Servent dels servents de Déu

El Papa Sant Gregori I el Gran (c. 540 - 604) que va ser pontífex de l'Església Catòlica del 590 a la seva mort i és un dels més grans papes de la Història, com ho indica el seu posterior qualificatiu de Gran o Magne. La seva figura i la seva obra està a l'alçada St. Agustí, St. Jeroni i St. Ambròs a l'Església llatina i de St. Gregori Nazianzè, St. Basili, St. Joan Crisòstom i St. Atanasi a l'Església grega, és a dir entre els més grans Pares.

Doctor de l'Església i considerat l'últim Pare de l'Església llatina, és autor de la famosa "Regla Pastoral"i de diversos comentaris bíblics extraordinaris, com els del llibre d'Ezequiel, que expliquen amb gran claredat els punts més difícils del text, com la visió inicial, o les "Moralia in Job". A ell se li deu l'impuls romà a l'evangelització d'Anglaterra - "No són angles, són àngels" (1) diu que va exclamar al veure uns esclaus angles, tots alts, rossos i d'ulls i pell clara, a Roma  - enviant-hi, per tal que no es perdessin per a Déu,  missioners presidits pel grec St. Agustí de Canterbury, que van desembarcar a Kent i van predicar amb molt èxit de conversions a un poble que es diria que els estava esperant per tal de tenir notícies de Déu i poder creure en la religió veritable. En poc temps hi va haver molts cristians a l'illa i quan més de mig segle després de la seva mort els anglesos van escollir entre el Cristianisme catòlic de ritu cèltic, predicat des d'Irlanda, i el de ritu romà arribat des d'Itàlia, al Sínode de Whitby (664) van decidir optar pel ritu llatí, per estar en plena i total comunió amb el Papa de Roma fins i tot en la litúrgia i poc després la mateixa Església cèltica els seguiria en aquesta acceptació de les formes litúrgiques romanes. 

La seva època, que era el principi de l'Alta Edat Mitjana (2), va veure la primera expansió dels benedictins, a la que ell, que havia sigut monjo, contribuiria molt amb el seu suport i ajuda, començant així els anomenats Segles Benedictins. També va poder veure després de la conversió dels visigots de l'Arrianisme al Catolicisme l'any 589, l'inici de la conversió dels llombards, deixant de ser pagans els que encara ho eren i passant a ser catòlics el que eren arrians, totes dues coses al llarg del segle VII, cosa que va ser un fet decisiu per a la futura història d'Itàlia i d'Europa. Sant Gregori, autor de la recopilació de la música i cant dit gregorià per ell, va prendre com a Papa el títol, tret d'una frase de St. Agustí, de "Servent dels servents de Déu", que després faria fortuna i que procedeix de la dita de Jesús "El qui vulgui ser el primer ha de ser el servidor de tots". 

(1) Cosa que també voldria dir "No són esclaus, són ànimes".

(2) El segle VI va ser realment el del fi de l'Antiguitat i el de l'inici de l'Edat Mitjana, amb la fi total del paganisme grecoromà i de l'últim reducte de la religió egípcia faraònica, la destrucció pels ostrogots de Totila de la ciutat imperial de Roma i de les seves infraestructures d'aqüeductes i clavagueram, el territori del Laci destrossat per molt anys de guerra continua i convertit en endavant en una zona poc habitada, empobrida i insalubre,  l'arribada de nous pobles com els àvars mongols a Centreuropa i els llombards a Itàlia;  la fi, amb l'excepció dels francs, dels regnes germànics "bàrbars" que havien sorgit al final de l'Imperi Romà... Demogràficament i culturalment també són decisius la terrible pesta de Justinià que despoblà l'Imperi Romà d'Orient i tot el món del Mediterrani, com també l'inici de la gran migració dels eslaus i ben aviat, a la primera meitat del segle VII, l'aparició dels llavors anomenats sarraïns, ismaelites o agarens, és a dir dels àrabs, com a gran poder militar expansiu, que afectarà a les zones originals del Cristianisme, Jerusalem, Damasc, Antioquia, Alexandria, Cartago....