Al principi fou la llum

Als segles XVIII i  XIX alguns dubtaven de l'inici del llibre del Gènesi bíblic. "Com podia ser que la llum fos creada abans que existissin el Sol i les estrelles?" es preguntaven amb una visió científica massa a ras de terra, encara molt elemental, fins i tot rudimentària. 

El que passava és que la Ciència encara no havia avançat prou. Al llarg del segle XIX s'anaren descobrint les altres radiacions invisibles de l'espectre electromagnètic, a més de la llum visible. O sigui que hi podia haver unes radiacions i un tipus de llum invisible però igualment realment. Però això encara no era prou. 

No fou fins al segle XX que la Ciència progressà prou per descobrir que l'Univers tingué un inici en el temps, és a dir el que podria ser el moment de la Creació des del punt de vista creient, i que al principi de tot el que hi hagué en l'Univers fou un esclat de radiació electromagnètica que portava energia, és a dir un esclat de llum dels tipus visible i  invisible per a ulls humans. 

Aleshores s'aclarí l'enigma del llibre del Genesi. "Al principi creà Déu la llum" ara ja ens era comprensible. Abans, molt abans, que existissin les primeres estrelles. Fins i tot ara s'ha trobat que l'Univers, que inicialment era opac per la seva densitat extrema i altíssimes temperatures, degut a la seva expansió al cap d'uns 100 000 anys ja es va refredar prou com per fer-se transparent als fotons de la llum. I de nou aparegué un esclat de lluminositat en tot ell.

Que al principi fou la llum, doncs, és una veritat fonamental que es va revelar a la Humanitat uns dos mil·lennis i mig abans que aquesta, amb les seves investigacions racionals, ho descobrís per ella mateixa. Va ser un gran avenç anticipat. Un dels més grans físics del segle XX, John Wheeler (1911 - 2008) -   i de la mateixa opinió era un altre dels més grans, Charles Townes (1915 - 2015) -  ho va expressar en una ocasió així: "El gran descobriment de la Física i la Cosmologia modernes és aquest: al principi de tot fou la llum"

La Creació

 El que podria ser el moment de la Creació 

Evocant la Creació... 

Deu anys i mig d'un gran canvi de vida

 Ara fa mig any, a principis de setembre del 2020, quatre sacerdots de la diocesi de Vic es van reunir a Montserrat per celebrar una Missa "pel propi prevere" pels seus 10 anys de vida sacerdotal.  Tres d'ells, sacerdots diocesans, van ser ordenats pel bisbe Romà Casanova a la catedral de Vic el 5 de setembre del 2010; el quart, un frare franciscà, fou ordenat el novembre del mateix any. 

Bisbal, fra Francesc, Prat i Lázaro. Prat va presidir i la homilia la va fer fra Francesc. 

La celebració a Montserrat va ser significativa, perquè suposava agraïr i posar el seu sacerdoci sota el mantell protector de la Verge Maria, Mare de Déu. Perquè ser sacerdot és una gran responsabilitat i es necessita tota l'ajuda divina. 

Uns dies després els tres sacerdots diocesans celebraven una segona Missa de celebració dels seus deu anys de sacerdoci amb el seu bisbe Casanova, que els va ordenar, al palau episcopal de Vic, tenint després una reunió amb ell. Perquè el sacerdoci es viu incardinats en comunitat, sota la presidència del bisbe, en comunió amb el Papa, i essent membres de la família sencera dels companys preveres, tant de l'Església local com de la universal. És la més gran opció vital si Déu et crida a ser-ho i tu respons amb el teu "sí" al seu Amor. I després es comprova que és el millor que et pot passar a la vida.

L'ordenació sacerdotal, sagrament de vocació i servei, exigeix molt, un canvi radical de vida. Es tracta de ser sacerdots de Crist i per Crist a glòria de Déu Pare, exercint en l'Església sota l'impuls i l'acció de l'Esperit Sant. 

I així com els preveres ordenats estan al servei dels fidels que tenen encomanats, també necessiten molt les seves oracions per tal de perseverar i exercir bé el seu ministeri. Preguem per ells, com ells ho fan per nosaltres. 

Sant Ricard

El 7 de febrer és sant Ricard, rei i pelegrí. Hi ha algun sant Ricard més, com el bisbe sant Ricard.

Els dos són anglesos, el primer del segle VIII i amb la característica que a més seu, els seus tres fills també són sants. El segon, sant Ricard, bisbe de Chichester, és del segle XIII, és el més documentat històricament i la seva festa es sol celebrar el 3 d'abril. Encara hi ha alguns sant Ricard més, posteriors i menys coneguts, la majoria dels quals també són anglesos. 

Que sant Ricard - tots - des del Cel beneeixi i intercedeixi per aquells temes dels que son patrons, pels seus devots, pels qui porten el seu nom i pels qui se'n recorden del seu dia felicitant als que porten el seu nom. 

Tresor nacional del Japó

La basílica dels 26 sants màrtirs de Nagasaki; declarada pel govern japonès "tresor nacional del Japó" l'any 1933, fou destruïda
per la bomba atòmica l'agost del 1945; reconstruïda igual com era, va tornar a ser declarada tresor nacional japonès el 1953

El 6 de febrer és la festa de St. Pau Miki i els seus 25 companys màrtirs, que foren crucificats a Nagasaki el 5 de febrer de l'any 1597 per no voler deixar de donar testimoni de Crist i de l'Església. Entre els 26 japonesos i europeus crucificats hi havia preveres i religiosos, jesuites i franciscans, i també laics, entre ells tres nens petits que exercien d'escolans i que no volgueren renunciar a la seva fe.

Des de la creu, sant Pau Miki seguia predicant als seus botxins que el Cristianisme era la religió veritable i que Jesucrist era el Salvador del món. Potser per això fou rematat, amb altres dels seus companys de martiri, a llançades, establint així una perfecta semblança amb la Creu de Crist. 

L'Església catòlica japonesa, fundada per la predicació de St. Francesc Xavier, és veritablement màrtir i heroica, des dels segles de terribles persecucions fins al bombardeig atòmic de Hiroshima i Nagasaki, els dos grans centres catòlics del Japó. La Cristiandat japonesa mereix el títol de tresor nacional del Japó.

Cal anar a Missa

Ens cal anar a Missa. 

Igual com per la nostra vida terrenal necessitem amor, companyia i paraules i nodriment, per la vida espiritual passa el mateix, tenim les mateixes necessitats. 

Per això cal sempre, però encara més en els temps difícils, anar a Missa. Com a mínim indispensable i necessari, els diumenges i festius. Així complim amb el tercer manament, "santificar les festes". Però a ser possible més i idealment cada dia. De manera que tenim la gran sort de ser dels participants de l'acció de gràcies instituïda pel mateix Jesús al Sant Sopar abans de la seva Passió, amb la traició, el prendiment, el  judici, tortures, crucifixió i mort voluntariament acceptades per a la nostra salvació. I de la seva resurrecció el dia de Pasqua, amb les aparicions, el mandat missioner i evangelitzador, l'Ascensió, la Pentecosta...A la Missa sacramentalment i espiritualment estem al Cenacle, al Calvari i al matí de Pasqua. 

La Missa és proclamació i escolta de la Paraula de Déu i la consagració del pa i el vi transformats en Cos i Sang de Crist, per acció de l'Esperit Sant i la comunió que ens és aliment pel camí de la vida i per l'eternitat. Que ens dona la relació personal, intensa i íntima amb Crist, en ella fem un tast del Cel i Déu amb la seva glòria ve a nosaltres. És el do més gran i excels, el de Déu mateix que se'ns dona del tot per Amor i ve a nosaltres, fent-se aliment per divinitzar-nos, compartint amb nosaltres la seva condició divina. A més, units tots a Crist es produeix la unió entre nosaltres, que formem el seu Cos místic aquí a la Terra. 

I en la  Missa, on Déu es presenta al món i el món es presenta a Déu, on s'ofereix el sant sacrifici de l'altar, l'únic que salva el món, també obeïm al mateix Jesucrist i complim el que ens va manar: 

"Preneu i menjeu-ne tots, que això és el meu Cos, entregat per vosaltres"

"Preneu i beveu-ne tots que aquest és el Calze de la meva Sang, la Sang de l'Aliança nova i eterna, vessada per vosaltres i per molts en remissió dels pecats". 

"Feu això, que és el meu Memorial". 

Per això l'Església viu de l'Eucaristia i per celebrar l'Eucaristia. És el més gran do de Déu i el necessitem molt, i és allò més gran que pot fer i viure l'ésser humà. 

Més que en qualsevol altre lloc o moment, en la Missa es compleix la promesa que "on hi ha dos o tres reunits en el meu nom, allà estic Jo amb vosaltres" i "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món...". Com també "Convertiu-vos i creieu en la bona nova" i "Allò que demaneu amb fe en el meu nom el Pare us ho concedirà". 

Presència real i viva de Jesucrist entre nosaltres, la Paraula de Déu que ens és llum, consol, força i guia i ens va transformant fent-nos veure les coses com les veu Déu, és a dir tal com són realment, la pregaria amb la que demanem per nosaltres i pels altres però també agraïm, ens oferim, volem unir-nos a la voluntat de Déu; l'acció de l'Esperit Sant; l'actualització de la Redempció i Salvació en l'únic sacrifici que salva el món; la comunió amb Déu i amb els altres combregants i amb l'Església universal d'ara i arreu i de tots els temps i no sols amb l'Església militant, sinó també amb la purgant i la triomfant... La Missa és un tresor inesgotable. 

No ens la debem perdre, hauríem de tenir un viu desig d'assistir-hi, participar-hi i gaudir-ne dels seus il·limitats beneficis, per nosaltres mateixos, per la comunitat, per aquells pels que volem intercedir, vius i difunts, per tots els cristians i per tot el món. No hi ha res comparable a la Missa ni res que la pugui substituir.  

L'evolució normal de tot i el sorprenent canvi diví

La sorprenent i meravellosa intervenció divina en el món: 

L'Esperit de Déu restaura tot allò que el pecat original 

va espatllar, i amb la seva actuació renova la Creació. 

A la vida hi ha l'evolució natural de les coses, la que va de vida a mort, de la joventut a la vellesa, de la innocència i la puresa al pecat i la culpa, de la salut a la malaltia, de l'energia i l'entusiasme a la fatiga i el cansament, del progrés al declivi, allò que és nou es va gastant i  és un caure de dalt cap a baix, del bo al dolent,...i en definitiva del bé al mal, perquè intel·lectualment i espiritualment això se sol acabar manifestant en una creixent incredulitat, desesperació i falta d'amor. És un destí tràgic,aquest corrent temporal, al que tot sembla condemnat. Un s'hi pot resignar amb realisme o, pitjor encara, s'hi pot rebel·lar, però les coses físiques i biològiques són així, i ens arrosseguen amb elles. 

Però a la nostra vida també hi ha la sorprenent intervenció divina que s'ha manifestat i fet evident en Jesucrist i que ho canvia tot, fins i tot aquest mecanisme aparentment ineludible i irrevocable. Quan Déu intervé, el curs de les coses canvia de sentit, i per sagraments com el baptisme, la confessió i la unció dels malalts ens porta del pecat i la culpa al perdó, la reconciliació i la gracia. De la mateixa manera l'acció de l'Esperit Sant renova el món, fent passar de la tristesa a l'alegria, de l'odi a l'amor, de la vellesa a la joventut, de l'antic al nou, de la malaltia a la curació i la salut, de la feblesa a les noves forces; des de la baixesa on l'home ha anat caient és alçat de nou i més alt que abans, perquè del paradís perdut ara és hereu del Cel. La infinita acció divina venç tota la dinàmica material i ho restaura tot. El món passa del dolent al bo, del mal al bé, i en els éssers humans creixen la fe, l'esperança i la caritat. I tot això perquè som estimats, molt estimats, molt més del que ens podem imaginar, per Ell, el Creador.  Acceptem-ho amb la visió meravellada i l'agraïment feliç i confiat dels infants.