Sacerdots literaris

Tipus literaris de sacerdots, dels més moderns als més antics. Ignoro si n'hi ha de més moderns, però segur que sí, com n'hi ha més de la mateixa època i anteriors. La selecció que faig és aquesta: 

Mossèn Tronxo de Mn. Josep Maria Ballarín (1920 - 2016) 

Mossen Tronxo (1989), reeditat en una nova edició el 2011 

Protagonista del llibre humorístic del seu nom, Mossèn Tronxo està basat en el seu company i amic Mn. Ramon Anglerill (1938 - 2019), rector de Gòsol. No l'he llegit gaire, només l'he fullejat, com també el llibre El bon Déu dels bolets (1999) del mateix autor, en el que tots són contes, rondalles i similars, excepte el primer relat, del mateix títol que el llibre, que es diu que és un fet real. 

Don Camillo de Giovannino Guareschi. (1908 - 1968), que apareix en la sèrie de 347 històries de la série Mondo Piccolo, el primer episodi de les quals va sortir el 28 de desembre de 1946, i que sortiren publicades al setmanari d'humor "Candido" (1945 - 1961) i a altres revistes i diaris. 

Don Camillo, interpretat per Fernandel a la pel·lícula Don Camillo, monsignore... ma non troppo (1961)

Les seves aaventures es van publicar en els llibres Don Camillo (1948), Don Camillo e il suo gregge (1953), Il compagno Don Camillo (1963) i la pòstuma Don Camillo e i giovanni d'oggi (1969), 5 llibres més anb reculls es van publicar als anys 1980s i 6 més posteriorment. 

En el cinema, les pel·lícules Don Camillo (1952), Il ritorno de Don Camillo (1953), Don Camillo e l'onorevole Peppone (1955), Don Camillo monsignore... ma non troppo (1961) i Il compagno Don Camillo (1965), en que el personatge del sacerdot va ser interpretat per l'actor francès Fernandel (1903 - 1971) en totes elles, esdevenint la imatge clàssica i típica de Don Camillo. 

El famós sacerdot italià que en la Itàlia de la postguerra sempre se les té amb l'alcalde comunista del poble Peppone, Giuseppe Bottazzi, molt admirador de Stalin, amb el que tot i que són diametralment oposats en personalitat i en idees religioses i polítques  i tot i els continus enfrontaments que té amb ell, que en alguna ocasió excepcional han arribat als cops de puny essent igualment forts tots dos, en el fons són amics i es respecten, s'aprecien i fins s'ajuden mutuament i tot, arribant Don Camillo a acompanyar al grup comunista del poble presidit per Peppone a la Rússia soviètica per veure com és, està basat en el sacerdot Camillo Valota (1912 - 1998), que en la Segona Guerra Mundial es va unir als partisans i que per això va ser enviat primer a Dachau i desprès a Matthausen, però també té coses de dos sacerdots més, algunes d'Ottorino Davighi (1920 - 1999), al qui Guareschi coneixia i tractava personalment i de qui va copiar també trets i fets, i en un sol episodi molt específic, el de les inundacions del Po, també de l'actualment reconegut com a servent de Déu Giovanni Bernini (1889 - 1972). 

Quan a l'alcalde comunista del morro fort i cap dels comunistes de la zona, Peppone, sense educació - nomès va fer 3 cursos de Primària, franc fins a ser groller, rude, tosc i en ocasions brutal, però en el fons amb un cor d'or, està basat en el sindicalista Giovanni Faraboli (1876 - 1953), conegut de Guareschi i del seu pare, un activista que es va ficar en molts problemes. L'oposició de Peppone, ateu i comunista convençut, militant d'esquerres molt actiu i fanàtic stalinista, es deu a que Don Camillo és catòlic, sacerdot, viu miracles - parla amb el Sant Crist de l'altar major de l'església, que sovint li respon i l'aconsella - vol convertir a la gent per salvar-los, i a més també és actiu en política i fa propaganda a favor dels democratacristians. Humanament, ideològicament i políticament estan a les antípodes, però són rivals nobles i que en el fons, tot i que els hi costi reconeixer-ho, entenen la postura de l'altre i fins la comprenen i valoren, tot i que no la comparteixen. Un clar exemple del que en anglès es diu "frendmies", amics i enemics alhora, però amb la diferència que dialoguen, busquen solucions als problemes, fins i tot compartides, i les troben i les apliquen entre els dos, ajudats pel fet que en determinades coses el comunisme és com un Cristianisme ateu i antireligiós (1) i el Cristianisme també té determinats aspectes, com la fraternitat i la comunitat, com un comunisme ideal, religiós, basat en Déu i inspirat en Ell. Així ells dos troben punts de trobada.     

El Pare Smith 

L'edició espanyola del llibre que vaig llegir 

De la novel·la The World, the Flesh and Father Smith (1944) de Bruce Marshall (1899 - 1987)

No es coneix un model, però segueix la vida d'un fictici Thomas Edmund Smith a la seva pattòquia urbana escocesa des de l'any 1908 fins a la seva mort el 1942.  És un llibre molt interessant que relata una vida sacerdotal de fe, espiritualitat i santedat, plena de pinzellades pintoresques i observacions ben trobades i reflexions molt encertades, que mostra la realitat de l'Església escocesa, minoritària, pobre i perseguida i que segueix la vida al llarg de més de tres dècades no sols del rector P. Smith, sinó d'altres personatges, com el bisbe, altres clergues, els feligresos, una parella de nadons, nen i nena, batejats el mateix dia per ell i fills espirituals seus, dels que el noi es fa sacerdot i arriba a ser un molt jove bisbe i la noia es fa actriu i arriba a ser una famosa estrella de Hollywod, inserint-la molt bé en l'ambient, en el seu temps i les diferents vicisituds polítiques i de l'Església en aquells anys i en especial en la situació escocesa. Com a anècdota estranya, l'episodi de quan el Pare Smith rep una pedrada al cap llançada per un fanàtic i ha d'estar uns dies a l'hospital recuperant-se de la commoció, té un paral·lelisme real amb el que li va passar a Mn. Ramon Sala (1934 - 1997) a finals dels anys 1970s, quan estant dins un tren  li va entrar una pedra per la finestra oberta, probablent tirada per un nen o un noi; va sofrir commoció cerebral i amnèsia i quan es va despertar del coma durant uns quants dies ell, que havia estudiat anys a l'Alemanya Occidental, només parlava en alemany, havent oblidat temporalment tant el català com el castellà, i aquest incident va tenir fortes conseqüències per una persona d'una intel·ligència molt brillant, com una mena de suau tartamudeig, sobretot quan s'emocionava, persistent fins al final de la seva vida. És un d'aquests fets tan verossímils com la vida real, dels que la novel·la n'està plena, i que fan que quan la vaig llegir essent un noi, vaig considerar al P. Smith com una mena d'heroi religiós i espiritual i em vaig sentir immers en aquella època i zona del món, plena de caràcters i successos tan reals, reflectint la vida humana mateixa, de forma realista però amb la tendència elevada que li donaven els sacerdots amb el seu ministeri. 

És a destacar que de la primera publicació anglesa se'n va fer una edició especial per a les forces armades, britàniques i angloparlants en general, destinada sobretot als militars i soldats catòlics que combatien a la Segona Guerra Mundial, però no sols a ells. 

El Pare Brown de G.K. Chesterton 

Que es pot dir del famós detectiu sacerdotal, el Pare Brown de G.K. Chesterton (1874 - 1936)? Molts llibres narrant amb un gran interès les seves aventures, la seva lògica superior a la de Sherlock Holmes, que en compararció a la seva és més plana i freda, perquè el P. Brown sempre té en compte tant la vessant teològica com el factor humà, aspectes tots dos que al detectiu laic se li escapen, i el seu atractiu personal i simpatia tot i, o precisament per, el seu aspecte senzill i el seu aire humil. Ell sol descobreix allò que Scotland Yard no pot i que té desconcertades a les ments policials més agudes, entrenades i experimentades del país. Es diu que està basat de lluny i de forma lliure en el P. John O'Connor (1870 - 1952), un sacerdot irlandès a Anglaterra, rector de la parròquia de Bradford, que l'any 1921 ja havia sigut decisiu en la conversió del pintor i poeta David Jones (1895 - 1974) i que va ser un dels principals responsables de la de Chesterton al Catolicisme l'any 1922, tot i que les idees de Chesterton ja eren catòliques bastant anys abans i nomès li faltava donar el pas de la conversió oficial. 

El Pare Brown és entranyable com a ésser humà i com a persona, sacerdot i detectiu, una combinació de trets, alguns d'ells humorístics, que el converteix en inoblidable un cop s'ha llegit alguna de les seves històries, almenys una, i en el meu cas com que el meu pare tenia tots els seus llibres o quasi, en vaig llegir moltes. Amb l'afegit que G.K. Chesterton sap crear uns ambients com de realisme màgic, molt realistes però amb un toc inquietant o sorprenent que desprès s'explica, que fan les descripcions de les seves narracions molt especials, diferents i seductores, per estil de les que en ocasions aconsegueix també P.G. Wodehouse, amb qui Chesterton va compartir més de mig segle de vida, i que suggerien que la Gran Bretanya tenia quelcom de molt especial, elegant i únic en el seu temps. Del Pare Brown també se n'han fet pel·lícules, entre elles Father Brown, Detective (1954) protagonitzada per Alec Guiness, que recordo haver vist i, si no vaig errat, més d'una vegada i sempre em va agradar molt per intel·ligent i amable i, com dic, per la fascinació dels seus quadres humans i paisatges associats a ells.  

El Don Abbondio d'Alessandro Manzoni 

L'actor Tino Carraro (1910 - 1995) fent de Don Abbondio al film  I promessi sposi (1967)

De la novel·la I promessi spossi (en dues versions, la primera de 1827, la definitiva de 1845). Fent un gran salt enrere ens en anem a aquest curiós sacerdot fictici del segle XVII que tot i no ser tan culturalment diferent, ja que la narració figura passar a Itàlia i precisament a una zona sota domini espanyol, és el que trobo més distant de l'habitual, potser perquè no té res d'excepcional ni de notable. Don Abbondio és bona persona, en general benintencionat i normalment complidor, però és tancat, temeròs, covard i gens hàbil, i els problemes el superen i opta per les solucions més fàcils, de cedir davant les amenaces i complaure als poderosos que li exigeixen que faci il·legalitats, com adduïnt qualsevol excusa no casar a una parella jove del poble molt enamorada i que compleix tots els requisits necessaris, però respecte a la noia de la qual un noble molt poderós ha fet una aposta amb uns companys dient que serà seva. Don Abbondio, no per maldat ni per ganes de fastidiar-los, sinó per por i per una actitud d'autopreservació, els hi dona llargues i a més no s'atreveix a explicar-los el problema per evitar possibles conseqüències i sembla pensar, almenys al principi, que quan se li passi la dèria al capitost que li prohibeix fer-ho, ja els podrà casar, i que no perden res esperant, i que no els hi fa cap mal no dient-los-hi perquè és millor que no ho sapiguen, tot i que se n'acaben assabentant, ja que així hi ha menys ocasions de problemes, complicacions i perills per a tots. És a dir que ho sobrepensa molt tot, i com més ho sobrepensa, més s'equivoca i més erra la seva actuació. Sembla que el seu lema sigui "en cas de dubte o davant la més mínima oposició o complicació, no fer res" per no empitjorar les coses, i aquesta apatia vital l'ha fet ser un exemple modèlic d'un tipus de caràcter, l'apàtic de Le Senne (2), en el que les consideracions i càlculs mentals prevalen sobre les emocions i sentiments, i sobre l'acció i la necessitat de treballar per solucionar les coses, i a més aquests pensaments actuen com un fre per a donar una resposta, per la dificultat en si i per a les seves possibles conseqüències. Tant l'apassionat, enèrgic i valent Fra Cristoforo, un sant pare caputxí també inventat, com el cardenal Federigo Borromeo, un personatge real però aquí fent un paper de ficció, quan s'assebenten li retrauen la seva actuació tan passiva i inadequada, fent-li notar que no ha complert la seva obligació, no ha buscat solucions alternatives com dir-los-hi i casar-los en secret, no ha confiat en els seus superiors ni en els seus companys preveres i aquest abús no s'ha atrevit a dir-li-ho a ningú, excepte potser a la seva criada com a confidència secreta, i ell accepta els retrets compungit i avergonyit. Don Abbondio no és un sant, però tampoc és un pecador, és un pobre home que no dona per més, al que les dificulats els superen, l'abrumen i l'immobilitzen, que cedeix com una veleta en la superfície, que se sent impotent com una persona sola i del tot desarmada en un món de grups armada i decidida a tot, i que en el fons viu com si tot el realment important passés al marge de la vida, de la realitat, dels fets i del món, cosa que portaria a preguntar-se per a què es viu aleshores. Com a introvertit que és, és una persona estranya i poc comprensible, perquè la seva intimitat és un enigma, amb l'afegit que en aquest tipus de caràcter el seu interior es fred i buit, dedicat més que res a la rumiació sense resultats possitius, no com el caràcter més introvertit de tots, el sentimental de Le Senne, l'interioritat del qual és càlida, vibrant, rica i plena, però que és poc o gens comunicatiu amb els altres. 

Només són una mostra, està clar que n'hi ha molts com a personatges en la literatura. 

(1) És ben conegut que un famós politòleg, del que ara no recordo el nom ni qui era, però sí que era famós i influent almenys al seu moment, va presentar a mitjan segle XX al comunisme com una versió perversa del Cristianisme i al nazisme com una versió diabòlica del Judaisme, per fer més entenedors aquests dos fenòmens i la seva vessant pseudoreligiosa a la pràctica.

(2) Correspon al no-emotiu, no-actiu i secundari

(3) Emotiu, no actiu i secundari