Sants molt familiars a la memòria

Sants que tinc molt presents, per ordre d'entrada al Cel: 

Sant Domenico Savio, molt probablement el sant no màrtir ni vident més jove de tots. En l'altre
extrem hi ha sants centenaris, com St. Pau l'Ermità, del que no recordava les dates i St. Antoni Abat.  

Antoni (250 - 356)

Gregori de Nissa (c. 335 - c. 395)

Agustí (354 - 430)

Simeó Estilita (c. 390 - 459)

Lleó Magne (c. 400 - 461)

Benet (c. 477 - 547)

Gregori Magne (c. 540 - 604)

Bru (c. 1030 - 1101) 

Bernat de Claravall (c. 1090 - 1153)

Domènec (1170 - 1221)

Francesc d'Assís (c. 1181 - 1226)

Bonaventura (1221 - 1274)

Tomàs d'Aquino (1224/25 - 1274)

Albert Magne (c. 1200 - 1280)

Brígida de Suècia (1303 - 1373)

Caterina de Siena (1347 - 1380)

Bernardí de Siena (1380 - 1444)

Joan de Capistrano (1386 - 1456)

Joan Fisher (1469 - 1535)

Tomàs More (1478 - 1535)

Francesc Xavier (1506 - 1552)

Ignasi de Loyola (1491 - 1556)

Teresa de Jesús (1515 - 1582)

Felip Neri (1515  1595)

Joan de la Creu (1542 - 1591) 

Francesc de Sales (1567 - 1622)

Josep de Cupertino (1603 - 1663)

Joan Eudes (1601 - 1680)

Margarida Maria d'Alacoque (1647 - 1690)

Joan Baptista de La Salle (1651 - 1719)

Benet Josep Labre (1748 - 1783) 

Alfons Maria de Liguori (1696 - 1787)

Domenico Savio (1842 - 1855)

Joan Baptista Maria Vianney (1786 - 1859)

Antoni Maria Claret (1807 - 1870)

Caterina Labouré (1806 - 1876)

Bernadeta Soubirous (1844 - 1879)

Joana Jugan (1792 - 1879) 

Joan Bosco (1815 - 1888) 

Teresa de Lisieux (1873 - 1897)

Maria Goretti (1890 - 1902)

Gemma Galgani (1878 - 1903)

Àngela de la Creu (1846 - 1932)

Faustina Kowalska (1905 - 1938)

Maximilià Maria Kolbe (1894 - 1941)

Edith Stein (1891 - 1942)

Gianna Beretta Molla (1922 - 1962)

Pius de Pietrelcina (1887 - 1968)

Josepmaria Escrivá (1902 - 1975)

Óscar Romero (1917 - 1980)

Teresa de Calcuta (1910 - 1997)

En la llista no he posat els sants inicials, l'entorn familiar de Jesús i apòstols, evangelistes, deixebles, màrtirs, pares apostòlics, apologistes i altres dels primers segles, per la seva importància especial com en el cas de Maria i també Josep i Joan Baptista, així com Pere, Pau, Joan i altres, per ser tots ells de coneixement essencial per a tots els cristians, i per tant la familiaritat amb la majoria d'ells és bàsica pel creient, i perquè les dades biogràfiques de naixement i mort no solen ser conegudes, i aquest ha estat un dels criteris en que m'he basat, que em vinguessin espontàniament a la memòria i que recordés les dues dates, que m'ha semblat un bon senyal d'un coneixement habitual i de familiaritat amb ells (1). Estic segur que hi ha sants que tinc molt presents, però no me'n he enrecordat en aquesta iniciativa, i també hi ha alguns casos en que me'n recordo del sant i em ve a la memòria, però he oblidat les seves referències biogràfiques exactes, tot i que les havia arribat a saber, i en aquesta situació n'hi ha uns quants (2). Però en algun cas no he inclós a alguns perquè les seves dates no són gaire segures, amb alguna excepció motivada en que sí ho he fet, o directament se'n desconeix alguna, i la idea era que tots tinguessin l'any d'arribada a aquest món i l'any en que van anar al Cel (3). 

(1) Pot estranyar que no hi surti St. Ricard, però és que n'hi ha diversos ja en l'epoca medieval i les dates a més no són gaire segures i tampoc sé molt bé per quin d'ells porto el nom, tot i que suposo que és pel més conegut, el sant bisbe del segle XIII. I naturalment que en sóc coneixedor i devot, i celebro el dia del sant.

(2) Per exemple Patrici, Joan Clímac, Bonifaci, Ciril i Metodi, Vladimir, Esteve d'Hongria, Anselm, Hildegard de Bingen, Ferran III, Lluís IX, Francesc de Paula, Pere Canisi, Rosa de Lima, Pere Claver, Vicenç de Paul, Josefina Bakhita... de sants molt famosos n'hi ha moltíssims, fins i tot si ens limitessim només a les terres catalanes o espanyoles. I ja dic que fins el segle IV no n'he posat cap, amb sols una excepció, tot i que els conec i els  acostumo a tenir presents si d'això es tracta. 

(3) Només en algun cas en que no n'estava del tot segur he tingut que consultar-ho i només en un parell de casos corregir una data.  

El sant bisbe teòleg i devot, fundador, prolífic escriptor, patró dels confessors i moralistes i doctor de l'Església

Sant Alfons Maria de Liguori (1696 - 1787), fundador dels Redemptoristes (1732), autor de Les glòries de Maria (1750) i de Teologia moral (1748) entre moltes altres obres, sobretot sermons, llibres i opuscles per fomentar la devoció al Santíssim Sacrament i a la Mare de Déu, i va ser bisbe de Sta. Agata de Goti (1762 - 1755). Canonitzat el 1839, el seu cos es conserva incorrupte i ha sigut declarat Doctor de l'Església (1871) i patró dels confessors i moralistes (1950), per l'encert i seguretat de les seves opinions en Teologia, Moral i Pastoral (1) i la seva claredat i eficàcia com a confessor i director espiritual (2). Molts dels seus llibres i fulletons encara es reediten i usen actualment per a fomentar l'amor a Déu, la pietat, la puresa i el fervor i la devoció a Nostre Senyor Jesucrist, a Verge Maria i als sants, i és encara un dels autors religiosos més llegits. 

La seva vida està plena d'aspectes interessants. D'una família aristocràtica però sense una gran fortuna, era el primogènit de 8 germans i ja de nen tenia dots per dibuixar i pintar i molt dotat intel·lectualment (3) amb 12 anys va entrar a la Universitat de Nàpols i el 1713, quan encara era un laic, es va doctorar en Dret civil i canònic, essent el seu examinador Giambattista Vico (1668 - 1744) i tot i que només tenia 16 anys va poder exercir d'advocat gràcies a un permís especial, però abandonà la professió el 1723, ja que la seva experiència a l'Oratori fundat per St. Felip Neri (1515 - 1595) el va convèncer de que tenia vocació sacerdotal i aquell any va començar els estudis de Seminari, però amb permís per seguir vivint amb els pares. Ordenat sacerdot el desembre de 1726, es va dedicar a l'evangelització dels joves pobres i marginals de Nàpols, predicant en un estil planer i accessible i obtenint moltes conversions i canvis de vida, així com la col·laboració dels mateixos joves convertits en les anomenades capelles del vespre, centres d'oració, educació, acollida i activitats benèfiques portats pels mateixos joves. El 1729 va deixar la seva casa familiar i es va instal·lar al Col·legi Xinès de Nàpols, on es feien estudis orientals i s'enseyava xinès a futurs missioners, a partir de llavors va començar a evangelitzar en les regions més desfavorides de l'interior de la regió napolitana, moltes d'elles en autèntica misèria. El 1731 mentre atenia a les víctimes d'un terratrèmol, va tenir una visió de la Mare de Déu com una noia d'uns 13 o 14 anys, amb un vel blanc. De resultes de la confidència d'una revelació que li feu una monja, va fundar un any després la Congregació del Santíssim Redemptor per a sacerdots, per atendre als joves desfavorits i en perill de marginació i la gent de les zones més pobres, i per lluitar pels extrems rigoristes i permissivistes en la moral, adoptant una posició centrada. També el 1732 va escriure la nadala "Tu scendi dalle stelle", en una versió original en napolità "Quano nacette Ninno", coneguda i popular encara avui a Itàlia. 

Jesucrist crucificat i la Verge Maria pintats pel sant 

Tothom té els seus sants preferits, i St. Alfons Maria de Liguori és des de fa molts anys, quan era jove, un dels meus, igual que possiblement ho és de molts. Que des del Cel ell pregui i intercedeixi per tots nosaltres, continuant així la seva obra predicadora i missionera a tot el món! 

(1) En les discussions sobre temes morals difícils, complicats i discutits, normalment es necessita que concordin en una decisió dos o tres autors de prestigi per donar-la per vàlida, però quan es tracta d'una opinió de St. Alfons Maria de Liguori, ja no cal buscar més perquè amb la seva ja es considera prou, de tanta que és la precisió, exactitut i seguretat en tots els temes, un dels motius pels que ha sigut declarat Doctor de l'Església.

(2) "Els pecadors han de ser tractats com ànimes a salvar, no com a criminals a castigar" afirmava, i es diu que mai va negar l'absolució a un penitent.

(3) Amb el seu primer preceptor eclesiàstic  a partir dels 6 anys va aprendre idiomes (francès, l'italià normatiu, espanyol, i també llatí i grec), història, matemàtiques i física, i amb un segon també filosofia i arquitectura, i a més va aprendre música. També va tenir des de nen, amb 7 anys, un director espiritual de l'Oratori.     

Acompanyats per Déu al llarg de tota la vida

Tots som acompanyats per Déu al llarg de tota la nostra vida, i els que Ell escull com a sacerdots som a més instruments, com a portadors de la seva presència i acció, d'aquest acompanyament diví. 

En totes les fases importants de la vida tenim, si volem, la presència de la Santíssima Trinitat, amb el Pare que n'és la font, Crist que ens acompanya i l'Esperit Sant que actua. 

Déu actua sempre, tant si el coneixem i ho sabem com si no, però també respecta la llibertat humana i per a una relació més intensa, propera i eficaç amb Ell tenim els sacraments, que per disposició divina estan a tenim a la nostra disposició i ens alliberen, enforteixen, acompanyen i santifiquen al llarg de tota la nostra vida. 

I per a aquests casos, deixats a la nostra llibertat i voluntat per voler diví, els sacerdots són els instruments d'aquest do de Déu envers els homes. El Baptisme n'és la porta a aquesta actuació especial de Déu en nosaltres. Però és en tots els moments decisius o importants que ho podem tenir. 

La primera comunió i la confirmació són la culminació dels sacraments de l'iniciació cristiana, iniciats amb el baptisme. Amb ells s'arriba a la majoria d'edat espiritual i a la màxima intimitat personal amb Déu.

A partir de llavors ja podem participar de la trobada comunitària i personal amb Nostre Senyor Jesucrist, escoltant la seva Paraula, i rebent l'Eucaristia si considerem que estem en gràcia de Déu i podem fer-ho en les necessàries, adequades i si pot ser les millors condicions, amb fervor i devoció, sempre que ho volguem en les Misses dominicals i festives, i encara millor en la Missa diària, o si participem en una Missa  en circumstàncies de celebració o importants de la vida. 

I en les decisions més importants de la vida, quan ens sentim cridats per Déu a una determinada vocació, com l'Orde sacerdotal, per ser portadors d'Ell i instruments seus, al seu servei i al de tota la gent, segons la seva voluntat. O en la consagració a la vida religiosa, pels qui tenen el do d'aquesta crida. 

I el del matrimoni d'un home i una dona que volen formar una família d'amor i oberta a la procreació i educació de noves vides humanes, els seus fills, segons la voluntat de Déu. El matrimoni cristià, per voluntat divina, és indissoluble, ja que és una vocació molt seriosa, divinament acompanyada, pel que es reben les gràcies necessàries. És una opció vital que, com la recepció de l'Orde, ens transforma i en aquest cas fa de dos persones una sola unitat de parella per estimar-se, ajudar-se i tenir i criar els fills que Déu ens vulgui concedir. Però a diferència de l'Orde sacerdotal, que és inesborrable en aquesta vida i en l'altre, el matrimoni cessa quan mor un dels components, ja que és una vocació per a aquest món. 

Al sacerdot també el podem necessitar en diverses altres circumstàncies, per tal de rebre'n instrucció, acompanyament en l'oració i quan volem confessar o tenir una direcció espiritual. I això en totes les circumstàncies de la vida, perquè la vida cristiana es viu tan individualment com en comunitat, i tant en les coses més altes com en les més senzilles i quotidianes. 

Però Déu també es pot fer especialment present, si ho volem, a la feina, tan propera com llunyana, i com més dura i difícil sigui la nostra situació, i com més dificultats i problemes hi hagin, més ens convé ser prou humils i confiats per recòrrer a Ell per tal que ens auxilii i ajudi. Necessitem a Jesucrist sempre i en tot lloc, ja que sense Ell no podem res, i amb Ell ho podem tot. 

En els moments importants de la vida, de tipus personal, familiar o d'alguna altra mena, en totes les nostres celebracions i aniversaris i en tots els moments destacats per alguna raó, ja que en tots podem demanar i accedir a aquesta presència actuant de Crist que porta amb ell el sacerdot, i que és un gran plus, no sols espiritualment sinó també humanament parlant. 

En les vacances, el lleure i el temps lliure, on tenim una major obligació de santificar la festa i l'oci, segons el mandat diví, perquè això ens protegeix, ens enlaira i és molt bo per nosaltres, i per això Déu ho vol i ens ho mana, i en determinades situacions senzillament ens ho recomana, per al nostre be. 

I fins la malaltia i també a l'hora de la mort, amb la unció dels malalts per al perdó dels pecats, i la celebració de les exèquies amb Missa o sense, per recomanar a Déu l'ànima del difunt per tal que tingui misericòrdia d'ell, l'aculli i havent superat favorablement el Judici diví sobre la seva vida, sigui dels escollits per a ressuscitar a la vida eterna de la Glòria amb Déu, a la fi dels temps. 

I els sacerdots som els instruments escollits per Jesucrist per ser la seva presència, la seva paraula i les seves mans. Ell escull qui vol i quan vol i no necessàriament els millors, per tal que es vegi que no és obra de la persona sinó de Déu que actua a través d'ell, com la ploma o el llàpis que serveix per escriure, però que el que escriu és tot mèrit de qui la usa i no de l'eina, que només hi col·labora fent-ho possible, però el resultat no ve d'ella ni depèn d'ella. Per això portem aquest màxim tresor per a la Humanitat en recipients de terrissa, amb els nostres pecats, faltes i debilitats. Així no es confon com si fos obre del ministre, sinó que tots, uns i altres, ens adonem que es obra de l'Esperit diví, que s'expressa a través de les persones a Ell consagrades. 

Qui això escriu, que ho ha viscut, tot i que tardanament, i ho segueix vivint segons el designi de Déu, havent-ne fet l'experiència i comprovat que és el millor que m'ha passat a la vida, ho recomano molt a tots els qui se'n sentin cridats, que no tinguin por, que siguin valents i facin aquesta opció radical de consagració al Pare, al servei de Crist i com a ministres de l'Esperit Sant, perquè realment és un gran tresor, un do únic i excepcional de Déu, que val molt la pena de viure. 

Demanem doncs a Déu que ens doni molts, bons i sants sacerdots i religiosos, que tan individualment com en el conjunt de la societat ens fan molta falta! 

La llum divina en un món molt necessitat d'ella

Deixem-nos il·luminar i guiar per la llum de Nostre Senyor Jesucrist i de l'Esperit Sant, en el camí de la meta cap al Pare, mentre compartim amb els altres en aquest món l'avantsala de l'eternitat!

La família dels amics de Déu

Els germans Santa Marta, Santa Maria i Sant Llàtzer, hostes i amics del Senyor. 

Tot el que sabem de cert d'ells és pels Evangelis. Vivien a la primera meitat del segle I de l'Era Cristiana, en el temps de la vida pública de Nostre Senyor. Van tenir molta relació amb Ell, essent no sols deixebles seus sinó també amics, hi havia una especial simpatia i confiança mútua. 

Se'ns narren diversos episodis, pel que sembla Jesús els anava a veure i s'allotjava a casa seva sempre que amb els apòstols passaven per Betània, una població propera a Jerusalem. I amb la seva presència va potenciar allò més bo i millor de cadascú d'aquests amics seus, mostrant molt clarament els efectes de la trobada amb Crist: Marta la servidora decidida, Maria l'oient contemplativa i Llàtzer el ressuscitat per Jesucrist. En aquesta dimensió seva real i històrica tots tres encarnen facetes importants de la trobada i relació amb el Fill de Déu i els seus efectes en nosaltres. 

Felicitats a les Marta, els Llàtzer i les Maria que porten aquest nom per aquesta santa, que no deuen ser moltes degut a que en general es porta per la Verge i Mare de Déu, però que alguna n'hi haurà. I també moltes felicitats als membres d'Ordes religioses del seu nom (1) i als qui són devots d'algun d'aquest tres sants, o de tots ells!

(1) L'any 2005 a Segòvia vaig conèixer les Germanes de Marta i Maria, una Orde de fundació no molt antiga i originària d'Amèrica, la branca masculina de la qual eren els Germans de Llàtzer. 

El misteri de Déu

Déu, omniscient i omnipotent, està a favor nostre i té cura de nosaltres i de la nostra salvació

De Déu venim i a Déu tornem i al llarg de la nostra existència Déu ens acompanya sempre, vetllant per nosaltres amb amor i bondat, sempre providencial des de l'inici fins al final. Si no ho fes, no existiriem ni viuriem, perquè Déu és el Creador i és Amor. 

 

I la resposta de l'ésser humà davant d'aquest misteri sagrat té que ser la necessària i adequada: la fe, l'esperança i la caritat. Que es manifesten en adoració, obediència, humilitat, oració i mirar de conèixer i de fer la seva voluntat, acceptant, agraïnt, confiant i volent tot el que ve d'Ell. 

És el més important de l'existència humana i de tota la vida terrenal, estimar Déu sobre totes les coses, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces, i estimar al proïsme com a un mateix per amor a Déu, que vol que ho fem així, perquè així participem ja en aquest món d'Ell, que és Amor, i en l'altre i definitiu serem convidats a veure'l, saber-ne sempre més i més del seu infinit i la seva eternitat inesgotables i a participar del seu dinamisme trinitari infinit d'existència, vida, amor, bondat, felicitat i santedat. Val la pena esforçar-nos en aquest món i deixar-nos conduir, alliberar, transformar, salvar i santificar per Ell, és a dir deixar que Déu ens faci sants! 

La santa generació

Sant Joaquim i Santa Anna (segle I aC), pares de la Verge Maria.

Els seus noms es coneixen per la tradició, ja que no surten als Evangelis. Com a pares de la Mare de Déu, són els avis biològics i familiars de Jesús. És possible que Sant Joaquim morís alguns anys abans del naixement de Jesús, però no se sap del cert, també el podia haver arribat a conèixer ja que les dates de la seva vida són desconegudes. En canvi és més probable que Santa Anna, que devia ser més jove, sí que arribés a conèixer a Jesús, quan aquest era petit. En tot cas la seva connexió amb Ell ve de ser pares de Maria, per tant parents seus propers, i la tradició els ha reconegut com a cristians i sants, igual que Sant Josep o Sant Joan Baptista.

Per la seva condició de pares de la Santíssima Verge Maria i per tant d'avis del seu fill Jesús, recentment s'ha establert que el dia 26 de juliol, el de la celebració de la seva festa, sigui també la festa dels avis i de la gent gran, celebrada litúrgicament el 4t diumenge de juliol, que sempre cau a prop d'aquesta data, uns dies abans o uns dies després, quan no coincideix exactament.

Felicitats als Joaquím i a les Anna, que tinguin una molt bona celebració de la festa dels sants el nom dels quals porten. I felicitats també pels avis i per la gent gran en el seu dia. Que els qui Déu escollí com a pares de l'elegida per ser Mare de Déu preguin i intercedeixin per nosaltres davant la seva filla immaculada i santíssima i davant del seu nét diví!