Nostre Senyor Jesucrist, Rei de l'Univers

L'últim diumenge de cada any litúrgic, que el 2022 correspon al 20 de novembre, es celebra la solemnitat de Crist Rei.

Crist és el Rei de l'Univers, davant qui tots haurem de comparèixer

I és que en els últims diumenges de l'any, la litúrgia ens recorda les coses últimes, la Fi del Món, el Judici Final i el destí etern de cadascú segons les seves obres en aquesta existència mundana i temporal, que importen moltíssim, ja que ens construeixen a nosaltres, afecten als altres i mostren quina és la nostra relació amb la Santíssima Trinitat divina, ja que d'una bona relació amb Déu depèn que siguem bons i donem bons fruits. I al final de tot el cicle litúrgic es celebra l'origen, la plenitud i el final de tót, Jesucrist Rei, l'Alfa i l'Omega, la Llum del Món, el Salvador i Senyor i el Jutge de tots, vius i morts, creients i no creients, bons i dolents, ja que tots haurem de compareixer davant Ell i ser examinats de la fe, l'esperança i la caritat, i així sabrem la veritat de qui som i que hem pensat i obrat realment a la vida que se'ns ha donat per l'Amor diví. 

La Fi del Món tindrà lloc al final del temps, però ja ha passat també en la plenitud de la Història, com anticipació redemptora, en Jesús clavat a la Creu al Calvari, portant a les seves espatlles tots els pecats de la Humanitat i pagant Ell per ells, per salvar-nos. I si bé la voluntat divina és que tothom se salvi, perquè Déu estima entranyablement tot el que ha creat, també és cert que ha donat autèntica llibertat, que en sí mateixa és un bé però que pot ser usada pel mal, a tots els éssers humans, i Déu respecta la resposta humana, tot i procurant portar a tots a la vida i la felicitat eternes des del naixement fins a la mort de cadascú, perquè Ell proposa però no imposa, vol el nostre èxit vital i ens ajuda, guia, rescata i acompanya cap a la santedat, però no ens hi obliga, perquè pel seu amor, ja que Déu és Amor, ens demana i espera la nostra decisió voluntària, lliure i conscient a la seva crida a la Salvació, acollint-nos al perdó que ens ha guanyat Jesucrist a la Creu, en el moment decisiu i central de la Història de la Humanitat, que mostra i anticipa l'últim moment de cadascú i de tots, i de tot el món. La Creu és la porta d'entrada a la Glòria i Jesucrist és el Camí, la Veritat i la Vida que porten a Déu Pare. El Calvari és ja la fi del món, però inserida en el temps de la Història, i no sols la la Passió i mort sacrificial de Crist que ens perdona i reconcilia, i així salva a tothom qui vulgui acollir-se a ella, sinó també el que el segueix, la Resurrecció, Ascensió i Pentecosta, la plenitud i la fi i el sentit de tot i de tots éssers humans, que han existit, existeixen i existiran. Al final tots ens trobarem amb Crist i la seva Creu, porta del Cel.

Per això la reialesa de Crist sobre tota la Creació es manifesta en l'acte suprem d'amor del Calvari i el seu tron és la Creu, en la que Crist sofreix els terribles dolors i la mort que portaven els pecats de tots, i que pel seu Amor a tots ell accepta voluntàriament, lliurement, conscientment i amb una total confiança en la voluntat del Pare i així té l'alegria de l'amor total i absolut, únic i decisiu, a Déu i als homes. Ningú té més amor que aquest, el del qui dona la seva vida pels seus amics, estimant com ningú mai ha estimat. Aquesta és la reialesa eterna de Crist Senyor, la de la Veritat, la Justícia, l'Amor i la Pau ofertes a tothom que ho reconegui, ho accepti, ho agraeixi i l'estimi complint els seus manaments d'estimar Déu amb tot el cor i als altres com a si mateix per amor a Déu. 

Per salvar.nos Jesucrist ens ha donat el seu Cor i tot el seu Amor, i si no
ho aprofitem no és voluntat seva, sinó voluntat i responsabilitat nostre, 
perquè qui creu en Ell no serà condemnat i qui no hi creu és qui es perd 

Jesucrist és Rei i el seu tron és la Creu victoriosa sobre el diable, el pecat i tot el mal, i així com  és va establir històricament aviat farà 2 000 anys, també retornarà gloriosa aquell dia que només Déu coneix en que el món passarà per haver arribat ja al compliment de la seva missió i funció. Llavors tota la Humanitat estarà davant de la Redempció del Calvari, com en altre temps el poble d'Israel va estar als peus del mont Sinaí on Déu es manifestava, i allà es recapitularà i decidirà tot, Crist Rei mostrarà a tots i cadascú el que han sigut i allò en que s'han convertit amb l'experiència de la vida, amb el seu valor i el seu significat. És un moment que per uns serà joiós, d'immensa alegria, al comprovar l'amor, la bondat i l'omnipotència de Déu, però que per d'altres serà terriblement tràgic, al veure el que han fet, el que han perdut i la justícia reparadora de Crist, defensor i reivindicador dels innocents, pobres i perseguits per ser bons davant dels abusos i les injustícies dels malvats, poderosos i botxins mai penedits del seu pecat i dels seus crims. 

 Jesucrist va anar a la Creu per amor a nosaltres, portant els nostres pecats
per clavar-los a la Creu juntament amb Ell, per pagar per tots ells i salvar-nos.
I nosaltres, a qui Ell ens ho ofereix, que li responem a Ell i que fem pels altres?
Mirem que a la fi no hagi de dir-nos "Què més podria haver fet per vosaltres?" 

Perquè ja a la Història, al Gólgota, als peus de Jesucrist a la Creu hi havien uns, la seva mare Maria Santíssima, St. Joan apòstol i evangelista i les santes dones, que l'acompanyaven i sofríen amb Ell, compadint-lo i estimant-lo i essent conscients d'aquell amor infinit que es manifestava allà, acollint-se a Ell que els hi donava sense limits en el seu sacrifici suprem, i que després van viure el que això comportava, la Pasqua de la resurrecció, l'obertura del Cel als homes i el do de l'Esperit Sant per al perdó dels pecats. Aquells van ser els qui van tenir el privilegi de viure-ho humanament i de prop, i de ser els primers en gaudir d'aquella salvació i d'entrar en aquell món nou, la Nova Creació redimida, que després s'aniria estenent a tots els homes de bona voluntat fins arribar a tots els racons de la Terra. 

Però allà al peu de la Creu i de Jesús també hi havia els seus enemics, els qui l'odiaven, s'oposaven a Ell, l'havien fet condemnar a la crucifixió, i davant seu l'escarnien i se'n burlaven, proferint la més espantosa de les blasfèmies: "Si ets el Messies , el Fill de Déu, salva't, baixa de la creu i creurem en tu", constatant que Jesucrist va fer sempre miracles pels altres, conmogut per la fe que li mostraven i compadit de les seves desgràcies i necessitats, mai per a Ell mateix. Semblaven desafiar-lo, retar-lo, injuriar-lo amb un "Mira, ara no pots" del triomf maligne sobre seu, però sense saber-ho estaven diabòlicament inspirats perquè el diable, que tot i el seu aparent triomf terrenal alguna cosa sospitava però no se'n va donar compte fins a la consumació del sacrifici redemptor, esgotava el seu últim recurs per intentar impedir l'alliberament de la Humanitat que era la seva esclava pel pecat i pel mal, dels que ell n'era el senyor, l'amo dels pecadors, del món pecador i dels condemnats com ell a la perdició eterna. I és per aquest desconeixement de la terrible temptació a Déu que aquells homes cometien que Jesucrist estimant-los diu "Senyor, perdoneu-los, perquè no saben el que fan". Fins i tot enmig d'aquells esgarrifosos dolors físics i sofriments espirituals, que el porten a dir en el moment de la mort "Déu meu, Déu meu, perquè m'heu abandonat?" (1) entre ofenses, insultes, burles i menyspreu, i amb la humiliació i la vergonya de la tortura i del pitjor final, humanament parlant, encara per amor els perdona i intercedeix per ells, mostrant en si mateix l'amor fins i tot als enemics i als que l'ofenen, el perjudiquen i li volen i li fan mal, aquells qui pretenen anorrear-lo a Ell i a la seva obra. De nou, no hi ha amor més gran, que aquest desitjar que fins aquella gent hostil, perversa i en oposició a tot el que Ell és i significa, que arriben al sarcasme ferotge i inhumà, demoníac, mentre el torturen i maten cruelment (2). I no sabem quants d'ells es van beneficiar després d'aquest Amor infinit i etern, rendint-se a ell, convertint-se, batejant-se i fent-se cristians, per la predicació dels apòstols (3) després de la vinguda sobre ells de l'Esperit Sant promès. Però el que sí que sabem és que el centurió a càrrec de l'escamot encarregat de l'execució dels condemnats a ser crucificats, al veure com moria Jesús, va dir per un do diví del que no n'era conscient, les paraules profètiques "Veritablement aquest home era fill de Déu!", mostrant que el perdó i la pau de Déu no es negava ni tan sols al cap del qui el van crucificar. Els camins del Senyor són inescrutables i la seva saviesa i bondat supera tota comprensió humana.  

Perquè a més, al costat de la Creu de Jesús hi havia dues creus amb dos crucificats més, que els romans sense saber el significat del que feien havien posat un a cada costat de Jesús, amb Ell al centre. Aquests que morien amb Jesús i al seu costat deurien ser zelotes terroristes oposats al domini romà o potser delinquents i malfactors comuns de delictes tan greus que els havien condemnat a ser crucificats, pena reservada als rebels, als esclaus i als malfactors més odiosos. I ells dos poden exemplificar (4) el "Mai desesperis" i "Mai presumeixis". Un dels crucificats li diu, insultant-lo i burlant-se d'ell en la ràbia del turment que pateix, allò mateix que li diuen els seus acusadors hostils "No ets el Messies? salva't tu mateix i salvan's", potser per mirar si encara pot escapar del sofriment i de la mort, però no li diu des de la fe i l'esperança sinó des de la decepció envers Ell i com demanant un impossible, i encara ho fa per suggestió diabòlica, contribuint a temptar Déu amb aquesta mena no d'imploració sinó d'exigència, manant-s'ho, i essent un més dels qui se sumen a posar-se per sobre d'Ell i sense adonar-se'n, un més que intenta fer no sols la seva pròpia voluntat humana sinó la del diable i tot, col·laborant amb el seu sofriment a la creu, del que Jesús se'n devia compadir, com es compadia del sofriment de tots, a intentar impedir la Redempció. Jesús no li contesta, calla i sofreix amb ell al seu costat. 

Com li ho diu aquest primer a Jesús es veu per la resposta de l'altre crucificat "Tu tampoc no tens temor de Déu?" afegint "Nosaltres paguem pels nostres crims, però aquest és innocent, no ha fet res de mal". Aquest bon lladre, com li diu la tradició, parla inspirat divinament, i a l'ultimíssim moment, per la seva acceptació de la seva pròpia mort, com a conseqüència dels seus pecats, per conèixer a Jesucrist i reconèixer-lo innocent i bo en contra de tot el que expressen els seus acusadors, les més altes autoritats religioses jueves i militars romanes, es posa en camí de salvació, i Déu encara li dona una altre ajuda quan l'inspira a dir "Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne", creient que Jesús és Rei i suplicant-lo humilment que l'ajudi després de la mort. I Jesús li contesta: "T'ho dic amb tota veritat, avui estaràs amb mi al Paradís", és a dir li garanteix la salvació i l'entrada al Cel i no sols això sinó de manera immediata, és a dir que el fa sant, considerant que humanament ja ha purgat el remanent dels seus pecats obeint la voluntat de Déu amb l'acceptació de la seva mort en creu i els torments associats i donant-li primer Ell el seu perdó per la fe que li mostra i que el salva, aplicant-li la seva mort a la Creu per redimir-lo. Perquè sempre és Jesucrist qui, quan tenim fe en Ell i li demanem que es recordi de nosaltres deixant-lo així actuar en la nostra persona, ens perdona, reconcilia, allibera i ens atorga la pau.

Perquè igual que pel delinqüent el món humà se li torna hostil i es denunciat, perseguit, arrestat, jutjat i condemnat, i sofreix la pena, pel pecador és el món espiritual el que se li torna hostil, ja que perd a Déu i queda en mans del diable, que l'esclavitza, l'acusa, el tortura i el condueix cap a la mort. L'ésser humà no en pot sortir per sí sol, ni amb l'ajut d'altres éssers humans quan Déu no hi intervé. Són Jesucrist i l'Esperit Sant els qui li donen el perdó, i així el pecador és guarit, reconciliat amb el Pare, alliberat del jou del pecat, del diable i de la mort que l'esclavitzaven i de l'Infern que era el seu futur, i li donen la pau amb Déu, amb els altres, amb si mateix i amb tota la Creació, és a dir tot allò que el pecat havia trencat i li havia fet enemic i dolent i li feia mal. Perquè al malvat tot, fins i tot allò bo, se li torna dolent, i vivint en un caos està en guerra amb tot, mentre que al pecador penedit, convertit i perdonat tot, fins i tot allò aparentment dolent, se li fa bo per l'acció de Déu i viu d'una tot altre manera perquè havent recuperat la dignitat humana i la innocència perdudes torna a estar en pau, com un nen petit, amb tot i amb tots, perquè ho està amb Déu, que és el Tot en tots i en tot. El pecador que anava cap a la mort, amb la intervenció de Jesucrist ho evita i se n'aparta i fa el camí de la vida, i si com el bon lladre creu en Ell, no mor més, perquè encara que hagi de morir en aquest món, viu per sempre en l'altre i ja no morirà mai més. 

En aquest món el bé i el mal estan barrejats, en la Natura, en la societat humana, en els altres i en nosaltres mateixos. Però a partir de deixar aquest món hi ha dos móns ultraterrens separats i absolutament diferents. En l'un, amb Déu que és el Bé, tot és bé sense cap mal. En l'altre, sense Déu, tot és mal, sense cap bé. I tots dos són il·limitats, sense fi, perquè són eternitat. Són Jesucrist i l'Esperit Sant qui ens guanyen l'entrada al Regne de Déu, Regne de vida, llum, amor, veritat, justícia, bondat i pau, en el que no pot entrar cap resta de pecat ni de mal, per la qual cosa alguns salvats necessitaran encara ser purificats prèviament en l'altre vida, per ser ben purs i dignes de participar-hi. Aquest Regne ja comença a establir-se i a gaudir-se en aquest món quan per la nostra connexió amb Jesucrist i seguint la inspiració de l'Esperit Sant donem bons fruits, ja que el seus estatuts d'entrada són l'haver viscut en gràcia els 10 manaments, el mínim exigible, i el progrés en ell i l'entrada immediata són les Benaurances, l'ideal que se'ns proposa i en el que sempre podem avançar més i més, deixant que Déu ens faci sants, és a dir que anem modelant-nos com fills adoptius seus pel baptisme al seu Fill propi, Jesucrist, el Sant, mitjançant l'acció de l'Esperit Sant que per do actua sobretot a l'Església. 

Aquest Regne de Déu, del que Nostre Senyor Jesucrist és el Rei i ho sotmet tot a Déu Pare, és el de la felicitat i l'alegria inesgotables perquè en ell se'ns invita a la visió beatífica i a entrar en la dinàmica trinitària, és el Paradís, el Cel i la Glòria. Però a part d'aquest hi ha un segon regne, el del diable, on van tots aquells qui rebutgen a Jesucrist i la seva salvació, i també es  neguen el perdó i la santificació per l'Esperit Sant, i per tant no coneixen ni veuran a Déu, sinó que amb els dimonis i els altres condemnats viuran en el lloc i l'estat on tot és mal sense cap bé, l'Infern, on tot és mort, tenebres, odi, ràbia, càstig, maldat i dolor i sofriment, el més gran i terrible dels quals és el saber que mai veuran i coneixeran Déu, que és el que tot ésser creat, angèlic o humà, més desitja i necessita, fins i tot contra la seva voluntat, i aquesta privació és el gran Mal, que va acompanyat de molts altres mals. I no sabem si n'hi ha molts o pocs en aquesta situació, només Déu ho sap, i quan a Jesucrist se li va preguntar si eren molts o pocs els qui se salven de caure-hi, va contestar que el que ens hauria de preocupar no és si són molts o pocs, sinó el mirar de ser dels qui es salven. 

A la fi de cada vida i a la fi de tot el món, tothom haurà de trobar-se amb Jesucrist i ser jutjat en l'amor de caritat, és a dir en la major o menor semblança amb Ell. I com li va dir Jesucrist mateix en unes aparicions a Sta. Faustina Kowalska, tothom haurà de passar davant d'Ell. Els qui havent-lo reconegut com a Rei i Senyor s'hagin acuollit agraïts a la seva salvació i amor, li hagin demanat perdó i confiin en Ell, trobaran la seva misericòrdia, seran salvats i entraran al Regne del Cel. Però els qui no el reconeguin, no l'accepti i no creguin que els hi ha de perdonar res, no havent volgut el seu perdó ni cregut en Ell, trobaran la seva justícia divina sobre els seus pecats i sobre la seva condició, i aniran a la perdició eterna per la seva supèrbia en haver-lo menyspreat i negat, el mateix pecat dels àngels caiguts amb els qui compartiran la sort i el destí. Perquè Déu és just i misericordiós, i deixa que la llibertat humana trii amb que es vol trobar, si amb la misericòrdia o amb la justícia. I tot i que Déu vol salvar a tots, i ho intenta des del bressol fins al llit de mort durant tota la vida de cada home i dona que ha creat, també respecta plenament la llibertat humana, i per això si un decideix obcecar-se i endurir-se en el pecat i el mal, en la negació i en la impenitència, insistint en no voler convertir-se ni obeïr-lo, i s'obstina desesperant o presumint fins el final, Déu haurà de respectar aquesta voluntat convertida per la mort en la decisió final i l'essència elegida d'una determinada persona, i aquest es trobarà amb la seva existència, la seva divinitat i reialesa sobre tot, i amb el seu judici diví sobre la seva decisió última i definitiva. I la sentència tant en aquest cas de la condemnació com en l'altre de la salvació, serà ja irrevocable, perquè en el món futur de l'eternitat ja no hi ha el temps dels canvis, i allò que siguem en el moment de la mort, allò seren ja sempre.  

Els dos destins corresponen a la voluntat salvadora de Déu i a la voluntat humana de pecar, respectivament. Davant de Jesucrist Rei i Jutge universal, alguns hauran procurat fer la seva voluntat divina i entraran al Cel amb Déu, altres hauran menyspreat, ignorat i desobeït la voluntat de Déu, fiant-se d'altres coses, i el Senyor els hi dirà "has fet sempre la teva voluntat, doncs mira on et porta" i seran deixats a les tenebres exteriors de la infelicitat. 

Es tracta doncs d'escollir i és ben fàcil i clar, entre Déu i el Cel o el diable i l'Infern, i cal escollir ja en vida, quan encara es pot fer i és meritòri fer-ho. Un dels retrets més forts dels qui perderan la visió i la proximitat de Déu definitivament, i amb ella el sentit, la meta i la felicitat de la vida, tan aquesta com l'altre, haurà de ser "Què fàcil que era!". 

Deixem-nos doncs salvar per Jesucrist, Rei de l'Univers, i que Ell ens guï i ens condueixi al Cel amb Déu, la Verge Maria, els àngels i tots els sants! Preguem a Déu que així sigui! 

(1) Que no obstant la tragèdia del que expressen són l'inici d'un Salm, una oració que manifesta en conjunt la confiança i l'esperança en Déu que finalment actua i salva, fent justícia.

(2) Normalment la crucifixió horroritzava als jueus, que la tenien per maldició divina, i que no la volien veure ni sentir-ne a parlar, perquè els horroritzava i se'n escandalitzaven, però que en el cas de Jesús es van saltar totes aquestes justificades prevencions humanes i no sols van demanar i instigar al poble a demanar la insòlita petició "Crucifiqueu-lo" sinó que van aconseguir amb mentides i falsedats i amb la seva pressió per tal que no fos perdonat, que fos realment crucificat per les autoritats romanes, les úniques que tenien tal poder. Però pensant fer un gran mal, el poder de Déu ho va capgirar tot, i sense saber-ho ni voler-ho van col·laborar malgrat ells a l'obra salvadora de Jesucrist. I que en feien una de molt grossa i que per un orgull i obcecació satànics no els importava gens es veu en la seva afirmació, quan Pilat els hi va dir que Jesús era innocent i que ho feien ells, perquè ell se'n rentava les mans, "Caigui la seva sang sobre nosaltres i sobre els nostres fills", que en la seva visió de les coses era una sacrílega automaledicció conscient, però que Déu, que del mal treu un major bé, va convertir en un desig llavors inconscient de salvació, ja que la sang de Crist es va vessar per al perdó dels pecats humans i com a signe i segell de la nova i definitiva Aliança, el Nou Testament i l'Església  

(3) Que per altre banda, excepte St. Joan, el van abandonar i van fugir per por, havent-lo conegut, vist la seva autoritat personal, els seus miracles i la seva doctrina, i fins tres d'ells, un d'ells St. Joan certament, però els altres dos St. Pere i St. Jaume, havien entrevist la seva divinitat en la Transfiguració. St. Pere fins i tot el va negar tres vegades, cosa que per un jueu volia dir d'una forma definitiva i irrevocable, però que Jesucrist, que com a Déu no està subjecte a aquestes convencions humanes, no sols li va perdonar, sinó que li va permetre compensar-ho afirmant-li també el seu amor per Ell tres vegades, i el va confirmar com a cap dels apòstols i de l'Església. I tots els apòstols excepte St. Joan, que com la Verge Maria havia acompanyat espiritualment el martiri de Jesús a la creu, van morir màrtirs igual que el seu Senyor. El pecat de Judes, a més de la traició, va ser l'apostasia i la desesperació que el van portar al suicidi potser fins i tot abans de la mort de Jesús, sense confiar ni poder rebre el seu perdó.

(4) Com per exemple feia notar St. Antoni Maria Claret. 

Savis dels dos móns

Segell episcopal de St. Albert Magne, 1261

La festa de St. Albert Magne (c. 1206 - 1280), sant i científic medieval, actual patró dels estudiants universitaris de ciències, evoca a tots aquells veritables savis tant del món natural com del sobrenatural que com ell han destacat al llarg dels segles. 

Citant només els pioners antics i medievals es pot fer la relació d'alguns dels principals: 

St. Agustí, imatge del segle VI

St. Agustí (354 - 430), de prodigiosa intel·ligència, que va avançar conceptes que la ciència moderna ha trobat un mil·leni i mig després. 

St. Isidor de Sevilla (c. 556 - 636)

St. Beda el Venerable (c. 672/73 - 735)

El papa Silvestre II en una imatge del seu temps

El papa Silvestre II (999 - 1003), el monjo occità Gerbert d'Orlhac (c. 946 - 1003), que havent adquirit un extraordinari bagatge de coneixements de la ciència àrab a les escoles de Vic i Ripoll, sobretot de matemàtiques i astronomia, va conèixer i adoptar la numeració indoaràbiga, amb el zero inclòs, i quan va ser papa la va promoure, també va inventar un àbac per fer càlculs ràpids, va construir un orgue i un globus terrestre i diversos rellotges, va reintroduir a Europa l'esfera armil·lar per a l'observació dels astres,va recuper el sistema taquigràfic romà per prendre notes ràpidament, va idear i descriure l'astrolabi mig segle abans que es fes realment, i va iniciar el renaixement científic europeu del segle XI, perquè com a papa va instar al clergat a usar el sistema decimal, que facilitava enormement fer càlculs matemàtics, i això va portar a la seva progressiva acceptació general.  

El bisbe Robert Grosseteste 

Robert Grosseteste (c. 1170 - 1253), empirisme i inici del mètode científic  

Johannes de Sacrobosco (c. 1195 - c. 1256) 

Roger Bacon (c. 1214 - 1294), ciència experimental

St. Francesc d'Assís (1181/82 - 1226), ecologista, per la seva actitud davant la Natura 

St. Tomàs d'Aquino (c. 1225 - 1274)

Ramon Llull, Ars Magna c. 1321

Ramon Llull (c. 1232 - c. 1316) 

Guillem d'Ockham, Lògica 1341

Guillem d'Ockham (c. 1285 - c. 1348), la "navalla d'Ockham" 

Jean Buridan (c. 1300 - 1360)

  

Nicole Oresme 

Nicole Oresme (c. 1323 - 1382) 

El cardenal Nicolau de Cusa

Nicolau de Cusa (1401 - 1464), Univers sense límits, les estrelles sols i amb terres habitades 

I n'hi ha molts més, de les Edats Moderna i Contemporània, un bon nombre dels quals han posat les bases de la Ciència d'avui dia.   

L'església

Allà on Déu es troba més amb els homes

I on els homes troben més a Déu! 

La fi del món

Quan Jesucrist ens parla de la fi del món o dels temps últims es refereix a tres situacions diferents però relacionades entre sí:

Crist llum del món, romànic de St. Climent de Taüll (1123)

La fi del món personal, l'hora de la mort, que no ens ha d'agafar mai desprevinguts i per a estar-hi ben preparats cal estar sempre en gràcia de Déu. En diverses ocasions queda clar que es refereix a això, a vegades explícitament, d'altres fent pensar i reflexionar. Per a cadascú aquest món temporal s'acaba amb la seva mort i per tant és un tipus de fi del món. I un destí definitiu, perquè el que siguem a l'hora de la mort, això serem eternament. 

La fi del món d'un temps, d'una cultura, d'un tipus de societat, com ha passat amb tants regnes, imperis i països que han acabat la seva existència després de segles i en ocasions mil·lennis, i en aquest cas concret es sol referir per als seus oients a la destrucció de Jerusalem i el Temple l'any 70, uns quaranta anys després de la seva pròpia mort en creu i resurrecció pasqual, quan els romans aixafaren la gran revolta jueva iniciada l'any 66 després de moltes dècades d'efervescència nacionalista, i encara semble haver-hi alguna que altra al·lusió a una nova derrota, aquest cop definitiva i de conseqüències encara més terribles, al final de la rebel·lió de Bar Kochba entre els anys 132 - 135, quan els jueus foren fins i tot expulsats de Judea i la ciutat de Jerusalem en ruïnes va ser reconstruïda pels romans com a ciutat pagana i amb un nom diferent, Aelia Capitolina. Aquesta fi del món jueu a Terra Santa, mostra clarament la fi del temps de l'Antic Testament, amb els sacrificis del Temple, que en realitat ja havia acabat cap a l'any 30 (1) amb la Redempció, la Pasqua, l'Ascensió que obria el Cel, i el do de l'Esperit Sant a la Pentecosta, que havia donat naixement a l'Església, i és en sí mateixa també una mena de preludi de la fi del món general, amb la que comparteix característiques com els avisos divins i els grans transtorns humans, si bé Nostre Senyor les distingeix. 

I la fi del món general, amb el fi de l'aventura humana sobre la Terra, i el Judici Final, de la que ningú sap ni el dia ni l'hora, i pot succeir en qualsevol moment, que tant podria ser demà o l'any vinent com d'aqui un o alguns segles, o de mil, deu mil, cent mil o un milió d'anys, perquè per Déu mil anys són com un dia i un dia com mil anys. Aquesta fi de la Humanitat i de la Històra, veurà l'últim enfrontament decisiu entre el Bé i el Mal, amb l'apostasia general, el regnat breu però terrorífic de l'Anticrist, la batalla final decisiva de l'Armagedó i el retorn gloriós de Jesucrist en glòria i majestat, per jutjar després de la ressurrecció de tots els morts, les vides individuals - que des del moment de la seva partença a l'altre món ja coneixien el seu judici i destí - tant dels ressuscitats com dels qui puguessin assistir-hi vius, així com totes les societats, nacions i pobles d'arreu del món i de tots els temps, i a la mateixa Humanitat. En aquell moment Crist mostrarà la veritat, desfent tots els enganys i falsedats, tot se sabrà, tothom serà conscient de com ha viscut la seva fe, esperança i sobretot la caritat, tant personalment com col·lectivament, les víctimes seran reivindicades i es farà justícia, alhora que es concedirà el perdó als qui abans de morir hagin reconegut els seus pecats, s'hagin convertit i penedits hagin suplicat la seva misericòrdia i confiat en ella. Aquesta situació, que a tothom ha d'arribar tard o d'hora, com les anteriors, serà esgarrifosa pels endurits en el pecat, enganxats en ell, i pels superbs, egoístes, sense amor ni compassió, que han viscut sempre fent la seva pròpia voluntat i desigs i pels descreguts i incrèduls o seguidors de vanes doctrines humanes del seu gust i gent similar, però pels bons, humils, senzills, pobres en l'esperit, víctimes innocents, justos, sants i tots els qui hagin cregut en Jesucrist i s'hagin acollit a Ell, reconeixent-lo com a Déu, Senyor i Salvador, fent la seva voluntat i acceptant agafant la creu de la seva vida l'hagin escoltat i seguit, serà el temps de la seva salvació i l'inici de la seva glorificació eterna, i per tant el veuran i viuran amb una alegria i felicitat immensa incomparable i inexpressable. Per això Crist també ens diu que els primers seran els darrers i els darrers els primers, els poderosos seran derrocats i els humils seran exaltats, és a dir que això no sols succeïrà en les categories humanes i mundanes que desembocaran en una inversió escatològica, sinó fins i tot en els escollits, en els que en el seu major o menor grau de glòria es compensaran esforços, sacrificis, sofriments i penes patides en la vida terrenal. 

Estiguem sempre preparats i a punt, perquè sobretot el primer i darrer judici no ens agafi desprevinguts sinó amb la gràcia divina en nosaltres! 

La religiositat humana

Algunes de les figures més religioses conegudes de governants i líders de la Història antiga: 

Segle XXII aC 

Gudea, ensi de la ciutat de Lagash (2140 - 2120 aC) en el Període Neosumeri.

En les seves estàtues sempre sol aparèixer amb les mans creuades, és a dir resant. Era conegut per ser un governant molt religiós. El seu regnat va ser pacífic i dedicat a construir, sobretot temples, i en tot es va mostrar pietós i fervorós. 

Segle VIII aC 

Piânkhi, en nubi Piye, rei de Kush i faraó d'Egipte (745 - 715 aC) 

Estela de la Victòria de Piye
i la seva tomba amb piràmide
a l'actual El-Kurru, Sudan 

Piânkhi, que va acabar la conquesta d'Egipte iniciada pel seu pare, el fundador de la dinastia 25 de faraons nubis (750 - 655 aC), va plantejar les batalles de conquesta sobre l'anterior dinastia 24 de faraons libis, amb una gran noblesa i cavallerositat basant-se en les seves profundes creences religioses de la religió egípcia adoptada ja de segles pel regne de Kush: el resultat de la batalla l'havien de decidir els déus i no pas l'astúcia o l'habilitat humanes, per això procurava plantejar-les sempre en igualtat de condicions, no volent aprofitar-se de cap mena d'avantatge o superioritat. També, tot i que era expeditiu amb els que se li enfrontaven el resistien, sempre va considerar que manava per voluntat divina per mantenir la justícia al món, preferia que no hi hagués d'haver lluita i se li sotmetesin, i va ser un monarca generós, acceptant la nota de rendició que li va enviar l'últim faraó libi, refugiat al Delta, i sense aprofitar la victòria ni consolidar el domini, cosa que després d'una nova rebel·lió a la seva mort faria el seu fill l'any 712 aC, se'n va entornar a la seva capital Napata, a l'actual Sudan, fiant-se de la paraula del vençut. Aquest faraó negre d'un país i una civilització ja molt religiosa com era l'antic Egipte és un exemple de la influència positiva de la religiositat sobre un mandatari.     

Segle VI aC 

Nabònid, nascut cap el 620/615 aC i últim rei caldeu de Babilònia entre 556 - 539 aC, no era caldeu sinó d'ascendència assíria i potser també aramea, ja que el seu pare era arameu o assiri. La seva mare Adad-guppi  (648 - 544 aC) que era assíria i sacerdotessa durant 95 anys del déu Lluna (Sin) a la ciutat de Harran, va predir que aquesta divinitat faria rei de Babilònia al seu fill per tal de restaurar aquesta ciutat i promoure el seu culte, i quan això va succeir com havia predit el seu fill, ja educat per ella en la passió religiosa, es va considerar investit d'una especial missió divina.   

Una representació de Nabònid, feta en el seu regnat, en actitud oferent davant la Lluna, el Sol i Venus

Nabònid, Nabu-na'id, va tenir tota la seva vida una gran religiositat, sent molt devot del déu lunar, al que pretenia imposar com a déu màxim, substituint al déu Marduk (el planeta Júpiter) en aquella època tan predominant a l'Imperi Neobabilònic que a la pràctica tendia cap a un henoteisme. L'exaltada religiositat de Nabònid va ser considerada exagerada, problemàtica i fins malaltissa ja al seu temps, pel seu intent reformador del culte i sobretot pel seu llunyà retir i aïllament autoimposat a l'oasi de Talma al desert d'Aràbia i concretament a la regió de Hedjaz, entre els anys 552 - 543 aC, quan era rei, deixant el commandament efectiu durant aquells anys al seu fill Bel-shar-usur, el Baltasar de la Bíblia, com a regent en nom seu, per dedicar-se ell a viure més intensament les seves ocupacions religioses, tot i conservant la categoria de rei. Havent descuidat la defensa del seu Imperi davant l'amenaça persa cada cop més poderosa, el primer que va fer quan va retornar a Babilònia per reprendre la direcció del país va ser intentar canviar a Marduk per Sin, sense èxit per l'oposició general, i més tard essent de nou fora i estant Babilònia en perill per l'imminent assalt persa, va ordenar enviar les estàtues dels principals déus de l'Imperi a la capital com a mesura defensiva. Quan el rei persa Cir II el Gran va conquerir Babilònia el 539 aC, el rei en funcions era Belsharusur, que és mort pels invasors en la seva conquesta per sorpresa i sense lluita. Nabònid es rendeix des del lloc on havia fugit i Cir II li respecta la vida, deportant-lo a la regió de Karmana a l'Iran, on va viure encara forces anys, morint durant el regnat de Dàrius II (522 - 486 aC), essent ja centenari o supercentenari. 

Tots aquests caps de països molt imbuits de religiositat, i forces més com Akhenaten, Ashoka i molts més arreu del món i al llarg dels segles, són exemples d'intents espirituals individuals humans i la seva repercusió col·lectiva, però sense una connexió amb el Déu veritable, que només pot procedir de la revelació d'aquest i no pas dels esforços humans incapaços, tot i poder arribar finalment per la intel·ligència i la raó a algunes conclusions com les de l'existència de Déu, el seu caràcter creador i regidor de l'Univers i la seva unicitat, no poden salvar la distància existent entre Déu i l'home i es queden en això, en esforços o intents, no sols insuficients sinó en direcció equivocada. El veritable contacte amb Déu només ve per iniciativa d'Ell i històricament ha tingut lloc amb la seva Revelació iniciada als patriarques i al poble d'Israel i culminada en la seva pròpia vinguda al món encarnat en un home, Jesucrist, Nostre Senyor, i en el posterior Cristianisme i Església que el reconeix i el segueix i on més actúa. Tinguem en compte aquest gran privilegi que tenim per pura gratuïtat i bondat divines, ja que l'home per si sol no pot encertar-ho, per molt que ho intenti i per molt bona voluntat que hi posi. 

Aprofitem doncs aquesta gran avantatge del do del coneixement de Déu i de la salvació que se'ns ha donat per la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist i amb la seva Ascensió i do diví de l'Esperit Sant. Siguem bons i intel·ligents i acceptem-ho i visquem-ho, que ens és un gran bé, realment ho necessitem i ens eleva molt com a éssers humans! 

El bonic soroll del món

Mentre vivim, no ens podem sostreure a les influències del món en general i de la nostra època i ambient en concret, que ens envolten. Això ha sigut així sempre però és molt més fort ara, des que els mitjans de comunicació ens ho fan present continuament i arreu. I això, tant conscientment com subconscientment i tant a favor, indiferentment o en contra, ens afecta i ens va definint, perquè ho interioritzem, sobretot allò que rebem en la nostra època formativa, quan no tenim la perspectiva dels anys i d'altres llocs, quan som més receptius i el nostre sentit crític no està gaire desenvolupat i ens deixem portar fàcilment per la novetat, l'emoció i el moment, ja que som inexperts i maleables. 

La societat humana està plena de missatges i sons artificials; necessitem la soledat i el silenci naturals per buscar i trobar Déu

Així, per exemple, unes cançons que sonaven repetidament quan jo era nen, noi i jove, en les que em vaig fixar i que associo amb moments d'aquell temps, i que em deuen haver influit: 

Only you (and you alone) (1955) - The Platters

Diana (1957) - Paul Anka

Oh Carol! (1959) - Neil Sedaka 

Remember when (1959) - The Platters 

Las cintas de mi capa (1960) - Tuna universitària

Legata a un granero di sabia (1961) - Nico Fidenco  

Tous les garçons et les filles (1962) - Françoise Hardy

J'entends siffler le train (1962) - Richard Anthony

Quiereme siempre (1962) - Estela Raval i Los 5 Latinos

Where have all the flowers gone? (1962) - Pete Seeger

Cuando calienta el Sol (1963) - Hermanos Rigual 

Y volvamos al amor (1963) - Marie Laforêt 

Be my baby (1963) - The Ronettes

Si je chante (1963) - Sylvie Vartan 

Downtown (1964) - Petula Clark 

A présent, tu peux te'n aller (1964) - Richard Anthony 

And I love her (1964) - The Beatles 

Mes mains sur tes hanches (1965) - Salvatore Adamo

Tema de Lara (Dr. Zhivago) (1965) - Michel Jarre

Pongamonos en camino (V put dorogu) (1965) - Cors de l'Exèrcit Roig, LP

California girls (1965) - Beach Boys

Norwegian wood (This bird had flown) (1965) - The Beatles 

Drive my car (1965) - The Beatles

You won't see me (1965) - The Beatles

I'm looking through you (1965) - The Beatles

Eleanor Rigby (1966) - The Beatles 

You don't have to say you love me (1966) - Dusty Springfield

Penny Lane (1967) - The Beatles 

World (1967) - Bee Gees

Whose were the days (1968) - Mary Hopkin

California dreamin' (1968) - The Mamas & The Papas 

Comment te dire adieu (1968) - Françoise Hardy  

Mundo (1968) - Gelu 

Tu amor, mi amor (1969) - Fórmula V

Las flechas del amor (1969) - Karina

Raindrops keep fallin' on my head (1969) - B.J. Thomas 

I'll never fall in love again (1969) - Dionne Warwick 

Wunder gibt es immer wieder (1970) - Katja Ebstein 

Quiero abrazarte tanto (1970) - Víctor Manuel  

Don Juan (1970) - Los Mismos

Te quiero, te quiero (1970) - Nino Bravo 

Close to you (1970) - The Carpenters

Yellow river (1970) - Christie

Diese Welt (1971) - Katja Ebstein  

Knock three times (1971) - Tony Orlando & Dawn 

Rose garden (1971) - Lynn Anderson 

Another day (1971) - Paul McCartney

Butterfly (1971) - Danyel Gerard 

Chirpy chirpy cheep cheep (1971) - In the Middle of the Road

Mamy blue (1971) - Pop Tops

Without you (1972) - Harry Nilsson 

Música eres tu (1972) - Trébol

Popcorn (1972) - Hot Butter

Amarillo (1972) - Tony Christie 

Beautiful Sunday (1972) - Daniel Boone 

Song sung blue (1972) - Neil Diamond

Top of the World (1972) - The Carpenters   

Killing me softly with his song (1973) - Roberta Flack

Tie a yellow ribbon round the ole oak tree (1973) - Tony Orlando & Dawn 

Kodachrome (1973) - Paul Simon

Crocodile rock (1973) - Elton John

Yesterday once more (1973) - The Carpenters 

Pequeño y andarín (1974) - Mocedades 

Ding-a-dong (1975) - Teach In

Río de ausencia (1975) - Maya

El cucut (1975) - Esquirols 

Y te vas (1975) - José Luis Perales 

If you leave me now (1976) - Chicago 

Torn between two lovers (1976) - Mary McGregor 

There's a kind of hush (1976) - The Carpenters 

Sorry, I'm a lady (1977) - Baccara 

Yes sir, I can boogie (1977) - Baccara

Si tu me dices ven (1977) - Los Panchos

Night fever (1977) - Bee Gees

Stayin' alive (1977) - Bee Gees 

How deep is your love (1977) - Bee Gees

Summer nights (1978) - John Travolta i Olivia Elton--John 

You're the one that I want (1978) - John Travolta i Olivia Elton-John 

Solo tu (1978) - Matia Bazar 

Cara de gitana (1978) - Daniel Magal 

It's a heartache (1978) - Bonnie Tyler 

Poco a poco me enamoré de ti (1978) - Collage

Stumblin' in (1978) - Suzie Quatro i Chris Norman  

Y.M.C.A. (1978) - Village People

In the Navy (1979) - Village People

Solo pienso en ti (1979) - Víctor Manuel 

Me llamas (1979) - José Luis Perales 

9 to 5 (morning train) (1980) - Sheena Easton 

Corazón (1980) - Alfonso y Cristina

Me voy pa'l pueblo (1980) - Los Panchos 

Santa Lucia (1980) - Miguel Rios 

Pasaba por aquí (1980) - Luis Eduardo Aute 

Words don't come easy (1982) - F.R. David 

Pick up the phone (1982) - F.R. David 

Me colé en una fiesta (1982) - Mecano 

Yo no te pido la Luna (1982) - Daniela Romo

Un paso adelante (1983) - Emilio José

Vanità di vanità (1983) - Angelo Branduardi

I just called to say I love you (1984) - Stevie Wonder  

D'amagat t'estimo (1985) - Santi Vendrell

¿A quien le importa? (1986) - Alaska y Dinarama 

Voyage, voyage (1986) - Desireless

Secret love (1991) - Bee Gees  

Désenchantée (1991) - Mylène Farmer  

No sabia anglès ni alemany i el francès no el practicava gaire i per tant de la majoria de les lletres d'aquestes cançons, per no dir quasi totes o totes, no entenia res, però això era força comú i ens pensavem que deien coses molt maques i importants. De les cançons en català, castellà i italià, com que comprenia el que deien, era molt més selectiu, i això és una cosa que m'ha passat sempre, que imagino les coses molt més boniques, interessants i atractives del que després resulten ser, com que sense conèixer-les les suposo meravelloses. després sempre em deceben una mica, tot i que resultin tenir el seu valor diferent al que pensava, i en algunes ocasions molt. Ara bé, unes quantes de les cançons estrangeres, llavors molt de moda, les havia escoltat també en la seva versió espanyola. 

No he posat en la relació, que de totes maneres és molt incompleta i només il·lustrativa, cançons molt famoses en el seu moment que eren, per dir-ho d'alguna manera, de domini comú i per tant no sentia que hi tingués una simpatia especial, ni d'altres que potser vaig tararejar, o cantar per a mi mateix o en companyia de pocs íntims, familiars sobretot, sovint com fa tothom en general sense donar-me'n gaire compte fins que m'ho van dir o la van acompanyar per simpatia cap a mi i/o cap a la cançó, però que no han resistit el pas del temps i ara sonen ridícules o falses, o bé que per algun motiu al revisar-les ara se m'han fet insubstancials i fins antipàtiques. 

Però sigui com sigui, una cosa que tenen és que mobilitzen els records, porten fets de joventut a la memòria, i et situen força bé l'any i el seu sabor sentimental, ja que tots el tenen diferent i únic, ja de per si, amb la mentalitat de l'època i les notícies del món, i més encara perquè van associats a fets de la pròpia vida, tant positius i feliços, agradables de reviure, com negatius i desafortunats, que amb el pas dels anys solen acceptar-se resignadament i fins amb certa nostàlgia i tot perquè van ser intensos i així es suavitzen i s'edulcoren, i encara aquells estranys, inesperats i de significat ambigu i ambivalent, inexplicables, que encara avui dia et deixen perplex quan els evoques, si no n'has tret l'entrellat i encara no has resolt l'enigma del perquè, les causes i les situacions, i que tot i que et fan interrogar-te a la llum de l'experiència, de la saviesa dels anys i d'haver vist les conseqüències, alguns conserven el seu misteri i el que realment va passar i els seus motius segueixen essent secrets, i potser no els resoldrem en aquesta vida, havent d'esperar a entendre-ho a, si tot va bé, quan estiguem en el Cel i ens sigui revelat, com tota la veritat de les nostres vides. I com que pensem en 30, 40, 50, 60 o més anys enrere, quan tot era nou i per fer, descobríem el món i ens descobríem a nosaltres mateixos i les nostres realitats, teníem el futur per davant i construiem les nostres vides i fins les nostres personalitats, activament amb les nostres decisions i pasivament amb les decisions dels altres sobre nosaltres, aquests records sempre ens solen ser plaenters i gratificants, fins i tot un refugi i una mena d'autoajuda, tan normalment com especialment en els moments difícils, elevant-nos l'autoestima i donant-nos seguretat, amb la felicitat del recordar, fins i tot allò que ens va fer sofrir perquè vam fracassar o almenys ho vam desaprofitar, però tot i així el record de la vivència i de la possibilitat dona satisfacció i alegria: el temps d'estudiant jove a la Universitat, el servei militar, les opcions que teníem i que vam haver de triar, els encerts i els errors, les coses que ara faríem diferent però que llavors veiem molt clares, allò del que mai ens hem penedit tot i que reconeixem que va ser un error a curt i potser també a mitjà termini, però un encert vital a la llarga, com en el meu cas decidir deixar la carrera universitaria fent 3è, anar-me'n a fer la mili i no reanudar-la al tornar, tot i que n'hi ha d'altres que pensem que ho podríem haver fet millor o molt millor, i algunes de les que ens penedim molt, com dels pecats que vam cometre i que ara veiem quin disbarat eren i quin amor, bondat i paciència tenia Déu amb nosaltres mentre feiem així el ximple a la vida, sense aprofitar els manaments i consells divins que ens haguessin fet viure molt intel·ligentment, amorosament i bondadosament, una vida de molta més qualitat, sentit i significat i d'un valor molt més alt per a un mateix i pels altres. 

I com tothom una de les coses que em saben més greu, després de la d'haver-me rebelat contra Déu pecant mortalment moltes vegades, és la d'haver desobeït o no fet cas dels meus pares. pensant que no s'adonaven de la meva situació i problemes o que si ho feien estaven antiquats i ara el món era diferent, i veient, i en ocasions ja des de fa molts anys que tenien tota la raó per la seva experiència de grans i la seva visió externa, més objectiva i més real, i que m'hagués anat molt més bé si els hi hagués fet cas en els seus consells benintencionats i savis, molt útils, pràctics i assenyats, perquè m'haguessin solucionat molts problemes i hagués tingut una vida millor. Però sembla que tots ens hem d'equivocar pel nostre compte i que això forma part de la naturalesa humana, amb l'agreujant que en moltes ocasions tots se n'adonen menys el propi implicat, fins i tot en qüestió de preferències i gustos, d'adequació amb el propi caràcter i aptituds, o senzillament de coherència vital i fins de mer sentit comú. Però ha sigut i és així i ara no hi podem fer res per canviar-ho, tot i que com a tothom ens agradaria que la nostra experiència servís per ajudar als joves, i en particular a les persones de les que som responsables i a totes aquelles que estimem, però en general a tot el món, ja que veiem que es una cosa en la que podem ajudar i guiar, perquè nosaltres hi hem caigut abans i ho hem comprovat, si no en les mateixes coses concretes sí en altres de similars o equivalents. És clar que amb això ja s'hi van trobar els nostres pares, avis, germans i parents, mestres i professors, amics i companys i tota l'altra gent que ens apreciava i estimava, o que li queiem simpàtics, i que volia el nostre bé, i ara ens passa a nosaltres, tot i que també ho seguim intentant, com sempre s'ha fet, generació rera generació, des que el món és món i existeix la Humanitat sobre la Terra. 

Per això aquest tema de la memòria i records, vivències i aprenentatges de vida, és tan important, sobretot en l'edat adulta, la maduresa i la vellesa, i mereix que se'l consideri degudament i s'externalitzi, primer que tot per un afany de sinceritat però  sobretot per si pot servir als altres o almenys a algú altre, perquè tots ens hem d'ajudar amb allò que tenim, com coneixements i vida viscuda, destacant allò realment important, com la relació amb Déu i la religió, que ha de ser autèntica i veritable, i en aquest sentit només n'hi pot haver, i n'hi ha, una, la de Jesucrist i la seva Església universal on actua l'Esperit Sant, i per ells entrem al Regne de Déu i arribem al Pare, el Paradís i la Glòria del Cel. Comparat amb això i la seva importància total i absoluta, general i permanent, decisiva i definitiva, tot l'altre és molt relatiu, tot i que humanament i temporalment tingui la seva importància.  

I només una reflexió més, a vegades penso què feliços devien estar fa uns segles o a l'Edat Mitjana, quan no tenien tants continus i repetits missatges amb sentit o sense, bonics o lletjos, agradables o desagradables, de tota mena, ideològics, de propaganda, de publicitat, de proposats models socials suposadament ideals, però que van variant no sols ràpidament en el temps, sinó també en part segons els llocs, i que en el nostre temps van a càrrec no sols de polítics, partits, opinadors i poderosos econòmicament, sinó dels seus representants, cantants, actors i actrius, famosos i semblants, de vides bastant superficials o artificialment projectades per experts, grups i interessos, i que porten a la societat en conjunt a viure en una mena de món de fantasia, irreal, infantilitzat o directament manipulat i que en ocasions arriba a l'absurd, al mal gust i fins i tot a promoure delictes i perversions, sense que la gent se n'adoni que la frivolitat en la que vivim, perquè tot col·labora a fer-hi viure, és un estat tràgic de vida, que com a mínim la fa viure superficialment i que ben sovint la falseja i la uniformitza, homogeitzant-la i fent-la entrar en un carril general que no té valor i en ocasions ni tan sols funciona, i en tot cas la desnaturalitza i despersonalitza. En el camí es perden l'autenticitat i el significat de les coses i en ocasions la mateixa realitat, substituida per ficcions.

Per exemple, tornant al tema principal, tant la música, com el cant i la dansa tenen un origen històric i social sagrat i religiós, i aquest sentit principal i més important s'ha mantingut en el cant gregorià, la música sacra, els himnes litúrgics i també en bona part en la millor música clàssica. Però aquesta i altres per l'estil són minoritàries i selectes, i el que priva i mana en la nostra societat és la música lleugera, comercial, molta de la qual no té qualitat, sobretot en les lletres però també freqüentment en el ritme i música. I fins i tot quan la melodia és bonica, cosa que no és tan rara, i el text és simpàtic i té un cert valor, cosa que també sol passar perquè el mal tot sol no s'aguanta ni va enlloc i allò dolent necessita enganxar-se en alguna cosa de cert valor, sigui aquest real o més que res aparent, per poder mantenir-se i transmetre's, tot i així ens podem preguntar què ens proposen realment i a què substitueix o fa la competència aquests atractius, seductors i excitants sons mundans, perquè es publiquen i publiciten i que pretenen realment en el fons: mantenir l'esperit comunitari i de grup, domesticar o desviar rebeldies, influir en la gent, fer comprar, fer famosos els intèrprets, convertir en generals situacions i idees particulars considerades convenients posant-les de moda, destirotar la psicologia del públic amb missatges banals, contradictoris o sense sentit fent-los agradables i enganxosos per tal que siguin assumits, conduir l'evolució de la societat segons aquell principi d'aconseguir l'efecte desitjat sense que, com a mínim d'entrada, s'adverteixi la intenció...? I aquestes preguntes, avui dia, poden valdre per tots els camps de l'art i de l'entreteniment, que no és gaire o gens innocent, espontani ni desinteresat, sinó tot al contrari. 

Perquè per exemple moltes o la majoria de les cançons d'amor humà, idealitzen tant a l'objecte de l'amor i al qui el proclama públicament als quatre vents, que idolatritzen la joventut, la bellesa, les dones i a determinats actors, actrius i cantants, i obertament es diu ídols als famosos i exitosos o ni que sigui als que estan de moda o són molt coneguts, que fan que el sexe, l'atractiu, la conquesta i les relacions sexuals semblin sagrats, com succedanis de sacraments de no se sap quina mena de pseudoreligió en concret, tot i que clarament gens bona, i això és clarament pecaminós i un cercle viciós de causa i conseqüència, que escandalitza i esclavitza, ja que quan no es creu en Déu ni se'l té present, la necessitat de sentit, transcendència i d'adoració dels éssers humans, al no poder expressar-se de la forma natural, adequada i millor, que és cap a Déu, es desvia i perverteix i d'éssers humans concrets i d'atributs corporals i parts i funcions del cos, fa d'ells falsos déus als que es proposa, i això ja és demoníac, com a déus als que admirar, estimar i servir, en substitució del Déu viu, real i veritable, confiant immotivadament i erròniament en trobar així l'objectiu i el sentit de la pròpia vida i desesperant-se després per no aconseguir-ho o per sentir-se cada cop més burlat, enganyat, insatisfet i frustrat pel poc valor real d'allò aparentment divintzat i divinitzant, que produeix just al contrari, i que com a mínim fa preguntar-se "és això tot el que hi ha, és això aquell màxim que somniava?" perquè cada cop es queda més decebut de la inanitat de l'erotisme i de consegüent la topada amb la realitat. I sort encara si un acaba adonant-se'n de la bestiessa en lloc d'interrogar-se que fan malament ell o el seu objecte considerat quasi-diví d'atracció i satisfacció sexual i del que hauria de ser la relació perfecta que fes immensament feliç com se'ls havia presentat, ja fos de forma romàntica, sentimental o apassionada, o realment amorosa. 

Perquè fins i tot quan els missatges proposen amor, més que sexualitat adolescent i juvenil més o menys edulcorada i presentada com a resposta a tot, fan d'aquest amor i el seu objecte coses tan absolutes que no corresponen gens a la realitat humana i als seus límits. Quasi totes aquestes cançons d'amor no sols són idealitzacions irreals que poden confondre i trastornar, sinó que només serien apròpiades si aquest amor total, d'adoració, fos dirigit a Déu, que és Amor, ja que llavors sí que tindria sentit tota aquesta relació amorosa, com indica el primer manament, d'estimar a Déu sobre totes les coses i amb tot el cor, que se'ns dóna per evitar-nos precisament aberracions com les citades d'idolatrar i adorar persones o la bellesa, el sexe, el plaer o l'èxit a la vida, que tant mal fan a se les creu i ho viu. Però d'això quan ets jove, com que hi estàs immers i busques orientació social, no te n'adones, ho fas després, quan ets gran. 

Aquesta distracció, una culpable operació de diversió per desviar de la vida humana digna i autèntica, pot ser, i sovint ho és, bonica, interessant i commovedora, però és realment soroll que destirota, atavala, i no ens deixa concentrar en escoltar la Paraula divina i per tant ens impedeix desenvolupar allò realment important de la nostra vida: la relació confiada i amorosa amb Déu.

Tant de bo ens n'adonem aviat, i en tot cas a temps! 

Gent

L'experiència humana, a la que hem de saber estar oberts. Perquè cada persona és un món. 

A Internet miro i segueixo molt poca gent. Però n'hi ha alguns que m'han cridat l'atenció: 

Sydney Gant,  vídeo "How the MBTI types drive impersonations", 15.12.2018

https://www.youtube.com/watch?v=N3hnyixn_q4 (1)

Sandra Milena Gómez, vídeo "Para los mal pensados", 23.04.2021 (2)

https://www.youtube.com/watch?v=-xIWiXHE9VI

Gus Zapiain i Gigi Munch, molts vídeos, p.e. "Tenemos que hablar", 13.09. 2022 (3)

https://youtu.be/AzxrcZ2tL1s 

Els exemples:

És molt interessant conèixer gent, situacions, experiències i estils de persones de tot el món i obrir-se a ells, per interessar-s'hi, comprendre'ls i oblidar-se d'un mateix i mirar d'entendre altres vivències, tenint afecte per ells. 

Perquè al cap i a la fi tots som germans i compartim la nostra mateixa naturalesa humana i es molt enriquidor veure i copsar les similituds i les diferències. 

Déu ens demana que estimem a les persones concretes amb les seves virtuts, visions del món i debilitats, tot ajudant-nos mútuament a millorar, si podem fer-ho. Compartir el mateix món i el mateix temps és un gran do! 

(1) Una jove nord-americana de Maryland, que quan era superseniorsydney a la xarxa tenia molts vídeos sobre les 16 personalitats, entre ells un molt bo sobre cadascuna d'elles tocant música al piano, però els ha tret tots deixant només els més recents

(2) És una colombiana-mexicana. dansarina i actriu, professora a la Universitat de Mèxic, segons sembla sap alemany i ha estat a la Índia. 

(3) La parella formada pels mexicans Gustavo Zapiain i Gabriela Garza Valdés té molts vídeos i són molt simpàtics, sobretot en les seves bromes mútues en vídeos curts tenen quelcom molt atractiu i especial, degut a les seves personalitats, per la intel·ligència, l'energia, habilitat i sociabilitat d'ell i la bellesa, el caràcter, l'amor i l'autenticitat d'ella, que es potencien l'un a l'altre.