La Quaresma és un temps de reeflexió personal però també comunitari. Cal ser conscient primer dels propis pecats però també d'allò que és pecat, és a dir trencament amb Déu i allunyament o negació d'Ell, en la comunitat humana.
Seria molt llarg fer una llista de les situacions en que la nostra societat com a conjunt es decanta pel mal en lloc de pel bé però se'n pot fer un petit recull de les més greus, i en aquest cas referint-me concretament a Espanya:
Avortament, implantat el 1985 sense gaire oposició social, potser perquè en aquell moment tant sols el despenalitzava i només en tres casos molt concrets: perill per la vida de la mare, fetus inviable (1) i embaràs per violació (2) i per tant teòricament només en uns molt pocs casos bastant extrems (3). Es va dir que serien només unes desenes de casos a l'any, i que no despenalitzar-los era un greu perill per l'embarassada si intentava de totes maneres avoretar en males condicions. Però de seguida va venir l'ampliació a la pràctica, el fetus inviable va passar a ser també aquell amb anomalies, primer només les més greus i després ja anomalies en general com el síndrome de Down, el perill per a la vida de la mare va passar a ser un greu perjudici físic, com en cas de tenir que fer un tractament farmacològic incompatible o molt perjudicial pel nonat (4), o psíquic, per exemple que continuar amb l'embaràs comportés un intens sofriment psicològic per la mare pel motiu que fos.
Tots aquests punts es van anar convertint ràpidament amb el pas dels anys en un un colador, sobretot en el cas de l'afectació psíquica, que es va convertir en l'excusa quasi perfecta per poder avortar sense conseqüències penals, i el nombre d'avortaments contra el que s'havia dit, és a dir que serien només uns pocs casos extrems (5) i que de totes maneres haurien avortat ilegalment o fora del país, i sense afectar al comú de les dones gestants ni suposar cap augment, va anar essent més nombrós any rera any., fins arribar a unes xifres inimaginables uns anys abans, malgrat que aquesta primera llei, la menys dolenta comparada amb les posteriors, també establia uns terminis màxims, de 12 setmanes en el cas de l'avortament criminològic (per violació), de 22 setmanes en l'avortament eugenèsic (per anomalies del fetus extremadament greus i incurables) i il·limitat en el cas de l'avortament terapèutic (per salvar la vida de la mare sacrificant el fetus, però ampliat a per evitar-li greus afectacions de la salut, físiques o psíquiques). I també s'establien unes garanties, com denúncia policial en el cas de violació i informes mèdics en els altres dos casos, i la realització per part d'un metge en un centre sanitari i amb el ple consentiment de la dona. Així l'avortament no estava penalitzat com ho estava en general en qualsevol altre cas, havent-hi penes de pressó per al qui el practiqués, fos metge o no, i per a la mare que demanava la mort del seu fill en gestació (6), una legislació de molts segles (7). I per tal que els metges puguessin practicar avortaments es va tenir que suprimir el "i no practicaré cap avortament encara que m'ho demanin" del Jurament Hipocràtic, que s'havia mantingut com una de les obligacions jurades pels metges des del temps d'Hipòcrates (460 - 370 aC), el pare de la medicina, fins al segle XX en que s'hi va fer aquesta modificació, la primera des que es va establir el jurament bàsic de la pràctica mèdica.
Però, tot i que a la pràctica ja s'havia liberalitzat moltíssim, el pas de la despenalització en alguns casos i amb terminis i garanties fins a la legalització es va donar a Espanya l'any 2010. I ho va fer per instigació dels poders fàctics d'aquest món que tenen l'agenda oculta de la despoblació mundial, perquè sostenen que hi ha massa gent al món i volen actuar ells per canviar-ho i reduïr dràsticament la població mundial, adduïnt tota mena d'excuses, com el canvi climàtic o la sostenibilitat econòmica, actuant ells com a falsos déusque decideixen sobre tot, la vida i la mort de la gent i com ha de ser la Humanitat. Això sí, aquestes receptes d'eliminació de gent i de promoció de tot allò estèril, per parar el creixement demogràfic, no s'ho solen aplicar mai a ells mateixos ni al seu ambient, i no escarmenten amb els desastrosos resultats com la política del fill únic a Xina entre 1979 i 2019, que ha tingut que canviar-ho a correcuita i estan comprovant que el canvi de mentalitat, ara que animen a la població a tenir fills i no tenen resultat de moment en l'intent, és molt difícil de revertir. I a Espanya va arribar basant-se en l'OMS, Organització Mundial de la Salut o WHO per les seves sigles en anglès, que seguint les indecències de la conferència de Beijing de 1995, va recomanar legalitzar plenament l'avortament sense terminis, garanties ni altres possibles obstacles que els hi feien nosa, qualificant-lo cínicament de "salud sexual reproductiva de la dona" (!). En la llei del 2010, que encara s'ha ampliat posteriorment en alguns supòsits, es contempla l'avortament lliure i gratuït fins a la 14ª setmana, és a dir fins als 3 mesos i mig d'embaràs, ampliable fins a la 22ª setmana, és a dir fins als als 5 mesos i mig, en determinats supòsits i il·limitat fins als 9 mesos en cas de perill per a la vida de la mare, i en aquest cas l'avortament és coercitiu, és a dir obligatori, no fos cas que a Espanya hi hagués mares màrtirs, que es sacrifiquessin elles mateixes, o possessin en greu risc la seva salut, per tal que el seu fill visqués.
I és que des del 1986, amb 411 avortaments quirúrgics legals, s'ha passat als 118.359 el 2011, el màxim fins ara, és a dir 300 vegades més, amb una progressió creixent fins el 2009, que amb 111.482 n'hi van haver més de 4.000 menys que l'any anterior 2008, en que foren 115. 812. I aquest petit descens en unes xifres altíssimes, no fou degut a una conscienciació, ni a una millora social o una major bondat de la gent, sinó que aquell any 2009 s'introduí la píndola avortiva o "del dia després", començant l'ús general dels avortaments químics, les xifres dels quals són difícils de quantificar, però que deuen superar en molt, fins en algun ordre de magnitud, als quirúrgics, un fet aberrant des del punt de vista humà i social però encara més des del punt de vista religiós i espiritual, donat que un sol avortament voluntari i per mitjans artificials ja clama al Cel. El que això significa per a la nostra societat i per al món en general on són centenars de milions a l'any, és terriblement greu i tràgic. I fins i tot les persones que no hagin participat per activa ni per inducció o consentiment en un de sol, corren el risc que el Dia del Judici se'ls pregunti: "I tu, que vas fer contra l'avortament?" perquè és una gravíssima responsabilitat, en la que la immensa majoria, tot i que no ho aprova, prefereix no pensar-hi o considerar que no hi pot fer res o no va per ell.
I el descens de la societat cap a l'abisme continua imparable, una reforma de febrer del 2023, un mes abans que després d'haver entretingut el recurs durant 12 anys el Tribunal Constitucional dictaminés que l'avortament era constitucional, malgrat el paràgraf de la Constutició de 1978 que diu "tots tenen dret da la vida" i que ara amb la llei animalista s'aplica als animals vertebrats però no als éssers humans en gestació, establia que les menors d'edat de 16 i 17 anys no necessiten el permís patern per avortar, i ni tan sols que els pares ho coneguin, i suprimia per a totes les dones els 3 dies de reflexió preceptius, no fos cas que a moltes se'ls passés un rampell sobtat i recapacitessin la seva decisió; fins i tot hi ha hagut una oposició frontal a que en alguna comunitat autònoma hi hagués un projecte de llei restringit al seu àmbit en que s'informés a la dona decidida a avortar que, si ho volia, podia escoltar els batecs del cor del fetus, perquè amb molta ingenuitat s'havien cregut allò del "consentiment informat" i perquè del que evidentment es tracta és de que hi hagin més avortament i no pas menys. I això que Espanya té una de les tases de naixements més baixes del món des de fa moltes dècades, i una població cada cop més envellida, amb una piràmide d'edats invertida, és a dir amb més gent gran que jove, cosa que s'intenta paliar de forma estranya, no amb ajudes a la maternitat i a les famílies ni restringint l'avortament, com s'ha fet i amb molt d'èxit a Polònia, sinó fomentant la immigració estrangera, sobretot africana i musulmana, un fet al que no se li veu la lògica.
Tots en som una mica culpables de tot això, si més no per votar a partits que ho portaven en el seu programa o que no s'hi oposaven, contribuint així a la normalització i extensió d'aquesta cultura de la mort, del dret d'alguns de fer matar éssers humans, sigui en la vida pre-natal en el cas de l'avortament o sigui per vellesa, malaties, motius econòmics o no voler viure, en el cas de l'eutanàsia. Demanem-ne perdó a Déu per la part que ens toca, per haver-ho acceptat i no haver-nos-hi oposat més activament, essent un pecat tan greu com és, que fins que el 2016, l'Any de la Misericòrdia, el papa Francesc va atorgar als sacerdots la capacitat de perdonar-lo i després la va mantenir, estava reservada la seva absolució, excepte en cas de mort, a bisbes i canonges penitencers. I demanem-ne perdó no sols per nosaltres sinó també per a la nostra societat que tolera i promou tals coses, que Déu faci que tots els implicats, polítics, legisladors, practicants d'avortaments i mares que el sol·liciten, se n'adonin del pecat que cometen, es converteixin i demanin perdó, i es conveteixen en provida, que casos n'hi han, i així salvin les seves ànimes i ajudin a salvar també les de molts més, i que la societat pugui retornar a la normalitat, a l'obediència de les lleis naturals i divines i a la bondat, que no hauria d'haver abandonat mai!
(1) Una conjunció dels dos és el fetus extrauterí, que és inviable i pot posar en greu perill la vida de la portadora, però que és realment un cas extremadament rar.
(2) Que també és extremadament rar si es tracta d'una sola violació, és una coincidència molt poc probable però no impossible
(3) I tot i així va ser un primer pas en la tècnica d'enginyeria social i de manipulació de l'opinió pública per tant d'anar acostumant paulatinament a la gent a un fet que era condemnat socialment perquè moralment repugnava, tot i que alguns activistes haguessin anat preparant a l'opinió pública, sobretot en els mitjans de comunicació, de forma progressiva des de finals dels anys 1970s.
(4) Tot i això hi ha hagut dones extraordinàries que han preferit salvar la vida del seu fill, tot i retrassar un tractament necessari per una malaltia seva molt greu, com la metgessa Sta. Gianna Beretta Molla (1922 - 1962) o la beata Chiara Corbella-Petrillo (1984 - 2012), donant la vida pel seu fill, és a dir demostrant l'amor més gran segons ens diu el propi Crist.
(5) A França l'avortament es va aprovar l'any 1975 per iniciativa de Simone Veil (1927 - 2017), que ho va proposar, segons deia, per poder ressoldre uns pocs casos extrems i molt greus, per tal que no avortessin en condicions precàries i perilloses, i per això es va fer amb una validesa de dos anys, ja que la mateixa ministra deia que ben aviat amb l'educació sexual i les millores socials de la dona, l'any 1975 va ser l'Any Mundial de la Dona, ja gairebé no hi hauria cap d'aquestes situacions extremes, però al cap dels dos anys preceptius es va tornar a renovar i després tot i que en teoria seguia essent temporal ja va quedar en vigor il·limitadament i amb un nombre accelewradament creixent de casos, de manera que la pròpia Simone Veil, si no penedida del tot, si que reconeixia que no era el que ella pensava, havia previst i volia, i que d'haver-ho sabut potser no l'hauria presentat. I tot i així i amb les restriccions de la llei i el seu caràcter en principi molt limitat temporalment, l'Assemblea Francesa ho va aprovar en un silenci greu i glacial, perquè tots eren conscients de la gravetat del que estaven fent. En canvi a Espanya, on sembla que els polítics no tinguin sentit de les coses, quan es va aprovar al Congrés la llei del 1985, els diputats favorables a la llei van irrompre a aplaudir, a riure, a felicitar-se els uns als altres i a celebrar-ho, una reacció tan inadequada com incomprensible. Diferències entre el realisme i la intel·ligència dels polítics de França i la inconsciència i irresponsabilitat dels polítics espanyols, però també diferència entre la mentalitat europea de mitjans dels 1970s i mitjans dels 1980s.
(6) Dir-li interrupció voluntària de l'embaràs és un eufemisme per dissimular, i fins per intentar justificar, el fet de fer matar el fill ja concebut, com si de l'assassinat o homicidi se'n digués "interrupció voluntària d'una vida humana aliena".
(7) El Codi penal espanyol del 1822 establia penes de 12 anys de presó pel qui practiquès un avortament i de 8 anys per la mare que ho hagués sol·licitat. Exceptuant un breu període del 1937 fins a principis de 1939 i només en la zona republicana, l'avortament sempre va estar penalitzat a Espanya fins el 1985.
