L'últim diumenge de cada any litúrgic, que el 2022 correspon al 20 de novembre, es celebra la solemnitat de Crist Rei.
Crist és el Rei de l'Univers, davant qui tots haurem de comparèixer |
I és que en els últims diumenges de l'any, la litúrgia ens recorda les coses últimes, la Fi del Món, el Judici Final i el destí etern de cadascú segons les seves obres en aquesta existència mundana i temporal, que importen moltíssim, ja que ens construeixen a nosaltres, afecten als altres i mostren quina és la nostra relació amb la Santíssima Trinitat divina, ja que d'una bona relació amb Déu depèn que siguem bons i donem bons fruits. I al final de tot el cicle litúrgic es celebra l'origen, la plenitud i el final de tót, Jesucrist Rei, l'Alfa i l'Omega, la Llum del Món, el Salvador i Senyor i el Jutge de tots, vius i morts, creients i no creients, bons i dolents, ja que tots haurem de compareixer davant Ell i ser examinats de la fe, l'esperança i la caritat, i així sabrem la veritat de qui som i que hem pensat i obrat realment a la vida que se'ns ha donat per l'Amor diví.
La Fi del Món tindrà lloc al final del temps, però ja ha passat també en la plenitud de la Història, com anticipació redemptora, en Jesús clavat a la Creu al Calvari, portant a les seves espatlles tots els pecats de la Humanitat i pagant Ell per ells, per salvar-nos. I si bé la voluntat divina és que tothom se salvi, perquè Déu estima entranyablement tot el que ha creat, també és cert que ha donat autèntica llibertat, que en sí mateixa és un bé però que pot ser usada pel mal, a tots els éssers humans, i Déu respecta la resposta humana, tot i procurant portar a tots a la vida i la felicitat eternes des del naixement fins a la mort de cadascú, perquè Ell proposa però no imposa, vol el nostre èxit vital i ens ajuda, guia, rescata i acompanya cap a la santedat, però no ens hi obliga, perquè pel seu amor, ja que Déu és Amor, ens demana i espera la nostra decisió voluntària, lliure i conscient a la seva crida a la Salvació, acollint-nos al perdó que ens ha guanyat Jesucrist a la Creu, en el moment decisiu i central de la Història de la Humanitat, que mostra i anticipa l'últim moment de cadascú i de tots, i de tot el món. La Creu és la porta d'entrada a la Glòria i Jesucrist és el Camí, la Veritat i la Vida que porten a Déu Pare. El Calvari és ja la fi del món, però inserida en el temps de la Història, i no sols la la Passió i mort sacrificial de Crist que ens perdona i reconcilia, i així salva a tothom qui vulgui acollir-se a ella, sinó també el que el segueix, la Resurrecció, Ascensió i Pentecosta, la plenitud i la fi i el sentit de tot i de tots éssers humans, que han existit, existeixen i existiran. Al final tots ens trobarem amb Crist i la seva Creu, porta del Cel.
Per això la reialesa de Crist sobre tota la Creació es manifesta en l'acte suprem d'amor del Calvari i el seu tron és la Creu, en la que Crist sofreix els terribles dolors i la mort que portaven els pecats de tots, i que pel seu Amor a tots ell accepta voluntàriament, lliurement, conscientment i amb una total confiança en la voluntat del Pare i així té l'alegria de l'amor total i absolut, únic i decisiu, a Déu i als homes. Ningú té més amor que aquest, el del qui dona la seva vida pels seus amics, estimant com ningú mai ha estimat. Aquesta és la reialesa eterna de Crist Senyor, la de la Veritat, la Justícia, l'Amor i la Pau ofertes a tothom que ho reconegui, ho accepti, ho agraeixi i l'estimi complint els seus manaments d'estimar Déu amb tot el cor i als altres com a si mateix per amor a Déu.
Jesucrist és Rei i el seu tron és la Creu victoriosa sobre el diable, el pecat i tot el mal, i així com és va establir històricament aviat farà 2 000 anys, també retornarà gloriosa aquell dia que només Déu coneix en que el món passarà per haver arribat ja al compliment de la seva missió i funció. Llavors tota la Humanitat estarà davant de la Redempció del Calvari, com en altre temps el poble d'Israel va estar als peus del mont Sinaí on Déu es manifestava, i allà es recapitularà i decidirà tot, Crist Rei mostrarà a tots i cadascú el que han sigut i allò en que s'han convertit amb l'experiència de la vida, amb el seu valor i el seu significat. És un moment que per uns serà joiós, d'immensa alegria, al comprovar l'amor, la bondat i l'omnipotència de Déu, però que per d'altres serà terriblement tràgic, al veure el que han fet, el que han perdut i la justícia reparadora de Crist, defensor i reivindicador dels innocents, pobres i perseguits per ser bons davant dels abusos i les injustícies dels malvats, poderosos i botxins mai penedits del seu pecat i dels seus crims.
Perquè ja a la Història, al Gólgota, als peus de Jesucrist a la Creu hi havien uns, la seva mare Maria Santíssima, St. Joan apòstol i evangelista i les santes dones, que l'acompanyaven i sofríen amb Ell, compadint-lo i estimant-lo i essent conscients d'aquell amor infinit que es manifestava allà, acollint-se a Ell que els hi donava sense limits en el seu sacrifici suprem, i que després van viure el que això comportava, la Pasqua de la resurrecció, l'obertura del Cel als homes i el do de l'Esperit Sant per al perdó dels pecats. Aquells van ser els qui van tenir el privilegi de viure-ho humanament i de prop, i de ser els primers en gaudir d'aquella salvació i d'entrar en aquell món nou, la Nova Creació redimida, que després s'aniria estenent a tots els homes de bona voluntat fins arribar a tots els racons de la Terra.
Però allà al peu de la Creu i de Jesús també hi havia els seus enemics, els qui l'odiaven, s'oposaven a Ell, l'havien fet condemnar a la crucifixió, i davant seu l'escarnien i se'n burlaven, proferint la més espantosa de les blasfèmies: "Si ets el Messies , el Fill de Déu, salva't, baixa de la creu i creurem en tu", constatant que Jesucrist va fer sempre miracles pels altres, conmogut per la fe que li mostraven i compadit de les seves desgràcies i necessitats, mai per a Ell mateix. Semblaven desafiar-lo, retar-lo, injuriar-lo amb un "Mira, ara no pots" del triomf maligne sobre seu, però sense saber-ho estaven diabòlicament inspirats perquè el diable, que tot i el seu aparent triomf terrenal alguna cosa sospitava però no se'n va donar compte fins a la consumació del sacrifici redemptor, esgotava el seu últim recurs per intentar impedir l'alliberament de la Humanitat que era la seva esclava pel pecat i pel mal, dels que ell n'era el senyor, l'amo dels pecadors, del món pecador i dels condemnats com ell a la perdició eterna. I és per aquest desconeixement de la terrible temptació a Déu que aquells homes cometien que Jesucrist estimant-los diu "Senyor, perdoneu-los, perquè no saben el que fan". Fins i tot enmig d'aquells esgarrifosos dolors físics i sofriments espirituals, que el porten a dir en el moment de la mort "Déu meu, Déu meu, perquè m'heu abandonat?" (1) entre ofenses, insultes, burles i menyspreu, i amb la humiliació i la vergonya de la tortura i del pitjor final, humanament parlant, encara per amor els perdona i intercedeix per ells, mostrant en si mateix l'amor fins i tot als enemics i als que l'ofenen, el perjudiquen i li volen i li fan mal, aquells qui pretenen anorrear-lo a Ell i a la seva obra. De nou, no hi ha amor més gran, que aquest desitjar que fins aquella gent hostil, perversa i en oposició a tot el que Ell és i significa, que arriben al sarcasme ferotge i inhumà, demoníac, mentre el torturen i maten cruelment (2). I no sabem quants d'ells es van beneficiar després d'aquest Amor infinit i etern, rendint-se a ell, convertint-se, batejant-se i fent-se cristians, per la predicació dels apòstols (3) després de la vinguda sobre ells de l'Esperit Sant promès. Però el que sí que sabem és que el centurió a càrrec de l'escamot encarregat de l'execució dels condemnats a ser crucificats, al veure com moria Jesús, va dir per un do diví del que no n'era conscient, les paraules profètiques "Veritablement aquest home era fill de Déu!", mostrant que el perdó i la pau de Déu no es negava ni tan sols al cap del qui el van crucificar. Els camins del Senyor són inescrutables i la seva saviesa i bondat supera tota comprensió humana.
Perquè a més, al costat de la Creu de Jesús hi havia dues creus amb dos crucificats més, que els romans sense saber el significat del que feien havien posat un a cada costat de Jesús, amb Ell al centre. Aquests que morien amb Jesús i al seu costat deurien ser zelotes terroristes oposats al domini romà o potser delinquents i malfactors comuns de delictes tan greus que els havien condemnat a ser crucificats, pena reservada als rebels, als esclaus i als malfactors més odiosos. I ells dos poden exemplificar (4) el "Mai desesperis" i "Mai presumeixis". Un dels crucificats li diu, insultant-lo i burlant-se d'ell en la ràbia del turment que pateix, allò mateix que li diuen els seus acusadors hostils "No ets el Messies? salva't tu mateix i salvan's", potser per mirar si encara pot escapar del sofriment i de la mort, però no li diu des de la fe i l'esperança sinó des de la decepció envers Ell i com demanant un impossible, i encara ho fa per suggestió diabòlica, contribuint a temptar Déu amb aquesta mena no d'imploració sinó d'exigència, manant-s'ho, i essent un més dels qui se sumen a posar-se per sobre d'Ell i sense adonar-se'n, un més que intenta fer no sols la seva pròpia voluntat humana sinó la del diable i tot, col·laborant amb el seu sofriment a la creu, del que Jesús se'n devia compadir, com es compadia del sofriment de tots, a intentar impedir la Redempció. Jesús no li contesta, calla i sofreix amb ell al seu costat.
Com li ho diu aquest primer a Jesús es veu per la resposta de l'altre crucificat "Tu tampoc no tens temor de Déu?" afegint "Nosaltres paguem pels nostres crims, però aquest és innocent, no ha fet res de mal". Aquest bon lladre, com li diu la tradició, parla inspirat divinament, i a l'ultimíssim moment, per la seva acceptació de la seva pròpia mort, com a conseqüència dels seus pecats, per conèixer a Jesucrist i reconèixer-lo innocent i bo en contra de tot el que expressen els seus acusadors, les més altes autoritats religioses jueves i militars romanes, es posa en camí de salvació, i Déu encara li dona una altre ajuda quan l'inspira a dir "Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne", creient que Jesús és Rei i suplicant-lo humilment que l'ajudi després de la mort. I Jesús li contesta: "T'ho dic amb tota veritat, avui estaràs amb mi al Paradís", és a dir li garanteix la salvació i l'entrada al Cel i no sols això sinó de manera immediata, és a dir que el fa sant, considerant que humanament ja ha purgat el remanent dels seus pecats obeint la voluntat de Déu amb l'acceptació de la seva mort en creu i els torments associats i donant-li primer Ell el seu perdó per la fe que li mostra i que el salva, aplicant-li la seva mort a la Creu per redimir-lo. Perquè sempre és Jesucrist qui, quan tenim fe en Ell i li demanem que es recordi de nosaltres deixant-lo així actuar en la nostra persona, ens perdona, reconcilia, allibera i ens atorga la pau.
Perquè igual que pel delinqüent el món humà se li torna hostil i es denunciat, perseguit, arrestat, jutjat i condemnat, i sofreix la pena, pel pecador és el món espiritual el que se li torna hostil, ja que perd a Déu i queda en mans del diable, que l'esclavitza, l'acusa, el tortura i el condueix cap a la mort. L'ésser humà no en pot sortir per sí sol, ni amb l'ajut d'altres éssers humans quan Déu no hi intervé. Són Jesucrist i l'Esperit Sant els qui li donen el perdó, i així el pecador és guarit, reconciliat amb el Pare, alliberat del jou del pecat, del diable i de la mort que l'esclavitzaven i de l'Infern que era el seu futur, i li donen la pau amb Déu, amb els altres, amb si mateix i amb tota la Creació, és a dir tot allò que el pecat havia trencat i li havia fet enemic i dolent i li feia mal. Perquè al malvat tot, fins i tot allò bo, se li torna dolent, i vivint en un caos està en guerra amb tot, mentre que al pecador penedit, convertit i perdonat tot, fins i tot allò aparentment dolent, se li fa bo per l'acció de Déu i viu d'una tot altre manera perquè havent recuperat la dignitat humana i la innocència perdudes torna a estar en pau, com un nen petit, amb tot i amb tots, perquè ho està amb Déu, que és el Tot en tots i en tot. El pecador que anava cap a la mort, amb la intervenció de Jesucrist ho evita i se n'aparta i fa el camí de la vida, i si com el bon lladre creu en Ell, no mor més, perquè encara que hagi de morir en aquest món, viu per sempre en l'altre i ja no morirà mai més.
En aquest món el bé i el mal estan barrejats, en la Natura, en la societat humana, en els altres i en nosaltres mateixos. Però a partir de deixar aquest món hi ha dos móns ultraterrens separats i absolutament diferents. En l'un, amb Déu que és el Bé, tot és bé sense cap mal. En l'altre, sense Déu, tot és mal, sense cap bé. I tots dos són il·limitats, sense fi, perquè són eternitat. Són Jesucrist i l'Esperit Sant qui ens guanyen l'entrada al Regne de Déu, Regne de vida, llum, amor, veritat, justícia, bondat i pau, en el que no pot entrar cap resta de pecat ni de mal, per la qual cosa alguns salvats necessitaran encara ser purificats prèviament en l'altre vida, per ser ben purs i dignes de participar-hi. Aquest Regne ja comença a establir-se i a gaudir-se en aquest món quan per la nostra connexió amb Jesucrist i seguint la inspiració de l'Esperit Sant donem bons fruits, ja que el seus estatuts d'entrada són l'haver viscut en gràcia els 10 manaments, el mínim exigible, i el progrés en ell i l'entrada immediata són les Benaurances, l'ideal que se'ns proposa i en el que sempre podem avançar més i més, deixant que Déu ens faci sants, és a dir que anem modelant-nos com fills adoptius seus pel baptisme al seu Fill propi, Jesucrist, el Sant, mitjançant l'acció de l'Esperit Sant que per do actua sobretot a l'Església.
Aquest Regne de Déu, del que Nostre Senyor Jesucrist és el Rei i ho sotmet tot a Déu Pare, és el de la felicitat i l'alegria inesgotables perquè en ell se'ns invita a la visió beatífica i a entrar en la dinàmica trinitària, és el Paradís, el Cel i la Glòria. Però a part d'aquest hi ha un segon regne, el del diable, on van tots aquells qui rebutgen a Jesucrist i la seva salvació, i també es neguen el perdó i la santificació per l'Esperit Sant, i per tant no coneixen ni veuran a Déu, sinó que amb els dimonis i els altres condemnats viuran en el lloc i l'estat on tot és mal sense cap bé, l'Infern, on tot és mort, tenebres, odi, ràbia, càstig, maldat i dolor i sofriment, el més gran i terrible dels quals és el saber que mai veuran i coneixeran Déu, que és el que tot ésser creat, angèlic o humà, més desitja i necessita, fins i tot contra la seva voluntat, i aquesta privació és el gran Mal, que va acompanyat de molts altres mals. I no sabem si n'hi ha molts o pocs en aquesta situació, només Déu ho sap, i quan a Jesucrist se li va preguntar si eren molts o pocs els qui se salven de caure-hi, va contestar que el que ens hauria de preocupar no és si són molts o pocs, sinó el mirar de ser dels qui es salven.
A la fi de cada vida i a la fi de tot el món, tothom haurà de trobar-se amb Jesucrist i ser jutjat en l'amor de caritat, és a dir en la major o menor semblança amb Ell. I com li va dir Jesucrist mateix en unes aparicions a Sta. Faustina Kowalska, tothom haurà de passar davant d'Ell. Els qui havent-lo reconegut com a Rei i Senyor s'hagin acuollit agraïts a la seva salvació i amor, li hagin demanat perdó i confiin en Ell, trobaran la seva misericòrdia, seran salvats i entraran al Regne del Cel. Però els qui no el reconeguin, no l'accepti i no creguin que els hi ha de perdonar res, no havent volgut el seu perdó ni cregut en Ell, trobaran la seva justícia divina sobre els seus pecats i sobre la seva condició, i aniran a la perdició eterna per la seva supèrbia en haver-lo menyspreat i negat, el mateix pecat dels àngels caiguts amb els qui compartiran la sort i el destí. Perquè Déu és just i misericordiós, i deixa que la llibertat humana trii amb que es vol trobar, si amb la misericòrdia o amb la justícia. I tot i que Déu vol salvar a tots, i ho intenta des del bressol fins al llit de mort durant tota la vida de cada home i dona que ha creat, també respecta plenament la llibertat humana, i per això si un decideix obcecar-se i endurir-se en el pecat i el mal, en la negació i en la impenitència, insistint en no voler convertir-se ni obeïr-lo, i s'obstina desesperant o presumint fins el final, Déu haurà de respectar aquesta voluntat convertida per la mort en la decisió final i l'essència elegida d'una determinada persona, i aquest es trobarà amb la seva existència, la seva divinitat i reialesa sobre tot, i amb el seu judici diví sobre la seva decisió última i definitiva. I la sentència tant en aquest cas de la condemnació com en l'altre de la salvació, serà ja irrevocable, perquè en el món futur de l'eternitat ja no hi ha el temps dels canvis, i allò que siguem en el moment de la mort, allò seren ja sempre.
Els dos destins corresponen a la voluntat salvadora de Déu i a la voluntat humana de pecar, respectivament. Davant de Jesucrist Rei i Jutge universal, alguns hauran procurat fer la seva voluntat divina i entraran al Cel amb Déu, altres hauran menyspreat, ignorat i desobeït la voluntat de Déu, fiant-se d'altres coses, i el Senyor els hi dirà "has fet sempre la teva voluntat, doncs mira on et porta" i seran deixats a les tenebres exteriors de la infelicitat.
Es tracta doncs d'escollir i és ben fàcil i clar, entre Déu i el Cel o el diable i l'Infern, i cal escollir ja en vida, quan encara es pot fer i és meritòri fer-ho. Un dels retrets més forts dels qui perderan la visió i la proximitat de Déu definitivament, i amb ella el sentit, la meta i la felicitat de la vida, tan aquesta com l'altre, haurà de ser "Què fàcil que era!".
Deixem-nos doncs salvar per Jesucrist, Rei de l'Univers, i que Ell ens guï i ens condueixi al Cel amb Déu, la Verge Maria, els àngels i tots els sants! Preguem a Déu que així sigui!
(1) Que no obstant la tragèdia del que expressen són l'inici d'un Salm, una oració que manifesta en conjunt la confiança i l'esperança en Déu que finalment actua i salva, fent justícia.
(2) Normalment la crucifixió horroritzava als jueus, que la tenien per maldició divina, i que no la volien veure ni sentir-ne a parlar, perquè els horroritzava i se'n escandalitzaven, però que en el cas de Jesús es van saltar totes aquestes justificades prevencions humanes i no sols van demanar i instigar al poble a demanar la insòlita petició "Crucifiqueu-lo" sinó que van aconseguir amb mentides i falsedats i amb la seva pressió per tal que no fos perdonat, que fos realment crucificat per les autoritats romanes, les úniques que tenien tal poder. Però pensant fer un gran mal, el poder de Déu ho va capgirar tot, i sense saber-ho ni voler-ho van col·laborar malgrat ells a l'obra salvadora de Jesucrist. I que en feien una de molt grossa i que per un orgull i obcecació satànics no els importava gens es veu en la seva afirmació, quan Pilat els hi va dir que Jesús era innocent i que ho feien ells, perquè ell se'n rentava les mans, "Caigui la seva sang sobre nosaltres i sobre els nostres fills", que en la seva visió de les coses era una sacrílega automaledicció conscient, però que Déu, que del mal treu un major bé, va convertir en un desig llavors inconscient de salvació, ja que la sang de Crist es va vessar per al perdó dels pecats humans i com a signe i segell de la nova i definitiva Aliança, el Nou Testament i l'Església
(3) Que per altre banda, excepte St. Joan, el van abandonar i van fugir per por, havent-lo conegut, vist la seva autoritat personal, els seus miracles i la seva doctrina, i fins tres d'ells, un d'ells St. Joan certament, però els altres dos St. Pere i St. Jaume, havien entrevist la seva divinitat en la Transfiguració. St. Pere fins i tot el va negar tres vegades, cosa que per un jueu volia dir d'una forma definitiva i irrevocable, però que Jesucrist, que com a Déu no està subjecte a aquestes convencions humanes, no sols li va perdonar, sinó que li va permetre compensar-ho afirmant-li també el seu amor per Ell tres vegades, i el va confirmar com a cap dels apòstols i de l'Església. I tots els apòstols excepte St. Joan, que com la Verge Maria havia acompanyat espiritualment el martiri de Jesús a la creu, van morir màrtirs igual que el seu Senyor. El pecat de Judes, a més de la traició, va ser l'apostasia i la desesperació que el van portar al suicidi potser fins i tot abans de la mort de Jesús, sense confiar ni poder rebre el seu perdó.
(4) Com per exemple feia notar St. Antoni Maria Claret.