No som nostres, som de Crist

Sant Columbà (c. 540 - 615) va ser un dels grans sants de l'Església cèltica. Nascut a Irlanda, va sortir de la llavors pacífica, segura i tranquila illa, a evangelitzar la Gal·lia, on a inicis del s. VII hi va haver un rebrot del paganisme entre els francs, i va morir a Itàlia, països on fundà monestirs.  

Era deixeble de St. Columba d'Iona (521 - 597), i per evitar la confusió amb aquest, a ell se'l sol anomenar St. Columbà de Luxueil, un important monestir dels que fundà a França, o St. Columbà de Bobbio, lloc d'Itàlia on morí (1).

St. Columbà amb l'hàbit de la seva Orde, imatge del s. XIX
a Bobbio, Itàlia. La frase diu: "Christi simus, non nostri",
és a dir "Som de Crist, no nostres", el lema de St. Columbà.

Irlanda va ser evangelitzada per St. Patrici (+ 461) al segle V, el patró d'Irlanda, i des d'aquell segle es va convertir i a finals del mateix ja hi va començar a florir la vida monàstica. 

En aquells segles Europa estava en plena agitació pels moviments de pobles que hi convergien: bàrbars germànics en moltes diferents tribus, els huns, la migració dels pobles eslaus, els àvars i els búlgars... En canvi a Irlanda, la illa allunyada, on no van arribar els pobles germànics com en canvi si ho van fer a l'actual Anglaterra, vivia aïllada de tots aquests transbalsaments i en tot cas els únics conflictes eren els interns, però aquests, que tampoc eren tants com en altres llocs, amb l'arribada del Cristianisme es van anar pacificant i durant un parell de segles va viure una situació gairebé idílica, sobretot en comparació amb la resta d'Europa i d'altres llocs del món. Per un temps Irlanda va ser com un oasi de pau.  

Irlanda no havia estat mai envaïda pels romans i era molt rural, molt poc urbanitzada. El mar i la illa de Gran Bretanya interposada pel mig la deixava al cobert del que passava al continent i per l'altra cantó tenia l'Oceà Atlàntic. Per tot això en la tranquilitat dels monestirs es va mantenir la fe, l'estudi i la cultura, amb característiques pròpies de la seva tradició cèltica. 

El Cristianisme irlandès, amb contactes amb la costa oest d'Escòcia sobretot i també amb Gal·les i fins amb Anglaterra, va adoptar trets propis, com que l'organització eclesiàstica no era tan per bisbats sinó per abadies i que la religiositat era sobretot monacal, amb diferències en el càlcul de la data de la Pasqua i en la forma de tonsura del cabell dels monjos, i fins i tot en detalls de la litúrgia, degut sobretot a que Roma estava molt lluny. Per exemple fou allà on va començar la pràctica de la confessió privada i secreta amb un sacerdot, il·limitadament repetible, en lloc de la confessió i penitència pública corrent anteriorment, que només es podia fer un cop a la vida. Des d'allà aquest tipus de confessió es va anar estenent per la Cristiandat i tot i algunes estranyeses i oposicions inicials, aviat es va anar adoptant com a forma comú arreu i la penitència pública i única va acabar desapareixent. Aquesta va ser una de les seves grans contribucions a l'Església que ha perdurat fins avui dia com la millor, i en condicions normals gairebé la única, ja que l'alternativa de les celebracions comunitàries de la penitència amb  absolucions col·lectives es sol reservar per situacions excepcionals i autoritzades (2).  

Perquè el Cristianisme irlandès també era missioner. Els pares del monacat irlandès, Sant Edna (+ 530), fundador del famós monestir de les illes Aran l'any 484,  i Sant Finian (470 - 549) fundador de l'abadia de Clonard el 520, que va arribar a tenir 3 000 alumnes alhora a l'escola rebent instrucció als camps verds a l'aire lliure, i també mestre dels anomenats 12 apòstols d'Irlanda, els alumnes més destacats i tots ells sants, van encoratjar i fins manar a molts partir a missionar a altres països: altres llocs de la mateixa Irlanda, la Gran Bretanya, França, Germània, Suïssa i fins i tot Itàlia. Aquests monjos fins i tot van descobrir i arribar a la deshabitada  Islàndia i s'hi van establir, segles abans que hi arribessin els vikings. 

Sant Columbà no va viure una situació fàcil al continent ja que en aquell temps estava inmers en una lluita a mort entre les reines dels francs Brunilda d'Austràsia (543 - 613) i Fredegunda de Neustria (545 - 597), que va adquirir uns tints de gran ferocitat per l'odi personal entre elles motivat perque Fredegunda havia fet assassinar a la germana de Brunilda, Galswinda de Neustria, l'any 567, per accedir ella al tron. El conflicte, amb guerres i sobretot amb molts assassinats atribuits a Fredegunda (3) i alguns també a Brunilda, així com encara altres a diversos membres de la noblesa, no va acabar del tot ni tan sols amb la mort de la primera, ja que Austràsia i Neustria estaven gairebé permanentment en guerra per territoris (4) i Borgonya, on des del 590 havia anat i fundat tres convents St. Columbà, estava enmig del conflicte. Allà aquest va conèixer i entrevistar-se amb Brunilda, que d'arriana s'havia fet catòlica i estava en bones relacions amb el Papa St. Gregori el Gran (590 - 604), i aquesta al principi el va tractar bé però finalment el va fer expulsar  de Borgonya l'any 610 (5). Llavors St. Columbà va anar primer a Neustria, després a terres paganes de Germània i finalment l'any 612 a Roma i  després a terres dels arrians llombards a Itàlia, on fundà el monestir de Bobbio als Apenins i allà morí l'any 615. 

St. Columbà fundà l'any 591 l'Orde monàstica del seu nom, molt estricta, austera i fins severa, potser per oposar-se frontalment a la corrupció del seu temps, i la Regla de St. Columbà fou oficialment aprovada el 627, després de la seva mort. No obstant amb el pas dels segles els monestirs columbans van anar adoptant la Regla de Sant Benet, molt semblant però més moderada i menys rigorosa, que al seu torn va adoptar alguns punts de la de Sant Columbà, incorporant-los en les seves reformes, sobretot en el referit a l'estudi i l'ensenyament, bàsics en la columbana, cosa que va facilitar encara més la integració (6). Cap al s. XIV els pocs monestirs que quedaven de l'Orde estava en ple declivi per falta de vocacions, per la gran duresa de les normes, i finalment el Papa Nicolau V la suprimí l'any 1448 i el monestir que restava, el de Bobbio, passà llavors a seguir la regla benedictina.   

Però aquests monestirs van contribuir molt a la reevangelització d'Europa, descristianitzada per les invasions germàniques, i una altra contribució decisiva de St. Columbà va ser la generalització de la confessió auricular iniciada a l'Església d'Irlanda, que ell va promoure molt activament arreu on va anar.   

Els tres sants partrons actuals d'Irlanda són St. Patrici, i St. Columba d'Iona i  la monja i abadessa Sta. Brígida de Kildare (451 - 525), que van viure per la mateixa època, una mica abans que St. Columbà, que va desenvolupar la seva principal activitat fora del seu pais i al que el Papa Benet XVI va nomenar protector d'Europa i hi ha un moviment que proposa que sigui nomenat un dels patrons d'Europa. 

Demanem que tots ells preguin Déu que Irlanda i tota Europa mantinguin sempre, fins a la fi dels temps, la gran fe cristiana i catòlica que ells van viure i predicar i que tot el món sigui evangelitzat per tal arribi a conèixer a Jesucrist i a ser convertit, batejat i salvat!.

(1) En moltes llengües la possible confussió es molt menor, per exemple en castella són San Columba i San Columbano, prou diferenciats, en francès Colomba i Colomban, en anglès Columba i Columbanus...

(2) Com els soldats en temps de guerra abans d'entrar en batalla, quan no hi ha prous sacerdots ni temps per confessar i absoldre a tots els que ho desitgen i demanen, o quan el bisbe ho autoritza fer a la seva diòcesi per raons pastorals, normalment temporals. També els tres sacerdots catòlics del Titanic, quan el naufragi van començar a confessar a la molta gent que els ho demanava, preferint quedar-se a bord a fer-ho, tot i que se'ls havia autoritzat a muntar als bots salvavides, i ho devien fer amb la rapidesa convenient a la situació, però quan el vaixell ja s'enfonsava i veient que en quedaven encara molts per confessar es diu que a l'últim moment van impartir l'absolució col·lectiva als restants, ja que l'excepcionalitat ho justificava. 
(3) Que va fer atemptar en diverses ocasions contra Brunilda, però sense tenir èxit en cap d'elles.
(4) Que també tenien molts conflictes i lluites interiors tots dos, amb intrigues constants i fins i tot traïcions. La mateixa Brunilda va ordenar executar diversos ducs d'Austràsia que se li oposaven frontalment. 

(5) Tot i tenir ja 70 anys, quan Brunilda va ser traïda per un vassall seu i lliurada al rei Clotari II de Neustria, aquest la va fer jutjar acusant-la de molts crims que havia comès Fredegunda i encara d'alguns que eren obra d'altres aristòcrates, junt amb algun que potser si que havia estat induït per ella o almenys s'havia fet per beneficiar-la. Condemnada a mort, va ser torturada durant tres dies, va ser exhibida de forma ridícula per tal que el seu exèrcit es burlés d'ella i finalment per acabar el suplici va ser morta arrossegada per un cavall i/o esquarterada per quatre cavalls tivant del seu cos en direccions oposades. Eren temps bàrbars, durs i salvatges i a més de revifalla temporal del paganisme entre els francs, i això dona la idea de l'època en la que va viure el sant.

(6) Així ja l'any 745 el Concili dels francs presidit per St. Bonifaci va decretar que tots els monestirs del regne franc havien  de seguir la regla benedictina. Tot i així els de regla columbana van sobreviure i fins van tenir un cert revifament a Alemanya entre els s. XI i XIII. Tot i així durant la reforma protestant, molts benedictins expulsats d'Escòcia van anar a residir a monestirs alemanys benedictins d'origen irlandès, l'últim dels quals no va desapareixer fins l'any 1862.     

El primer Pare apostòlic

St. Climent Romà (c. 35 - c. 99) va ser bisbe de Roma entre els anys 89 i 99 aproximadament. Va conèixer personalment a St. Pere, de qui fou el segon successor, i la seva 1ª Carta de Climent als corintis, que s'ha comprovat que és autèntica seva, el converteix en el primer Pare apostòlic, a finals del segle I. 

Imatge de St. Climent Romà, inicis s. XI

Els Pares apostòlics són aquells deixebles directes dels apòstols que ens han deixat escrits amb el seu ensenyament. De data anterior al text de St. Climent Romà, com també se'l coneix, només hi ha un escrit, redescobert al segle XIX després d'estar perdut durant segles, la Didakhé dels apòstols, escrita a la 2ª meitat del segle I i que és anònima i potser col·lectiva, tot i que també l'Epistola de Bernabé, de data molt discutida (1) en podria ser contemporània. Els altres escrits conservats dels Pares apostòlics, com St. Ignasi d'Antioquia, Papies de Hieràpolis, St. Policarp d'Esmirna, Hermas (2)... són posteriors, tot i que alguns per poc, i s'estenen fins a mitjans del segle II. Tenen molta importància perquè transmeten la tradició oral rebuda personalment dels apòstols, que ajuda a entendre millor els textos canònics de la Bíblia alhora que segurament van ajudar a establir el cànon bíblic. 

St. Climent entre els altres Pares apostòlics, a la mateixa imatge

També son molt importants perquè son els primers escrits cristians extra-bíblics, junt amb els dels apologistes del segle II, alguns dels primers dels quals, com Quadrat d'Atenes i l'autor de la Carta a Diognet, també són considerats Pares apostòlics, ja que es diu d'ells que conegueren als apòstols, especialment al més longeu de tots, St. Joan evangelista, que morí a principis del segle II.  També són contemporanis de les actes dels màrtirs, de les que les històricament comprovades com autèntiques són especialment valuoses, i dels escrits apòcrifs cristians, amb la diferència respecte aquests últims que la seva doctrina és ortodoxa i segura mentre que en la literatura apòcrifa hi ha de tot, textos doctrinalment correctes o acceptables, altres de dubtosos per diversos motius i alguns clarament herètics i sobretot gnòstics. 

Els Sts. Ciril i Metodi traslladen el cos trobat de St. Climent a Roma, il·lustració del mateix s. IX

La documentació històrica que els Pares apostòlics transmeten sobre Jesucrist, els apòstols i el Nou Testament, és la més antiga i propera als fets que hi ha, complementada en aquest sentit amb alguns pocs escrits no cristians d'historiadors romans Tàcit i Suetoni, o jueus com Flavi Josep (3) i encara hi ha altres cites molt primerenques en Plini el Jove i Llucià de Samosata i esment especial mereix la Carta de Mara bar Serapió, en arameu, que molt probalement podria haver estat escrita cap a l'any 75 i cita l'execució del "rei savi dels jueus". 

Potser la primera imatge que tenim representant a St. Climent, a la dreta,
a St. Apol·linar de Ravenna, segle VI. L'altre sant a l'esquerra és St. Martí de Tours. 

També cal destacar que alguns textos dels Pares apostòlics van estar a punt d'entrar al cànon bíblic i fins i van estar temporalment, mentre no es va acabar de fixar, així El Pastor d'Hermas fou inclòs em algunes relacions de llibres inspirats fins c. 200 i encara avui algun segueix essent canònic en alguna Església oriental, com la Carta de Climent a  l'Etiòpica. En tot cas això mostra l'alta consideració i valor en que se'ls tenia.

Donem gràcies a Déu perquè els Pares apostòlics hagin ajudat a trasmetre la fe i la interpretació original i d'una manera especial al primer d'ells, St. Climent Romà, que fou bisbe de Roma, i com a tal el 3è de la llista actual dels Papes, i amb el seu martiri donà un testimoni gloriós de la veritat, i així ens és exemple, model, intercessió i ajuda. Que ell pregui per l'Església universal i per tots nosaltres!

(1) Només hi ha acord en que és després de la destrucció del Temple l'any 70 i abans de la 2ª revolta jueva de Bar Kokhbà l'any 132, i tot i que alguns s'inclinen per una data primerenca, la majoria dels experts la consideren més tardana, cap al final del període.

(2) L'autor del Pastor del seu nom. 

(3) També Filó d'Alexandria, contemporani de Jesús, pot ajudar a entendre l'ambient espiritual i intel·lectual de l'època, igual que els apòcrifs jueus de l'Antic Testament dels segles al voltant de l'inici de l'Era Cristiana. D'una manera una mica més allunyada també hi pot contribuir la literatura grega, jueva siríaca i llatina dels segles I aC i I-II.   

Un dels motius del món que ens parla de Déu

Santa Cecília (+ 230), verge i màrtir, és la patrona de la música i dels músics. 

Aquest patronatge ve perquè s'afirma d'ella que va cantar lloances a Déu en el seu cor en el seu casament, mentre sonava música profana, ja que tot i que l'havien obligat a casar-se, ella volia el seu vot de virginitat:  "Oh, Senyor, guarda el meu cor i el meu cos immaculats, per tal que no quedi confosa" i el seu marit no sols va ser comprensiu i la va respectar, sinó que es va convertir i fer cristià, i essent batejat pel bisbe de Roma Urbà I (222 - 230), va poder veure al costat d'ella un àngel que l'acompanyava i protegia la seva puresa, i havent mantingut un matrimoni blanc, ell també va acabar morint màrtir de la fe, pocs mesos abans que ella.  L'altre motiu del patronatge és similar, perquè en el seu martiri també va cantar himnes a Déu. 

Una representació de Sta. Cecília i el seu espòs Valerià, màrtir com ella, c. 870 

La música i el cant és un dels fets d'aquest món que, per la seva sola existència, més ens pot fer evocar l'existència de Déu, ja que la música ens mostra un món invisible i molt bell, que ens mou de l'ànima d'una manera que no coneixem i ens fa experimentar emocions i sentiments sovint inexpressables de qualsevol altre manera, i que, essent gairebé il·limitats, són diferents, variats, delicats i matisats. 

Alguns exemples són el cant gregorià en general, la música sacra i sobretot la polifònica, i la música clàssica, i d'ella especialment les grans obres, com poden ser: 

Greensleeves (c. 1580), tradicional anglesa 

Canon de Pachelbel (1680) de Johann Pachelbel 

Concerts de Brandenburg (1721) de Johann Sebastian Bach 

Les quatre estacions (1723) d'Antonio Vivaldi 

Minuet (1775) de Luigi Boccherini 

Marxa turca (1783) de Wolfgang Amadeus Mozart

Petita serenata nocturna (1787) de Mozart

Sonata Clar de Lluna (1801) de Ludwig van Beethoven

Quinta simfonia (1808) de Beethoven 

Per Elisa (1810) de Beethoven

Novena simfonia (1824) de Beethoven 

Ave Maria (1825) de Franz Schubert 

Nocturns (1827 - 1846) de Frédéric Chopin 

Marxa Radetzky (1848) de Johann Strauss Sr. 

El Danubi blau (1866) de Johann Strauss Jr. 

El llac dels cignes (1877) de Piotr Txaikovski 

El Trencanous (1892) de Txaikovski 

Simfonia del Nou Món (1893) d'Antonin Dvorak

Rhapsody in Blue (1924) de George Gershwin 

Second Waltz (1938) de Dmitri Shostakovich 

Adagio d'Albinoni (1958) de Remo Giazotto, de fragments d'una obra perduda de Tomaso Albinoni

I se'n podrien afegir moltes més, com les Obertures de Guillem Tell (1829) de Gioachino Rossini i de Caballeria Lleugera (1866) de Franz von Suppé,  la Marxa nupcial (1842) de Felix Mendelssohn, Peer Gynt (1875) d'Edvard Grieg, Una nit a la Muntanya Pelada (1867) i Quadres d'una exposició (1874) de Modest Mussorgski, Scheherazade (1888) i El vol del borinot (1900) de Nikolai Rimsky-Korsakov, In the Mood (1939) de Glenn Miller (1)...

La música, el cant i fins i tot la dança tenen un origen sempre sagrat, caràcter que han mantingut al llarg del temps en la música sacra, el cant gregorià, les cançons de Missa... Ja St. Agustí s'havia fixat en qui prega cantant, prega dues vegades, perquè ho fa amb la lletra però també amb el cant i la música. Que també acompanyen no sols el culte sinó també altres activitats humanes nobles com les noces o els funerals, d'una manera que d'alguna forma els relaciona amb allò sagrat i que així els hi dona una especial dignitat que pot arribar a ser sublim (2). La música i el cant distreuen, animen, emocionen, promouen records i alimenten esperances, evoquen sentiments i ens obren a nous horitzons mentals, i per tot això n'hem de donar gràcies a Déu. I és que la música, com la literatura, crea móns nous, i la inspiració dels autors que la creen és misteriosa o almenys enigmàtica (3).  

Com en tot en la vida, cal discernir i escollir be. 

(1) Es podrien citar moltes altres obres d'aquests autors i d'altres, com Haydn, Haendel, Wagner, Brahms, Rakhmaninov, Bartok, Verdi, Borodin, Schumann, Gounod, Bizet, Debussy, Stravinsky, Puccini, Ravel, Prokofiev, Liszt, Berlioz, Bernstein, Glinka, Mahler i Richard Strauss, entre molts, i sense oblidar els catalans i espanyols com Casals, Falla, Granados, Albéniz...

(2) Però la música també pot servir malauradament per altres activitats menys nobles i sobretot últimament en veiem una degradació, que en ocasions arriba a degeneració, amb diversos estils que no són harmònics ni melòdics sinó que són estridents i negatius i que no aixequen l'ànim sinó que l'abaixen i trastornen, i amb lletres que són insubstancials o falses i a vegades arriben a ser perverses, en una autèntica inversió del seu sentit essencial. 
(3) Els antics en deien "les muses", però en realitat és una inspiració que pot ser merament humana, tan personal conscient o inconscient com ambiental o col·lectiva, però també pot ser sobrenatural, tan divina i angelical com desgraciadament en alguns casos demoniaca. 

El Rei de l'Univers

Nostre Senyor Jesucrist és el Rei de tot l'Univers!

Crist Redemptor de Rio de Janeiro, estatua inaugurada el 1931

Ell és el Senyor universal i etern, de vius i morts. 

Ha vingut al món a portar la veritat i els que son de la veritat, el reconeixen. 

Sí,  Jesucrist és Rei, de la Humanitat i de la Història, del món i de tota la Creació!

La Verge Maria, Mare de la Divina Providència

Les advocacions, sobretot les de la Mare de Déu, que en té moltíssimes, són facetes, aspectes destacats i manifestacions, ja que en la Glòria en té moltes, i també s'ha aparegut en moltes ocasions al llarg dels últims dos mil·lennis, així com s'han fet d'elles moltes imatges. 

Amb tal motiu hi ha moltes festes marianes al llarg de l'any, algunes pròpies seves com la Immaculada Concepció, el Naixement de la Verge i l'Assumpció, i d'altres compartides, però en les que té també un gran protagonisme, com el Nadal, la Presentació de Jesús al Temple, o l'Epifania, els Reis. 

Mater Divinae Providentiae (1580), quadre de Scipione Pulzone, l'any 1633 donat als barnabites

Així 19 de novembre és la festa de la Verge de la Divina Providència, una advocació que té el seu fonament bíblic en la intervenció de Maria a les noces de Canà i que es remunta al segle XIII quan St. Felip Benizi (1233 - 1285), superior dels servites, va pregar a  la Verge Maria demanant-li menjar pels seus frares i al cap de poc van trobar diversos cistells amb aliments a la porta del convent. 

El 1580 un pintor italià, Scipione Pulzone (1544 - 1598), va fer un quadre, "Mater Divinae Providentiae", que inicià la devoció, que encara augmentà més quan l'any 1611 un sacerdot barnabita va pelegrinar a Loreto i allà va pregar a la Verge que els assistís per trobar recursos per completar l'església de San Carlo ai catinari a Roma, i al seu retorn va rebre les ajudes financeres necessàries, i agraïts, els barnabites van promoure el culte a Nostra Senyora de la Divina Providència. La devoció va anar creixent a Itàlia i el 1888 el Papa Lleó XIII va ordenar la coronació solemne de la Senyora Miraculosa i va aprovar la Missa i ofici de Maria Mare de la Divina Providència. I el 1896 el superior barnabita va manar que tots els membres de l'Orde tinguessin una còpia de la pintura Mater Divinae Providentiae a casa. 

Mentrestant la devoció s'havia estés a França i Espanya, amb un santuari a Tarragona i una fraternitat a Tenerife, i a mitjan segle XIX va arribar a Puerto Rico, llavors pertanyent a Espanya, quan el sacerdot català Gil Esteve i Tomàs (1798 - 1858) va ser nomenat bisbe de San Juan de Puerto Rico l'any 1848 i quan va arribar es va trobar amb una situació desastrosa, la catedral gairebé en ruïnes i les finances del bisbat sota mínims. Havent conegut l'advocació durant els seus anys de seminarista, i essent-ne ell devot, va decidir encomanar tota la diòcesi a la Divina Providència, i durant els seus anys de bisbe allà, de 1848 a 1854, no sols va poder reconstruir la catedral sinó reparar 16 esglésies i ampliar el palau episcopal. Va ser aquells anys en que va començar el culte a aquesta advocació de Maria a Puerto Rico, on va tenir ràpidament un gran ressò entre la gent, que la tenia per protectora de l'illa, reconeguda com a tal des de 1853, de manera que el 19 de novembre de 1969 el Papa Pau VI la va declarar oficialment patrona de Puerto Rico. 

Aquesta devoció també va arribar als Estats Units, concretament el 1925 a Indiana, Estat del que és patrona, on des de 1840 ja hi havien les Germanes de la Providència, i on la devoció a la Mare de la Providència es va establir amb la intenció de fer a la Mare de Déu la Reina de la Llar de les famílies catòliques. També és la patrona de la ciutat de Providence, Rhode Island. Als Estats Units hi ha un himne "Our Lady of Providence", compost per Sor Cecilia Clare Bocard (1899 - 1994), que les Sisters of Providence, i sobretot les de Saint Mary-of-the-Woods, a Indiana, canten en les ocasions especials. 

Confiem totes les nostres necessitats, preocupacions i bons desigs a la Divina Providència i a tan bondadosa Mare que n'és la intercessora i mitjancera! 

Escoltar el batec del Cor de Déu

Santa Matilde de Hackeborn (1240/41 - 1298), germana petita de l'abadessa Gertrudis de Hackeborn,  va entrar als 7 anys a l'alumnat del convent cistercenc on la seva germana estava de monja, perquè ho va demanar insistentment als seus pares, d'una família aristocràtica i governadora de diversos llocs d'Alemanya, després d'haver acompanyat a la seva mare a visitar la seva germana gran. I l'any 1258, quan Gertrudis, que ja era abadessa, fundà el convent d'Helfta en uns terrenys propietat dels seus germans, la seguí allà, essent una monja exemplar, molt apreciada per la seva humilitat, amabilitat i dolçor.  

Sta. Matilde, amb el cor a la ma

En el convent va ser una destacada bibliotecaria i sobretot tenia un destacadíssim talent per a la música sagrada, amb una veu tan angelical i pura que se la coneixia com "el rossinyol d'Helfta" i en una visió el mateix Crist li va dir així, "el meu rossinyol". També va ser la mestra d'una nena de 5 anys que va entrar al convent l'any 1261, la futura Santa Gertrudis la Gran (1256 - 1302), a la que va educar i introduir en la vida religiosa del convent i a la que també va animar a escriure les seves visions, després de discernir que venien de Déu, i que eren semblants a les que ella mateixa tenia. 

Tota la seva vida Sta. Matilde va mostrar molta pietat i devoció, però no sols va ser una monja molt fervorosa i una sàbia educadora i directora espiritual a la que demanaven consell fins i tot religiosos, teòlegs i autoritats eclesiàstiques, sinó que també va ser una gran mística que va tenir el do de moltes aparicions, visions i revelacions de Crist i la Verge Maria, igual que la seva deixeble Sta. Gertrudis, i com ella va ser molt practicant i propagadora de la devoció al Sagrat Cor de Jesús. "Escoltar el batec del Cor de Déu", deia, com quan va tenir una aparició de Crist i St. Joan apòstol i li va demanar a aquest si havia escoltat els batecs del Cor del Senyor quan va recolzar el seu cap al pit d'Ell i St. Joan li va respondre que sí, però que aquesta devoció es reservava pels temps finals, quan la refredada fe dels homes necessités un ajut extraordinari per revitalitzar-la. 

La relació de Sta. Matilde amb la seva pupila Sta. Gertrudis va incloure també que aquesta, sense ella saber-ho, anés escrivint un llibre i quan un dia li va preguntar què hi escrivia li va confessar que eren totes les visions i ensenyaments que ella li havia comunicat, i Sta. Matilde va quedar sorpresa, però en una posterior visió que va tenir, Crist li va comunicar que no es preocupés i la deixés fer, perquè la seva deixeble ho feia perquè Ell li ho havia inspirat. Així es va donar a conèixer el Llibre de la Gràcia Especial, amb les gràcies, dons i oracions que havia rebut, recollides per la també santa. 

Aquest llibre va tenir una gran difusió de seguida i va arribar a tota la Cristiandat occidental, on va ser molt seguit i practicat i molts autors espirituals i també seculars es van inspirar en ell. D'aquí van sortir per exemple devocions com les 3 Avemaries resades diàriament per tal de demanar que la Verge Maria ens acompanyi i conforti al moment de la mort (1) i una revelació de Crist sobre els beneficis per un moribund de la pràctica ja coneguda i que feia la mateixa Sta. Matilde de resar 5 Parenostres a les llagues de Crist, principalment de seguida al tenir notícia de la mort d'algú. 

Li debem a Sta. Matilde moltes coses més, essent potser la més important de totes la intensa devoció al Sagrat Cor de Jesús, del que parla amb un llenguatge sublim, que entendreix, commou i fa entrar en aquesta dinàmica de Cor a cor. Jesús mateix li va dir: "Quan et despertis pel matí deixa que el teu primer acte sigui saludar el seu Cor i oferir-me el teu"

Que la Gràcia Especial que el mateix Crist va voler que coneguessim per mitjà de Sta. Matilde i  Sta. Gertrudis, per la seva pregària i intercessió la tinguem sempre amb nosaltres, sobretot la que ens arriba per la devoció al Sagrat Cor de Jesús i a la Verge Maria, que són els grans donadors de la mateixa! 

(1) En la pràctica inicial de Sta. Matilde per demanar a la Mare de Déu el seu auxili especial per una bona mort i la salvació eterna, era "Mare meva, lliura'm de caure en pecat mortal. Pel poder que et va concedir el Pare etern - Avemaria. Per la saviesa que et va concedir el Fill - Avemaria. Per l'amor que et va concedir l'Esperit Sant - Avemaria" que es sol concloure amb un Glòria i la jaculatòria "Maria, per la teva Immaculada Concepció purifica el meu cos i santifica la meva ànima", oració a la que, resada així, el Papa St. Pius X va concedir l'obtenció d'indulgència plenària. 

La Ciutat Eterna, la de St. Pere, St. Pau i els papes

Baldaquí de St. Pere a la basílica de St. Pere del Vaticà

Roma és important no tant per haver sigut l'origen de la República Romana i la capital de l'Imperi Romà, cosa que per si sola podria haver quedat com una curiositat històrica, sinó per un fet molt més transcendental i continuament viu des de fa 2 000 anys: per haver estat el lloc on St. Pere fou bisbe, el lloc del martiri de St. Pere i St. Pau i on es conserven les seves tombes, i el centre del Cristianisme durant dos mil·lenis, amb la seu del Papat és a dir dels bisbes successors de St. Pere amb la primacia atorgada a aquest pel mateix Jesucrist sobre els altres apòstols, i per tant el nucli de l'Església Catòlica, la universal. Aquest és un fet actual i viu que segueix mantenint a Roma en una posició única respecte a totes les altres capitals i ciutats, com aquella "a la que tots els camins condueixen". 

Basílica de St. Pau Extramurs 

Sobre la tomba de St. Pere al segle IV es va construir una basílica i unes dècades després també una altre sobre el lloc del martiri i la tomba de St. Pau. A inicis del s. XVI es començà a construir una nova basílica de St. Pere, obra de Miquel Àngel, Bernini i Bramante que es feu després d'haver aterrat l'anterior constantiniana que havia servit durant mil dos-cents anys, i que tardà més d'un segle en completar-se. Encara construint-se la de St. Pere, el Papa Pau VI dedicà de nou totes dues basíliques l'any 1568 amb una Missa comuna, i un cop acabades les obres el Papa Urbà VIII consagrà la de St. Pere del Vaticà el 18 de novembre de 1626, i aquesta és la data que es celebra. La basílica de St. Pau, que va sofrir danys per un incendi el 1823, es va tornar a consagrar un cop restaurada l'any 1854 en la seva forma actual. St. Pere i St. Pau i els papes, la fe cristiana i catòlica estesa arreu del món i les peregrinacions dels fidels, són els que fan que Roma segueixi essent el centre del món d'una forma real, com ja ho havia sigut però només pel món dels voltants del Mar Mediterrani, a l'Antiguitat.