Reprodueixo un poema que fa molts anys va sortir publicat en un Full Diocesà del bisbat de Vic, on el vaig llegir i m'ha quedat sempre a la memòria i algun que altre cop l'he citat.
El seu autor era un escriptor català catòlic ja gran d'edat, del que malauradament vaig oblidar de seguida el nom i no l'he pogut retrobar quan ho he intentat.
És un pla de vida i és titula Consigna:
 |
| La fira de la vida, és millor passar-hi orientat i amb un sentit |
"Consigna"
Quan tu vas néixer
tothom somreia,
sols tu ploraves.
Fes que quan moris
tothom plori,
sols tu somriguis.
Amb el breu que és, un parell de frases, i no sols és cíclic i lligat, sinó que a més és tot un pla de vida. Però no sols això, també mostra una sorprenent saviesa i no sols pel principi i final equilibrats i corresponents, tant de la vida humana i de tot el que implica viure segons el que proposa com dels versos en sí, sinó perquè s'hi intueix un significat més profund de plorar = desig de viure i somriure = acceptació de la mort. L'autor no sols tenia un excel·lent domini del llenguatge i de la concentració dels més alts conceptes en poques paraules, sinó que també devia tenir una gran vida espiritual.
I molta obertura a allò general, doncs el que proposa pot ser acceptat i viscut per tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada