insòlitament recuperar Jerusalem, Betlem i Natzaret, la Ciutat Santa fou de nou cristiana entre 1229 - 1244, i així per uns anys foren cristianes i catòliques les 3 grans seus de Roma, Constantinoble i Jerusalem, durant moltes dècades també Antioquia i esporàdicament i efímerament en alguna ocasió Alexandria i tot. I la presència croada a Terra Santa durà fins quasi finals del segle, quan amb la pèrdua del bastió d'Acre el 1291, croats i Ordes de cavalleria evacuaren els seus últims reductes al Líban, els de Beirut, Tir i Sidò, i s'establiren a Xipre, Rodes i altres illes de la Mediterrània, com Malta, pensant que en un futur tornarien (1), si bé Jerusalem i Terra Santa no tornà a estar en poder cristià fins la última i molt recent ocasió de 1917 - 1948, amb els britànics.   

No fou l'únic lloc on el Cristianisme avançà molt en terres durant molts segles en mans musulmanes. Així després de la gran victòria cristiana de les Navas de Tolosa (1212) contra la invasió dels almohades des del nord d'Àfrica, la Reconquesta a la Península Ibèrica tingué les grans fites de les conquestes de Mallorca (1229), Còrdova (1236), València (1238), Sevilla (1248), l'Àlgarve (1249), Múrcia (1266) i Menorca (1283), amb la qual cosa quasi tota la península passaria a poder cristià o en seria vassall i tributari, si bé la presència islàmica amb el Regne de Granada duraria encara fins 1492. També hi hagueren altres Croades contra pagans i heretges a Europa, com les Croades bàltiques de l'Orde Teutònica contra prussians i eslaus encara pagans a les costes del Mar Bàltic, la Croada albigesa (1209 - 1244) contra els càtars a Occitània, i fins i tot la Croada contra Aragó (1284 - 1285) la única contra un regne catòlic, provocada per l'episodi popular antifrancès de les Vespres Sicilianes (1282) i l'inici del domini de Pere III a Sicília, cridat pels propis sicilians a ser el seu monarca, contra la voluntat del Papa que s'ho havia concedit als francesos, i que va fracassar per les victòries navals catalanes sobre la flota dels països aliats. 

Es podrien encara citar moltes coses més que, des d'un punt de vista històric, semblen fer del segle XIII el zènit del Cristianisme, però només cal recordar a Roger Bacon (1214 - 1292), Ramon Llull (c. 1232 - 1315), Arnau de Vilanova (1240 - 1311), Marco Polo (1254 - 1324) i la seva llarga estada a Xina de la que en va fer una relació que es va fer molt famosa, les ambaixades papals de religiosos a entrevistar-se amb el khaqan mongol a l'Àsia Central després que els mongols haguessin conquerit la Rus de Kiev i haguessin envait Polònia i Hongria i arribat fins a Dalmàcia, però sorprenentment es van retirar el 1241 quan estaven a les portes de Viena, abandonant les seves conquestes eutopees, excepte Rússia, amb el fet afegit que els mongols eren tolerants religiosament i afavorien el comerç, alguns caps seus simpatitzaven amb el Cristianisme i algunes tribus s'hi havien convertit, i a més les grans conquestes mongoles sobre regnes islàmics, amb la pressa de Bagdad del 1258 i la fi del califat abbassí allà, permeté sobreviure durant unes dècades als croats a Terra Santa, un segle i escaig al Regne armeni de Cilícia i durant dos segles a l'Imperi bizantí, essent una inesperada ajuda externa. 

Això és la visió humana, recolzada per tots aquests esdeveniments i encara uns quants més de tipus científic o tècnic a Europa, però la visió i la comprensió de l'home no és ni total, ni perfecta, ni es pot comparar ni de lluny a la saviesa divina... 

Perquè quan St. Francesc experimenta la definitiva i total conversió, que el portaria a ser un gran sant, un dels més grans, davant del crucifix de Sant Damià l'any 1205, sent la veu de Jesucrist que li diu "Francesc, repara la meva Església, que s'està caient!". Tant sorprès estava St. Francesc que al principi va pensar que Nostre Senyor es referia a l'església de St. Damià en concret i va fer passos per reparar-la, i només amb el pas del temps se'n va anar adonant que el que li demanava Déu era que posés de la seva part, perquè l'eficàcia la dona Ell, per reparar la seva Església, que amenaçava ruïna. I això en el moment aparentment i almenys externament més brillant! Déu no veu les coses com les veiem els éssers humans i Ell savia que la seva Església necessitava una reforma per recuperar l'esperit evangèlic i de pobresa, els que St. Francesc proposarà i es concretarà en la fundació de la seva Orde franciscana. Perquè Déu veu allò amagat i les causes, les interrelacions i les conseqüències, veu alhora el passat, el present i el futur, i la seva mirada igual és a un termini immediat o proper que a un a llarg o molt llarg termini, perquè per a Ell "un dia és com mil anys i mil anys són com un dia". 

En efecte, a part de les heretgies bogomila, càtara, albigesa i valdenca, molt visibles, el segle XIII va veure l'inici d'actituds molt perilloses que començaren insidiosament, però que feren el seu efecte aviat. 

Així i deixant a part idees curioses com les dels seguidors o continuadors de les especulacions apocalíptiques de  Joaquim de Fiore (1135 - 1202), que personalment sembre es va sotmetre a l'autoritat i la decisió de l'Església sobre el seu sistema teològic de les 3 Edats, però que després d'ell donà lloc al joaquinisme heterodox, s'ha de tenir en compte tota una sèrie de sectes que vorejaven l'heretgia o el cisma o queien en ells, com mil·lenaristes, càlculs d'una nova Era o de la fi del món i de la vinguda de l'Anticrist, quan "ningú sap el dia ni l'hora" i "vindrà quan menys es pensarà", actituds exagerades i protagonisme dels laics, com els valdencs, es gestava la crisi dels Templers que esclataria en les primeres dècades del XIV, l'emperador Frederic II (1194 - 1250) i els seus combats amb el poder papal i eclesiàstic, que li van valer l'excomunió el 1227, tot i que ell sempre es va considerar cristià... I la mateixa abdicació de St. Celestí V com a Papa l'any 1294 després de només uns mesos de pontificat, devia tenir les seves raons darrere. 

A més llarg termini, el Nominalisme en la Filosofia escolàstica, que acabaria portant amb els segles a la consideració de l'ateisme, la primera aparició d'una actitud capitalista que esclataria en un segle o dos, els primers moviments peprotestants que es veurien a partir del segle XIV i XV amb el protoprotestants John Wycliffe (c. 1328 - 1384)  i Jan Hus (c. 1370 - 1415) amb el seu desig de traduir i llegir la Bíblia en idioma vulgar per poder interpretar-la a la seva manera i predicar ells mateixos, de fer reformes des de baix, cosa que acabaria portant a la Reforma protestant de Luter, Zwingli i Calví i al domini de l'Església per part de l'Estat com en Luter i els prínceps alemanys i Enric VIII i la separació de l'Anglicanisme a Anglaterra, tot això ja al segle XVI.  Les arrels, però, es troben ja al segle XIII i fins i tot al XII o l'XI si no abans i tot en llavor. 

I que el gran esplendor exterior del segle XIII tenia els peus de fang es veu en la successió de terribles desgràcies del segle XIV, començant per l'atemptat d'Agnani contra el papa Bonifaci VIII i seguint per l'Exili babilònic del Papat a Avinyó (1305 - 1378), el Cisma d'Occident (1378 - 1415), i tota una sèrie de desastres climàtics, mèdics i socials que feren del segle XIV un dels més tristos i tràgics: fams, pluges, males collites, contínus conflictes, lluites i guerres com la Guerra dels Cent Anys (1337 - 1453),  foren catàstrofes que culminaren en la veritablement excepcional, una de les més terribles de la Història, de la Pesta Negra (1347 - 1352) que despoblà Europa, creà pànic i terror i tingué efectes molt duradors sobre tots els àmbits, des de moviments com els flagelants a un pessimisme espiritual i fins el canvi de la mentalitat europea des de llavors fins ara, des de la Pesta Negra, els europeus i per extensió els occidentals han experimentat tres grans canvis individuals i socials perennes alhora: por a una fi del món sobtada i apocalíptica, por als estrangers com a possibles portadors d'epidèmies i por a un determinat tipus de malalties més que a altres. I  aquesta crisi del segle XIV apantalla tant el món anterior que conservem moltes més coses des de 1350 fins ara que de tota la Història abans, i si es vol fer una novel·la de ficció històrica la podem fer força acurada des del segle XIV o XV fins ara, i en algunes coses fins i tot del XIII que en fou la preparació i que a més influí molt en els segles següents, però si volem fer-la del segle XIII enrere, inevitablement s'incorrirà en anacronismes, incomprensions i errades diverses, per la diferència de mental·litat col·lectiva i individual, excepte en camps molt limitats, entendre en profunditat i de manera personal i íntima la seva cosmovisió es tan difícil i quasi impossible com entendre i desenvolupar de manera pròpia la cosmovisió d'un poble molt diferent en civilització, cultura, coneixement, costums i religió. Perquè cal tenir en compte que com es diu, "quan dos fan el mateix, no és el mateix", poden ser molt distints i fins divergents o aliens els motius, la manera de viure-ho, els objectius, els sentiments associats... Només Déu pot conèixer del tot i perfectament aquestes coses, per això la seva visió no és la nostra sinó que és infnitament superior i en ple segle de l'esplendor cristià medieval li diu amb tota la raó a St. Francesc "Francesc, repara la meva Església, que es cau...", perquè si els homes veiem les aparences externes, i encara imperfectament i limitadament, Déu ho veu i ho coneix tot. 

Fiem-nos doncs de Déu, fem-li cas i deixem-nos guiar per Ell, i no sols veurem meravelles i fins miracles en la nostra vida i en el nostre ambient, sinó que es comportarem i viurem de forma molt intel·ligent, perquè participarem en algun grau de la saviesa divina, i en lloc de ser un poble endurit i de cor obstinat que desconeix els camins divins i és esclau de tot, serem un poble molt intel·ligent i lliure, que té Déu al seu costat i molt a prop seu!