Es diu que una vident, no sé si de l'Edat Mitjana però si de fa molts segles, va predir, referint-se als temps futurs que portarien a la fi del món, que "la societat humana arribaria a ser tan perversa i els homes tan dolents en aquell temps que primer els pares matarien els seus fills i després els fills matarien als seus pares", mostrant així la conseqüència de l'allunyament de Déu i de la depravació de la humanitat sense auxili diví.
Això, que recordo vagament, ho vaig trobar ja fa molts anys, és a dir que no devia ser un noi, però sí que era més jove i potser bastant jove. I em va estranyar aquesta predicció tan dura i aparentment tan extrema ja que en l'època en que me'n vaig assabentar, fos falsa o autèntica la font, res feia pensar en tot això i realment per la mentalitat de l'època no era ni tan sols concebible. Pares i fills s'estimaven i es protegien, la vida humana era sagrada i inviolable, el respecte presidia les relacions humanes i en tot cas en la societat hi havia una legalitat que vetllava per tal que coses així no passessin o en tot cas si mai arribaven a passar no quedessin impunes ni sense càstig. Tampoc semblava lògic, perquè si els pares mataven primer als fills com podia ser que després els fills matessin als pares es podia preguntar, però la més greu objecció és que tot això era una aberració impensable, ni els pitjors criminals es comportaven així, sense respectar ni tan sols els seus, la seva família, aquells qui coneixien i amb qui convivien. O això ens semblava.
Del que no ens donaven compte és que això fos així venia, almenys en el món occidental que n'era el més desenvolupat i avançat en aquest sentit, de quasi dos mil·lennis de Cristianisme i amb el precedent de quasi dos mil anys més de preparació per a la vinguda de Déu fet home al món, amb tota l'experiència de la Revelació divina recollida en les dues Aliances, l'Antiga i la Nova, a la Bíblia. Des dels 10 manaments donats per Déu al poble escollit per ser llavor fins al Sermó de la Muntany amb les Benaurances i el Parenostre ensenyats per Nostre Senyor Jesucrist en la plenitud del temps amb la Redempció obtinguda per Ell mateix. Des d'aquell moment i amb l'obertura de la vida perenne i perdurable i la Pentecosta, el món havia canviat. Diverses tradicions d'arreu del món, des del Japó a l'Amèrica precolombina i des de Finlàndia amb el Kalevala fins a Àfrica, afirmaven que per aquella època, el segle I de l'Era Cristiana, els dimonis abans actius començaren a emmudir arreu del món, si no sempre immediatament, que en molts llocs sí com un miracle, almenys si de forma progressiva, i la gent se n'anà sentint alliberada, sobretot on progressava l'evangelització i el poble rebia el Baptisme alliberador del pecat. I les persecucions i martiris eren una demostració de la ràbia d'aquests poders malignes que els induïen perquè se'n donaven compte de la seva pèrdua de poder sobre els éssers humans i sobre un món que abans dominaven, que des del triomf de Jesucrist a la Creu se'ls hi anava escapant cada cop més. Com diu el papa Benet XVI "el triomf públic del Cristianisme a partir del segle IV va desdimonitzar el món", lamentant que la descristianització del món iniciada a partir del segle XVIII, profunditzada al XIX i estesa al XX arribant a extrems molt poc previsibles en causes i conseqüències en aquests inicis i ja primer quart del XXI, tornava a donar poder al diable i als esperits malignes tant sobre els individus com les col·lectivitats, tant sobre les idees com sobre els costums, tant sobre els governs com sobre les lleis. I tot pateix, amb l'agreujant que ha sigut tan progressiu que la gent i sobretot el jovent s'hi ha anat acostumant com si fos normal. I això que davant fets com el gran terrorisme iniciat el 2001, la crisi econòmica mundial a partir del 2008, les crisis migratòries d'uns anys després, la pandèmia del 2020 i ara la guerra d'Estats Units i la Unió Europea contra Rússia a Ucraïna des d'aquest 2022, que a més de la destrucció i sofriment que comporta i que fa patir a tots amenaça per l'obcecació i extremisme general en convertir-se en nuclear i una III Guerra Mundial generalitzada a tot el planeta, amb un col·lapse total i absolut si arriba a passar, la reacció recollida de la gent sempre ha sigut en cada cas "si m'ho arriben a dir fa uns mesos o tan sols unes setmanes, no m'ho hagués cregut", perquè tot és com un malson i de cap manera és aquest el futur que s'esperava per més enllà de l'any 2000 als, dintre de tot i amb les degudes reserves pels problemes, conflictes i dificultats que humanament sempre hi ha, feliços anys 1950s i 1960s que confiaven en un futur molt millor i no pas en aquest d'ara, ple de confusió i bogeria ambientals en tots els àmbits (1).
I tornant al principi, la predicció ara veiem que ja fa dècades que es va complint, la primera part als Estats Units des de 1973 (2), a França des de 1975 (3), a Espanya des de 1985 i avui dia a gairebé tot el món excepte uns pocs països que de moment se n'han lliurat i als que la ideologia dominant, la propaganda i el poder econòmic i polític pressiona constantment perquè també ho facin, ja que pel que veu no es toleren excepcions que permetin comparar (4). La segona part de la predicció, tot i que afortunadament no tan estesa ni molt menys com la primera ja ha començat i es dona com a mínim en 7 països: Holanda des del 2002, Bèlgica i Luxemburg poc després, Canadà i Colòmbia més tard, Nova Zelanda el 2020 amb l'agreujant que aquí, a diferència dels altres, va ser refrendat per una consulta popular oficial, i Espanya sense referendum el 2021. Els països escandinaus i germànics no ho permeten activament però sí que ho toleren si és de forma passiva, o almenys això és el que deien. Però aquesta segona part complementaria de l'antiga profecia no sols és posterior com ja és predeia sinó molt més tardana i sense suscitar tan consens general, al contrari. Perquè la immensa majoria de països del món no sols no ho accepten sinó que fins i tot ho castiguen, o senzillament la gent es nega a acceptar-ho ni com a possibilitat. Així a Portugal es va intentar el 2018, però el país va ser una honrosa excepció i no va sortir, A Itàlia, França i Estats Units és il·legal i castigat, si bé en l'últim país amb escletxes legals en alguns pocs Estats, només 5 i encara en determinades circumstàncies. I hi ha països com Polònia, Bulgària i Croàcia on la legislació ho prohibeix expressament i terminantment amb conseqüències penals. Senyal de que encara en la majoria del món encara ho veuen clar, però és a témer que alguns altres vagin caient també amb el pas del temps, la propaganda abassegadora, la coacció de grups de pressió internacionals entestats en anar-ho implantat i que són molt poderosos i tenen objectius obertament expressats i altres de secrets i ocults, perquè si se sabessin serien un gran escàndol i hi hauria una reacció, però que tant els uns com els altres són igualment perillosos. Hi ha moltes maneres de fer el mal, i aquestes només en són unes, són els símptomes visibles, la punta de l'iceberg d'una societat a la deriva i cada cop més desmantellada, per no dir-ho més fort. I de disbarats n'hi ha molts més, amb plena aprovació ideològica i legal i desgraciadament cada cop més aprovació social i psicològica individual. I no sols això, sinó que la mentida, la falsedat i l'engany i fins l'autoengany cada cop es van fent més estesos i acceptats, perquè sinó no es suportaria.
Perque com ja deia G.K. Chesterton (1874 - 1936) "Quan al món li treus allò sobrenatural (3), el que queda no és allò natural sinó l'antinatural". És a dir que el sobrenatural no és un afegit prescindible sinó quelcom essencial que junt amb l'antinatural dona lloc al món natural, és a dir al món que coneixem que tot i que ferit pel pecat no és totalment malvat, sinó que en ell conviuen coses bones i dolentes i sobretot en ell es pot exercir, amb la guia i l'ajut celestial, la consciència, la voluntat i la llibertat, sense que tots o la majoria quedin atrapats com esclau dels vicis en una espiral que comporti cada vegada coses pitjors, fins que aquest món es transforma no ja en un purgatori sinó en un infern. Perquè com es diu també, quan la gent deixa de creure en un infern possible en l'altra vida és aquesta mateixa vida la que es va convertint en un infern.
I tot això és com caure en unes sorres movedisses de les que l'ésser humà per si sol no en pot sortir, ja que per fer-ho necessita un suport extern, l'ajut diví, que no li fallarà si de tot cor es penedeix, es converteix i humilment busca Déu, que és l'única esperança de salvació.
(1) Com en ocasions se sent a dir a la gent del carrer "sembla que la societat s'ha tornat boja", "que el mal domini el món", "ningú no reacciona com si estiguessim hipnotitzats... i a una persona que ha viatjat molt pel món, a dotzenes de països dels 5 continents, li he sentit a dir "això humanament no té solució, els conflictes s'enquisten i exacerben, les solucions que es proposen són incompatibles i inaplicables, quan s'intenta arreglar una cosa se n'espatllen tres o quatre, les coses van cada cop més malament i els qui manen s'entesten en la seva malgrat tot...". És a dir que la solució només pot venir de l'acció de Déu, no pas dels homes, i com que Déu respecta la llibertat humana, encara sí al final els poderosos o les masses populars s'hi deixen inspirar, i això tampoc està gaire clar ni assegurat.
(2) Encara que molt recentment sembla que, per fi, la societat nord-americana i els seus dirigents s'ha començat a donar compte de la barbaritat d'aquella decisió legislativa inspirada per objectius no declarats com l'anomenada explosió demogràfica i altres encara més foscos i no pels aparents i oficials, totalment espuris, i han començat a prendre algunes mesures al més alt nivell per anar acotant i reduïnt el desgavell i desastre gairebé catastròfic tant social, com humà i moral.
(3) Tot i que la diputada Simone Veil (1927 - 2017), que allà ho va proposar i ho va fer aprovar va deixar clar llavors, aquell any, que seria temporal per alguns casos que hi havia en aquell moment i que després la seva llei es retiraria perquè ja no caldria, gràcies a la major cultura, la prevenció i l'educació i el progrés social. I sí, al principi al cap dels anys fixats es va renovar, perquè segons es deia encara no s'havia arribat a aquella mena de paradís que ella preveia de la intel·ligència, la informació, l'autocontrol i la no violència, sinó que realment s'havia retrocedit, però tot i que aquesta renovació de la vigència de la llei va ser de nou temporal, després ja no se'n va parlar més i va quedar fixada sense més tràmits, amb cada cop més i més casos i més generalitzat i per motius més nimis, com era d'esperar si es considerava la realitat sense enterboliments de falses expectatives o de receptes ideològiques totalment desencertades. Sembla que anys després la mateixa promotora estava desconcertada dels resultats de la seva legislació que ella pretenia de forma simplista i poc realista que fos com una escapatòria per casos molt extrems que en un futur bastant immediat ja no tindrien raó de ser quan la nova societat ideal conformada pels principis polítics en els que ella confiava fessin efecte i etc. etc. I no s'ho explicava, és clar.
(3) Es refereix evidentment al sobrenatural positiu, el diví, que a fi de comptes és l'omnipotent, només cal recordar el "facis la vostra voluntat a la Terra com es fa en el Cel".
(4) I tot i que els partidaris ho pretenen defensar dient que no és obligatori, que només faltaria!, aquesta afirmació tampoc és certa arreu, perquè a Xina des de l'any 1979 fins ben recentment sí que ho era, amb la política del fill únic, que obligava a matar a tots els altres en el ventre matern, so pena d'elevades i inassumibles multes econòmiques i fins càstigs penals als que s'atrevissin a desobeir. Al cap de quatre dècades les mateixes autoritats se n'han adonat del fiasco absolut d'aquesta legislació, amb una població envellida, amb un desequilibri entre els dos sexes, amb una societat de fills únics amb el biaix cognitiu i social que això comporta i diversos disbarats més, i han anul·lat la llei despòtica i fins fomenten tenir dos o tres fills, però ara, com en una justícia poètica, es troben amb que els seus súbdits s'hi han acostumat i ara són ells els qui no volen tenir més fills o no tenir-ne en absolut. Aquest homicidi amb el nonat, que és com mig suïcidi pels pares, ha portat a agafar-li gust a aquest egoisme, despreocupació, irresponsabilitat i suïcidi familiar i comunitari que comporta, i potser això ara ja és irreversible o quasi i en tot cas les nefastes conseqüències duraran com a mínim moltes dècades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada