dimecres, 12 d’abril del 2023

Via Crucis a Sant Julià de Vilatorta

Com cada any, el divendres 7 d'abril de 2023 va tenir lloc el Via Crucis pel bosc de Sant Julià de Vilatorta.

Foto cortesia Anna Rifà

El va presidir l'administrador parroquial i rector en funcions Mn. Pere Oliva, vicari episcopal de la diòcesi de Vic. 

Com sol ser habitual en aquest acte, va tenir una participació molt nombrosa de feligresos, aquest any van ser entre 120 i 140 els qui feren el pelegrinatge. 

Acompanyar Jesús en la seva mort és un senyal d'acompanyar-lo també en la seva resurrecció! 

diumenge, 9 d’abril del 2023

Divendres Sant, tenebres i dolor

Divendres Sant és el dia de la Passió, crucifixió i mort de Nostre Senyor Jesucrist.


Crucifixió (c. 1309), de Giotto (1267 - 1337)




























La crucifixió és el moment de l'aparent triomf del diable, però realment és com es revela més tard, el triomf del pla de salvació de Déu per a la Humanitat. Jesucrist paga a la Creu per tots els pecats de tots els éssers humans, passats, presents i futurs, d'arreu del món, i així tots els homes són redimits i salvats, si s'acullen lliurement i voluntàriament a Ell com el seu Senyor i Salvador. 

Al peu de la Creu al Calvari i lamentant la seva tortura i mort només hi ha la seva mare, la Verge Maria, el seu deixeble més estimat, Sant Joan, i un grup de dones seguidores. Tots els altres apòstols l'han abandonat, Sant Pere el nega tres vegades i Judes fins i tot l'ha traït i conscient i desesperat quan se n'adona del que ha fet, es suïcida. Sembla el moment més fosc de la Història de la Humanitat i realment unes espeses tenebres cobreixen la terra. 

Però aquesta obscuritat més intensa és la que precedeix per poc temps a l'inici de l'esclat més lluminós, quan es farà patent el real sentit i significat de tot el que ha ocorregut. Ja el centurió al peu de la creu, al veure com Jesús ha mort i com el mateix món reacciona mostrant com una afectació i un dolor extrems, reconeix "Realment aquest home era fill de Déu!". En moltes circumstàncies de la vida es dona quelcom semblant, cal morir a alguna cosa vella, dolenta i caduca, sense sortida, com la vida de pecat per poder després reneixer a quelcom nou, bo i molt superior i esperançat, com la vida de la gràcia. La crucifixió de Nostre Senyor n'és el model com també ho és de l'amor, sacrifici i donació portades a l'extrem, els primers cristians solien dir "Mira el que per amor ha fet Jesús, el Senyor, per nosaltres! I tu fins on estàs disposat a arribar?". 

Tant de bo siguessim també capaços de donar nosaltres la vida pels nostres germans i amics, perquè tant si és al llarg d'una existència de lliurament i servei gratuïts per caritat com si Déu ens fa el gran do de considerar-nos dignes d'arribar a fer-ho literalment i així acostar-nos més a prop encara a Jesucrist Redemptor clavat en creu!

Dijous Sant a les Germanetes

Dijous Sant a les Germanetes dels Pobres de Vic.






















La celebració d'aquest any 2023, el dijous 6 d'abril.

Fotos cortesia Mare Teresa




















Que ho poguem celebrar sempre cada any durant tota la nostra vida! 

Sant Sopar, Eucaristia i Orde sacerdotal

El dijous sant, en l'Últim Sopar, Nostre Senyor Jesucrist institueix l'Eucaristia i també els servidors de la mateixa, que actuant com instruments seus permeten que l'Esperit Sant faci el miracle de la transubstanciació del pa i el vi en el Cos i la Sang de Crist, en el context de la Missa, que és la trobada de Jesucrist amb els homes i dels homes amb Jesucrist, per escoltar la seva Paraula divina, assistir al miracle eucarístic i combregar per nodrir-se del mateix Crist per aquesta vida i l'altre i estar en comunió amb Ell i per tant en comunió tots entre sí. 

L'Últim Sopar (c. 1315 de Pietro Lorenzetti, a la basílica de Sant Francesc d'Assís, a Itàlia 




























Quan Jesús ens va dir "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia, fins a la fi del món" no es referia tan sols a estar invisible però real entre nosaltres ja quan dos o tres cristians ens reunim en el seu nom, ni sols a l'excels do de l'Esperit Sant en les persones que estàn en gràcia i en els sagraments, sinó que va voler que la seva presència fos fins i tot física, material, i per això va instituir el sagrament del seu Cos i la seva Sang, fetes presents i més encara donades com a aliment de vida eterna pels qui el rebin, "el qui menja el meu Cos i beu la meva Sang tindrà vida eterna i Jo el ressuscitarè el darrer dia". En l'Eucaristia, miracle quotidià i que ocorre milers o desenes de milers de vegades diàriament a tot el món, Nostre Senyor Jesucrist es fa present, tot i que de forma sagramental, visible amb els ulls de la fe, del cor i de l'ànima, per estar amb nosaltres, fer-nos companyia, consolar-nos, animar-nos, enfortir-nos i donar-nos el més gran regal possible de tots, Ell mateix com aliment que ens va divinitzant, fent-nos com Ell, de la mateixa manera que una mare nodreix del seu propi cos el fill encara nonat en el seu sí matern amorós i el nadó un cop ja nascut, i així l'alimenta i li dona defenses per protegir-lo i fer que pugui creixer com un nou ésser humà. El mateix fa pel seu Amor el Fill de Déu amb nosaltres, alimentant-nos, defensant-nos i fent-nos forts espiritualment tant per aquesta vida com per santificar-nos i que puguem ser sants entre els sants a l'altre vida, la futura vida definitiva i eterna. 

El sacerdot, a qui l'Església ha donat el sagrament de l'Orde, en plenitud en els bisbes i en gran part en els preveres, és el qui actua en persona de Crist, essent eina i instrument seu i de l'Esperit Sant, a major glòria de Déu Pare i per a la salvació dels homes. No són ells qui han escollit ser-ho, és Déu mateix qui els ha escollit, i Ell escull a qui vol, quan vol i com vol, com va escollir a Sant Pau, l'antic perseguidor seu convertit en apòstol. Déu sempre ens sorprèn i no sempre escull els millors, sinó els que li sembla. I com constata el mateix Sant Pau, sovint escull els qui el món té per no res, per tal que no es vanaglorïin d'ells mateixos sinó que visquin sempre agraïts al gran do diví que se'ls hi ha fet sense cap mèrit seu. Els mateixos sants fan miracles perquè no s'enorgulleixen de fer-los sinó que se senten encara més humils i avergonyits pel gran do inmerescut ser les eines amb les que actua Déu, conscients que porten el do més gran, Déu mateix, en els vasos de terrisa de la seva naturalesa humana dèbil i pecadora, però protegida i salvada per Déu. Diversos grans sants sacerdots, en una línia que arriba a St. Ignasi de Loyola, si no abans i tot, s'han comparat ells mateixos al burret que Jesús va escollir per entrar a Jerusalem el dia de Rams, són poca cosa i no poden més que ser ben humils i agraïts, però porten amb ells el Fill de Déu. Per això els fidels han de veure en els sacerdots, sobretot quan actuen sagramentalment però també sempre perquè el sacerdoci és permanent i per sempre en aquesta vida i l'altre, no en la seva naturalesa humana dèbil, petita i fràgilment inclinada al pecat, sinó que s'han de fixar en Aquell qui porten amb ells, i que actua per mitjà d'ells, com un escriptor ho fa amb una ploma: la que escriu és la ploma, però el mèrit i el contingut són del qui la usa per escriure. I de la mateixa manera en la Missa, que és la trobada amb Jesucrist, els creients han de tenir la vista i el pensament en el Senyor que es fa present i no en el sacerdot o en els altres assistents.  

Siguem ben humils i agraïts amb Déu que ens fa arreu i sempre uns dons tant grans a tots els que hem estat batejats i per tant som fills adoptius de Déu en el seu Fill propi Jesucrist, i creiem en Ell i deixem i volem que la seva gràcia actui en nosaltres!  

dijous, 6 d’abril del 2023

Visquem santament la Setmana Santa!

El Diumenge de Rams és l'inici de la Setmana Santa.

Crist entrant a Jerusalem (1320s) de Pietro Lorenzetti  (c. 1280 - 1348)





























Nostre Senyor Jesucrist entra a Jerusalem humilment i el poble l'aclama apoteòsicament com a Messies, Fill de David, el qui ve en nom del Senyor. Ell ve a cumplir la seva missió de ser mort pels seus enemics, per al perdó dels pecats de tothom, i de ressuscitar per tal que els éssers humans siguin capaços de ressuscitar, una missió que només Ell com Déu i home alhora pot realitzar. I en el moment culminant institueix l'Eucaristia en el Sant Sopar per tal que no sols espirirualment sinó també sagramentalment, és a dir materialment, en el futur tothom qui ho desitgi pugui gaudir de la seva presència real i viva i participar no sols del Últim Sopar, sinó també del Calvari i de la Pasqua, l'Ascensió amb la que ens obre el Cel i la Pentecosta, en la que ens és donat l'Esperit Sant.  El major do possible als éssers humans, ja que Déu es dona a si mateix. Però tot això és espiritual, excels i universal i pel que es veu els jueus esperaven quelcom de menor, més prosaic, un triomf terrenal i temporal, perquè no sabien la grandesa i meravella de l'acció i el do de Déu. 

 Jesús davallat de la Creu (c. 1326 - 1329), Pietro Lorenzetti

Perquè és el mateix poble que, aparentment defraudat en les seves expectatives i/o manipulat pels seus governants i mestres,  demanarà a crits només cinc dies després que el crucifiquin, el pitjor càstig possible, terrible  tortura física mortal i alhora suposat anatema religiós. Fins i tot quasi tots els seus, menys la seva mare la Verge Maria, les dones i el seu deixeble preferit, l'abandonaran i  el negaran, tot i el que havien viscut amb Ell que els havia escollit com amics, després que un apòstol seu fins i tot l'hagués traït, el vengués i es suicidés, contrariant-lo en tot. És l'hora del diable, del mal i de les tenebres, però també és l'hora en que sense que el món i la gent ho sapiguen, Déu actua i redimeix la Humanitat amb la mort salvadora del seu Fill estimadíssim, ja que per Ell que dona la seva vida per amor a tots, el Pare perdona a tots, i amb l'últim alè Jesucrist a la Creu lliura l'Esperit Sant al món. 

El contrast entre les dues escenes és total i violent, humanament parlant, però les dues són part del mateix pla salvador de Déu. Amb la mort i ressurrecció de Jesucrist moria un món vell, pecador, espiritualment en tenebres, dominat per l'odi i el mal i sotmès a la tirania del diable i reu de la mort i la condemnació eterna, i neixia el nou món, redimit, espiritualment lluminós, santificat, reconciliat i en pau, gaudint de la bondat i de la llibertat divina de l'amor, el regne de Déu, i destinat a la vida i felicitat eternes en la visió beatífica al Cel. I el pecat, la mort i el diable havien sofert ja la derrota definitiva i el resultat final del triomf del be sobre el mal és ja irreversible, si bé la lluita continua en l'interior de cada persona i societat, i així continuarà fins a la fi del món, però amb l'ajut diví del perdó i l'amor guanyats per Jesucrist a la creu, sempre en podem sortir vencedors, i en sortirem per poc que volguem i deixem que la gràcia de Déu actuí en nosaltres.   

I la major ajuda és que espiritualment i sagramentalment podem participar en cada Missa d'aquesta trobada de Crist amb nosaltres i de nosaltres amb Ell, com si fossim allà al Sant Sopar, al Calvari i la Pasqua fa dos mil anys o com si aquests fets, els més importants i decisius de la Història de la Humanitat, passessin ara i aquí on som, arreu del món i en tots els temps. I no ens lamentem de que sigui d'una forma invisible als ulls d'aquest món, ja que el mateix Sentor va dir "Perquè has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!" i per tant més aviat ens hem d'alegrar que se'ns consideri dignes de creure sense veure, alhora que gaudim de la presència i companyia omnipresents i continues del mateix Fill de Déu que ens va assegurar "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins ala fi del món". I en aquest temps, fem santa per a nosaltres la Setmana Santa! 

dissabte, 25 de març del 2023

L'Encarnació, el misteri de la vida

El 25 de març és celebra la solemnitat de l'Anunciació, just nou mesos abans de Nadal. 

Detall del quadre "L'Anunciació" (c. 1426) del beat Fra Angèlico (c. 1395 - 1455)



















L'Encarnació del Fill de Déu fet humà per salvar-nos, que segueix al "Sí!" de la Verge Maria a l'anunci de l'àngel, és el triomf de la vida i de la salvació divina. 

Donem molt honor i glòria a Déu, lloant-lo i beneïnt-lo, i agraïm aquest punt decisiu de la Redempció essent ben devots de la Mare de Déu! 

divendres, 24 de març del 2023

El pecat col·lectiu, la cultura de la mort (I): l'avortament

La Quaresma és un temps de reeflexió personal però també comunitari. Cal ser conscient primer dels propis pecats però també d'allò que és pecat, és a dir trencament amb Déu i allunyament o negació d'Ell, en la comunitat humana. 

Seria molt llarg fer una llista de les situacions en que la nostra societat com a conjunt es decanta pel mal en lloc de pel bé però se'n pot fer un petit recull de les més greus, i en aquest cas referint-me concretament a Espanya: 

Avortament, implantat el 1985 sense gaire oposició social, potser perquè en aquell moment tant sols el despenalitzava i només en tres casos molt concrets: perill per la vida de la mare, fetus inviable (1) i embaràs per violació (2) i per tant teòricament només en uns molt pocs casos bastant extrems (3). Es va dir que serien només unes desenes de casos a l'any, i que no despenalitzar-los era un greu perill per l'embarassada si intentava de totes maneres avoretar en males condicions. Però de seguida va venir l'ampliació a la pràctica, el fetus inviable va passar a ser també aquell amb anomalies, primer només les més greus i després ja anomalies en general com el síndrome de Down, el perill per a la vida de la mare va passar a ser un greu perjudici físic, com en cas de tenir que fer un tractament farmacològic incompatible o molt perjudicial pel nonat (4), o psíquic, per exemple que continuar amb l'embaràs comportés un intens sofriment psicològic per la mare pel motiu que fos. 

Tots aquests punts es van anar convertint ràpidament amb el pas dels anys en un un colador, sobretot en el cas de l'afectació psíquica, que es va convertir en l'excusa quasi perfecta per poder avortar sense conseqüències penals, i el nombre d'avortaments contra el que s'havia dit, és a dir que serien només uns pocs casos extrems (5) i que de totes maneres haurien avortat ilegalment o fora del país, i sense afectar al comú de les dones gestants ni suposar cap augment, va anar essent més nombrós any rera any., fins arribar a unes xifres inimaginables uns anys abans, malgrat que aquesta primera llei, la menys dolenta comparada amb les posteriors, també establia uns terminis  màxims, de 12 setmanes en el cas de l'avortament criminològic (per violació), de 22 setmanes en l'avortament eugenèsic (per anomalies del fetus extremadament greus i incurables) i il·limitat en el cas de l'avortament terapèutic (per salvar la vida de la mare sacrificant el fetus, però ampliat a per evitar-li greus afectacions de la salut, físiques o psíquiques). I també s'establien unes garanties, com denúncia policial en el cas de violació i informes mèdics en els altres dos casos, i la realització per part d'un metge en un centre sanitari i amb el ple consentiment de la dona. Així l'avortament no estava penalitzat com ho estava en general en qualsevol altre cas, havent-hi penes de pressó per al qui el practiqués, fos metge o no, i per a la mare que demanava la mort del seu fill en gestació (6), una legislació de molts segles (7). I per tal que els metges puguessin practicar avortaments es va tenir que suprimir el "i no practicaré cap avortament encara que m'ho demanin" del Jurament Hipocràtic, que s'havia mantingut com una de les obligacions jurades pels metges des del temps d'Hipòcrates (460 - 370 aC), el pare de la medicina, fins al segle XX en que s'hi va fer aquesta modificació, la primera des que es va establir el jurament bàsic de la pràctica mèdica. 

Però, tot i que a la pràctica ja s'havia liberalitzat moltíssim, el pas de la despenalització en alguns casos i amb terminis i garanties fins a la legalització es va donar a Espanya l'any 2010. I ho va fer per instigació dels poders fàctics d'aquest món que tenen l'agenda oculta de la despoblació mundial, perquè sostenen que hi ha massa gent al món i volen actuar ells per canviar-ho i reduïr dràsticament la població mundial, adduïnt tota mena d'excuses, com el canvi climàtic o la sostenibilitat econòmica, actuant ells com a falsos déusque decideixen sobre tot, la vida i la mort de la gent i com ha de ser la Humanitat. Això sí, aquestes receptes d'eliminació de gent i de promoció de tot allò estèril, per parar el creixement demogràfic, no s'ho solen aplicar mai a ells mateixos ni al seu ambient, i no escarmenten amb els desastrosos resultats com la política del fill únic a Xina entre 1979 i 2019, que ha tingut que canviar-ho a correcuita i estan comprovant que el canvi de mentalitat, ara que animen a la població a tenir fills i no tenen resultat  de moment en l'intent, és molt difícil de revertir. I a Espanya va arribar basant-se en l'OMS, Organització Mundial de la Salut o WHO per les seves sigles en anglès, que seguint les indecències de la conferència de Beijing de 1995, va recomanar legalitzar plenament l'avortament sense terminis, garanties ni altres possibles obstacles que els hi feien nosa, qualificant-lo cínicament de "salud sexual reproductiva de la dona" (!). En la llei del 2010, que encara s'ha ampliat posteriorment en alguns supòsits, es contempla l'avortament lliure i gratuït fins a la 14ª setmana, és a dir fins als 3 mesos i mig d'embaràs, ampliable fins a la 22ª setmana, és a dir fins als als 5 mesos i mig, en determinats supòsits i il·limitat fins als 9 mesos en cas de perill per a la vida de la mare, i en aquest cas l'avortament és coercitiu, és a dir obligatori, no fos cas que a Espanya hi hagués mares màrtirs, que es sacrifiquessin elles mateixes, o possessin en greu risc la seva salut, per tal que el seu fill visqués.

I és que des del 1986, amb 411 avortaments quirúrgics legals, s'ha passat als 118.359 el 2011, el màxim fins ara, és a dir 300 vegades més, amb una progressió creixent fins el 2009, que amb 111.482 n'hi van haver més de 4.000 menys que l'any anterior 2008, en que foren 115. 812. I aquest petit descens en unes xifres altíssimes, no fou degut a una conscienciació, ni a una millora social o una major bondat de la gent, sinó que aquell any 2009 s'introduí la píndola avortiva o "del dia després", començant l'ús general dels avortaments químics, les xifres dels quals són difícils de quantificar, però que deuen superar en molt, fins en algun ordre de magnitud, als quirúrgics, un fet aberrant des del punt de vista humà i social però encara més des del punt de vista religiós i espiritual, donat que un sol avortament voluntari i per mitjans artificials ja clama al Cel. El que això significa per a la nostra societat i per al món en general on són centenars de milions a l'any, és terriblement greu i tràgic. I fins i tot les persones que no hagin participat per activa ni per inducció o consentiment en un de sol, corren el risc que el Dia del Judici se'ls pregunti: "I tu, que vas fer contra l'avortament?" perquè és una gravíssima responsabilitat, en la que la immensa majoria, tot i que no ho aprova, prefereix no pensar-hi o considerar que no hi pot fer res o no va per ell.

I el descens de la societat cap a l'abisme continua imparable, una reforma de febrer del 2023, un mes abans que després d'haver entretingut el recurs durant 12 anys el Tribunal Constitucional dictaminés que l'avortament era constitucional, malgrat el paràgraf de la Constutició de 1978 que diu "tots tenen dret da la vida" i que ara amb la llei animalista s'aplica als animals vertebrats però no als éssers humans en gestació, establia que les menors d'edat de 16 i 17 anys no necessiten el permís patern per avortar, i ni tan sols que els pares ho coneguin, i suprimia per a totes les dones els 3 dies de reflexió preceptius, no fos cas que a moltes se'ls passés un rampell sobtat i recapacitessin la seva decisió; fins i tot hi ha hagut una oposició frontal a que en alguna comunitat autònoma hi hagués un projecte de llei restringit al seu àmbit en que s'informés a la dona decidida a avortar que, si ho volia, podia escoltar els batecs del cor del fetus, perquè amb molta ingenuitat s'havien cregut allò del "consentiment informat" i perquè del que evidentment es tracta és de que hi hagin més avortament i no pas menys. I això que Espanya té una de les tases de naixements més baixes del món des de fa moltes dècades, i una població cada cop més envellida, amb una piràmide d'edats invertida, és a dir amb més gent gran que jove, cosa que s'intenta paliar de forma estranya, no amb ajudes a la maternitat i a les famílies ni restringint l'avortament, com s'ha fet i amb molt d'èxit a Polònia,  sinó fomentant la immigració estrangera, sobretot africana i musulmana, un fet al que no se li veu la lògica. 

Tots en som una mica culpables de tot això, si més no per votar a partits que ho portaven en el seu programa o que no s'hi oposaven, contribuint així a la normalització i extensió d'aquesta cultura de la mort, del dret d'alguns de fer matar éssers humans, sigui en la vida pre-natal en el cas de l'avortament o sigui per vellesa, malaties, motius econòmics o no voler viure, en el cas de l'eutanàsia. Demanem-ne perdó a Déu per la part que ens toca, per haver-ho acceptat i no haver-nos-hi oposat més activament, essent un pecat tan greu com és, que fins que el 2016, l'Any de la Misericòrdia, el papa Francesc va atorgar als sacerdots la capacitat de perdonar-lo i després la va mantenir, estava reservada la seva absolució, excepte en cas de mort, a bisbes i canonges penitencers. I demanem-ne perdó no sols per nosaltres sinó també per a la nostra societat que tolera i promou tals coses, que Déu faci que tots els implicats, polítics, legisladors, practicants d'avortaments i mares que el sol·liciten, se n'adonin del pecat que cometen, es converteixin i demanin perdó, i es conveteixen en provida, que casos n'hi han, i així salvin les seves ànimes i ajudin a salvar també les de molts més, i que la societat pugui retornar a la normalitat, a l'obediència de les lleis naturals i divines i a la bondat, que no hauria d'haver abandonat mai!  

(1) Una conjunció dels dos és el fetus extrauterí, que és inviable i pot posar en greu perill la vida de la portadora, però que és realment un cas extremadament rar.
(2) Que també és extremadament rar si es tracta d'una sola violació, és una coincidència molt poc probable però no impossible 
(3) I tot i així va ser un primer pas en la tècnica d'enginyeria social i de manipulació de l'opinió pública per tant d'anar acostumant paulatinament a la gent a un fet que era condemnat socialment perquè moralment repugnava, tot i que alguns activistes haguessin anat preparant a l'opinió pública, sobretot en els mitjans de comunicació, de forma progressiva des de finals dels anys 1970s.
(4) Tot i això hi ha hagut dones extraordinàries que han preferit salvar la vida del seu fill, tot i retrassar un tractament necessari per una malaltia seva molt greu, com la metgessa Sta. Gianna Beretta Molla (1922 - 1962) o la beata Chiara Corbella-Petrillo (1984 - 2012), donant la vida pel seu fill, és a dir demostrant l'amor més gran segons ens diu el propi Crist. 
(5) A França l'avortament es va aprovar l'any 1975 per iniciativa de Simone Veil (1927 - 2017), que ho va proposar, segons deia, per poder ressoldre uns pocs casos extrems i molt greus, per tal que no avortessin en condicions precàries i perilloses, i per això es va fer amb una validesa de dos anys, ja que la mateixa ministra deia que ben aviat amb l'educació sexual i les millores socials de la dona, l'any 1975 va ser l'Any Mundial de la Dona, ja gairebé no hi hauria cap d'aquestes situacions extremes, però al cap dels dos anys preceptius es va tornar a renovar i després tot i que en teoria seguia essent temporal ja va quedar en vigor il·limitadament i amb un nombre accelewradament creixent de casos, de manera que la pròpia Simone Veil, si no penedida del tot, si que reconeixia que no era el que ella pensava, havia previst i volia, i que d'haver-ho sabut potser no l'hauria presentat. I tot i així i amb les restriccions de la llei i el seu caràcter en principi molt limitat temporalment, l'Assemblea Francesa ho va aprovar en un silenci greu i glacial, perquè tots eren conscients de la gravetat del que estaven fent. En canvi a Espanya, on sembla que els polítics no tinguin sentit de les coses, quan es va aprovar al Congrés la llei del 1985, els diputats favorables a la llei van irrompre a aplaudir, a riure, a felicitar-se els uns als altres i a celebrar-ho, una reacció tan inadequada com incomprensible. Diferències entre el realisme i la intel·ligència dels polítics de França i la inconsciència i irresponsabilitat dels polítics espanyols, però també diferència entre la mentalitat europea de mitjans dels 1970s i mitjans dels 1980s.
(6)  Dir-li interrupció voluntària de l'embaràs és un eufemisme per dissimular, i fins per intentar justificar, el fet de fer matar el fill ja concebut, com si de l'assassinat o homicidi se'n digués "interrupció voluntària d'una vida humana aliena".
(7) El Codi penal espanyol del 1822 establia penes de 12 anys de presó pel qui practiquès un avortament i de 8 anys per la mare que ho hagués sol·licitat. Exceptuant un breu període del 1937 fins a principis de 1939 i només en la zona republicana, l'avortament sempre va estar penalitzat a Espanya fins el 1985.