Nadal i Pasqua

Nadal i Pasqua no sols són les festes més importants de l'any sinó que estan molt unides. 

De Nadal a Pasqua. Capella de Sta. Rita de Sant Julià de Viltorta, cortesia de Miquel Alsina.

L'una és el principi de la salvació humana, l'altre és el final. Sense el Nadal no hi hauria Pasqua, però aquesta és la culminació de l'obra divina iniciada amb el primer, en la que s'assoleix la plenitud de la redempció. 

Abans es pensava que el Nadal s'havia començat a celebrar com a tal al segle IV, però cada vegada hi ha més probes que els cristians ja el celebraven al segle III (1) i fins al segle II en segons quins llocs i èpoques, i com que els evangelis segons St. Mateu i segons St. Lluc el citen, és molt possible que s'hagués ja celebrat al segle I (2). I en tot cas la primera celebració va ser la del propi Nadal, amb els cors angèlics i l'adoració dels pastors i els mags i el reconeixement de Simeó i Anna, que va precedir en una trentena d'anys a la Pasqua.

A més, a la 2ª meitat del segle XX investigant en la seva tesi doctoral les opinions dels Pares de l'Església sobre Nadal i Pasqua, el teòleg dominic francès Jean-Pierre Jossua (1930 - 2021) va escriure el llibre Le Salut, incarnation ou mystère pascal chez les Pères de l'Église, de Saint Irénée à Saint Léon le Grand (1968), en el que feia notar que la primacia de la Pasqua sobre l'Encarnació com a punt culminant o decisiu de la Salvació divina no va ser tan clara als primers segles, predominant més una opinió que una altre segons èpoques, llocs i autors. Perquè alguns pensaven que un cop Déu vingut al món allò més important ja estava fet, perquè havia vingut per salvar-nos, i la presència divina i humana alhora de Jesucrist ja n'era la garantia de que aquesta tenia o tindria lloc, alhora que la unió de les dues naturaleses en Ell era ja un Sí incondicional de Déu a la condició humana i a la Humanitat, un compromís irrevocable i definitiu d'Amor pels éssers humans. Mentre que altres, com St. Agustí, destacaven que el Nadal estava en funció de la Pasqua, que per salvar l'home del pecat, aquest havia de ressuscitar, i com que l'home sol no podia, Déu mateix es va fer l'home perfecte i va ressuscitar, ascendir al Cel i donar-se Ell mateix als homes i fent-los fills seus pel Baptisme, però per ressuscitar primer tenia que morir i per això primer tenia que estar viu com a ésser humà i per tant havia de nèixer com a tal en el món, i per això s'havia d'encarnar en la Verge, signe i símbol del món nou i no contaminat pel pecat. 

També el teòleg belga Edward Schillebeeckx (1914 - 2009) pensava que inicialment en el Cristianisme hi havia 4 grans Cristologies (3): la de l'Encarnació, la de Crist Rei dels pobres, la Pasqual i la del Maranatha o de la Parusia, i que era cristià tot aquell que, inclinant-se més per una o per l'altre,  acceptava que la Salvació definitiva de Déu s'havia manifestat en la persona de Jesús, i que per tant és cristià qui accepta que la Salvació divina només es troba en Jesucrist, que es qui dona sentit a tota vida humana i a tota la Història de la Humanitat, i que arriba al món per l'Església, ja que Crist no sol actuar fora de l'Església i per tant l'èmfasi està en la comunitat creient, i per la Bíblia, molt especialment el Nou Testament, inspirat divinament i escrit pels apòstols (St. Mateu, St. Joan, St. Pere, St. Pau, St. Jaume i St. Judes Tadeu) o persones molt lligades a ells (St. Marc, St. Lluc, l'autor de la Carta als Hebreus) o el seu immediat cercle. Els mateixos 4 Evangelis ofereixen una imatge lleugerament diferent, però igualment real i verdadera, autèntica, compatible i complementària, de la història de Jesús i de la fe en Ell, ja que cada grup de deixebles porta la seva tradició. I tota la visió ortodoxa coincideix en tot excepte en detalls i en l'èmfasi que se li fa a una determinada interpretació com a més destacada entre totes, la del Senyor que vindrà a la fi del temps a salvar i a jutjar; la del Ressuscitat que obre el Cel i dona l'Esperit Sant a l'Església; la del Salvador i Rei de l'Univers que té una preferència especial pel pobres i ha vingut per perdonar i convertir els pecadors; i la del Fill de Déu, el Logos, que el camí, la veritat i la vida i és l'únic que coneix i pot ensenyar i guiar cap a Déu Pare. Totes elles canòniques, anunciadores i manifestació del Regne de Déu i la seva imminència, i enriquidores mútuament. És possible que la preferència per una o altre reflectís, salvant les distàncies, les principals mentalitats jueves quan es van complir les profecies de l'Antic Testament en Jesucrist, és a dir les anomenades 4 filosofies de Flavi Josep: saduceus, zelotes, fariseus i essenis. I fins i tot que correspongui d'alguna manera a les 4 opcions de la vida religiosa: la sacerdotal, la missionera, la teològica i/o devota i la dels religiosos consagrats, totes elles formant un continu, no excloents entre sí i en molts casos mixtes. D'aquesta manera la preferència per una o altre vindria, dins de la fe, de la vocació, el posicionament personal i l'opció escollida. 

En el fons, essent Jesucrist Déu i home, es tractaria en el fons de si se'l considera més com a Déu o més com a home, si mirem preferentment la seva part divina, amb el Nadal ja està la major part de la seva missió feta (4), si mirem la part humana és la vida pública, la Passió i la Pasqua la part fonamental i determinant (5), i per diversos motius aquesta és la posició finalment establerta, ja que per a nosaltres com a éssers humans és la que més correspon a la nostra Redempció. La postura ortodoxa és la de considerar a Jesucrist tant Déu com home (6), per tant vindrien a ser els dos grans aspectes, si bé per a nosaltres com a humans la centralitat de la Pasqua (7), ve perquè aquesta ens ensenya com viure en la vida i els ensenyaments de Jesús, en la necessitat d'implantar-se en Ell per a donar bons fruits i en el camí de la Creu per arribar a la Glòria (8). 

Per tant celebrem el Nadal sabent que ens porta a la Pasqua, que és la culminació enlluernadora d'allò iniciat en el Nadal! 

(1) Molt abans que l'emperador Aurelià establís als anys 270s la festa pagana del Sol Invicte a l'Imperi Romà, a celebrar els dies del solstici d'hivern. S'havia pensat que els cristians havien escollit la data per cristianitzar aquesta festa, però ara surt a la llum que molt probablement va ser a l'inrevès, que durant l'època de pau per a l'Església de la 2ª meitat del s. III, i degut a la gran extensió de la celebració cristiana, va ser Aurelià qui va voler paganitzar la festa que celebraven els cristians, que llavors eren una minoria molt visible a l'Imperi Romà, el 25 de desembre. I si les Saturnalia eren festa oficial el dia 17 de desembre des de l'any 217 aC i el poble les mantenia durant una setmana, fins el 23 de desembre, no sols no estaven centrades en el dia 25 sinó que ni tan sols hi arribaven, i a més eren unes festes d'un caràcter molt diferent, més semblant a les actuals de l'Any Nou, que el govern romà va intentar reduïr a 5 i a  3 dies, i a finals del segle I es va fixar que acabaven el dia 21 de desembre. 

(2) Sembla que l'origen no era astronòmic ni tan sols convencional, la tradició establia que St. Joan Baptista va nèixer a finals de juny i com que Jesús era sis mesos més jove, com es mostra en l'Anunciació quan l'arcàngel li diu a la Verge Maria que la seva parenta Elisabet ja està de 6 mesos, i ella hi va de seguida i està tres mesos amb ella, és a dir fins el naixement de Joan, d'això es dedueix que Jesús hauria d'haver nascut a finals de desembre, i l'Encarnació hauria tingut lloc a finals de març. 

(3) Entre d'altres no tan importants i fins i tot poc correctes o clarament falses. 

(4) "Començar ja és més de la meitat de tot" com deia Aristòtil. 

(5) Com es diu, quan neix una persona no sabem qui és, quan mor sí.  En un altre pla podríem citar les escoles teològiques d'Antioquia, més literal i històrica, i d'Alexandria, més alegòrica i simbòlica. 

(6) Sense que la seva divinitat anorreï la seva humanitat sinó que tot al contrari la potenciï al màxim i sense que la seva humanitat minvi en res la seva divinitat. 

(7) Si Nadal és l'aurora de la salvació, la Pasqua n'és el migdia lluminós.

(8) I també és cert que la recepció humana del Nadal és més contemplativa, d'adoració i fins té un punt més infantil i com passiva, amb el Déu Nen,  mentre que la de la Pasqua és més adulta, admirativa, creient i activa, amb l'Home diví sacrificat, mort i ressuscitat. En el Nadal Déu es deixa estimar com a nadó indefens i necessitat, en la Pasqua ens estima al màxim, donant la vida pels homes i complint la missió per la que havia vingut al món.  

Agraïm el 2022 i encomanem el 2023!

Cada any la litúrgia comença amb la celebració de la solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu, l'1 de gener. 

I és que a l'inici de tots els anys hem d'agrair-li a la Verge Maria la seva protecció i intercessió durant tot l'any anterior i encomanar-li l'any que s'inicia, suplicant-li que estiguem també sota la seva protecció i que segueixi intercedint per nosaltres, ella que és la nostra Mare celestial, advocada nostre i mitjancera de totes les gràcies divines, que ens arriben a través seu. A més, Maria és el model exemplar de l'Església i de cada creient, que ja amb la seva vida ens ensenya el camí que hem de seguir, el de ser ben dòcils a l'Esperit Sant, viure sempre en gràcia i, encara més, en santedat. Maria ens porta a Jesús, Nostre Senyor, el salvador, redemptor i alliberador,  però aquest també ens diu que recorrem a Maria, la seva mare, donant-nos-la per mare nostre celestial en totes les nostres necessitats. I quan es té una Mare així, en ella tenim un refugi segur. 

Agraïm doncs a la Mare de Déu l'any 2022 i encomanem-nos a ella en tot el 2023, demanant-li que ens obtingui de Déu totes les gràcies i dons que necessitem en la nostra vida individual, familiar i col·lectiva, que vetlli també per tots els nostres parents i persones estimades o per les que volguem intercedir, tant vives com difuntes, especialment per aquelles de les que som més responsables, que ens necessiten més o que Déu vol més. Demanem-li també a la Verge que Déu beneeixi aquest nou any amb la salut d'ànima i cos de tots i el do de la pau al món!  

Uns records personals del 2022

Alguns records de l'any 2022

L'11 de gener, convidats per Miquel Alsina, uns mossens van concelebrar una Missa presidida per Mn. Paul Badibanga a la capella de Santa Rita de Sant Julià de Vilatorta, a la que hi vaig assistir, i després vam compartir un àpat a casa seva amb aquest feligrès i amb familiars i altres amics seus. 

Dimecres de Cendra, el 2 de març

La Missa Crismal a la catedral de Vic, el 12 d'abril, a la que hi vaig assistir com molts altres sacerdots de la diòcesi

I la Missa de Pasqua el 17 d'abril, aquí a les Germanetes dels Pobres de Vic, de les que sóc capellà

Celebrant per primera vegada Missa a l'ermita de Sant Roc, de Sant Julià de Vilatorta, en la celebració de les Noces d'Or de Josep Vilamala i Anna Rifà. a finals d'abril, aquí donant la comunió a Anna Maria Roura. A l'ermita de Sant Roc hi tornaria a oficiar al mes d'agost, amb motiu de la festa del sant.

 

Trobada amb Mn. Francesc Basora, molts anys rector de Folgueroles, a la Casa Sacerdotal de Vic el 5 de juliol, tres dies després que hagués complert 91 anys i que en portés ja 66 i mig de vida sacerdotal, doncs va ser ordenat pel bisbe Masnou el desembre de 1955. Ara ja només té desig del Cel, segons em va dir. 

Uns nens catòlics de Mali, foto enviada al desembre per l'abbé Joseph Koné, amb el qui col·laboro a distància des de fa molts anys, si bé tant ell com el seu parent abbé Benvenu Koné han vingut alguna vegada a Vic a veure'ns, a partir que el vaig conèixer durant del pas per Vic dels joves de la Jornada Mundial de la Joventut a Madrid el maig del 2011, quan em van encarregar fer de traductor de francès de dos grups, un de Mali i un de Fontainebleau, que durant els dos o tres dies d'estança a Osona van intercanviar els seus sacerdots.  

I el 31 de desembre encara va arribar una visita, la de Dorota Ozga, una amiga de Polònia, que va venir a passar els dies de Nadal amb la seva mare i família aquí, i vam poder parlar una bona estona i fer-nos unes selfies. 

Són només unes mostres de com va ser l'any passat, triades una mica a l'atzar. De moltes altres coses que no cito, moltes són perquè no en tinc fotos, o no les tinc disponibles, o perquè ja van sortir al Blog en el seu moment, i encara altres motius, però sobretot perquè no vull fer més que uns petits i variats records de l'any. I ho faig sobretot per agraïr a Déu tot l'any viscut i tot el que m'ha passat, ja que tot ha sigut voluntat seva i manifestació de la seva providència, com també agraeixo la intercessió i protecció de la Verge Maria, la nostra Mare del Cel, mitjancera de totes les gràcies divines! 

Un Papa teòleg

Joseph Ratzinger (1927 - 2022) va ser un destacat teòleg abans de ser escollit Papa a la mort de Sant Joan Pau II, l'abril del 2005.

Benet XVI, el 9 de juliol de 2006, al final de la Trobada de les Famílies a València,
a la que l'autor d'aquest Blog va poder assistir junt amb altres seminaristes catalans 

Benet XVI va venir a  Barcelona el 7 de novembre de 2010, ocasió en la que qui això escriu,
sacerdot des de dos mesos abans, no hi va poder ser, i en la que va consagrar la Sagrada Família

Com a Papa Benet XVI (2005 - 2013) va destacar en molts temes, perquè va ser un gran intel·lectual i un destacat pensador, però el més important de tots els seus fets va ser la seva renúncia al ministeri petrí el febrer del 2013, fet que es va donar per primer cop a l'Església des de principis del s. XV, però que per trobar-ne un altre precedent més semblant al seu cas caldria remuntar-se a finals del s. XIII i molts pocs més n'hi van haver al llarg de la Història, i  que va portar a l'elecció del Papa Francesc. En els quasi 10 anys en que va ser Papa emèrit va mantenir un perfil discret, reclòs voluntàriament al convent Mater Ecclesiae de la Ciutat del Vaticà i dedicant-se sobretot a la pregària, però tot i així va ser un referent amb el que es comptava en tot el món catòlic. Tot i la seva molt avançada edat i que estava malalt des de feia molts anys, motiu pel que ja va renunciar al seu càrrec de pontífex, el ràpid agreujament i mort van ser gairebé una sorpresa. 

Va morir el 31 de desembre, festa de St. Silvestre I, Papa entre el 314 i 335, el primer bisbe de Roma que no va morir màrtir, i que va ser pontífex en l'època decisiva de l'emperador Constantí, en el temps de l'Edicte de Milà (313), el I Concili Ecumènic de Nicea (325) i la inauguració de la nova capital imperial Constantinoble (330), la Nova Roma cristiana, que també va morir l'últim dia de l'any, igual que Benet XVI. 

Preguem per ell, per tal que Déu li perdoni els pecats que la debilitat de la naturalesa humana li hagués pogut fer cometre, i li premii tot el esforç i dedicació durant tota la seva vida al servei de Nostre Senyor, de l'Església i de l'Evangeli, acollint la seva ànima al Regne del Cel amb Ell, i demanem també que després sigui ell el qui pregui per nosaltres i per tot el món!

Presència divina i exemple i model pels humans

Reflex de la vida trinitària de Déu i exemple i model de tota família humana, la Sagrada Família.

Jesús, la Verge Maria i St. Josep formaren la família ideal, tal com Déu la va concebre i com la vol, plena de l'amor diví en ella, i amb una unió de voluntats de tots els membres perquè tots estaven units a Déu, que vingué al món en ella en el Nen diví que tingueren. 

Fora de consideracions culturals, la família humana natural i la més perfecta, és la formada en el seu nucli pel pare i la mare, units en matrimoni amorós i legal fins que la mort d'un d'ells els separi, i els fills que Déu els hi concedeixi de la seva unió, concedint-los el gran do de ser transmissors de la vida, i vida humana com la seva pròpia, col·laborant així en aquest sentit en el poder creador del mateix Déu. El matrimoni té com a primer fi el de portar nous éssers humans al món, fruit tant biològicament com en molts altres aspectes, de combinació en un cert grau de la línia del pare i de la de la mare, i nodrir, mantenir, protegir i educar aquests fills per fer-los éssers humans dignes i, encara més, fills de Déu, ensenyant-los a ser bons i estimar a Déu i als altres, sobretot al proïsme, i donant-lis tot l'amor procedent de Déu que necessiten per poder viure, formar-se i ser feliços, inserir-los primer en la família més ample, la d'avis, tiets, cosins i parents d'altres graus, i després ajudant-los a participar de la mateixa manera en el seu veïnatge, ambient, societat, cultura i país, i a interessar-se per tot el món. 

La família de Natzaret que n'és la gran mostra que això és el volgut per Déu i que és possible realitzar-ho, arribant tan a prop com es vulgui i humanament pugui de l'ideal que ells encarnaren i visqueren, té no obstant les peculiars característiques que la fan única, excepcional i extraordinària, pel fet de ser el seu Fill l'encarnació de Déu, de ser Maria sempre verge, i de viure ella i St. Josep un matrimoni absolutament blanc, puríssim, castíssim i virginal, ja que ja participaven en gran manera de la vida celestial, i havent procreat per l'acció de Déu i al propi Déu, fet home, no necessitaven ja tenir més fills, i vivint en l'amor diví tots tres, no necessitaven ni volien ni desitjaven que el seu amor humà s'expresés com a sexualitat en forma física, sinó que vivien fent una vida immaculada d'amor, ajuda, afecte i tendressa deslligada de tot allò mundà imperfecte o fet per necessitat, convertint la seva família en una església i en un model universal i perenne d'ella. La mateixa Església ha de prendre, en el seu servei més alt, la forma d'aquesta santa família, doncs en ella hi ha homes dones servidors de Déu i consagrats a Déu, cadascun en la seva funció segons l'elecció divina, i en ella hi neix Jesucrist en la consagració de l'Eucaristia i no sols es dona Ell mateix i la salvació que va venir a portar a la Terra, sinó que hi viu perennement en la reserva del sagrari i en tots els sagraments. I com que vivien celestialment més que terrenalment, d'alguna manera el matrimoni de Josep i Maria i la seva paternitat amb Jesús no va acabar amb la seva entrada al Cel, on viuen molt units, Jesús com a Déu, la Verge Maria com a Mare de Déu i la més estimada de la Santíssima Trinitat, per sobre de tots els àngels i sants, i Sant Josep com el més gran dels sants, perquè no sols va ser l'escollit per ser pare adoptiu i protector del Fill de Déu, i així com Jesucrist va ressuscitar i va ascendir al Cel i Maria va experimentar la dormició i va ser assumpta al Cel, tots dos en cos i ànima, St. Josep sense arribar a tant, si que va morir en els braços de Jesús i Maria, l'exemple més suprem de la bona mort, de la que ell n'és el patró. I si la unió terrenal, com diu Nostre Senyor, ja no existeix a la Glòria, la unió celestial dels esperits sí i amb un amor més fort que mai, perquè es viu en la presència directa i immediata i en la visió plena de Déu, que és Amor. 

A part d'aquesta característica especialíssima, única i irrepetible, i per tant impossible d'assolir per cap altre, sí que es pot i cal prendre per model a la divina família de Natzaret, i es pot estar molt pròxim a la família ampliada de Jesús, la dels seus parents propers i fins i tot llunyans, és a dir ser familiars d'Ell, ser de la família de Déu, i és Ell mateix qui ens hi convida en el Baptisme i a partir d'aquest en la litúrgia, l'oració i tots els sagraments. I és quan per l'Esperit Sant tot això ho vivim realment que comencem a donar bons fruits, essent els seguidors, els imitadors i els instruments del mateix Crist. 

Siguem-ne devots i mirem de tenir a la Sagrada Família com a model per a les nostres vides! 

El misteri de Déu fet home

El misteri de Déu fet home, necessita que ens hi preparem. Hi ha diverses maneres, com estar en gràcia, si és necessari confessant, i fent de les 4 primeres setmanes de l'any litúrgic com una Quaresma més lleu, en preparació del Nadal. 

I una manera de preparar-s'hi per assistir dignament al misteri és, fins i tot de forma sensorial, les Misses Rorate, que tenen lloc a l'Advent. 

Són una molt bona preparació per celebrar la Nativitat. 

Celebrades a les fosques, sense llum exterior ni artificial, tan sols amb la dels ciris i les espelmes, significant la llum de Déu que arriba al món, el seu caràcter de solemne misteri ens fa entrar en l'atmosfera sagrada d'admiració, veneració, culte, pregària i adoració, vivint ja fins i tot amb els sentits una aproximació de hierofania, en l'expectativa de la gran teofania que ja ve, que per altre part aparentment és tan humil i senzilla com en realitat és celestial i divina. Trobar-se amb el Déu real, viu i veritable, és una experiència única, incomparable, decisiva i definitiva, que ens canvia la vida. 

Els qui no es facin com a nens no entraran al Regne del Cel, ens avisa la Saviesa divina, i una manera de recuperar la nostra condició infantil en el nostre fons és precisament per la sorpresa davant allò que ens supera i que tot i que entenem no aconseguim comprendre en tot el seu sentit i significat, sentint-nos sobrepassats i plenament a les mans de Déu, que ens estima com no ens podem ni imaginar i ens tracta amb uns il·limitats afecte i tendresa. Déu ens coneix, Déu ens mira, ens estima i ens ha beneït. Vivim-ne corpressos, entusiasmats, superats i il·lusionats la més gran experiència que podem tenir a la vida, la de la presència i proximitat de Déu! 

Crist neix per a tots

Crist neix per a tothom, però molt especialment per aquells qui sofreixen en l'ànima, en la ment, en la seva situació o en el cos, amb els que es solidaritza. Els més necessitats són els seus predilectes i en la seva vida a la Terra ja va voler compartir els seus sofriments i dificultats, fent-los companyia i estant al seu costat. El seu Amor per ells és particularment més intens, afectuós i tendre, perquè el necessiten més i molts no tenen a ningú més i Déu ho és tot per ells. 

Ja des de l'estable de Betlem, Jesús va néixer pobre, marginat i bastant desconegut, i aviat perseguit. Tot i que amb Maria i Josep al seu costat, proclamat per un Cor d'àngels al cel, adorat pels pastors i pels mags que li portaren ofrenes i reconegut per Elisabet, Joan Baptista, Simeó i Anna en la primera ocasió en que se'l troben, neix no sols necessitat i indefens com tots els nadons, sinó passant dificultats de totes menes i al cap de poc el rei Herodes ja el voldrà matar, per la qual cosa la seva família fuig amb Ell a Egipte, fugitiu, immigrant, exiliat i havent d'amagar-lo els seus pares. 

Junt amb Ell a la zona de Betlem i rodalies van néixer uns quants nens més o menys al mateix temps,  que quan els seus pares ja havien marxat amb Ell, el tirànic dèspota Herodes, veient-se burlat pels mags, que no li havien revelat si l'havien trobat i quin nen era perquè havien retornat per un altre camí, va tenir un dels seus habituals rampells de violència i va fer matar tots els nens menors de dos anys de Betlem i voltants, perseguint assegurar-se així de matar al Messies entre ells, tot i que la seva fúria va ser absurda i en va. Jesús podia haver estat assassinat junt als altres però tenia una missió divina que complir, per la qual cosa va ser preservat per l'avís d'un àngel a St. Josep. Però això sols postergarà la seva execució una trentena d'anys i ell la patirà de forma molt més cruel, dura i dolorosa, essent plenament conscient del sofriment, burles, injustícia, tortures i amenaces, i amb la majoria de la gent present en contra seva. Els seus companys nens l'havien precedit ja quasi a l'inici de la seva vida, però almenys plorats i amb el va intent de protegir-los de parents, veïns i fins la gent horroritzada per aquell disbarat. 

La matança dels sants innocents humanament va ser una gran tragèdia, però alhora va ser per ells un gran do diví. Havent compartit el seu naixement amb el de Crist, van ser morts per odi a Ell i per tant van ser màrtirs, testimonis amb la seva pròpia vida. Del tot innocents i en una infància encara inconscient, van rebre el baptisme de sang, i la seva primera consciència la van tenir al Cel. Des d'aquell moment de la seva mort regnen amb el seu company Jesucrist i l'acompanyen ben de prop, com el van acompanyar en la vida i la mort. No sabem quants eren, potser no masses, com a molt unes poques decenes, potser menys i tot. Però ells mostren ben clarament la maldat humana i l'odi anticristià que van sofrir, alhora que l'immens do gratuït de Déu que els va escollir per a ser màrtirs abans que Joan Baptista, que el propi Jesucrist i que St. Esteve, quasi tots els apòstols i tots els milions que els seguirien en aquest camí en els dos mil·lennis posteriors, i així no sols van mantenir-se lliures de tot pecat personal i verges sinó que pràcticament gairebé van nèixer en la Glòria i en la presència i visió de Déu. 

I és que Déu sap transformar el mal comès pels homes en un bé encara molt millor, tot i que aquesta no fos, sinó tot al contrari, la voluntat de la instigació diabòlica ni del que ho va fer fer ni dels botxins, que d'això no en sabien res i esperaven just al contrari. Es podria fer un paral·lelisme amb tristes i dolorosíssimes situacions actuals d'un ordre de magnitud molt més gran, però que tampoc triomfaran en definitiva, perquè Déu sap reivindicar les víctimes, establir la veritat i fer justícia, i els pobres, dèbils, indefensos, perjudicats i anorreats són els seus preferits i Ell s'hi identifica molt particularment, els salva i els premia molt més que el mal que els éssers humans o les circumstàncies els hi puguin haver fet patir. Crist passa per tot això com aquests i ells es modelen a semblança de Crist. Al final el bé triomfa de forma sobreabundant. 

Confiem sempre en Déu!.