Implorant l'ajuda divina

Metges, infermeres i personal de la zona Covid d'un hospital, resant-li a Déu suplicant el seu socors, a Veneçuela. 

Déu és Déu de vida, no de mort. El llibre de la Saviesa ja ens diu que Ell no va crear la mort, perquè el seu projecte era, i és, la vida i que va ser l'enveja del diable la que va portar als primers pares de la Humanitat al pecat, i per aquest va entrar la mort en el món. Com els hi deia Jesús als saduceus, que negaven la resurrecció, "No heu llegit Déu d'Abraham, Isaac i Jacob? I Déu és Déu de vius i no de morts!", un argument irrefutable per la resurrecció dels morts i la vida eterna.

A l'Evangeli avui veiem dos miracles, el de l'hemorroïsa que portava 12 anys malalta sense trobar remei humà al seu mal i que es va curar només tocant la roba de Jesús. Moltes malalties de difícil diagnòstic, sobretot si són cròniques i rebels, poden tenir un origen espiritual. No tots però sí alguns. Els miracles de sanació de Jesús són la manifestació externa d'un miracle encara més gran. d'una guarició més profunda, que és la de l'ànima humana, com quan li diu primer al paralític "Els teus pecats et son perdonats" i després afegeix "Aixeca't, agafa la camilla i camina". I Jesús aprova la iniciativa de la dona, tot i que poc convencional, perquè la veu moguda per la fe. Per això li demana que surti de la gentada, ella ho fa temorosa i temblorosa, i Ell li diu "Ves-t'en en pau, la teva fe t'ha salvat!". 

La filla del cap de sinagoga Jaire també té 12 anys i s'està morint quan aquest demana a Jesús que vagi a imposar-li les mans per tal que se salvi, i Jesús ho fa. Duu amb Ell només a Pere, Jaume i Joan, els mateixos de la Transfiguració i de l'agonia a l'hort de Getsemaní, amb l'afegit que Joan estarà també, amb les dones, al peu de la Creu. És doncs un miracle molt important, com també ho mostra que s'hagi conservat a l'Evangeli la frase exacta de Jesús "Talita, cum!", és a dir "Noia, aixeca't!". Quan Jesús arriba, la noia ja ha mort, però Jesús diu "No està morta, sinó que dorm" i li diu al pare d'ella "Tingues fe i no tinguis por", Jesús, donant-li la mà, l'aixeca de la mort i del llit, la crida al món i a la vida, i el miracle succeeix. Perquè Déu és Déu de vida, i com a tal el Senyor de la vida i la mort. I els diu, atent: "Doneu-li de menjar". Aquesta resurrecció d'una noia que acabava de morir la podem relacionar amb la resurrecció per Jesús del fill únic de la dona vídua que ja duien a enterrar i la del seu amic Llàtzer que ja portava tres dies al sepulcre enterrat. Per al Déu de la vida no hi ha barreres temporals que li puguin resistir. Ell pot guarir, sanar, totes les situacions, però ja que ens ha donat llibertat ens demana la fe, la confiança plena i segura en Ell, en la seva bondat misericordiosa i en el seu poder, i la intencionalitat, com en la petició pública del pare de la noia o el contacte amb la seva roba de la dona malalta incurable. En aquella situació molts l'empenyien per tot arreu, però va ser la dona que el va tocar amb intenció i amb fe la que es va guarir al moment. 

Vist tot això, ens n'hem d'adonar que en el fons tots busquem a Crist i que el necessitem. En les tribulacions, tentacions, necessitats i problemes de la vida hem de recordar allò tan evident: "Qui ens estima més que Jesús? Qui ens estimarà mai així, amb aquest amor i aquesta bondat i paciència gairebé humanament inconcebible, que ens supera? Qui ens coneix com Ell qui som i que necessitem? Qui ens tractarà millor o ni tan sols com Ell?" o en resum "Qui com Déu?". I com en nom seu, nostre i de tots deia St. Pere "Senyor, a qui aniriem? Només Vos teniu paraules de vida eterna!".    

Una antiga profecia que s'està acomplint

Una profecia, potser medieval, afirmava "Arribarà un temps en que primer els pares mataran els seus fills i després també els fills mataran als seus pares" referint-se probablement als temps pre-apocalíptics o ja directament apocalíptics, abans de la Fi del Món i del Judici Final. 

El curs natural de la vida humana. quan és
defensada, considerant el seu valor sagrat.
i únic, des de la concepció en el si matern
fins a la fi normal d'una vida ben valorada. 

Aquesta predicció és terrible, semblava inconcebible una tal cosa, però pel que es veu en el nostre temps, primer amb l'avortament i després amb l'eutanasia, ja s'està fent realitat, i a més d'una forma legal, la qual cosa encara ho empitjora. Perquè si no es té en compte que la vida humana és sagrada, obra de Déu i en les seves mans, la societat es deshumanitza fins a extrems impensables i alhora mostra una total inconsciència sobre la responsabilitat que això implica davant Déu i les seves conseqüencies per a la situació individual de cadascú en la vida futura i eterna. Realment, tot això ja predit és un fet terriblement espantós.    

La bona mort

La bona mort és acceptar morir quan i com Déu et crida a deixar aquest món, que Ell sap molt millor que nosaltres quan ens toca acabar l'experiència del món, igual com ens va cridar a existir, viure i ser persones en la seva Creació, quan i on li va semblar, triant-nos també els pares, germans i tota la família. Per entrar a la vida eterna, també és Déu qui sap i decideix el temps i el lloc. Tenir una bona mort és fer-ho en estat de gràcia i si pot ser havent rebut els sacraments: l'absolució, la unció dels malalts i, si pot ser, el viàtic. Aquesta és la mort a aquest món en santedat. 

Traspàs de la monja Sor Maria del Diví Cor Droste a Porto (Portugal) l'any 1899

La bona mort és el contrari de l'eutanasia, que és un suïcidi assistit, en que són els éssers humans els qui decideixen quan i com donar aquest pas. Cal, però distingir l'eutanàsia del no mantenir de forma artificial la vida. En l'eutanàsia hi ha una persona que està viva i se li aplica un procés letal per fer-la morir; en l'anomenat no acarnissament terapèutic és el cas contrari, una persona que s'està morint i a la que uns aparells i medicaments la mantenen en vida sense esperances de recuperació, se li retira la teràpia per tal que tingui una mort natural i no continuï en estat vegetatiu, la mort pot tenir lloc al moment o fins hores o dies després. Tampoc s'ha de confondre l'eutanasia amb el fet de donar medicaments paliatius del dolor, com la morfina, que puguin accelerar ni que sigui breument la mort del malalt terminal, ja que no és aquesta la finalitat que es busca sinó el que no sofreixi. Igualment una persona pot renunciar, dins de la llibertat humana, a seguir o fins a iniciar un tractament o recorrer a una operació arriscada quan el pronòstic és que aquests només perllonguin la vida per un temps breu. Són situacions excepcionals però comprensibles i que no comprometen el destí etern. I davant de la mort aquest és el principal punt a tenir en compte, aquell en que es decideix el realment important, allò definitiu.

Festa de Sant Joan

Sant Joan Baptista és el precursor, l'anunciador, el profeta que va poder veure aquell que ell i tots els profetes anunciaven i fins i tot el va batejar, perquè el Senyor li ho va demanar. 

Anunciació de l'àngel a Zacaries del naixement de St. Joan (A. Sickener 1862)

St. Joan té diversos privilegis: el seu naixement va ser anunciat per un àngel, igual que el de Jesús. Encara nonat, va saltar d'entusiasme a les entranyes de la seva mare Sta. Elisabet quan aquesta va rebre la visita de la Verge Maria, que feia poc que havia rebut l'immens do de ser la Mare de Déu. Era de la família de Jesús. Va preparar els camins del Fill de Déu amb la seva predicació de conversió al desert, que va tenir un gran èxit entre els pecadors penedits, els pobres i els humils, i amb el bateig d'aigua que prefigurava el bateig de l'Esperit Sant instituït per Jesús. Va ser el precursor immediat, que va poder reconèixer i proclamar a Jesús com l'Anyell de Déu. Finalment, va donar el darrer testimoni morint màrtir. 

St. Joan Baptista és el més gran dels profetes de l'Antic Testament i a més és el gran profeta que inaugura el Nou Testament. Per arribar realment a conèixer i seguir Jesucrist cal passar, de forma explícita o implícita, ràpida o lenta, per la conversió del cor preconitzada per St. Joan Baptista. Ell, molt auster i penitent, ascètic, ens ensenya la preparació necessària per a la trobada eficaç amb Jesucrist i quan diu "doneu allò que no necessiteu, acotenteu-vos amb el vostre salari, compliu la vostra labor amb justicia..." ens prepara per després poder entendre i arribar al "Doneu-ho tot i seguiu-me!" de Nostre Senyor. 

És, juntament amb Jesús i Maria, l'únic sant del que es celebra no sols la seva entrada en el Cel sinó també el seu naixement terrenal (1). I la seva festivitat del 24 de juny és de les poques, junt amb el Nadal, Pasqua i Pentecosta, que tenen Misses diferents per la vetlla i el dia. La festa de St. Joan és de les grans festes de l'any, que es celebra molt intensament també en la vida civil en la que és festa oficial, amb fogueres, focs artificials, revetlla, reunió familiar i menjars especials com en les nostres terres la coca; en honor d'ell moltes persones porten el nom de Joan i també hi ha algunes Joana. 

Bona Festa de St. Joan i que ell, des del Cel, també ara ens ensenyi a tota la societat i a tot el món el camí que duu a Jesús i amb Ell a la Glòria!  

(1) Potser li correspondria també a St. Josep, però d'aquest ho ignorem tot del seu naixement i la seva mort, tot i que de totes maneres té també dues grans festes pròpies,  el 19 de març i l'1 de maig, la qual cosa comparteix amb els citats. 

Santedat a l'anglesa

Dos grans sants màrtirs per la seva lleialtat a l'Església catòlica i al seu cap, el Papa de Roma, successor de Sant Pere: 

St. Tomàs More

St. Joan Fisher 

St. Joan Fisher (1469 - 1535) va ser un bisbe anglès i membre del Parlament per la seva condició. Va ser un gran estudiós i un intel·lectual que va impulsar l'estudi universitari no sols del llatí i el grec, sinó també de l'hebreu, per tal de conèixer i llegir de primera mà els textos bíblics en les seves llengües originals i poder fer traduccions acurades. Quan tothom estava atemorit per les tiràniques ordres del rei Enric VIII, que volia trencar amb Roma i fer-se ell cap de l'Església Anglaterra, ell per a sorpresa de tots es va aixecar del seu seient i va protestar la decisió, dient que el cap de l'Església sempre havia sigut el Papa i que a ell se li devia l'obediència eclesiàstica, mentre que al rei se li devia l'obediència civil, i ho va fer sense por a les conseqüències, pensant més en l'eternitat que en la vida d'aquest món. Acusat de traició per això pel despotisme reial, va ser empresonat igual que el seu company de martiri More el 1534 i més tard, tot i que el Papa el va fer cardenal en un intent de salvar-li la vida,  decapitat a l'inici de l'estiu de l'any següent. 

St. Tomàs More (1478 - 1535), laic casat dues vegades, es va tornar a casar de seguida quan va quedar vidu,  home de família amb 3 filles i un fill propis, una filla aportada per la seva segona dona, també vídua,  i dues més adoptades, era una persona de gran valua, considerat per molts com el més gran pensador europeu del seu temps i autor de l'obra "Utopia" (1516), sobre una societat ideal, que va tenir càrrecs molt importants en el govern anglès i era molt apreciat pel rei i per la Cort. Humanista renaixentista i amic d'Erasme de Rotterdam, va escriure també un llibre sobre els errors de Luter. Quan Enric VIII va començar la seva deriva totalitària, s'hi va oposar, dient que valia més estar amb pau amb Déu i amb l'Església que amb els poders temporals d'aquest món. Es va mostrar valent i decidit, seguint la seva convicció religiosa, i ell també va protestar davant la voluntat del monarca de fer-se cap religiós i espiritual a la seva nació. Ell també va ser empresonat el 1534 i, tot i les peticions de clemència del Papa i de l'emperador Carles V, finalment decapitat, uns quinze dies després que St. Joan Fisher. Les seves últimes paraules, després de bromejar amb el botxí, foren "Sóc un bon servidor del rei, però Déu és primer". Des de l'any 2000 és el patró de polítics i governants. 

No van ser els únics màrtirs catòlics d'Anglaterra, ja n'hi havia hagut amb el llunyà precedent de St. Tomàs Becket, fet assassinar pel rei segles abans, i en la seva època i durant un segle o més n'hi van haver molts, entre ells molts màrtirs religiosos, com els cartoixans del país i d'altres. A Anglaterra i en general a les Illes Britàniques, Escòcia, Gal·les i, sobretot, Irlanda, hi seguiren havent-hi molts catòlics tot i les persecucions, que vivien amagats o atemorits, i el Catolicisme es va mantenir sortint a la llum pública en determinats moments, com en els regnats de Maria Tudor a Anglaterra, de Maria Stuart a Escòcia i d'algun rei catòlic anglès encara al segle XVII i va sobreviure malgrat tot, molt especialment a Irlanda, fins que va ser rehabilitat gairebé plenament amb l'emancipació dels catòlics al Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda en la dècada dels 1830s. 

Però tornant als sants que es commemoren el 22 de juny, sant Joan Fisher i sant Tomàs More tenien un caràcter molt anglès, molt representatiu de la seva nació i cultura, del segon són ben coneguts els seus trets d'un sentit de l'humor molt típic del país, per la qual cosa es pot parlar d'una santedat "a l'anglesa", encardinada en la seva mentalitat i manera de fer anglosaxona. I en realitat Anglaterra i Escòcia al segle XVI estaven plens de catòlics que practicaven la seva fe en secret i de simpatitzants catòlics. El mateix William Shakespeare (1564 - 1616), al que sempre se l'havia suposat filocatòlic, cada cop està més clar que era un criptocatòlic, que situava sovint l'acció de les seves obres en terres catòliques, com Itàlia o l'Anglaterra medieval, per no cridar massa l'atenció amb la psicologia dels seus personatges i amb els fets que hi passaven. 

Els dos sants d'aquesta data foren beatificats junt amb 53 màrtirs britànics més de la seva època l'any 1886 per Lleó XIII i canonitzats pel papa Pius XI l'any 1935, al complir-se els 400 anys del seu martiri. Avui dia són venerats per l'Església Catòlica i també per l'Anglicana, que reconeix la seva santedat, suscitant també simpaties entre els protestants i en general entre qui els coneix, fins i tot en no cristians. Tots ells són un model i un exemple de vida. 

Un campió en el seguiment de Jesucrist

Sant Lluís Gonzaga (1568 - 1591) va ser un sant extraordinari. Va ser, en la seva breu vida, el campió de la castedat, de la puresa i la innocència angelical, ja des de nen i fins a la seva mort, com també va renunciar a la riquesa i al títol aristocràtic de marquès, i als honors i les vanitats del món, i va viure una vida d'austeritat, ascetisme i penitència. Però l'important de tot això és el motiu pel que ho va fer: per seguir més de prop a Jesucrist, per viure una vida evangèlica segons el model i l'ensenyament del mateix Fill de Déu. 

I per un gran do de Déu ho va aconseguir, i cada cop més, en tots els àmbits de la seva vida; gran do diví que ell va acceptar i es va esforçar en viure'l, conservar-lo i aprofundir-lo i així va permetre que l'Esperit Sant l'anès modelant a imatge de Crist. Va ser jesuïta i amic de diversos sants, entre ells St. Carles Borromeo i St. Robert Bellarmino. La seva mort també va ser heroica, atenent i tenint cura, junt amb Srt. Camil de Lellis, dels apestats d'una epidèmia que va assotar Roma els anys 1590 i 1591. Així, St. Lluís Gonzaga va viure plenament la fe, l'esperança i la caritat, ja en aquest món.  És patró de la joventut catòlica i en referència a ell, molts porten també el nom de Lluís i Lluïsa. 

En les tempestes de la vida

En les tempestes de la vida, ja siguin físiques (tempestes, inundacions, incendis, epidèmies, guerres) com amb més motiu si són psicològiques o socials, i encara més si son espirituals, segons el miracle narrat a l'Evangeli, Mc 4,35 - 41 (1), convé: 

"El miracle de la tempesta calmada" (1695), quadre de Ludolf Bakhuizen 

-  No saltar de la barca, que figura l'Església. Només romanent en ella hi ha esperança de salvació del desastre i de poder arribar finalment al destí, l'altra riba del llac, que indica en aquest món la missió encomanada i en definitiva al final la patria celestial i la vida eterna. Baixar a l'aigua és il·lògic, contradictori (és el que es tem), una actitud de desesperació gairebé suïcida. 

- Col·laborar entre tots en l'esforç de mantenir-la en flotació, per evitar el naufragi i la mort. No és moment de desavinences ni de crítiques i ni tan sols de provar de fer canvis, "en tiempos de tribulación,  no  hacer mudanza" deia Sant Ignasi de Loyola (2). Sí que és el moment de fer la feina que cal, ben repartida entre tots i esforçant-se tot el possible, d'aplicar els propìs coneixements i experiència, de donar bons consells, d'animar als altres i mostrar confiança en que se superarà, sobretot a base de fe en Déu. 

- Fins aquí els remeis naturals, humans, però el tercer és el més important, que és recórrer a Jesucrist, al qui es porta en la barca i que en aquell moment no actua, en el cas del miracle perquè estava descansant, dormit a popa amb el cap recolzat en un coixí, com s'especifica. A Jesucrist la barca de l'Església el porta sempre en el seu interior, però a vegades ens sorprenem de que estigui inactiu i com aliè als grans problemes. Cal demanar-li-ho, Ell vol que ho fem, i llavors és la seva actuació la que obra el gran miracle, perquè és Senyor de tota la Creació. Podem reflexionar: "que no sabíem que el portavem amb nosaltres? que no recordavem que sempre el tenim al nostre costat? perquè teniem doncs por, és que no tenim fe o en tenim encara poca? i que no tenim en compte que sense Ell res no podem i que si actuem hem de fer-ho inspirats i guiats per Ell? potser teníem l'orgull de voler sortir-nos-en sols o por de despertar-lo?". 

Jesucrist ens aten amorosament sempre, perquè vol el nostre bé, ningú no ens estima més que Ell, i ens fa cas fins i tot quan la petició pot semblar interessada o oportunista, com podría semblar si només recorrim a Ell en cas de problemes i dificultats insolubles o de perills greus i més si encara no el coneixem prou ni n'estem del tot segurs, llavors sí que davant la sorpresa se'ns plantejarà com a interrogant vital igual que als deixebles "qui és aquest?", "qui és, doncs, Jesús?" i com Job quan va conèixer a Déu en la tempesta, haurem de reconeixer "abans no et coneixia més que d'oïdes, ara sí que et conec personalment", reconeixent-lo com l'únic Déu, callant i acceptant la seva voluntat i humiliant-se davant seu.  

A vegades ens falta aquesta experiència i Déu mateix permet, i fins en ocasions provoca, que l'haguem de fer, per conèixer-lo vitalment i per fer l'experiència de la seva Providència fins i tot si cal en el miracle. I com en el Salm 106, havent-nos posat en dificultats, hem de pensar en recorrer a Ell, fer-ho, constatar la seva intervenció salvadora i agraïr-li la nostra salvació. 

I just això ens portarà a reconèixer que ningú ens estima més que Ell, que només en Ell trobarem tant d'amor envers nostre i tant poder i com diu Sant Pau (2 Co 5, 14 - 17) a viure amb Ell, per Ell i en Ell, i així entrar decididament en la Nova Creació, el món nou on regna l'amor diví i en la que els nous Adam i Eva són Jesús i Maria. 

Que ningú ni res ens prengui aquesta Paraula de Déu que és llum, força i consol i que el diumenge 12è de durant l'any es proclama a Missa en el cicle B, sinó que la recordem, la poguem meditar i aplicar-la quan convingui i sempre en les nostres vides individuals i també en la vida col·lectiva de la societat! 

(1) També a Mt 8,23-27 i Lc 8, 22-25. Un altre episodi i miracle similar, però diferent, es narra a Mt 14

(2) Concretament a la 5ª regla dels exercicis espirituals, que literalment diu "En tiempos de desolación, nunca hacer mudanza". I crec que ho va repetir Sta. Teresa de Jesús, doncs em sona haver-ho llegit fa molts anys en alguna obra d'aquesta, "En tiempos de tribulaciones no conviene hacer mudanza", frase en la que em vaig fixar.