Nostre Senyor Jesucrist, Rei de l'Univers

L'últim diumenge de cada any litúrgic, que el 2022 correspon al 20 de novembre, es celebra la solemnitat de Crist Rei.

Crist és el Rei de l'Univers, davant qui tots haurem de comparèixer

I és que en els últims diumenges de l'any, la litúrgia ens recorda les coses últimes, la Fi del Món, el Judici Final i el destí etern de cadascú segons les seves obres en aquesta existència mundana i temporal, que importen moltíssim, ja que ens construeixen a nosaltres, afecten als altres i mostren quina és la nostra relació amb la Santíssima Trinitat divina, ja que d'una bona relació amb Déu depèn que siguem bons i donem bons fruits. I al final de tot el cicle litúrgic es celebra l'origen, la plenitud i el final de tót, Jesucrist Rei, l'Alfa i l'Omega, la Llum del Món, el Salvador i Senyor i el Jutge de tots, vius i morts, creients i no creients, bons i dolents, ja que tots haurem de compareixer davant Ell i ser examinats de la fe, l'esperança i la caritat, i així sabrem la veritat de qui som i que hem pensat i obrat realment a la vida que se'ns ha donat per l'Amor diví. 

La Fi del Món tindrà lloc al final del temps, però ja ha passat també en la plenitud de la Història, com anticipació redemptora, en Jesús clavat a la Creu al Calvari, portant a les seves espatlles tots els pecats de la Humanitat i pagant Ell per ells, per salvar-nos. I si bé la voluntat divina és que tothom se salvi, perquè Déu estima entranyablement tot el que ha creat, també és cert que ha donat autèntica llibertat, que en sí mateixa és un bé però que pot ser usada pel mal, a tots els éssers humans, i Déu respecta la resposta humana, tot i procurant portar a tots a la vida i la felicitat eternes des del naixement fins a la mort de cadascú, perquè Ell proposa però no imposa, vol el nostre èxit vital i ens ajuda, guia, rescata i acompanya cap a la santedat, però no ens hi obliga, perquè pel seu amor, ja que Déu és Amor, ens demana i espera la nostra decisió voluntària, lliure i conscient a la seva crida a la Salvació, acollint-nos al perdó que ens ha guanyat Jesucrist a la Creu, en el moment decisiu i central de la Història de la Humanitat, que mostra i anticipa l'últim moment de cadascú i de tots, i de tot el món. La Creu és la porta d'entrada a la Glòria i Jesucrist és el Camí, la Veritat i la Vida que porten a Déu Pare. El Calvari és ja la fi del món, però inserida en el temps de la Història, i no sols la la Passió i mort sacrificial de Crist que ens perdona i reconcilia, i així salva a tothom qui vulgui acollir-se a ella, sinó també el que el segueix, la Resurrecció, Ascensió i Pentecosta, la plenitud i la fi i el sentit de tot i de tots éssers humans, que han existit, existeixen i existiran. Al final tots ens trobarem amb Crist i la seva Creu, porta del Cel.

Per això la reialesa de Crist sobre tota la Creació es manifesta en l'acte suprem d'amor del Calvari i el seu tron és la Creu, en la que Crist sofreix els terribles dolors i la mort que portaven els pecats de tots, i que pel seu Amor a tots ell accepta voluntàriament, lliurement, conscientment i amb una total confiança en la voluntat del Pare i així té l'alegria de l'amor total i absolut, únic i decisiu, a Déu i als homes. Ningú té més amor que aquest, el del qui dona la seva vida pels seus amics, estimant com ningú mai ha estimat. Aquesta és la reialesa eterna de Crist Senyor, la de la Veritat, la Justícia, l'Amor i la Pau ofertes a tothom que ho reconegui, ho accepti, ho agraeixi i l'estimi complint els seus manaments d'estimar Déu amb tot el cor i als altres com a si mateix per amor a Déu. 

Per salvar.nos Jesucrist ens ha donat el seu Cor i tot el seu Amor, i si no
ho aprofitem no és voluntat seva, sinó voluntat i responsabilitat nostre, 
perquè qui creu en Ell no serà condemnat i qui no hi creu és qui es perd 

Jesucrist és Rei i el seu tron és la Creu victoriosa sobre el diable, el pecat i tot el mal, i així com  és va establir històricament aviat farà 2 000 anys, també retornarà gloriosa aquell dia que només Déu coneix en que el món passarà per haver arribat ja al compliment de la seva missió i funció. Llavors tota la Humanitat estarà davant de la Redempció del Calvari, com en altre temps el poble d'Israel va estar als peus del mont Sinaí on Déu es manifestava, i allà es recapitularà i decidirà tot, Crist Rei mostrarà a tots i cadascú el que han sigut i allò en que s'han convertit amb l'experiència de la vida, amb el seu valor i el seu significat. És un moment que per uns serà joiós, d'immensa alegria, al comprovar l'amor, la bondat i l'omnipotència de Déu, però que per d'altres serà terriblement tràgic, al veure el que han fet, el que han perdut i la justícia reparadora de Crist, defensor i reivindicador dels innocents, pobres i perseguits per ser bons davant dels abusos i les injustícies dels malvats, poderosos i botxins mai penedits del seu pecat i dels seus crims. 

 Jesucrist va anar a la Creu per amor a nosaltres, portant els nostres pecats
per clavar-los a la Creu juntament amb Ell, per pagar per tots ells i salvar-nos.
I nosaltres, a qui Ell ens ho ofereix, que li responem a Ell i que fem pels altres?
Mirem que a la fi no hagi de dir-nos "Què més podria haver fet per vosaltres?" 

Perquè ja a la Història, al Gólgota, als peus de Jesucrist a la Creu hi havien uns, la seva mare Maria Santíssima, St. Joan apòstol i evangelista i les santes dones, que l'acompanyaven i sofríen amb Ell, compadint-lo i estimant-lo i essent conscients d'aquell amor infinit que es manifestava allà, acollint-se a Ell que els hi donava sense limits en el seu sacrifici suprem, i que després van viure el que això comportava, la Pasqua de la resurrecció, l'obertura del Cel als homes i el do de l'Esperit Sant per al perdó dels pecats. Aquells van ser els qui van tenir el privilegi de viure-ho humanament i de prop, i de ser els primers en gaudir d'aquella salvació i d'entrar en aquell món nou, la Nova Creació redimida, que després s'aniria estenent a tots els homes de bona voluntat fins arribar a tots els racons de la Terra. 

Però allà al peu de la Creu i de Jesús també hi havia els seus enemics, els qui l'odiaven, s'oposaven a Ell, l'havien fet condemnar a la crucifixió, i davant seu l'escarnien i se'n burlaven, proferint la més espantosa de les blasfèmies: "Si ets el Messies , el Fill de Déu, salva't, baixa de la creu i creurem en tu", constatant que Jesucrist va fer sempre miracles pels altres, conmogut per la fe que li mostraven i compadit de les seves desgràcies i necessitats, mai per a Ell mateix. Semblaven desafiar-lo, retar-lo, injuriar-lo amb un "Mira, ara no pots" del triomf maligne sobre seu, però sense saber-ho estaven diabòlicament inspirats perquè el diable, que tot i el seu aparent triomf terrenal alguna cosa sospitava però no se'n va donar compte fins a la consumació del sacrifici redemptor, esgotava el seu últim recurs per intentar impedir l'alliberament de la Humanitat que era la seva esclava pel pecat i pel mal, dels que ell n'era el senyor, l'amo dels pecadors, del món pecador i dels condemnats com ell a la perdició eterna. I és per aquest desconeixement de la terrible temptació a Déu que aquells homes cometien que Jesucrist estimant-los diu "Senyor, perdoneu-los, perquè no saben el que fan". Fins i tot enmig d'aquells esgarrifosos dolors físics i sofriments espirituals, que el porten a dir en el moment de la mort "Déu meu, Déu meu, perquè m'heu abandonat?" (1) entre ofenses, insultes, burles i menyspreu, i amb la humiliació i la vergonya de la tortura i del pitjor final, humanament parlant, encara per amor els perdona i intercedeix per ells, mostrant en si mateix l'amor fins i tot als enemics i als que l'ofenen, el perjudiquen i li volen i li fan mal, aquells qui pretenen anorrear-lo a Ell i a la seva obra. De nou, no hi ha amor més gran, que aquest desitjar que fins aquella gent hostil, perversa i en oposició a tot el que Ell és i significa, que arriben al sarcasme ferotge i inhumà, demoníac, mentre el torturen i maten cruelment (2). I no sabem quants d'ells es van beneficiar després d'aquest Amor infinit i etern, rendint-se a ell, convertint-se, batejant-se i fent-se cristians, per la predicació dels apòstols (3) després de la vinguda sobre ells de l'Esperit Sant promès. Però el que sí que sabem és que el centurió a càrrec de l'escamot encarregat de l'execució dels condemnats a ser crucificats, al veure com moria Jesús, va dir per un do diví del que no n'era conscient, les paraules profètiques "Veritablement aquest home era fill de Déu!", mostrant que el perdó i la pau de Déu no es negava ni tan sols al cap del qui el van crucificar. Els camins del Senyor són inescrutables i la seva saviesa i bondat supera tota comprensió humana.  

Perquè a més, al costat de la Creu de Jesús hi havia dues creus amb dos crucificats més, que els romans sense saber el significat del que feien havien posat un a cada costat de Jesús, amb Ell al centre. Aquests que morien amb Jesús i al seu costat deurien ser zelotes terroristes oposats al domini romà o potser delinquents i malfactors comuns de delictes tan greus que els havien condemnat a ser crucificats, pena reservada als rebels, als esclaus i als malfactors més odiosos. I ells dos poden exemplificar (4) el "Mai desesperis" i "Mai presumeixis". Un dels crucificats li diu, insultant-lo i burlant-se d'ell en la ràbia del turment que pateix, allò mateix que li diuen els seus acusadors hostils "No ets el Messies? salva't tu mateix i salvan's", potser per mirar si encara pot escapar del sofriment i de la mort, però no li diu des de la fe i l'esperança sinó des de la decepció envers Ell i com demanant un impossible, i encara ho fa per suggestió diabòlica, contribuint a temptar Déu amb aquesta mena no d'imploració sinó d'exigència, manant-s'ho, i essent un més dels qui se sumen a posar-se per sobre d'Ell i sense adonar-se'n, un més que intenta fer no sols la seva pròpia voluntat humana sinó la del diable i tot, col·laborant amb el seu sofriment a la creu, del que Jesús se'n devia compadir, com es compadia del sofriment de tots, a intentar impedir la Redempció. Jesús no li contesta, calla i sofreix amb ell al seu costat. 

Com li ho diu aquest primer a Jesús es veu per la resposta de l'altre crucificat "Tu tampoc no tens temor de Déu?" afegint "Nosaltres paguem pels nostres crims, però aquest és innocent, no ha fet res de mal". Aquest bon lladre, com li diu la tradició, parla inspirat divinament, i a l'ultimíssim moment, per la seva acceptació de la seva pròpia mort, com a conseqüència dels seus pecats, per conèixer a Jesucrist i reconèixer-lo innocent i bo en contra de tot el que expressen els seus acusadors, les més altes autoritats religioses jueves i militars romanes, es posa en camí de salvació, i Déu encara li dona una altre ajuda quan l'inspira a dir "Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne", creient que Jesús és Rei i suplicant-lo humilment que l'ajudi després de la mort. I Jesús li contesta: "T'ho dic amb tota veritat, avui estaràs amb mi al Paradís", és a dir li garanteix la salvació i l'entrada al Cel i no sols això sinó de manera immediata, és a dir que el fa sant, considerant que humanament ja ha purgat el remanent dels seus pecats obeint la voluntat de Déu amb l'acceptació de la seva mort en creu i els torments associats i donant-li primer Ell el seu perdó per la fe que li mostra i que el salva, aplicant-li la seva mort a la Creu per redimir-lo. Perquè sempre és Jesucrist qui, quan tenim fe en Ell i li demanem que es recordi de nosaltres deixant-lo així actuar en la nostra persona, ens perdona, reconcilia, allibera i ens atorga la pau.

Perquè igual que pel delinqüent el món humà se li torna hostil i es denunciat, perseguit, arrestat, jutjat i condemnat, i sofreix la pena, pel pecador és el món espiritual el que se li torna hostil, ja que perd a Déu i queda en mans del diable, que l'esclavitza, l'acusa, el tortura i el condueix cap a la mort. L'ésser humà no en pot sortir per sí sol, ni amb l'ajut d'altres éssers humans quan Déu no hi intervé. Són Jesucrist i l'Esperit Sant els qui li donen el perdó, i així el pecador és guarit, reconciliat amb el Pare, alliberat del jou del pecat, del diable i de la mort que l'esclavitzaven i de l'Infern que era el seu futur, i li donen la pau amb Déu, amb els altres, amb si mateix i amb tota la Creació, és a dir tot allò que el pecat havia trencat i li havia fet enemic i dolent i li feia mal. Perquè al malvat tot, fins i tot allò bo, se li torna dolent, i vivint en un caos està en guerra amb tot, mentre que al pecador penedit, convertit i perdonat tot, fins i tot allò aparentment dolent, se li fa bo per l'acció de Déu i viu d'una tot altre manera perquè havent recuperat la dignitat humana i la innocència perdudes torna a estar en pau, com un nen petit, amb tot i amb tots, perquè ho està amb Déu, que és el Tot en tots i en tot. El pecador que anava cap a la mort, amb la intervenció de Jesucrist ho evita i se n'aparta i fa el camí de la vida, i si com el bon lladre creu en Ell, no mor més, perquè encara que hagi de morir en aquest món, viu per sempre en l'altre i ja no morirà mai més. 

En aquest món el bé i el mal estan barrejats, en la Natura, en la societat humana, en els altres i en nosaltres mateixos. Però a partir de deixar aquest món hi ha dos móns ultraterrens separats i absolutament diferents. En l'un, amb Déu que és el Bé, tot és bé sense cap mal. En l'altre, sense Déu, tot és mal, sense cap bé. I tots dos són il·limitats, sense fi, perquè són eternitat. Són Jesucrist i l'Esperit Sant qui ens guanyen l'entrada al Regne de Déu, Regne de vida, llum, amor, veritat, justícia, bondat i pau, en el que no pot entrar cap resta de pecat ni de mal, per la qual cosa alguns salvats necessitaran encara ser purificats prèviament en l'altre vida, per ser ben purs i dignes de participar-hi. Aquest Regne ja comença a establir-se i a gaudir-se en aquest món quan per la nostra connexió amb Jesucrist i seguint la inspiració de l'Esperit Sant donem bons fruits, ja que el seus estatuts d'entrada són l'haver viscut en gràcia els 10 manaments, el mínim exigible, i el progrés en ell i l'entrada immediata són les Benaurances, l'ideal que se'ns proposa i en el que sempre podem avançar més i més, deixant que Déu ens faci sants, és a dir que anem modelant-nos com fills adoptius seus pel baptisme al seu Fill propi, Jesucrist, el Sant, mitjançant l'acció de l'Esperit Sant que per do actua sobretot a l'Església. 

Aquest Regne de Déu, del que Nostre Senyor Jesucrist és el Rei i ho sotmet tot a Déu Pare, és el de la felicitat i l'alegria inesgotables perquè en ell se'ns invita a la visió beatífica i a entrar en la dinàmica trinitària, és el Paradís, el Cel i la Glòria. Però a part d'aquest hi ha un segon regne, el del diable, on van tots aquells qui rebutgen a Jesucrist i la seva salvació, i també es  neguen el perdó i la santificació per l'Esperit Sant, i per tant no coneixen ni veuran a Déu, sinó que amb els dimonis i els altres condemnats viuran en el lloc i l'estat on tot és mal sense cap bé, l'Infern, on tot és mort, tenebres, odi, ràbia, càstig, maldat i dolor i sofriment, el més gran i terrible dels quals és el saber que mai veuran i coneixeran Déu, que és el que tot ésser creat, angèlic o humà, més desitja i necessita, fins i tot contra la seva voluntat, i aquesta privació és el gran Mal, que va acompanyat de molts altres mals. I no sabem si n'hi ha molts o pocs en aquesta situació, només Déu ho sap, i quan a Jesucrist se li va preguntar si eren molts o pocs els qui se salven de caure-hi, va contestar que el que ens hauria de preocupar no és si són molts o pocs, sinó el mirar de ser dels qui es salven. 

A la fi de cada vida i a la fi de tot el món, tothom haurà de trobar-se amb Jesucrist i ser jutjat en l'amor de caritat, és a dir en la major o menor semblança amb Ell. I com li va dir Jesucrist mateix en unes aparicions a Sta. Faustina Kowalska, tothom haurà de passar davant d'Ell. Els qui havent-lo reconegut com a Rei i Senyor s'hagin acuollit agraïts a la seva salvació i amor, li hagin demanat perdó i confiin en Ell, trobaran la seva misericòrdia, seran salvats i entraran al Regne del Cel. Però els qui no el reconeguin, no l'accepti i no creguin que els hi ha de perdonar res, no havent volgut el seu perdó ni cregut en Ell, trobaran la seva justícia divina sobre els seus pecats i sobre la seva condició, i aniran a la perdició eterna per la seva supèrbia en haver-lo menyspreat i negat, el mateix pecat dels àngels caiguts amb els qui compartiran la sort i el destí. Perquè Déu és just i misericordiós, i deixa que la llibertat humana trii amb que es vol trobar, si amb la misericòrdia o amb la justícia. I tot i que Déu vol salvar a tots, i ho intenta des del bressol fins al llit de mort durant tota la vida de cada home i dona que ha creat, també respecta plenament la llibertat humana, i per això si un decideix obcecar-se i endurir-se en el pecat i el mal, en la negació i en la impenitència, insistint en no voler convertir-se ni obeïr-lo, i s'obstina desesperant o presumint fins el final, Déu haurà de respectar aquesta voluntat convertida per la mort en la decisió final i l'essència elegida d'una determinada persona, i aquest es trobarà amb la seva existència, la seva divinitat i reialesa sobre tot, i amb el seu judici diví sobre la seva decisió última i definitiva. I la sentència tant en aquest cas de la condemnació com en l'altre de la salvació, serà ja irrevocable, perquè en el món futur de l'eternitat ja no hi ha el temps dels canvis, i allò que siguem en el moment de la mort, allò seren ja sempre.  

Els dos destins corresponen a la voluntat salvadora de Déu i a la voluntat humana de pecar, respectivament. Davant de Jesucrist Rei i Jutge universal, alguns hauran procurat fer la seva voluntat divina i entraran al Cel amb Déu, altres hauran menyspreat, ignorat i desobeït la voluntat de Déu, fiant-se d'altres coses, i el Senyor els hi dirà "has fet sempre la teva voluntat, doncs mira on et porta" i seran deixats a les tenebres exteriors de la infelicitat. 

Es tracta doncs d'escollir i és ben fàcil i clar, entre Déu i el Cel o el diable i l'Infern, i cal escollir ja en vida, quan encara es pot fer i és meritòri fer-ho. Un dels retrets més forts dels qui perderan la visió i la proximitat de Déu definitivament, i amb ella el sentit, la meta i la felicitat de la vida, tan aquesta com l'altre, haurà de ser "Què fàcil que era!". 

Deixem-nos doncs salvar per Jesucrist, Rei de l'Univers, i que Ell ens guï i ens condueixi al Cel amb Déu, la Verge Maria, els àngels i tots els sants! Preguem a Déu que així sigui! 

(1) Que no obstant la tragèdia del que expressen són l'inici d'un Salm, una oració que manifesta en conjunt la confiança i l'esperança en Déu que finalment actua i salva, fent justícia.

(2) Normalment la crucifixió horroritzava als jueus, que la tenien per maldició divina, i que no la volien veure ni sentir-ne a parlar, perquè els horroritzava i se'n escandalitzaven, però que en el cas de Jesús es van saltar totes aquestes justificades prevencions humanes i no sols van demanar i instigar al poble a demanar la insòlita petició "Crucifiqueu-lo" sinó que van aconseguir amb mentides i falsedats i amb la seva pressió per tal que no fos perdonat, que fos realment crucificat per les autoritats romanes, les úniques que tenien tal poder. Però pensant fer un gran mal, el poder de Déu ho va capgirar tot, i sense saber-ho ni voler-ho van col·laborar malgrat ells a l'obra salvadora de Jesucrist. I que en feien una de molt grossa i que per un orgull i obcecació satànics no els importava gens es veu en la seva afirmació, quan Pilat els hi va dir que Jesús era innocent i que ho feien ells, perquè ell se'n rentava les mans, "Caigui la seva sang sobre nosaltres i sobre els nostres fills", que en la seva visió de les coses era una sacrílega automaledicció conscient, però que Déu, que del mal treu un major bé, va convertir en un desig llavors inconscient de salvació, ja que la sang de Crist es va vessar per al perdó dels pecats humans i com a signe i segell de la nova i definitiva Aliança, el Nou Testament i l'Església  

(3) Que per altre banda, excepte St. Joan, el van abandonar i van fugir per por, havent-lo conegut, vist la seva autoritat personal, els seus miracles i la seva doctrina, i fins tres d'ells, un d'ells St. Joan certament, però els altres dos St. Pere i St. Jaume, havien entrevist la seva divinitat en la Transfiguració. St. Pere fins i tot el va negar tres vegades, cosa que per un jueu volia dir d'una forma definitiva i irrevocable, però que Jesucrist, que com a Déu no està subjecte a aquestes convencions humanes, no sols li va perdonar, sinó que li va permetre compensar-ho afirmant-li també el seu amor per Ell tres vegades, i el va confirmar com a cap dels apòstols i de l'Església. I tots els apòstols excepte St. Joan, que com la Verge Maria havia acompanyat espiritualment el martiri de Jesús a la creu, van morir màrtirs igual que el seu Senyor. El pecat de Judes, a més de la traició, va ser l'apostasia i la desesperació que el van portar al suicidi potser fins i tot abans de la mort de Jesús, sense confiar ni poder rebre el seu perdó.

(4) Com per exemple feia notar St. Antoni Maria Claret. 

Savis dels dos móns

Segell episcopal de St. Albert Magne, 1261

La festa de St. Albert Magne (c. 1206 - 1280), sant i científic medieval, actual patró dels estudiants universitaris de ciències, evoca a tots aquells veritables savis tant del món natural com del sobrenatural que com ell han destacat al llarg dels segles. 

Citant només els pioners antics i medievals es pot fer la relació d'alguns dels principals: 

St. Agustí, imatge del segle VI

St. Agustí (354 - 430), de prodigiosa intel·ligència, que va avançar conceptes que la ciència moderna ha trobat un mil·leni i mig després. 

St. Isidor de Sevilla (c. 556 - 636)

St. Beda el Venerable (c. 672/73 - 735)

El papa Silvestre II en una imatge del seu temps

El papa Silvestre II (999 - 1003), el monjo occità Gerbert d'Orlhac (c. 946 - 1003), que havent adquirit un extraordinari bagatge de coneixements de la ciència àrab a les escoles de Vic i Ripoll, sobretot de matemàtiques i astronomia, va conèixer i adoptar la numeració indoaràbiga, amb el zero inclòs, i quan va ser papa la va promoure, també va inventar un àbac per fer càlculs ràpids, va construir un orgue i un globus terrestre i diversos rellotges, va reintroduir a Europa l'esfera armil·lar per a l'observació dels astres,va recuper el sistema taquigràfic romà per prendre notes ràpidament, va idear i descriure l'astrolabi mig segle abans que es fes realment, i va iniciar el renaixement científic europeu del segle XI, perquè com a papa va instar al clergat a usar el sistema decimal, que facilitava enormement fer càlculs matemàtics, i això va portar a la seva progressiva acceptació general.  

El bisbe Robert Grosseteste 

Robert Grosseteste (c. 1170 - 1253), empirisme i inici del mètode científic  

Johannes de Sacrobosco (c. 1195 - c. 1256) 

Roger Bacon (c. 1214 - 1294), ciència experimental

St. Francesc d'Assís (1181/82 - 1226), ecologista, per la seva actitud davant la Natura 

St. Tomàs d'Aquino (c. 1225 - 1274)

Ramon Llull, Ars Magna c. 1321

Ramon Llull (c. 1232 - c. 1316) 

Guillem d'Ockham, Lògica 1341

Guillem d'Ockham (c. 1285 - c. 1348), la "navalla d'Ockham" 

Jean Buridan (c. 1300 - 1360)

  

Nicole Oresme 

Nicole Oresme (c. 1323 - 1382) 

El cardenal Nicolau de Cusa

Nicolau de Cusa (1401 - 1464), Univers sense límits, les estrelles sols i amb terres habitades 

I n'hi ha molts més, de les Edats Moderna i Contemporània, un bon nombre dels quals han posat les bases de la Ciència d'avui dia.   

L'església

Allà on Déu es troba més amb els homes

I on els homes troben més a Déu! 

Una obra de teatre del món actual

El teatre ens representa com és el món.  

Avui dia l'obra és bastant diferent del que havia sigut tradicionalment. 

En aquesta obra de teatre actual hi ha moltes característiques peculiars. 

Com exemple d'algunes, hi ha algunes actrius que fan papers masculins i alguns actors que en fan de femenins, i dins d'aquests m'hi ha que ho fan disfressant-se però d'altres ho fan sense fer-ho. 

Més encara, hi ha personatges que en mig de la funció, o fins i tot al principi, canvien de masculí a femení i de femení a masculí, segons la seva voluntat. Alguns fan aquest canvi més d'un cop durant el temps de la funció. 

I no són aquestes les úniques rareses, n'hi ha unes quantes d'altres per l'estil. 

L'argument es basa en que hi ha un grup que vol prohibir de nou els duels, autoritzats des de fa dècades en contra d'una tradició de segles que els qualificava d'immorals, il·legals, condemnables i punibles. Però a partir d'uns certs casos extrems, en defensa pròpia segons es va al·legar, primer es van despenalitzar en certes condicions, després es van liberalitzar més, més tard es van legalitzar, es van generalitzar i es van fer massius, una autèntica moda. Els qui se n'adonaven que allò era una bestiessa i que per algun motiu havient estat prohibits i penats durant mil·lenis -  fins que es va obrir la veda presentant-ho com a un progrès en la llibertat humana precisament, malgrat la propaganda de que hi havia més llibertat que mai, realment una de les poques que quedaven en un temps on cada cop més coses de tota mena estaven legislades, reglamentades i prohibides, ja que uns ideòlegs van establir que allò privat era públic i normativitzable i el govern s'hi havia de ficar en tot fins els més mínims detalls, si bé de rebot va resultar com era de preveure que allò públic va resultar cada cop més essent privat, propietat de poderosos, rics, grups de pressió, partits i mercats - no estaven gens d'acord en el postulat socil bàsic que ara deia que dos persones adultes amb els seus cossos podien fer el que vulguessin, si ho feien voluntàriament per la seva elecció, fins i tot a ferir o ser ferit i a matar o ser mort en un duel, i que els seus motius tindrien per fer-ho, i contra la resta de gairebé totes les altres normes i restriccions, ningú s'hi havia de ficar. Fins i tot les autoritats havien fet lleis prohibint que se'ls intentés dissuadir del seu propòsit i estaven previstes multes i fins presó pels que els preguessin que no ho fessin, que recapacitessin i ho reconsideressin, igual que per l'intent de resoldre pacíficament el problema, arribar a un acord, fer les paus i reconciliar-se, cosa que tenia la consideració d'abús, encalzament i intimidació, i significava l'arrest i la instrucció de càrrecs per un judici per duelfòbia i odi. I com que els governs, els mitjans de comunicació i la propaganda ideològica de la gran majoria de partits polítics estaven decididament i radicalment a favor de que la gent es pugués batre en duel, aquests que no ho veien bé eren titllats de retrògrads, reaccionaris, ultraconsevadors i ultrareligiosos, i aquests estigmes suposaven no sols ser molt mal vistos i ser marginats, sinó cada cop més la cancelació de les seves activitats, pèrdua d'empleus, càrrecs retrospectius per actuacions de dècades enrere, fins i tot quan la situació social i legal era una altre, i a l'extrem la mort civil.  Aquesta era la presentació de l'argument. 

El nus de l'obra era que aquesta situació no era tan universal com els seus partidaris haurien volgut i encara hi havia moltes reticències i resistències, gent que no acceptava un desafiament, altres que es declaraven pacifistes, no violents i objectors de la possibilitat, països en què encara estava prohibit o almenys molt limitat, molta gent que en el seu interior ho considerava un fet violent, odiós i brutal, criminal, però que no ho expressava per por a les conseqüències, ja que malgrat que es deia que hi havia total llibertat d'expressió, com mai n'hi havia hagut (!), en la pràctica qualsevol cosa que un digués podia ser malinterpretada com maliciosa i ofensiva per algú, començant pels propis duelistes i especialment els qui havien realitzat desenes o centenars, en alguns casos milers, de duels d'honor contra gent que suposaven que els havien ofés d'alguna manera, o senzillament que els feia nosa pels seus plans, eren rivals econòmics o sexuals, per algun motiu la seva presència els era molesta o fins i tot que només els trobaven antipàtics o desagradables i no volien compartir el món amb ells, i era fàcil provocar, desafiar, burlar-se, ofendre i fins arribar a l'agressió física (únic cas on era tolerada per la llei) per tal d'obtenir l'anhelat "o tu o jo, aquí sobra algú" i aconseguir que l'altre consentís en batre's. Però en el fons la immensa majoria veia que això era un despropòsit, un disbarat, i fins els polítics i governants n'eren conscients i s'excusaven amb un "ningú obliga a fer-ho" i que els que no ho vulguessin i no hi estiguessin d'acord, podien anar-se'n i amagar-se si les provocacions eren fortes i contínues. Però tot i així la contestació interior de molta gent del carrer era cada vegada més gran i no servien de res, o de molt poc, mesures com tipificar com delicte d'odi a les víctimes de duel precisament als qui n'estaven en contra de que es poguessin fer, i penalitzar també el record nostàlgic del temps en que això no estava permès i no es feia. La resiliència humana començava a arribar també a alguns governants, que començaven a dubtar de si s'estaria fent bé i pensaven que moria molta gent i que molts d'altres quedaven ferits o  mutilats, i que no pocs assos d'aquesta activitat quan es feien grans se'n penedien de tot el que havien fet, o ja abans embogien o, un cop tastat el matar, es convertien en assassins i acabaven finalment pagant per tot el que havien fet en vida. La depressió era molt comuna tant en els victoriosos com en els derrotats supervivents, i molts familiars i amics es dolien igual que eventuals àrbitres, testimonis, metges i espectadors casuals o no. Però la ideologia dominant de moda presentava casos il·lustres com Évariste Galois, al qui la seva malograda mort en duel als 20 anys no li va impedir ser un dels matemàtics més grans de la història i haver fet contribucions decisives a la matèria, o Aleksandr Pushkin, que tot i ser mort en duel amb poc menys de 40 anys, era considerat l'escriptor més gran de la literatura russa, i uns quants casos més per l'estil, tant de tràgics perdedors com de homicides experts. Això sí, del seu destí posterior a la mort ningú en parlava. Però tot això no convencia, sinó tot al contrari, a les persones bones i intel·ligents, a les que els hi dolia per tots i als que les justificacions afegides els hi semblaven com a mínim un sarcasme del pitjor humor negre, quan no una apologia de l'odi, la violència, la destrucció i la mort, i pels creients un pecat dels més greus, potser irremissible pel qui tenia la desgràcia de morir en aquell assassinat i suïcidi. I no eren pocs els casos en que tots dos duelistes havien resultat morts, ja fos immediatament ja fos en poc temps. 

Prenent consciència cada vegada més la gent del disbarat que aquesta legalització ja de per si i encara més el seu caràcter massiu suponien, van començar per fi unes certes restriccions. Es volia retornar a que s'haguessin d'explicar i acceptar els motius, donar un temps de reflexió abans d'autoritzar-ho, obligar com en les capses de cigarretes a veure fotos dels efectes com persones ferides o mortes abans de començar, fer un intent de conciliació previ o proposar alternatives no letals, però els qui van proposar i legislar això van ser difamats pels més partidaris, amb insults i amb qualificatius com liberticides, contraris al progrès, moguts per creences i volent-les imposar als altres, antiquats i similars. "Però mor molta gent, que no ho veieu?" deien els partidaris de limitar-ho al màxim fins al final poder arribar a l'ideal de cap desafiament a mort, o que fossin considerats delictes d'assassinat si succeïen, com a mínim d'homicidi culpable i punible. I llavors els qui estaven a favor d'aquest avenç social, tan durament obtingut i ja consolidat, bastant imposat ja com a habitual i fins normal en l'imaginari col·lectiu, que segons ells era com un mal menor, que ningú feia per gu sinó forçats per les circumstàncies, que no s'estava en la pell dels qui ho decidien, que a vegades era per motius que valien més que la pèrdua d'una vida humana, etc. van decidir considerar-ho un estil de vida, un dret humà com el de portar armes, una mena d'autodefensa com la defensa pròpia i fins i tot un orgull, és a dir usant arguments sofistes, que igual valdrien per justificar qualsevol delicte o crim, i van acusar de fòbics i autors de delictes d'odi als qui no els semblava bé que hi hagués persones que ho volguessin fer i fins s'hi dediquessin gairebé com una professió. 

Els provida eren els que fastidiaven, no els qui es jugaven la vida per intentar matar-se o ferir-se l'un a l'altre, que aquests estaven fent una acció legal, moderna (!), progressista, que era un dret per a tothom, i en alguns tipus d'ambient gairebé un deure, si no es volia ser desqualificat com covard, indigne, miserable, sense honor ni sentit de la pròpia vàlua... Quan cada cop més l'onada va canviar i més i més ciutadans se'n distanciaven i fins protestaven, i trobaven ressò en els polítics més humans, ben disposats i de bon cor, que ho anaven restringint amb la intenció última i llunyana de tornar-ho a prohibir del tot com era lògic, natural, coherent i tradicional en relació a un tema semblant, va començar a aflorar un altre motiu dels partidaris de mantenir-lo, estendre-ho, popularitzar-ho i garantir-ho: sí, moria molta gent, essent una costum tant estesa i repetida ja, després de mig segle o un segle de polítiques cada cop més permisives i de pràctiques més afavoridores, així com de la presència tan constant i presentada com tan heroica en pel·lícules, sèries, relats, comentaris d'opinió, cançons i declaracions d'afortunats d'haver-ho pogut fer per resoldre els seus problemes, tota una immersió feta inicialment segons la coneguda tàctica de buscar l'efecte desitjat sense que s'hi notés l'interès, però després ja incitant-ho obertament i descaradament i negant-ho tot als detractors d'aquest dret, originariament més masculí però després ja, gràcies a la fluidesa i els canvis tan fàcils, ja accessible a tots... però resulta, i era inevitable i necessari que al final que sortís la motivació política i ideològica tapada, tant temps amagada, que la base més profunda del permís de fer-ho era que hi havia massa habitants al món i en creixement continu, l'explosió demogràfica, i calia buscar tota mena de recursos per a posar-hi fre, ja que no sols feien responsable a aquesta superpoblació del canvi climàtic, ara afirmat amb la mateixa rotunditat que els mateixos governants l'havian negat no feia ni tan sols 15 o 20 anys, quan decidiren passar-se a l'altra extrem, però mantenint l'estructura de no poder discutir-ho ni debatre-ho ja que era un fet indubtable ahir que no i avui que sí que existia i era causat pels éssers humans, l'esgotament de recursos no renovables, la contaminació i al final ja es pronosticava que no hi cabrien tots a la superfície terrestre: podria tardar 500, 1 000, 5 000 o 10 000 anys o més, però seguint així arribaria un moment en que el planeta Terra estaria literalment ple d'éssers humans, amb tot l'espai ocupat, com ja havia avançat la ciència-ficció i havien predit ja de molt temps diversos informes, algun dels quals no desmereixia gens d'aquell d'un expert malthusià que al segle XIX va avisar que en poques dècades tota la superfície terrestre estaria coberta de fems d'animals com cavalls i vaques, per l'ús que se n'hauria de fer per transport i aliment. Així anaven, passaven els anys, les dècades i els segles i el que es repetia un i altre cop eren les mateixes prediccions catastròfistes. I se'ls feia tan cas que algun país molt important havia implantat durant més de 35 anys, fins que ho van haver de retirar pels seus desastrosos resultats, la política de "mínim un duel a la vida" per a tothom, sota fortes represàlies si no es feia en un temps raonable, tot i que als polítics més radicals i d'idees més avançades això els hi semblava molt poc i proposaven anar al "un a l'any" com a mínim i l'aplicació de l'eutanàsia si un cop detectat que no s'havia fet, no es recuperava en un determinat límit de temps tot el no complet i amb escreix, com a màxim en uns pocs anys.   

Els qui tot això ho dels duels, les justificacions i les polítiques promotores dels mateixos, ho veien com un malson, gairebé irreal, una cosa demoníaca que anava fent infernal el món, eren cada cop més ridiculitzats, menystinguts, cancel·lats, separats i marginats, arribant-se a fer-lis "la guerra de la fam". Però tot i així hi havia esperançadors avenços que presagiaven una recuperació del seny i la salut mental individual i col·lectiva, i això feia redoblar els combats, sobtretot per part dels qui no volien perdre els "beneficis" associats a la pràctica, no sols de contenció de la població, sinó també d'altres com fabricants i venedors d'armes per a la pràctica, entrenadors i preparadors en la lluita, llogadors de terrenys autoritzats per fer-ho, àrbitres titulats, permisos de diversos tipus per a testimonis i espectadors, ideòlegs i divulgadors de la temàtica, i encara uns quants més  

I el desenllaç? Encara estava obert en l'obre de teatre, però hi ha forces molt poderoses enfrontades, el respecte a la vida i a la dignitat humanes per un cantó i la raó d'Estat i les polítiques a nivell global per l'altre, i mentre els primers parlen a les clares defensant la vida i el no matar, els segons usen subterfugis, eufemismes i arguments sofístics o de segon i tercer ordre en la seva pròpia visió que interessadament presenten com els més importants. L'obra de teatre deixa en suspens el desenllaç, perquè el que pretèn és mostrar la situació i que els qui la vegin i l'entenguin s'hi posicionen. 

Perquè ningú pot restar indiferent o neutral, tothom ha de prendre partit a favor o en contra, sense terme mitjà. 

Perquè en el fons és una lluita espiritual del bé contra el mal, que es lliura en la societat humana en conjunt i en el cor de cada home i dona dels que habiten el món.

I d'escollir depèn el futur etern o el present aquí i un hipotètic futur terrenal. 

El gran teatre del món, en la versió d'avui dia. 

La fi del món

Quan Jesucrist ens parla de la fi del món o dels temps últims es refereix a tres situacions diferents però relacionades entre sí:

Crist llum del món, romànic de St. Climent de Taüll (1123)

La fi del món personal, l'hora de la mort, que no ens ha d'agafar mai desprevinguts i per a estar-hi ben preparats cal estar sempre en gràcia de Déu. En diverses ocasions queda clar que es refereix a això, a vegades explícitament, d'altres fent pensar i reflexionar. Per a cadascú aquest món temporal s'acaba amb la seva mort i per tant és un tipus de fi del món. I un destí definitiu, perquè el que siguem a l'hora de la mort, això serem eternament. 

La fi del món d'un temps, d'una cultura, d'un tipus de societat, com ha passat amb tants regnes, imperis i països que han acabat la seva existència després de segles i en ocasions mil·lennis, i en aquest cas concret es sol referir per als seus oients a la destrucció de Jerusalem i el Temple l'any 70, uns quaranta anys després de la seva pròpia mort en creu i resurrecció pasqual, quan els romans aixafaren la gran revolta jueva iniciada l'any 66 després de moltes dècades d'efervescència nacionalista, i encara semble haver-hi alguna que altra al·lusió a una nova derrota, aquest cop definitiva i de conseqüències encara més terribles, al final de la rebel·lió de Bar Kochba entre els anys 132 - 135, quan els jueus foren fins i tot expulsats de Judea i la ciutat de Jerusalem en ruïnes va ser reconstruïda pels romans com a ciutat pagana i amb un nom diferent, Aelia Capitolina. Aquesta fi del món jueu a Terra Santa, mostra clarament la fi del temps de l'Antic Testament, amb els sacrificis del Temple, que en realitat ja havia acabat cap a l'any 30 (1) amb la Redempció, la Pasqua, l'Ascensió que obria el Cel, i el do de l'Esperit Sant a la Pentecosta, que havia donat naixement a l'Església, i és en sí mateixa també una mena de preludi de la fi del món general, amb la que comparteix característiques com els avisos divins i els grans transtorns humans, si bé Nostre Senyor les distingeix. 

I la fi del món general, amb el fi de l'aventura humana sobre la Terra, i el Judici Final, de la que ningú sap ni el dia ni l'hora, i pot succeir en qualsevol moment, que tant podria ser demà o l'any vinent com d'aqui un o alguns segles, o de mil, deu mil, cent mil o un milió d'anys, perquè per Déu mil anys són com un dia i un dia com mil anys. Aquesta fi de la Humanitat i de la Històra, veurà l'últim enfrontament decisiu entre el Bé i el Mal, amb l'apostasia general, el regnat breu però terrorífic de l'Anticrist, la batalla final decisiva de l'Armagedó i el retorn gloriós de Jesucrist en glòria i majestat, per jutjar després de la ressurrecció de tots els morts, les vides individuals - que des del moment de la seva partença a l'altre món ja coneixien el seu judici i destí - tant dels ressuscitats com dels qui puguessin assistir-hi vius, així com totes les societats, nacions i pobles d'arreu del món i de tots els temps, i a la mateixa Humanitat. En aquell moment Crist mostrarà la veritat, desfent tots els enganys i falsedats, tot se sabrà, tothom serà conscient de com ha viscut la seva fe, esperança i sobretot la caritat, tant personalment com col·lectivament, les víctimes seran reivindicades i es farà justícia, alhora que es concedirà el perdó als qui abans de morir hagin reconegut els seus pecats, s'hagin convertit i penedits hagin suplicat la seva misericòrdia i confiat en ella. Aquesta situació, que a tothom ha d'arribar tard o d'hora, com les anteriors, serà esgarrifosa pels endurits en el pecat, enganxats en ell, i pels superbs, egoístes, sense amor ni compassió, que han viscut sempre fent la seva pròpia voluntat i desigs i pels descreguts i incrèduls o seguidors de vanes doctrines humanes del seu gust i gent similar, però pels bons, humils, senzills, pobres en l'esperit, víctimes innocents, justos, sants i tots els qui hagin cregut en Jesucrist i s'hagin acollit a Ell, reconeixent-lo com a Déu, Senyor i Salvador, fent la seva voluntat i acceptant agafant la creu de la seva vida l'hagin escoltat i seguit, serà el temps de la seva salvació i l'inici de la seva glorificació eterna, i per tant el veuran i viuran amb una alegria i felicitat immensa incomparable i inexpressable. Per això Crist també ens diu que els primers seran els darrers i els darrers els primers, els poderosos seran derrocats i els humils seran exaltats, és a dir que això no sols succeïrà en les categories humanes i mundanes que desembocaran en una inversió escatològica, sinó fins i tot en els escollits, en els que en el seu major o menor grau de glòria es compensaran esforços, sacrificis, sofriments i penes patides en la vida terrenal. 

Estiguem sempre preparats i a punt, perquè sobretot el primer i darrer judici no ens agafi desprevinguts sinó amb la gràcia divina en nosaltres! 

Les religions humanes i l'autèntica religió

La religió veritable és olt diferent dels intents i esforços humans, fins i tot els benintencionats tot i que molts provinguin de la pura consideració mental humana i no pocs de la influència demoníaca, perquè el diable també actua, d'establir una religió, és a dir una connexió amb Déu. 

En els casos humans, psicològics i imaginatius, hi ha dos extrems totalment equivocats que ja mostren clarament que aquell esforç és fals: un és el politeisme, amb multitud de suposats déus, cosa que més que res mostra una psique humana i/o una societat dividida en compartiments independents o poc lligats entre sí, que es projecta al món de les divinitats imaginàries, i l'altre és l'ateisme, la negació de l'existència de cap déu, proposant a la pràctica una religió purament terrenal i mundana basada en l'home i la seva psicologia. Tots dos extrems són falsos i perjudicials. 

Però fins i quan amb més intel·ligència i raó, i en condicions psicològiques i/o socioculturals més sanes, s'arriba a la conclusió que ha d'existir un sol Déu, cosa que ja és molt més encertada, això no vol dir que ja s'hagi establert la connexió amb aquest i s'estigui en relació bona amb Ell. 

Perquè hi ha 3 punts a considerar al respecte: 

El primer, que pot no tractar-se ni tan sols d'un veritable monoteisme sinó més aviat d'un henoteisme o monolatria, ja sigui només pràctica o fins i tot tingui un fonament conceptual. Moltes religions antigues evolucionaren cap a la preminència d'un sol déu, considerat el cap dels altres o el més important d'ells: això ho veiem a Mesopotàmia on a Babilònia el déu Marduk era considerat cada cop més com la divinitat per excel·lència, però també a Assíria, on amb el pas dels segles es va anar considerant en aquest paper al déu nacional Ashshur, i a Egipte on el faraó Akhenaten va propulsar la revolució religiosa de l'adoració exclusiva d'Aten, el disc solar físic, just quan al país el sacerdoci del déu Amon ja estava en camí avançat de convertir a aquest en la divinitat més important i com aglutinant en la seva imatge els principals déus dels panteons de les ciutats i escoles més influents. En ocasions aquest sincretisme va ser explícit, com en la ideació del déu Serapis, reunió en un de sol d'Osiris, que sempre havia tingut un paper predominant com a déu d'ultratomba i cada vegada li tenia més amb el pas dels segles, i el toro Apis, molt venerat popularment, ja des de l'inici de l'Egipte ptolemaic i fins el final de l'Hel·lenisme i la cristianització del país, divinitat que per altra part s'associava al grec Zeus, el principal dels déus olímpics i amb poder sobre ells, que al seu torn es gairebé identificava amb el romà Júpiter, també cap dels déus, tot i que no eren exactament iguals, i així aquest déu grecoegipci sintètic podia tenir un paper predominant en aquelles societats mediterrànies de l'Antiguitat. I això passava també en altres civilitzacions i cultures mundials. 

En segon lloc, arribar a l'encert d'un monoteisme no significa que aquesta divinitat única fos la real, podria ser una mera aproximació de la limitada comprensió humana, tant peculiar que en cada civilització fos diferent, o fins i tot que fos una exaltació merament cultural d'una característica pròpia de l'home, sense ni tan sols horitzó de transcendència, com el culte de l'Ésser suprem d'alguns il·lustrats i revolucionaris francesos, el de la deessa Raó proposat per Robespierre i el de la Humanitat de Comte, cosa que potser seria pitjor encara, perquè evitaria i tancaria l'accés a l'autèntic Déu, substituít per un succedani o rival ideat pels homes, per adorar-se a si mateixos o les seves qualitats, invertint del tot l'essència de la religió veritable. Aquesta tradició de l'exaltació de la humanitat o d'un individu concret divinitzat ja té una llarga tradició molt antiga, per exemple en el rei acadi Naram-Sin, presentant-se a si mateix com una divinitat, i de les grans, ja en vida, o amb el faraó de l'Imperi Nou egipci, Ramsès II, fent-se representar en estàtues igual de gran o més i en un lloc central al costat dels seus déus, o amb els cèsars romans, primer divinitzats per decisió del Senat després de la seva mort des de Juli Cèsar, i després a mesura que l'Imperi dequeia més i més, adorats com a déus ja en vida, cosa que tenia una llarga tradició ja que ja s'havia fet amb August, però a províncies i d'una forma discreta, però no a Roma, però que més tard passà a ser sovintejada i amb Dioclecià, gran perseguidor dels cristians, adquirí no sols un títol oficial sinó un culte ostentós. En realitat des que a partir de la conquesta del 30 aC els emperadors romans foren considerats tècnicament a Egipte com a faraons i ells ho acceptaren, tingueren reconeguda una mena semi-divinitat, l'atribuida als faraons egipcis, primer allà però després cada cop més arreu de l'Imperi. I amb tota la raó els primers cristians es negaven a adorar-los, com tampoc a cap dels ídols pagans, i per això eren perseguits, jutjats, torturats i executats, i això gairebé en exclusiva perquè amb els jueus, que tampoc transigien, les autoritats romanes feien des de sempre una mena d'excepció ètnica, però no l'aplicaven als cristians, en el que també s'hi endevina, i s'hi pot veure, una clara instigació diabòlica en contra seva.   

I el tercer, que un reconeixement d'ún únic Déu podria ser merament intel·lectual, com el Primer Motor d'Aristòtil per exemple, sense que això comportés una relació d'adoració i de culte i un canvi de vida cap a una major exigència moral, cosa que tot i ser intrínseca, per a la ment humana és independent del monoteisme, sobretot quan les característiques atribuides a aquesta única divinitat són equivocades i no se'l reconeix com a creador, provident i jutge per exemple. I per altre banda la Història ens mostra que algunes religions politeístes i idolàtriques tenien conceptes encertats i avançats, com la religió egípcia faraònica, per exemple en la necessitat de portar una vida justa i honesta en aquest món perquè aquesta és la voluntat divina, el judici de l'ànima després de la mort i la vida futura i definitiva, fets autèntics que anaven acompanyats de concepcions totalment falses com el nombre, nom i característiques dels déus, la mena de judici i la necessitat de conservar momificat el cos per a seguir vivint en un altre món feliç. Perquè les falsedats per sí soles no s'aguanten, s'autodestrueixen, i necessiten enganxar-se a algunes veritats o realitats, ni que siguin a mitges, per a poder existir. I algunes d'aquestes intuïcions encertades no són pròpies d'una sola religió humana de tipus cultural, sinó que amb variants es troben a moltes religions paganes, i formen part d'un do diví a la condició humana, com la de la supervivència de l'ànima humana, immortal, després de la mort que no sols es trobava en les diverses i diferents variants de les religions mistèriques grega i egípcia, per exemple, sinó també en altres, i encara més tenia un fonament en el món prehistòric, això sí acompanyada de conceptes erronis, com la necessitat d'enterrar objectes en la tomba per tal que poguessin ser usats pel difunt en la posterior vida a l'altre món o la de fer-lis ofrenes alimentícies per tal que poguessin menjar i beure, o la veneració que arribava a autèntic culte de la religió xinesa respecte als avantpassats familiars. Tot això era l'efecte "mosca en el pastís" que ho espatllava tot, i encara molt més ja que significava la desvirtuació de molts conceptes verídics, com el respecte al cos humà, cridat a ressuscitar, o l'oportunitat d'eficàcia de pregar pels difunts i el fet que aquests poguessin pregar per nosaltres, veritat autèntica amagada d'aquesta manera i feta molt difícil de distingir i trobar, entre moltes falsedats, enganys i mentides aparentment molt similars, però radicalment diferents en essència. I aquest encert desvirtuat i falsejat per derivacions inadequades és molt sovint una estratègia diabòlica per confondre als éssers humans i apartar-los del coneixement i la bona relació amb el Déu real, existent, viu i veritable.

Tots aquests errors humans lamentables en la recerca del descobriment i connexió amb Déu ens mostren que l'infinit entre Ell i nosaltres només el pot salvar Déu i la Humanitat només hi pot accedir per Revelació divina i només arriba a la seva plenitud per la presència divina en la seva Creació amb Déu Fill fet home igual que nosaltres, excepte en el pecat, essent també Déu l'únic que podia salvar i redimir la Humanitat, inaugurant un Món nou, cosa que també va fer Nostre Senyor Jesucrist, el Fill de Déu. I només per Ell, que és el camí, la veritat i la vida, tenim accès a l'únic Déu veritable, la Santíssima Trinitat, que coneixem només perquè Ell mateix ens l'ha manifestat, obrint-nos així el perdó dels pecats, la bona relació amb Déu, el culte autèntic en esperit i veritat, i l'accés a la ressurrecció, la immortalitat i la visió beatífica de Déu en la Glòria del Cel. Així finalment la Humanitat ha pogut conèixer i accedir a la única vera religió, la cristiana universal, és a dir la catòlica. Cal aprofitar aquest gran do diví totalment inmerescut i gratuït, i aquesta ruta pels que tants i durant tant temps suspiraren sense trobar-la i que ara per Jesucrist i l'Església on actua l'Esperit Sant se'ns ha obert cap a la salvació i la felicitat eterna prop de Déu! 

La religiositat humana

Algunes de les figures més religioses conegudes de governants i líders de la Història antiga: 

Segle XXII aC 

Gudea, ensi de la ciutat de Lagash (2140 - 2120 aC) en el Període Neosumeri.

En les seves estàtues sempre sol aparèixer amb les mans creuades, és a dir resant. Era conegut per ser un governant molt religiós. El seu regnat va ser pacífic i dedicat a construir, sobretot temples, i en tot es va mostrar pietós i fervorós. 

Segle VIII aC 

Piânkhi, en nubi Piye, rei de Kush i faraó d'Egipte (745 - 715 aC) 

Estela de la Victòria de Piye
i la seva tomba amb piràmide
a l'actual El-Kurru, Sudan 

Piânkhi, que va acabar la conquesta d'Egipte iniciada pel seu pare, el fundador de la dinastia 25 de faraons nubis (750 - 655 aC), va plantejar les batalles de conquesta sobre l'anterior dinastia 24 de faraons libis, amb una gran noblesa i cavallerositat basant-se en les seves profundes creences religioses de la religió egípcia adoptada ja de segles pel regne de Kush: el resultat de la batalla l'havien de decidir els déus i no pas l'astúcia o l'habilitat humanes, per això procurava plantejar-les sempre en igualtat de condicions, no volent aprofitar-se de cap mena d'avantatge o superioritat. També, tot i que era expeditiu amb els que se li enfrontaven el resistien, sempre va considerar que manava per voluntat divina per mantenir la justícia al món, preferia que no hi hagués d'haver lluita i se li sotmetesin, i va ser un monarca generós, acceptant la nota de rendició que li va enviar l'últim faraó libi, refugiat al Delta, i sense aprofitar la victòria ni consolidar el domini, cosa que després d'una nova rebel·lió a la seva mort faria el seu fill l'any 712 aC, se'n va entornar a la seva capital Napata, a l'actual Sudan, fiant-se de la paraula del vençut. Aquest faraó negre d'un país i una civilització ja molt religiosa com era l'antic Egipte és un exemple de la influència positiva de la religiositat sobre un mandatari.     

Segle VI aC 

Nabònid, nascut cap el 620/615 aC i últim rei caldeu de Babilònia entre 556 - 539 aC, no era caldeu sinó d'ascendència assíria i potser també aramea, ja que el seu pare era arameu o assiri. La seva mare Adad-guppi  (648 - 544 aC) que era assíria i sacerdotessa durant 95 anys del déu Lluna (Sin) a la ciutat de Harran, va predir que aquesta divinitat faria rei de Babilònia al seu fill per tal de restaurar aquesta ciutat i promoure el seu culte, i quan això va succeir com havia predit el seu fill, ja educat per ella en la passió religiosa, es va considerar investit d'una especial missió divina.   

Una representació de Nabònid, feta en el seu regnat, en actitud oferent davant la Lluna, el Sol i Venus

Nabònid, Nabu-na'id, va tenir tota la seva vida una gran religiositat, sent molt devot del déu lunar, al que pretenia imposar com a déu màxim, substituint al déu Marduk (el planeta Júpiter) en aquella època tan predominant a l'Imperi Neobabilònic que a la pràctica tendia cap a un henoteisme. L'exaltada religiositat de Nabònid va ser considerada exagerada, problemàtica i fins malaltissa ja al seu temps, pel seu intent reformador del culte i sobretot pel seu llunyà retir i aïllament autoimposat a l'oasi de Talma al desert d'Aràbia i concretament a la regió de Hedjaz, entre els anys 552 - 543 aC, quan era rei, deixant el commandament efectiu durant aquells anys al seu fill Bel-shar-usur, el Baltasar de la Bíblia, com a regent en nom seu, per dedicar-se ell a viure més intensament les seves ocupacions religioses, tot i conservant la categoria de rei. Havent descuidat la defensa del seu Imperi davant l'amenaça persa cada cop més poderosa, el primer que va fer quan va retornar a Babilònia per reprendre la direcció del país va ser intentar canviar a Marduk per Sin, sense èxit per l'oposició general, i més tard essent de nou fora i estant Babilònia en perill per l'imminent assalt persa, va ordenar enviar les estàtues dels principals déus de l'Imperi a la capital com a mesura defensiva. Quan el rei persa Cir II el Gran va conquerir Babilònia el 539 aC, el rei en funcions era Belsharusur, que és mort pels invasors en la seva conquesta per sorpresa i sense lluita. Nabònid es rendeix des del lloc on havia fugit i Cir II li respecta la vida, deportant-lo a la regió de Karmana a l'Iran, on va viure encara forces anys, morint durant el regnat de Dàrius II (522 - 486 aC), essent ja centenari o supercentenari. 

Tots aquests caps de països molt imbuits de religiositat, i forces més com Akhenaten, Ashoka i molts més arreu del món i al llarg dels segles, són exemples d'intents espirituals individuals humans i la seva repercusió col·lectiva, però sense una connexió amb el Déu veritable, que només pot procedir de la revelació d'aquest i no pas dels esforços humans incapaços, tot i poder arribar finalment per la intel·ligència i la raó a algunes conclusions com les de l'existència de Déu, el seu caràcter creador i regidor de l'Univers i la seva unicitat, no poden salvar la distància existent entre Déu i l'home i es queden en això, en esforços o intents, no sols insuficients sinó en direcció equivocada. El veritable contacte amb Déu només ve per iniciativa d'Ell i històricament ha tingut lloc amb la seva Revelació iniciada als patriarques i al poble d'Israel i culminada en la seva pròpia vinguda al món encarnat en un home, Jesucrist, Nostre Senyor, i en el posterior Cristianisme i Església que el reconeix i el segueix i on més actúa. Tinguem en compte aquest gran privilegi que tenim per pura gratuïtat i bondat divines, ja que l'home per si sol no pot encertar-ho, per molt que ho intenti i per molt bona voluntat que hi posi. 

Aprofitem doncs aquesta gran avantatge del do del coneixement de Déu i de la salvació que se'ns ha donat per la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist i amb la seva Ascensió i do diví de l'Esperit Sant. Siguem bons i intel·ligents i acceptem-ho i visquem-ho, que ens és un gran bé, realment ho necessitem i ens eleva molt com a éssers humans!