Els sants màrtirs innocents

Els Sants Innocents, màrtirs, es celebren litúrgicament el 28 de desembre. Els seu martiri va tenir lloc cap a l'any 4 aC, poc abans de la mort d'Herodes el Gran.

Quan Herodes va sentir la notícia del naixement del Messies i Rei dels jueus, títol aquest últim que rebrà de nou Jesucrist al temps de la seva mort a la Creu, i els experts de la seva Cort li van dir que havia de néixer a Betlem segons la profecia de Miquees, potser no s'ho va creure del tot i va tenir por de fer el ridícul si els hi feia cas, i als mags de l'Orient els va enviar a ells tots sols a buscar-los amb l'advertiment de que si el trobaven li ho diguéssin, per tal que ell també anés a presentar-li el seu homenatge (!). 

Però quan els mags després de trobar i adorar el Nen Jesús no tornen a passar per Jerusalem, avisats en un somni per un àngel, i se'n van cap a les seves terres per un altre camí, Herodes no pensa que potser no l'han trobat, com suposava, sinó que se sent burlat pels mags, que considera que han descobert les seves veritables intencions i no han volgut tenir-hi part, com així va ser realment. 

Aquí es pot fer un incís extra-bíblic. Va enviar algun espia Herodes a observar que feien els mags? Es va assabentar per ell que havien portat regals i ofrenes a un nen? Esperava potser que retornessin a dir-li, per anar amb ells i la seva soldadesca i fer una inesperada execució pública i solemne de l'infant?  O senzillament es va quedar esperant tant tranquil, burleta i escéptic? Això últim és el que sembla deduïr-se de la narració neotestamentària, ja que si el trobaven, com que havia dissimulat tant bé, ells mateixos li vindrien a dir confiadament. No esperava que descobrissin el seu joc, i potser per això mateix no va enviar una guàrdia amb ells, ja que amb ell podien sospitar i potser no trobarien l'infant per si de cas, sinó que els va deixar anar ben lliures i confiats, pensant haver-los ben enganyat, i per això en definitiva es va sentir doblement burlat, en el seu objectiu i en la seva astúcia. 

En tot cas els mags no van retornar a Jerusalem, i en la seva fúria Herodes va ordenar matar tots els nadons de Betlem i rodalies de menys de dos anys, segons la data de la primera aparició de l'estrella que li van dir els mags. Si havia enviat algun espia o si tenia confidents a Betlem, potser li van dir que faltava un dels nens i que una família havia marxat del poblet, amb rumb desconegut i potser fins i tot de nit, ja que després es van trobar en que faltava una família i un nen. Però potser d'entrada tampoc sabien quina era, i no ho esbrinarien fins a fer indagacions, si és que les feien. A més que potser els qui havien marxat no eren la família que ell buscava. 

La supèrbia i la rebel·lia d'Herodes són inaudites. Li diuen que s'ha anunciat el naixement del futur rei d'Israel, un esdeveniment diví profetitzat com li corroboren els membres de la seva Cort, i amb un atreviment demoniac, realment diabòlic, pensa en matar-lo per impedir-ho (!). És inexplicable si es considera el que implica. I fins quan no l'identifica, la seva violència satànica decideix matar-los a tots, per veure si entre ells  hi ha el que ha de ser el futur Messies (!). I si sospita que se li ha escapat de les mans, ho fa per ràbia i venjança, per odi mortal a aquest Crist. Que es repetirà i aparentment triomfarà en la condemna a mort crucifixió més de tres dècades més tard, però llavors també el diable instigador serà burlat, perquè en allò que pensava anorrear l'obra de Déu, resultaria haver-hi la Salvació i Redempció de la Humanitat, i per tant la seva derrota total i definitiva. 

Massacre dels Innocents (1824) de Léon Cogniet (1794 - 1880)

Per això els nens assassinats per l'odi a Déu i al seu Fill enviat al món són màrtirs i sants. Ells són testimonis vius d'aquesta oposició sagnant i cruel al pla de Déu, i nascuts junt a Jesús i matats pels poders del món per la seva proximitat a Ell, són testimonis innocents i purs del mateix Crist, que donen la seva vida de forma inconscient, però no menys valuosa: reben el baptisme de sang. Són assassinats perquè entre ells pot estar Crist, perquè a ulls dels seus botxins poden ser Crist. I amb això en tenen prou per eliminar-los brutalment i així, sense saber-ho ni voler-ho, els configuren a Crist, perquè moren per Ell. I això, contrariament al voler i la consideració del seu assassí, els salva i els santifica. 

Amb dos anys o menys, algun potser recent nascut i tot, no es devien gairebé ni assabentar d'aquest món. Però ja sofreixen una immerescuda i injusta pena de mort, totalment arbitrària i maligne. Els seus pares els ploren, no entenent res d'aquella tragèdia, es pot imaginar la seva consternació i desesperació per un tal fet. I això, "el plor de Raquel pels seus fills", ja havia estat profetitzat, però ningú savia quan, on ni com, y menys amb aquesta violència absurda, gairebé demencial, pròpia d'un embogiment pel propi poder per part d'aquell tirà. I en canvi aquells sants innocents màrtirs es troben ja a la Glòria del Cel, coneixen Déu i entren a la vida eterna, gaudeixen ja de la felicitat màxima i inacabable. La seva proximitat al naixement de Jesús els ha salvat i els ha fet sants! 

És cert que aquest fet només es troba al Nou Testament, i no és citat en cap lloc més. Però Herodes era capaç d'això i molt més. Va fer matar a familiars seus, entre ells esposes i fills, fins i tot el fill que destinava a ser hereu seu. També va ordenar diverses matances sense motiu entre la seva pròpia gent, així l'historiador jueu contemporani Flavi Josep diu que veient-se morir i tement que el poble s'alegrés de la seva mort i ho celebrés, va ordenar que soldats seus sortissin i matessin molta gent a l'atzar, per tant que al morir ell la gent plorés i no estigués contenta (!). 

Potser va ser en aquesta ocasió que va ocórrer la matança dels Sants Innocents, que passaria desapercebuda entre altres matances immotivades per l'estil. A més que potser van ser pocs, una dotzena o unes decenes, els nens morts a Betlem i comarca. I algunes matances d'Herodes van tenir molts centenars o alguns milers de víctimes i tot. Si fos així, si el martiri dels Sants Innocents es va tapar en un assassinat de majors proporcions, l'estança de la Sagrada Família a Egipte hauria estat força breu, d'uns mesos potser. I s'entendria millor allò de que Sant Josep al assabentar-se que el successor d'Herodes regnava a Judea, va decidir per prudència tornar a viure a Natzaret, a Galilea, no fos cas que els reconeguessin i s'assabentessin que el Nen va nèixer a Betlem en l'època d'aquell sacrifici humà d'infants i nadons en ares dels ídols del poder, la raó d'Estat i les consideracions polítiques. 

I això ens porta al segon punt fonamental. Si aquesta matança de fa més de 2 000 anys ens horroritza i ens sembla inverosímil, ens hem de preguntar si no passa avui dia i a una escala molt més immensa i general, i aparentment legal segons les lleis locals i temporals humanes que no pas per les lleis divines universals i eternes per la que segueix essent un dels pitjors crims, de desenes de milions de fills a tot el món. Amb l'agreujant que aquests moren no recent nascuts o al poc sinó sense haver-ho fet, sense haver-los deixat ser ni existir, com a éssers individuals, cosa encara molt més forta i greu. I que aquests moren no amb les seves mares defensant-los i tractant d'impedir-ho, fins a risc de la pròpia vida, com en aquell cas, sinó fets morir per les seves pròpies mares amb l'ajut dels qui s'haurien de dedicar almenys en principi a salvar vides i no a interrompre-les i extingir-les. I que si en aquell cas la gent es va horroritzar i protestar per aquella inhumanitat, aquí hi ha un conformisme i un silenci còmplices, quan no una aquiescència molt còmplice, i pitjor si és en forma de lleis, o una instigació pels motius que es vulguin, tots espuris i falsos, que és encara més culpable que la de les que ho ordenen i dels qui ho realitzen, sense que hi hagi cap excusa de cap mena en pretesos objectius humanitaris o de llibertat personal (!), d'ideologies, de càlculs econòmics o de qualsevol altre mena. Aquella massacre va ser local, molt limitada en l'espai i el temps i en el nombre de víctimes, aquesta d'ara és gairebé mundial - només uns pocs afortunats països no ho permeten - general i continuada al llarg dels anys, amb un nombre de víctimes anuals sense cap comparació, si allà i llavors va ser una sola vegada i van ser amb  tota seguretat menys de 100, i potser molt menys i tot, ara són aquesta xifra multiplicada per mil només al nostre país, cada any, i al món la mateixa multiplicada per cent mil o per un milió. En comparació el que va fer Herodes empal·lideix com un simple crim de delinqüent, com el líder d'una banda que pren venjança dels qui creu els seus enemics o rivals, tot i que tothom veu el disbarat. 

I és que en aquestes coses en lloc d'haver avançat hem retrocedit i la maquinària s'ha tornat molt més eficaç amb l'ajuda dels avenços tecnològics, dels diners i dels coneixements adquirits, que en lloc d'anar a favor s'usen contra el propi ésser humà. Es podria dir que en lloc de l'any 2021 estem al 421, en plena decadència de l'Imperi Romà, amb tots els seus remanents encara de paganisme i idolatria, amb la diferència que ells llavors no estaven tan avançats com nosaltres ara i no disposaven de tants mitjans tècnics ni recursos, ni de la internacionalitzció, per fer-ho a l'escala que es fa ara, ni de la propaganda per fer-ho semblar normal i corrent, és a dir per fer intentar fer veure el blanc negre i el negre blanc. És trist i molt tràgic, però és així. 

Preguem doncs per la intercessió dels Sants Innocents que Déu ens ajudi en aquest món nostre que vivim, que doni enteniment als governants i polítics i prou coneixement a la nostra societat per saber i poder evitar i detestar el mal, ara tan estés, i poder viure en el bé!

La virginitat del deixeble més estimat

Sant Joan (c. 6 - c. 100), apòstol i evangelista, germà menor de St. Jaume el Major, tots dos fills de Zebedeu (1), que eren deixebles de St. Joan Baptista i van seguir Jesús quan el seu mestre el va veure passar i els va dir "Mireu l'Anyell de Déu!", fent-se a partir d'aquell moment els seus deixebles, van ser dels primers cridats per Jesús amb St. Andreu i St. Pere, els dos germans foren escollits per a ser apòstols,  i St. Joan va ser el deixeble estimat de Jesús, aquell qui al Sant Sopar va recolzar el seu cap en el pit de Jesucrist, i el que en el Calvari va ser fet fill de Maria pel Senyor.  El seu nom, Yohannan, significa "el Senyor és misericordiós". 

Monument sobre el lloc on es diu que va ser enterrat St. Joan, a Efes

Nostre Senyor Jesucrist, que va ser verge tota la seva vida, va voler néixer de la Verge Maria, ser anunciat per St. Joan Baptista, que també era verge, i entre els seus deixebles el més estimat era el jove Sant Joan, també verge. La virginitat és el senyal d'un món nou, deslligat del tot de l'antic món del pecat i del mal, i amb ella és possible dedicar-se només a estimar Déu i fer-ho plenament. 

Així St. Joan va formar part del cercle més íntim de Jesús, essent amb St. Pere i St. Jaume els qui acompanyaren a Jesús a l'habitació on Ell ressuscità a la filla de Jaire, i els tres que van pujar amb Crist a la muntanya del Tabor i van ser testimonis de la Transfiguració del Senyor, com també ells tres eren els qui estaven més a prop de Jesús en la seva agonia a l'hort de Getsemaní. 

Només St. Pere i St. Joan van ser enviats per Jesús a preparar el Sant Sopar, en el que St. Joan es va asseure al costat de Jesús, i també ells dos van ser els que van seguir a Jesús pres fins al palau del summe sacerdot, i ells dos van ser els que van córrer a comprovar-ho quan Sta. Maria Magdalena va informar al grup d'apòstols de la tomba buida de Jesús el matí de Pasqua, i aquesta estreta relació amb St. Pere es va perllongar després de la Pentecosta, quan anaven junts quan va tindre lloc el miracle de la curació de l'invàlid al Temple, i també van ser empresonats junts. 

Però al Calvari, en el moment decisiu de la Redempció, ell, St. Joan, era l'únic apòstol present. I St. Pau afirma que St. Pere, St. Joan i St. Jaume el Just (2), eren els caps de la comunitat de seguidors de Jesús a Jerusalem i els "tres pilars de l'Església". 

A part de la seva llarga vida, doncs la tradició l'ha identificat també amb Joan l'ancià i el cap de la comunitat de Joan, i del fet que va ser l'únic dels apòstols fidels que no va morir màrtir, tot i que va ser confessor, és a dir que va ser torturat i el van voler matar les autoritats romanes però no se'n van sortir i van decidir exiliar-lo en una illa, Patmos, fins a la seva mort natural, essent el darrer apòstol en deixar aquest món (3), el més gran regal diví que va rebre va ser quan Jesucrist a la creu, en el seu testament, li va donar a la seva pròpia mare Maria,  com a mare, i a aquesta li va donar a St. Joan, el deixeble predilecte i l'únic apòstol al peu de la creu amb les dones, com a fill.  En aquells terribles moments, els protagonistes són tots verges, d'un candor i una puresa virginal. És el món nou dels qui consagren tot el seu cos i la seva vida a Déu, per estimar-lo millor i únicament a Ell. 

Casa de la Verge Maria, prop d'Efes. L'autor del Blog va tenir la sort de poder-la visitar l'any 2013.

Sant Joan va ser un dels quatre evangelistes del Nou Testament, i el seu Evangeli, el quart i darrer, és el més teològic i més espiritual (4). També se li atribueixen les 3 Cartes de St. Joan, que expliquen algunes qüestions delicades, i l'Apocalipsi. L'alçada incomparable del Pròleg del seu Evangeli, i en realitat de tot ell, i la seva penetració en el misteri de la Trinitat i del pla de salvació diví, li han valgut el títol de L'àguila de Patmos i el símbol de l'àguila entre els 4 vivents. La teologia del Nou Testament es troba sobretot en l'Evangeli segons St. Joan i en les seves Cartes, les Cartes de St. Pau i la Carta als Hebreus, i en l'Apocalipsi, la revelació del sentit de la història dels últims temps i dels fets dels temps finals (5). Per això a l'Església grega també se'l coneix com St. Joan el teòleg (6). 

Es diu que, seguint la seva afirmació aparentment senzilla, però divinament inspirada i realment altíssima, de que Déu és Amor, als seus darrers anys solia repetir als seus deixebles, entre els quals alguns dels escriptors després coneguts com a Pares apostòlics, "fillets, estimeu-vos els uns als altres, que això és el que cal per salvar-se" (7). 

(1) Pel caràcter enèrgic i fogós de tots dos, Jesús els va anomenar en una ocasió "Boanerges" és a dir "fills del tro". 

(2) Jaume "el germà - parent, en realitat - del Senyor", un altre Jaume que havia sigut deixeble però que no formà part del grup dels apòstols, si bé el seu parentesc amb Jesús i la seva manera de ser, que li va proporcionar l'altre sobrenom de "el Just", li van donar un gran ascendent sobre la primera comunitat cristiana. 

(3) Debia morir als inicis del segle II, a Efes, més de mig segle després de la mort del seu germà gran St. Jaume el Major, que va ser el primer apòstol en deixar el món. I tot i que St. Joan tenia una tomba a Efes, amb una església dedicada a ell, quan aquesta es va obrir en temps de Constantí es va trobar buida, un fet misteriós que concorda amb el fet que mai i enlloc s'ha reinvindicat tenir el seu cos ni relíquies seves, un cas realment únic i enigmàtic.

(4) Quan jo era jove i vaig tenir una forta conversió a finals de l'any 1972, amb 18 anys, va ser durant molt temps l'Evangeli que més llegia i m'agradava més.

(5) Léon Bloy (1846 - 1917) deia "quan vull saber les últimes notícies llegeixo el llibre de l'Apocalipsi". 

(6) És a dir "el qui parla de Déu". Després de St. Joan i ja extra-bíblics, els primers dels qui es va dir que feien teologia van ser Tertul·lià (c. 155 - 220) en llatí i Orígenes (c. 184 - 254) en grec. D'altre banda la Teologia com a "ciència que tracta de Déu" és una saviesa molt pròpiament cristiana.

(7) Pel estil de l'afirmació de St. Joan de la Creu (1542 - 1591), "se'ns examinarà de l'amor".  

La Sagrada Família

La Sagrada Família, la de Jesús, Maria i Josep, és el model i exemple de totes les famílies. És la família ideal, tal com Déu la vol, presidida per l'Amor diví. Com a volgudes per Déu, totes les famílies són santes en major o menor grau, però la més santa de totes és la formada per Maria, Jesús i Josep, és a dir la Sagrada Família, en la que Déu mateix hi és present, com a manera que va elegir per entrar en la condició humana i assumir-la plenament. I la Paraula de Déu ens parla molt de la importància de la família per a la Humanitat.

La Sagrada Família, en una tradicional capelleta.

En el llibre de la Saviesa llegim que Déu valora tant honorar els pares que és l'únic dels seus manaments que porta una promesa ja per aquesta vida: qui honora el pare tindrà llarga vida sobre la Terra i qui honora la mare tindrà ja aquí un tresor. 

És Déu qui ens escull els pares, els germans i els fills, junt amb l'època i la zona del món en la que naixerem, i amb aquests ens escull tots els altres parents, avis, tiets, cosins, nebots... I aquests són el nostre proïsme més proper, aquell amb el qui vivim en una mateixa casa, amb el que interactuem més i compartim més coses. I si Déu, que és Amor, ens els ha escollit, és segurament perquè ha considerat que serem els millors fills pels nostres pares i ells son els millors pares per a nosaltres i igualment amb totes les relacions de parentesc. A vegades podem tardar dècades en adonar-nos-en, però al final ens n'adonem: "Quanta raó tenia el meu pare, tant de bo l'hagués obeït en tot allò que en deia" i el mateix val per la mare. Fins i tot en casos complicats i difícils, que n'hi ha perquè la convivència humana és motiu de frecs, Déu igualment ha escollit aquells pares per a aquells fills i viceversa, primer per considerar que són capaços de suportar-ho i superar-ho, i segon perquè igualment es vagin polint mútuament. 

També ens diu la Paraula de Déu, sigues comprensiu si veus que amb els anys la raó del teu pare s'afebleix, no el menyspreis ni l'abandonis mai, i Déu no oblidarà aquesta pietat cap al teu pare i te la tindrà en compte per compensar i perdonar els teus pecats. 

Aquest manament diví amb promesa ja en aquest món ve també de que la mateixa Santíssima Trinitat, que és en si mateixa com una família d'Amor, és Déu Pare, Déu Fill´, que és la imatge i la saviesa del Pare i la seva Paraula,  i Déu Esperit Sant, que és l'Amor que el Pare té el Fill i el Fill té al Pare i el que totes 3 Persones tenen a la seva Creació. Les famílies humanes porten en la seva estructura aquesta empremta trinitaria, essent formades per pare, mare i els fills de l'amor dels dos. I en el món són els pares el més semblant a una presència de Déu en les seves vides per als nadons, els infants i nens, que tot el que necessiten en els tres àmbits, físic, mental i espiritual, ho reben amorosament dels seus pare i mare, que per un do de la Providència divina tenen una particular intuïció per saber que els hi passa, si tenen gana o set, si tenen son, si els hi fa mal alguna cosa o estan malalts, si estan espantats o allò que sigui, i poder atendre'ls. 

Una família nombrosa és una gran benedicció de Déu i això és particularment visible en dates com aquestes de Nadal o les de Pasqua, o bé en festivitats familiars, quan es reuneixen els familiars propers i llunyans i és un goig poder veure reunit un gran nombre d'ells al voltant de les taules, ja sigui a casa o en algun restaurant, celebrant-ho conjuntament. 

Sant Pau a la Carta als Colossencs ens diu que la família ha de viure en l'Amor del Senyor, perquè la família és una petita església i l'església és una gran família. Hi ha unes obligacions mútues que St. Pau ennumera, "dones, sigueu submisses al marit en el Senyor; marits, estimeu l'esposa i no us malhumoreu amb ella; fills, obeïu en tot als pares que això agrada al Senyor; pares, no importuneu als vostres fills, que no es desanimin", totes unes indicacions sorprenentment pràctiques, fent uns petits sacrificis cadascun dels membres per tal que els jo individuals es converteixin en un nosaltres i amb unes obligacions mútues  per una bona convivència amorosa i per una llar on hi regni el caliu de l'amor i, més encara, de l'Amor diví. Perquè quan hi ha Jesucrist present igual que a les noces de Canà, el vi bó ve al final, superant així la tendència humana de que el vi bó sigui al principi, amb la lluna de mel i els primers anys de casats i l'alegria dels primers fills, fruit de l'amor, i que després amb el temps es vagi aigualint amb la costum i la rutina. 

Perquè la família, sobretot la més propera, de pares i fills, germans i nets, però en cert grau també l'extensa de tiets i nebots i fins cosins, és el refugi que tenim davant de les dificultats de la vida. I això es nota molt en els fracassos i en les èpoques més problemàtiques, com en les guerres o en els desastres naturals, especialment quan tots els altres recursos fallen. Com a exemple, durant la crisi econòmica mundial o ara mateix amb l'epidèmia i les condicions sanitàries, sort n'han tingut molts dels seus parents, especialment els més propers però en ocasions també altres que no ho són tant o fins i tot amb llunyans però amb els que sempre hi ha hagut una relació, per poder resistir i en alguns casos literalment per sobreviure. Quants casos hi ha en que joves i adults que han perdut la feina i els ingressos han pogut aguantar gràcies a l'ajuda de les pensions dels seus pares o avis jubilats, tot i no ser aquestes gaire grans, ja que eren els únics ingressos als que podien recórrer. Com també els estalvis familiars, tot i anar fonent-se i no ser ni de lluny inesgotables, han permès superar moltes situacions apurades durant el temps que ha calgut. Això és així perquè els llaços de parentesc formen la relació humana més incondicional, gratuïta i desinteresada. I per això també el Cristianisme ens proposa l'ideal de formar tots una gran família, essent tots germans amb el nostre proïsme, és a dir les persones més properes com veïns, amics, companys de treball, i en general la gent amb qui ens trobem, la que ens ho sol·licita i fins aquella de la que sentim a parlar i la seva situació ens interpel·la i commou, induint-nos a ajudar-los si podem i tenim manera, que això és la caritat. 

I a l'Evangeli segons sant Lluc, evangelista que sembla que havia parlat amb la Verge Maria sobre molts punts, el retrobament del nen Jesús al Temple, després de tres dies d'un incident en que l'havien perdut a Jerusalem i el buscaven entre parents i coneguts. Jesús tenia en aquesta ocasió 12 anys, l'edat entre els jueus de la majoria d'edat espiritual com a membre del Poble de Déu. En tornant els seus pares Josep i Maria van fer una jornada de camí, pensant que anava amb altres de la caravana i després al no trobar-lo enlloc allà feren una altra jornada de retorn a Jerusalem, i al tercer dia buscant-lo per Jerusalem el trobaren al Temple entre els sacerdots i doctors de la Llei, oïnt-los i preguntant-los, mentre aquests estaven sorpresos per la seva saviesa i les seves respostes. Quan es queixaren i li digueren que estaven preocupats, Jesús els digué: "Perquè em buscàveu? No sabíeu que jo només podia estar a la Casa del meu Pare?", perquè ja tenia l'edat de la plena participació espiritual i potser per pròpia iniciativa, humanament parlant, podria haver començat ja la seva vida pública. Però davant dels precs dels seus pares que anés amb ells, Jesús, si és que ho va arribar a considerar, ho va descartar i  va anar amb ells i els hi estava sotmès, i amb ells encara creixia en saviesa i apreci per part dels qui el coneixien durant els molts anys de la seva vida oculta, amagada a Natzaret, fins que ja cap a la trentena i davant de l'inici de la predicació del seu cosí St. Joan Baptista, el Precursor, va iniciar ja la seva vida pública, fet en que també hi va tenir un paper la seva mare, quan a les noces de Canà amb la seva intervenció, intercedint pels nuvis i convidats, va avançar l'hora del seu primer miracle. Així Jesús, el Creador, obedient i dòcil als seus pares terrenals, les seves creatures, ens va donar un exemple de l'important que és la vida familiar i el respecte i obediència als pares, perquè en realitat la major part de la seva vida va ser fent vida de família: Ell, Déu Fill en l'eternitat i el Fill de Déu en aquest món, també va ser principalment fill de la seva família, la Sagrada Família.

El retrobament de Jesús al Temple és l'exemple de com retrobar a Jesucrist, quan l'hem perdut, que en el cas dels seus pares Maria i Josep va ser de forma innocent i purament humana, una pèrdua física, però en el cas nostre és una pèrdua culpable i deguda al pecat, i molt més greu, ja que és una pèrdua espiritual, de la seva gràcia. I en aquests casos, en lloc de buscar-lo per altres llocs, hem d'anar a l'església a retrobar-lo, amb el sagrament de la reconciliació, i viure amb Ell amb els altres sagraments, la Missa, l'oració i la comunitat cristiana, amb el fruit de les bones obres i en la seva Família dels fills de Déu, els batejats, és a dir en l'Església, que és on més actua l'Esperit Sant. I és que Déu estima tant la família i la vida famíliar, que a més de ser criatures seves i tots els éssers humans estar fets a imatge i semblança seva, també ens ha volgut fer fills adoptius seus pel baptisme, que ens dona la Redempció obtinguda a la Creu, en el seu Fill propi Jesucrist, del que tots així som germans i formem la Família de Déu, cosa que comporta la necessitat de mantenir sempre aquesta gran dignitat que ens ha estat donada, o de recuperar-la de seguida si pel pecat l'hem perdut.  

I el Retrobament és el 4t misteri de Goig del Rosari i fa paral·lel amb el 4t de Llum, la institució de l'Eucaristia, on el podem trobar i estar ben a prop seu en la comunió i en el Sagrari, amb el 4t de Dolor que és la crucifixió i mort de Nostre Senyor a la Creu, que és on se'ns va redimir i guanyar aquesta proximitat i familiaritat amb Déu, i amb el 4t de Glòria, que és l'Exaltació de la Verge Maria, assumpta amb cos i ànima al Cel, que si en el seu cas únic va ser de Coronació com a Reina de Cels i Terra, en el nostre és l'entrada a la Glòria del Cel amb Déu, primer amb ànima i després de la resurrecció també amb un cos glorificat, si hem fet tot aquest camí acompanyant a Jesucrist, el Fill de Déu i Senyor, seguint-lo, obeïnt-lo i estimant-lo, fins arribar gràcies a Ell a la més alta meta possible a l'ésser humà, a la que l'Amor de Déu ens crida. 

Que així sigui per a tots els qui ho vulguin i demanin, i que després d'haver sigut membres de les nostres famílies a la Terra, arribem per la gràcia de Déu a ser membres de la Família del Cel! 

Nadal: Glòria a Déu al Cel i pau als homes a la Terra

El Nadal és universal. 

Els àngels i els sants exulten al Cel al veure que arriba al món la Salvació de Déu. 

Un àngel ho anuncia i un cor angèlic n'expressa la felicitat inigualable.

 

Glòria a Déu a dalt del Cel i a la Terra pau als homes que estima el Senyor!

Déu Fill, la segona persona de la Santíssima Trinitat, és fa el Fill de Déu a la Terra. 

I assumeix la nostra condició humana, fet en tot igual a nosaltres, excepte en el pecat. 

Tot el món se'n felicita d'un tan gran esdeveniment: 

Bon Nadal!

¡Feliz Navidad!

Eguberri on!

Bo Nadal!

Joyeux Noël!

Happy Christmas!

Frohe Weihnachten!

Buon Natale!

Feliz Natal!

Craciun fericit!

Vrolijk kerstfeest! 

God Jul!

Glaedelig Jul!

Geseende Keerfes!

Veslé Vánoce!

Nollaig Shona!

Nadolig Llawen! 

Boldog karácsonyt!

Hauskaa Joulua! 

Noheli nziza! 

Nowele elamu! 

 

És Nadal a tot el món, i la Terra ho celebra! 

Nit de Nadal: Avui ho sabreu i demà el veureu!

La Nit de Nadal, la del 24 al 25 de desembre. 

Avui ho sabreu i demà el veureu

Tota la Terra espera amb il·lusió el Naixement del Redemptor del Món!

Que aquest Nadal ho sigui plenament per a tots els qui l'esperem i que canviï el món a partir d'ell!  

Un conte de tots els temps

Un home tenia una casa on vivia amb la seva família, però estava preocupat perquè feia uns dies que el diable havia començat a anar-hi a la nit i trucava furiosament a la porta, amb forts cops i molt soroll. Ell se'n guardava molt d'obrir-li, però la molèstia, aviat acompanyada d'insults i amenaces, durava una estona que a ell se li feia molt llarga, havia començat a agafar por i tot. 

Per això va decidir que convidaria a Jesús a viure amb ell i, sobretot a passar la nit a la seva mansió. Així ho va fer i el mateix dia Jesús va arribar, va trucar a la porta, ell li va obrir i va entrar i van menjar junts, explicant-li el que li passava i demanant-li que passés la nit allà en una habitació que li havia preparat. I Jesús així ho va fer. 

Aquella nit, però, el diable va trucar. Els seus cops a la porta ja no eren tan violents ni van durar tanta estona, i els insults i amenaces havien cessat, però tot i així, tot i que Jesús era a la casa, va tornar a trucar. L'home tampoc tenia tanta por com abans, ja que sabia que Jesús era allà a prop seu a casa seva i que això era una protecció segura, una defensa infal·lible, però tot i això el diable encara va tornar a trucar, i Jesús dormia a l'habitació dels hostes i, a diferència d'ell, no es va despertar. I va comprovar que la trucada a la porta va ser breu i molt menys escandalosa, però tot i així li va estranyar, tenint a Jesús allà dins, a casa seva, amb ells. 

L'endemà, quan menjaven junts de nou, li va comentar a Jesús: "Senyor, com és que tenint-vos ahir aquí com a hoste, tot i així a la nit el diable encara ens va tornar a molestar, despertant-nos a mitjanit?". I Jesús li va contestar: "És que el diable vol que surti l'amo de la casa, perquè vol apoderar-se d'aquesta mansió i dels seus habitants i ser-ne ell l'amo". 

Llavors, l'home va veure de seguida què havia de fer: "Senyor, sigueu Vós el Senyor d'aquesta casa, i jo en seré l'administrador. Al cap i a la fi, és més vostre que meva, perquè Vós me l'heu donada, junt amb tots els altres dons de la meva vida". I Jesús va convenir en que si ho volia, ho seria. 

Aquella nit va trucar encara el diable a la porta, però amb una trucada normal, com la d'un visitant en hora inoportuna. I aquesta vegada va dir clarament "Que surti l'amo de la casa!". Jesús va baixar i va obrir la porta, i el diable al veure qui era el Senyor de la mansió que apareixia a la porta, va caure enrere espantat, es va mig aixecar a corre cuita, i sense cap dil·lació va fugir ràpidament a tranques i barranques, sense dir res i ensopegant i entrebancant-se, encara no dret del tot, de la impressió tan forta que havia tingut amb la sorpresa de que el mateix Déu fet home en fos el propietari i se l'hagués trobat cara a cara.

I no va tornar mai més a molestar a aquella casa, perquè sabia que si Jesucrist n'era el Senyor, no hi tenia res que fer i no volia repetir de cap manera aquell intent ni reviure aquella sorpresa, per al maligne terrible, amb que s'havia trobat. Des d'aquell moment la pau i l'alegria van regnar sempre en aquella casa i en tots els que hi vivien, protegits sota l'empar de Nostre Senyor Jesucrist, Déu de l'Univers. 

I és que véncer les temptacions del diable, que vol apoderar-se de les nostres vides per mitjà del pecat, és d'allò més fàcil: basta aixecar la vista cap a dalt, cap al cel, i demanar interiorment: "Jesucrist, defenseu-me Vós!". Perquè nosaltres sols no podem i perdem davant les astúcies diabòliques, però Nostre Senyor sempre el venç, i recórrer a Ell ens és un refugi segur. 

Demanem doncs que amb el Nadal, Jesús neixi en les nostres cases, i fem-lo el Senyor de la nostra vida, la nostra família, el veïnatge, l'ambient, la societat i, si pogués ser, el món sencer!  

Humilitat, compassió i simpatia

Sant Joan de Kenty (Jan Kanty 1390 - 1473), en llatí Joannes Cantius, va ser un sacerdot polonès de gran categoria intel·lectual, doctor en filosofia el 1418 i durant tres anys un professor universitari de gran fama i prestigi per la seva saviesa i penetració, al que li fou canviada la seva càtedra, tan apreciada i valorada per companys i alumnes, per ser enviat a fer de rector d'un poble rural (1). 

Ell ho va acceptar de bon grat i en la seva nova feina va ser tan savi i eficaç com en l'anterior, amb una dedicació igual de plena i compromesa, tractant amb el mateix interès i sol·licitud als seus feligresos gairebé sense cap estudi i als nens petits que aprenien les beceroles com el que tenia pels estudiants més intel·ligents i avançats i per les qüestions teològiques i filosòfiques més complicades, difícils i delicades. Arreu va mostrar una gran caritat i no sols ensenyant o compartint els seus coneixements, sinó tots els àmbits de la vida, ja que vivia molt austerament, amb just allò estrictament necessari per viure, i la resta del seu sou el donava als pobres, mostrant sempre una gran compassió per a tothom. I deia que ens cal viure sempre alegres i contents, ja que això és el que Déu vol per nosaltres. 

Església de St. John Cantius, a Chicago

La realitat es va imposar i el 1440 va ser retornat a la Universitat de Cracòvia on va seguir donant classes i on va estar fins a la seva mort als 83 anys. A part de la filosofia escolàstica i la teologia, també va investigar en ciència i va desenvolupar la teoria de l'impetu dels cossos físics, proposada per Jean Buridan, i en les seves conclussions es va avançar en uns dos segles a Galileo i Newton, però els seus estudis estaven massa avançats per a la seva època. I seguint el seu costum de combinar el més alt amb el més humil, també va invertir molt temps copiant la Bíblia i tractats teològics, especialment estudis bíblics. 

En les seves dissertacions repetia, seguint a St. Agustí, que cal combatre el pecat però estimar el pecador, tal com fa Déu, i que usar formes violentes en paraules o fets és la manera segura d'equivocar-se en els mitjans, perquè allò sentit com a violent sempre fa mal, i acostuma a tancar i endurir l'altre postura, i que només la bondat, la paciència i la dolcesa són les claus que obren les portes dels cors. 

L'altar del sant, a la mateixa església (fotos de sjcantius a Wikipedia)

Algunes anècdotes ens mostren la seva santedat i qualitat humana. Va peregrinar a peu a Roma i a Jerusalem, on esperava que podria ser màrtir sota els turcs otomans, però va poder retornar sa i estalvi. De viatge per Itàlia, uns lladres el van assaltar i li van robar tot el que tenia i abans de deixar-lo anar li van preguntar si duia res més i ell va respondre que no. Però ja lliure va recordar, o va veure, que els lladres no li havien trobat unes poques monedes d'or que portava cosides dins el vestit. Adonant-se que els hi havia dit una mentida, va córrer darrera dels lladres i els hi va dir que se n'havia oblidat i els va lliurar les monedes. Veient aquesta sinceritat i innocència, els lladres es van sentir confosos i, conmoguts, li van retornar aquelles monedes i tot el que li havien pres. També en una ocasió que nevava va veure a un menesterós poc abrigat i li va donar la capa d'abric amb que ell es cobria per tal que es protegís del fred, i aquella nit a la seva habitació se li va aparéixer la Verge Maria i li va donar una capa igual a la que ell havia regalat.  I d'anècdotes com aquestes en té moltes, cosa que el fa un dels sants més populars entre els qui el coneixen i especialment a Polònia i Lituània, països dels que és patró, així com dels polonesos i lituans arreu del món, que li tenen molta devoció.

Va deixar aquest món i va néixer al Cel celebrant la Missa de la Nit de Nadal, i la seva festa es celebra ara el 23 de desembre, un dia abans del seu natalici a la vida eterna, per no coincidir amb la gran festa de la Nit de Nadal.

Que St. Joan de Kenty pregui i intercedeixi per nosaltres, especialment per tal que coneguem quina és la voluntat de Nostre Senyor Jesucrist sobre nosaltres i així sapiguem quina és la nostra vocació i poguem complir-la! 

(1) Sembla que va ser per intrigues en contra seva motivades per enveges d'alguns a la seva superioritat intel·lectual essent encara jove, per això ell sempre va advertir d'evitar la murmuració i la maledicència i encara més el desig de venjança, com a fets radicalment oposats a la caritat, i ho va acceptar bonament i de bon cor, sense queixar-se mai de la injustícia que se li havia fet, i va ser Déu qui el va defensar i el va posar de nou al seu lloc.