L' alegria de viure amb l'Esperit Sant en l'Església

Sant Lluc (segle I) és l'evangelista autor del tercer dels quatre evangelis canònics així com del llibre dels Fets dels Apòstols, dit també Actes dels Apòstols, que narra els esdeveniments de la primera Església i és continuació del seu Evangeli i que ha sigut qualificat com l'Evangeli de l'Esperit Sant. 

El do de llengües, per poder evangelitzar totes les nacions
i pobles del món, aquí un llibre del Nou Testament en turc

Sant Lluc era grec, no jueu, nascut a Antioquia de Síria, de família pagana, i metge de professió. Escriu en un grec elegant i ho fa per parlar de la misericòrdia de Déu manifestada en Jesucrist, que està destinada a ser salvació universal per a tots els pobles del món. Es va convertir ben aviat i formà part dels deixebles de Jesús, coneixent personalment als apòstols i essent, molt probablement, un del grup dels 72 que van ser enviats pel Senyor a predicar de dos en dos preparant la seva arribada a les diverses poblacions on pensava anar. És per tant un testimoni presencial que, a més, per la seva formació mèdica busca informació fiable i de primera mà o ben contrastada, donant moltes precisions de temps i de lloc. Va conèixer i parlar personalment amb la Verge Maria, de la qual va conèixer els fets de la vinguda, el naixement i la infància de Jesús, alguns dels quals com el Magnificat, cita en exclusiva. També va ser participant,  testimoni o va escoltar dels seus protagonistes, d tot allò que explica de les vicisituds dels primers cristians, guiats, consolats, ajudats i protegits per l'Esperit Sant. En una de les seves Cartes, St. Pau cita que "tan sols Lluc s'ha quedat amb mi" referint-se a ell, afegint que "esperen que arribi Marc", que molt probablement és l'evangelista. 

I els seus escrits van dirigits a un tal Teòfil, que pot ser un nom simbòlic ("el qui estima a Déu" en grec) però que l'especialista en estudis del Nou Testament i de l'Església inicial, Josep Rius Camps, pensa que podria ser una persona real a qui dona aquest nom o bé perquè és el seu propi o bé per citar-lo d'una forma entenedora per als deixebles de Crist, podent ser el nom rebut després de la seva conversió i baptisme, però sense revelar el seu nom jueu, ja que segons aquest exègeta es tractaria d'una persona molt important, un summe sacerdot jueu de l'època. "He escrit això, estimat Teòfil, per tal que vegis la solidesa i la certesa de la fe que has rebut" ve a dir. 

Inici de l'Evangeli de St. Lluc en turc. Avui dia Antakya, prop de la qual hi ha les ruïnes d'Antioquia, pertany a Turquia. 

L'inici dels Fets dels Apòstols en la mateixa llengua. Una quarta part del Nou Testament el formen els escrits de St. Lluc

Un altre punt a destacar és la relació de St. Lluc amb Antioquia, una gran urb hel·lènica cosmopolita, en la cruïlla de grans vies de comunicació de llarga distància de nord a sud i d'oest a est. A Antioquia és on va aparèixer la denominació de "cristians", és a dir messiànics, en el sentit que eren els que sabien que el Messies ja havia vingut al món i era Jesús de Natzaret, el Fill de Déu fet home, que després d'una vida pública de predicació i miracles, acusat falsament i condemnat per les autoritats havia mort en la creu i ressuscitat per salvar els homes, i que en un futur tornaria gloriós per a judicar a vius i morts.  A Antioquia l'Església, impulsada i dinamitzada per l'Esperit Sant, es va establir molt ràpidament amb la conversió d'una multitud no jueva, sobretot grecs gentils però també de moltes altres pobles i nacions, i ben aviat va començar a celebrar el diumenge, com a dia de la resurrecció de Crist i d'inici de la nova Creació, en lloc del dissabte de l'antiga Llei, reunint-se la comunitat en les primeres esglésies, com la de St. Pere de la ciutat, i a començar la litúrgia de la Missa, com es veu en les posteriors Cartes de St. Ignasi d'Antioquia, que parlen d'un temps només unes dècades més tardà del que narra St. Lluc. Posteriorment, als primers segles de l'Era Cristiana, Antioquia seria junt amb Alexandria, seu de les dues més grans Escoles catequètiques, destacant l'antioquena per la seva interpretació teològica més literal i realista que la més al·legòrica i simbòlica alexandrina, podent fins i tot dir que la primera es centrava més en el Jesús humà i la segona ho feia més en el seu aspecte diví.   

St. Lluc, que en el seu Evangeli i Actes parla molt especialment de la bondat de Déu amb els pobres, els pecadors i els pagans, també destaca el paper de les dones en el seguiment de Jesús, i molt especialment de la seva mare, la Verge Maria, dient una tradició oriental antiquíssima, gairebé contemporània de la seva vida, que va ser ell qui va dibuixar o pintar el seu rostre, reproduit després en la iconografia posterior. I per com destaca la historicitat del sacrifici redemptor de la mort de Crist, des del segle II els Pares de l'Església, seguint en això la simbologia l'ésser vivent de quatre cares d'Ezequiel (1,5ss) i els quatre vivents del Cel de l'Apocalipsi (4, 6-10) associant-los als quatre evangelistes, el de St. Lluc i el del seu Evangeli és el bou (o brau o vedell), l'animal més important pels sacrificis de l'Antic Testament. 

Dos punts per meditar

Les dues voluntats, la pròpia i la divina. 

La nostra voluntat s'ha de rendir a la de Déu, molt millor

Déu ho coneix tot, perquè Ell ho ha creat, i ens estima infinitament. Per això la seva voluntat és allò que ens convé, que ens fa feliços en aquest món i en la futura vida eterna i que harmonitza la gent per una vida comú bona. La voluntat de Déu és la perfecció i l'excel·lència de tots i de cadascú. 

Els éssers humans en canvi no coneixem bé ni el món ni tan sols a nosaltres mateixos, tenim una visió parcial i limitada, no preveiem totes les connexions, interrelacions i conseqüències, i tampoc ens estimem tant a nosaltres, ni encara menys estimem als altres, com Déu ens estima. Per això la voluntat humana és canviant en el temps, sovint errònia encara que sigui benintencionada i a més és diferent en uns i altres, pel que sol entrar en conflicte. La voluntat humana mai és excel·lent ni perfecta i de cap manera es pot comparar amb la voluntat de Déu. 

Per tal, cal avantpossar la voluntat de Déu a la nostra particular. Però la voluntat de Déu no és evident, sinó que cal buscar-la, primer amb allò bàsic com són els 10 manaments i amb l'ideal evangèlic, però tot i així cal esforçar-se per trobar-la, sobretot demanant l'ajut diví en l'oració i escoltant la pròpia consciència, i si aconseguim descobrir-la per a nosaltres encara ens falta, posar-la en pràctica amb resignació i humilitat com ho fan els sants, per la qual cosa necessitem la gràcia divina i la llum, consol i força de l'oració i els sagraments. 

Igual com passa en el camp intel·lectual quan es busca el coneixement i la raó, el millor per trobar i fer la voluntat de Déu és buscar-la conjuntament amb tots els que també desitgen saber-la i complir-la, ajudant-se mútuament a discernir les situacions i les actuacions. I també com en el camp científic cal aprendre dels qui en són experts, deixar-se guiar i aconsellar, acompanyar i dirigir, per tal de formar la pròpia consciència. Quan es descobreix la pròpia vocació, allò al que Déu ens crida, perquè sap qui som, que necessitem, quines qualitats tenim i que ens realitzarà plenament, trobarem en l'elecció i en l'exercici d'aquesta vocació allò que ens omple, que dona ple sentit i significat a les nostres vides, allò en que som útils i valuosos i que realment ens fa feliços, que és el que Déu vol. 

Manar és servir. 

Seguint l'exemple de Crist, i salvats i confortats per Ell

Està molt relacionat amb el punt anterior. Des del punt de vista humà els qui tenen el poder és natural que vulguin impulsar la seva voluntat, com una determinada ideologia o uns objectius a assolir, i que desitgin mantenir unes posicions de poder, prestigi i privilegis, essent admirats, obeïts i servits pels seus governats. Però això està dins dels límits de la voluntat humana fal·lible, incompleta i voluble. De la mateixa manera que un es pot equivocar escollint uns estudis, un treball o una situació civil i fins i tot una possible parella, és igual de fàcil però amb conseqüències encara molt més desastroses equivocar-se exercint el poder, ja sigui polític, econòmic, social o d'altre tipus. I molts s'han adonat del fracàs dels seus pressupòsits, mitjans o propòsits, quan ja era molt tard i la realitat els hi ho ha demostrat, i encara sort si ho han pogut copsar i no entossudir-se en les seves conviccions malgrat resultats contraproduents, inesperats o decididament catastròfics. 

La solució pels qui tenen la responsabilitat del poder, que ve de Déu com li recorda Jesucrist a Pilat, és exercir-lo buscant la voluntat de Déu i no la pròpia i començant ja pel que Ell ens diu a l'Evangeli: manar és servir, qui vulgui ser el primer ha de ser el servidor i fins l'esclau de tots. L'autoritat s'ha d'exercir com la dels pares amb els fills, atents a les necessitats, vigilants, ajudant-los a crèixer i a progressar, educant-los i orientant-los pel seu bé, però respectant la seva individualitat i llibertat. Perquè en la visió de Déu, que és el que és realment, els qui porten el món, i per tant els veritablement grans, no són aquells qui figuren en primer pla polític, social o econòmic, sinó els qui per la seva labor de servei, que normalment és desinterssada i gratuïta, mantenen el món i la societat en funcionament, sobretot en la família, el bon veïnatge, la col·laboració, el compartir, en l'evangelització, la catequesi, la trobada amb Jesucrist i la integració en l'Església, i l'educació de veritat, és a dir en els manaments, virtuts, valors i ideals cristians. Aquells qui practiquen quasi sense adonar-se'n, la caritat, l'amor,  l'amistat i la benevolència, d'una forma normal i natural, sense donar-li més importància, perquè ho consideren la seva obligació i encara pensen que no fan prou ni prou bé. Gent la majoria anònima i desconeguda però que sense la qual no es viuria una vida humanament digna i orientada segons la voluntat divina, que en ocasions també poden tenir llocs destacats com aquells sacerdots i religiosos, metges de família i alcaldes de poblets, disponibles sempre per a les necessitats i problemes de la gent, als que es pot recórrer tots els dies i a qualsevol hora, en el cas dels sacerdots encarregats de pobles i parròquies i dels antics metges rurals i els actuals d'urgències, també de la nit, en casos de gravetat. El poder d'estar disponible i de poder servir de manera útil i eficaç és el veritable poder, tant als ulls de Déu com al de tots els homes de bona voluntat.

Cristians i catòlics des del segle I

L'Església neix amb la mort redemptora de Jesús a la Creu, amb la llançada que li obre el Cor i amb la que surt sang i aigua, amb la resurrecció del Senyor el dia de Pasqua, amb la seva Ascensió al Cel i, sobretot, el dia de Pentecosta, amb el do de l'Esperit Sant. 

Sant Ignasi d'Antioquia (c. 35 - c. 110), Pare apostòlic, és a dir d'aquells que conegueren personalment i aprengueren dels apòstols, està molt relacionat amb el naixement de l'Església, del Cristianisme i en concret del Catolicisme. 

Abans de ser coneguts com a cristians, als deixebles de Jesús se'ls coneixia com "els de la Via" o "del Camí".
Via romana prop de les ruïnes de l'antiga Antioquia, que unia aquesta gran ciutat amb la veïna Calcis. 

La denominació de "cristians" aparegué a la ciutat d'Antioquia cap a l'any 42 o 43. Sant Ignasi, que era d'allà, fou el 3è bisbe de la ciutat, de la que el primer fou el mateix St. Pere abans de marxar a Roma, al qui sembla ser que conegué igual que a St. Joan, essent deixeble d'ells. Degué ser escollit bisbe d'Antioquia cap a l'any 68 i el fet és important, perquè mostra que a la 2ª meitat del segle I ja existia, almenys a aquelles zones, una Església jerarquitzada molt semblant a l'actual, amb un bisbe com a cap, un col·legi de preveres com ajudants del bisbe i uns diaques, tots ja citats al Nou Testament, però que a través d'ell i de les seves Cartes, escrites a diverses comunitats cristianes quan el conduïen detingut cap al martiri a Roma per ser seguidor de Jesucrist i membre de la seva Església, mostren ja una situació organitzada dels càrrecs i les funcions. És molt interessant llegir aquestes Cartes, escrites a principis del segle II, però que reflecteixen la situació de l'Església d'Antioquia a finals del segle I i unes dècades abans i tot, no sols per el seu elevat contingut espiritual sinó també com a document històric de la primera situació eclesiàstica en l'època ja inicial. 

Precisament és St. Ignasi d'Antioquia el primer que sabem que usa la paraula "catòlic", que vol dir "universal" en grec, en el sentit actual, de l'Església fundada per Jesucrist, fonamentada en la fe apostòlica i dirigida en el seu inici per St. Pere, amb una doctrina i una pràctica ortodoxes, és a dir lliures d'heretgies i sectarismes. A través d'ell i els seus escrits sabem que ja cap a l'any 100 segur i molt probablement ja abans s'usava el nom Església Catòlica, en un sentit molt similar, per no dir igual, que l'actual. Així es veu que les seves arrels les té en els apòstols i en els Pares apostòlics, els successors d'aquests. I Antioquia va ser ja des del principi un dels grans centres de l'Església, junt amb Jerusalem, Alexandria i el més gran de tots, Roma, com a lloc del martiri i de les tombes de St. Pere i St. Pau, centres als que dos segles i mig més tard se n'hi afegiria un altre de nou, Constantinoble.   

St. Ignasi d'Antioquia va anar al martiri voluntàriament i amb ànim, demanant als seus seguidors que no intentessin impedir que el portessin al circ a Roma a ser mort i devorat per les feres: "Blat sóc de Crist i he de ser triturat per les dents dels lleons per arribar a ser pa blanc de Crist" és una coneguda frase sobre el significat espiritual de la seva mort de màrtir, amb el valor i el fruit que esperava obtenir per a ell i, sobretot, per a tots, avançant-se en gairebé un segle a l'afirmació explícita, perquè implícita ja era generalment considerada, de que "la sang dels màrtirs és llavor de nous cristians". 

Agraïm-li a ell, igual que abans d'ell els apòstols i molts altres, que amb la seva fermesa en la fe, el seu coratge i el sacrifici hagin col·laborat a mantenir la fe cristiana i catòlica de l'Església i a que s'hagi estés per tot el món, salvant incomptables ànimes i arribant fins als nostres dies, i demanem-li que pregui a Déu que nosaltres al nostre temps també siguem mantenidors, propagadors i transmissors de la fe cristiana universal en tota la seva integritat i puresa! 

El Sagrat Cor de Jesús i l'Amor diví

Santa Margarida Maria d'Alacoque (1647 - 1690) va experimentar diverses aparicions de Nostre Senyor Jesucrist, quatre entre 1673 i 1675, en les que li manifestava l'Amor del seu Sagrat Cor a la Humanitat, li demanava promoure la devoció a aquest Sagrat Cor i li feia unes promeses de protecció i salvació pels que en fossin devots, davant dels perills que tots passem en aquesta vida de la nostra existència a la Terra. 

La devoció al Sagrat Cor de Jesús, que
tant ens estima i que vol la conversió i la
salvació dels pecadors pel seu Amor diví.

I ella, amb la força espiritual que li donaven les aparicions de Jesús, va promoure la devoció al Sagrat Cor tal com Ell li havia manat i així ha arribat a tot el món aquesta proposta de santedat, de la que ella ja en va ser la principal exponent. 

Aprofitem tan gran do d'Amor i agraïm-li al Sagrat Cor de Jesús, essent-ne ben devots tota la vida, per tal de tenir-lo ben a prop tota la nostra vida i així arribar amb confiança i seguretat a la Glòria del Cel amb Ell!.

Jesús de Teresa

Santa Teresa de Jesús (1515 - 1582) és una gran santa carmelita i un cim del misticisme.

Retrat pintat per fray Juan amb la santa posant per fer-lo,
l'any 1576 quan tenia 61 anys, l'únic que se li va fer en vida

De Santa Teresa, la reformadora i fundadora carmelita, es coneixen sobretot els seus escrits, com Las Moradas o El castillo interior, Camino de perfección, Libro de su vida, Las Fundaciones...en un estil volgudament atropellat i enrevesat, escrivint com parlava i pensava, un tipus d'escriure que no seria recuperat com a estil literari fins al segle XX, fins i tot s'ha dit que essent molt culta i educada semblava que volia expressar-se de forma popular i sense polir, potser com a humilitat, més necessària encara quan tractava temes tan elevats de la intimitat amb Déu. 

També se la coneix per frases com "Vaya a la cruz como a la mesa, vaya a la mesa como a la cruz" posada al menjador o "Esta casa es un Cielo para los que no quieren hacer su voluntad, sinó la de Dios". 

D'ella va dir en una ocasió un visitant eclesiàstic: "no es mujer, sinó varón, y de los muy barbados", referint-se al seu caràcter fort i aparentment "viril" per a la mentalitat de l'època, acostumada a un altre tipus de comportaments femenins.  Per exemple, de jove i quasi de nena, a més de voler anar a terres de moros per morir màrtir, també jugava de tant en tant partides d'escacs i segons sembla solia guanyar als seus oponents masculins, ja que era un joc considerat d'homes. I al llarg de la seva vida va tenir present el record dels escacs, que surten citats en alguna ocasió en els seus escrits. 

Però alhora Sta. Teresa d'Àvila, tot i que valenta, animosa i decidida, era una dona de cap a peus. En ocasió en que li feren un retrat es diu que va comentar "que Déu et perdoni, pintor, perquè podent-ho fer millor m'has tret desfavoreguda" i en una altra ocasió, sentint a algú que deia alguna cosa al respecte, va dir "a les dones no se'ns coneix tan fàcilment". 

La seva relació amb Déu també era franca i sincera. En una ocasió, després d'un moment particularment intens d'interactuar amb Ell, es va caure i es va fer mal a una cama. En la següent aparició se'n va  queixar a Jesús i aquest li va contestar "així tracto als qui tinc per més amics" i ella li va respondre "serà per això que en te tants Vostra Majestat".

Amb Jesucrist tenia una relació de plena confiança, d'amistat i amor, corresponent a l'Amor diví. I era mutu: en una ocasió li va dir "sóc Teresa de Jesús" i Ell li va contestar "i jo, Jesús de Teresa".

Que Sta. Teresa i la família carmelita preguin Déu per tots nosaltres, per tal que poguem trobar-nos un dia amb ells al Cel! 

El Papa del somriure, camí dels altars

Joan Pau I (1912/1978 - 1978), conegut com "el Papa del somriure" serà beatificat properament, per un miracle atribuït a la seva intercessió. 

Com a Papa va ser com un estel fugaç, ja que només va ser-ho 33 dies, al setembre de 1978. Any al que se li ha dit "dels 3 papes" ja que durant el mateix foren successivament papes St. Pau VI (1963 - 1978), Joan Pau I (1978) i St. Joan Pau II (1978 - 2005).

Essent que St. Joan XXIII (1958 - 1963) també ha estat canonitzat, amb el nou beat tots els papes del Concili Vaticà II (1962 - 1965) i del postconcili, des de 1965, estaran als altars o camí d'ells. 

Donem-ne gràcies a Déu! 

El missatger portador de Crist

Cristòfor Colom (c. 1451 - 1506) és un dels personatges més importants de la Història, per la repercusió posterior del seu viatge naval a través de l'Atlàntic fins a les illes del Carib l'any 1492 i el seu retorn amb notícies del fet el 1493. Hi ha un canvi decisiu en el desenvolupament històric posterior, a part que és un dels fets que marquen el període d'inici de l'Edat Moderna. 

Un retrat primerenc de Colom, c. 1520

El seu nom ve a significar "colom portador de Crist" i com que els coloms han tingut una funció de missatgers, és podria dir encara com "missatger portador de Crist". Un nom profètic de la seva missió. 

Reconstrucció moderna de les carabel·les colombines de 1492,
eren molt més petites i menys nombroses, tres, que els gegants i
molt nombrosos vaixells de Zheng He, quasi un segle anteriors, 
però el seu impacte hisròric va ser incomparablement més gran.

Els canvis que fan nèixer l'Edat Moderna, finalitzant els temps medievals, són molts. La caiguda de Constantinoble en poder dels turcs otomans i el final de la guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra el 1453 s'ha pres com a fita, però també s'hi poden considerar els primers llibres publicats per la impremta occidental per Gutenberg c. 1450 - 1454, una data molt semblant. La presa de Granada i el final de la Reconquesta hispànica el 1492, junt amb el viatge de Colom i l'expulsió dels jueus dels regnes de Castella i Aragó el mateix any, que és també el de la publicació de la Gramàtica castellana de Nebrija. El regnat dels Reis Catòlics entre 1474/1479 - 1504. Els tractats de repartiment de les noves terres descobertes, i en certa manera del món sencer, entre Espanya i Portugal pels tractats del 1493 i 1494. L'èxit final de les metòdiques i sistemàtiques expedicions marítimes portugueses iniciades pel prícep Enric el Navegant a la primera meitat del segle XIV, amb l'arribada de Vasco de Gama a Calicut a la Índia el 1498 i les posteriors arribades d'Alvaro Cabral al Brasil el 1500 i dels navegants portuguesos a Malaca (1511) i a les Illes de les Espècies que eren l'objectiu, a Cantó, Xina (1512) i finalment a Tanegashima, Japó, el 1542/43. El mapa de Waldseemüller (1507) amb les notícies d'Americo Vespucci sobre un nou continent, Amèrica. El creuament per part de Vasco Núñez de Balboa de l'istme de Panamà fins a veure el Mar del Sud el 1513. Les tesis de Wittenberg de Luter del 1517 i tot el que van suposar posteriorment i fins ara. L'expedició iniciada per Magallanes el 1519 i completada per Elcano el 1522, que va ser la primera en circunnavegar la Terra, navegant sempre cap a l'Oest, demostrant així físicament l'esfericitat del planeta. La conquesta per Hernán Cortés de l'imperi asteca el 1521 i per Pizarro de l'imperi inca el 1533. El principi de la teoria heliocèntrica del Sistema Solar, un canvi radical en el coneixement humà de l'Univers, que Copèrnic tenia en ment ja tant d'hora com el 1512, però que no es va difondre fins el 1540 i sobretot amb la publicació del llibre De revolutionibus orbium coelestium el 1543, i que encara tardaria un segle o dos en ser acceptat generalment, però del que des d'aleshores ja s'en parlava. El mateix any 1543 es publica l'obra d'anatomia humana de Vesali. Hi ha qui té en compte també l'aparició dels llibres Elogi de la follia (1509) d'Erasme, El cortesà (1528) de Castiglione i sobretot El príncep (1532) de Maquiavel. Tot un conjunt de descobriments, exploracions, conquestes i colonitzacions que inauguraren un món diferent i per tant nou, en el que la gesta de Colom i els seus 4 viatges a través de l'Atlàntic fins el mar Carib entre 1492 i 1504 hi tingueren un paper fonamental, decisiu. 

I que tenen tots aquests personatges en comú? Que tots ells eren no sols cristians sinó concretament catòlics, fins i tot Luter, Zwingli, Enric VIII i Calví, que després se'n van separar i foren els fundadors del protestantisme i l'anglicanisme, però que tots ells van ser batejats i educats com a catòlics. Tots els altres citats no sols van ser catòlics sinó que se'n van mantenir fins al final de la seva vida, i la majoria van ser a més no sols creients i practicants sinó devots i fervorosos. 

I no són els únics. Fins i tot si considerem només a partir del triomf del Cristianisme a l'Imperi Romà al segle IV, després dels inicials segles de persecucions, la major part dels grans personatges històrics mundials, per exemple els recollits en la classificació "Els 100" d'un article de l'astrònom Michael H. Hart del 1978, són no sols cristians sinó concretament catòlics. Alguns d'ells, d'aquests personatges decisius en la Història Universal, són per exemple Constantí i Teodosi (segle IV), St. Agustí (s. V), Justinià (s. VI), Carlemany (s. VIII-IX), Otó I (s. X), Guillem el Conqueridor, Urbà II (s. XI), Gutenberg, els Reis Catòlics, Colom, Leonardo, Vasco de Gama (s. XV), Pizarro, Cortés, Miquel Àngel, Copèrnic, Carles V, Felip II (s. XVI), Cervantes, Shakespeare* (s. XVI-XVII), Galileo**, Descartes, Pascal (s. XVII), Lavoisier, Mozart (s. XVIII), Beethoven, Mendel, Pasteur, Mercalli (s. XIX), Fleming, Lemaître, J. Kennedy (s. XX)... per citar-ne només alguns sense tenir en compte, tot i alguna excepció inevitable, els sants ni els papes en general***, tot i haver-n'hi moltíssims d'extraordinariament influents en l'esdevenir mundial, ni per l'altre cantó els grans que canviaren de religió o ho foren només nominals, que també n'hi ha i de ben destacats****.  

* Cada cop està més clar que Shakespeare no era sols un filocatòlic o simpatitzant del Catolicisme, com sempre s'havia sostingut, sinó que era un criptocatòlic o catòlic amagat i hi ha documents, com el seu testament, que ho mostren, a part que ambientava les seves obres teatrals a l'Edat Mitjana o a Itàlia, per tal que la seva mentalitat catòlica no fos tan estranya i sorprenent en una Anglaterra anglicana i ja en camí cap al puritanisme. 

** Com ho mostren les seves cartes a la seva neboda, ja publicades, Galileo va ser un catòlic convençut abans, durant i després dels seus conflictes amb la Inquisició, i no sols això sinó que va ser força religiós i per això es va posar en problemes escrivint en italià en lloc de llatí per tal d'arribar a la gent i traient conclusions teològiques, tot i que més implícites que explícites, de la seva visió científica del món. Tot i que és més conegut per altres frases, d'ell és l'afirmació. que potser va repetir d'algú altre, "la Bíblia no ens diu com és el cel, sinó com arribar-hi". 

*** Sants històricament  molt influents foren en diferents camps St. Benet, St. Gregori Magne, St. Domènec, St. Francesc d'Assís, St. Tomàs d'Aquino, St. Ignaci de Loyola, St. Francesc Xavier, Sta. Teresa de Jesús, St. Joan de la Creu i molts d'altres, així com papes com Innocenci III, bisbes, sacerdots, monjos i monges, missioners o laics molt pietosos com ho foren quasi tots els descobridors i pioners de l'electricitat dels segles XVIII i XIX... i també cal tenir en compte els qui d'altres religions o des de l'ateisme es convertiren i es batejaren catòlics, com en la nostra època Von Neumann i Sandage.  

**** Entre ells pràcticament tots els fundadors de confessions protestants del segle XVI, sobretot els de la primera meitat i mitjans d'aquest, com també figures com Napoleó, Bolívar i molts altres per l'estil.