La Sagrada Família, la de Jesús, Maria i Josep, és el model i exemple de totes les famílies. És la família ideal, tal com Déu la vol, presidida per l'Amor diví. Com a volgudes per Déu, totes les famílies són santes en major o menor grau, però la més santa de totes és la formada per Maria, Jesús i Josep, és a dir la Sagrada Família, en la que Déu mateix hi és present, com a manera que va elegir per entrar en la condició humana i assumir-la plenament. I la Paraula de Déu ens parla molt de la importància de la família per a la Humanitat.
 |
| La Sagrada Família, en una tradicional capelleta. |
En el llibre de la Saviesa llegim que Déu valora tant honorar els pares que és l'únic dels seus manaments que porta una promesa ja per aquesta vida: qui honora el pare tindrà llarga vida sobre la Terra i qui honora la mare tindrà ja aquí un tresor.
És Déu qui ens escull els pares, els germans i els fills, junt amb l'època i la zona del món en la que naixerem, i amb aquests ens escull tots els altres parents, avis, tiets, cosins, nebots... I aquests són el nostre proïsme més proper, aquell amb el qui vivim en una mateixa casa, amb el que interactuem més i compartim més coses. I si Déu, que és Amor, ens els ha escollit, és segurament perquè ha considerat que serem els millors fills pels nostres pares i ells son els millors pares per a nosaltres i igualment amb totes les relacions de parentesc. A vegades podem tardar dècades en adonar-nos-en, però al final ens n'adonem: "Quanta raó tenia el meu pare, tant de bo l'hagués obeït en tot allò que en deia" i el mateix val per la mare. Fins i tot en casos complicats i difícils, que n'hi ha perquè la convivència humana és motiu de frecs, Déu igualment ha escollit aquells pares per a aquells fills i viceversa, primer per considerar que són capaços de suportar-ho i superar-ho, i segon perquè igualment es vagin polint mútuament.
També ens diu la Paraula de Déu, sigues comprensiu si veus que amb els anys la raó del teu pare s'afebleix, no el menyspreis ni l'abandonis mai, i Déu no oblidarà aquesta pietat cap al teu pare i te la tindrà en compte per compensar i perdonar els teus pecats.
Aquest manament diví amb promesa ja en aquest món ve també de que la mateixa Santíssima Trinitat, que és en si mateixa com una família d'Amor, és Déu Pare, Déu Fill´, que és la imatge i la saviesa del Pare i la seva Paraula, i Déu Esperit Sant, que és l'Amor que el Pare té el Fill i el Fill té al Pare i el que totes 3 Persones tenen a la seva Creació. Les famílies humanes porten en la seva estructura aquesta empremta trinitaria, essent formades per pare, mare i els fills de l'amor dels dos. I en el món són els pares el més semblant a una presència de Déu en les seves vides per als nadons, els infants i nens, que tot el que necessiten en els tres àmbits, físic, mental i espiritual, ho reben amorosament dels seus pare i mare, que per un do de la Providència divina tenen una particular intuïció per saber que els hi passa, si tenen gana o set, si tenen son, si els hi fa mal alguna cosa o estan malalts, si estan espantats o allò que sigui, i poder atendre'ls.
Una família nombrosa és una gran benedicció de Déu i això és particularment visible en dates com aquestes de Nadal o les de Pasqua, o bé en festivitats familiars, quan es reuneixen els familiars propers i llunyans i és un goig poder veure reunit un gran nombre d'ells al voltant de les taules, ja sigui a casa o en algun restaurant, celebrant-ho conjuntament.
Sant Pau a la Carta als Colossencs ens diu que la família ha de viure en l'Amor del Senyor, perquè la família és una petita església i l'església és una gran família. Hi ha unes obligacions mútues que St. Pau ennumera, "dones, sigueu submisses al marit en el Senyor; marits, estimeu l'esposa i no us malhumoreu amb ella; fills, obeïu en tot als pares que això agrada al Senyor; pares, no importuneu als vostres fills, que no es desanimin", totes unes indicacions sorprenentment pràctiques, fent uns petits sacrificis cadascun dels membres per tal que els jo individuals es converteixin en un nosaltres i amb unes obligacions mútues per una bona convivència amorosa i per una llar on hi regni el caliu de l'amor i, més encara, de l'Amor diví. Perquè quan hi ha Jesucrist present igual que a les noces de Canà, el vi bó ve al final, superant així la tendència humana de que el vi bó sigui al principi, amb la lluna de mel i els primers anys de casats i l'alegria dels primers fills, fruit de l'amor, i que després amb el temps es vagi aigualint amb la costum i la rutina.
Perquè la família, sobretot la més propera, de pares i fills, germans i nets, però en cert grau també l'extensa de tiets i nebots i fins cosins, és el refugi que tenim davant de les dificultats de la vida. I això es nota molt en els fracassos i en les èpoques més problemàtiques, com en les guerres o en els desastres naturals, especialment quan tots els altres recursos fallen. Com a exemple, durant la crisi econòmica mundial o ara mateix amb l'epidèmia i les condicions sanitàries, sort n'han tingut molts dels seus parents, especialment els més propers però en ocasions també altres que no ho són tant o fins i tot amb llunyans però amb els que sempre hi ha hagut una relació, per poder resistir i en alguns casos literalment per sobreviure. Quants casos hi ha en que joves i adults que han perdut la feina i els ingressos han pogut aguantar gràcies a l'ajuda de les pensions dels seus pares o avis jubilats, tot i no ser aquestes gaire grans, ja que eren els únics ingressos als que podien recórrer. Com també els estalvis familiars, tot i anar fonent-se i no ser ni de lluny inesgotables, han permès superar moltes situacions apurades durant el temps que ha calgut. Això és així perquè els llaços de parentesc formen la relació humana més incondicional, gratuïta i desinteresada. I per això també el Cristianisme ens proposa l'ideal de formar tots una gran família, essent tots germans amb el nostre proïsme, és a dir les persones més properes com veïns, amics, companys de treball, i en general la gent amb qui ens trobem, la que ens ho sol·licita i fins aquella de la que sentim a parlar i la seva situació ens interpel·la i commou, induint-nos a ajudar-los si podem i tenim manera, que això és la caritat.
I a l'Evangeli segons sant Lluc, evangelista que sembla que havia parlat amb la Verge Maria sobre molts punts, el retrobament del nen Jesús al Temple, després de tres dies d'un incident en que l'havien perdut a Jerusalem i el buscaven entre parents i coneguts. Jesús tenia en aquesta ocasió 12 anys, l'edat entre els jueus de la majoria d'edat espiritual com a membre del Poble de Déu. En tornant els seus pares Josep i Maria van fer una jornada de camí, pensant que anava amb altres de la caravana i després al no trobar-lo enlloc allà feren una altra jornada de retorn a Jerusalem, i al tercer dia buscant-lo per Jerusalem el trobaren al Temple entre els sacerdots i doctors de la Llei, oïnt-los i preguntant-los, mentre aquests estaven sorpresos per la seva saviesa i les seves respostes. Quan es queixaren i li digueren que estaven preocupats, Jesús els digué: "Perquè em buscàveu? No sabíeu que jo només podia estar a la Casa del meu Pare?", perquè ja tenia l'edat de la plena participació espiritual i potser per pròpia iniciativa, humanament parlant, podria haver començat ja la seva vida pública. Però davant dels precs dels seus pares que anés amb ells, Jesús, si és que ho va arribar a considerar, ho va descartar i va anar amb ells i els hi estava sotmès, i amb ells encara creixia en saviesa i apreci per part dels qui el coneixien durant els molts anys de la seva vida oculta, amagada a Natzaret, fins que ja cap a la trentena i davant de l'inici de la predicació del seu cosí St. Joan Baptista, el Precursor, va iniciar ja la seva vida pública, fet en que també hi va tenir un paper la seva mare, quan a les noces de Canà amb la seva intervenció, intercedint pels nuvis i convidats, va avançar l'hora del seu primer miracle. Així Jesús, el Creador, obedient i dòcil als seus pares terrenals, les seves creatures, ens va donar un exemple de l'important que és la vida familiar i el respecte i obediència als pares, perquè en realitat la major part de la seva vida va ser fent vida de família: Ell, Déu Fill en l'eternitat i el Fill de Déu en aquest món, també va ser principalment fill de la seva família, la Sagrada Família.
El retrobament de Jesús al Temple és l'exemple de com retrobar a Jesucrist, quan l'hem perdut, que en el cas dels seus pares Maria i Josep va ser de forma innocent i purament humana, una pèrdua física, però en el cas nostre és una pèrdua culpable i deguda al pecat, i molt més greu, ja que és una pèrdua espiritual, de la seva gràcia. I en aquests casos, en lloc de buscar-lo per altres llocs, hem d'anar a l'església a retrobar-lo, amb el sagrament de la reconciliació, i viure amb Ell amb els altres sagraments, la Missa, l'oració i la comunitat cristiana, amb el fruit de les bones obres i en la seva Família dels fills de Déu, els batejats, és a dir en l'Església, que és on més actua l'Esperit Sant. I és que Déu estima tant la família i la vida famíliar, que a més de ser criatures seves i tots els éssers humans estar fets a imatge i semblança seva, també ens ha volgut fer fills adoptius seus pel baptisme, que ens dona la Redempció obtinguda a la Creu, en el seu Fill propi Jesucrist, del que tots així som germans i formem la Família de Déu, cosa que comporta la necessitat de mantenir sempre aquesta gran dignitat que ens ha estat donada, o de recuperar-la de seguida si pel pecat l'hem perdut.
I el Retrobament és el 4t misteri de Goig del Rosari i fa paral·lel amb el 4t de Llum, la institució de l'Eucaristia, on el podem trobar i estar ben a prop seu en la comunió i en el Sagrari, amb el 4t de Dolor que és la crucifixió i mort de Nostre Senyor a la Creu, que és on se'ns va redimir i guanyar aquesta proximitat i familiaritat amb Déu, i amb el 4t de Glòria, que és l'Exaltació de la Verge Maria, assumpta amb cos i ànima al Cel, que si en el seu cas únic va ser de Coronació com a Reina de Cels i Terra, en el nostre és l'entrada a la Glòria del Cel amb Déu, primer amb ànima i després de la resurrecció també amb un cos glorificat, si hem fet tot aquest camí acompanyant a Jesucrist, el Fill de Déu i Senyor, seguint-lo, obeïnt-lo i estimant-lo, fins arribar gràcies a Ell a la més alta meta possible a l'ésser humà, a la que l'Amor de Déu ens crida.
Que així sigui per a tots els qui ho vulguin i demanin, i que després d'haver sigut membres de les nostres famílies a la Terra, arribem per la gràcia de Déu a ser membres de la Família del Cel!
