L'apogeu cristià històric

L'apogeu catòlic

En general 

s. I - 1054 Gran Església* 

313 - ... Roma cristiana

756 - 1870 Estats Pontificis  

962 - 1806 Sacre Imperi Romà Germànic 

1415 - 1999 Imperi Portuguès 

1492 - 1976  Imperi Espanyol 

1534 - 1980 Imperi Francès 

Edat Antiga 

313 - 637 Jerusalem cristiana**

313- 638 Antioquia cristiana 

313 - 642 Alexandria cristiana 

330 - 1453 Constantinoble cristiana 

Edat Mitjana 

800 - 843 Imperi Carolingi 

1098 - 1268 Antioquia cristiana  

1099 - 1187 Jerusalem cristiana 

1198 - 1216  Innocenci III, apogeu temporal del papat 

1204 - 1261 Regne Llatí a Constantinoble, desprès de la conquesta croada 

1229 - 1244 Jerusalem cristiana

Edat moderna 

1580 - 1640 Unió Ibèrica dels imperis espanyol i portuguès

Edat contemporània

1798 - 1801 Alexandria cristiana (francesa) 

1804 - 1867 Imperi Austríac 

1867 - 1918 Imperi Austro-Hongarès 

1882 - 1922 Alexandria cristiana (britànica)***  

1917 - 1948 Jerusalem cristiana (britànica) 

1918 - 1923 Constantinoble cristiana (britànica, francesa i italiana)****

1929 Estat del Vaticà 

Com que es tracta de veure l'apogeu, no es tenen en compte aquí fets negatius com l'exili del papat (1305 - 1378), el Cisma d'Occident (1378 - 1417), el trencament de la Cristiandat occidental a partir de 1517 consumat definitivament el 1648, etc. 

* Església catòlica i ortodoxa unides, sols amb la separació de les orientals a partir dels s. V-VI 

** Prenent com a data d'inici l'Edicte de Milà, que donava llibertat al Cristianisme a l'Imperi Romà 

*** En realitat la presència britànica dominà fins 1936

**** Els italians des de 1919 i entre 1921 i 1923 també grecs  

Europa: Grècia, Roma, el Cristianisme i la voluntat de ser

Roma és el centre del Catolicisme i en sentit ampli de la Cristiandat com la
reconeguda com la primera entre les 5 seus patriarcals establertes als inicis

Europa és el resultat del pensament i art grecs, del Dret i enginyeria romans i de la religió i la mentalitat cristiana, amb una decidida voluntat de ser i per tant de defensar-se. 

Així han tingut i tenen molta importància a Europa els filòsofs Plató i Aristòtil, el metge Hipòcrates i obres d'art com el Partenó, a més de molts altres pioners de la filosofia i la ciència, sense oblidar la democràcia d'Atenes en temps de Pericles. 

De Roma l'alfabet llatí i el mateix idioma llatí que no sols ha evolucionat a les llengües romàniques sinó que ha sigut llengua litúrgica i de cultura i ha influït força en l'anglès, així com el Dret codificat per Teodosi II i Justinià, les obres d'enginyeria com vies i aqüeductes, el mateix Imperi Romà com element unificador de tot el món mediterrani.

 

El Cristianisme, amb la preparació de tot l'Antic Testament, amb Abraham, Moisès, David, Elies, entre molts, s'estableix amb Jesucrist i les figures fonamentals són Ell i la seva mare la Verge Maria, amb tots els sants del Nou Testament, especialment les figures de St. Josep, St. Joan Baptista, St. Pere i St. Pau, St. Joan i els altres apòstols, els evangelistes, els màrtirs i els apologistes, els primers teòlegs com Tertul·lià i Orígenes, així com Constantí, Teodosi, St. Jeroni (la Vulgata) i St. Agustí,  Clodoveu, St. Benet, Justinià, Carlemany... i els primers bisbes de Roma, aviat papes com St. Lleó, St. Gregori i St. Lleó, St. Gregori VII, Urbà II, fins arribar al zènit del segle XIII, amb l'apogeu del papat amb Innocenci III i -  amb el precedent de St. Bernat -  una plèiade de grans sants com St. Domènec, St. Francesc, St. Abert, St. Ferran, St. Lluís, St. Bonaventura, St. Tomàs d'Aquino...essent també el gran segle de les catedrals gòtiques. 

Segons es pot comprovar, el Cristianisme en la seva expansió mundial ha experimentat una sèrie de circumstàncies que l'han fet principalment europeu. Perquè si haguès tingut més èxit cap a l'Est, potser avui les seves formulacions serien diferents i el seu excipient - perquè la seva essència seria la mateixa - seria oriental, persa, indi i xinès. Perquè fins i tot de la manera com va anar històricament, en un moment donat, als segles al voltant del segle IX, l'Edat d'Or d'Àsia, l'Església de l'Est sobretot nestoriana, s'estenia sobre una extensió de terres molt major i amb una població molt més gran i amb una cultura superior, ja que incloïa Pèrsia, la Índia, Àsia Central amb la pujant Ruta de la Seda, i Xina, uns centres econòmicament molt per sobre de Bizanci i Europa, i amb una civilització més avançada i un futur aparentment més prometedor, tant per aquells països com pel Cristianisme oriental, tot i que allà malgrat la conversió de tribus tungús i mongolesl'Església hi era menys nombrosa i poderosa, ; però sobretot la gran revolta d'An Lushan (755 - 763)  i el gir antiestranger i massacres al Tang final (840 - 879) la debilitaren molt, i les campanyes i matances de Tamerlà a la 2ª meitat del s. XIV quasi acabaren amb ella. 

Per tant aquells que més han influït en la civilització europea els podem resumir en tres o quatre llegats, si es té encompte l'aportació germànica, i en unes quantes batalles decisives, sobretot les que significaren un enfrontament entre Occident i Orient, amb victòria occidental. 

480 aC Batalla naval de Salamina (1) 
            Himera  

331 aC Gaugamela, Alexandre Magne  

207 aC Metaure 

202 aC Zama. Escipió l'Africà 

312 Pont Milvi, Constantí 

451 Camps Catalàunics, Aeci  

673 - 677 Setge àrab de Constantinoble 

717 - 718 Setge àrab de Constantinoble 

722  Covadonga, Pelai 

732   Batalla de Poitiers. Carles Martell 

969  Destrucció de l'Imperi Khazar, Sviatoslav de Kiev 

1212 Las Navas de Tolosa 

1340 Salado 

1380 Kulikovo. Dmitri Donskoi i St. Sergi de Radonezh 

1456 Setge de Belgrad, Janos Hunyadi i St. Joan de Capistrano

1520 Otumba, Hernán Cortés

1521 Tenochtitlan, Hernán Cortés  

1529  Setge de Viena.

1532 Cajamarca, Francisco Pizarro 

1552 Conquesta russa de Kazan 

1556 Conquesta d'Astrakan 

1565 Setge de Malta.

1571 Batalla naval de Lepanto. Joan d'Àustria 

1582 Batalla del riu Irtysh, Yermak, inici de la conquesta de Sibèria 

1683 Segon setge de Viena, Jan III Sobieski "Veni, vidi, Deus vicit"

1783 Conquesta del kanat de Crimea, Grigori Potiomkin  

1920 Batalla de Varsòvia, el "miracle del Vístula", Jozef Pilsudski 

No es tenen en compte les terribles batalles de les Primera i Segona Guerres Mundials (1914 - 1945) ja que no eren pròpiament enfrontaments entre Occident i Orient, sinó lluites internes europees, que també van fer molt mal, però, a tota Europa en el seu conjunt, amb el dessagnament repetit dues vegades de la seva població (2), i la pèrdua de poder mundial i dels seus imperis. He fet una excepció amb la batalla de Varsòvia perquè va salvar a Europa de l'extensió del comunisme a Polònia i també a Hongria i  Alemanya, que havien tingut revolucions soviètiques el 1919, i si s'haguès estès a elles, es podria haver anat generalitzant, com es temia, a tot l'espai europeu (3). 

A vegades Europa va ser ajudada per batalles externes a ella, com la d'Ardebil (730), del Talas (751), Bagdad (1258), Angora (1402)... 

I també hi ha terribles derrotes com Yarmuk (636), Guadalete (711), Manzikert (1071), Hattin (1187), el riu Kalka (1223), Kiev (1240), la caiguda de Constantinoble (1453) i algunes més (4)... però aquí es tracta de la defensa i expansió d'Europa, no de la seva conquesta, per la qual cosa es citen les victòries decisives, tot i que tant la Península Ibèrica com Rússia i els Balcans van sofrir l'ocupació musulmana, particularment llarga en el cas de la primera. 

(1) Com deia José Maria Pemán en una observació "Europa i Àsia, que no estan separades geogràficament, sí que estan separades històricament, pel resultat de la batalla naval de Salamina". I té raó, perquè si el resultat haguès estat el contrari, Europa i Àsia probablement haguessin format una unitat geopolítica i cultural sota predomini asiàtic i Europa seria nomès allò que geogràficament és, un apèndix peninsular d'Àsia. 

(2) Veritables massacres sense sentit de centenars de milers i en ocasions de milions de persones, com les batalles de Verdún (1916), del Somme (1916), l'ofensiva Brusilov (1916), la Guerra Civil Russa (1917 - 1922), el setge de Leningrad (1941 - 1944), Stalingrad (1942 - 1943)... i en ocasions per decisions polítiques sense batalles ni guerra com el Holomodor (1932 - 1933) que va afectar a Ucraïna i el Kazakhstan... 

(3) I es ben sabut que el comunisme és la ideologia que ha causat més milions de morts a tot el món entre els seus propis ciutadans, a Xina, la URSS, Cambodja i molts altres països.  

(4) Algunes tan modernes com la Guerra Russo-Japonesa de 1904-05 amb la decisiva batalla naval de Tsushima (1905), però el Japó ja llavors estava tan modernitzat i occidentalitzat que no es pot considerar pròpiament una confrontació Occident-Orient, a no ser en el tema religiós, de molt poca importància en aquesta guerra. 

La situació actual i els futurs pronosticats

Els futurs predits per al segle XXI, que ens poden fer entendre millor la situació actual del món

Aldous Huxley (1894 - 1963), Un món feliç (1932) 

George Orwell (1903 - 1950), Mil nou-cents vuitanta-quatre (1949) 

Milovan Djilas (1911 - 1995), La Nova Classe: una analisi del sistema comunista (1957) 

Heinz von Foerster (1911 - 2002), en un article a la revista Science (1960) va predir que, seguint el seu creixement exponencial, la població humana seria infinita (!) el 13 de novembre de 2026, casualment el dia del seu 115è aniversari, predicció coneguda com l'Equació del Dia del Judici Final 

Arthur C. Clarke (1917 - 2008),  Perfils del futur (1962), 2001: Una Odissea de l'espai (1968)  i 20 de juliol del 2019: la vida al segle XXI (1986), massa optimisme científico-tecnològic, desmentit per la realitat   

Spiro T. Agnew (1918 - 1996), als anys 1970s ja pronosticava una invasió massiva de inmigrants del Tercer Món a Europa i Occident i recordava el paper central del Pròxim Orient en general i de l'Iran en particular en la geoestrategia mundial

Aleksandr Solzhenitsyn (1918 - 2008)

Ota Sik (1919 - 2004): "La situació actual durarà 20 anys, un període curt a nivell històric però llarg per a una vida humana" (declaracions, 1969) 

Isaac Asimov (1920 - 1992), prediccions de futur força encertades del món en 50 anys, el 2014 (1964) i 35 anys endavant, el 2019 (1984)  

Mikhail Voslensky (1920 - 1997), La Nomenklatura (1980) 

Jean-Jacques Servan-Schreiber (1921 - 2006), El desafiament americà (1967) i El desafiament mundial (1980), en el primer parla del món habitual als anys 1950s i 1960s, en el segon ja mostra la molt diferent situació actual a partir dels anys 1970s

Igor Shafarevich (1923 - 2017)

Jean Raspail (1925 - 2020), El desembarcament (1973) 

Alvin Toffler (1928 - 2016), El shock del futur (1970) i La tercera onada (1980), el primer llibre encara considera un futur previsible als anys 1950s i 1960s, en el segon ja tracta temes de l'evolució cap a la situació actual molt diferent de la imaginada 

Aleksandr Men (1935 - 1990) 

Vaclav Havel (1936 - 2011) i altres, el manifest Carta 77 (gener 1977)  a Txecoslovàquia

Adrian Berry (1937 - 2016), Els propers 10 000 anys: el futur de l'home a l'Univers (1974), el progrès científic i tècnic encara pensat als primers anys 1970s  

Andrei Amalrik (1938 - 1980), llibre Sobreviurà la URSS fins 1984? (1970) 

John A. Leslie (1940) 

Brandon Carter (1942), argument del Judici Final (1983) sobre la duració de la Humanitat 

Eduard Limonov (1943 - 2020) a principis dels anys 1990s, just desprès de la dissolució de la URSS, ja parlava del que succeïria en el futur, com una llarga guerra entre Rússia i Ucraïna 

John Richard Gott (1947), càlcul de que el Mur de Berlín no duraria 24 anys més (1969) aplicant el principi de mediocritat o principi de Copèrnic, que més tard va aplicar a la duració de l'existència de la Humanitat (1993) 

Stéphane Courtois (1947), El Llibre Negre del comunisme: crims , terror i repressió (1997) 

Nick Bostrom (1973) 

Totes aquestes perspectives de futur semblen indicar que tant important com la caiguda del comunisme europeu als anys 1989 - 1991, o potser més, va ser la crisi econòmica, política i social iniciada a partir de la crisi mundial del petroli del 1973, amb l'ascens dels països àrabs de l'OPEP, que va canviar totalment la política mundial, canvi accelerat a partir de la caiguda del shah a Iran i l'inici del govern dels aiatollahs a principis de 1979  i, a finals del mateix any , la invasió soviètica de l'Afganistan, preparada des de l'any anterior, que va iniciar la llarga crisi d'aquest país, que encara perdura

Dones del segle XXI

La nova generació de dones per aquest segle. 

Alguns exemples: 

Carla Restoy

Dolores Hart (1938) 

Chantal Delsol (1947) 

Maria Vallejo-Nágera (1964) 

Nicole Kidman (1967) 

Maria Corina Machado (1967)

Millie Stegman (1968) 

Marine Le Pen (1968) 

Ayaan Hirsi Ali (1969)

Edita Majić (1970)

Asia Bibi (1971) 

Maria del Himalaya (1973)

Giorgia Meloni (1977) 

Amada Rosa Pérez (1977) 

Karyme Lozano (1978) 

Sophia Kuby (1981) 

Tamara Falcó (1981)

Izanami Martinez (1984) 

Larissa Murphy (1985)  

Lila Rose (1988) 

Candace Owens (1989)

Carlota Valenzuela (1992)

Maria Pombo (1994) 

Paula Vega (1995) 

Sor Marta* (1996)

 

Carla Restoy (1996)

 

Eva Vlaardingerbroek (1996) 

Marin Minamiya (1996) 

Sofia Carreón (1998)

Ada Lluch (2000) 

"La millor estrategia en la naturalesa és ser el més conservador possible" - Werner Heisenberg (1901 - 1976), físic alemany, mecànica quàntica de matrius i principi d'indeterminació

* Marta González Cambronero 

Tipus de sacerdots literaris

Tipus de sacerdots i les versions literàries, classificats per estils personals.  

Abans que res, dos llibres d'estudi general del tema dels sacerdots en la literatura: 

Aspectos sociales y educativos del personaje sacerdote en la literatura española del siglo XX (2009) de Vicent Torres Aguado (1956) 

Vasijas de barro. La figura del sacerdote en la literatura contemporánea (2011) de Guadalupe Arbona Abascal (1965) i Paloma Fanconi Villar 

Es tracta de respondre a les preguntes Com ens veuen? I com ens veiem nosaltres? O com veiem el món?  En faig una relació agrupada per característiques comunes de sacerdots i/o escriptors. 

Estil personal 1 

Sacerdots com l'abbé Prévost, Lorenzo da Ponte, Jacint Verdaguer, Robert Hugh Benson, José Luis Martin Vigil, bisbe Eduardo Pironio, Manuel Carreira 

Autors i llibres:

- Abbé Prévost (1697 - 1763), Manon Lescaut (1731) 

- Alessandro Manzoni (1785- 1873), I promessi sposi (1827) 

- Jacint Verdaguer (1845 - 1902), Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (1889), En defensa pròpia (1895)  

- Emilia Pardo Bazán (1851 - 1921), Los pazos de Ulloa (1886) 

- Santiago Rusiñol (1861 - 1931), El místic (1903) 

- Robert Hugh Benson (1871 - 1914), Lord of the World (1907) 

- Bruce Marshall (1899 - 1987), Father Malachy's miracle (1931), All glorious within (1944), The      World, the Flesh and the Father Smith (1945), Satan and cardinal Campbell (A thread of scarlet,          1959), Father Hilary's holiday (1965)

- Anthony Boucher (1911 - 1968), The quest for Saint Aquin (1951) 

- Gilbert Cesbron (1913 - 1979), Les saints vont en enfer (1952), un títol provocatiu (1)  

- Jose Luis Martin Vigil (1919 - 2011), Los curas comunistas (1973), Muerte a los curas (1978)  

 

Estil personal 2 

Sacerdots com Lope de Vega, P. Joseph, Tirso de Molina, Richelieu, cardenal de Retz, el P. Isla, el P. Coloma, John O'Connor (model del P. Brown de Chesterton) 

Autors i llibres:  

Cardenal de Retz (1613 - 1679), Mémoires (1717) 

José Francisco de Isla (1703 - 1781),  Historia del famoso predicador fray Gerundio de Campazas   (1758)

Benito Pérez Galdós (1843 - 1920), Tormento (1884) i Fortunata y Jacinta (1887)

Luis Coloma (1851 - 1915), Pequeñeces (1890, 1891), Jeromin (1902) 

Walter M. Miller (1923 - 1996), A Canticle for Leibowitz (1959) 

Estil personal 3 

Sacerdots com Athanasius Kircher, B.J. Feijoo, Vivaldi, Talleyrand

Autors i llibres:  

- Juan Valera (1824 - 1905), Pepita Jiménez (1874), Doña Luz (1879) 

- Miguel de Unamuno (1864 - 1936), San Manuel Bueno, mártir (1931) 

- Miquel Llor (1894 - 1966), Laura a la ciutat dels sants (1931)

- A.J. Cronin (1896 - 1981), The keys of the Kingdom (1941) 

- Graham Greene (1904 - 1991), The power and the glory (1940), Monsignor Quixote (1982) 

- Josep Maria Gironella (1917 - 2003), La duda inquietante (1988) 

- Miguel Delibes (1920 - 2010)

- Neil Boyd (1932), Bless me, Father (1977)

- Jonathan Morris (1972), The promise (2008), God wants you happy (2011)   

 

Estil personal 4. 

Sacerdots: Calderón de la Barca, Malebranche, Giuseppe Mezzofanti, Balmes, Torras i Bages

Autors i llibres:  
- Leopoldo Alas "Clarín" (1852 - 1901), La regenta (1884)

- Morris West (1916 - 1999), The devil's advocate (1959), The shoes of the Fisherman (1963)

- Camilo José Cela (1916 - 2002), Mazurca para dos muertos (1983)

- Luigi Santucci (1918 - 1999), Lo zio prete (1951) 

- Andrew M. Greeley (1928 - 2013), Love and play (1975), The cardinal sins (1981), Thy brothers's      wife (1982),  Confessions of a parish priest (1986),  The priestly sins (2001), Priests: A calling i      in  crisis (2004)

- William Peter Blatty (1928 - 2017), The exorcist (1971) 

- Maria Vallejo-Nágera (1964), novel·la juvenil no publicada sobre un sacerdot (2)

Estil personal 5 

Sacerdots com Luis de Góngora, Alexandre de Rhodes 

Autors i llibres:

- Paul Anthelme (1851 - 1914), Nos deux consciences (1902) i la pel·lícula "I confess" (1953)   

- Armando Palacio Valdés (1853 - 1938), La fe (1892)

- Shusaku Endo (1923 - 1996), Chinmoku (Silenci, 1966) 

- Colleen McCullough (1937 - 2015), The thorn birds (1977)  

Estil personal 6 

Sacerdots com B. Gracián, Bossuet, Fénelon, St. J.H. Newman, Carmelo Elorduy, Camilo Torres, Jerzy Popieluszko   

Autors i llibres:   

- St. John Henry Newman (1801 - 1890), Apologia pro vita sua (1864) 

- Pedro Antonio de Alarcón (1833 - 1891), El escándalo (1875) 

- José Maria de Pereda (1833 - 1906), Peñas arriba (1895) 

- Gabriel Miró (1879), Nuestro padre San Daniel (1921), El obispo leproso (1926) 

- Ramón J. Sender (1901 - 1982), Réquiem por un campesino español (Mosén Millán, 1953) 

- Anthony Burgess (1917 - 1993), Earthly powers (1980) 

Estil personal 7 

Sacerdots: Santos Beguiristain, José Luis Martín Descalzo, Antoni Llidó 

 

Són persones molt variades i sovint pintorescos. Es diu d'ells que en el fons tenen el veritable poder. Però el seu poder és discret i fins ocult, per posar un exemple seria com un nadó, que és el rei de la casa, perquè tots estan per ell, ho rep tot sense cap necessitat d'esforç per part seva, i té tot el futur per davant, unes possibilitats il·limitades de ser gairebé tot allò obert als éssers humans. En les persones adultes es tracta de que molt freqüentment tenen poder econòmic, o bé poder per relacions, per estar en un grup molt col·laboratiu que s'ajuden mútuament i se senten solidaris pel motiu que sigui, o perquè tenen molta sort, cauen bé de natural o estan en el lloc i moment adequats. 

Autors i llibres: 

- Émile Zola (1840 - 1902), La faute de l'abbé Mouret (1875) 
- Georges Bernanos (1888 - 1948),  Sous le soleil de Satan (1926), Journal d'un curé de campagne      (1936) 

- Henry Morton Robinson (1898 - 1961), The cardinal (1950) 

- Giovannino Guareschi (1908 - 1968), Don Camillo (1948), Don Camillo e il suo gregge (1953),  Il   compagno Don Camillo (1963), Don Camillo e i giovanni d'oggi (1969)...

- Santos Beguiristain (1908 - 1994), Por esos mundos de Dios (1950)

- Gonzalo Torrente Ballester (1910 - 1999), Los gozos y las sombras (1962)

- Michel de Saint Pierre (1916 - 1987), Les nouveaux prêtres (1964) 

- Josep Maria Ballarin (1920 - 2016), Mossèn Tronxo (1989) 

- José Luis Martín Descalzo (1930 - 1991), Un cura se confiesa (1961)

- Umberto Eco (1932 - 2016), Il nome della rosa (1980)  

Estil personal 8

Sacerdots com Matteo Ricci, Jean Meslier, Charles Joseph de Harlez, Camillo Valota i Ottorino Davighi (aquests dos, models pel Don Camillo), abbé Pierre, Jerónimo Podestá, Jesús Urteaga   

Els d'aquest tipus humà són capaços de tot, tant del més bo i millor, la santedat de vida més alta, com també del pitjor, com portar una doble vida o servir interessos aliens ocults o cometre els pitjors crims, i com capaços de tot també poden portar una vida normal i correcta. Però sempre deixen un gran impacte en la societat, com dipositaris que són d'un gran poder natural sobre els altres, sobretot amb les seves accions i interaccions en general. Jean Meslier, portant una vida discreta i aparentment vàlida, externament complia raonablement bé les seves funcions parroquials però en el seu fons interior no creia o es va anar separant de tot allò que feia, que per ella era tot aparença, guardar les formes, voler quedar bé per mantenir la seva reputació i forma de guanyar-se la vida i no ficar-se en problemes,  amb l'agreujant de deixar un testament que era tota una declaració d'ateïsme i d'atac a la fe i a la religió, molt celebrat pels ateus i llibertins del segle XVIII. L'anticlerical autor portugès Eça de Queirós, que va escriure la seva obra per atacar a l'Església i al Catolicisme va presentar un protagonista que no es pot dir que no ss'hagi vist mai en la realitat, desgràciadament n'hi ha hagut casos. Aquests caràcters, que deixats a si mateixos i a la seva voluntat poden arribar a ser contradiccions vivents, com Lev Tolstoi (3), són l'estil humà més atret per l'atractiu sexual i la bellesa femenina i per l'exercici de la sexualitat. Però si aconsegueixen sublimar aquesta tendència en positiu poden arribar a les més altes cotes de bondat, santedat i dedicació als altres en la caritat cristiana, tot i que en el seu cas compagina més bé amb una vocació familiar i dedicada als afers humans com St. Tomàs More. Si se sent cridat a una vocació eclesiàstica o religiosa, el millor per ells és que sigui una vida molt activa i especialment en destins exòtics, per tal que el seu instint d'esforç es pugui utilitzar i perquè els atreu molt l'exotisme, especialment l'oriental i en concret l'Extrem Orient.    

Autors i llibres: 

- Jean Meslier (1664 - 1729), Testament (1762)

- Jean Jacques Rousseau (1712 - 1778), Profesion de foi du vicaire savoyard (1762) 

- Lev Tolstoi (1828 - 1910), Confessió (1879 - 1882), El que crec (1884),  El regne de Déu és en          vosaltres (1894), Resurrecció (1899),  

- Eça de Queirós (1845 - 1900), O crime do padre Amaro (1875) 

- James Joyce (1882 - 1941), Dubliners (1914), Araby (1914)

- Camillo Valota (1912 - 1998), model de Don Camillo

- Ottorino Davighi (1920 - 1999), model de Don Camillo  

- José Jiménez Lozano (1930 - 2020), Cartas de un cristiano impaciente. Antologia 1965-1968 (2023)  

- Vladimir Volkoff (1932 - 2005), L'hôte du Pape (2013)

- Jorge Sáez Criado (1978), Llorando sangre (2015), Apocalipsis (2020)   

Altres sacerdots de vides especials que no he posat a la classificació podrien ser José Miguel de Barandiaran (1889 - 1991), Antonio Hortelano (1921 - 2009), Carlos Mujica (1930 - 1974), Manuel Musallam (1938), Jean-Marie Benjamin (1946), Paolo Dall'Oglio (1954 - desaparegut 2013), però no són tan coneguts. 

(1) Quan de noi vaig veure aquest títol en un llibre, em va semblar una horrorosa blasfèmia, un capgirament quasi com un pecat imperdonable. Però el contingut de la novel·la és diferent i no té a veure amb aquella meva impressió, ja que es tracta de sacerdots que van a les pitjors situacions humanes per exercir allà el seu ministeri, com a New York hi ha un barri anomenat Hell's Kitchen, que era famós per l'ambient de prostitució, múltiples homicidis, drogadictes, pobresa i marginació i en el que hi havia actuant diverses organitzacions caritatives. O com St. Damià va viure amb els leprosos a l'illa de Molokai on en la península de Kalaupapa hi havia una zona on estaven confinats sense poder sortir-ne, fins que al cap de molts anys de conviure amb ells es va contagiar i va morir de lepra. Molts sacerdots han decidit compartir les situacions més difícils i perilloses per exercir entre els més necessitats i ajudar en tot el que poden. I hi ha una dita de sants: "El purgatori (o l'infern) s'ha de passar en aquesta vida o en l'altre".  

(2) La seva novel·la, en la que un sacerdot era el dolent de la trama, va quedar segona en un certàmen literari i, tot i que en aquell premi es publicava la novel·la guanyadora i normalment també la finalista, en el seu cas no li van publicar. I desprès de la seva conversió a Medjugorje va adonar-se'n que allò va ser providencial, perquè el seu canvi de visió del món i d'idees van ser complet, i s'haguès sentit molt culpable si tinguès publicada aquella novel·la anticlerical i quasi anticristana. Però la gràcia de Déu  no sols va ser més forta que la seva incredulitat sinó que també va actuar protegint-la amb antelació. 

(3) Tolstoi a base de sumar tota mena d'incoherències, és va convertir en una contradicció vivent: militar i escriptor de grans llibres sobre el servei militar, batalles i guerres, va esdevenir pacifista i no-violent a ultrança i en els seus últims anys un crític ferotge de l'Estat. Aristòcrata per família va acabar avorrint als nobles, sobre els quals també havia escrit molt, rebutjat la propietat de béns, i vivint i vestint com un camperol. Casat i pare de 13 fills amb la seva dona, va acabar menyspreant les relacions sexuals i el sexe.  Religiós de jove i tota la vida, als 40 i pocs anys va tenir una crisi espiritual que el va portar a la desesperació i gairebé al suïcidi, de la que va sortir amb les idees canviades que van donar lloc a tot els altres canvis, i va anar tan lluny que es va fer excomunicar per l'Església Ortodoxa. Gran novel·lista de talla i fama mundials, va considerar les novel·les com a vanitat i coses sense valor, cosa que li va portar a noves discussions amb la seva dona. Un lema seu és que totes les persones i famílies felices són iguals, però les infelices són totes diferents, cadascuna a la seva manera (com la veritat és una i els errors són molts i molt variats). I a la seva vellessa a Russia se'l considerava alhora un tresor nacional i una vergonya pública. I és que si un religiós d'aquest tipus pot ser un laic i un ateu disfressat com Meslier, també com Tolstoi un laic d'aquest tipus pot ser un religiós sui generis. Si no s'obren a Déu, no es deixen guiar i cedeixen a les seves idees i impulsos, els d'aquesta classe acaben essent paradoxals, persones en revolució permanent i en lluita constant amb si mateixes, o que senzillament no estan al seu lloc. 

Biblioteca cristiana

Els llibres necessaris: 

Bíblia catòlica o interconfessional 

Catecisme de l'Església Catòlica 

Magisteri de l'Església Catòlica (Enchiridiom symbolorum) - Heinrich Denzinger 

Pares apostòlics: Didakhé, Cartes de St. Climent Romà i de St. Ignaci d'Antioquia i El Pastor d'Hermas 

Apologistes del segle II, especialment les dues Apologia i el Dialogus cum Tryphone Judaeo de St. Justí  

Kata aireseon o Adversus haereses (180) - St. Ireneu 

Obres de Tertul·lià i Orígenes 

Confessiones (398) i De Civitate Dei (426) - St. Agustí

Regula monachorum (540) - St. Benet de Núrsia 

Regula pastoralis (592) - St. Gregori Magne

 

Climax Paradisi o Scala (c. 600) - St. Joan Clímac 

Scivias (1152) - Sta. Hildegarda de Bingen 

Summa contra gentiles (1265) i Summa Theologica (1274) - St. Tomàs d'Aquino 

De imitatione Christi (1423) - Tomàs de Kempis

Exercitia spiritualis (1548) - St. Ignasi de Loyola 

El libro de la vida, Camino de perfección, Las moradas (El castillo interior), Fundaciones i poesia  de Sta. Teresa de Jesús 

Subida del Monte Carmelo, Noche Oscura, Cántico espiritual i Llama de amor viva, les poesies i els comentarsis, de St. Joan de la Creu

Introduction à la vie dévote (1619) - St. Francesc de Sales

Le glorie di Marie (1750) - St. Alfons Maria de Liguori

Traité de la vraie dévotion a la Sainte Vierge  (1843) - St. Lluís Maria Grignon de Montfort

Apologia pro vita sua (1864) - St. Joan Enric Newman 

Fin du monde présent, Mystères de la vie future (1881) - Charles Arminjon  

Relats sincers d'un pelegrí al seu pare espiritual (El pelegrí rus, 1884) - anònim 

Histoire d'une âme (1898) - Sta. Teresa del Nen Jesús 

Heretics (1905) - G.K. Chesterton 

Orthodoxy (1908) - G.K. Chesterton 

L'àngel bó. Devocionari breu (1919) - Eudald Serra i Buixó 

Guia del cristià (1923) - Eudald Serra i Buixó 

The everlasting man (1925) - G.K. Chesterton 

Manual de Historia Eclesiástica (1942) - Bernardino Llorca 

The Case for Christianity (1943) - C.S. Lewis 

Para salvarte (moltes edicions ampliades des dels 1940s) - Jorge Loring 

El hecho extraordinario (1951) - Manuel García Morente 

Mere Christianity (1952) - C.S. Lewis 

Catecismo de la Doctrina Cristiana del segundo grado, texto nacional (1958) 

The four loves (1960) - C.S. Lewis 

Dieu existe, je l'ai renconté (1969) - André Frossard 

Síntesis de espiritualidad catòlica (1988) - José Rivera i José Maria Ibarburu 

Rome sweet Rome (1993) - Scott Hahn i Kimberly Hahn 

The unexpected way: on converting from Buddhism to Catholicism (2002) - Paul Williams 

Tinieblas tibetanas: del yoga y el mandala al femicidio ritual (2021) - Federico Highton  

Llibres de Fabrice Hadjadj, Scott Hahn i Peter Kreeft 

 

Sacerdots literaris

Tipus literaris de sacerdots, dels més moderns als més antics. Ignoro si n'hi ha de més moderns, però segur que sí, com n'hi ha més de la mateixa època i anteriors. La selecció que faig és aquesta: 

Mossèn Tronxo de Mn. Josep Maria Ballarín (1920 - 2016) 

Mossen Tronxo (1989), reeditat en una nova edició el 2011 

Protagonista del llibre humorístic del seu nom, Mossèn Tronxo està basat en el seu company i amic Mn. Ramon Anglerill (1938 - 2019), rector de Gòsol. No l'he llegit gaire, només l'he fullejat, com també el llibre El bon Déu dels bolets (1999) del mateix autor, en el que tots són contes, rondalles i similars, excepte el primer relat, del mateix títol que el llibre, que es diu que és un fet real. 

Don Camillo de Giovannino Guareschi. (1908 - 1968), que apareix en la sèrie de 347 històries de la série Mondo Piccolo, el primer episodi de les quals va sortir el 28 de desembre de 1946, i que sortiren publicades al setmanari d'humor "Candido" (1945 - 1961) i a altres revistes i diaris. 

Don Camillo, interpretat per Fernandel a la pel·lícula Don Camillo, monsignore... ma non troppo (1961)

Les seves aaventures es van publicar en els llibres Don Camillo (1948), Don Camillo e il suo gregge (1953), Il compagno Don Camillo (1963) i la pòstuma Don Camillo e i giovanni d'oggi (1969), 5 llibres més anb reculls es van publicar als anys 1980s i 6 més posteriorment. 

En el cinema, les pel·lícules Don Camillo (1952), Il ritorno de Don Camillo (1953), Don Camillo e l'onorevole Peppone (1955), Don Camillo monsignore... ma non troppo (1961) i Il compagno Don Camillo (1965), en que el personatge del sacerdot va ser interpretat per l'actor francès Fernandel (1903 - 1971) en totes elles, esdevenint la imatge clàssica i típica de Don Camillo. 

El famós sacerdot italià que en la Itàlia de la postguerra sempre se les té amb l'alcalde comunista del poble Peppone, Giuseppe Bottazzi, molt admirador de Stalin, amb el que tot i que són diametralment oposats en personalitat i en idees religioses i polítques  i tot i els continus enfrontaments que té amb ell, que en alguna ocasió excepcional han arribat als cops de puny essent igualment forts tots dos, en el fons són amics i es respecten, s'aprecien i fins s'ajuden mutuament i tot, arribant Don Camillo a acompanyar al grup comunista del poble presidit per Peppone a la Rússia soviètica per veure com és, està basat en el sacerdot Camillo Valota (1912 - 1998), que en la Segona Guerra Mundial es va unir als partisans i que per això va ser enviat primer a Dachau i desprès a Matthausen, però també té coses de dos sacerdots més, algunes d'Ottorino Davighi (1920 - 1999), al qui Guareschi coneixia i tractava personalment i de qui va copiar també trets i fets, i en un sol episodi molt específic, el de les inundacions del Po, també de l'actualment reconegut com a servent de Déu Giovanni Bernini (1889 - 1972). 

Quan a l'alcalde comunista del morro fort i cap dels comunistes de la zona, Peppone, sense educació - nomès va fer 3 cursos de Primària, franc fins a ser groller, rude, tosc i en ocasions brutal, però en el fons amb un cor d'or, està basat en el sindicalista Giovanni Faraboli (1876 - 1953), conegut de Guareschi i del seu pare, un activista que es va ficar en molts problemes. L'oposició de Peppone, ateu i comunista convençut, militant d'esquerres molt actiu i fanàtic stalinista, es deu a que Don Camillo és catòlic, sacerdot, viu miracles - parla amb el Sant Crist de l'altar major de l'església, que sovint li respon i l'aconsella - vol convertir a la gent per salvar-los, i a més també és actiu en política i fa propaganda a favor dels democratacristians. Humanament, ideològicament i políticament estan a les antípodes, però són rivals nobles i que en el fons, tot i que els hi costi reconeixer-ho, entenen la postura de l'altre i fins la comprenen i valoren, tot i que no la comparteixen. Un clar exemple del que en anglès es diu "frendmies", amics i enemics alhora, però amb la diferència que dialoguen, busquen solucions als problemes, fins i tot compartides, i les troben i les apliquen entre els dos, ajudats pel fet que en determinades coses el comunisme és com un Cristianisme ateu i antireligiós (1) i el Cristianisme també té determinats aspectes, com la fraternitat i la comunitat, com un comunisme ideal, religiós, basat en Déu i inspirat en Ell. Així ells dos troben punts de trobada.     

El Pare Smith 

L'edició espanyola del llibre que vaig llegir 

De la novel·la The World, the Flesh and Father Smith (1944) de Bruce Marshall (1899 - 1987)

No es coneix un model, però segueix la vida d'un fictici Thomas Edmund Smith a la seva parròquia urbana escocesa des de l'any 1908 fins a la seva mort el 1942.  És un llibre molt interessant que relata una vida sacerdotal de fe, espiritualitat i santedat, plena de pinzellades pintoresques i observacions ben trobades i reflexions molt encertades, que mostra la realitat de l'Església escocesa, minoritària, pobre i perseguida i que segueix la vida al llarg de més de tres dècades no sols del rector P. Smith, sinó d'altres personatges, com el bisbe, altres clergues, els feligresos, una parella de nadons, nen i nena, batejats el mateix dia per ell i fills espirituals seus, dels que el noi es fa sacerdot i arriba a ser un molt jove bisbe i la noia es fa actriu i arriba a ser una famosa estrella de Hollywod, inserint-la molt bé en l'ambient, en el seu temps i les diferents vicisituds polítiques i de l'Església en aquells anys i en especial en la situació escocesa. Com a anècdota estranya, l'episodi de quan el Pare Smith rep una pedrada al cap llançada per un fanàtic i ha d'estar uns dies a l'hospital recuperant-se de la commoció, té un paral·lelisme real amb el que li va passar a Mn. Ramon Sala (1934 - 1997) a finals dels anys 1970s, quan estant dins un tren  li va entrar una pedra per la finestra oberta, probablent tirada per un nen o un noi; va sofrir commoció cerebral i amnèsia i quan es va despertar del coma durant uns quants dies ell, que havia estudiat anys a l'Alemanya Occidental, només parlava en alemany, havent oblidat temporalment tant el català com el castellà, i aquest incident va tenir fortes conseqüències per una persona d'una intel·ligència molt brillant, com una mena de suau tartamudeig, sobretot quan s'emocionava, persistent fins al final de la seva vida. És un d'aquests fets tan verossímils com la vida real, dels que la novel·la n'està plena, i que fan que quan la vaig llegir essent un noi, vaig considerar al P. Smith com una mena d'heroi religiós i espiritual i em vaig sentir immers en aquella època i zona del món, plena de caràcters i successos tan reals, reflectint la vida humana mateixa, de forma realista però amb la tendència elevada que li donaven els sacerdots amb el seu ministeri. 

És a destacar que de la primera publicació anglesa se'n va fer una edició especial per a les forces armades, britàniques i angloparlants en general, destinada sobretot als militars i soldats catòlics que combatien a la Segona Guerra Mundial, però no sols a ells. 

El Pare Brown de G.K. Chesterton 

Que es pot dir del famós detectiu sacerdotal, el Pare Brown de G.K. Chesterton (1874 - 1936)? Molts llibres narrant amb un gran interès les seves aventures, la seva lògica superior a la de Sherlock Holmes, que en compararció a la seva és més plana i freda, perquè el P. Brown sempre té en compte tant la vessant teològica com el factor humà, aspectes tots dos que al detectiu laic se li escapen, i el seu atractiu personal i simpatia tot i, o precisament per, el seu aspecte senzill i el seu aire humil. Ell sol descobreix allò que Scotland Yard no pot i que té desconcertades a les ments policials més agudes, entrenades i experimentades del país. Es diu que està basat de lluny i de forma lliure en el P. John O'Connor (1870 - 1952), un sacerdot irlandès a Anglaterra, rector de la parròquia de Bradford, que l'any 1921 ja havia sigut decisiu en la conversió del pintor i poeta David Jones (1895 - 1974) i que va ser un dels principals responsables de la de Chesterton al Catolicisme l'any 1922, tot i que les idees de Chesterton ja eren catòliques bastant anys abans i nomès li faltava donar el pas de la conversió oficial. 

El Pare Brown és entranyable com a ésser humà i com a persona, sacerdot i detectiu, una combinació de trets, alguns d'ells humorístics, que el converteix en inoblidable un cop s'ha llegit alguna de les seves històries, almenys una, i en el meu cas com que el meu pare tenia tots els seus llibres o quasi, en vaig llegir moltes. Amb l'afegit que G.K. Chesterton sap crear uns ambients com de realisme màgic, molt realistes però amb un toc inquietant o sorprenent que desprès s'explica, que fan les descripcions de les seves narracions molt especials, diferents i seductores, per estil de les que en ocasions aconsegueix també P.G. Wodehouse, amb qui Chesterton va compartir més de mig segle de vida, i que suggerien que la Gran Bretanya tenia quelcom de molt especial, elegant i únic en el seu temps. Del Pare Brown també se n'han fet pel·lícules, entre elles Father Brown, Detective (1954) protagonitzada per Alec Guiness, que recordo haver vist i, si no vaig errat, més d'una vegada i sempre em va agradar molt per intel·ligent i amable i, com dic, per la fascinació dels seus quadres humans i paisatges associats a ells.  

El Don Abbondio d'Alessandro Manzoni 

L'actor Tino Carraro (1910 - 1995) fent de Don Abbondio al film  I promessi sposi (1967)

De la novel·la I promessi spossi (en dues versions, la primera de 1827, la definitiva de 1845). Fent un gran salt enrere ens en anem a aquest curiós sacerdot fictici del segle XVII que tot i no ser tan culturalment diferent, ja que la narració figura passar a Itàlia i precisament a una zona sota domini espanyol, és el que trobo més distant de l'habitual, potser perquè no té res d'excepcional ni de notable. Don Abbondio és bona persona, en general benintencionat i normalment complidor, però és tancat, temeròs, covard i gens hàbil, i els problemes el superen i opta per les solucions més fàcils, de cedir davant les amenaces i complaure als poderosos que li exigeixen que faci il·legalitats, com adduïnt qualsevol excusa no casar a una parella jove del poble molt enamorada i que compleix tots els requisits necessaris, però respecte a la noia de la qual un noble molt poderós ha fet una aposta amb uns companys dient que serà seva. Don Abbondio, no per maldat ni per ganes de fastidiar-los, sinó per por i per una actitud d'autopreservació, els hi dona llargues i a més no s'atreveix a explicar-los el problema per evitar possibles conseqüències i sembla pensar, almenys al principi, que quan se li passi la dèria al capitost que li prohibeix fer-ho, ja els podrà casar, i que no perden res esperant, i que no els hi fa cap mal no dient-los-hi perquè és millor que no ho sapiguen, tot i que se n'acaben assabentant, ja que així hi ha menys ocasions de problemes, complicacions i perills per a tots. És a dir que ho sobrepensa molt tot, i com més ho sobrepensa, més s'equivoca i més erra la seva actuació. Sembla que el seu lema sigui "en cas de dubte o davant la més mínima oposició o complicació, no fer res" per no empitjorar les coses, i aquesta apatia vital l'ha fet ser un exemple modèlic d'un tipus de caràcter, l'apàtic de Le Senne (2), en el que les consideracions i càlculs mentals prevalen sobre les emocions i sentiments, i sobre l'acció i la necessitat de treballar per solucionar les coses, i a més aquests pensaments actuen com un fre per a donar una resposta, per la dificultat en si i per a les seves possibles conseqüències. Tant l'apassionat, enèrgic i valent Fra Cristoforo, un sant pare caputxí també inventat, com el cardenal Federigo Borromeo, un personatge real però aquí fent un paper de ficció, quan s'assebenten li retrauen la seva actuació tan passiva i inadequada, fent-li notar que no ha complert la seva obligació, no ha buscat solucions alternatives com dir-los-hi i casar-los en secret, no ha confiat en els seus superiors ni en els seus companys preveres i aquest abús no s'ha atrevit a dir-li-ho a ningú, excepte potser a la seva criada com a confidència secreta, i ell accepta els retrets compungit i avergonyit. Don Abbondio no és un sant, però tampoc és un pecador, és un pobre home que no dona per més, al que les dificulats els superen, l'abrumen i l'immobilitzen, que cedeix com una veleta en la superfície, que se sent impotent com una persona sola i del tot desarmada en un món de grups armada i decidida a tot, i que en el fons viu com si tot el realment important passés al marge de la vida, de la realitat, dels fets i del món, cosa que portaria a preguntar-se per a què es viu aleshores. Com a introvertit que és, és una persona estranya i poc comprensible, perquè la seva intimitat és un enigma, amb l'afegit que en aquest tipus de caràcter el seu interior es fred i buit, dedicat més que res a la rumiació sense resultats possitius, no com el caràcter més introvertit de tots, el sentimental de Le Senne (3), l'interioritat del qual és càlida, vibrant, rica i plena, però que és poc o gens comunicatiu amb els altres. 

Només són una mostra, està clar que n'hi ha molts com a personatges en la literatura. 

(1) És ben conegut que un famós politòleg, del que ara no recordo el nom ni qui era, però sí que era famós i influent almenys al seu moment, va presentar a mitjan segle XX al comunisme com una versió perversa del Cristianisme i al nazisme com una versió diabòlica del Judaisme, per fer més entenedors aquests dos fenòmens i la seva vessant pseudoreligiosa a la pràctica.

(2) Correspon al no-emotiu, no-actiu i secundari

(3) Emotiu, no actiu i secundari