Hi ha un final individual, que és el de cada persona a l'hora de la seva mort, quan fa la trobada amb Déu i s'en adona de com ha sigut realment la seva existència en la vida d'aquest món, cosa que determinarà el seu destí etern.
Hi ha un final col·lectiu, d'una determinada cultura o manera de fer, sovint accelerat pels propis pecats de la mateixa, i en diverses ocasions Jesús es refereix a aquest tipus de final respecte del món jueu del seu temps, quan diu "no passarà aquesta generació sense haver-ho vist" sembla que, parlant cap a l'any 30, es refereix a la destrucció del Temple de Jerusalem pels romans l'any 70, després de 4 anys de revolta jueva contra la seva dominació, fet que va significar el final d'aquell Judaisme dels sacrificis, les oracions i les peregrinacions al Temple, fins i tot des dels punts més llunyans de la Diàspora, sobretot per les grans festes. I havien passat poc més de 100 anys des que Jesús ho va anunciar, que l'any 135 va tenir lloc la definitiva destrucció romana de la ciutat de Jerusalem després de 3 anys d'una nova revolta, la de Bar Kokhba, amb l'expulsió dels jueus de Judea i la construcció d'una nova ciutat pagana, Aelia Capitolina, sobre les ruïnes de l'antiga ciutat santa. Fins i tot el Judaisme com a religió va estar prohibit a l'Imperi Romà durant 3 anys, fins a la mort de l'emperador Adrià el 138, ja que el seu successor Antoni Pius ben aviat la va legalitzar de nou. Aquests grans trasbalsos significaren el final de tota una època i l'inici d'un nou temps diferent.
Finalment hi ha un final de la Humanitat en un temps indeterminat en el futur, quan després de la resurrecció dels morts hi haurà el Judici Final diví sobre persones, nacions i tot el gènere humà de tots els temps. D'aquest l'únic que sabem és que anirà precedit per tota una sèrie de senyals i signes, alguns d'ells enfrontats com la predicació de l'Evangeli a tots els pobles del món i la conversió d'Israel i l'apostasia general i l'aparició de l'Anticrist i un breu però terrible domini seu, que també arribaran a ser còsmics. Unes grans tribulacions, primer dels elegits i després també de tots, precediran la Segona Vinguda gloriosa de Jesucrist i el final de la història humana. Des de fa 2 000 anys estem en la fi dels temps, en els temps finals, ja que teològicament la Història es divideix en abans i després de la vinguda de Crist al món, igual que es fa en la cronologia, si bé afinant més podriem considerar fins i tot 3 períodes: abans de Crist, Crist en el món, després de Crist, essent el segon incomparablement més breu en duració però també incomparablement més intens i decisiu, ja que va ser el temps en que Déu fet home vivia al món i va portar a tot el gènere humà la Salvació i la Redempció. Però que ja hagin passat dos mil·lenis no vol dir res perquè per a Déu "mil anys són com un dia" (1) i a més "ningú sap ni el dia ni l'hora" en que això succeïrà.
El que sí que des de l'Amor se'ns avisa és de que estiguem preparats i vetllem, visquent sempre en gràcia de Déu, coneixent-lo, donant-li gràcies i estimant-lo, i procurant fer la seva voluntat estimant als altres com a nosaltres mateixos per amor a Ell, ja que per a cadascun de nosaltres la fi del món arribarà en el moment de la nostra mort. Visquem doncs amb l'amor a Déu i els altres i la santedat de vida amb la que voldriem estar en el moment de deixar el món i de la trobada amb Déu, quan Ell que ens ha fet existir i ens ho ha donat tot, ens cridi a deixar-ho ja i anar al seu encontre!
(1) "... i un dia és com mil anys", indicant que per a Déu, que veu simultàniament el que per a nosaltres és el passat, el present i el futur, la seva visió del temps és ben diferent a la nostra, que és d'escala temporal molt a mida humana.