L' Església Catòlica

Catòlic vol dir universal i la denominació Església Catòlica ja es troba en les Cartes de Sant Ignasi d'Antioquia a principis del segle II i es va concretant durant el temps de la Patrística fins a fer-se general amb Sant Vicenç de Lerins (+ 450) que s'hi referí molt amb aquest nom, significant l'assemblea d'aquells qui creuen el que s'ha cregut sempre i arreu des del temps de Jesucrist i els apòstols. 

Església catòlica de ritus siro-malabar a la Índia 

Amb la denominació de catòlica no sols s'indica, doncs, el seu caràcter obert i destinat a tota la Humanitat de tot el món i de totes les èpoques, sinó també la seva ortodòxia doctrinal i puresa de la fe, de les que és dipositària i guardiana. Com va dir un molt destacat intel·lectual del segle XX que es va convertir al Catolicisme, citant els seus motius de joventut per fer-ho, "perquè entre les coses possibles hi ha aquesta: que existeixi la veritat i algú la posseeixi". 

I tenia raó, perquè com ja va veure St. Agustí, la veritat no pot no existir "perquè llavors seria veritat que no existiria la veritat", i perquè la Veritat és Déu, que se'ns ha revelat Ell mateix fent-se home en Jesucrist, que va fundar la seva Església amb vocació d'universalitat per arribar a tothom en l'espai i en el temps, i els apòstols escollits per Ell, tots els quals sortiren des de Jerusalem a missionar per les quatre direccions al seu voltant i arribaren molt lluny, com St. Tomàs a la Índia, imposaren les mans als seus successors elegits, els bisbes, i així la transmissió del Credo apostòlic en tota la seva senzillesa, puresa i integritat, va ser garantida a l'Església Catòlica, que ha conservat la successió apostòlica, la fe completa i segura, sense mancances ni afegits, i la tradició dels primers cristians fins el dia d'avui. 

I aquesta Església Catòlica que, com el seu nom indica, és la de tots, és la única en que això s'ha mantingut sempre, des del kerigma i el Símbol dels apòstols, després concretat en el Credo niceno-constantinopolità, fins al Nou Testament canònic, a l'igual que l'Antic Testament amb el seu cànon, i la tradició i el magisteri cristians catòlics, és a dir universals i eterns. El món això ho necessita molt i ara potser més que mai, tenint la promesa de Nostre Senyor que Ell estarà amb nosaltres cada dia fins a la fi del món i que les portes de l'Infern no prevaleixeran, per molt que l'ataquin, contra la seva Església. I és en aquesta Església universal on s'hi troba a Déu, sobretot en els sacraments, gràcies a l'acció en ella de l'Esperit Sant donat a la Pentecosta i que des d'aquell moment no la deixa mai.  

Preguem, doncs, demanant a Déu que la nostra zona del món, la primera en conèixer la veritat al ser la primera cristianitzada, no perdi mai aquest gran do i sigui en els nostres temps i sempre part del compliment de la promesa! 

Humils per estimar

Santa Joana Jugan (1792 - 1879), la fundadora de les Germanetes dels Pobres, de la que es diu que era humil per estimar i ho mostrava en l'ajuda incondicional als ancians pobres o malalts, vocació que segueixen les seves filles en religió, procurant mantenir i viure el seu carisma, continuant l'obra que Déu va iniciar en ella i amb ella de socors a les persones grans necessitades. 

Joana Jugan, en religió Maria de la Creu, "el pobre és Crist"

Una anècdota mostra ben clarament aquesta humilitat en l'amor de la santa fundadora de la gran obra assistencial a la vellesa sense recursos. Demanava la santa tan sovint i amb tanta insistència a una persona rica a la que anava a trobar en un determinat moment a falta d'altres almoïnes per tal que els seus acollits poguessin viure i ser ben atesos, ja que ella veia en ells al mateix Jesucrist i els hi deia a les seguidores que també hi veiessin al Senyor i els tractessin amb tot amor i respecte, afecte i tendressa, que aquell personatge va tenir un impuls sobtat i li va donar una bofetada a la cara. Sta. Joana Jugan no es va queixar, ni ofendre, ni li va recriminar i ni tant sols el va deixar allà anant-se'n de buit, sinó que li va respondre senzillament "ara ja m'ha donat per mi, ara doni'm alguna cosa pels pobres". I davant d'aquesta humilitat i aquest amor pels qui socorria, ja que si se n'anava de buit no podia portar-lis res,  aquella persona del rampell violent es va convertir en un proveïdor generós i, més encara assidu, en fer voluntàriament caritat a la seva obra benèfica.

 

Cal demanar molt a Déu que les Germanetes tinguin sempre noves vocacions

Per tal que els vells pobres puguin trobar sempre el seu caliu humà i atencions

Que Santa Maria de la Creu, Joana Jugan, des del Cel pregui i intercedeixi sempre per les seves germanetes i per les vocacions, pels ancians acollits, pels treballadors i col·laboradors i per les persones benefactores que amb els seus donatius fan possible la continuïtat d'aquesta obra que ja porta dos segles de labor i que s'ha anat estenent cada cop més per tot el món! 

Humilitat en presència de Déu

La humilitat és la veritat. 

La humilitat és l'autenticitat de l'ésser, i això plau a Déu

El llibre de Jesús fill de Sira de l'Antic Testament ja ens ho diu, la humilitat fa simpàtic i estimat. L'home modest atrau, en canvi el superbi, orgullós o vanitós repel. 

I Nostre Senyor Jesucrist ens ho confirma a l'Evangeli: els humils seràn exalçats i els qui es glorien ells mateixos seran humiliats. 

Déu estima els humils, perquè viuen en la veritat i reconeixen que tot el bo que tenen ho reben d'Ell i n'estan agraïts. 

Practiquem la virtut de la humilitat, tenint sempre molt present però que la humilitat és com el silenci, que quan se'n parla s'esvaneix. Per tant cal ser humil en les obres més que no pas en les paraules i per això la única manera és deixar que Déu faci en nosaltres la seva obra. Que així sigui! 

Baptisme de sang d'un Víctor

Sant Genís (+ 303 o 308), patró de Taradell, on és festa gran, i dels notaris. Genís és encara un nom celebrat, conegut i posat en temps recents, més de mil·lenni i mig després de que obtingués la palma del martiri, com si algun fet de la nostra època encara tingués ressò i estigués present a la vida social humana més enllà de l'any 3600, al segle XXXVII, tanta és la força de la santedat. 

L'autor en una festa familiar amb dos nebots, l'any 1995. El de l'esquerra es diu Genís (n. 1991).
I just per aquella època vaig començar el camí que em portaria a ser ordenat sacerdot l'any 2010. 

Era notari a Arlès i catecúmen cristià i una tradició diu que sense estar batejat es negà a publicar el decret de Dioclecià pel que es perseguia als cristians, per la qual cosa fou detingut i decapitat, rebent així el baptisme de sang d'un màrtir per la fe. D'aquesta manera triomfà en la lluita espiritual i fou un vencedor ("víctor") que anà directament d'aquesta vida al Cel, obtenint l'únic real èxit, i el major de tots, en l'experiència del seu pas per l'existència d'aquest món com a ésser humà. 

Que St. Genís pregui i intercedeixi per nosaltres per tal que en aquest món convuls i descarriat dels nostres temps sapiguem donar testimoni de vida cristiana i de la fe en Déu!

Una profecia molt antiga ara ja realitzada

Forces segles abans de Crist, ara fa més de dos mil·lennis i mig, el profeta Isaïes, inspirat per Déu, veia el futur a molt llarg termini, proclamant que la Paraula de Déu seria ensenyada arreu del món i fins a les illes més llunyanes, que no l'havien sentida mai i que d'arreu, de tots els països, aniria gent a Jerusalem, a adorar el Déu únic, viu i veritable. 

Quan Isaïes va dir això i quan es va posar per escrit aquesta profecia, era una afirmació insòlita, quelcom inaudit, quasi inimaginable, ja que el petit regne d'Israel i l'encara més petit de Judà, on es trobava Jerusalem, eren gairebé insignificants, rodejats de nacions molt més poderoses, com Assíria, Babilònia, Egipte, i aviat els Imperis Persa i més tard l'Hel·lenisme sorgit de les conquestes d'Alexandre. Que una petita nació, que seria conquerida pels seus veïns babilònics i dominada durant segles pels seus successors en el poder, afirmés que el seu era l'únic Déu de debò i no els falsos ídols de les altres religions, que o no eren res o eren demoníacs, i que aquest Déu universal i etern que s'havia dirigit primer a ells, seria conegut i reconegut a tot el món i de tots els països afluirien a Israel a pregar-li i donar-li culte, semblava una pretensió inimaginable, només concebible perquè el mateix Déu els hi ho havia revelat, però tot i així suposava un atreviment increïble. Calia tenir molta fe per creure-ho i per viure-ho ja llavors com l'anticipació d'un futur llunyà o molt llunyà, però tot i així segur i ja anunciat. 

El Mur de les Lamentacions a Jerusalem. A part dels cristians i dels jueus també els musulmans consideren a
Jerusalem la seva tercera ciutat sagrada, La rampa que es veu permet pujar a l'explanada on estan el Domo de
La Roca, en origen  cristiià, i la mesquita d'Al-Aqsa, la tercera més sagrada de l'Islam, i és curiós que només
hi pugen cristians i musulmans, perquè els jueus ho tenen prohibit, ja que allà hi estava el lloc més sagrat del
Temple, el Sant dels Sants, i no se sap ben bé on. Foto del  pelegtinatge del bisbat de Vic a l'octubre del 2010.

En canvi ara ja no cal aquesta fe extraordinària per creire aquestes afirmacions d'Isaïes, perquè són una evidència. La Paraula de Déu, tota la Bíblia, ha sigut escrita en quasi totes les llengües del món, la fe i el coneixement de la Revelació i l'Evangeli s'han estés per tots cinc continents, i ha arribat i més encara ha sigut creguda, acceptada, agraïda i viscuda a les illes més llunyanes, que ni l'havien sentit mai ni en suposaven res, i que des de fa uns dos segles han sigut ja evangelitzats, com les illes i els arxipèlags més remots, els d'Oceania, a les antípodes, Arreu del món hi ha moltíssima gent que coneix i segueix al Déu de Jesucrist, i amb l'excepció de gran part d'Àsia i del nord d'Àfrica, els creients són majoria, en molts llocs una immensa majoria, com a Europa i el Nou Món de les Amèriques i Oceania, així com també la major part d'Àfrica i alguns països d'Àsia (1). Havia estat profetitzat i ho veiem acomplert, perquè per a Déu res no és imposible. 

Més encara, de tots els països, cultures, mentalitats i llengües del món, aflueixen pelegrins a Jerusalem i a tota Terra Santa, a visitar els Llocs Sants i fer-ne l'experiència. I si fins el segle I aC només eren pelegrins jueus de la Diàspora, a partir del segle I o poc més tard, ja són en molt major nombre i diversitat els cristians que hi van. Els rabins que preguen davant del Mur de les Lamentacions a Jerusalem, l'únic que queda del Temple, han d'acceptar que al seu costat preguin els cristians, fins i tot en la zona més amagada, en principi mig reservada a ells, perquè Isaïes ho diu en el seu llibre i és el compliment d'una profecia divina de l'Antic Testament, a la que no s'hi poden oposar.  

(1) Caldria però tenir en compte també el món islàmic, que cobreix la major part del món on el Cristianisme és minoritari, i si ho considerem així es pot dir que és pràcticament tot el món.

La Verge Maria Mare de Déu, Reina de Cels i Terra

Sabem per la Revelació que la Verge i Mare de Déu per voluntat divina és Reina del Cel i de l'Univers. I això ho confirmen la tradició apostòlica i patrística i el magisteri de l'Església. 

A l'Antic Testament ja hi ha algunes prefiguracions de la Verge Maria com a Reina, com en algunes frases del Cant dels Cants, en alguns Salms i especialment en el 45,  i en altres llocs. Cal tenir en compte que en els temps bíblics els reis tenien moltes esposes a part de concubines i per això la reina era la mare del rei. I si alguns profetes critiquen el culte a una "reina dels cels" és perquè aquestes són falses i no l'autèntica que encara havia de venir al món, per l'estil de com algun critica i li pronostica la caiguda al rei de Babilònia per dir-se rei de reis, quan l'únic Rei de reis veritable és Jesucrist.  

Al Nou Testament encara hi ha més fites explícites. Així a l'Anunciació, l'arcàngel Gabriel li anuncia a la Verge Maria que serà mare del Fill de Déu i descendent del rei David, del qui Déu li donarà el tron de David, el seu pare, i regnarà per sempre sobre la Casa de Jacob i el seu regnat no tindrà mai fi. Així Maria és la Mare del Rei universal i etern i per tant la reina mare. També al llibre de l'Apocalipsi, la Dona vestida del Sol, amb la Lluna als seus peus i una corona de 12 estrelles que dona a llum al Salvador que governarà les nacions és una imatge de la Mare de Déu. Com també és bíblica la consideració de Jesucrist com el Nou Adam i la seva mare Maria com la Nova Eva de la Nova Creació redimida pel sacrifici de Nostre Senyor a la creu i inaugurada amb la seva resurrecció gloriosa. I també caldria citar, com a prova indirecta, el centenar de vegades que hi apareix Regne de Déu o Regne del Cel. 

A la 2ª meitat del segle IV en l'art i a principis del segle V en els escrits, Maria apareix ja reconeguda com a Reina i Mare al costat del seu Fill Jesucrist, Rei de l'Univers. I després del III Concili Ecumènic d'Efes (431) en que s'estableix com a dogma la definició de Mare de Déu, Theotokos, apareixen les denominacions de Reina del Cel, Nostra Senyora i Emperadriu de Cels i Terra, al costat del seu Fill el totpoderós Rei celestial i Senyor de l'Univers, governant d'acord amb Ell, amb una reialesa diferent i superior a la terrenal. 

La Salve Regina, el Regina Caeli i l'Ave Regina Caelorum ja es resaven al segle XII i poden ser molts segles anteriors. Alguna d'aquestes antífones i oracions marianes es remunta al segle XI o X, però alguna d'elles pot ser del segle VI. I també al segle XII estan ja documentades les Lletanies Lauretanes, fixades en la seva forma actual al segle XVI, en les que en diverses ocasions s'invoca i se li suplica a la Verge com a Reina; Reina dels àngels, dels patriarques, dels profetes, dels apòstols, dels màrtirs, dels confessors, de les verges, de tots els sants, concebuda sense pecat original, assumpta al Cel, Reina del rosari, de la família i de la pau, sabent-se que ja al segle VII se li feien súpliques en forma de lletanies a Maria.

I en els misteris del Rosari, el 5è i últim dels de Glòria i últim de tot el Rosari, és la Coronació de la Verge Maria com a Reina i Emperadriu de Cels i Terra. Amb precedents, el rosari es pot remuntar fins a principis del segle XIII amb la visió de la Mare de Déu de Sant Domènec de Guzmán que li hauria mostrat i ensenyat a resar-lo, però la Dormició, Assumpció i Coronació de la Verge es remunten potser al segle II, quan ja són citades, i possiblement al mateix segle I dels fets i de l'inici del Cristianisme. 

Siguem ben devots de la nostra Reina Maria, que tant ens protegeix i afavoreix, i procurem servir-la ben lleialment en aquest món per tal que un dia la poguem veure amb el seu Fill al Cel!     

La clau del Cel

 La Creu és la clau que obre el Cel. 

Una creu al cel astronòmic: la constel·lació de la Creu del Sud

L'emperadriu romana Sta. Helena (c. 247 - c. 330), mare de l'emperador Constantí, va trobar després de 300 anys, la Creu de Jesús a Jerusalem, després d'haver anat a Terra Santa per restituir els llocs cristians i bíblics, per exemple retornant el nom original de Jerusalem a la que des de l'any 138, després del fracàs de la última rebel·lió jueva anti-romana, portava el nom d'Aelia Capitolina. També va construir esglésies als llocs de la vida de Jesús que la tradició cristiana havia conservat, però el seu més gran descobriment, un miracle, va ser trobar la veritable Creu de la crucifixió de Nostre Senyor, la que es va anomenar Vera Creu, soterrada amb d'altres, potser per la pietat primerenca, en el lloc que se li va indicar que la busqués, i així va ser, allà hi era. I per distingir quina era va ser molt fàcil, era la creu que per un do diví amb el seu contacte o proximitat feia miracles com curar malalts o obrar conversions. 

Santa Helena i la Santa Creu com una constel·lació celest, la del Cigne, en l'atlas del firmament 

Coelum Stellatum Christianum (1627) de Julius Schiller (c. 1580 - 1627) i Johann Bayer (1572 -

1625), un intent massa tardà de reemplaçar les constel·lacions amb noms pagans amb altres amb

noms bíblics, per tal de cristianitzar el cel. L'intent no va tenir massa èxit i va ser molt poc usat,

tot i que va ser utilitzat en l' Harmonia Macrocosmica (1660) d'Andreas Cellarius (1596 - 1665)

 i al planisferi estel·lar de l'hemisferi septentrional celest (1706) de Carel Allard (1648 - c. 1706)

La trobada de la creu de la crucifixió per Santa Helena va ser l'any 326 essent autentificada per St. Macari, bisbe de Jerusalem entre 312 i la seva mort cap al 334, al saber-ho  l'emperador Constantí en aquell lloc hi va fer construir la basílica del Sant Sepulcre, consagrada l'any 335 amb una porció de la creu com a relíquia que després, segons una tradició, es va dividir en 3 trossos: un terç es va quedar a Jerusalem, un terç va ser portat a Roma i l'altra terç a la recent inaugurada nova capital de Constantinoble. 

Un cop trobada, la creu de Crist va estar a Jerusalem fins que amb la conquesta persa de la ciutat l'any 614 aquests, que eren zoroastrians, se la van endur al seu país on va passar uns anys, igual com l'Arca de l'Aliança va estar un temps en poder dels filisteus a l'Antic Testament, però la van respectar i l'any 628 amb la victòria bizantina va ser retornada intacta pels mateixos perses. Però amb la conquesta musulmana de Jerusalem de l'any 637 la Creu va començar a desaparèixer, exceptuant les relíquies que quedaven a molts llocs. Tot i que portava segles perduda i a la pràctica desapareguda, els últims informes esporàdics d'haver-la vist algú es perllonguen fins al segle XIII, temps de l'últim avistament suposat o real, aparentment a Damasc. 

Si qualsevol nit contemplem la meravella del firmament estel·lat, que com diu la Bíblia proclama la grandesa i la meravella de Déu, cal recordar que la Creu de Jesucrist i les nostres pròpies creus seguint-lo a Ell són la clau per un dia poder arribar encara molt més enllà, al Cel de la Glòria amb Déu!

Hongria, un país cristià i catòlic

El rei Sant Esteve (István, c. 975 - 1038) d'Hongria, un cop convertit al Cristianisme va regnar  des de la seva coronació l'1 de gener de 1001 pels llegats del Papa Silvestre II, que li van donar la condició de primer rei del país. El seu màxim objectiu va ser cristianitzar a tot el seu poble magiar tant en extensió com en profunditat i, tot i que hi van haver oposicions i algunes rebel·lions paganes i més tard invasions musulmanes, ho va fer tan bé que Hongria segueix essent mil anys després una nació cristiana i molt majoritàriament catòlica. Amb raó va ser el primer rei canonitzat, l'any 1083, encara no mig segle després de la seva mort.

La catedral de St. Esteve a Budapest, junt amb l'edifici del Parlament els grans símbols de la ciutat i d'Hongria

Encara avui dia Hongria és junt a Polònia i Malta (1) un dels països no sols més cristians sinó específicament catòlics de tota la Unió Europea, on encara es viu el Cristianisme catòlic a tots els nivells, des del popular al cultural, legal i governamental, amb la Constitució hongaresa reconeixent les arrels cristianes de la nació i el paper fonamental del Cristianisme en la vida del país. Concretament l'any 2019 hi havia en el pais un 62 % de catòlics, un 5 % de protestants, un 8 % d'altres cristians, un 0'1 % de jueus i un 0'1 % de musulmans, essent la resta un 20 % de no religiosos i molt petites minories d'altres i de gent que no declarava la seva (2). 

Però es que a més hi ha zones de la nació que destaquen en aquest aspecte com el 82 % de catòlics romans al comtat de Zala, fronterer amb Eslovènia i Croàcia,  i el 79 % al de Vas, fronterer amb Àustria i Eslovènia, és a dir a l'Oest del país. Els greco-catòlics són minoritaris arreu, però arriben a ser fins i tot un 16'5 % a algunes zones de l'Est del país. 

Però el més important és que tot i la davallada en nombre i percentatge des del màxim del 1992 ençà, el nombre de cristians en general i de catòlics en concret ha crescut en termes absoluts i relatius molt recentment, en els últims anys. 

El poble i la terra de St. Esteve segueix mantenint la llei divina i natural com a far de la seva societat i de les seves vides. Demanem-li a Déu que per la intercessió d'aquest sant això no sols es mantingui sinó que es recuperi i creixi sempre!

(1) I alguns altres també a Europa a la mateixa UE i fora d'ella.

(2) Tot i que sense arribar al 98'5 % de cristians declarats del 1949, que el 1992 encara eren un 93 % i que en aquest any no tan llunyà van assolir el màxim en nombre absolut, amb 9 632 000, pel creixement demogràfic. D'ells la gran majoria eren catòlics i això va ser molt estable entre els anys citats. 

Un sant molt popular, invocat contra les epidèmies

Sant Roc (s. XIV) és el sant invocat contra la pesta (1). D'origen occità, de molt noi començà ja a fer penitència i viure una vida austera, després donà els seus bens als pobres i fou pelegrí a Roma. Vivint en una època de plagues, la terrible Pesta Negra que delmà la població europea tingué lloc entre 1347 - 1352 i després hi hagueren epidèmies recurrents de la mateixa pesta bubònica cada cert nombre d'anys, ja no tan generals, duradores ni intenses com la primera però igualment perilloses i mortíferes pels afectats, St. Roc es dedicà en diverses poblacions tant a França com a Itàlia  a tenir cura dels malalts i enterrar els morts i en va curar molts fent el senyal de la creu sobre ells. També ell es va acabar contagiant i se n'anà com va poder fora de la ciutat per no encomanar a la gent al seu voltant i allà on es va amagar va sortir un doll d'aigua i un gos es va fer amic d'ell, el va acompanyar, li llepava les úlceres i llagues, sobretot una de molt gran de la cama. i a més li portava cada dia un pa perquè mengés. Es va curar i va continuar la seva vida de pelegrinatges i d'atenció als malalts. fent molts miracles, i uns anys després prop d'una ciutat (2) va ser confós amb un espia i va passar els últims anys de la seva vida tancat a una presó, on va morir.  

La Verge Maria i quatre sants invocats contra la pesta i les malalties, pintura a la façana de l'església de la 

Santíssima Trinitat a Innsbruck, Àustria. Sant Roc és el primer per l'esquerra, representat tradicionalment

ensenyant la llaga de la cama i amb el gos amb el pa a la boca al seu costat. Els altres són Sant Sebastià,

Sant Pirmin i Sant Aleix. La fama i la devoció a St. Roc està molt estesa popularment a tot el món catòlic.

La fama de la seva santedat i miracles començà molt aviat, poc després de la seva mort ja sel venerava i se li donava culte, primer a Itàlia i França i després a molts altres llocs d'Europa, on va ser un sant molt conegut i popular ja al segle XV.  El Papa va reconèixer i fer oficial la seva santedat a les primeres dècades del segle XVII. 

A Catalunya i a Espanya hi ha força devoció a aquest sant (3). Quan l'autor del Blog era vicari a Santa Maria de Corcó i pobles veïns entre 2010 - 2014, en diverses ocasions havia presidit el rosari que cada 16 d'agost, dia de la festa del sant, es feia a una petita placeta de la localitat, just sota una imatge de Sant Roc, en compliment d'una promesa perpètua que el poble de Sta. Maria de Corcó va fer, crec que al segle XVII, en agraiment per haver-li demanat, i obtingut, que els alliberés d'una epidèmia de pesta que assotava la comarca. Aquesta promesa, em van dir, no s'havia trencat mai fins aleshores, havent-se fet fins i tot, tot i que d'amagat i en secret, dissimulant, durant els anys de la Guerra Civil, quan una cosa així podia significar la delació, la detenció i la mort, pel sol fet de ser creient practicant. 

I a Sant Julià de Vilatorta, on faig misses des de fa un any, hi ha una coneguda ermita dedicada a St. Roc, que es va construir entre els segles XVII i XVIII, que va ser restaurada el 1977 pel jovent del poble i des de poc després s'hi començaren a fer misses votives el dia del sant, ja que a aquesta localitat encara es recorda que una petició al sant va fer cessar de cop una epidèmia que els afligia, segles enrere. El 2004 l'ermita va passar a ser propietat del municipi i l'any següent va ser de nou restaurada i remodelada, amb escenes de la vida del sant a les parets i una gran imatge de Crist a la creu força original darrere l'altar, pintures fetes per un conegut artista del poble. Aquí ja hi vaig fer a l'abril d'aquest any una Missa de 50 anys de noces d'un matrimoni del poble, i aquest 16 d'agost de 2022 hi he celebrat la Missa en honor de Sant Roc, que congrega força gent i en la que al final es canten els Goigs i a la que per costum ja de molts anys segueix una xocolatada popular a l'esplanada del costat. 

Invoquem doncs a St. Roc perquè ens protegeixi d'epidèmies i, més encara, de pandèmies com la de la Covid-19 del 2020, en la que sobretot en aquell any i el següent, potser caldria haver implorat la seva ajuda o en tot cas haver-ho fet més! 

(1) Va viure molt probablement entre c. 1348 - c. 1378, i aquestes són les dates històricament més acceptades, tot i que una antiga tradició alternativa el fa mig segle anterior.

(2) No queda clar si era la seva natal Montpeller, on no hauria revelat qui era, o més probablement a una ciutat italiana, on no el coneixien o no el van identificar amb el sant pelegrí, que ja començava a tenir fama, i ell tampoc ho va dir, per humilitat i acceptació del seu destí com a voluntat de Déu.

(3) Que té moltíssimes ermites i capelles, com també esglésies, que és patró de moltes ciutats i pobles, i que té pobles, barris, carrers i festes amb el seu nom, i també hi ha persones que porten el seu nom, Roc en català o Roque en castellà. 

L' Assumpció, gran festa de Maria: tots els temps la lloen

L'Assumpció de la Verge Maria en cos i ànima al Cel és una de les dues festes marianes més importants de l'any i té lloc el 15 d'agost, essent l'altre l'Immaculada Concepció, el 8 de desembre. 

Hi ha moltes altres festes de la Mare de Déu al llarg de l'any i algunes en que hi té una participació destacada i un paper fonamental, com en l'Anunciació, la Visitació, el Nadal, la Presentació, l'Epifania i altres, però a  la majoria a part de compartir-les amb el seu espòs Sant Josep el paper protagonista el te el seu Fill Jesús i es venen a celebrar com a Sagrada Família, que també te una festa pròpia. També hi ha moltes advocacions de la Verge i el seu naixement, el 8 de setembre, una festa mariana també destacada, però les dues més grans són aquestes, l'inici de la seva existència en la Concepció Immaculada i el final de la mateixa a la Terra amb l'Assumpció al Cel i l'inici de la seva vida a la Glòria amb Déu. 

En el Magnificat Maria li diu a Elisabet: "totes les generacions em diran benaurada, perquè el Senyor obra en mi meravelles, sant el seu nom". Es tenia que tenir una fe total com la seva per dir això llavors i es necessitava tenir molta fe quan dècades més tard aquestes paraules van ser recollides en l'Evangeli, i calia fe en els primers segles cristians per reconèixer aquesta veritat. Però ara ja no ens fa falta a nosaltres creure en aquesta realitat, perquè és una evidència històrica, des de fa 2 000 anys, i cada vegada amb el pas dels segles a més llocs del món i molta més gent, totes les generacions li han dit benaurada a la Verge per les meravelles que Déu ha obrat en ella, des de la Immaculada Concepció al Naixement virginal del seu diví Fill Jesús i a la seva Assumpció al Cel, com també pels miracles que fa des de la Glòria. I sabem per la fe que això continuarà essent així fins a la fi dels temps. 

L'Assumpció de la Verge Maria, quadre de Fra Angèlico de c. 1432

L'Assumpció és el triomf de Maria. Com que la Verge no tenia pecat original, preservada per un do especialíssim de Déu que li va anticipar la Redempció, ni cap pecat ni falta ni en el grau més lleu, essent Purissima, Sempre Verge i Immaculada tota la seva vida, la Mare de Déu no va sofrir la mort humana habitual sinó una mena de mort més suau, que teològicament s'anomena Dormició, i després no va sofrir la corrupció del sepulcre, ella que havia sigut l'Arca del Déu vivent, sinó que va ser assumpta en cos i ànima al Cel. 

La diferència entre l'Ascensió de Jesucrist i l'Assumpció de Maria, tot i que molt semblants, és que Crist la va realitzar pel seu propi poder i voluntat, com a Déu i home que era, mentre que Maria va ser assumpta pel poder diví. I és que així com Maria va portar al món al seu diví Fill Jesús i el va acollir en els seus braços, de la mateixa manera Jesús va portar a la Glòria amb Déu a la seva Mare i la va acollir amb Ell, anant acompanyada l'Assumpció de la Coronació de la Verge com a Reina i Emperadriu del Cels i Terra. 

Perquè en la jerarquia celestial primer ve la Santíssima Trinitat divina, amb gran diferència, però després ja hi ha la Verge Maria, Mare de Déu, per sobre dels Cors angèlics, i després venen tots els sants. En Jesucrist i en Maria el cos humà glorificat ha arribat ja al Paradís celestial, com un anticip de la Ressurrecció final per a la futura vida eterna. 

Han dit molts sants que ser devot de Maria és un gran senyal de predestinació, que a qui Déu vol fer un gran sant el fa molt devot d'ella i que cap autèntic devot seu s'ha condemnat mai. Ella és la nostra Mare del Cel, instituïda pel seu mateix Fill en el seu testament a la Creu per als seus deixebles en general i pels deixebles preferits en particular, i així vetlla per nosaltres, ens és intercessora i protectora, i és la mitjancera de totes les gràcies divines. Si li demanem, i moltes vegades ja sense fer-ho i tot, la seva ajuda no ens mancarà mai i en ella tindrem un refugi segur, empar i consol en les nostres tribulacions.

Molts pobles celebren en aquestes dates la seva Festa Major i moltes dones i noies celebren avui la seva festa, perquè a part de les que porten el propi nom d'Assumpció o Assumpta, i de moltes advocacions particulars marianes que celebren la seva festa aquest dia, és també la festa de totes les Maria, fins i tot de les que tenen una festa pròpia un altre dia. També és una gran celebració per a tots els devots de la Verge. 

Tinguem-li doncs una gran pietat filial, venerem-la i acollim-nos a ella espiritualment amb l'actitud de nens petits que busquen la seva mare i amb ella se senten acollits, compresos, estimats i protegits en la seguretat de la casa del Pare i la família celestial, i demanem-li que no ens deixi mai i que pregui per nosaltres sempre i sobretot en el dia de la nostra mort per tal que, lliures de tots els perills, hi poguem arribar feliçment!  

Foc i divisió

Jesucrist tant ens diu coses fàcils i clares com altres difícils i complicades i fins enigmàtiques. 

Mig centenar de catòlics foren assassinats a una església a Owo (Nigèria) mentre assistien a Missa el diumenge de
Pentecosta del 2022, molts altres foren ferits i alguns segrestats, per terroristes islàmics que ho feren perquè eren 
cristians i estaven donant culte a Déu, adorant-lo i resant-li el diumenge. Nigèria ja té ara milers de màrtirs per la fe. 

Depèn de nosaltres quina recepció en fem, i per això tenim tant les explicacions que Ell mateix ens dona en ocasions, per exemple en les paràboles, i l'Esperit Sant que ens ho fa entendre, com també el conjunt del Nou Testament, amb la seva interrelació, i de l'Antic Testament, que ens prepara i ho prediu, i també i molt important, la tradició apostòlica i patrística i el magisteri de l'Església.  

Quan escoltem o llegim coses de Jesús que ens semblen evidents o claríssimes, vol dir que en aquell tema anem bé, potser perquè ens ho van ensenyar i ho vam acceptar des de petits i ja ho vivim o potser perquè en aquell assumpte estem ben predispossats de natural i acceptem amb goig la Paraula divina. 

En canvi quan davant d'alguna afirmació de Jesús ens estranyem i arribem a dir "Perquè ens surt ara Nostre Senyor amb això?" és que en aquell tema hem de pensar i reflexionar molt, meditant-lo bé, perquè o per naturalesa no hi estem inclinats o perquè hem sigut víctimes de la ignorància o la desinformació, de l'error general del nostre ambient o potser fins i tot de la propaganda en contra per motius mundans. I quan allò ho meditem bé nosaltres mateixos o demanem ajuda per comprendre-ho, ens acabem adonant que en aquelles coses Déu té tanta raó com en les altres que veiem clares. 

Una prova d'això és que les dificultats d'un no són les d'un altre, com tampoc ho són les facilitats, encara que n'hi pugui haver de més comuns i de menys. El que un considera difícil d'entendre o d'acceptar, un altre ho veu claríssim i evident, i viceversa, el que a aquell li costa pot ser molt fàcil per al primer. I això ens passa a tots, perquè la Paraula de Déu és tan alta, que hem de fer un esforç per copsar-la bé i sempre la podem seguir entenent millor, i en això escoltar-la de nou i rellegiri-la sovint i sempre ens fa que la veiem millor i penetrem més en els seus secrets, tenint en compte a més que no ens diu el mateix quan som uns nens que quan som joves, adults o ancians, o quan vivim circumstàncies diverses, perquè encara que la Paraula de Déu és una, tothom la rep en la mesura en que és capaç de fer-ho i segons la seva situació vital, perquè és per a tothom arreu i sempre però alhora va destinada també especialment a cadascú d'una forma individual i personalitzada. I aquesta Paraula ens dona llum, ens guia, ens consola i ens enforteix a tots d'una manera directa i referida a nosaltres mateixos i als nostres problemes, perquè fins i tot quan el que sentim o llegim no sembla tenir res que veure amb allò que ens preocupa com a mínim ja ens ho relativitza, però en altres ocasions sembla que Déu conegui exactament allò que ens afecta i ens doni remei, solució i encert, i així és. 

I essent que els dubtes d'un no solen coincidir amb els d'un altre, tenim per voler de Déu la possibilitat d'ajudar-nos i socorren's mútuament, quan el que ho veu clar ho mostra, amb paraules, exemple i vida, al que no, i el que està en la foscor en un determinat aspecte es deixa ajudar a trobar la Llum divina que li aporta, i així uns i altres fem l'obra de caritat d'ensenyar al que no sap. Malauradament també hi ha l'opció que un i altre en lloc d'ajudar-se a progressar en el coneixement i l'amor diví, s'ajudin a caure, quan, en lloc de transmetre's la claror que han rebut, es dediquen a transmetre's els dubtes, contagiant-se mútuament i caient junts cap a la incredulitat del mal. És el gran misteri de la llibertat humana, que és un do excels, però que comporta el perill d'escollir i fer el mal en lloc del bé, malgrat que la nostra consciència ens avisi, i l'escoltem clarament, sobretot en les fases inicials, quan encara el que elegeix el pecat encara no s'ha endurit en la seva condició de pecador. Perquè el mal primer comença amb el dubte, l'escepticisme i la incredulitat davant determinats temes, per anar-se generalitzant a tots fent-se negador, orgullós i rebel, i acaba essent destructiu, auto-destructiu i portador de l'experiència de la mort ja en aquest món i perillant del destí infernal en l'altre, com el diable i els seus. 

Per això és tan important sentir la veu de Déu i, en tot allò que ignorem o no entenem, demanar-li la seva ajuda, que en ocasions és personalitzada i interior, ja que quan la misericòrdia divina s'exerceix, primer que res el pecador se n'adona del seu disbarat vital i de cap a on va, i s'asusta al veure-ho, i això és bo, molt bo, si humiliat el mou a recórrer a Déu amb confiança en la seva Bondat i Amor, a demanar-li perdó amb sinceritat, ni que sigui per la por, i a reconciliar-se amb Ell en el sagrament de la confessió, que és el mitjà per fer-ho. Aquestes conversions individuals i privades, per pura gràcia divina, no són rares, però el mitjà habitual de la conversió és l'acció de Déu a través dels altres, per l'exemple, el bon consell, l'avís o el poliment mutu, perquè Déu, que ens tria on i quan naixerem, també ens tria el nostre proïsme més proper, començant pels pares, germans, fills i parents (1) i seguint pels companys, veïns, amics i coneguts, amb els que com a mínim d'entrada coincidim en l'espai i el temps i en oportunitat per voluntat divina, perquè tant si ho veiem clar com sol ser bona part dels casos com si no, en alguns altres, considera que som els millors els uns pels altres en quant a la possibilitat d'ajudar-nos i perfeccionar-nos mútuament de cara a la salvació en aquesta vida i en l'altre, tant si les nostres personalitats, objectius, pensaments i sentiments lliguen com si no, és a dir per activa i per passiva, de manera directa o indirecta, per acceptació i estimació o per contradicció i confrontació, i això tot i que al seu moment ens costi d'entendre-ho, perquè els camins del Senyor són inescrutables i superen infinitament la intel·ligència humana, tard o d'hora solem rebre el do d'anar-ho veient i donant-nos-en compte. Així estem en aquest món per estimar-nos i intercedir els uns pels altres, encara que Déu respecta la llibertat i voluntat humanes i també aquesta elecció divina la podem usar malament i fins rebutjar-la, anant contra la seva voluntat. 

Un cop establert tot això, podem mirar d'entendre l'Evangeli en que Jesús ens diu que ha vingut a portar al món el foc i la divisió, intentant ser una ajuda en la seva comprensió, tot i que ja ens parla directament al cor i a l'ànima, interpelant-nos amb la força i gosadia de les seves afirmacions, que ens superen. I això ja ens fa humils davant Déu. 

El foc és un símbol de la presència, el misteri i l'amor de Déu. El veiem en la bardissa ardent vista per Moisès, que cremava sense consumir-se, en la columna de foc que de nit guiava als israelites pel desert i que de dia es tornava com una columna de fum, i en el foc de la muntanya del Sinaí, que semblava incandescent, quan Déu parlava al poble d'Israel, i fins i tot en el carro de foc i els cavalls de foc d'Elies arrebatat en vida cap a Déu (2) i en les llengües de foc de l'Esperit Sant que davallen sobre la Verge Maria i els apòstols a la Pentecosta. El foc és símbol de la presència de Déu perquè dona llum, escalfa, protegeix, purifica i permet cuinar aliments que d'altre manera no podriem menjar, entre altres mostres de transformacions operades per ell. Però també metafòricament, i en Déu literalment, és senyal d'amor, d'apassionament, d'ànim fort i encès, així com d'elevació, ja que puja cap a dalt (3). En aquest sentit, el foc és semblant a l'aigua, un altre símbol diví, perquè calma la set, dona vida i fa crèixer, neteja, és necessària per viure...Calar foc al món com diu Jesús vol dir encendre'l, inflamar-lo tot de l'Amor de Déu envers nostre i de l'amor nostre vers Déu i els altres, amb tot aquell proïsme amb el que, pel voler diví, compartim el lloc, l'època i la proximitat, ja que viure en l'amor és viure en Déu. 

I la divisió ens avisa que Déu i la seva Paraula, manifestats en Jesucrist, no seran acceptats per tothom. Hi haura qui s'entusiasmarà i se n'enamorarà, qui procurà viure d'Ell i en Ell, per Ell i amb Ell, qui senzillament ho acceptarà i ho creurà, però també qui en dubtarà, qui en serà indiferent, qui el negarà i combatrà, fins i tot qui voldrà anihilar-lo, com en la Passió i el Calvari, i qui, en el pecat irremeiable, invertirà els termes, negant-se ell mateix la possibilitat de la Salvació que Crist ens ofereix. Pedra de toc, Jesucrist ha sigut, és i serà fins a la fi dels temps, motiu de divisió entre els homes, no perquè Ell ho vulgui, perquè la seva voluntat és que tots se salvin, sinó per la llibertat i voluntat humanes, que pot preferir el mal al bé i el pitjor al millor, i per la suggestió de les temptacions diabòliques, que busquen per enveja, gelos, ràbia i odi a Déu i al gènere humà, que els éssers humans es perdin el Cel, com ells l'han perdut al convertir-se en àngels caiguts. 

La vida és una lluita espiritual, amb el gran avantatge de cara a vèncer, que tenim Déu a favor nostre. Aprofitem-ho per a sortir-ne victoriosos i arribar a la meta del Cel! 

(1) Fins i tot el cònjugue, que es pot dir que l'ha escollit Déu, perquè si el matrimoni és per amor i cristià, en ell hi ha present Déu, que és Amor. En tot cas la Providència divina va permetre la trobada en el moment oportú i propici dels futurs esposos, i en situació de disponibilitat i d'atracció mútua, i l'èxit del noviatge. Cal recordar allò de "Mitjançant la gràcia de l'Esperit Sant, han decidit contraure matrimoni...".

(2) El cas d'Elies a la muntanya, en el que Déu no estava ni en l'huracà, ni en el terretrèmol ni en el foc d'un incedi, sinó en un ventijol fresc, lleuger i agradable, fa referència a l'afecte, la suavitat i la tendressa de Déu, la trobada amb el qual en circumstàncies normals es sol produïr en el silenci, la pau i unes delícies inefables, com sovint en l'adoració al Santíssim. D'altra banda a més de la Biblia cal recordar que humanament també usem el símil del foc d'una manera semblant com quan parlem de fogositat referint-nos a una conversa, una personalitat o una vivència amorosa.

(3) El foc també crema i fa mal i pot produir incendis a més d'usar-se com a indici de violència, cal recordar que només és un símbol d'una realitat i per tant com a tal és imperfecte, igual que l'aigua, que malgrat totes les seves avantatges també pot ofegar o produir inundacions. Cal no confundir els símbols amb la realitat, tot i que aquests són molt il·lustratius i fan entenedores moltes coses, com per exemple regalar una rosa pel dia de Sant Jordi o algun altre gest semblant, que expressen molt. 

Sagrat i profà

Moltes de les coses més importants de la vida humana, tan individual com social, tenen un origen religiós, sagrat. L'Astronomia i la Història per exemple, així com les més variades activitats de la creativitat humana:  l'arquitectura monumental,  la literatura, l'art, la música, cant i dansa, van tenir no uns inicis profans sinó sacres, de relació amb el món diví, tot i que alhora poguessin servir per a finalitats funcionals. Fins avui dia moltes de les millors i més importants realitzacions culturals i artístiques mundials són religioses. 

Ara bé, al llarg dels mil·lenis hi ha hagut civilitzacions, i també èpoques, més destacadament religioses, on la religió ho era gairebé tot, i altres en les que la part no religiosa de la seva cultura, tant en motivacions, aspectes formals i objectius, tot i ser encara minoritària, tenia més presència, reconeixement i ús. És el que acadèmicament se'n diu societats de discurs mític, la immensa majoria, i societats de discurs lògic, com el món grecoromà i abans potser també en bona part els indoeuropeus. 

Així l'Antic Egipte, ja des del 3150 aC si no segles abans, era una societat marcadament religiosa en que tot estava presidit per les seves divinitats i la relació humana amb elles, així com les expectatives de judici i vida en el més enllà, sempre que es donessin unes determinades condicions. Al sobirà egipci se'l considerava intermediari amb els déus i ell mateix tenia un caràcter semi-diví ja en vida. Els extraordinaris monuments de la seva civilització, des de les grans piràmides del Regne Antic (c. 2650 - 2250 aC), fins als hipogeus de l'Imperi Nou (1550 - 1070 aC), comprenent els molts grans temples, l'extensa i important classe sacerdotal, les escultures i altres representacions de les divinitats i la mateixa escriptura, amb els jeroglífics o "caràcters sagrats" com la versió més important, la momificació i els luxosos enterraments plens d'art i objectes, tot remetia a un altre món i una altre realitat, que ara veiem demoníaca, però que era la que ells pensaven i que consideraven molt més important i real que aquest món material i temporal. Tenien també la seva part no religiosa, purament mundana o tècnica, però era més petita i menys important en el conjunt o bé portava alguna mena de referència religiosa. 

En canvi Sumèria (IV mil·leni aC - 1850 aC), tot i tenir com totes les cultures una important part religiosa, ja que no hi ha hagut cap comunitat ni societat que no hagi tingut la vessant de la concepció i relació amb allò sobrehumà i sobrenatural, era una civilització a la que per comparació en podríem dir terrenal, tot i que relativament, no en termes absoluts. Així l'escriptura, primer pictogràfica i evolucionant a cuneïforme, s'usava inicialment per a anotacions comercials, funció que també tenien destacadament els seus temples. Els seus primers herois mítics són humans i al final han de conformar-se en ser només humans, al contrari que la divinització dels reis egípcis i que la seva vida en el més enllà molt detallada i oberta a cada vegada més gent. Les realitzacions sumèries, com la roda, la geometria, l'elecció dels nombres 360, 60, 24 i 12, perquè tenien molts divisors, els invents, la seva visió de la vida més pràctica i útil, són més mundanes i en diríem laiques o seculars. Una antiga endevinalla sumèria feia "Un edifici, hi entres cec, hi surts veient..." i la resposta a l'enigme era "l'escola", perquè era on s'aprenia a llegir i escriure i també a saber els nombres i a fer operacions aritmètiques, els mapes, observar els astres, les aplicacions, etc. També una paraula que segles després va esdevenir una cosa com "vampir", al principi en els textos era tan sols el recaptador d'impostos. Clar que tenien els seus ídols, els seus mites, i personatges genuinament religiosos, com Gudea de Lagash, representat sempre resant, però la impressió que donen les ciutats-Estat sumèries és que no s'hi dedicaven tant ni amb tanta afició com els egipcis, i que tenien encara més en compte que aquests la vessant utilitària. 

De civilitzacions i cultures especialment religioses n'hi ha hagut moltes, sobretot a l'Antiguitat i l'Edat Mitjana, com la Cristiandat del primer mil·leni i mig, l'Islam i moltes d'altres fins ara, com el Tibet. De mundanes podem citar Grècia i Roma, el Renaixement i la Modernitat, i l'Occident contemporani des de 1750 ençà. Són dues maneres de veure i enfocar la vida, una de curt abast, principalment en aquest món i les seves realitats materials i econòmiques, i l'altre de llarg abast, pensant principalment en Déu, l'infinit i l'eternitat, coneguts per la seva revelació bíblica i en Crist, o sense arribar lluny ni encertar-ho, en les especulacions humanes de diverses religions diferents, incapaces de saltar la immensa distància entre Déu i la Humanitat, i que per tant es queden en mers intents de la ment humana, de major o menor valor, i amb algun assoliment notable, com que la intel·ligència humana pugui deduir per observació i raonament l'existència de Déu i la seva unicitat, però poca cosa més, sense arribar als grans misteris com el de la Trinitat, l'Encarnació, la Redempció i la Ressurrecció de Déu Fill fet home com nosaltres, i altres, que coneixem només perquè Déu mateix ha volgut revelar-nos-els. Cal aprofitar-ho i viure-ho, sabent que mai agrairem prou tan gran do que se'ns ha fet i se'ns fa.    

Ara fa 12 anys

Un mes d'agost, més o menys per aquestes dates, tres diaques i seminaristes vam fer al monestir de Poblet el recès de preparació per a l'ordenació sacerdotal, en un retir amb exercicis presidit pel bisbe de Vic, Romà Casanova. 

Erem Joan Prat (1980), Xavier Bisbal (1982) i qui això escriu, Ricard Lázaro (1954), que a més de les conferències que ens va fer el bisbe, vam compartir la Missa diària, la Litúrgia de les Hores i els àpats amb els monjos benedictins. Els dos futurs sacerdots joves són d'Igualada i en el meu cas tot i que nascut a Barcelona, on vaig passar els 13 primers anys, he viscut la major part de la meva vida a Folgueroles. Per experiència puc dir que el recès en part i sobretot el temps d'espera posterior fins a l'ordenació va ser no sols de reflexió, sinó també de lluita espiritual, que per sort vaig superar. 

Perquè personalment, tot i que no tenia cap dubte sobre la fe i sabia per convicció que l'Església Catòlica està en possessió de la veritat, perquè té la Revelació divina i la successió apòstolica, les temptacions d'última hora em feien dubtar de si en seria capaç i si estaria a l'alçada, perquè veia que tot i tenint vocació era una gran responsabilitat, em reconeixia pecador i necessitat de que la gràcia divina me'n fes digne, i recordava allò de que més dura seria la caiguda com més alt haguessis arribat, que com es diu, si l'òptim es corromp es converteix en pèssim. I també que el diable fa la guerra als qui li fan la guerra, i que en la batalla espiritual com en les altres ataca més fort i primer als qui tenen càrrecs, i per això necessitem que preguin molt per nosaltres, igual que nosaltres ho fem per la gent, per tal que no defallim i que a l'adversari el poguem resistir forts en la fe.

Però vaig recordar que no som nosaltres els que l'hem escollit a Ell, sinó Ell el que ens ha escollit a nosaltres, i que Jesucrist ens acompanya i guia sempre, ens defensa i protegeix i no permet mai que siguem temptats per sobre de les nostres forces. Junt amb la presència i l'ajuda de Déu, al que els sacerdots estem especialment consagrats per sempre, ara i per tota l'eternitat, també tenim la de la Verge Maria, la dels àngels i dels sants, així com la de les ànimes del Purgatori, i també la de les persones bones d'aquest món, que reconeixen la veu de Jesucrist en l'humil burret que el porta, com a l'entrada a Jerusalem el diumenge de Rams, i el segueixen i li fan cas. I també el fet que fins un ministre indigne i en pecat dona vàlidament tots els sacraments, perquè no és ell, com tampoc en el cas dels dignes i sants, sinó Crist i l'Esperit Sant que actuen a través seu, com instrument que han escollit, per a convertir i salvar pecados i a major glòria de Déu Pare. Com tampoc Nostre Senyor no escull necessàriament els millors, sinó els que Ell lliurement vol, i sovint es serveix dels més petits i senzills, els qui més reconeixen i es dolen dels seus pecats i faltes, per tal que no s'enorgulleixin i per fer vencer els dèbils front als forts, de manera que tots vegin que no són els instruments humans sinó l'acció divina la que dona la victòria sobre el mal i l'enemic. Hem de confiar sempre en Ell, perquè si sense Ell no podem res, amb Ell ho podem tot!

Demanem-li, doncs, tots a Déu que ens doni molts i sants sacerdots nous i que conservi en el servei i santifiqui als qui ja ho són! 

Dies de cel

Sant Domènec de Guzmán (1170 - 1221) és el patró de l'Astronomia i dels astrònoms, els científics que estudien els astres i l'Univers i dirigeixen els seus telescopis i aparells al firmament nocturn. La seva festa es celebra el 8 d'agost. 

Georges Lemaître (1894 - 1966), sacerdot catòlic i científic descobridor del Big Bang

També a les nits d'estiu es veu en el cel el Triangle d'Estiu: les brillants estrelles Vega de la Lira, Altair de l'Àguila i Deneb del Cigne.

I el 10 d'agost es veuen les Llàgrimes de Sant Llorenç, una pluja d'estels fugaços que segons la tradició es va veure a Roma la nit després que hi fos martiritzat el diaca Sant Llorenç, cremat a la graella, com si el món plorés la seva mort i alhora el cel esclatés en focs artificials per la seva entrada al Cel. 

Són dies de mirar el cel, en les nits estivals, per admirar les meravelles de la Creació i de la seva grandesa i mirar d'alçar els nostres ulls de la Terra al Cel! 

Sants de la família

En una altra entrada del Blog vaig fer una entrada amb una llista de sants familiars per a mí, en el sentit de coneguts, als qui tinc devoció o que m'atrauen especialment pel seu carisma. En aquesta faré una llista de sants familiars en sentit literal, és a dir que el nom dels quals és el dels meus parents o amb els que hi estic molt relacionat per un motiu o un altre. Alguns coincideixen però d'altres no: 

Jesús: Nativitat. 

La Verge Maria, Mare de Déu, en diverses advocacions: Carme, Concepció, Immaculada, Mercè, Meritxell, Mireia, Montserrat, Neus...

Arcàngel Miquel, Àngel  

I els sants de la família: 

Raquel (II mil·leni aC)

Daniel (s. VI aC) 

Sta. Anna (s. I aC) 

Sta. Elisabet (s. I aC - inicis s. I)

St. Joan Baptista (c. 5 aC - c. 29)

St. Jaume  (+ 42)

St. Llàtzer (s. I) 

Sta. Marta (segle I)

St. Marc (c. 12 - c. 68) 

Sta. Marina (119 - 139) 

Sta. Digna (+ c. 259)

Sta. Cristina (+ 295) 

St. Jordi (+ 303)

St. Sergi (+ 303) o un altre St. Sergi (+ 304) 

St. Genís (+ c. 305)

St. Adrià (+ 306) 

St. Eusebi (+ 310)

Sta. Helena (c. 247 - c. 330) 

St. Antoni (250 - 356)

St. Aleix (+ 412)  

Sta. Geòrgia (s. VI) 

Sta. Berta (539 - 612)

St. Arnau de Metz (582 - 641) o St. Arnau de Soissons (c. 1040 - 1087)  

St. Ricard pelegrí (+ 722) i/o St. Ricard bisbe (1195 - 1253)

St. Ramon de Roda (1067 - 1126) i/o St. Ramon Nonat (1204 - 1240) 

St. Ernest (+ 1148)

St. Francesc (1181/82 - 1226)

St. Albert Magne (c. 1200 - 1280) o St. Albert carmelita (1240 - 1307)

St. Francesc Xavier (1506 - 1552)

St. Carles Borromeo (1538 - 1584)

Sta. Gemma Galgani (1878 - 1903)  

- educadors:

La Verge Maria, sota l'advocació del Roser 

St. Albert Magne (c. 1200 - 1280) 

St. Joan Baptista de La Salle (1651 - 1719)

St. Antoni Mª Claret (1807 - 1870)

- geogràfics, parroquials, eclesiàstics, devocionals i altres (1): 

Nostre Senyor Jesucrist, com a Crist Rei, Sagrat Cor, el Santíssim Sacrament... 

La Mare de Déu en diverses advocacions, com el Carme, la Immaculada Concepció, l'Assumpció, l'Immaculat Cor de Maria, Stella Maris, la Pietat, Montserrat..

Salomó 

St. Jaume (+ 42)

St. Gervasi (c. s. II)

Sts. Llucià i Marcià (+ 255) 

Sta. Eugènia (+ c. 258)  

St. Quintí (+ c. 287)

St. Quirze i Sta. Julita (+ 304) 

St. Julià (c. 231 - 305)

St. Hilari (315 - 367) 

St. Martí (c. 316 - 397)

St. Domènec (1170 - 1221)

St. Francesc d'Assís (1181/82 - 1226) 

St. Simó Stock (1165 - 1265) 

Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582)

St. Joan de la Creu (1542 - 1591) 

St. Felip Neri (1515 - 1595)

St. Miquel dels Sants (1591 - 1625)

Sta,. Margarida Maria d'Alacoque (1647 - 1690) 

St. Alfons Maria de Liguori (1696 - 1787) 

St. Pau de la Creu (1694 - 1775) 

Maria Magdalena de l'Encarnació (1770 - 1824)

St. Antoni Maria Claret (1807 - 1870)  

Sta. Bernadeta Soubirous (1844 - 1879)

Sta. Joana Jugan (1792 - 1879)

St. Joan Bosco (1815 - 1888) 

Caterina Coromina (1824 - 1893)

Sta. Teresa de Lisieux (1873 - 1897) 

Antoni Gaudí (1852 - 1926)

Roger Schulz (1915 - 2005)  

Myrna Gallagher (1937 - 2020) 

De tots els citats, la immensa majoria dels quals són sants canonitzats, n'hi ha uns quants que apareixen en diverses ocasions, així a Barcelona fins l'any 1962 viviem al carrer St. Antoni Maria Claret, anavem a Missa els diumenges a l'església del Cor de Maria, i un meu germà i jo cursavem estudis amb els Claretians, estant molt a prop tots els llocs, però més tard a Vic vam viure entre 1968 - 1970 en un pis d'un edifici on durant la Guerra Civil havien estat amagades les restes del Pare Claret, i que era a prop de l'església de la Mercè, on soliem anar a Missa, dels Pares Claretians i on estan exposades les restes del sant. I aquell carrer on viviem es deia Sant Miquel dels Sants, patró també de Vic, i entre 2009-2010 vaig ser destinat com a diaca a St. Miquel de Balenyà i de nou des de 2019 com sacerdot adscrit a la parròquia, dedicada a St. Miquel dels Sants. També St. Domènec, patró dels astrònoms i de l'Astronomia, a la que he sigut molt aficionat des de jove, i que des de 2019 sóc vicari de l'església del mateix nom a Vic. També molt sovint amb el meu pare anavem a Missa a l'església del Remei de Vic, regida pels franciscans, i St. Francesc d'Assís és un sant que m'ha atret molt. 

Tant de bo tots els sants, i amb més motiu aquells de qui nosaltres o els nostres parents, o el poble on habitem o les esglésies on anem porten el seu nom i li estan especialment encomanats, ens ajudin i intercedeixin per nosaltres! 

(1) Incloent esglésies a les que he anat sovint per assistir a Missa o rebre o donar sacraments, o he anat per fer una estança. En aquest grup incloc alguns no sants, encara no canonitzats, com fundadores o l'arquitecte de la Sagrada Família on a mitjans dels anys 1960s anaven sovint a Missa perquè era a prop de casa, o en un cas de tipus cristià ecumènic, ja que dues estances a Taizé el 2005 i 2008 em van influir molt, com també va ser molt positiva una estança a Medjugorje el 2014, tot i que aquí no cito a ningú.  

Sempre a punt

Nostre Senyor Jesucrist ens avisa amorosament que estiguem sempre a punt.

Una anècdota que s'atribueix a Joaquim Blume (1933 - 1959), el gimnasta que hagués pogut ser un dels millors del món si no hagués mort en un accident d'aviació quan era encara molt jove, és que en una ocasió estava jugant a ping-pong amb un grup de joves al voltant i un d'ells va preguntar, en confiança, què farien si sabessin que al cap de poc s'havien de morir. Un va dir que faria un acte de contrició, l'altre que buscaria un sacerdot per confessar-se, un que es penediria dels seus pecats i s'encomanaria a la misericòrdia de Déu i els altres pel estil, un fet meritori per part seva però que alhora indicava que no estaven en les millors condicions per enfrontar-ho. Quan al final li va tocar a Blume, aquest va contestar: "Jo seguiria jugant a ping-pong". I no ho va dir desafiant ni per indiferència, ans tot al contrari, perquè era un cristià creient, un devot catòlic. El que volia dir era que considerava que estava en gràcia de Déu, en pau, i preparat. I sort que en va tenir, perquè per un enigma de la Providència, va morir en un accident aeri. Però a ell no el devia agafar desprevingut, perquè potser per un do diví molt adequat, cuidava tant la seva ànima com el seu cos. Estava sempre a punt, tal com Crist ens diu que fem.  

La Transfiguració

La Transfiguració de Nostre Senyor Jesucrist, un entrelluc de la seva divinitat

La Transfiguració (1865), art realista de Carl Bloch (1834 - 1890)

Va tenir lloc al cim d'una muntanya, amb Pere, Joan i Jaume, els seus més propers col·laboradors, com a testimonis. Al costat de Jesucrist resplendent s'apareixeren Moisès i Elies que conversaven amb Ell sobre el misteri de la Redempció que havia de tenir lloc a Jerusalem, és a dir els màxims representants de la Llei i els Profetes, que apuntaven vers Ell,  però també dels vius (Elies, que no va morir) i dels morts (Moisès, que sí que ho va fer), dels que Crist és Senyor, tant d'uns com dels altres. I tots dos aparegueren vius, perquè Déu és Déu de vius i no de morts.

Una altre imatge de la Transfiguració (1440 - 1445), en aquest cas més
teològica, de Fra Angèlico (c. 1395 - 1455) amb sants també veient-ho

Els tres deixebles quedaren esglaiats per aquella teofania, manifestació divina, que alhora era també una hierofania, en el cas dels dos interlocutors de Jesús, és a dir una manifestació del sagrat. La Transfiguració és també una revelació de la Santíssima Trinitat i del Cel i Sant Pere s'atreví a parlar: "Senyor, que n'estem de bé aqui amb Vos!" i hagués volgut quedar-s'hi, igual que els seus acompanyants, però un cop feta l'experiència havien de tornar a la realitat temporal d'aquest món, perquè era un miracle fet per a ells i a través d'ells també pels altres apòstols i deixebles i encara més per a tothom, com tots nosaltres, que en tenim notícia, i realment al llarg de la història humana alguns profetes, com Moisès i Elies, i molts sants n'han participat d'una manera mística però real, ja fós per visions del Ressuscitat o bé per la gràcia que els permetia d'alguna manera copsar la divinitat de Jesucrist d'una manera molt especial, amb els ulls de l'ànima.

El Mt. Hermon, alternativa menys probable 

El cim del Mt. Tabor, el lloc més probable 

La llum d'aquesta Transfiguració era per a tothom però il·luminà primer i directament als caps dels apòstols i els hi donà força pels molt durs, dolorosos i tràgics fets de la Passió i de la seva deserció, excepte en el cas de Joan, en els moments més difícils del Calvari. Però aguantaren fins a ser perdonats i veure el Mestre i Senyor ressuscitat, en bona part per l'experiència d'entreveure la divinitat de Jesucrist. El lloc on va succeïr es pensa que va ser el Mont Tabor o, alternativament, el Mont Hermon, si bé el primer és més probable i és el més acceptat, fins al punt que es parla de "la llum del Tabor". 

Tant de bo nosaltres també en tinguem el do, de ser presents espiritualment en la Transfiguració, com si fossim llavors allà o com si passes ara aquí, o almenys de saber endevinar la divinitat de Jesucrist a partir de la seva figura humana, demanem amb força que Déu ho vulgui i que aquesta llum ens il·lumini també a nosaltres!