Pentecosta, la vinguda de l'Esperit Sant

El dia de Pentecosta Maria i els apòstols van rebre l'Esperit Sant promès per Nostre Senyor Jesucrist, que els hi va dir: "Us convé que me'n vagi perquè així vindrà a vosaltres el Defensor, l'Esperit de la Veritat, Ell us farà recordar i entendre tot el que Jo us he dit".  L'Esperit Sant, 3ª persona divina de la Santíssima Trinitat, és l'Amor que Déu Pare té a Déu Fill i l'Amor que totes tres persones tenen a tota la Creació. 

En la Pentecosta es realitza el miracle que anul·la Babel, on la gent tot i parlar una mateixa llengua van començar a no entendre's entre ells, malinterpretant, tergiversant i no escoltant o fins entenent les coses a l'inrevès, fins a donar lloc a la separació; en canvi ara, moment de plenitud del naixement de l'Església, la gent tot i parlar idiomes molt diferents i inintel·ligibles entre sí, pel miracle que realitza l'Esperit Sant, escolten en la seva pròpia llengua materna i entenen molt bé i els hi arriba al cor, fins al punt de convertir-se allà mateix, el que sobre Déu i Jesucrist els prediquen els apòstols, que han perdut la por que els feia temerosos i covards i ara són valents, entusiastes i decidits, capaços de fer miracles i d'afrontar-ho tot, fins el martiri amb que quasi tots ells donaran glòria a Déu al final de la seva missió i de les seves vides, seguint el camí del seu mateix Mestre i Senyor fins al final, predicant la Veritat divina, la Bona Nova de l'Evangeli. I sobretot tenen el gran do del perdó dels pecats atorgat per la presència de l'Esperit Sant en ells, perquè ja abans Jesucrist ressuscitat havia alenat sobre ells en una aparició final i els hi havia dit: "Rebeu l'Esperit Sant, a qui perdonareu els pecats li quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu quedaran sense perdonar". Però és en el matí de Pentecosta, uns deu dies després de l'Ascensió de Jesús al Cel, quan reben l'Esperit Sant en plenitud, tal com també els hi havia dit que no es moguessin de Jerusalem i esperessin la seva arribada. 

Aquest do de l'Esperit Sant, la gràcia divina, la santificació, a partir de la Verge Maria i dels apòstols es va anar estenent per les conversions i el baptisme i la imposició de mans, i s'ha trasmès i continuat en l'Església, que és on més actua l'Esperit Sant, en els set sacraments, baptisme, confirmació, eucaristia, reconciliació, ordre sacerdotal, matrimoni i unció dels malalts,  i amb la proclamació de la Paraula de Déu, molt especialment en la litúrgia de la Missa amb l'Eucaristia i també en  les oracions i les bones obres fetes per caritat, així com en la inspiració al penediment dels pecats i la conversió dels pecadors. L'Esperit Sant és el guia i dinamitzador de la labor de l'Església, el qui manté la seva unitat en la diversitat dels seus dons i crida a vocacions així com en la mateixa diversitat humana i el qui actua dirigint i coordinant l'actuació de tots els seus membres, ministres ordenats, religiosos i religioses i laics en una concòrdia de cors cap al bé general segons la voluntat de Déu. El mateix Esperit Sant, la presència del qual en nosaltres és el que ens fa amics de Déu, és el que dona encert i eficàcia a les nostres pregàries, decisions i obres. 

En el Credo cal fixar-se amb que està més especialment relacionat, ja que la Trinitat actua sempre conjuntament, l'Esperit Sant: "Crec en l'Esperit Sant, la santa mare Església Catòlica, la comunió dels sants, la remissió dels pecats, la resurrecció de la carn i la vida perdurable. Amén". 

Agraïm doncs amb tot el cor i valorem al màxim i per sobre de tot, com es mereix, aquest do que Déu ens fa de si mateix amb la presència de l'Esperit Sant en els nostres cors i vigilem de no perdre'l mai i si alguna vegada això succeeix pel pecat mortal, anem de seguida que poguem a retrobar-lo per mitja de l'acte de contrició i d'una confessió sacramental ben feta, per tal que la gràcia de Déu habiti sempre en nosaltres i empeltats per l'Esperit amb Jesucrist, al que ens va modelant, tinguem una conducta neta i pura, visquem de l'Amor de Déu en l'amor a Déu, els germans i el proïsme i fins i tot als enemics, i poguem donar sempre bons fruits agradables a Déu en la nostra vida. 

Vetlla de Pentecosta

Diumenge 23 de maig és Pentecosta, el gran do de l'Esperit Sant 

Quan envieu el vostre Esperit, reneix la Creació i renoveu la vida sobre la Terra

Avui s'ha celebrat a Manresa amb tal motiu, l'Assemblea de la Renovació Carismàtica Catòlica de Catalunya, els pentecostals, que tenen una gran devoció a l'Esperit Sant.

I esperant la Pentecosta podriem resar: 

Veniu Esperit Sant

ompliu els cors 

dels vostres fidels

i enceneu en ells

el foc del vostre Amor 

Envieu el vostre Esperit

i renovareu la faç de la Terra

Oh, Déu, que il·luminareu

el cor dels vostres fidels

amb la Llum de l'Esperit Sant 

concediu-nos de sentir rectament 

en el mateix Esperit 

i de gaudir sempre del seu consol.

Per Crist, Senyor nostre. Amén.

Que la Pentecosta renovi el nostre món! 

Trobada de Carismàtics a Manresa

Els Carismàtics a la trobada del 21 de maig a la parròquia de St. Josep de Manresa amb el rector Mn. Joan Prat 

Aquest divendres a la tarda va tenir lloc l'última d'una sessió de trobades setmanals amb motiu de la Pentecosta d'aquest any que un grup de la Renovació Carismàtica de Manresa ha anat fent al llarg de les últimes setmanes a la parròquia de St. Josep del Poble Nou, de la que és rector Mn. Joan Prat. Precisament la conferència d'aquesta tarda ha anat a càrrec del mateix Mn. Joan Prat i ha versat sobre la Pentecosta. 

L'autor d'aquest Blog, Consiliari dels Carismàtics de la diòcesi de Vic des de fa anys, ha pogut anar-hi per saludar-los i parlar amb ells tant una estona abans com una estona després de la Missa parroquial, celebrada pel rector i en que hi he concelebrat, a més la intenció de la Missa ha estat, per deferència de Mn. Joan Prat, pel meu germà Jordi, que Déu ha cridat recentment al seu si.

 

Es dona la circumstància que a més demà dissabte 22 hi haurà una Assemblea de Pentecosta al matí i a la tarda de la Renovació Carismàtica Catòlica de tota Catalunya també a Manresa, però en aquest cas a La Seu, la basílica de la Mare de Déu de l'Alba, de la que adjunto el programa. Entre altres i amb el rector Mn. Joan Antoni Castillo, hi assistirà el P. Manuel de Barcelona. 

El perdó de Déu (II)

En resum, que pel que Ell mateix ens ha revelat, Déu perdona sempre quan un reconeix el seu pecat, li sap greu d'haver-lo comés, demana, desitja o accepta el perdó diví i a canvi està disposat ell també a perdonar els qui l'han ofès. 

Però Déu no perdona, no pot perdonar precisament perquè accepta i assumeix plenament la llibertat humana a qui no reconeix els seus pecats, qui està convençut de que va obrar bé o no va fer res de mal trasgredint la llei de Déu, els 10 manaments principalment, al quis no creuen en el seu perdó o no volen/no busquen ser perdonats, al qui no creu en Ell i per tant no el reconeix i al qui davant d'aquest perdó diví que se li ofereix es nega a perdonar als qui l'han ofès a ell. 

Diverses paràboles de Jesucrist en els Evangelis ens ho deixen ben clar, com la del mal administrador a més de les citades abans. I és que Déu és misericordiós però també just, i qui no accepta la seva misericòrdia es troba amb la seva justícia. A més en diversos llocs dels Evangelis i de la resta del Nou Testament també se'ns diu "no jutgis i no seràs jutjat", "perdona i seràs perdonat", "la mateixa mesura que facis amb els altres farà Déu amb tu", "els misericordiosos aniran confiats al judici" i fins i tot "la misericòrdia se'n riu del judici...".

En tota la Bíblia, ja des de l'Antic Testament, queda palès que Déu vol que tots se salvin però que ha donat llibertat als humans i ens l'ha donada de veritat, fins i tot amb la temible i desastrosa possibilitat que algú es pugui perdre. Així ho avisa "Déu no vol que el pecador es condemni sinó que es converteixi i se salvi" i així "Si el pecador es converteix se salvarà, però si el just es perverteix...". Hi ha moltes cites en tota la Paraula de Déu que ens parlen d'aquest fet decisiu per nosaltres: "Hi ha més alegria al Cel per un pecador que es converteix i aixi es salva que per molts justos que no en tenen necessitat" però també "Mireu d'anar pel camí estret i per la porta estreta de la salvació i no pel camí ample de la perdició". L'esperança en la pròpia salvació, confiada però vigilant, està en el mig dels dos extrems de la desesperació i la presunció, els dos grans pecats contra l'Esperit. 

Acollim doncs la gràcia salvadora de Déu i la seva inspiració i acollim-nos al seu perdó i la seva misericòrdia, tot vigilant i esforçant-nos en viure sempre en gràcia de Déu o en recuperar-la de seguida si l'hem perduda pel pecat mortal, amb una bona contrició i una confessió sacramental ben feta tan aviat com es pugui, per estar preparats per a la mort, perquè allò que siguem al morir allò serem eternament i caldria tenir-ho present i pensar-ho sovint, "Pensa en la teva mort i mai pecaràs" ens diu també la il·luminació divina. I recordar també, fins i tot des d'una perspectiva humana, que "Bé està allò que acaba bé", aplicant-ho a tota la nostra vida.

I en aquest procès tinguem confiança en l'Amor immens que Déu ens té a cadascú de nosaltres, en la Redempció que ens ha guanyat Jesucrist a la creu, amb la seva passió, mort i ressurrecció, amb el gran do de l'Esperit Sant per a perdonar els pecats, en el pla de Déu per a la Salvació de la Humanitat i en que Ell pot treure del mal un major bé, com en l'exemple de la corda que si es trenca i es torna a unir amb un nus queden més aprop els dos extrems... I recordem que a diferència del món que estima el pecat i abomina del pecador, Déu abomina el pecat però estima el pecador. "No he vingut a cridar justos sinó pecadors" va dir Jesús, que per mostrar la seva solidaritat amb els pecadors que es reconeixien com a tal i estaven penedits i es volien deixar salvar per Déu, es va posar a la cua dels qui convençuts van voler ser batejats per St. Joan i que Ell ho va aprofitar a més per establir el Baptisme, i que també va dir "No tenen necessitat de metge els qui estan sans, sinó els qui estan malalts". 

Reconeguem doncs la nostra condició de pecadors necessitats de la Salvació divina i de conversió, penediment i penitència, obrim-nos a l'Amor de Déu i corresponguem-li, demanem i acceptem confiats i molt agraïts el seu perdó. vivim de la manera nova que Jesús ens va ensenyar, com a bons cristians que estimen a Déu sobre totes les coses i s'estimen com a germans per amor a Déu, i visquem així feliços tan en aquesta vida temporal com en l'altre vida futura, definitiva i eterna. Estiguem segurs que l'ajuda provident de Déu no ens faltarà mai! 

El perdó de Déu

La vida temporal en aquest món nostre, el planeta Terra en un punt de l'Univers, i en la nostra condició especial humana, pot ser més o menys llarga, però l'eternitat és infinita. 

Per això cal preparar-se per a l'altre món i el punt fonamental és demanar i trobar el perdó de Déu pels pecats que la nostra naturalesa ens indueix a cometre, junt amb la temptació diabòlica i l'escàndol que podem sofrir d'altres persones. És allò que es diu els tres enemics de l'ànima: el món, el diable i la carn, tots amb les seves seduccions malicioses. El món que es pot pendre per absolut i que pot fer oblidar a Déu i la vida futura, el diable i els dimonis que han perdut el Cel i estan condemnats a l'Infern i que per odi a Déu, per la pròpia ràbia i per enveja i gelos de l'ésser humà voldria que aquest també perdés la felicitat eterna i compartís el seu terrorífic destí, i el cos humà amb les seves inclinacions instintives que voldrien desbocar-se i superar el control espiritual que les encamina al bé, posant per inversió les seves pretensions per davant de tot i no sotmeses al criteri racional i moral.

Tots som pecadors i a tots ens cal convertir-nos i solicitar el perdó diví, atorgat per Jesucrist que va pagar pels nostres pecats a la creu i fet efectiu per l'Esperit Sant que ens ha sigut donat, primer als apòstols i després a través d'ells a l'Església i als seus ministres. Necessitem un do de la gràcia divina per sentir aquesta necessitat de penediment i de canvi de vida a través del perdó diví. 

Déu perdona sempre, però per obtenir aquest perdó cal reconèixer el nostre pecat, els nostres pecats; sentir dolor en la nostra consciència per haver-los comés ofenent a Déu per la desobediència dels seus manaments, que a més són precisament per al nostre bé, pel desamor que manifestem al seu Amor i per la ingratitud cap a qui en el Baptisme ens ha fet fills seus com el seu Fill propi Jesucrist i hereus de la resurrecció a la vida eterna; fer proposit d'esmena, és a dir de canvi de vida, evitant el pecat i les seves ocasions, amb l'ajuda, guia i protecció de la gràcia divina; i rebre l'absolució sacramental per part d'un ministre ordenat, bisbe o prevere, normalment després d'una confessió sincera i humil dels pecats i havent rebut i complert una penitència. En casos extrems, com en perill de mort, hi ha la possibilitat de rebre l'absolució i/o l'unció dels malalts, que també els perdona, sense la confessió i amb el desig de rebre-ho o almenys la voluntat d'acceptar aquest gran do gratuït i immerescut per part nostra. A falta de sacerdot també serveix per sol·licitar i obtenir el perdó de Déu fer un acte de contrició perfecta, és a dir demanant perdó no sols per la por al càstig ni per la lletjor del pecat sinó sobretot i principalment per haver ofés, menystingut o oblidat a Déu, que és la part més important i greu del pecat, ja que Ell és el Creador, summe Bé i Bondat i Amor infinits. Aquest pesar sincer d'haver-se rebel·lat contra Déu, el seu Amor i els seus manaments, ja perdona els nostres pecats i ens evita l'Infern tot i que després, com en altres casos, ens haguem de purificar al Purgatori abans de poder accedir, ja ben nets de tota resta de culpa, al Cel. 

Déu perdona, però hi ha ocasions en que no pot fer-ho: quan algú no vol ser perdonat, quan no reconeix el seu pecat o el justifica, o pitjor encara, quan no reconeix la jurisdicció divina, quan s'entesta en el mal o quan amb odi irreconciliable es nega a perdonar els qui l'han ofés a ell, no perdonant-los almenys amb la seva voluntat lliure tot i que per fer-ho ben fet ha de ser de tot cor, involucrat la persona, sentiments i fets, cosa sovint difícil però ben possible amb l'ajut de la gràcia. 

Quan la gràcia divina, que porta a buscar i sol·licitar el perdó, s'exerceix, primer asusta i fins atemoritza al pecador, provocant els remordiments, que són el dolor de l'ànima, però si la resposta humana és amb fe i esperança, mai es queda aquí sinó que amb confiança, sabent que el Senyor és bo, disposat sempre a perdonar i desitjós de poder fer-ho, va humilment i avergonyit, com el fill pròdig de la paràbola de Jesús, a buscar al Pare, que l'està esperant per correr joiós cap a ell i, veient el seu retorn i penediment, rehabilitar-lo plenament en la seva dignitat de fill i celebrar-ho amb una festa, la celestial, i això Jesús mateix ens ho diu en moltes ocasions, com en la parabòla de l'ovella perduda o de la dracma retrobada. Fa temer més el destí de l'altre fill, que s'ha separat interiorment del seu Pare i no sols critica el seu perdó i la seva decisió, en lloc d'alegrar-se'n com ell del retrobament, sinó que li fa retrets quan ha viscut sempre amb ell, i es nega a entrar a la festa, tot i que el seu pare surt a pregar-li que ho faci i li recorda la seva condició de fill que a més ha tingut la sort d'estar sempre amb ell, tot i que en lloc de gaudir-ne ha anat endurint el seu cor i no té els sentiments ni la bondat del pare. Es deixarà convèncer, cedirà i entrarà a la festa? Això només depèn d'ell i de la seva llibertat i Jesús no ens diu el final ja que depèn de com reaccioni a la bondat que a ell també li manifesta el seu pare. 

Si algú té pecats molt greus, que no tingui por per això de buscar el perdó diví encara que inicialment només sigui per atrició, per temor a les penes eternes, ja que la confessió sacramental també perdona en aquest cas i dona la gràcia de Déu que ens fa justos i ens porta a estimar-lo en correspondència al seu Amor i ens mou en endavant a la contrició. Fins i tot sense confessió, en perill de mort, la gràcia de Déu pot aconseguir que la persona, moguda inicialment per l'atrició, arribi a la contrició salvadora. La gràcia és gratuïta i a vegades fins ens tomba, però respectant sempre la llibertat humana que en última instància és la que decideix si l'accepta o no. I l'amor a Déu, en correspondència a l'amor de Déu, ens obté el perdó: "Tu no em buscaries si no m'haguessis ja trobat", com diu St. Agustí. 

Cal pensar en els casos de Maria Magdalena, del bon lladre a la creu, de St. Pere perdonat i confirmat com a cap dels apòstols després de la triple negació que Jesús anul·la amb la triple pregunta "M'estimes?", la conversió de St. Pau...i tantíssims altres al llarg de la Història, fins i tot de gravíssims pecadors penedits i perdonats a l'hora de la seva mort. Déu ofereix sempre el seu perdó, el seu amor, la seva gràcia, i depèn de cada ésser humà esser-ne receptiu i respondre positivament, amb la tristíssima possibilitat, donada per la força de la mateixa llibertat que Déu ha concedit als éssers humans, del perill de mostrar-se'n refractari i, pel motiu que sigui, respondre negativament, rebutjant-la, amb les terribles consequències que aleshores això comporta en l'eternitat infinita. Perquè tot i que Déu sempre ens vol salvar, l'ésser humà segueix tenint l'espantosa possibilitat de negar-se a la seva bondat, el seu amor i el seu perdó, amb tot el que això, aquest no a Déu, comporta. 

L' Ascensió de Nostre Senyor

Abans es deia, i amb tota raó, que hi havia 3 dijous a l'any que relluïen més que el Sol: Dijous Sant, Corpus Christi i el dia de l'Ascensió. Aquesta festa de l'Ascensió s'havia celebrat molt temps entre setmana, perquè era prou important com per que fos també festa civil pel motiu religiós. Amb la reducció de festes en el calendari civil, especialment moltes de caràcter religiós, com Sant Josep o la de Sant Pere i Sant Pau, que tenia vetlla i tot com Sant Joan, que si que s'ha conservat, han passat a celebrar-se el diumenge següent o en algun cas el més proper. L'Ascensió de Jesucrist ressuscitat al Cel davant dels apòstols, penúltim diumenge del temps de Pasqua abans de la Pentecosta que és ja la gran festa final, la Segona Pasqua, i dona lloc de nou al temps litúrgic de durant l'any, és una festa important i de gran significat espiritual i religiós. Un text que es llegeix a l'Ofici de Lectura de la Litúrgia de les Hores ens ensenya molt bé la gran repercusió que va tenir sobre els apòstols, i la que té per a tots nosaltres, el fet de que el Senyor després de les aparicions a partir de la seva resurrecció gloriosa, els permetés tenir una imatge sensible de la seva pujada al Cel amb el seu cos humà glorificat, que al mateix temps ens obria també com a primicia i promesa de futur l'entrada al Cel als éssers humans que s'acullen a la seva Redempció i batejats, guiats per l'Esperit Sant i en gràcia de Déu, segueixen el seu camí: 

“D'aquí ve que els mateixos benaurats Apòstols, que havien estat confirmats amb tants miracles, ensenyats per tantes converses amb el Senyor, que s'havien tanmateix esgarrifat de la passió de Crist i que havien acceptat, no sense dubtar-ne, la veritat de la resurrecció, s'aprofitessin tant de la seva ascensió que el que abans els havia fet por ara se'ls convertia en goig. Perquè havien adreçat tota la contemplació de llurs ànimes envers la divinitat del que seu a la dreta del Pare, i la mirada del cos ja no era un obstacle que els impedís d'entendre que Crist, quan va davallar al món, no abandonà el pare i, quan pujà al cel, no abandonà els deixebles.

Aleshores, germans estimats, Crist, que era el Fill de l'home i el Fill de Déu, es va manifestar més excel·lentment quan va regressar a la glòria de la majestat paterna, i va començar d'una manera inefable a ser més present, ara, quan ho era per la divinitat, que abans, quan ho era per la humanitat”   

Sant Lleó el Gran, Papa (440 – 461),  Sermó 2 De Ascensioni Domini. 

És a dir que Crist no va pujar el Cel allunyant-se de nosaltres sinó per poder estar des d'allà més proper a tothom en tot el món. Celebrem doncs amb gran goig i alegria aquesta gran festa. 

En el traspàs del meu germà Jordi

 

En Jordi amb la seva mare Nati en una església

Aquest dimarts 11 de maig poc després del migdia ha mort el meu germà Jordi Lázaro Medina després de més de 3 setmanes ingressat a l'Hospital de Vic, afectat de Covid. Entre dues i tres setmanes de donar positiu en el PCR abans havia rebut la primera dosi de la vacuna AstraZeneca. Ha sigut una pèrdua molt inesperada perquè tenia 64 anys, era fort i valent, es cuidava i vigilava molt, des de feia 7 anys no fumava ni bebia, menjava sa i s'havia aprimat i caminava molt traient diariament a passejar els gossos de casa, dels que cuidava molt bé i amb afecte, i també fent caminades de fins una hora i mitja, i complia les precaucions de la mascareta, el gel hidroalcohòlic i evitar situacions potencialment perilloses. A més sempre jugava a escacs diariament moltes partides per l'ordinador fins un dia o dos abans d'ingressar a l'hospital. Seria molt llarg destacar les seves qualitats, era una bona persona, un bon company, de bon tracte, es feia i parlava amb tothom, la seva sola presència d'alguna manera donava seguretat i confiança, perquè encara que ell pogués tenir malaties, tot i que a temporades l'afectessin  per la feina i per a fer activitats de lleure (1) o ho comentés en privat, no ho demostrava ni se'n queixava obertament, al contrari externament solia mostrar-se tranquil. A més dels escacs, que els hi va ensenyar el seu pare quan era nen i era la seva gran passió de tota la vida, en tenia d'altres com per exemple l'ordinador com a usuari, la d'estar molt ben informat de totes les marques i models de cotxes actuals com a pur coneixement i també seguir per Internet l'actualitat política i econòmica. De jove va estudiar uns anys de Ciències Químiques a l'Universitat Central de Barcelona però s'ho va deixar per uns problemes de salut juvenils que també van fer que no hagués de fer el servei militar, i després d'haver fet diverses feines, va guanyar unes oposicions i va ser funcionari de l'INEM i actualment ja feia forces anys que era pensionista. Però sobretot pel seu caràcter obert, reservat però propens a simpàtic i alhora realista i serè, sempre disposat a animar els altres, tenia molts amics i coneguts, gent que l'apreciava i li tenia afecte, com ell a ells. 

En aquest moment el que més val destacar era que era creient, un catòlic convençut que reconeixia a Jesucrit com a Déu fet home i el seu Salvador i que sempre es va considerar membre de l'Església Catòlica i que després d'una temporada de practicar poc, més que no pas ser no practicant, va experimentar una forta conversió i des d'aleshores era cristià  tant en els fets ja habituals en ell com el tracte fratern, el perdó i la generositat, com en la pràctica religosa, assistint a Missa dominical i combregant. Va morir havent rebut els auxilis sacramentals. Que Déu li hagi perdonat els seus pecats, propis de la nostra naturalesa humana, li premiï les seves bones obres i el tingui a la Glòria amb Ell. 

Preguem per ell, al Cel sigui! 

(1) En alguna ocasió van ser molt greus, de l'abril de 2014 al gener o febrer de 2015 va passar 9 mesos ingressat a l'Hospital de Vic, però en va sortir totalment recuperat i aviat fins i tot va mostrar trobar-se més be que abans.