La veritable felicitat, la única veritable, és la trobada amb Déu, amorós i bondadós i el realment desitjat pel cor humà, com diu Sant Agustí: "Ens heu creat per a Vós, Senyor, i el nostre cor no descansa fins que troba repòs en Vós".
Mentre vivim en aquest món terrenal i temporal moltes coses ens distreuen aparentment, però en realitat resulten ser buides, ja que la nostra aspiració essencial de criatures no es satisfà fins que ens trobem amb el Creador, i així el busquem durant tota la nostra existència i mentre no resolem aquest enigma busquem succedanis: de nens les joguines i els jocs i la companyia dels pares, germans, familiars i amics; d'adolescents les diversions, els enamoraments i les relacions sentimentals; de joves els estudis, la carrera i l'aprenentatge pel treball; d'adults formar una família, el cònjuge, els fills, la feina i la realització dels ideals; de grans, després de la jubilació, ja costa més trobar allò que realment ens ompli, però encara es troba alguna cosa i es busca la salut, la pau, l'harmonia, el reconeixement...
La veritable felicitat és trobar a Déu en Jesucrist i tenir una bona relació amb Ell
Tot això és important, és clar, però mai ens acaba d'omplir del tot i la prova és com ja no valorem gaire o tant, en algunes coses gens, allò que era la nostra felicitat en la fase anterior, tot i que hi ha coses que conserven el seu valor durant tota la vida com la família, l'estimació, el propi caràcter i les idees i sentiments personalment més importants. Però tot i així experimentem que hi ha d'haver alguna cosa més, quelcom que ens obri a realitats més altes, que ens faci portar una vida amb sentit, orientada, ascendent i superadora de la mera materialitat. Per això les persones més felices són les que han trobat l'experiència religiosa i espiritual real, és a dir la revelada per Déu mateix, perquè quan es tracta de la recerca humana de la transcendència, sense l'ajut diví no pot salvar la distància infinita que ens separa de Déu i sense Ell es queda en meres temptatives, més o menys encertades o fallides, però que mai assoleixen el seu objectiu, tot i que poden ajudar en la vida. I la part més trista és la dels qui neguen Déu, perquè es priven artificialment d'allò que en el fons del seu cor més anhelen, ho sàpiguen o no, ho vulguin o no, per molt que es pretengui negar, la realitat és així, és aquesta. Ni les coses del nostre nivell humà, ni molt menys encara les del nivell inferior, ens poden acabar d'omplir del tot, l'únic que ho aconsegueix és obrir-se a tot allò superior a nosaltres, el que és més gran i ens supera, i sobretot al màxim, que és Déu. Quasi tothom se n'adona en l'ancianitat, en la malaltia i quan ja només es pot esperar la mort: l'únic consol és Déu. I després de la mort Déu és l'únic que importa. Per tant és molt important, és vital, encentar el camí cap a Ell durant el temps de vida en que ens anem formant en aquest món per ser el que serem en l'eternitat. La gran felicitat és trobar-lo ja mentre vivim!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada