Les dues voluntats, la pròpia i la divina.
|
La nostra voluntat s'ha de rendir a la de Déu, molt millor |
Déu ho coneix tot, perquè Ell ho ha creat, i ens estima infinitament. Per això la seva voluntat és allò que ens convé, que ens fa feliços en aquest món i en la futura vida eterna i que harmonitza la gent per una vida comú bona. La voluntat de Déu és la perfecció i l'excel·lència de tots i de cadascú.
Els éssers humans en canvi no coneixem bé ni el món ni tan sols a nosaltres mateixos, tenim una visió parcial i limitada, no preveiem totes les connexions, interrelacions i conseqüències, i tampoc ens estimem tant a nosaltres, ni encara menys estimem als altres, com Déu ens estima. Per això la voluntat humana és canviant en el temps, sovint errònia encara que sigui benintencionada i a més és diferent en uns i altres, pel que sol entrar en conflicte. La voluntat humana mai és excel·lent ni perfecta i de cap manera es pot comparar amb la voluntat de Déu.
Per tal, cal avantpossar la voluntat de Déu a la nostra particular. Però la voluntat de Déu no és evident, sinó que cal buscar-la, primer amb allò bàsic com són els 10 manaments i amb l'ideal evangèlic, però tot i així cal esforçar-se per trobar-la, sobretot demanant l'ajut diví en l'oració i escoltant la pròpia consciència, i si aconseguim descobrir-la per a nosaltres encara ens falta, posar-la en pràctica amb resignació i humilitat com ho fan els sants, per la qual cosa necessitem la gràcia divina i la llum, consol i força de l'oració i els sagraments.
Igual com passa en el camp intel·lectual quan es busca el coneixement i la raó, el millor per trobar i fer la voluntat de Déu és buscar-la conjuntament amb tots els que també desitgen saber-la i complir-la, ajudant-se mútuament a discernir les situacions i les actuacions. I també com en el camp científic cal aprendre dels qui en són experts, deixar-se guiar i aconsellar, acompanyar i dirigir, per tal de formar la pròpia consciència. Quan es descobreix la pròpia vocació, allò al que Déu ens crida, perquè sap qui som, que necessitem, quines qualitats tenim i que ens realitzarà plenament, trobarem en l'elecció i en l'exercici d'aquesta vocació allò que ens omple, que dona ple sentit i significat a les nostres vides, allò en que som útils i valuosos i que realment ens fa feliços, que és el que Déu vol.
Manar és servir.
|
Seguint l'exemple de Crist, i salvats i confortats per Ell |
Està molt relacionat amb el punt anterior. Des del punt de vista humà els qui tenen el poder és natural que vulguin impulsar la seva voluntat, com una determinada ideologia o uns objectius a assolir, i que desitgin mantenir unes posicions de poder, prestigi i privilegis, essent admirats, obeïts i servits pels seus governats. Però això està dins dels límits de la voluntat humana fal·lible, incompleta i voluble. De la mateixa manera que un es pot equivocar escollint uns estudis, un treball o una situació civil i fins i tot una possible parella, és igual de fàcil però amb conseqüències encara molt més desastroses equivocar-se exercint el poder, ja sigui polític, econòmic, social o d'altre tipus. I molts s'han adonat del fracàs dels seus pressupòsits, mitjans o propòsits, quan ja era molt tard i la realitat els hi ho ha demostrat, i encara sort si ho han pogut copsar i no entossudir-se en les seves conviccions malgrat resultats contraproduents, inesperats o decididament catastròfics.
La solució pels qui tenen la responsabilitat del poder, que ve de Déu com li recorda Jesucrist a Pilat, és exercir-lo buscant la voluntat de Déu i no la pròpia i començant ja pel que Ell ens diu a l'Evangeli: manar és servir, qui vulgui ser el primer ha de ser el servidor i fins l'esclau de tots. L'autoritat s'ha d'exercir com la dels pares amb els fills, atents a les necessitats, vigilants, ajudant-los a crèixer i a progressar, educant-los i orientant-los pel seu bé, però respectant la seva individualitat i llibertat. Perquè en la visió de Déu, que és el que és realment, els qui porten el món, i per tant els veritablement grans, no són aquells qui figuren en primer pla polític, social o econòmic, sinó els qui per la seva labor de servei, que normalment és desinterssada i gratuïta, mantenen el món i la societat en funcionament, sobretot en la família, el bon veïnatge, la col·laboració, el compartir, en l'evangelització, la catequesi, la trobada amb Jesucrist i la integració en l'Església, i l'educació de veritat, és a dir en els manaments, virtuts, valors i ideals cristians. Aquells qui practiquen quasi sense adonar-se'n, la caritat, l'amor, l'amistat i la benevolència, d'una forma normal i natural, sense donar-li més importància, perquè ho consideren la seva obligació i encara pensen que no fan prou ni prou bé. Gent la majoria anònima i desconeguda però que sense la qual no es viuria una vida humanament digna i orientada segons la voluntat divina, que en ocasions també poden tenir llocs destacats com aquells sacerdots i religiosos, metges de família i alcaldes de poblets, disponibles sempre per a les necessitats i problemes de la gent, als que es pot recórrer tots els dies i a qualsevol hora, en el cas dels sacerdots encarregats de pobles i parròquies i dels antics metges rurals i els actuals d'urgències, també de la nit, en casos de gravetat. El poder d'estar disponible i de poder servir de manera útil i eficaç és el veritable poder, tant als ulls de Déu com al de tots els homes de bona voluntat.