Sants de l'octubre

El mes d'octubre és un mes essencialment marià, el mes del Rosari, però també hi ha celebracions i recordatoris de sants.  

Una santa del més d'octubre: 

Imatge de Sta. Joana Jugan amb una reliquia seva,
a la residència de les Germanetes dels Pobres de Vic

Així per exemple Santa Joana Jugan, la fundadora de les Germanetes dels Pobres, que va néixer el 25 d'octubre de 1792, va ser beatificada pel papa Joan Pau II el 3 d'octubre de 1982 i va ser canonitzada pel papa Benet XVI l'11 d'octubre de 2009. És una santa la memòria de la qual és molt present als mesos d'octubre, tot i que la celebració de la seva festa és el 30 d'agost, l'endemà del dia de la seva entrada a la Glòria l'any 1879. 

Encomanem-nos a ella, que pregui a Déu per nosaltres, i felicitats a les Germanetes, als treballadors de les seves cases d'ancians i als residents, com també a tots els que en són devots! 

L' exemple dels sants

Cada dia el sant, o sants, del dia ens ensenyen alguna cosa de com viure. 

Sant Pere d'Alcàntara (1499 - 1562), frare franciscà reformador i fundador, i Sant Pau de la Creu (1694 - 1775), fundador dels Passionistes, tots dos sacerdots, són els principals sants, ja que n'hi ha més, que es celebren el dia 19 d'octubre. 

Un asceta d'una austeritat extrema. 

St. Pere d'Alcàntara destaca per la seva austeritat, penitència i altíssima contemplació. Era membre dels franciscans observants, branca de l'Orde sorgida a Itàlia a meitat del s. XIV per a un major rigor i austeritat en la vida conventual. Però com que en el seu temps s'havia relaxat la primera observança estricta, va ser un reformista per retornar als principis, segons l'esperit de St. Francesc de pobresa, humilitat i intensa oració, per això es va unir als frares menors descalços de l'estricta observança apareguts a Extremadura i després fets una Orde pròpia amb centre a Granada, als últims anys del s. XV. 

 

St. Pere d'Alcàntara li dona la comunió a Sta. Teresa de Jesús; segons la tradició hi va
haver un gran miracle, doncs St. Francesc d'Assís i St. Antoni de Pàdua es van aparèixer
i van oficiar de diaca i subdiaca a la Missa (pintura anònima, s. XVII, Museu del Prado, Madrid). 

Ordenat sacerdot l'any 1524 i havent entrat en aquest grup, encara el trobà poc exigent pel que ell desitjava i, després d'haver intentat fer unes Constitucions molt rigoroses que no foren acceptades pel capítol, es retirà junt amb St. Joan d'Àvila (1500 - 1569) a una vida d'eremitisme a les muntanyes de Portugal seguint a un eremita de la zona. Aviat se'ls uniren més frares desitjosos d'aquella exigència i es formaren comunitats molt estrictes. Nomenat superior, va escriure una regla de molt rigor i la reforma es va difondre ràpidament per Espanya i Portugal, essent els coneguts com alcantarins, que havien d'anar descalços, ja que tenien prohibit el calçat, no podien menjar carn i amb altres prohibicions, com la de tenir biblioteques, que els portaven a una vida austeríssima i de gran penitència. Aquesta Orde ha donat grans sants, com St. Pasqual Bailón (1540 - 1592). 

St. Pere d'Alcàntara conegué a Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582), es feren amics, i ell actuà com a director espiritual, "sempre m'ha donat llum" digué d'ell Sta. Teresa, i l'ajudà en la reforma del Carmel.  Entre altres coses, aquest sant va viatjar a Roma a peu i descalç, on va obtenir del Papa autorització per a la seva reforma. Era un gran predicador, la seva paraula arribava a la gent i feia moltes conversions, com també se li coneixien molts dons sobrenaturals i de profecia. Va morir en olor de santedat dient "Quina alegria quan em van dir anem a la casa del Senyor". Canonitzat al segle XVII, és el sant patró de l'Adoració Eucarística, així com de Brasil (1826) i d'Extremadura (1962).   

  

El fundador de l'Orde per a la meditació i predicació de la Passió i la Creu.  

St. Pau de la Creu predica amb l'ajuda del seu germà Joan Baptista, que sostè el crucifix 

St. Pau de la Creu, italià, va tenir el 1720, quan tenia 26 anys, la inspiració de crear una congregació religiosa de vida contemplativa, devota especialment a la Passió, Mort i Resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist, així com a l'evangelització, apostolat popular i missions, junt amb visions de com havia de ser, fins i tot en l'hàbit negre amb una creu blanca al pit amb el nom de Jesús en lletres blanques a sota la creu. Junt amb el seu germà Joan Baptista de Sant Miquel Arcàngel (1695 - 1765), amb el que tota la vida van estar molt units i  fou cofundador de l'Orde i membre de la mateixa, el 1722 en redactà els estatuts i el 1727 el mateix Papa l'ordenà sacerdot a la basílica de St. Pere del Vaticà. El 1741 el Papa aprovà la regla de l'Orde Passionista i de nou definitivament el 1770, i el 1771 St. Pau de la Creu i una monja benedictina, Maria Crucificada Constantini, fundaren la branca femenina, les Monges de Clausura Passionistes, a la que va pertànyer Sta. Gemma Galgani (1878 - 1903). 

Aprenguem doncs d'ells, seguim el seu exemple i model i demanem la seva poderosa intercessió davant de Déu! 

L' alegria de viure amb l'Esperit Sant en l'Església

Sant Lluc (segle I) és l'evangelista autor del tercer dels quatre evangelis canònics així com del llibre dels Fets dels Apòstols, dit també Actes dels Apòstols, que narra els esdeveniments de la primera Església i és continuació del seu Evangeli i que ha sigut qualificat com l'Evangeli de l'Esperit Sant. 

El do de llengües, per poder evangelitzar totes les nacions
i pobles del món, aquí un llibre del Nou Testament en turc

Sant Lluc era grec, no jueu, nascut a Antioquia de Síria, de família pagana, i metge de professió. Escriu en un grec elegant i ho fa per parlar de la misericòrdia de Déu manifestada en Jesucrist, que està destinada a ser salvació universal per a tots els pobles del món. Es va convertir ben aviat i formà part dels deixebles de Jesús, coneixent personalment als apòstols i essent, molt probablement, un del grup dels 72 que van ser enviats pel Senyor a predicar de dos en dos preparant la seva arribada a les diverses poblacions on pensava anar. És per tant un testimoni presencial que, a més, per la seva formació mèdica busca informació fiable i de primera mà o ben contrastada, donant moltes precisions de temps i de lloc. Va conèixer i parlar personalment amb la Verge Maria, de la qual va conèixer els fets de la vinguda, el naixement i la infància de Jesús, alguns dels quals com el Magnificat, cita en exclusiva. També va ser participant,  testimoni o va escoltar dels seus protagonistes, d tot allò que explica de les vicisituds dels primers cristians, guiats, consolats, ajudats i protegits per l'Esperit Sant. En una de les seves Cartes, St. Pau cita que "tan sols Lluc s'ha quedat amb mi" referint-se a ell, afegint que "esperen que arribi Marc", que molt probablement és l'evangelista. 

I els seus escrits van dirigits a un tal Teòfil, que pot ser un nom simbòlic ("el qui estima a Déu" en grec) però que l'especialista en estudis del Nou Testament i de l'Església inicial, Josep Rius Camps, pensa que podria ser una persona real a qui dona aquest nom o bé perquè és el seu propi o bé per citar-lo d'una forma entenedora per als deixebles de Crist, podent ser el nom rebut després de la seva conversió i baptisme, però sense revelar el seu nom jueu, ja que segons aquest exègeta es tractaria d'una persona molt important, un summe sacerdot jueu de l'època. "He escrit això, estimat Teòfil, per tal que vegis la solidesa i la certesa de la fe que has rebut" ve a dir. 

Inici de l'Evangeli de St. Lluc en turc. Avui dia Antakya, prop de la qual hi ha les ruïnes d'Antioquia, pertany a Turquia. 

L'inici dels Fets dels Apòstols en la mateixa llengua. Una quarta part del Nou Testament el formen els escrits de St. Lluc

Un altre punt a destacar és la relació de St. Lluc amb Antioquia, una gran urb hel·lènica cosmopolita, en la cruïlla de grans vies de comunicació de llarga distància de nord a sud i d'oest a est. A Antioquia és on va aparèixer la denominació de "cristians", és a dir messiànics, en el sentit que eren els que sabien que el Messies ja havia vingut al món i era Jesús de Natzaret, el Fill de Déu fet home, que després d'una vida pública de predicació i miracles, acusat falsament i condemnat per les autoritats havia mort en la creu i ressuscitat per salvar els homes, i que en un futur tornaria gloriós per a judicar a vius i morts.  A Antioquia l'Església, impulsada i dinamitzada per l'Esperit Sant, es va establir molt ràpidament amb la conversió d'una multitud no jueva, sobretot grecs gentils però també de moltes altres pobles i nacions, i ben aviat va començar a celebrar el diumenge, com a dia de la resurrecció de Crist i d'inici de la nova Creació, en lloc del dissabte de l'antiga Llei, reunint-se la comunitat en les primeres esglésies, com la de St. Pere de la ciutat, i a començar la litúrgia de la Missa, com es veu en les posteriors Cartes de St. Ignasi d'Antioquia, que parlen d'un temps només unes dècades més tardà del que narra St. Lluc. Posteriorment, als primers segles de l'Era Cristiana, Antioquia seria junt amb Alexandria, seu de les dues més grans Escoles catequètiques, destacant l'antioquena per la seva interpretació teològica més literal i realista que la més al·legòrica i simbòlica alexandrina, podent fins i tot dir que la primera es centrava més en el Jesús humà i la segona ho feia més en el seu aspecte diví.   

St. Lluc, que en el seu Evangeli i Actes parla molt especialment de la bondat de Déu amb els pobres, els pecadors i els pagans, també destaca el paper de les dones en el seguiment de Jesús, i molt especialment de la seva mare, la Verge Maria, dient una tradició oriental antiquíssima, gairebé contemporània de la seva vida, que va ser ell qui va dibuixar o pintar el seu rostre, reproduit després en la iconografia posterior. I per com destaca la historicitat del sacrifici redemptor de la mort de Crist, des del segle II els Pares de l'Església, seguint en això la simbologia l'ésser vivent de quatre cares d'Ezequiel (1,5ss) i els quatre vivents del Cel de l'Apocalipsi (4, 6-10) associant-los als quatre evangelistes, el de St. Lluc i el del seu Evangeli és el bou (o brau o vedell), l'animal més important pels sacrificis de l'Antic Testament. 

Dos punts per meditar

Les dues voluntats, la pròpia i la divina. 

La nostra voluntat s'ha de rendir a la de Déu, molt millor

Déu ho coneix tot, perquè Ell ho ha creat, i ens estima infinitament. Per això la seva voluntat és allò que ens convé, que ens fa feliços en aquest món i en la futura vida eterna i que harmonitza la gent per una vida comú bona. La voluntat de Déu és la perfecció i l'excel·lència de tots i de cadascú. 

Els éssers humans en canvi no coneixem bé ni el món ni tan sols a nosaltres mateixos, tenim una visió parcial i limitada, no preveiem totes les connexions, interrelacions i conseqüències, i tampoc ens estimem tant a nosaltres, ni encara menys estimem als altres, com Déu ens estima. Per això la voluntat humana és canviant en el temps, sovint errònia encara que sigui benintencionada i a més és diferent en uns i altres, pel que sol entrar en conflicte. La voluntat humana mai és excel·lent ni perfecta i de cap manera es pot comparar amb la voluntat de Déu. 

Per tal, cal avantpossar la voluntat de Déu a la nostra particular. Però la voluntat de Déu no és evident, sinó que cal buscar-la, primer amb allò bàsic com són els 10 manaments i amb l'ideal evangèlic, però tot i així cal esforçar-se per trobar-la, sobretot demanant l'ajut diví en l'oració i escoltant la pròpia consciència, i si aconseguim descobrir-la per a nosaltres encara ens falta, posar-la en pràctica amb resignació i humilitat com ho fan els sants, per la qual cosa necessitem la gràcia divina i la llum, consol i força de l'oració i els sagraments. 

Igual com passa en el camp intel·lectual quan es busca el coneixement i la raó, el millor per trobar i fer la voluntat de Déu és buscar-la conjuntament amb tots els que també desitgen saber-la i complir-la, ajudant-se mútuament a discernir les situacions i les actuacions. I també com en el camp científic cal aprendre dels qui en són experts, deixar-se guiar i aconsellar, acompanyar i dirigir, per tal de formar la pròpia consciència. Quan es descobreix la pròpia vocació, allò al que Déu ens crida, perquè sap qui som, que necessitem, quines qualitats tenim i que ens realitzarà plenament, trobarem en l'elecció i en l'exercici d'aquesta vocació allò que ens omple, que dona ple sentit i significat a les nostres vides, allò en que som útils i valuosos i que realment ens fa feliços, que és el que Déu vol. 

Manar és servir. 

Seguint l'exemple de Crist, i salvats i confortats per Ell

Està molt relacionat amb el punt anterior. Des del punt de vista humà els qui tenen el poder és natural que vulguin impulsar la seva voluntat, com una determinada ideologia o uns objectius a assolir, i que desitgin mantenir unes posicions de poder, prestigi i privilegis, essent admirats, obeïts i servits pels seus governats. Però això està dins dels límits de la voluntat humana fal·lible, incompleta i voluble. De la mateixa manera que un es pot equivocar escollint uns estudis, un treball o una situació civil i fins i tot una possible parella, és igual de fàcil però amb conseqüències encara molt més desastroses equivocar-se exercint el poder, ja sigui polític, econòmic, social o d'altre tipus. I molts s'han adonat del fracàs dels seus pressupòsits, mitjans o propòsits, quan ja era molt tard i la realitat els hi ho ha demostrat, i encara sort si ho han pogut copsar i no entossudir-se en les seves conviccions malgrat resultats contraproduents, inesperats o decididament catastròfics. 

La solució pels qui tenen la responsabilitat del poder, que ve de Déu com li recorda Jesucrist a Pilat, és exercir-lo buscant la voluntat de Déu i no la pròpia i començant ja pel que Ell ens diu a l'Evangeli: manar és servir, qui vulgui ser el primer ha de ser el servidor i fins l'esclau de tots. L'autoritat s'ha d'exercir com la dels pares amb els fills, atents a les necessitats, vigilants, ajudant-los a crèixer i a progressar, educant-los i orientant-los pel seu bé, però respectant la seva individualitat i llibertat. Perquè en la visió de Déu, que és el que és realment, els qui porten el món, i per tant els veritablement grans, no són aquells qui figuren en primer pla polític, social o econòmic, sinó els qui per la seva labor de servei, que normalment és desinterssada i gratuïta, mantenen el món i la societat en funcionament, sobretot en la família, el bon veïnatge, la col·laboració, el compartir, en l'evangelització, la catequesi, la trobada amb Jesucrist i la integració en l'Església, i l'educació de veritat, és a dir en els manaments, virtuts, valors i ideals cristians. Aquells qui practiquen quasi sense adonar-se'n, la caritat, l'amor,  l'amistat i la benevolència, d'una forma normal i natural, sense donar-li més importància, perquè ho consideren la seva obligació i encara pensen que no fan prou ni prou bé. Gent la majoria anònima i desconeguda però que sense la qual no es viuria una vida humanament digna i orientada segons la voluntat divina, que en ocasions també poden tenir llocs destacats com aquells sacerdots i religiosos, metges de família i alcaldes de poblets, disponibles sempre per a les necessitats i problemes de la gent, als que es pot recórrer tots els dies i a qualsevol hora, en el cas dels sacerdots encarregats de pobles i parròquies i dels antics metges rurals i els actuals d'urgències, també de la nit, en casos de gravetat. El poder d'estar disponible i de poder servir de manera útil i eficaç és el veritable poder, tant als ulls de Déu com al de tots els homes de bona voluntat.

Cristians i catòlics des del segle I

L'Església neix amb la mort redemptora de Jesús a la Creu, amb la llançada que li obre el Cor i amb la que surt sang i aigua, amb la resurrecció del Senyor el dia de Pasqua, amb la seva Ascensió al Cel i, sobretot, el dia de Pentecosta, amb el do de l'Esperit Sant. 

Sant Ignasi d'Antioquia (c. 35 - c. 110), Pare apostòlic, és a dir d'aquells que conegueren personalment i aprengueren dels apòstols, està molt relacionat amb el naixement de l'Església, del Cristianisme i en concret del Catolicisme. 

Abans de ser coneguts com a cristians, als deixebles de Jesús se'ls coneixia com "els de la Via" o "del Camí".
Via romana prop de les ruïnes de l'antiga Antioquia, que unia aquesta gran ciutat amb la veïna Calcis. 

La denominació de "cristians" aparegué a la ciutat d'Antioquia cap a l'any 42 o 43. Sant Ignasi, que era d'allà, fou el 3è bisbe de la ciutat, de la que el primer fou el mateix St. Pere abans de marxar a Roma, al qui sembla ser que conegué igual que a St. Joan, essent deixeble d'ells. Degué ser escollit bisbe d'Antioquia cap a l'any 68 i el fet és important, perquè mostra que a la 2ª meitat del segle I ja existia, almenys a aquelles zones, una Església jerarquitzada molt semblant a l'actual, amb un bisbe com a cap, un col·legi de preveres com ajudants del bisbe i uns diaques, tots ja citats al Nou Testament, però que a través d'ell i de les seves Cartes, escrites a diverses comunitats cristianes quan el conduïen detingut cap al martiri a Roma per ser seguidor de Jesucrist i membre de la seva Església, mostren ja una situació organitzada dels càrrecs i les funcions. És molt interessant llegir aquestes Cartes, escrites a principis del segle II, però que reflecteixen la situació de l'Església d'Antioquia a finals del segle I i unes dècades abans i tot, no sols per el seu elevat contingut espiritual sinó també com a document històric de la primera situació eclesiàstica en l'època ja inicial. 

Precisament és St. Ignasi d'Antioquia el primer que sabem que usa la paraula "catòlic", que vol dir "universal" en grec, en el sentit actual, de l'Església fundada per Jesucrist, fonamentada en la fe apostòlica i dirigida en el seu inici per St. Pere, amb una doctrina i una pràctica ortodoxes, és a dir lliures d'heretgies i sectarismes. A través d'ell i els seus escrits sabem que ja cap a l'any 100 segur i molt probablement ja abans s'usava el nom Església Catòlica, en un sentit molt similar, per no dir igual, que l'actual. Així es veu que les seves arrels les té en els apòstols i en els Pares apostòlics, els successors d'aquests. I Antioquia va ser ja des del principi un dels grans centres de l'Església, junt amb Jerusalem, Alexandria i el més gran de tots, Roma, com a lloc del martiri i de les tombes de St. Pere i St. Pau, centres als que dos segles i mig més tard se n'hi afegiria un altre de nou, Constantinoble.   

St. Ignasi d'Antioquia va anar al martiri voluntàriament i amb ànim, demanant als seus seguidors que no intentessin impedir que el portessin al circ a Roma a ser mort i devorat per les feres: "Blat sóc de Crist i he de ser triturat per les dents dels lleons per arribar a ser pa blanc de Crist" és una coneguda frase sobre el significat espiritual de la seva mort de màrtir, amb el valor i el fruit que esperava obtenir per a ell i, sobretot, per a tots, avançant-se en gairebé un segle a l'afirmació explícita, perquè implícita ja era generalment considerada, de que "la sang dels màrtirs és llavor de nous cristians". 

Agraïm-li a ell, igual que abans d'ell els apòstols i molts altres, que amb la seva fermesa en la fe, el seu coratge i el sacrifici hagin col·laborat a mantenir la fe cristiana i catòlica de l'Església i a que s'hagi estés per tot el món, salvant incomptables ànimes i arribant fins als nostres dies, i demanem-li que pregui a Déu que nosaltres al nostre temps també siguem mantenidors, propagadors i transmissors de la fe cristiana universal en tota la seva integritat i puresa! 

El Sagrat Cor de Jesús i l'Amor diví

Santa Margarida Maria d'Alacoque (1647 - 1690) va experimentar diverses aparicions de Nostre Senyor Jesucrist, quatre entre 1673 i 1675, en les que li manifestava l'Amor del seu Sagrat Cor a la Humanitat, li demanava promoure la devoció a aquest Sagrat Cor i li feia unes promeses de protecció i salvació pels que en fossin devots, davant dels perills que tots passem en aquesta vida de la nostra existència a la Terra. 

La devoció al Sagrat Cor de Jesús, que
tant ens estima i que vol la conversió i la
salvació dels pecadors pel seu Amor diví.

I ella, amb la força espiritual que li donaven les aparicions de Jesús, va promoure la devoció al Sagrat Cor tal com Ell li havia manat i així ha arribat a tot el món aquesta proposta de santedat, de la que ella ja en va ser la principal exponent. 

Aprofitem tan gran do d'Amor i agraïm-li al Sagrat Cor de Jesús, essent-ne ben devots tota la vida, per tal de tenir-lo ben a prop tota la nostra vida i així arribar amb confiança i seguretat a la Glòria del Cel amb Ell!.

Jesús de Teresa

Santa Teresa de Jesús (1515 - 1582) és una gran santa carmelita i un cim del misticisme.

Retrat pintat per fray Juan amb la santa posant per fer-lo,
l'any 1576 quan tenia 61 anys, l'únic que se li va fer en vida

De Santa Teresa, la reformadora i fundadora carmelita, es coneixen sobretot els seus escrits, com Las Moradas o El castillo interior, Camino de perfección, Libro de su vida, Las Fundaciones...en un estil volgudament atropellat i enrevesat, escrivint com parlava i pensava, un tipus d'escriure que no seria recuperat com a estil literari fins al segle XX, fins i tot s'ha dit que essent molt culta i educada semblava que volia expressar-se de forma popular i sense polir, potser com a humilitat, més necessària encara quan tractava temes tan elevats de la intimitat amb Déu. 

També se la coneix per frases com "Vaya a la cruz como a la mesa, vaya a la mesa como a la cruz" posada al menjador o "Esta casa es un Cielo para los que no quieren hacer su voluntad, sinó la de Dios". 

D'ella va dir en una ocasió un visitant eclesiàstic: "no es mujer, sinó varón, y de los muy barbados", referint-se al seu caràcter fort i aparentment "viril" per a la mentalitat de l'època, acostumada a un altre tipus de comportaments femenins.  Per exemple, de jove i quasi de nena, a més de voler anar a terres de moros per morir màrtir, també jugava de tant en tant partides d'escacs i segons sembla solia guanyar als seus oponents masculins, ja que era un joc considerat d'homes. I al llarg de la seva vida va tenir present el record dels escacs, que surten citats en alguna ocasió en els seus escrits. 

Però alhora Sta. Teresa d'Àvila, tot i que valenta, animosa i decidida, era una dona de cap a peus. En ocasió en que li feren un retrat es diu que va comentar "que Déu et perdoni, pintor, perquè podent-ho fer millor m'has tret desfavoreguda" i en una altra ocasió, sentint a algú que deia alguna cosa al respecte, va dir "a les dones no se'ns coneix tan fàcilment". 

La seva relació amb Déu també era franca i sincera. En una ocasió, després d'un moment particularment intens d'interactuar amb Ell, es va caure i es va fer mal a una cama. En la següent aparició se'n va  queixar a Jesús i aquest li va contestar "així tracto als qui tinc per més amics" i ella li va respondre "serà per això que en te tants Vostra Majestat".

Amb Jesucrist tenia una relació de plena confiança, d'amistat i amor, corresponent a l'Amor diví. I era mutu: en una ocasió li va dir "sóc Teresa de Jesús" i Ell li va contestar "i jo, Jesús de Teresa".

Que Sta. Teresa i la família carmelita preguin Déu per tots nosaltres, per tal que poguem trobar-nos un dia amb ells al Cel!