El món necessita sants

Allò que probablement més necessita el nostre món d'avui dia són sants. Sants de tots els estils i a ser possible grans sants. Com aquest: 

Sant Charbel Makhlouf (1828 - 1898)

El vídeo explica molt bé la vida d'aquest gran sant catòlic 

maronita del Líban, sobretot cal veure els primers 45 minuts

Hem de demanar a Déu que ens doni molts sants i molt grans sants, que a tota la Humanitat li fan molta falta. 

L'any de Sant Josep

2021 és l'any de sant Josep, el sant protector de l'Església i dels cristians, com ho va ser de la Sagrada Família de Natzaret. La intercessió de sant Josep és molt poderosa, ja santa Teresa de Jesús deia que era un sant que no li fallava mai quan li demanava gràcies per la seva mediació. Que ell faci que aquest any sigui el del ressorgiment de l'Església Catòlica a tot el món! 

El llac de Tiberíades 

Perquè és tot el món el que necessita un enfortiment del Cristianisme, i no sols espiritualment, que això és el principal, sinó també per motius fins i tot mundans que poden ser compartits per tots. Un intel·lectual francès ja se'n va adonar, i va fer notar l'any 1973, que el triomf del Cristianisme al món mediterrani i a Europa, SO d'Àsia i nord d'Àfrica als segles IV-V va salvar durant més de mil anys a la Humanitat dels tres grans problemes globals que han aflorat a partir de la creixent descristianització de la societat d'Occident des del segle XVIII: l'explosió demogràfica, l'esgotament de recursos naturals i la contaminació ambiental. La vida de castedat, d'austeritat i de respecte dels cristians va evitar durant un mil·lenni i escaig aquests problemes que després han aparegut i que s'han volgut solucionar actualment de forma totalment inadequada, immoral i ineficaç, des d'un punt de vista creient, greument pecadora i humanament molt pertorbadora i fins brutal. Els éssers humans, per molt poder, informació i recursos que tinguin, no poden jugar a ser déus sense caure en allò més terrible, pervers i nefast, perquè senzillament el curs del món i la seva evolució no està a les seves mans, per més que ho pugui semblar i el segle XX n'ha vist molts tràgics testimonis d'això. Al món en conjunt li convé la recristianització, més encara en té una absoluta necessitat, tant espiritualment com materialment. 

Només Déu pot ser Déu i exercir com a tal. Que la intercessió de sant Josep ens ajudi a tots, però especialment als governants i a tots els qui detenten el poder, a entendre-ho, acceptar-ho i amb confiança posar en mans de la Providència el destí del món. De ben segur que anirà millor, molt millor, que en mans humanes. I a més és la única solució. 

Jesús al Jordà

Aquest diumenge celebrem el Baptisme de Nostre Senyor Jesucrist, que va rebre de mans del seu cosí sant Joan Baptista i que va senyalar, amb la seva consagració i missió, l'inici de la seva vida pública. 

Jesucrist, que no necessitava ser batejat ho va fer per humilitat i per mostrar la seva aprovació  la missió de Joan Baptista i la seva solidaritat amb els pecadors penedits que volien demanar el perdó de Déu i convertir-se, Ell que havia vingut a salvar-los. 

Al mateix temps, al ser batejat, Jesucrist institueix el baptisme com a sagrament, al santificar l'aigua i donar-li la força de l'Esperit Sant pel perdó dels pecats i per a fer als qui reben fills de Déu. 

Aquest episodi del Baptisme al Jordà és també una de les manifestacions trinitàries del Nou Testament, Déu Fill que és batejat, Déu Esperit Sant que descendeix sobre seu com un colom i la veu de Déu Pare que diu "Aquest és el meu Fill, l'estimat, escolteu-lo!", trobant-se'n d'altres com la Transfiguració, la Crucifixió o el mandat de Crist ressuscitat: "Aneu i convertiu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant..." entre altres. A l'Antic Testament també n'hi ha, si bé no tant explícites, com l'inici de la Creació i els visitants de Mambré, amb algunes més. I tot i que alguna Persona pot estar més relacionada amb alguna funció divina, com ho mostra el Credo, la Trinitat sempre actua conjuntament. 

Finalment, el Baptisme de Jesús, amb el que acaba el temps de Nadal pròpiament dit - si bé amb alguna persistència fins la Candelària a principis de febrer - i comença litúrgicament el temps de durant l'any que s'estén fins la Quaresma, i que marca l'inici de la vida pública de Crist, de la seva predicació del Regne de Déu amb el seu exemple, doctrina i miracles, ens recorda també el nostre propi baptisme, el gran do que vam rebre de que se'ns perdonés el pecat original, i en el seu cas els pecats personals, i de ser fets fills de Déu en Jesucrist, el seu Fill propi, que ens ha volgut com a germans seus, i participants de l'Esperit Sant. A canvi ens demana que evitem el mal i el pecat, que fem el be i visquem en gràcia i que seguim el seu model i siguem humils, obedients i servidors els uns dels altres, com correspon als fills de Déu. Perquè tot gran do comporta també una gran responsabilitat i l'ajuda de Déu mai ens faltarà per poder complir-la.  

Els vans plaers del món

"Vanitat de vanitats i tot és vanitat" diu el Qohelet. Els plaers del món són vans per donar-li sentit a la vida i encara ho son més, són cendra, a l'hora de la mort. 

Ho diu molt bé la cançó "Vanità di vanità" de la pel·lícula "State buoni se potete" (1983) sobre la vida de sant Felip Neri (1515 - 1595). 

Ser-ne conscients no té perquè entristir-nos, ans al contrari, ens pot donar una alegria més ben fonamentada, més humil i real. 

Cal buscar les coses altes, que són les que sí que tenen valor, donen sentit a la vida i perduren. 

2021, futur i aventura

Després d'un any tan inesperat i sorprenent com va ser 2020 i veient com són els primers dies d'aquest nou any, encara continuació de l'anterior evidentment, cada cop es fa més palès que 2021 serà un any tan decisiu com ho fou per exemple el 1989. 

L'inici d'un nou any, com d'aquest important i decisiu 2021

En llatí hi ha dos conceptes de futur: el "futurus" i l'"adventurus". El primer, futurus o futura (el que serà perquè ja és) és el futur previst i previsible, la continuació del present i fins del passat. Així per exemple, un camp sembrat si no hi ha res de nou espigarà al seu moment, una dona embarassada donarà a llum als nou mesos, les estacions es succeiran amb regularitat, etc. Però en canvi el segon, adventurus o adventum (el que vindrà com a nou) és el camp de les novetats, de les sorpreses, d'allò inesperat, no preparat, planificat ni previst, la irrupció del realment nou, i està relacionat etimològicament tant amb l'Advent (del cicle litúrgic) com amb aventura, l'obertura al desconegut. Futurus és el futur encarrilat, mentre que adventurus és el futur obert, el canvi, allò espontani i diferent, que obre nous camins i nous horitzons. En català també tenim dues paraules, futur i esdevenidor, si bé la segona és molt poc usada i a més no tenen un significat contrastat com en llatí, resultant pràcticament sinònims. 

Cal estar atents a aquest any 2021 a veure què predominarà en ell, si la continuació i allò esperat o bé si ens portarà novetats i canvis radicals. És a dir si serà un any com la majoria d'anys o bé si, com tot fa suposar, serà un any de transformació i obertura a partir de la situació del nostre present, sigui en el sentit que sigui, com ho fou el 1989 ja citat. 

Felicitat de nens i grans

La veritable felicitat, la única veritable, és la trobada amb Déu, amorós i bondadós i el realment desitjat pel cor humà, com diu Sant Agustí: "Ens heu creat per a Vós, Senyor, i el nostre cor no descansa fins que troba repòs en Vós". 

Mentre vivim en aquest món terrenal i temporal moltes coses ens distreuen aparentment, però en realitat resulten ser buides, ja que la nostra aspiració essencial de criatures no es satisfà fins que ens trobem amb el Creador, i així el busquem durant tota la nostra existència i mentre no resolem aquest enigma busquem succedanis: de nens les joguines i els jocs i la companyia dels pares, germans, familiars i amics; d'adolescents les diversions, els enamoraments i les relacions sentimentals; de joves els estudis, la carrera i l'aprenentatge pel treball; d'adults formar una família, el cònjuge, els fills, la feina i la realització dels ideals; de grans, després de la jubilació, ja costa més trobar allò que realment ens ompli, però encara es troba alguna cosa i es busca la salut, la pau, l'harmonia, el reconeixement... 

La veritable felicitat és trobar a Déu en Jesucrist i tenir una bona relació amb Ell

Tot això és important, és clar, però mai ens acaba d'omplir del tot i la prova és com ja no valorem gaire o tant, en algunes coses gens, allò que era la nostra felicitat en la fase anterior, tot i que hi ha coses que conserven el seu valor durant tota la vida com la família, l'estimació, el propi caràcter i les idees i sentiments personalment més importants. Però tot i així experimentem que hi ha d'haver alguna cosa més, quelcom que ens obri a realitats més altes, que ens faci portar una vida amb sentit, orientada, ascendent i superadora de la mera materialitat. Per això les persones més felices són les que han trobat l'experiència religiosa i espiritual real, és a dir la revelada per Déu mateix, perquè quan es tracta de la recerca humana de la transcendència, sense l'ajut diví no pot salvar la distància infinita que ens separa de Déu i sense Ell es queda en meres temptatives, més o menys encertades o fallides, però que mai assoleixen el seu objectiu, tot i que poden ajudar en la vida. I la part més trista és la dels qui neguen Déu, perquè es priven artificialment d'allò que en el fons del seu cor més anhelen, ho sàpiguen o no, ho vulguin o no, per molt que es pretengui negar, la realitat és així, és aquesta. Ni les coses del nostre nivell humà, ni molt menys encara les del nivell inferior, ens poden acabar d'omplir del tot, l'únic que ho aconsegueix és obrir-se a tot allò superior a nosaltres, el que és més gran i ens supera, i sobretot al màxim, que és Déu. Quasi tothom se n'adona en l'ancianitat, en la malaltia i quan ja només es pot esperar la mort: l'únic consol és Déu. I després de la mort Déu és l'únic que importa. Per tant és molt important, és vital, encentar el camí cap a Ell durant el temps de vida en que ens anem formant en aquest món per ser el que serem en l'eternitat. La gran felicitat és trobar-lo ja mentre vivim!    

La manifestació de Déu a la Humanitat

Epifania vol dir la manifestació definitiva, la plena i total, i en aquest cas es refereix a Déu, que ja es mostra Ell mateix a tots els pobles en l'adoració dels mags d'Orient al Nen diví. 

Des de l'Encarnació fins al Nadal la presència de Déu ja era real en el món, primer en el si de la Verge Maria i després ja com a nadó, però aquesta manifestació era encara secreta, reservada a uns pocs escollits ja en l'àmbit familiar o a aquells a qui se'ls hi va revelar el miracle i el misteri. Eren pocs i en principi semblava com si Jesús hagués de ser el Messies destinat al poble d'Israel o als qui es convertissin primer al Judaisme. 

Una de les primeres representacions  de l'adoració dels mags, Roma segle IV 

Però l'Epifania mostra el pla de Déu fins llavors desconegut o incomprès: el Fill de Déu ha vingut al món per a tota la Humanitat de tots els llocs i de tots els temps. És ja la manifestació pública, oberta no sols al poble escollit sinó ja a tothom, a tots els que el trobin, el reconeguin, l'acceptin i l'adorin. En la recerca dels mags d`Orient, en la seva perseverança i llarg camí fins a descobrir-lo i en els presents que ja li porten d'or, encens i mirra, es constata que Déu es deixa trobar per tots aquells que, fins i tot per estudis i càlculs humans, als qui Déu dona l'encert, el busquen amb sinceritat de cor. Els mags no són jueus, són pagans que es convertiran i es faran seguidors del Nen Jesús pel que ells mateixos veuran després d'un llarg esforç per ser-hi, coneixer-lo i viure aquell gran moment. Representen a tots els pobles de la Terra i potser en tenen una certa consciència del fet.  Una tradició els fa reis, perquè al arribar a Jerusalem van a anunciar-ho a la Cort i el rei Herodes els rep i els afalaga, després d'haver reunit als grans sacerdots i els més experts escribes i mestres de la Llei per saber on havia de néixer el Messies, com els distingits visitants afirmaven haver descobert que ja havia nascut i volien rendir-li homenatge. Sense voler, Herodes també contribueix a que els reis mags el trobin, encaminant-los a Betlem com li ha dit el consell de savis, que se n'ha assebentat de l'afirmació però que resta escèptic i quasi indiferent, tot i que són jueus i coneixen les Escriptures. En canvi ells, tot i que pagans, sí que confien i creuen. La seva alegria és immensa al trobar al nen a una casa sota l'estrella que els ha guiat, sigui fenomen astronòmic o sobrenatural, i les seves ofrenes indiquen reconeixer-lo com a rei (or), com a gran sacerdot i fins Déu mateix (encens) i com a home i víctima (mirra). I avisats en somni que Herodes vol matar el nen, se'n tornen al seu país per un altre camí. 

Epifania significa no sols que Déu neix al món per a tota la Humanitat sinó també que tots els homes de bona voluntat que busquen Déu amb sinceritat, el poden trobar i fins amb el seu esforç humà el troben, perquè Déu es deixa trobar, premiant-los per la seva bona voluntat i satisfent-los en el seu anhel, que en el fons és el de tots els cors humans, ho sapiguen i ho vulguin o no. Bona Epifania a tot el món actual i a tot el món futur!