La Plena de Gràcia

La solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria, celebrada cada any el 8 de desembre, és una de les dues festes marianes més importants de l'any, essent l'altre la de la seva Assumpció amb cos i ànima al Cel, el 15 d'agost. 

La de la Immaculada Concepció, dita també la Puríssima, es troba a l'inici de l'any litúrgic, perquè és l'inici de la vida de la Mare de Déu, preservada del pecat original i de tot pecat a la seva vida per un gran do de Déu que li va anticipar la Redempció obtinguda pel seu Fill diví, Nostre Senyor Jesucrist, en atenció a la seva condició de ser l'escollida entre totes les dones per la Santíssima Trinitat per ser la Mare del Salvador, de Déu Fill encarnat en ella i fet home. I l'Assumpció és la culminació de la seva vida terrenal incontaminada i sempre unida a Déu. 

Que Maria va ser tota la seva vida lliure de pecat ja es venia considerant des dels primers segles, al III Concili Ecumènic d'Efes l' any 431 ja se la va reconèixer com a veritable Mare de Déu, i això suposava una condició molt especial per a ella, i al segle V ja apareix documentada la seva Immacula Concepció, per tant és una tradició antiquíssima, que va sorgir tant dels apòstols que l'havien coneguda, com de la reflexió de diversos textos bíblics, com la promesa de Déu a Adam i Eva d'una dona que trepitjaria el cap de la serp, al llibre del Gènesi, i també la dona vestida de Sol i amb corona de 12 estrelles del llibre de l'Apocalipsi que s'enfrontava al drac. Però sobretot a l'Anunciació, quan l'arcàngel Gabriel la saluda com "Plena de Gràcia" i Maria es va torbar, pensant per que la saludava així, perquè se n'adonava del que això significava.  I és la Verge Maria com a nova Arca de l'Aliança que va portar a Déu al seu si, i essent Jesucrist carn de la seva carn, ja en aquest món va rebre de Déu diversos dons molt especials i únics, com estar present en tota la vida del seu Fill diví, la Dormició i l'Assumpció i la seva Puríssima Concepció, preservada ja del pecat original.

En els Evangelis Maria té un paper fonamental des del seu "Si" a l'anunci angèlic, que fa possible l'Encarnació de Crist i la Redempció de la Humanitat, passant pel anunci de l'àngel a Josep, el reconeixement de Sta. Elisabet i del nonat St. Joan Baptista en la Visitació, el Magnificat, el Naixement virginal miraculós, l'adoració del Nen i les benediccions de Simeó i Anna, la fugida a Egipte i el retorn, la vida oculta de Jesús, el retrobament de Jesús al Temple, la iniciativa que pren a les noces de Canà, avançant l'hora del Senyor, la seva presència a la Passió i al Calvari, el testament de Jesús a la Creu donant-li  la seva Mare com a mare al seu deixeble més estimat, St. Joan apòstol, també present amb ella allà, la seva presència a la Pentecosta presidint als apòstols... I quan una dona li va dir a Jesús una lloança al si matern que el va portar i als pits que el van alimentar, el Senyor no nega, sinó que en fa una lloança encara més oportuna i gran: "Més aviats feliços els que escolten la Paraula de Déu i la guarden", referint-se en primer lloc i sobretot a la seva Mare. Perquè Maria, sempre verge i sempre sense cap rastre de pecat, amb la seva escolta atenta i recepció de la Paraula, el seu viure sempre en la presència divina i perfectament conforme a la voluntat de Déu tots els moments de la seva vida, per la seva perfecció va ser l'escollida per Déu i va fer possible l'Encarnació. En els Evangelis surt en diverses ocasions que "Maria conservava aquests records i aquestes paraules en el seu cor, i els meditava". 

Per això Déu estima més a Maria, la Verge Mare del seu Fill, que a tota la resta de la Creació, i Ella estima més a Déu que la resta de la Creació junta. És un misteri gran i molt joiós aquesta especialíssima relació de Déu amb Maria i de Maria amb Déu.   

En la seva aparició l'any 1830 a París a Sta. Caterina Labouré, la mateixa Verge li va indicar la jaculatòria "Oh, Maria, sense pecat concebuda, pregueu per nosaltres que recorrim a vos". El 8 de desembre de 1854 el Papa Pius X va proclamar el dogma de la Immaculada Concepció. I en l'aparició a Sta. Bernadeta Soubirous a Lourdes el 1858, la Mare de Déu se li va presentar dient-li "Jo sóc la Immaculada Concepció". És a dir que Maria mateixa ens diu que aquest títol és la que la defineix. 

Aquesta advocació de la Mare de Déu és la patrona d'Argentina, Brasil, Colòmbia, Corea, Còrsega, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Filipines, França, Guatemala, Japó, Liechtenstein, Macau, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Paraguai, Perú, Polònia, Portugal, Suïssa, Uruguai, Veneçuela i Xile. Des del segle XVII també és la patrona de la ciutat de Lió, a França, que celebra en honor seu la Festa de les Llums en la data de la seva celebració. 

Siguem ben devots de tan divina i celestial Mare de Déu i nostra, i que Ella, mitjancera de totes les gràcies, ens protegeixi, ens guii, consoli, intercedeixi i pregui per nosaltres, i tinguem la seva companyia i assistència sempre a la nostra vida i sobretot a l'hora de la nostra mort!

Pels seus fruits els coneixereu

Sant Ambròs (c. 339 - 397), doctor de l'Església, un dels 4 doctors llatins originals, i un dels més destacats pares de l'Antiguitat, va ser proclamat bisbe de Milà per aclamació popular l'any 374, quan era governador romà.  En aquella època molts bisbes s'escollien així i hi ha casos en que se'ls escollia entre els laics i  ordenava preveres i a continuació bisbes i fins i ha algun cas en que van ser ordenats a la força, contra la seva voluntat, plorant per la responsabilitat que els obligaven a assumir, no considerant-se dignes, i pel que això significava per a la seva salvació si no se'n mostraven a l'alçada, però que després van ser uns bisbes excel·lents i sants. I St. Ambròs va exercir amb molta dignitat i es va santificar en el càrrec.

 

Una imatge primerenca de St. Ambròs, en un mosaic 

Se'l recorda per exemple per haver obligat a l'emperador catòlic Teodosi (379 - 395) a fer penitència per readmetre'l a la comunió eucarística l'any 390 després de la massacre de Tessalònica duta a terme per les seves tropes, i per la seva lluita contra l'arrianisme, llavors encara fort i del que alguns emperadors anteriors n'havien sigut adherents, defensant St. Ambrosi sempre i de totes les maneres l'ortodòxia de l'Església, no dubtant en negar-se a lliurar la basílica de Milà i una altra església de la ciutat als arrians com li va ordenar l'emperador  arrià Valentinià II (375 - 392) diverses vegades els anys 385 i 386, fins i tot quan va en una ocasió va enviar l'exèrcit a desallotjar-lo, St. Ambrosi es va atrinxerar a l'interior de la basílica, i de nou es va sortir amb la seva, perquè el poble l'ajudava i els soldats també estaven amb ell, tot i que els seus caps militars fossin arrians. Per evitar el tumult popular i tot i que la seva mare, l'emperadriu Justina, que era una arriana fanàtica i que per això estava molt enemistada amb St. Ambròs, li incitava i li demanava junt amb alts càrrecs cortesans i militars, Valentinià va cedir i va revocar totes les ordres. En canvi l'altre emperador Gracià (367 - 383), que era catòlic, va ser molt amic de St. Ambrosi des que el va conèixer, i es va deixar guiar i aconsellar per ell, tenint-lo com el seu mestre.  

La catedral de Milà amb el famós Duomo, una meravella arquitectònica a la par amb la seva vitalitat espiritual 

Nostre Senyor Jesucrist ens diu que pels fruits es coneix la persona, i els de St. Ambròs van ser molt notables. fins i tot a llarg termini. Va ser ell qui va catequitzar i batejar l'any 387 a St. Agustí, del que en va ser mestre durant un temps, al principi de la seva conversió. I la diòcesi de Milà, de la que ell va ser bisbe, no sols ha conservat el ritus ambrosià de la Missa, que encara avui es celebra, i el cant ambrosià diferent al cant gregorià, que encara s'usa, sinó que ha sigut al llarg de la història un bisbat amb molts sants i encara avui té una vitalitat cristiana sorprenent per als nostres temps. St. Ambrosi ha donat fruits grans i perdurables. 

Que ell pregui i intercedeixi ajudant-nos a mantenir la integritat i la puresa de la fe catòlica arreu del món!

Un sant i un miracle del mar

Sant Nicolau (c. 270 - c. 345) és un sant que s'ha convertit en el protector i patró dels nens i com que la seva festa és el 6 de desembre, a molts llocs d'Europa se'l considera popularment el que en l'època de les festes nadalenques porta regals als nens, en unes festes per l'estil de la dels Reis a Espanya, i aquesta és la seva faceta més festiva i coneguda, però no ho és tant que també és un dels sants patrons de la gent de mar, protector dels mariners i pescadors, dels vaixells i la navegació i d'algunes ciutats amb port. 

                                                       

St. Nicolau (1903), d'Uros Predic (1857 - 1953)

I en aquest sentit és curiós que en un llibre de Geologia que vaig llegir ja fa bastant anys, va aparèixer una referència a un sant, que no sé si era ell o un altre, que en ocasió d'un tsunami al Mar Egeu a causa d'un terratrèmol va salvar la vida dels habitants d'una ciutat grega. 

El llibre explicava que un miracle que s'havia atribuït a aquell sant i que es considerava llegendari, les excavacions arqueològiques havien comprovat que era cert, perquè les restes de la ciutat no mostraven els signes de destrucció de molts altres punts del litoral. I citava textualment el relat, que jo cito de memòria: "Havent vist la població que el mar retrocedia molt lluny i savent que això significava que després tornaria amb molta més força amb una onada molt alta i destructora de tot el que trobés al seu pas terra endins, no tenint temps per evacuar la població van cridar al sant, el qual va acudir de seguida a la platja. I en efecte a la llunyania de l'horitzó es va veure la línia d'una onada gegant que avançava ràpidament vers ells. Llavors el sant, davant tota la gentada reunida a l'expectativa, va fer amb el dit tres grans creus a la sorra de la platja, i quan la gran onada ja estava arribant es va agellonar de cara a ella i es va posar amb els braços i les mans aixecades en la postura de pregària, com ordenant-li que es detingués. L'onada descomunal va arribar fins a poca distància de la platja i llavors va succeïr el miracle: de sobte es va detenir, va oscil·lar una mica cap a davant i cap a darrera com dubtant de si seguir endavant i finalment va inclinar-se una mica per la part de dalt  com reconeixent el poder que emanava del sant i l'ordre que li donava de retirar-se, i obeïnt-la va començar a retrocedir i a fer-se més petita allunyant-se d'aquella zona sense causar cap dany. Tots els que ho van veure quedaren admirats del gran miracle que els havia salvat, i quan el mar tornà de nou ho feu de forma pacífica i en les condicions normals". 

El mar turbulent (1910) d'Uros Predic: St. Nicolau i el patriarca

I l'autor deia, en aquell llibre de ciència en la que aquest episodi era una raresa, que no sols els testimonis de l'època ho asseveraven i l'arqueologia moderna ho confirmava, sinó que hi havia una explicació científica, que just en aquella zona dos diferents onatges havien fet una interferència destructiva pel tsunami i que els càlculs que ell mateix i altres havien fet mostraven que un cas així produiria un fenòmen molt semblant al relatat en el miracle, amb la sobtada detenció, el tremolor de l'onada, el semblar que anava a trencar per la part de dalt però sense fer-ho i la ràpida retirada i al mateix temps minva, i que després ja no es repetís l'amenaça sinó que el mar tornés al seu nivell habitual. Fins i tot s'havien fet uns estudis en que les línies de la costa de la zona i properes feien possible i encara probable que, venint el tsunami de determinada direcció, dos línies d'ona haguessin coincidit al mateix lloc i al mateix temps en una interferència que les hagués anul·lat. Però no recordo el nom del llibre, que vaig agafar en prèstec d'una biblioteca, ni de l'autor, ni tampoc del sant si l'arribava a citar, que no m'hi vaig fixar massa, sorprès pel que llegia. Després l'he intentat recuperar buscant a Internet, però no l'he trobat, potser perquè com ja dic eren uns pocs paràgrafs molt diferents a tota la resta de l'obra i no deu estar referenciat per aquest fet que en el seu context era gairebé una anècdota o una curiositat. 

L'únic que em fa pensar que no es tractava de St. Nicolau és que citava unes dades geogràfiques i històriques, crec recordar que era en un lloc molt poblat de Grècia, continental o illes, en una data concreta que era del segle V o VI si no vaig errat, per tant posterior en un segle o dos, però potser la memòria em falla, tot i que acostumo a tenir molta retenció de les dates, que en aquest cas tampoc recordo, i potser era del s. IV.  I el que m'ha fet recordar-ho i pensar que potser podia ser ell era que en algunes representacions St. Nicolau surt a la platja o essent cridat amb motiu d'un mar molt agitat i amenaçador. Si no va ser aquest cas el de les cites devia ser un altre cas semblant. 

Que St. Nicolau ens protegeixi i com diu la seva oració memòria, implorem a Déu que per la seva intercessió ens guardi de tot perill que ens aparti del camí de la salvació i que així sigui!

Fa 2 000 anys a Terra Santa i després arreu i sempre

L'evangelista St. Lluc, que era metge i dominava el grec, deixa ben clar la historicitat dels fets que relata, donant precisions de temps i lloc: 

L'any 15 de l'emperador romà Tiberi (14 - 37) correspon a l'any 29 de l'Era Cristiana (1). 

Ponç Pilat va ser el governador romà de Judea entre els anys 26 i 36. 

Herodes Antipes fou tetrarca de Galilea i Perea entre el 4 aC i l'any 39. 

Felip va ser tetrarca d'Iturea i Traconítida del 4aC al 34. 

Lisànies fou tetrarca d'Abilene des  de l'any 6 fins al 37. 

Caifàs va ser summe sacerdot del Temple de Jerusalem des de l'any 18 fins a finals de l'any 36. 

Anàs, sogre de Caifàs, havia sigut el gran sacerdot des de l'any 6 al 15, però havent sigut destituit pel prefecte romà Valeri Grat, tenia un gran ascendent sobre els següents grans sacerdots que el van succeir, tots nomenats pels romans, que eren de la seva família, i era tan influent que va ser com una mena de poder a l'ombra fins la seva mort vora l'any 40. 

Totes aquestes dades situen la predicació de St. Joan Baptista i, poc després, l'inici de l'activitat pública de Jesucrist. I St. Joan Baptista insta la gent a la conversió davant la imminent arribada de Déu a la Terra, potser tenint ja consciència per un do que el Messies serà Déu mateix fet home, que aixi visita la Humanitat i la seva Creació, per establir el seu Regne, en un Nou Món redimit i salvat per Ell mateix. I ell mateix és el que batejarà, sorprès per la petició que li fa, a Jesucrist, i el senyalarà com a l'Anyell de Déu, que lleva el pecat del món. St. Joan Baptista és el major dels profetes, perquè és el qui veu i reconeix i proclama a Aquell qui tots els altres profetes havien anunciat des de molt lluny, a segles de distància. Per això és el precursor, el qui prepara els camins del Senyor, complint-se així l'anunciant, i fent-ho "amb l'esperit d'Elies", el qui s'esperava que havia de venir abans del Redemptor i Salvador. Bisagra entre els dos Testaments, St. Joan Baptista és el més gran no sols entre els profetes sinó entre els homes, però no és digne, segons inspiradament reconeix, ni de deslligar-li el calçat, feina molt humil dels servidors, al Fill de Déu que ja és en el món entre la gent, Jesucrist, el Senyor. I ell ha de minvar per deixar-li pas, igual que l'Antiga Aliança deixa pas a la Nova, molt millor. Ell, cosí de Jesús, així ho fa, i si envia als seus deixebles a preguntar-li si és el Messies, no és perquè en dubti sinó perquè ell també es sorpren per aquest messianisme diví que compleix totes les profecies, i perquè els seus deixebles se'n convencin tant com ell, que no en dubta. Sap que el temps ha arribat i que el paper que a ell se li ha assignat és únic i especial, en tot cas potser pot tenir recances del seu èxit, perquè si ha commogut a la gent senzilla del poble, no ha aconseguit convèncer als saduceus, mestres de la Llei i fariseus, que eren els qui havien d'haver reconegut i proclamat al Messies, ja que tota l'Escriptura l'anunciava, i en canvi en desconfiaran, en dubtaran, el malinterpretaran i se li oposaran, tot i veure que ve de Déu, per la seva personalitat, ensenyament sublim i miracles, perquè no és com l'esperaven ni com el volien. Però St. Joan Baptista, el protagonista del 2n diumenge d'Advent, va fer bé la seva labor, preparant al poble, a la gent humil, de bon cor, que es reconeix pecadora i voldria ser salvada i canviar la seva vida, i ells sí que seguint a St. Joan Baptista, creuen en Jesucrist, l'anunciat. 

La litúrgia ens permet participar sacramentalment i espiritualment dels fets de la Salvació, com 
si estiguéssim llavors allà o com si aquests tinguéssin lloc en el nostre temps i en la nostra zona 

Perquè Jesucrist compleix totes les profecies de l'Antic Testament, que comptant les explícites i les implícites, les clares i les velades, les grans i les petites, arriben a ser centenars. El seu naixement virginal, el lloc a Betlem, la fugida i el retorn d'Egipte, "d'Egipte he cridat el meu fill", la incomprensió i les oposicions, el Servent de Jahvè d'Isaïes... La seva arribada al món és el moment de més gran goig i joia, la gran llum que brilla en mig de les tenebres, tot el que la naturalesa humana esperava sense saber-ho i la seva màxima felicitat, perquè Ell, que és Déu amb nosaltres, ve a portar el perdó, la pau, el Regne de Déu. La presència de Jesucrist al món, des de l'Anunciació i Encarnació fins a la seva Resurrecció i Ascensió i el do de l'Esperit Sant, és allò màxim que ha viscut i viurà mai la Humanitat, el punt central de la Història amb el triomf del bé, la més gran meravella de tot l'Univers, passat, present i futur.

Esperant en la foscor l'arribada al món de Jesucrist, la Llum divina 

I amb la litúrgia se'ns dona, sacramentalment i espiritualment, el do de viure-ho arreu del món i en totes les èpoques, sense excloure a ningú que ho busqui i ho vulgui, i tots els homes de bon cor i de bona voluntat, el troben, el reconeixen, se n'alegren i el segueixen, d'una manera igual com si estiguessin allà quan tot això va succeïr ara fa dos mil anys, o com si succeís en els nostres temps, cada temps, i aquí, a tot arreu on es celebri. Preparem doncs el Nadal durant l'Advent i cerquem retornar a la innocència, l'admiració, la il·lusió, la meravella, l'agraïment i l'entusiasme dels nens davant d'aquestes Festes, perquè dels que són com ells és el Regne del Cel! 

(1) Però segons és comptin els inicis dels anys, podria anar de l'any 28 al 30, essent el 29 la data més probable. 

L'últim Pare de l'Església i Doctor de l'Assumpció

La Patrística inclou els mestres escriptors de la doctrina de l'Església dels primers segles de l'Era Cristiana. Iniciada ja als segles I - II amb els Pares apostòlics, continua amb els apologistes dels segles II - III, els primers teòlegs del segle III i segueix, entre molts d'altres, amb els doctors de l'Església dels s. IV - VII sobretot. Els seus integrants escriuen en grec i llatí la gran majoria i uns pocs en algunes llengües més de l'època. Els seus centres són Alexandria, Antioquia, Roma, Constantinoble, Jerusalem, Cartago i Milà. Se'ls sol dividir entre els d'abans del Concili de Nicea (325) i els posteriors a aquest primer gran Concili ecumènic, i entre els llatins i els grecs, és a dir els occidentals i els orientals. 

La data del final d'aquest període formatiu és discutida, i alguns autors el tanquen abans, amb el 4t i últim dels grans Concilis inicials, el de Calcedònia (451), però hi ha un cert consens en que per a l'Església llatina arriba fins a St. Gregori Magne (+ 604) i fins i tot fins a St. Isidor de Sevilla (+ c. 626), mentre que per l'Església grega és més d'un segle posterior, fins a St. Joan Damascè (c. 675 - c. 749), amb el qui es tanca la Patrística oriental i tota l'època patrística (1). 

I Sant Joan Damascè és bastant especial i destacat, per diversos motius. Era un àrab cristià, que n'hi ha hagut molts sempre, des de la mateixa Pentecosta, a Síria, Líban, Iraq, Egipte i altres països, i va viure sota domini àrab, després que la seva terra fos conquerida per l'expansió aràbiga dècades abans del seu naixement. St. Joan Damascè va ser molt crític amb la naixent religió dels conqueridors, a la que qualificava de l'heretgia dels ismaelites, i tot i ocupar per un temps càrrecs a l'administració Omeia a la seva capital Damasc, que aviat va deixar per voluntat pròpia per fer-se monjo i més tard ser ordenat sacerdot l'any 735, va poder parlar i escriure amb tota llibertat i fins i tot debatre públicament punts teològics. Essent un polímata, versat en molts camps diferents i allunyats del saber, coneixia i dominava no sols l'idioma àrab, sinó també el grec i segurament també el siríac. També era de Síria i vivia i treballava en aquesta regió, de gran importància bíblica i també dins el món mediterrani i proximoriental durant molts segles, en realitat mil·lenis, i encara la conservaria per un temps com una mena de centre d'una gran zona del món. 

Monestir de Mar Saba, on Yohannan ad-Damashqi, St. Joan de Damasc, va viure i morir 

La seva època va viure els dos grans setges àrabs de Constantinoble, els del 673-677 i de 717-718, el fracàs dels quals salvà la Cristiandat europea. I en l'any de la seva mort estava canviant el món en el que ell vivia, per la substitució de la dinastia Omeya, àrab i siriana com ell, per una revolta de la futura dinastia Abbasí, culturalment persa, que al cap de pocs anys traslladaria la capital de Damasc a Síria, a la nova ciutat feta expressament de Bagdad a l'Iraq. 

En teologia va escriure molt sobre l'Assumpció de la Verge Maria en cos i ànima al Cel, més de mil doscents anys abans que aquesta fos proclamada dogma de l'Església catòlica l'any 1950. També va saber recollir i organitzar molt bé tots els coneixements teològics dels segles anteriors, resumint-los i sistematitzant-los, essent dels primers, o el primer, en fer una síntesi del desenvolupament dogmàtic ortodox i usant els termes tècnics que necessitava per exposar la doctrina, com per exemple "perichoresis", terme ja conegut però que ell va usar molt i no sols per explicar la dinàmica de la Santíssima Trinitat, sinó també ampliant-lo per definir la relació entre les naturaleses divina i humana de Jesucrist. I havent viscut en l'època de la primera, i gran, crisi iconoclasta l'any 726 en el món romà oriental ja en transició des de mig segle abans de que ell neixés cap a ser el món grec o bizantí, va ser un gran defensor de les icones dient "el que són els textos pels qui llegeixen, ho són les imatges pels qui no llegeixen" i que la seva veneració era legitima i pietosa, cosa que va confirmar el II Concili de Nicea l'any 787 i que després d'un nou rebrot per influx musulmà, va triomfar definitivament a mitjan segle IX, la data que es celebra com a Festa de l'ortodòxia. 

La seva doctrina clara i segura ha fet que fos proclamat Doctor de l'Església l'any 1890. La seva festa és el 4 de desembre, dia en que la tradició diu que va morir a aquest món i passar a la Glòria del Cel amb Déu, al monestir de Mar Saba a Jerusalem. I que, com diu l'oració en memòria seva "per la seva intercessió preguem Déu que la fe veritable, que ell tan doctament va ensenyar sigui sempre la nostra llum i la nostra fortalesa". Demanem-ho per Jesucrist, Senyor nostre, que així sigui!  

(1) Tot i que també es posa el final en el Concili ecumènic de Nicea (787), l'últim dels grans concilis de controversies cristològiques de l'Antiguitat, però en aquest cas també l'últim pare de l'Església és St. Joan Damascè. 

El rinoceront

Una obra de teatre d'Eugène Ionesco (1909 - 1994), autor romanès exiliat a França i que escrivia en francès, és El rinoceront (Rhinoceros, 1959), una obra mestra de l'absurd.  Estrenada a Madrid el gener de 1961, pocs anys després la van passar per TVE i la vam mirar tota la família a taula, després de sopar. 

L'argument és que en un poble, que potser representa el món, ha esclatat una epidèmia d'una malaltia que converteix a la gent en rinoceronts i tot i que impressionava també era divertida pel plantejament i els comentaris. A partir d'un cert moment, després de les primeres sorprenents aparicions de rinoceronts als carrers del poble, hi havia una certa llibertat per escollir convertir-s'hi, tot i que llavors el pas era irreversible, i a partir de cert moment, quan ja n'eren molts, començava a haver-hi una certa pressió social per tal que tothom s'hi transformés, i un cert desànim entre els que s'hi resistien, i tant el plantejament com el final eren tragicòmicament pessimistes. Essent evidentment una sàtira, tenia uns certs ribets de ciència-ficció, de fantasia i fins de realisme màgic. Ens la vam mirar amb interès i ens va agradar a tots, començant pel meu pare, que hi veia moltes coses més enllà de l'aparent patotxada, ja que en ocasions reia però també es notava que li semblava una obra seriosa i profunda que feia pensar, que sota aquell absurd hi havia amagat un fet real, psicològic i sociològic. 

Rinoceront i humanet (s. II aC), Xina, dinastia Han occidental (206 aC - 9)  

Fins i tot jo, que era un nen, vaig suposar que aquell tema còmic amagava més coses. Havent-li preguntat al meu pare sobre l'autor i havent sabut així que era romanès, que vivia a França i escrivia en francès, vaig pensar que essent Romania llavors un país comunista, que havent-se exiliat l'autor al món occidental i tractant d'un lloc on cada cop més gent es converteix en rinoceront i alguns dels que queden intenten convèncer als altres que també se'n facin i ells mateixos se'n fan i cada cop hi ha menys gent humana fins que només queda el protagonista, que s'hi resisteix, aquella obra devia ser autobiogràfica i reflectir la condició del seu país, on cada cop més gent es mostrava conformista amb el comunisme recent implantat en ell i es decidia a fer-se "com tothom", ja que aquella era l'evolució de la societat. Potser no amb aquestes paraules, però això és el que vaig suposar com explicació, essent encara nen. Em va semblar una explicació força satisfactòria i potser hi van ajudar alguns comentaris que vaig sentir durant i després de l'emissió del programa (1).  

En realitat, però el fet real i el significat associat és més complex. Resulta que l'obra d'Ionesco es va estrenar primer a l'Alemanya Occidental i en alemany, abans de fer-ho uns mesos després a França i en francès. I, encara més important, Ionesco, que ja havia residit durant la seva infància i joventut a París, va abandonar definitivament Romania l'any 1938, per instal·lar-se ja permanentment a França la resta de la seva vida, i per tant ho va fer abans de la Segona Guerra Mundial i abans que després d'aquesta Romania quedés a la zona d'ocupació soviètica i en uns anys es fes un país comunista. No sé quines simpaties polítiques tenia Ionesco, perquè no hi va tornar al seu país, sinó que va formar part dels exiliats romanesos a Occident, com Mircea Eliade, Emil Cioran, Paul Celan, Jean Negulesco, Virgil Gheorghiu o Vintila Horia,  alguns dels quals van viure i fins publicar a Espanya, on tenien fama de ser exiliats de l'Est, de l'altre cantó del Telo d'Acer, i per tant se'ls suposava que havien fugit del comunisme, tot i que al segle XX hi va haver diverses onades d'emigració romanesa i només una d'elles, tot i que la més nombrosa i important, va ser la que fugia del règim comunista del seu país i la seva falta de llibertats, les altres havien sigut per altres motius i a una d'aquestes pertanyia Ionesco. A més aquest era de pare ortodox romanès i de mare protestant però que tenia avantpassats jueus, i això hi afegeix un altre punt. 

Així en realitat la narració surrealista parla de l'ascens dels totalitarismes a Europa en totes les seves manifestacions, i no sols la stalinista sinó la d'altres moviments revolucionaris com els fascismes, als que sembla que es refereix Ionesco. Però en tot cas del que es tracta és del conformisme general davant d'una situació inèdita i inversemblant, a la que la majoria s'hi va acostumant, per aberrant que sigui, i veient l'exemple de la conducta dels altres, cada cop més, es deixen fer, abdicant així de la seva condició humana amb una facilitat ben inesperada, per l'estil de la bíblica abdicació dels drets de primogenitura per un plat de menjar, amb motiu d'estar cansat i molt afamat el qui pren aquesta insòlita decisió en el llibre del Gènesi, una veritable mostra de no conèixer el valor real de les coses. En l'obra citada, la cada cop més general i convençuda abdicació de la integritat humana per a convertir-se en un rinoceront com la majoria dels altres i com fan gairebé tots fins i tot, si la memòria no em falla, se'ls diu als reticents totes les avantatges que té la transformació i que és bo fer-la, fins i tot amb motivacions com que s'estaven extingint. 

Tot i el seu caràcter extravagant i el seu contingut estrafolari, El rinoceront és un clàssic, i com a tal clàssic parla a totes les èpoques, incloent-hi l'actual i potser amb més motiu encara que en altres. Sembla que és molt adequada per al món d'avui. 

(1) No ho recordo, però és possible també que haguéssin fet una mena de presentació i introducció del que s'anava a emetre, d'on hagués tret part o molt de la meva explicació d'aquella raresa. 

La justícia

Una dita grecolatina clàssica, recollida per St. Tomàs d'Aquino a l'Edat Mitjana, afirma que "Dur la justícia al màxim és la màxima injustícia", cita que devia ser coneguda per tota la Filosofia escolàstica. Perquè fins i tot Déu atempera la seva justícia amb el seu perdó i la seva misericòrdia, i tot en el marc del seu amor. 

I St. Tomàs es preocupava força de la justícia i de la seva aplicació, com quan afirmava "No hi ha major injustícia que tractar desigual als iguals i igual als desiguals". És a dir que no es pot fer passar a tothom per el mateix barem, com una mena de llit de Procust. 

Un professor d'Universitat, i probablement de Filosofia, ens deia "Qui et recorda massa el teu passat és que no et vol deixar canviar" i ens feia notar que fins i tot Jesucrist quan trobava algú mai li retreia el seu passat sinó que sempre es referia a l'ara i al a partir d'ara. Fins i tot un autor com Roger Garaudy (1913 - 2012), a qui vaig conèixer personalment, vaig entrevistar i vaig tenir una llarga conversa amb ell l'any 1991 a Vic, deia que la seva visió de Jesucrist era "Aquell qui en tot el qui va fer i dir i amb la seva personalitat va demostrar sempre, arreu i a tots que tothom sempre pot començar de nou". Que així transparentava Déu, la manera de veure les coses i la manera de fer del qual no és la dels homes, i està tan per sobre de la nostra com el cel ho està de la terra. 

La meva entrevista periodística amb el filòsof francès Roger Garaudy, Vic primers d'abril de 1991

Vaig quedar amb ell per una entrevista després d'escoltar la seva conferència organitzada pel Fòrun de Debats, i el mateix Garaudy em va rebre al rebedor de l'hotel de Vic on s'allotjava dient-me ja d'entrada: "Ce qu'on apelle la democracie c'est en realité le monoteïsme du marché",  i quan li vaig preguntar sobre els seus canvis radicals em va dir també en francès, llengua en la que vam fer tota l'entrevista i conversa, "Jo no m'he mogut de la meva posició, són els altres els que s'han mogut". L'entrevista sencera d'una pàgina va sortir al setmanari Ausona l'abril de 1991. 

Un altre moment de la conversa, que va ser llarga, Garaudy  va ser molt amable i atent

Però tornant al tema de la justícia, un excés és tan dolent com el defecte. I això es veu per exemple en les vagues de zel, en que s'aplica estrictament la legislació vigent i les coses no funcionen. El mateix Jesucrist ho va dir ben clar: "No s'ha fet l'home pel dissabte, sinó el dissabte per a l'home". És a dir, l'home no està per servir la llei, com pensaven els legistes xinesos d'uns segles abans de Crist, sinó que la llei està feta per a servir als homes, fomentant la concòrdia, l'harmonia i la pau, i sinó no té sentit. Qualsevol llei que es posi per sobre del benestar humà es converteix en un ídol. I un jurista o intel·lectual anglosaxó, britànic o nord-americà, es va atrevir a dir: "No necessitem tant bones lleis que ens protegeixin de la mala gent com necessitem bona gent que ens protegeixi de les males lleis". I és que d'exemples històrics de legislacions inadequades i fins perverses n'hi ha molts. 

Però fins i tot en els casos bons, també s'ha de ser moderat i intel·ligent en l'aplicació, preferint a l'estricta puntillositat el bé comú general. P.e. un guàrdia de trànsit regula una cruïlla, la justícia portada al màxim faria que ara deixés passar un cotxe d'una direcció, ara un de la perpendicular i així succesivament.  Però d'aquesta manera, portant la "justícia" particular al màxim, es farien uns grans embussos i els mateixos conductors hi sortirien perdent, perquè la realitat no funciona així amb aquestes mesures extremes. Amb molt bon criteri els guàrdies i altres reguladors del trànsit, deixen passar un grup de cotxes d'un cantó i després un grup de cotxes de l'altre. La intel·ligència, l'experiència i el bon sentit dictaminen quan llarg ha de ser el grup d'un cantó i altre, per optimitzar els resultats i minimitzar el temps d'espera de tots, perquè un excés de temps concedit també ho entorpiria pels d'un cantó i altre alternativament. Com també cal tenir en compte diverses circumstàncies, com que per una direcció en vinguin molt més que per l'altre. L'aplicació cega d'una mena de justícia absoluta seria totalment contraproduent, tant com innecessària i immotivada, i el just és precisament adaptar la norma a la situació. 

I a vegades arriba a donar la impressió que la nostra societat actual no és prou flexible en determinats camps, excusant-se en uns suposats principis ètics que si s'apliquen de forma inflexible, excessiva i inconsiderada arriben a ser contradictoris i contraproduents respecte a allò que precisament diuen defensar i pretenen obtenir i no sols ni principalment per les reaccions que puguin provocar, sinó per la seva pròpia intransigència absurda i incoherent. Un dels teòrics de la democràcia nord-americana, Henry David Thoreau (1817 - 1862), en referència a determinades lleis que ja hi havia als Estats Units a mitjans del segle XIX va deixar escrit: "No hi ha massa diferència entre lleis injustes i obstaculitzadores i els pals a les rodes de la societat", un text que s'ha fet famós al seu pais, que el considera un dels paladins de l'autèntica demòcracia i de la desobediència civil per estil de la de M.L. King a mitjans del segle XX. I és que com deia G.K. Chesterton (1874 - 1936), "El món contemporani està ple d'antigues virtuts cristianes que s'han desarrelat del seu fonament en Déu, s'han separat unes d'altres, s'han fet absolutes... i s'han tornat boges!".