La visió de Déu

Si humanament parlant haguessim d'escollir un segle d'apogeu del Cristianisme molt probablement nosaltres elegiriem el segle XIII. 

Perquè va ser el segle de l'apogeu temporal del Papat amb Innocenci III (1198 - 1216) i els seus successors immediats. Per ser el gran segle de les catedrals i de l'arquitectura i art gòtic, el nou i espectacular estil iniciat al nord de França cap al 1150 i ràpidament estès per tota Europa occidental i central, amb una supervivència del romànic en alguns llocs fins cap el 1250, essent també el segle dels molts i grans castells de pedra a Europa. 

També el segle del cim de l'Escolàstica amb figures universals i duradores com Sant Albert Magne (c. 1200 - 1280), Sant Bonaventura (1221 - 1274) i sobretot St. Tomàs d'Aquino (1224/25 - 1274) amb la seva monumental Summa Teològica. I junt amb aquests molts altres grans sants com St. Domènec (1170 - 1221), St. Francesc d'Assís (1181/82 - 1226), fundadors de les Ordes mendicants dels dominics i dels franciscans, que d'una manera nova predicaren a les ciutats i arreu i aviat destacaren a les Universitats, de les que també fou el gran segle, ja que durant aquest se'n fundaren, desenvoluparen o brillaren moltes: París, Oxford, Cambridge, Salamanca... 

I de Concilis ecumènics, el de Letrà IV (1215) que fou el més important de l'Edat Mitjana, i el de Lió I (1245) i Lió II (1274), aquest últim el que va aconseguir una reunió de l'Església ortodoxa amb la catòlica de Roma, unitat que malauradament fou temporal.  

Segle de reis i reines sants, com St. Ferran III de Castella (1199 - 1252) o St. Lluís IX de França  (1214 - 1270) entre d'altres i de savis com Alfons X el Savi (1221 - 1284), amb una gran activitat de les Escoles de Traductors de Toledo i Sicília, que permeteren que el saber grec i romà de l'Antiguitat clàssica i fins d'altres, sobretot l'islàmic i jueu, arribessin a Europa a través de les traduccions de l'àrab al llatí. 

També el Camí de Sant Jaume fins a la tomba de l'apòstol, des de tota Europa, tingué un gran esplendor amb pelegrinacions continues, multitudinàries i intenses en fervor i resultats, alhora que altres anaven a Terra Santa, en poder croat sinó del tot sí en part, i a Roma on el primer Jubileu de l'any 1300, l'últim any del segle XIII, convocat pel papa Bonifaci VIII, atrauria al centre del Cristianisme a una gentada mai vista fins aleshores, un gran èxit que no obstant fou efímer pel que passà poc després, tot i que aquests jubileus tingueren continuïtat. 

Període en el que floriren les Ordes de Cavalleria, entre elles els Templaris, llavors molt poderosos i importants,  i l'ideal cavalleresc cristià, que tingueren una participació molt important en les Croades a Terra Santa, de les que aquesta centúria veié la IV Croada (1198 - 1204), la V (1217 - 1222), la VI (1228 - 1229), la VII (1248 - 1254), la VIII (1270) i la IX Croada i última (1271 - 1272). Junt a aquestes hi hagueren altres Croades, com la dels Nens, ja que es vivia una exaltació religiosa general.

Amb la Croada naval de 1204, que es desvià del seu objectiu i sota la direcció del dux Dandolo de Venècia, un nonagenari cec però d'una intel·ligència i energia inaudites, va aconseguir per primer cop a la Història assaltar amb èxit Constantinoble, i de resultes de això es formà el Regne Llatí de Constantinoble (1204 - 1261). Com que per la via diplomàtica l'emperador Frederic II va aconseguir insòlitament recuperar Jerusalem, Betlem i Natzaret, la Ciutat Santa fou de nou cristiana entre 1229 - 1244, i així per uns anys foren cristianes i catòliques les 3 grans seus de Roma, Constantinoble i Jerusalem, durant moltes dècades també Antioquia i esporàdicament i efímerament en alguna ocasió Alexandria i tot. I la presència croada a Terra Santa durà fins quasi finals del segle, quan amb la pèrdua del bastió d'Acre el 1291, croats i Ordes de cavalleria evacuaren els seus últims reductes al Líban, els de Beirut, Tir i Sidò, i s'establiren a Xipre, Rodes i altres illes de la Mediterrània, com Malta, pensant que en un futur tornarien (1), si bé Jerusalem i Terra Santa no tornà a estar en poder cristià fins la última i molt recent ocasió de 1917 - 1948, amb els britànics.   

No fou l'únic lloc on el Cristianisme avançà molt en terres durant molts segles en mans musulmanes. Així després de la gran victòria cristiana de les Navas de Tolosa (1212) contra la invasió dels almohades des del nord d'Àfrica, la Reconquesta a la Península Ibèrica tingué les grans fites de les conquestes de Mallorca (1229), Còrdova (1236), València (1238), Sevilla (1248), l'Àlgarve (1249), Múrcia (1266) i Menorca (1283), amb la qual cosa quasi tota la península passaria a poder cristià o en seria vassall i tributari, si bé la presència islàmica amb el Regne de Granada duraria encara fins 1492. També hi hagueren altres Croades contra pagans i heretges a Europa, com les Croades bàltiques de l'Orde Teutònica contra prussians i eslaus encara pagans a les costes del Mar Bàltic, la Croada albigesa (1209 - 1244) contra els càtars a Occitània, i fins i tot la Croada contra Aragó (1284 - 1285) la única contra un regne catòlic, provocada per l'episodi popular antifrancès de les Vespres Sicilianes (1282) i l'inici del domini de Pere III a Sicília, cridat pels propis sicilians a ser el seu monarca, contra la voluntat del Papa que s'ho havia concedit als francesos, i que va fracassar per les victòries navals catalanes sobre la flota dels països aliats. 

Es podrien encara citar moltes coses més que, des d'un punt de vista històric, semblen fer del segle XIII el zènit del Cristianisme, però només cal recordar a Roger Bacon (1214 - 1292), Ramon Llull (c. 1232 - 1315), Arnau de Vilanova (1240 - 1311), Marco Polo (1254 - 1324) i la seva llarga estada a Xina de la que en va fer una relació que es va fer molt famosa, les ambaixades papals de religiosos a entrevistar-se amb el khaqan mongol a l'Àsia Central després que els mongols haguessin conquerit la Rus de Kiev i haguessin envait Polònia i Hongria i arribat fins a Dalmàcia, però sorprenentment es van retirar el 1241 quan estaven a les portes de Viena, abandonant les seves conquestes eutopees, excepte Rússia, amb el fet afegit que els mongols eren tolerants religiosament i afavorien el comerç, alguns caps seus simpatitzaven amb el Cristianisme i algunes tribus s'hi havien convertit, i a més les grans conquestes mongoles sobre regnes islàmics, amb la pressa de Bagdad del 1258 i la fi del califat abbassí allà, permeté sobreviure durant unes dècades als croats a Terra Santa, un segle i escaig al Regne armeni de Cilícia i durant dos segles a l'Imperi bizantí, essent una inesperada ajuda externa. 

Això és la visió humana, recolzada per tots aquests esdeveniments i encara uns quants més de tipus científic o tècnic a Europa, però la visió i la comprensió de l'home no és ni total, ni perfecta, ni es pot comparar ni de lluny a la saviesa divina... 

Perquè quan St. Francesc experimenta la definitiva i total conversió, que el portaria a ser un gran sant, un dels més grans, davant del crucifix de Sant Damià l'any 1205, sent la veu de Jesucrist que li diu "Francesc, repara la meva Església, que s'està caient!". Tant sorprès estava St. Francesc que al principi va pensar que Nostre Senyor es referia a l'església de St. Damià en concret i va fer passos per reparar-la, i només amb el pas del temps se'n va anar adonant que el que li demanava Déu era que posés de la seva part, perquè l'eficàcia la dona Ell, per reparar la seva Església, que amenaçava ruïna. I això en el moment aparentment i almenys externament més brillant! Déu no veu les coses com les veiem els éssers humans i Ell savia que la seva Església necessitava una reforma per recuperar l'esperit evangèlic i de pobresa, els que St. Francesc proposarà i es concretarà en la fundació de la seva Orde franciscana. Perquè Déu veu allò amagat i les causes, les interrelacions i les conseqüències, veu alhora el passat, el present i el futur, i la seva mirada igual és a un termini immediat o proper que a un a llarg o molt llarg termini, perquè per a Ell "un dia és com mil anys i mil anys són com un dia". 

En efecte, a part de les heretgies bogomila, càtara, albigesa i valdenca, molt visibles, el segle XIII va veure l'inici d'actituds molt perilloses que començaren insidiosament, però que feren el seu efecte aviat. 

Així i deixant a part idees curioses com les dels seguidors o continuadors de les especulacions apocalíptiques de  Joaquim de Fiore (1135 - 1202), que personalment sembre es va sotmetre a l'autoritat i la decisió de l'Església sobre el seu sistema teològic de les 3 Edats, però que després d'ell donà lloc al joaquinisme heterodox, s'ha de tenir en compte tota una sèrie de sectes que vorejaven l'heretgia o el cisma o queien en ells, com mil·lenaristes, càlculs d'una nova Era o de la fi del món i de la vinguda de l'Anticrist, quan "ningú sap el dia ni l'hora" i "vindrà quan menys es pensarà", actituds exagerades i protagonisme dels laics, com els valdencs, es gestava la crisi dels Templers que esclataria en les primeres dècades del XIV, l'emperador Frederic II (1194 - 1250) i els seus combats amb el poder papal i eclesiàstic, que li van valer l'excomunió el 1227, tot i que ell sempre es va considerar cristià... I la mateixa abdicació de St. Celestí V com a Papa l'any 1294 després de només uns mesos de pontificat, devia tenir les seves raons darrere. 

A més llarg termini, el Nominalisme en la Filosofia escolàstica, que acabaria portant amb els segles a la consideració de l'ateisme, la primera aparició d'una actitud capitalista que esclataria en un segle o dos, els primers moviments peprotestants que es veurien a partir del segle XIV i XV amb el protoprotestants John Wycliffe (c. 1328 - 1384)  i Jan Hus (c. 1370 - 1415) amb el seu desig de traduir i llegir la Bíblia en idioma vulgar per poder interpretar-la a la seva manera i predicar ells mateixos, de fer reformes des de baix, cosa que acabaria portant a la Reforma protestant de Luter, Zwingli i Calví i al domini de l'Església per part de l'Estat com en Luter i els prínceps alemanys i Enric VIII i la separació de l'Anglicanisme a Anglaterra, tot això ja al segle XVI.  Les arrels, però, es troben ja al segle XIII i fins i tot al XII o l'XI si no abans i tot en llavor. 

I que el gran esplendor exterior del segle XIII tenia els peus de fang es veu en la successió de terribles desgràcies del segle XIV, començant per l'atemptat d'Agnani contra el papa Bonifaci VIII i seguint per l'Exili babilònic del Papat a Avinyó (1305 - 1378), el Cisma d'Occident (1378 - 1415), i tota una sèrie de desastres climàtics, mèdics i socials que feren del segle XIV un dels més tristos i tràgics: fams, pluges, males collites, contínus conflictes, lluites i guerres com la Guerra dels Cent Anys (1337 - 1453),  foren catàstrofes que culminaren en la veritablement excepcional, una de les més terribles de la Història, de la Pesta Negra (1347 - 1352) que despoblà Europa, creà pànic i terror i tingué efectes molt duradors sobre tots els àmbits, des de moviments com els flagelants a un pessimisme espiritual i fins el canvi de la mentalitat europea des de llavors fins ara, des de la Pesta Negra, els europeus i per extensió els occidentals han experimentat tres grans canvis individuals i socials perennes alhora: por a una fi del món sobtada i apocalíptica, por als estrangers com a possibles portadors d'epidèmies i por a un determinat tipus de malalties més que a altres. I  aquesta crisi del segle XIV apantalla tant el món anterior que conservem moltes més coses des de 1350 fins ara que de tota la Història abans, i si es vol fer una novel·la de ficció històrica la podem fer força acurada des del segle XIV o XV fins ara, i en algunes coses fins i tot del XIII que en fou la preparació i que a més influí molt en els segles següents, però si volem fer-la del segle XIII enrere, inevitablement s'incorrirà en anacronismes, incomprensions i errades diverses, per la diferència de mental·litat col·lectiva i individual, excepte en camps molt limitats, entendre en profunditat i de manera personal i íntima la seva cosmovisió es tan difícil i quasi impossible com entendre i desenvolupar de manera pròpia la cosmovisió d'un poble molt diferent en civilització, cultura, coneixement, costums i religió. Perquè cal tenir en compte que com es diu, "quan dos fan el mateix, no és el mateix", poden ser molt distints i fins divergents o aliens els motius, la manera de viure-ho, els objectius, els sentiments associats... Només Déu pot conèixer del tot i perfectament aquestes coses, per això la seva visió no és la nostra sinó que és infnitament superior i en ple segle de l'esplendor cristià medieval li diu amb tota la raó a St. Francesc "Francesc, repara la meva Església, que es cau...", perquè si els homes veiem les aparences externes, i encara imperfectament i limitadament, Déu ho veu i ho coneix tot. 

Fiem-nos doncs de Déu, fem-li cas i deixem-nos guiar per Ell, i no sols veurem meravelles i fins miracles en la nostra vida i en el nostre ambient, sinó que es comportarem i viurem de forma molt intel·ligent, perquè participarem en algun grau de la saviesa divina, i en lloc de ser un poble endurit i de cor obstinat que desconeix els camins divins i és esclau de tot, serem un poble molt intel·ligent i lliure, que té Déu al seu costat i molt a prop seu! 

El misteri personal

El misteri de les persones: 

Gràcies, Senyor Jesús, que em fas reconèixer, intuir i respectar el misteri de cada persona!

Una antiga predicció que es fa real als nostres dies

Es diu que una vident, no sé si de l'Edat Mitjana però si de fa molts segles, va predir, referint-se als temps futurs que portarien a la fi del món, que "la societat humana arribaria a ser tan perversa i els homes tan dolents en aquell temps que primer els pares matarien els seus fills i després els fills matarien als seus pares", mostrant així la conseqüència de l'allunyament de Déu i de la depravació de la humanitat sense auxili diví. 

Això, que recordo vagament, ho vaig trobar ja fa molts anys, és a dir que no devia ser un noi, però sí que era més jove i potser bastant jove. I em va estranyar aquesta predicció tan dura i aparentment tan extrema ja que en l'època en que me'n vaig assabentar, fos falsa o autèntica la font, res feia pensar en tot això i realment per la mentalitat de l'època no era ni tan sols concebible. Pares i fills s'estimaven i es protegien, la vida humana era sagrada i inviolable, el respecte presidia les relacions humanes i en tot cas en la societat hi havia una legalitat que vetllava per tal que coses així no passessin o en tot cas si mai arribaven a passar no quedessin impunes ni sense càstig. Tampoc semblava lògic, perquè si els pares mataven primer als fills com podia ser que després els fills matessin als pares es podia preguntar, però la més greu objecció és que tot això era una aberració impensable, ni els pitjors criminals es comportaven així, sense respectar ni tan sols els seus, la seva família, aquells qui coneixien i amb qui convivien. O això ens semblava. 

Del que no ens donaven compte és que això fos així venia, almenys en el món occidental que n'era el més desenvolupat i avançat en aquest sentit, de quasi dos mil·lennis de Cristianisme i amb el precedent de quasi dos mil anys més de preparació per a la vinguda de Déu fet home al món, amb tota l'experiència de la Revelació divina recollida en les dues Aliances, l'Antiga i la Nova, a la Bíblia. Des dels 10 manaments donats per Déu al poble escollit per ser llavor fins al Sermó de la Muntany amb les Benaurances i el Parenostre ensenyats per Nostre Senyor Jesucrist en la plenitud del temps amb la Redempció obtinguda per Ell mateix. Des d'aquell moment i amb l'obertura de la vida perenne i perdurable i la Pentecosta, el món havia canviat. Diverses tradicions d'arreu del món, des del Japó a l'Amèrica precolombina i des de Finlàndia amb el Kalevala fins a Àfrica, afirmaven que per aquella època, el segle I de l'Era Cristiana, els dimonis abans actius començaren a emmudir arreu del món, si no sempre immediatament, que en molts llocs sí com un miracle, almenys si de forma progressiva, i la gent se n'anà sentint alliberada, sobretot on progressava l'evangelització i el poble rebia el Baptisme alliberador del pecat. I les persecucions i martiris eren una demostració de la ràbia d'aquests poders malignes que els induïen perquè se'n donaven compte de la seva pèrdua de poder sobre els éssers humans i sobre un món que abans dominaven, que des del triomf de Jesucrist a la Creu se'ls hi anava escapant cada cop més. Com diu el papa Benet XVI "el triomf públic del Cristianisme a partir del segle IV va desdimonitzar el món", lamentant que la descristianització del món iniciada a partir del segle XVIII, profunditzada al XIX i estesa al XX arribant a extrems molt poc previsibles en causes i conseqüències en aquests inicis i ja primer quart del XXI, tornava a donar poder al diable i als esperits malignes tant sobre els individus com les col·lectivitats, tant sobre les idees com sobre els costums, tant sobre els governs com sobre les lleis. I tot pateix, amb l'agreujant que ha sigut tan progressiu que la gent i sobretot el jovent s'hi ha anat acostumant com si fos normal. I això que davant fets com el gran terrorisme iniciat el 2001, la crisi econòmica mundial a partir del 2008, les crisis migratòries d'uns anys després, la pandèmia del 2020 i ara la guerra d'Estats Units i la Unió Europea contra Rússia a Ucraïna des d'aquest 2022, que a més de la destrucció i sofriment que comporta i que fa patir a tots amenaça per l'obcecació i extremisme general en convertir-se en nuclear i una III Guerra Mundial generalitzada a tot el planeta, amb un col·lapse total i absolut si arriba a passar, la reacció recollida de la gent sempre ha sigut en cada cas "si m'ho arriben a dir fa uns mesos o tan sols unes setmanes, no m'ho hagués cregut", perquè tot és com un malson i de cap manera és aquest el futur que s'esperava per més enllà de l'any 2000 als, dintre de tot i amb les degudes reserves pels problemes, conflictes i dificultats que humanament sempre hi ha, feliços anys 1950s i 1960s que confiaven en un futur molt millor i no pas en aquest d'ara, ple de confusió i bogeria ambientals en tots els àmbits (1). 

I tornant al principi, la predicció ara veiem que ja fa dècades que es va complint, la primera part als Estats Units des de 1973 (2), a França des de 1975 (3), a Espanya des de 1985 i avui dia a gairebé tot el món excepte uns pocs països que de moment se n'han lliurat i als que la ideologia dominant, la propaganda i el poder econòmic i polític pressiona constantment perquè també ho facin, ja que pel que veu no es toleren excepcions que permetin comparar (4). La segona part de la predicció, tot i que afortunadament no tan estesa ni molt menys com la primera ja ha començat i es dona com a mínim en 7 països: Holanda des del 2002, Bèlgica i Luxemburg poc després, Canadà i Colòmbia més tard, Nova Zelanda el 2020 amb l'agreujant que aquí, a diferència dels altres, va ser refrendat per una consulta popular oficial, i Espanya sense referendum el 2021. Els països escandinaus i germànics no ho permeten activament però sí que ho toleren si és de forma passiva, o almenys això és el que deien. Però aquesta segona part complementaria de l'antiga profecia no sols és posterior com ja és predeia sinó molt més tardana i sense suscitar tan consens general, al contrari. Perquè la immensa majoria de països del món no sols no ho accepten sinó que fins i tot ho castiguen, o senzillament la gent es nega a acceptar-ho ni com a possibilitat. Així a Portugal es va intentar el 2018, però el país va ser una honrosa excepció i no va sortir, A Itàlia, França i Estats Units és il·legal i castigat, si bé en l'últim país amb escletxes legals en alguns pocs Estats, només 5 i encara en determinades circumstàncies. I hi ha països com Polònia, Bulgària i Croàcia on la legislació ho prohibeix expressament i terminantment amb conseqüències penals. Senyal de que encara en la majoria del món encara ho veuen clar, però és a témer que alguns altres vagin caient també amb el pas del temps, la propaganda abassegadora, la coacció de grups de pressió internacionals entestats en anar-ho implantat i que són molt poderosos i tenen objectius obertament expressats i altres de secrets i ocults, perquè si se sabessin serien un gran escàndol i hi hauria una reacció, però que tant els uns com els altres són igualment perillosos. Hi ha moltes maneres de fer el mal, i aquestes només en són unes, són els símptomes visibles, la punta de l'iceberg d'una societat a la deriva i cada cop més desmantellada, per no dir-ho més fort. I de disbarats n'hi ha molts més, amb plena aprovació ideològica i legal i desgraciadament cada cop més aprovació social i psicològica individual. I no sols això, sinó que la mentida, la falsedat i l'engany i fins l'autoengany cada cop es van fent més estesos i acceptats, perquè sinó no es suportaria. 

Perque com ja deia G.K. Chesterton (1874 - 1936) "Quan al món li treus allò sobrenatural (3), el que queda  no és allò natural sinó l'antinatural". És a dir que el sobrenatural no és un afegit prescindible sinó quelcom essencial que junt amb l'antinatural dona lloc al món natural, és a dir al món que coneixem que tot i que ferit pel pecat no és totalment malvat, sinó que en ell conviuen coses bones i dolentes i sobretot en ell es pot exercir, amb la guia i l'ajut celestial, la consciència, la voluntat i la llibertat, sense que tots o la majoria quedin atrapats com esclau dels vicis en una espiral que comporti cada vegada coses pitjors, fins que aquest món es transforma no ja en un purgatori sinó en un infern. Perquè com es diu també, quan la gent deixa de creure en un infern possible en l'altra vida és aquesta mateixa vida la que es va convertint en un infern. 

I tot això és com caure en unes sorres movedisses de les que l'ésser humà per si sol no en pot sortir, ja que per fer-ho necessita un suport extern, l'ajut diví, que no li fallarà si de tot cor es penedeix, es converteix i humilment busca Déu, que és l'única esperança de salvació.

(1) Com en ocasions se sent a dir a la gent del carrer "sembla que la societat s'ha tornat boja", "que el mal domini el món", "ningú no reacciona com si estiguessim hipnotitzats... i a una persona que ha viatjat molt pel món, a dotzenes de països dels 5 continents, li he sentit a dir "això humanament no té solució, els conflictes s'enquisten i exacerben, les solucions que es proposen són incompatibles i inaplicables, quan s'intenta arreglar una cosa se n'espatllen tres o quatre, les coses van cada cop més malament i els qui manen s'entesten en la seva malgrat tot...". És a dir que la solució només pot venir de l'acció de Déu, no pas dels homes, i com que Déu respecta la llibertat humana, encara sí al final els poderosos o les masses populars s'hi deixen inspirar, i això tampoc està gaire clar ni assegurat. 

(2) Encara que molt recentment sembla que, per fi, la societat nord-americana i els seus dirigents s'ha començat a donar compte de la barbaritat d'aquella decisió legislativa inspirada per objectius no declarats com l'anomenada explosió demogràfica i altres encara més foscos i no pels aparents i oficials, totalment espuris, i han començat a prendre algunes mesures al més alt nivell per anar acotant i reduïnt el desgavell i desastre gairebé catastròfic tant social, com humà i moral. 

(3) Tot i que la diputada Simone Veil (1927 - 2017), que allà ho va proposar i ho va fer aprovar va deixar clar llavors, aquell any, que seria temporal per alguns casos que hi havia en aquell moment i que després la seva llei es retiraria perquè ja no caldria, gràcies a la major cultura, la prevenció i l'educació i el progrés social. I sí, al principi al cap dels anys fixats es va renovar, perquè segons es deia encara no s'havia arribat a aquella mena de paradís que ella preveia de la intel·ligència, la informació, l'autocontrol i la no violència, sinó que realment s'havia retrocedit, però tot i que aquesta renovació de la vigència de la llei va ser de nou temporal, després ja no se'n va parlar més i va quedar fixada sense més tràmits, amb cada cop més i més casos i més generalitzat i per motius més nimis, com era d'esperar si es considerava la realitat sense enterboliments de falses expectatives o de receptes ideològiques totalment desencertades. Sembla que anys després la mateixa promotora estava desconcertada dels resultats de la seva legislació que ella pretenia de forma simplista i poc realista que fos com una escapatòria per casos molt extrems que en un futur bastant immediat ja no tindrien raó de ser quan la nova societat ideal conformada pels principis polítics en els que ella confiava fessin efecte i etc. etc. I no s'ho explicava, és clar.  

(3) Es refereix evidentment al sobrenatural positiu, el diví, que a fi de comptes és l'omnipotent, només cal recordar el "facis la vostra voluntat a la Terra com es fa en el Cel".

(4) I tot i que els partidaris ho pretenen defensar dient que no és obligatori, que només faltaria!, aquesta afirmació tampoc és certa arreu, perquè a Xina des de l'any 1979 fins ben recentment sí que ho era, amb la política del fill únic, que obligava a matar a tots els altres en el ventre matern, so pena d'elevades i inassumibles multes econòmiques i fins càstigs penals als que s'atrevissin a desobeir. Al cap de quatre dècades les mateixes autoritats se n'han adonat del fiasco absolut d'aquesta legislació, amb una població envellida, amb un desequilibri entre els dos sexes, amb una societat de fills únics amb el biaix cognitiu i social que això comporta i diversos disbarats més, i han anul·lat la llei despòtica i fins fomenten tenir dos o tres fills, però ara, com en una justícia poètica, es troben amb que els seus súbdits s'hi han acostumat i ara són ells els qui no volen tenir més fills o no tenir-ne en absolut. Aquest homicidi amb el nonat, que és com mig suïcidi pels pares, ha portat a agafar-li gust a aquest egoisme, despreocupació, irresponsabilitat i suïcidi familiar i comunitari que comporta, i potser això ara ja és irreversible o quasi i en tot cas les nefastes conseqüències duraran com a mínim moltes dècades. 

Els àngels de la guarda, presència de l'Amor diví

Tots els éssers humans tenim, assignat per Déu, un àngel que vetlla per nosaltres des del principi de la nostra existència fins a la mort. És un gran do diví pel que l'hem de lloar i donar glòria a Déu i donar-li gràcies pel nostre i pel de tots, especialment pels parents, amics i persones estimades o per les que volem intercedir, li hem de suplicar a Déu que tinguem sempre la protecció amatent dels seu àngel i hem de deixar guiar-nos per aquest i demanar-li i agraïr-li al nostre àngel tot el que fa per nosaltres, i pregar-li per la seva intercessió, acabant donant glòria de nou a Déu per mitjà d'ell.

"El somni de Jacob" (1639) de Josep Ribera, l'escala d'àngels pujant i baixant entre el Cel i la Terra

A part de tots els éssers humans també tenen un àngel assignat col·lectivitats com els països, com ja s'ens ha revelat en l'Antic Testament, on surten en força llocs, i en el Nou Testament els àngels surten en moltes ocasions, sobretot als Evangelis, però també en tots els altres llibres, el mateix Jesucrist en parla en diverses ocasions i els àngels l'anuncien, avisen i donen glòria a Déu en el seu naixement, el serveixen després de les temptacions al desert, en ocasions Ell els fa actuar en nom seu, es cita l'àngel guaridor de la piscina, el consol angèlic, l'anunci de la Resurrecció... als Fets dels Apòstols també apareixen, igual que a les Cartes, i a l'Apocalipsi es revela que les comunitats cristianes, o les ciutats on estan, també tenen un àngel assignat. I a la litúrgia de la Missa a la pregària eucarística I, la Romana, es resa "us demanem que feu portar pel vostre àngel aquesta ofrena fins a l'altar del Cel". Éssers celestials creats per Déu, els àngels col·laboren en mantenir el contacte diví entre el Cel i la Terra, com li va ser revelat a Jacob en la visió en somni d'una escala en la que una filera d'àngels baixava de la Glòria i una altre filera hi pujava des del món, per designi diví. 

És molt coneguda, i en la seva versió llatina es remunta almenys fins al segle XI, la pregària a l'àngel de la guarda personal: 

Àngel de Déu, vos que sou custodi meu, a mi que sóc a vos encomanat per la celestial pietat, il·lumineu-me, guardeu-me, regiu-me i governeu-me. Amén. 

S'atribueix a St. Anselm de Canterbury (1033 - 1109) però sembla ser que realment és deguda a un altre monjo benedictí company seu, Reginald de Canterbury (c. 1050 - després de 1009) ja que en una versió surt en el llibre Vida de Sant Malc d'aquest, que té per tema la vida del monjo sirià St. Malc (c. 300 - c. 390), qui ja molt gran va dictar una autobiografia a un jove St. Jeroni. Aquesta és la primera cita documental conservada de l'oració a l'àngel de la guarda de cadascú. 

Tipus d'espiritualitat

Hi ha diversos grans tipus d'espiritualitat catòlica, ja Nostre Senyor diu que "A Casa del meu Pare hi ha moltes morades". 

Aquesta espiritualitat, acorde amb el caràcter, la vocació i les disposicions de cadascú es reflecteixen sobretot en el tipus de pregària, però no sols en aquesta, sinó també en la vida, activitat i normes, així com diversos objectius temporals.

Per ordre cronològic d'aparició les podem exempleritzar amb el seu fundador:

Agustina: a partir de St. Agustí (354 - 430), com totes les Ordes que segueixen la seva Regla. La majoria dels sacerdots catòlics tendeixen molt a aquest tipus, com es veu en el molt sovint que citen opinions, idees i fins frases literals d'aquest gran sant. Les Confessions, la Ciutat de Déu i tota la seva obra completa en són el gran model. Entre els sants agustins es poden citar Sta. Rita de Càssia (1381 - 1457) i St. Tomàs de Villanueva (1488 - 1555). 

Benedictina: amb origen en St. Benet de Núrsia (c. 480 - 547), és la de molts monjos i religiosos. És molt coneguda i acceptada la seva "Ora et labora", d'aplicació que sobrepassa en molt als seus fills i seguidors. Van conservar gairebé en exclusiva, o com a mínim en la seva major part, els coneixements i la civilització durant els anomenats Segles Benedictins de l'Alta Edat Mitjana i contribuiren molt a la cristianització d'Europa. Les reformes Cluniacenca (s. X) i Cistercenca (s. XII) van sortir d'ella i més modernament la Trapa (1664). El papa St. Gregori Magne (540 - 604), St. Agustí de Canterbury (c. 534 - 604), St. Beda el Venerable (673 - 735), St. Bonifaci (c. 675 - 754), l'emperador St. Enric II (973 - 1024), St. Pere Damià (1007 - 1072), el papa St. Gregori VII (c. 1020 - 1085), St. Anselm (1033 - 1109), St. Bernat de Claravall (1090 - 1153), Sta. Hildegarda de Bingen (1098 - 1179), St. Bernat Calbó (1180 - 1243), St. Celestí V (1209 - 1296) i Sta. Francesca Romana (1384 - 1440) són alguns dels seus moltíssims sants. 

Cartoixana: fundada per St. Bru (c. 1030 - 1101), caracteritzada per una gran austeritat, silenci, soledat i aïllament en la clausura, com una comunitat d'eremites que viuen en cel·les separades i es reuneixen per la litúrgia de les hores i sobretot la Missa. És una de les Ordes més estrictes, i possiblement la que més, tenint els lemes "el món dona voltes, la Creu roman" i "mai reformats perquè mai deformats". Per humilitat no insten canonitzacions, tot i que tenen sants i màrtirs, i fins com autors solen romandre anònims.  

Carmelita: refereix els seus orígens al profeta Elies (s. IX aC), el cim dels profetes, i al Mt. Carmel de Terra Santa on Elies tenia un habitatge i va ser fundada al s. XII per uns monjos que van anar amb els croats a la zona i van establir-se a aquesta muntanya. Un dels més destacats entre els primers va ser St. Simó Stock (1165 - 1265) qui va tenir l'aparició de la Mare de Déu que li va donar l'escapulari del Carme com a senyal de consagració a ella i seguretat de la seva protecció fins a la salvació. Molt importants en aquesta Orde i tipus d'espiritualitat van ser Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582), St. Joan de la Creu (1542 - 1591), Sta. Maria Magdalena de Pazzi (1566 - 1607) i ja recentment Sta. Teresa de l'Infant Jesús (1873 - 1897), Sta. Teresa dels Andes (1900 - 1920) i Sta. Edith Stein (1891 - 1942). Se'ls considera el cim principal de la vida religiosa. 

Dominicana i Tomista: té el seu inici en St. Domènec de Guzmán (1170 - 1221) i intel·lectualment li deu molt al membre de l'Orde St. Tomàs d'Aquino (1224 - 1274), l'autor de la Summa Teològica. Pròpia dels dominics i a través de l'Escolàstica posterior, de tota l'Església. Se'ls va encarregar de portar la Inquisició per a lluitar contra les heretgies i es dediquen molt al treball intel·lectual, valorant molt l'estudi filosòfic i teòlogic. St. Ramon de Penyafort (1175 - 1275), St. Albert Magne (c. 1200 - 1280), Sta. Caterina de Siena (1347 - 1380), St. Vicent Ferrer (1350 - 1419), el papa St. Pius V (1504 - 1572), Sta. Rosa de Lima (1586 - 1617), St. Martí de Porres (1579 - 1639), St. Lluís Maria Grignon de Montfort (1673 - 1716), St. Pere Almató (1830 - 1861) i St. Francesc Coll (1812 - 1875) en són destacats representants. 

Franciscana: la impulsada per el model i visió de St. Francesc d'Assis (1181/82 - 1226). És la dels franciscans de les 3 branques, així com dels terciaris de l'Orde i de molts fidels que per mentalitat simpatitzen amb ella. Junt amb l'extraordinari atractiu de la personalitat del fundador, Sta. Clara d'Assís, els reis St. Ferran III (1199 - 1252) i St. Lluís IX (1214 - 1270), St. Bonaventura (1221 - 1274), St. Bernardí de Siena (1380 - 1444), St. Joan de Capistrano (1386 - 1456), St. Pasqual Bailón (1540 - 1592), St. Llorenç de Brindisi (1559 - 1619), St. Josep de Cupertino (1603 - 1663), St. Juníper Serra (1713 - 1784), St. Maximilià Maria Kolbe (1894 - 1941) i St. Pius de Pietrelcina (1887 - 1968) en són models i exemples. 

Ignasiana o Jesuita: la de St. Ignasi de Loyola (1491 - 1556) i de la Societat de la Companyia de Jesús per ell fundada entre 1534 i 1540. Valora molt la instrucció, l'educació i l'intel·ligència, així com el domini d'idiomes per a feines missioneres i es pot resumir sobretot en els famosos Exercisis Espirituals. Destaquen del seu carisma St. Francesc Xavier (1506 - 1552), St. Estanislau Kostka (1550 - 1568), St. Francesc de Borja (1510 - 1572), St. Lluís Gonzaga (1568 - 1591), St. Pere Canisi (1521 - 1597), St. Pau Miki (1562 - 1597), St. Alfons Rodríguez (1532 - 1617), St. Robert Bellarmino (1542 - 1621), St. Joan Berchmans (1599 - 1621) i St. Pere Claver (1580 - 1654) entre molts altres. 

Evidentment n'hi ha moltes altres però aquestes són entre les més importants i reconeixiblement diverses. Cadascuna té un estil de vida, una mentalitat i una manera de pregar diferent, per això escollir la que més convingui a les pròpies característiques, disposicions i vocació, ja sigui de vida activa o contemplativa, dedicada a l'ensenyament, als malalts, als pobres o a les missions i altres, és molt important per a realitzar-se plenament segons la voluntat de Déu, tant o més que escollir una carrera, un treball o un estat civil. Però és Déu mateix qui ens ho va mostrant i, a més, si és sacerdot o laic un pot combinar més d'un tipus de camí espiritual, com també els sacerdots o religiosos que essent d'una Orde n'esdeven fundadors d'un altre. 

Unes reflexions

Uns pensaments: 

Al mig de l'Escola d'Atenes (1510) de Rafael, podem imaginar que Plató i Aristòtil parlen del més important
en tota la història humana, Jesucrist, i que Plató diu "És Déu!" i Aristòtil "És home!" i tots dos tenen una part
de la veritat perquè Jesucrist és un cas únic i molt especial al ser plenament Déu i plenament home a la vegada

No és l'home qui ha inventat un(s) déu(s), és Déu qui ha creat l'home

Déu és la mesura de totes les coses, no l'home

Déu és el centre i el primer, i no l'home o qualsevol altre cosa

Caldria dubtar de la nostra pròpia existència abans que de la de Déu, que la precedeix i n'és la font universal i eterna de totes

Déu és, nosaltres existim

Déu és la Veritat 

En Déu ho retrobrem tot, perquè és Déu qui ho ha creat tot

Ho sapiguem o no i ho volguem o no, Déu és tot el que desitgem, tot el que podríem desitjar i molt més encara 

El veritable aliment de l'home és el Cos i la Sang de Crist en l'Eucaristia

La religió cristiana és un aprenentatge de l'amor, és aprendre a estimar

La primera i més gran ciència és el Nou Testament i tota la Bíblia

"Qui com Déu?" significat del nom i lema de St. Miquel Arcàngel 

"En Déu vivim, ens movem i som" (St. Pau)

"Déu és Amor" - St. Joan Evangelista 

"La glòria de Déu és que l'home visqui i la vida de l'home és la visió de Déu"- S. Ireneu de Lió (c. 130 - c. 202)

"La veritat no pot no existir, perquè llavors seria veritat que no existiria" - St. Agustí (354 - 430)

"La veritat. la digui qui la digui, sempre prové de l'Esperit Sant" - St. Tomàs d'Aquino (1224 - 1274) 

"Ja abans que creés el món i el temps, Déu era en si mateix l'Amor, l'Amant i l'Amat" (cita medieval)

"El món actual està ple d'antigues virtuts cristianes que han prescindit de la seva arrel divina, s'han separat unes d'altres, s'han fet absolutes i s'han tornat boges" - G.K. Chesterton (1874 - 1936) 

"Entre les coses possibles hi ha aquesta: que existeixi la veritat i que algú la posseeixi" - Giovanni Papini (1881 - 1956) explicant la seva conversió des del calvinisme i la descreença al Catolicisme. 

"La revolució sí que és l'opi del poble" - Simone Weil (1909 - 1943)

"L'Encarnació, la Resurrecció, l'Ascensió i tots els miracles són les veritables lleis de la Física" -Flannery O'Connor (1925 - 1964)

Tingues fe en la teva fe, dubta dels teus dubtes!

A l'altre món

En la paràbola del ric que vivia en el luxe i feia continus banquets i el pobre Llàtzer afamat i llagat que s'estava davant la porta del seu palau esperant si podria menjar algunes engrunes dels festins i només els gossos es compadien d'ell llepant-li les ferides, hi ha alguns punts a comentar. 

El pobre Llàtzer. Part d'una il·lustració de vora l'any 1040.

En primer lloc, el pobre Llàtzer. El seu nom, en hebreu Eleazar, significa "Déu ajuda", "L'ajuda de Déu" o "Ajudat per Déu". I tots els Llàtzer que surten a la Bíblia fan molt bon paper, tant a l'Antic com sobretot al Nou Testament, on a més d'aquest Llàtzer de la paràbola hi ha un altre Llàtzer, germà de Marta i Maria,  l'amic de Jesús al qui aquest ressuscita quan ja portava tres dies mort i enterrat a la tomba. 

El Llàtzer de la paràbola és un exemple del pobre necessitat i ferit, que necessita ajuda i no la rep dels homes, el seu únic sostè i esperança es Déu. Quan mor els àngels el porten al si d'Abraham perquè, no havent encara mort, ressuscitat i ascendit al Cel Jesucrist, aquest encara no estava obert per als justos, que esperaven en un lloc sense sofriments la Redempció divina que els hi obriria les portes de la Glòria amb Déu. 

El ric, que a la narració no té nom, mor poc després i el sepulten, arribant a un lloc de turments i de sofriments on paga la seva insensibilitat i falta de caritat cap al pobre Llàtzer a la seva porta, al que no li hagués costat gens donar-li unes monedes, fer-ne tenir cura pels seus criats i donar-li les sobres de les seves grans festes i encara fer-lo netejar, curar i vestir-lo bé i convidar-lo a menjar amb ell a taula a casa seva, ni que fos tan sols una vegada, si més no com a membre del poble jueu que era. Perquè tot i que en vida sembla ignorar-lo, després resulta que el coneixia, perquè el reconeix, i fins i tot sap el seu nom i encara sembla que sap que és molt bona persona. 

Perquè, primer punt, el veu a dalt al si d'Abraham, cosa ja sorprenent estant en un lloc de dolor pagant pel seu pecat, i per això es dirigeix a Abraham dient-li que faci que Llàtzer vagi a ell amb la punta del dit mullat d'aigua i li toqui la llengua, ja que s'abrassa terriblement. Abraham el reconeix com a fill seu però li diu que això és impossible, per l'abisme insalvable que separa els dos destins, i el ric ho accepta i es resigna sense ni tan sols queixar-se ni protestar. 

I això és una impressió personal meva, l'actitud i sentiments del ric a l'altre món no sembla gens la d'un condemnat a l'Infern. No mostra ràbia ni odi, no blasfema ni acusa ni a Déu ni a ningú per la seva sort, i fins i tot es diria que no es desespera ni s'enfonsa cada cop més en una espiral de negació diabòlica. Al contrari, mostra una humilitat extraordinària, no demanant ni tan sols que el treguin sinó tan sols aquell gest amb el que es conforma, tot i ser d'una ajuda mínima, insignificant, que a més l'humilia davant Abraham i Llàtzer. Després vol intercedir pels seus 5 germans encara vius, que Llàtzer els vagi a veure i els avisi, per tal que no vagin a parar al lloc on està ell, i és Abraham, representant de la fe de l'Antic Testament, que li respon que ja tenen a Moisès i els profetes, que escoltin els seus ensenyaments recollits a les Escriptures sagrades. I encara diu, preocupat per la sort dels altres i no per la seva, que tem que no els faran cas, perquè els coneix i són com ell, i sap que el càstig els agafarà desprevinguts i satisfets com en el seu cas. I encara fa una mica com de profeta dient que en canvi si veiessin un ressuscitat d'entre els morts sí que es convertirien i és Abraham el que li diu que si no fan cas de Moisès i els profetes, ni que ressuscités un d'entre els morts no se'l creurien. Tot això passa abans de la Redempció i tots es mantenen en l'Antiga Aliança, cal recordar també que Crist s'ho diu als fariseus. 

I tot i que la interpretació més comuna diu que Crist no volia referir-se als sentiments dels condemnats sinó tan sols fer el contrast encara més gran, entre la felicitat i els sofriments en una vida i en l'altra, la impressió que aquesta paràbola dona és que el ric no ha caigut a l'Infern sinó que està pagant al Purgatori, i cal recordar que Jesucrist encara no havia davallat a l'altre món per rescatar els sants, els justos i els pecadors salvables. El ric aquí sembla una ànima del Purgatori a la que el càstig purificador en lloc d'endurir-lo, obcecar-lo i demonitzar-lo encara més, el fa tornar més bo, ja que canvia molt positivament la seva visió egoista, satisfeta i indiferent, per un real apreci d'Abraham i de Llàtzer i un amor actiu pels seus germans encara vius. És cert que Abraham li contesta que ni ell ni Llàtzer poden fer res per ell, des de la perspectiva de l'Antic Testament, però la seva bona conducta i sentiments mentre purga terriblement purificant-se dona tota la impressió que és un dels pecadors als que potser ja quan Jesucrist davalli "als inferns" trobarà en Ell la salvació i immediatament o després d'un "temps" més o menys llarg, tindrà entrada a la vida eterna. Perquè si l'abisme és humanament insalvable, Jesucrist, que és Déu i home, sí que el pot i el vol creuar, per redimir també als recuperables. Si només anessin finalment al Cel aquells com Abraham, Moisès i els profetes i els pobres com Llàtzer, els preferits per Déu i als qui Jesucrist s'identifica dient que tot el que els hi feren a Ell ho feren, serien molt pocs els qui se salvarien. I tot i que quan a Jesús li pregunten si són pocs o molts els que es salven, Ell contesta "afanyeu-vos a entrar per la porta estreta", això vol dir que vagin a Ell, que és l'únic Salvador i que és l'únic camí, veritat i vida que porta a Déu Pare. I l'ample camí que porta a la perdició és el de qui coneixent-lo no li fan cas, de nou cal tenir present el context, el fet que parla als fariseus, i confien en altres mitjans de salvació, ni que sigui en la fe d'Abraham, reduïda no obstant en molts d'ells en ser fills d'Abraham i per tant considerar-se salvats. Davant d'aquest punt fonamental, que no hi ha salvació fora de la fe en Jesús, és notori que l'esforç i les dificultats i problemes del veritable seguiment portant la pròpia creu i acompanyant-lo són reals però no la part principal, ja que Déu ajuda i com diu el mateix Crist, el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera. 

Uns punts més porten a pensar que aquest ric està al Purgatori i no a l'Infern. Tota la narració dona la impressió que no sols no ho ha fet expressament sinó que ni tant sols se n'ha adonat del que feia o tan sols molt vagament i que el resultat final no se l'esperava. A més no consta que hagués comés cap dels pecats que Déu adverteix que priven de la vida eterna, com cometre adulteri, matar, robar, jurar en fals, o cometre fraus, sinó tan sols la seva inconsciència i despreocupació convertides en duresa cap un proïsme molt proper. I quan Jesús parla dels rics, cal recordar altres llocs on hi fa referència, com en la trobada amb el jove ric que no s'atreveix a seguir el camí que li proposa de vendre-ho tot, donar-ho als pobres i seguir-lo a Ell, tot i que es bona persona i ha observat els manaments tota la seva vida i Jesús no sols l'aprecia sinó que se l'estima i el voldria amb Ell però les riqueses li impedeixen decidir-lo a donar el pas que no sols li hagués assegurat al jove la salvació i la vida eterna que buscava sinó que l'hauria convertit en un deixeble als peus de Jesús, un sant i potser un apòstol. I quan aquest li va preguntar per assegurar la vida eterna, d'entrada Jesús només li va dir els manaments de la Llei i va ser quan el jove ric va insistir en què més podia fer, li va fer la proposta d'un canvi radical de vida. Cal no oblidar que quan Jesús diu, veient-lo marxar, comenta el difícil que és que un ric entri al Regne de Déu i els deixebles pregunten qui es salvarà doncs, els hi diu que per als homes és impossible, però que per a Déu tot és possible. 

Però és que a més aquest ric a l'altre món diu que si un home ressuscités d'entre els morts, sí que se'l creurien, i demana si no podria ser Llàtzer, el pobre. I Jesucrist, que s'identifica amb els pobres, pel fet que aquests necessiten encara més a Déu i no tenen ningú més a qui recórrer per tal que els ajudi, en certa manera és aquest Llàtzer, "Déu és ajuda" o "L'ajuda de Déu", que mort pobre i nafrat a la Creu que després ressuscita i aquest fet i el missatge de salvació i vida eterna amb Déu omple de goig i alegria a tots el qui el reben, l'accepten i agraeixen, però molt especialment els pobres i els qui sofreixen i en aquest món són menyspreats. Perquè com han vingut a dir molts sants, el Purgatori s'ha de passar, en aquesta vida o en l'altre. I Jesucrist, que coneixia la seva missió, fa un anunci que Ell és aquest Llàtzer que ressuscita i es mostra als homes, per tal que així es converteixin i se salvin, com demana el ric afortunat en aquest món i patidor en l'altre, per una inversió escatològica, després de la mort, que Crist expressa també en altres ocasions, com quan diu que s'intercanviaran els papers dels qui ara riuen i els qui ara ploren. Tot i que Abraham també té en part raó perquè tot i que Jesucrist va ressuscitar d'entre els morts i uns quants van creure en Ell, es van convertir i van entrar en camí de salvació eterna per la fe en Ell i els fruits que això comporta al tenir-lo com a base, companyia i meta de la pròpia vida, "empeltats en Ell", molts d'altres ni així van voler creure i convertir-se com preveia Abraham, el pare en la fe, i aquests sí que van entrant en un perillós camí ample de perdició, buscant seguretats en altres coses i no en Jesucrist. I no serveix ja l'antiga Llei, perquè aquesta ha estat superada per la presència de Déu encarnat en ésser humà a la Terra i el seu nou manament de l'amor a Déu i al proïsme per amor a Déu tal com Ell ens ha ensenyat en paraules i obres, que la resumeix i perfecciona. 

Com a resum es podria dir que si tots som pecadors i el Fill de Déu ha vingut no a condemnar-nos sinó a salvar-nos, com ovelles perdudes, i hi ha molta alegria al Cel quan se'n salva un, també tots som en part rics per les nostres possessions i aferraments personals, de les que no sabem prescindir i ens fan insensibles i fins durs amb les necessitats alienes, però també tots som en part pobres perquè tots necessitem necessàriament de Déu i del perdó i la salvació que ens ha obtingut Jesucrist pagant pels nostres pecats a la Passió i la Creu, morint i ressuscitant i amb la donació de l'Esperit Sant per al perdó dels pecats pel baptisme que ens fa fills de Déu i el deslligar humà a la Terra que quan actua l'Esperit Sant es reflecteix en ser també deslligats al Cel. 

La Trinitat sempre actua conjuntament, però hi ha moments de la salvació més propis d'una Persona o una altre. I per voluntat del Pare, són Jesucrist i l'Esperit Sant els qui ens obtenen el perdó, la reconciliació, ens alliberen i ens retornen la gràcia divina i la pau. Vulgui Déu que aquesta acció divina sigui acceptada, agraïda i viscuda per tots els homes de bona voluntat i més encara per tants com sigui possible ja que si no tots l'acullen si que Déu l'ofereix a tots!