El primer diumenge de Quaresma, la Paraula divina ens parla de les temptacions, el pecat i la gràcia de la salvació. I el primer acte té lloc al principi de tot, al Jardí del Paradís.
En el el llibre del Genesi, l'episodi de la caiguda dels primers pares, Adam i Eva. Ho tenien tot, la relació directa amb Déu, el Jardí del Paradís, la felicitat més gran... i tot i així es deixaren temptar per la primera serp que va passar i els convidà a desconfiar, assegurant-los que encara podien tenir molt més i fer la seva voluntat desobeint la divina. I les conseqüències d'aquest primer pecat foren catastròfiques, doncs al tenir lloc a l'origen de la Humanitat, tots els seus descendents en foren tocats (1), ells decidiren trencar la relació privilegiada amb Déu, apartar-se d'Ell i viure en un món de pecat i mal (2), que per aquest motiu resultà dur, perillós i hostil (3).
Imaginem uns nens que juguen al gran jardí de casa seva i als que els seus pares els hi han dit que podem menjar dels arbres fruiters, pomes, peres, figues i altres fruites, però que no toquin les boles del boix grèvol perquè són tòxiques i s'enveninarien i fins podrien morir. I ells ho fan perquè són bons, intel·ligents i confien en els seus pares. Però de sobte apareix, potser de l'altre banda de la valla al carrer, un personatge, la condició del qual es dedueix pels seus fets, que parla amb ells, es guanya la seva confiança i al final els hi pregunta de forma aparentment casual si ja que el jardí es de casa seva poden menjar de tot, i ells li responen que sí, excepte de les boletes del boix, que són verinoses. I el sinistre interlocutor els diu, amb tota la mala intenció, que els han enganyat i que són molt bones per menjar, però que les persones grans se les reserven per ells, de tan bones que són i de tan bon efecte que produeixen. Els nens dubten, però ja que el veuen seductor i simpàtic, i alguna cosa del que diu els hi ressona en ells, al final li fan cas i un rera altres les van provant. De seguida els hi fan mal, i quan arriben els seus pares i els veuen amb dolors intestinals, els porten al metge i a l'hospital, on els salven però queden amb seqüèles de per vida com una afectació del fetge o dels ronyons, que han quedat parcialment danyats.
Adam i Eva podien haver menjat de l'altre arbre especial del Paradís, aquest permès, el de la Vida, però no ho van fer i, temptats, van escollir fer-ho de l'únic prohibit, el del Coneixement del Bé i el Mal. Coneixement, en hebreu bíblic, té diverses acepcions a més de l'evident de saber, fins i tot en una d'aquestes s'usa com indicatiu de que un home ha tingut relacions sexuals plenes amb una dona, és a dir que l'ha "conegut" a fons, el més íntimament possible. Però aquest concepte també pot voler indicar, i sembla que és el cas aquí, que un "coneix" i per tant decideix ell mateix, en algun tema, en aquest cas sobre el bé i el mal. És a dir que en lloc de seguir les lleis divines o les lleis naturals i humanes sanes, pot establir que vol que estigui bé i què vol que estigui malament, fent l'elecció de forma totalment artificial i al seu gust. Jesús s'ho retreu als fariseus: "Vosaltres canvieu la Llei de Déu pels vostres preceptes humans!", perquè les adaptaven i entenien segons la seva conveniencia i voluntat. Aquest pecat també està molt present avui dia, quan la legalitat tradicional de sempre, la de la consciència i el cor humans, es vol canviar per decisió del legislador, que fa que allò que sempre s'havia considerat un crim horrible passi progressivament primer a despenalitzar-se, després a legalitzar-se, més tard a tenir acceptació social, i encara a convertir-se en un "llibertat", en un estil de vida, en un dret, en un dret humà i finalment, quan la inversió ja és completa, a penar als qui objecten, s'hi oposen o aporten arguments per recuperar la intel·ligència i la racionalitat pel que sembla perdudes, i encara està molt més extraviada la bondat natural i la integritat humanes quan tota aquesta evolució perversa es va acceptant com si no passés res, més encara com si fos un progrés i que l'anterior fos opressió, arribant-se a un veritable món a l'inrevés (4).
Sant Pau ens diu que aquesta situació no és irreversible, perquè ja des del Genesi, en el petit Evangeli, se'ns va prometre la salvació per mitjà del fill d'una dona, que vencerà a Satanàs i ens salvarà a tots, si accepten acollir-nos a la redempció que Ell ens porta i entrar en aquest món nou, en que Ell és el nou Adam i la Verge Maria, la seva Mare, la nova Eva, en una Creació renovada, lliure, santificada ja que el diable i el pecat han sigut vençuts definitivament. Amb Jesucrist, i molt especialment amb la seva Passió i Pasqua, la batalla decisiva entre el Bé i el Mal ja ha estat lliurada i el Bé ha guanyat, i ara el resultat ja és irrevocable, tot i que la lluita persistirà al món i en cada consciència humana fins a la fi dels temps.
Perquè allà on Adam i Eva van caure en la prova al Jardí, i igualment el poble d'Israel va caure al desert tot i haver vist les obres de Déu, en canvi Jesucrist va triomfar i així el món ha entrat ja en la fase final, per molts mil·lennis encara que la Providència divina el pugui fer durar. Hi ha, com en el calendari, un temps abans de Crist, des dels origens humans, i un temps després de Crist, a partir de la Pasqua i la Pentecosta. I encara que petit a escala cronològica, trenta i escaig anys, i limitat a nivell geogràfic, la Terra de Jesús i de la Bíblia, és a dir Judà, Galilea, Samaria i algunes regions veïnes com el Delta del Nil, la costa fenícia i alguns llocs de Transjordània, mentre que les notícies sobre Ell s'estenien a tota Síria, hi ha un temps de Crist, d'unes poques dècades, des de l'Anunciació fins a l'Ascensió, que no obstant la seva petitesa espaciotemporal és el punt central i els fets més importants de tota la Història de la Humanitat, creient i no creient.
I cal tenir en compte que el qui el tempta és el mateix enigmàtic personatge, astut i d'una maldat sense límits, absolutament contrari a Déi i els homes, que per enveja, gelos i ràbia vol la perdició de tots els humans, per odi impotent i desesperat a Déu i pel desig de que no se salvin, sinó que siguin condemnats com ell, tots aquests éssers humans, preferits de Déu, crets a la seva imatge i semblança, destinats a la felicitat infinita i eterna del Cel amb la visió beatífica de Déu, i que el Maligne i els seus àngels caiguts voldrien que compartissin la seva condició espantosa per allà a l'Infern tenir-los per esclaus, torturar-los i fer-los sofrir eternament, compartint així la seva desgràcia il·limitada. Es parla de Diable per referir-se al cap, o a un dels pocs caps, dels esperits malignes, és a dir Satanàs i Llucifer, els més poderosos i malvats de tots, mentre que dimonis són la resta dels esperits abans angèlics i després caiguts i condemnats, arrosegats per la rebel·lió del diable, però de menys poder i d'una maldat no tan absoluta tot i que sí immensament gran. I així com els dimonis solen temptar des de l'interior de les persones, les temptacions del diable normalment sempre són exteriors. Per això es parla d'endimoniats i de temptacions diabòliques, i Jesús, de qui els dimonis s'espantaven i fugien gairebé només veure'l, no podia tampoc ser temptat interiorment, i quan els fariseus l'acusaven de tenir el dimoni, Ell els hi contestava que pensar i dir això era el pitjor dels pecats, l'irreparable per les seves conseqüències. Per tant Jesús només podia ser temptat de forma absolutament externa, pel diable, el més poderós i intel·ligent, el cap de la rebel·lió i l'amo de l'Infern, dels dimonis i dels condemnats. En resum es pot dir que els dimonis són diables subordinats i menors, mentre que el diable és el cap i el pitjor dels dimonis.
I les molt astutes temptacions que li fa són tres, aprofitant l'ocasió, doncs el diable coneix les nostres hores baixes i els seus moments oportuns, i essent el gran estafador és un mestre en presentar el mal com si fos bé, o com si no passés res cometent-lo, i en buscar concupiscències si les troba (5).
Jesucrist havia fet el miracle de poder passar 40 dies i nits sense menjar ni beure res, un miracle que no va fer en profit propi, perquè en aquest sentit no em va fer mai cap, tots els va fer a favor dels altres i sobretot responent a la fe que mostraven i que no podia quedar defraudada, sinó que aquest miracle del dejuni extrem al desert el va fer per preparar-se bé per la seva missió a la vida pública i també precisament per tal que l'ésser humà pogués vèncer les temptacions diabòliques, fent-ho en la seva pròpia persona. Per això es pot dir que el Diable, tant astut i expert en temptar i tant perillosament i perversament intel·ligent, va caure en la seva pròpia trampa a l'atrevir-se a temptar-lo.
Les tres temptacions són les tres més grans i definitives i podem reflexionar sobre quin paper tenen en les nostres vides o en la societat humana.
La primera, estant extenuat de fam i esgotat físicament al límit de la consumpció i de la mort, el diable li suggereix a Jesús que faci un miracle per a si mateix i mengi, que ja és hora. És com si li digués que és absurd que potent-ho fer, no ho faci, ja que ho necessita i és un bé per la seva naturalesa física. És la temptació de fer miracles per a la vida d'un mateix. Com si diguessim, fer màgia per satisfer les seves necessitats i desigs i la seva voluntat, de mirar per si mateix, posant les seves naturalesa i capacitats divines al servei de la seva condició humana. Però Jesús mai va fer això, va voler ser un home de veritat amb tots els seus inconvenients, privacions i sofriments, va passar fam, sed, fred, calor, cansament, soledat, angoixa, dubtes, dolors... volent compartir la nostra condició humana, es va fer en tot semblant a nosaltres, excepte en el pecat. I cal destacar que les temptacions no són pecat, sentir temptacions és humà, és caure en elles el que és demoníac. I alguns sants han arribat a dir que si no sentim i vencem temptacions no anirem al Cel, segurament volent dir que a qui el diable aparentment no tempta és perquè ja el té ben subjecte, ni que sigui per orgull. Al diable Jesús li respon que no amb una cita de la Paraula divina, l'home no viu només d'aliments terrenals sinó que viu principalment de tota paraula procedent de Déu, començant ja per la que ens cridà a l'existència i la vida, per la contínua que ens hi manté, i per totes les que ens donen tot allò que necessitem, igual com un nadó i un infant ho reben tot, sense saber-ho, dels seus pares. I està clar que en lloc de buscar els dons de Déu hem de buscar al Déu dels dons, cal buscar primer a Déu i tot l'altre se'ns donarà d'afegiment (6).
En la segona, el diable se'l emporta, amb el seu poder espiritual i físic, però perquè Jesús li ho permet, al sostre del Temple de Jerusalem i li proposa d'accelerar i fer triomfar la seva missió fent-la immediatament eficaç, allà on el precursor St. Joan Baptista aparentment va fracassar - perquè realment va complir la seva missió com Déu volia, i ja preveia que seria degut a la llibertat humana - i allà on Ell hauria de trobar innombrables oposicions, burles, fracassos, abandonaments i sofriments i fins una aparent derrota final del tot satisfactoria per a l'enemic de Déu i de la seva obra, que en realitat va ser la gran victòria divina deixant al diable del tot derrotat i aniquilat amb les seves pròpies decisions, perquè com diu St. Pau, "si ho habessin sabut, mai haurien crucificat al Senyor de la Glòria". Però el diable es va perdre ell mateix per la seva maldat i ignorància disfressada de saviesa de criatura, però la saviesa divina, molt més alta el va anorrear a ell, que volia anorrear a Jesús, just de la manera amb que havia calculat fer-ho per aniquilar-lo del tot, va ser ell el qui en va rebre les conseqüències, mentre Crist triomfava complint la voluntat de Déu Pare, pagant per nosaltres tots els nostres pecats i redimint a la Humanitat. I amb això el diable no hi comptava, tot i que potser ho sospitava, donat que va induir a les màximes autoritats jueves que estaven al peu de la Creu a proferir la més grans de totes les blasfèmies i la pitjor de les temptacions a Déu, "Si ets el Fill de Déu baixa de la creu i creurem en tu!", oferta realment infernal que comportava que no es complís la voluntat de Déu ni es redimís la Humanitat tal com ho havien profetitzat en molts llocs les Escriptures, i que fos Déu el qui obeís als homes i no els homes a Déu - en una situació molt més benintencionada però semblant, Jesús li va retreure a St. Pere que li deia que ells, els seus apòstols, nio permeterien que el crucifiquessin, pensant-se que li donava suport i li feia un bé però es va trobar amb la tallant resposta: "Fuig d'aquí Satanàs, perquè no penses com Déu sinó com els homes" - però que tot i la més terrible per ser la temptació final que era, també va ser en va.
I en aquesta segona temptació el diable usa una treta que resulta molt instructiva per a nosaltres. Pensant-se que això fa la seva proposta irresistible, usa una cita bíblica. Però per a sorpresa seva, que potser ja es veia triomfant, Jesús li respon amb una altra cita bíblica, per no confrontar la paraula inspirada divinament amb una paraula merament humana, tot i que en el fons divina, sinó amb una altre d'igual que ensenya la veritable interpretació quina ha de ser. Això hauria de ser un recordatori per a tots aquells que, com els protestants, pensen que la interpretació personal de l'Escriptura és la bona i que poden usar-la tal com l'entenen, i no com diu la tradició i el magisteri de l'Església, perquè el diable també usa fragments de l'Escriptura per temptar i per temptar amb més força (7). El que preten la segona temptació és que Jesús faci un miracle tant espectacular que hagin de creure en Ell i així s'estalvia totes les asprors, incomprensions, malentesos, oposicions i hostilitats. Però elegir aquest camí fàcil, ample i còmode és entrar en la manera de decidir que porta als pecadors humans a triar el pecat i enfonsar-s'hi cada cop més i així van cap a l'abisme, mentre que com el mateix Jesús ens diu, el camí correcte cap al Pare i el Cel, és estret, fa pujada, i és pedregós i cansat, cal esforç i molta voluntat per recórre'l seguint cadascú amb la seva pròpia creu a Jesús, que és l'únic camí cap al Cel, com és també la veritat i la vida, amb la seva pròpia Creu, segons el seus ensenyaments i exemple. La facilitat, la comoditat, la mandra no són la manera, sinó que poden esdevenir vicis i pecats. A més amb un miracle irresistible, no hi hauria lloc per a la llibertat humana ni per el mèrit. En aquest sentit Pascal deia que, per voluntat divina "en el món hi ha prou llum i prou foscor; hi ha prou llum perquè qui vulgui creure pugui creure i prou foscor per tal que qui vulgui no creure pugui no creure; d'aquesta manera l'ésser humà és veritablement lliure de decidir creure o no creure, i creure té mèrit i així té premi". I Déu proposa però no s'imposa, vol el convenciment i no pas l'obligació d'acceptar, vol la resposta confiada i amorosa i no la rendició a una força irresistible.
I la resposta de Jesús en la segona temptació és molt més profunda del que sembla: "També diu l'Escriptura: no temptaras al Senyor, el teu Déu". És a dir, en primer lloc que l'Escriptura s'ha de contrastar i interpretar segons ella mateixa, no traient-ne extractes i independitzant-los a veure què passa. Al respecte G.K. Chesterton deia ja durant el primer terç del segle XX "El nostre món actual està ple d'antigues virtuts cristianes que s'han deslligat de la seva font divina, s'han separat unes d'altres, s'han fet absolutes... i s'han tornat boges!", i això que aquest autor ja detectava ara ja fa cent anys, amb una insòlita previsió quan era encara només incipient, ara en el nostre temps és una trista, tràgica i molt absurda realitat: intencions i lleis aparentment benintencionades que exagerades al màxim i fetes absolutes porten a conseqüències tant absurds com ridícules i al final perturbadores i perverses. Per que una virtut ho sigui realment ha d'estar fermament fonamentada en el seu origen diví (8) que no s'ha de perdre mai de vista ni deixar de tenir-lo present en el pensament, ha de compaginar-se amb totes les altres virtuts, moderant-se unes a altres (9), han de ser sempre el que són, és a dir una part d'un tot i no un objectiu per si soles, i s'han de mantenir sempre en els límits de la intel·ligència, de la raó, de la lògica i del sentit comú, també donats per Déu i que Ell vol que usem per entendre i per guiar-nos en l'aplicació mesurada i honesta. Hi ha excepcions com l'amor a Déu, del que mai se'n pot tenir massa, perquè Déu és Amor "i la mesura de l'amor és estimar sense mesura" (St. Agustí).
En segon lloc la resposta de Jesús deixa clar que és temptar a Déu demanar-li que faci un miracle davant una situació que es pot evitar, on és innecesari o que es pot resoldre de forma normal per l'activitat humana. L'home no pot condicionar Déu, posar-lo al seu servei en lloc de servir-lo ell, ni demanar-li que faci accions extraordinàries per motius fútils o molt menys de vanagloria del que les demana, i ni tant sols per obtenir un resultat bo, tampoc es pot exigir o obligar-lo, que és el que es fa quan s'intenta forçar la seva intervenció a base de posar-se en perill un mateix o altres i esperar un miracle que ho arregli. Diferent és quan es resa, en que es demana però no s'exigeix, i se sap que la petició pot ser atesa o no, o contestada d'una manera diferent i més bona de la que nosaltres proposavem. A més en l'oració es demanen no tan miracles, que a vegades també es poden demanar en determinats casos com curacions o conversions, sinó accions espirituals divines, que Ell hi faci més que nosaltres, però sobretot inspirant o actuant providencialment d'una manera "normal", com quan es demana el do de la pluja o s'implora el fi d'una guerra, cosa que Déu pot fer sense recorrer a miracles sinó donant gràcies, inspirant bones voluntats o movent i canviant els cors o, almenys fomentant-ho o creant les circumstàncies adequades i les disposicions necessàries. Però sempre ho fa d'una manera que el creient ho pot entendre com un miracle i el no creient no veure-hi cap miracle, perquè realment referit als miracles es certa l'afirmació "o tot és miracle o res és miracle" (10).
En tercer lloc, en la 2ª resposta, li diu al diable que no tempti a Déu, és a dir que no el tempti a Ell. Per això aquesta temptació podria anar al final de les temptacions o com a l'Evangeli segons Sant Mateu, en el centre de les temptacions. I el diable veient-se vençut i burlat usa la seva major temptació, la final.
En la tercera i última temptació (11), enduient-se'l metafòricament, com es desprén del context, al cim d'una muntanya molt alta, és a dir fent-lo veure el món des de dalt, li ensenya els regnes i les societats de la Terra i els hi ofereix, sabent que el Fill de Déu ha vingut a alliberar-los, rescatar-los i salvar-los. El diable li fa una proposta que creu irresistible: com que els homes són pecadors, ell el diable és el seu senyor, ja que és l'amo dels pecadors i els té sota el seu poder, i així és el senyor del món pecador i dels condemnats, als qui te com esclaus ja que ells voluntariament s'han allunyat de Déu, se li han acostat amb la seva conducta i obres, i aparentment l'han elegit com aquell a qui serveixen amb els seus mals pensaments i obres. El diable li proposa a Jesús un tracte que inclou una tremenda perversió: li dona tota aquella gent, a la que prefereix concedir la llibertat i així que es compleixi la missió que Jesús ha vingut a fer el món, de forma immediata. fàcil i total, però no segons la voluntat de Déu Pare i la llibertat humana, sinó per aquell tracte amb ell. Tot això per si sol ja és molt greu, gravíssim, és com si li suggerís a Jesús que arreglés espiritualment i sanés corporalment tothom màgicament, com fent un gest amb la ma i prou, una veritable barbaritat, negant la sobirania de Déu i la llibertat humana. Així no hi haurà oposició, enfrontaments, fracassos, enemistats i mort en creu per a Jesús, que en aquest tracte ho obtindrà tot d'entrada i sense cap esforç. Però essent això ja una temptació monstruosa, el pitjor ve després, quan el que li demana a canvi d'aquesta aparent i falsa rendició el diable és l'inimaginable, que sigui Ell, que és Déu, el que es prosterni davant d'ell, el rebel, el rèprobe i el condemnat, i l'adori, perquè el diable és l'imitador, "el mico de Déu", i vol ser adorat com Déu és adorat, perquè li correspon. En aquesta temptació de "vendre l'ànima" s'insinua que el diable accepta alliberar i deixa anar tota la resta de la Humanitat a canvi de tenir en el seu poder a una única persona, a Jesús, evidentment ni que sigui només en la seva humanitat. Però si no és així, aquest intercanvi d'un per tots, però prescindit de Déu i d'una manera innoble i pecadora, implica com a mínim que li mostri reverència i submissió, ja que si no el pot tenir amb ell i sota el seu poder a l'Infern, perquè les dues naturaleses humana i divina de Jesús formen una unitat inseparable, almenys que el Fill de Déu s'humili davant d'ell i li reti adoració, és a dir que accepti fer ni que sigui un sol gest de culte satànic sense més conseqüències que el propi fet en sí. Però Jesús, que sí que anirà a la Creu i a una aparent maledicció divina, per carregar sobre seu tots els pecats humans, pagant i expiant per ells per a la salvació de molts, és a dir de tots els qui acceptin acollir-s'hi, no ho fa ni fora del pla diví, ni d'una manera espiritual com li demana el diable, ni invertint tot el sentit de les coses i de tota la Creació. I per això li respon contundentment "Fuig Satanàs! Cal adorar només a Déu i donar-li culte tan sols a Ell!", citant de nou l'Escriptura. I llavors veient-se del tot vençut el diable es va retirar de moment, esperant la seva ocasió, el moment deles tenebres, al final de la vida pública de Jesucrist, que llavors va ser la més gran i definitiva derrota del diable i els seus dimonis, la irreparable per al seu domini i pretensions.
I a continuació vingueren uns àngels enviats per Déu i serviren a Jesús. Véncer les temptacions sempre té premi, no sols la pròpia victòria que és la major de tots els premis, el no haver caigut, sinó també altres premis tant naturals com humans i sobretot divins. Jesús com a home es va deixar temptar, i temptar de veritat, no només per aconseguir aquesta victòria divina i derrota del diable, que fins al Calvari no seria la definitiva, sinó per tal que un home vencés les temptacions i així els éssers humans poguessin resistir-les, superar-les i triomfar d'elles, seguint els ensenyaments de Jesús i posant-los en pràctica, és a dir seguint-lo i imitant-lo a Ell. I ja que se'ns ha donat un tant gran do per a la nostra salvació, no el desaprofitem ni menyspreem, ans bé acceptem-lo, valorem-lo i vivim la vida que per ell se'ns proposa, no sense temptacions sinó podent-les superar sempre recorrent a l'ajuda divina per afrontar-les. Si ho fem així viurem en santedat, veurem miracles en la nostra vida i el món tindrà una dimensió meravellosa de bondat i de presència divina. Tant de bo que Déu ho així vulgui!
(1) Perquè si els nostres pares haguessin decidit emigrar a un altre país i nosaltres hi haguessim nascut, la nostra vida seria molt diferent per a bé o per a mal, i en aquest cas del pecat original la situació originada no sols es molt dolenta sinó universal i perenne.
(2) Estaven cridats per Déu a ser els seus preferits de tota la Creació, fets a la seva imatge i semblança a diferència de les altres criatures. sobre les quals els hi havia donat domini, per tal que en fossin administradors. Però temptats pel diable, en lloc d'adorar al Creador decidiren posar-se en primer lloc ells mateixos i fer la seva voluntat, com si fossin el seu propi fonament, el pecat diabòlic de l'orgull desobedient i rebel.
(3) Igual que en la societat humana aquells que cometen un o diversos delictes es troben que el món se'ls fa hosti, el delinquent es troba en que hi ha víctimes, són denunciats, perseguits, eventualment arrestats, acusats, jutjats i condemnats a penes, de la mateixa manera passa en el món espiritual, que pel pecat es torna per al pecador un món negatiu per a ell, de vindicació i de justícia, i ell no pot reparar allò que ha fet i que l'ha enemistat i fet trencar amb Déu, amb els altres, amb si mateix i amb la mateixa Natura, doncs el pecat mortal és com una lepra, el dany seu, primer insidiós es va agreujant cada cop més, portant a més a la repetició i a nous pecats, perpetuant una situació anòmala, que va a pitjor i que pronostica un final terrible.
(4) És una forma del pecat contra l'Esperit Sant la rebeldia humana total i demoníaca de dir-li al bé mal i al mal bé, al bo dolent i al dolent bo, invertint per supèrbia tot allò que ens ve donat no sols com a do diví, sinó també per la condició humana i per a llei natural. Com es podrà penedir i convertir-se qui ha integrat en la seva ment i la seva vida aquest capgirament total i absolut de tot seny i de tota bona voluntat, comptat amb que ho fa perquè ho pot fer-ho i perquè és lliure i perquè així, saltant-s'ho tot, es creu encara més lliure, quan ja s'ha endurit en aquest absurd caos infernal? I està clar que d'aquest món giravoltat el tirà és el diable, l'enemic de Déu i del gènere humà, a qui els qui prefereixen aquesta via de perdició temporal i eterna tenen com el seu ídol i maltractats i per ell ja aquí en són els seus esclaus, fins a l'horrorós, realment terrorífic, destí final que els espera per pròpia elecció.
(5) En Jesús, humanament l'home perfecte tal com Déu el volia, el vol i el voldrà, no n'hi havia cap ni en podia per tant trobar cap, a més que Jesús és alhora Déu, és Déu Fill fet home, i per tant al temptar-lo estava intentant temptar a Déu, com el mateix Jesús li deixa ben clar en una de les seves respostes. Per tant totes les temptacions havien de ser purament externes, perquè no podien tenir ni la més ínfima ressonància interior en Ell. Però en nosaltres, degut al pecat original i als seus remanents, sí que hi ha aquesta predisposició a escoltar i a ser influits pel mal i a considerar-lo desitjable. I tots els éssers infernals coneixen els nostres punts dèbils i els nostres moments dolents, la manera més eficaç de suggerir-nos-ho, i com a éssers espirituals la seva intel·ligència és molt superior a la nostra i sap com induir-nos al mal i al pecat sense que ni ho notem quasi. Per això necessitem l'ajuda de Déu per poder vèncer el mal, perquè sense Ell res podem. Recòrrer a Jesucrist, a l'Esperit Sant, a Déu Pare o a l'ajuda de la Mare de Déu i, si és el cas, dels àngels i dels sants, que actuen representant a Déu, és la única manera que tenim de resistir les temptacions i vèncer, i per això hem de resar i el Parenostre, l'oració de Jesús, ens ho diu "no permeteu que caiguem en la temptació i deslliureu-nos del mal" i a l'Avemaria també li diem a la nostra Mare del Cel, la Verge: "Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres pecadors ara i en l'hora de la nostra mort" . El beat Carlo Acutis ho va entendre molt bé quan deia que la santedat era fàcil, ja que consistia en "alçar la vista al Cel", s'enten que buscant la relació i demanant presència i ajuda.
(6) El diable és vençut, fent un símil, en aquest primer round i per tant ja no insisteix en el tema sinó que en busca d'altres progressivament, que li sembla que encara poden ser més temptadors.
(7) Ho haurien d'haver tingut en compte Luter, Zwingli, Enric VIII, Calví i tots els altres que decidiren, basant-se en precedents des de Pere Valdo, Wyclef i Hus, interpretar-ho no segons el sentir tradicional i majoritari de l'Església, sinó en les seves pròpies interpretacions, és a dir al seu gust, com ho va fer el mateix diable al desert, i això porta invariablement a que sigui segons els seus interessos, quan al mateix Nou Testament en el cas de l'eunuc etíop que llegeix a Isaïes quan St. Esteve li pregunta si entèn allò que llegeix, respon amb tota humilitat i sinceritat "com ho puc entendre si ningú m'ho explica?" i que això mereix que el seu interlocutor no només li expliqui que es refereix a Jesús sinó que es decideix ja a batejar-lo quan li ho demana, veient-lo prou preparat per la seva bona disposició a ser ensenyat. I no recordant tampoc es líders protestants que és el mateix St. Agustí, tan valorat com malentès per ells, qui diu que no és la Bíblia la que ens fa creure en l'Església, sinó que és l'Església la que ens fa creure en la Bíblia, aquest és l'ordre correcte, perquè és l'Esperit Sant qui ens porta cap a Jesucrist i ens fa entendre'l bé i és aquest qui ens porta cap a Déu Pare.
(8) La Revolució Francesa va usar el que sembla ser un antic lema cristià dels primers segles, "Llibertat, fraternitat i igualtat" - que vindria d'igualtat com a fills tots del mateix Pare, fraternitat com a germans tots del mateix Fill i llibertats com a participants tots del mateix Esperit" - caigut en desús i bastant oblidat, i el que va fer va ser privar-lo de tota connexió divina, amb la qual cosa no s'entenia perquè eren 3 i no 1, 2 o molts, i proposar-lo "perque si", que tampoc deixava clar d'on sortia ni el perquè ni els objectius que es proposava. Sense el seu sentit en Déu i havent-les independitzat de tot l'altre com un lema complet i total, aquestes aparentment inofensives i benèvoles idees van portar a la guillotina dels opositors i de la gran majoria dels propis revolucionaris, a una gran tirania i a guerres internes i externes continues durant un quart de segle.
(9) Ja havia observat Aristòtil que en la vida humana la virtut equilibrada solia estar en el mig de dos extrems viciosos i desequilibrats i hi ha poques o molt poques excepcions a això.
(10) En un debat radiofònic amb un intel·lectual ateu destacat, aquest veient-se vençut en els arguments li va dir exasperat a Chesterton "Jo creuria si de sobte tota la realitat es sacsegés, el cel s'obrís i una veu digués: Sóc Déu!" al que el gran apologista catòlic li va contestar "No! Quan ja hagués passat vostè es diria: Hi ha hagut un terratrèmol i he sofert una alucinació". El qui vol creure ho fa fins i tot sense veure, que té més mérit, i al qui no vol creure ni que baixés un àngel del Cel o algú ressuscités d'entre els morts i ho veiessin , no se'l creurien, com va passar amb Nostre Senyor Jesucrist. No és tant que els miracles portin a la fe, tot i que en ocasions pot succeir així, com que la fe porta a que hi hagin miracles a la vida, "si tinguessin un bri de fe...".
(11) En la mentalitat jueva, repetir una afirmació o acció simbòlica tres vegades indicava un compromís total, absolut i irrevocable amb allò, ja fos negar com St. Pere o temptar com el diable. Però Déu sap vèncer aquestes impossibilitats humanes, i a St. Pere li permet revocar-ho pel senzill i inesperat mètode de preguntar-li, ja després de ressuscitat, si l'estima i permetent que St. Pere ho repeteixi tres vegades, és a dir s'impliqui de forma irreversible en que l'estima i més que els altres. I el mateix Jesús li diu també 3 vegades "Pastura les meves ovelles", confirmant-lo també definitivament en el seu càrrec de cap de l'Església, contra la qual no prevaldran les envestides de l'Infern, tot i que les haurà de suportar i sofrir fins a la fi del món. En la narració el diable també s'afirma ell mateix sense volta enrere com a temptador dels sants i de tots els éssers humans, al repetir-li tres cops la temptació.
.jpg)
