Aquesta frase, la Creu és l'entrada al Cel, que solia dir Sta. Rosa de Lima, s'aplica a tots els màrtirs i entre ells els apòstols de Jesús, que ho foren amb l'excepció de St. Joan apòstol qui fou confessor, és a dir que fou torturat i martiritzat per la fe, però no assassinat, potser perquè per voluntat divina els seus botxins no poderen fer-lo morir a ell, que era l'únic dels apòstols que estigué al peu de la Creu de Jesucrist al Calvari i que era el deixeble més estimat del Senyor, al qui en el seu testament al moment de la seva mort Ell li donà a la seva pròpia mare com mare i a ella al deixeble com a fill.
Tots els altres apòstols donaren testimoni seguint a Jesús portant la seva pròpia creu fins a la mort en el martiri. Sant Bartomeu (segle I), de nom complet Natanael Bartomeu (1), seguí a Felip a veure a Jesús quan aquest li va dir que havien trobat el Messies i després d'uns dubtes inicials, canvià radicalment quan sentí al Senyor dir d'ell al veure'l "Heus aquí un israelita de veritat, en qui no hi ha mentida" i ell li preguntà sorprès "De què em coneixeu?" rebent la resposta "Abans que Felip et cridés, quan eres sota la figuera t'he vist" i ell llavors es va rendir a la realitat i la veritat: "Vos sou el Fill de Déu, el Rei d'Israel!". Una declaració de fe com la de St. Tomàs "Senyor meu i Déu meu!", però aquest la feu veient a Jesús ressuscitat i gloriós, mentre St. Bartomeu la va fer com St. Pere veient-lo en la seva figura humana.
Perquè li va impactar tant que Jesús li digués que l'havia vist sota la figuera? Només són suposicions, però devia ser primer perquè estava sol i devia haver constatat que ningú l'havia vist i potser fins i tot que allà no el podia veure ningú. També perquè allà devia haver resat i pensat alguna cosa molt especial, potser demanant a Déu per la seva vocació. I perquè en aquell moment molt íntim i secret, en que estava ell sol amb Déu, Jesús l'havia vist i sentit, n'havia reconegut la importància i amb confiança li ho deia obertament, sabent allò que només podien saber Déu i ell. D'aquí la seva decidida professió de fe després dels dubtes inicials.
Jesús fa l'elogi de la seva fe: "Perquè t'he dit això has cregut? Coses més grans veuras!". És una de les ocasions en que Jesús admira la gran fe d'algú, com amb la dona sirofenícia de la filla endimoniada, amb el centurió romà del criat malalt i amb Sant Pere quan aquest li diu "Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu!" i Jesús li respón "Sortós de tu, perquè això no t'ho ha revelat la carn o la sang, sinó el meu Pare del Cel!". I a Felip i Bartomeu els hi diu que veuran al Fill de Déu rodejat d'àngels pujant i baixant del Cel.
Com la resta dels apòstols, excepte Judes Iscariot el traïdor, que va tenir un final tràgic, St. Bartomeu retorna a Crist després de la Passió i està a la Pasqua, l'Ascensió i la Pentecosta. Tots els apòstols es prenen molt seriosament "Aneu, convertiu a tots els pobles i bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant". Sembla que la primera expansió evangelitzadora devia ser explosiva (2), tot i que els seus fruits tot just comencessin i encara en mig de moltes dificultats, oposicions i persecucions. St. Pau i St. Jaume el Major van arribar fins a Hispània, a l'extrem occidental del món conegut en el seu temps. St. Pere i St. Pau van anar a Roma, la capital de l'Imperi. Altres escolliren el camí oriental, entre ells St. Bartomeu, que com St. Tomàs però independentment d'ell sembla que va arribar a Pèrsia i a la Índia. Algunes històries situen a St. Bartomeu també al Iemen i fins a Etiòpia, en el camí del sud, però tot i que dels fets concrets de la majoria dels 12 apòstols en sabem poc, perquè no en tenim gaires documents o si n'hi ha són no canònics i poc fiables, sí que per tradició comú, reflectida per diversos Pares, i per historiadors seriosos com Eusebi de Cesarea, del segle IV, ens ha arribat que St. Bartomeu va anar finalment cap al nord i va predicar al Caucas, on a Armènia (3) va morir màrtir, torturat d'una manera horrible, escorxat viu i després decapitat, però mantenint la seva fe i el seu testimoni de la veritat i donant glòria a Déu. Els apòstols són els fonaments de la nostra fe en Jesucrist, ja que per ells i pel seu esforç, valentia i sacrifici ens ha arribat. Donem-lis gràcies de tot cor i demanem que intercedeixin sempre per nosaltres!
(1) Aquesta és l'opinió majoritària. donat que Bartomeu segueix a Felip en la llista dels Dotze Apòstols i que Natanael és un nom propi mentre que Bartomeu ("fill de Tomeu") és un segon nom. L'aparició primerenca, l'elogi de Jesús i algun detall més també semblen confirmar-ho.
(2) Fins a Hispània, Itàlia, Grècia, Egipte, Aràbia, Síria i gairebé la major part de l'Imperi Romà està ben documentat. La Pax Romana hi va ajudar molt, igual que la navegació pel Mediterrani, "el mar entre terres", totes elles sota domini romà. Però també hi va haver una predicació evangelitzadora dels apòstols i altres missioners a l'estranger, fora de l'Imperi, en nacions hostils com Mesopotàmia i Pèrsia, aleshores part de l'Imperi Part arsàcida, rival i enemic de Roma, en països bàrbars poc civilitzats i també a la llunyana Índia, allunyada tan geogràficament com culturalment. Algunes intrigants troballes fan suposar que el Cristianisme podia haver arribat fins i tot a l'Àsia Central i, per la Ruta de la Seda, fins a Xina, tan aviat com a la 2ª meitat del segle I, molts segles abans del comunment acceptat, i no sols a la capital de l'Imperi Han, llavors Luoyang, o a l'antiga capital Chang-an, sinó també fins a les costes orientals d'aquest immens país. Desconcertant és que s'hagin trobat algunes creus en un context religiós en algun monument del segle I a Corea i fins al sud del Japó. Si fos així, si signifiqués que algún cristià va arribar fins allà, llavors sí que seria ben literalment "fins als extrems del món", és a dir del món conegut de l'Antiguitat al Vell Món.
(3) Sant Bartomeu i Sant Judes Tadeu, que també hi va predicar, són els sants patrons d'Armènia, la primera nació del món oficialment cristiana, després de la seva conversió l'any 301 per St. Gregori Fotistes, també patró del país, i poc després es ferien cristians també els seus veïns de Geòrgia. És a ressaltar que aquestes nacions cristianes del Càucas van partir tota mena d'invasions, destruccions i massacres per motiu de la seva fe, primer l'Imperi Neopersa sassànida de religió zoroastriana, després els Califats de Damasc i Bagdad, posteriorment van entrar-hi arrassant-ho tot els mongols de Gengis Khan, més tard els tàrtars de Tamerlà, seguits dels turcs otomans i dels perses safàvides...quan finalment van cessar aquestes terribles convulsions i catàstrofes que havien durat un mil·leni i mig i la polseguera de la Història es va anar depositant, quan els russos cristians van arribar al Caucas a principis del segle XIX van trobar que els armenis i georgians havien sobreviscut... i seguien essent cristians!. Als armenis, però, encara els hi quedava un atac duríssim, el genocidi que l'Imperi Turc otomà va cometre contra ells des de finals del segle XIX a les primeres dècades del segle XX, quan els governants i militars turcs, tant els otomans com els Joves Turcs, els volien exterminar i en van matar un milió i mig tan directament, torturant-los i assassinant-los, com indirectament, de fam i extenuació, mentre que una xifra similar d'armenis, un altre milió i mig, va haver de fugir i exiliar-se, essent les execucions i deportacions més massives entre 1915 - 1917 durant la Primera Guerra Mundial. Però tot i així Armènia va sobreviure i fins va poder constituir un petit Estat propi al Caucas, molt menor del que li hauria correspost, que molt recentment ha perdut un territori tradicionalment armeni, Nagorno-Karabakh, a mans dels seus veïns azerís. Hi ha una important diaspora armènia a tot el món, especialment a Rússia, França i Estats Units. Armènia és, com també Geòrgia, una nació molt cristiana i que ha sigut martiritzada al llarg de la seva Història però sempre ha mantingut i confessat la seva fe, com els seus sants patrons St. Bartomeu i St. Judes Tadeu.
