Rigor ante mortis

El Papa Francesc va parlar fa uns dies contra la rigidesa. I cal entendre a que es referia, i té raó. 

Així com hi ha un rigor mortis poc després de la mort, també hi ha en les institucions humanes una rigidesa desacostumada que indica no sols que aquelles estan en decadència, sinó que sobretot quan és una cosa obligatòria, mal rebuda pels seus efectes i acompanyada de mal ambient, molt sovint és un senyal clar que estan properes al seu final. 

Les branques flexibles no es trenquen amb el pes, les rígides si

Dos exemples ho poden il·lustrar, un polític i l'altre empresarial. 

En el primer cas la pena de mort a Espanya, ja molt rara des de 1963 o abans, va tenir el seu últim cas civil el 1966, als judicis de Burgos de 1970 es van commutar finalment totes les penes imposades per assassinats terroristes, i l'últim cas militar en condicions normals va ser el gener de 1972, després de molts anys de no haver-n'hi, aplicada a un soldat que havia matat dues dones, mare i filla, per robar-les. Per això va sorprendre que el març de 1974 s'apliquessin dues penes de mort, a Salvador Puig Antich i a un alemany oriental a qui llavors es creia polonès i no se'l coneixia pel seu veritable nom, acusats d'assassinat de policies; aquesta duresa i severitat va estranyar molt al seu temps, tot i que poc abans hi havia hagut el magnicidi del president del govern espanyol, almirall Luis Carrero Blanco junt amb el seu xòfer i un escolta el 20 de desembre de 1973, al esclatar una bomba subterrània al pas del seu cotxe, i un dels executats va arribar a dir, preveient les conseqüències, que això l'havia matat a ell també. Encara va sorprendre més que a finals de setembre del 1975 fossin afusellatdes 5 persones, acusades de pertinença a bandes terroristes i assassinats. Vista la mentalitat de l'època, i que als Estats Units després de molts anys de suspensió de les execucions, les penes de mort no es reanudessin fins el gener de 1977, va deixar una impressió general molt negativa i xocant a Espanya i a molts països europeus i occidentals. Un insòlit i inusitat rigor, que va precedir gairebé immediatament a la caiguda i canvi del règim polític governant al país. No es van aplicar més penes de mort a Espanya i finalment la pena de mort fou abolida oficialment el 1978.

En un altre cas molt menys tràgic però igualment demostratiu i molt més recent, un conegut meu va fer treballs ocasionals en una empresa durant 6 anys, contractat a períodes. Al principi tenia una gran llibertat d'acció, gaudia de tota confiança i ell se sentia molt a gust i l'empresa també n'estava contenta i per això cada cert temps el tornava a contractar temporalment. Però segons diu, l'últim any. en el que hi va fer dos períodes de servei, va notar una creixent exigència, més treball i un major control, quan el seu treball sempre havia sigut considerat satisfactori; especialment en el temps del seu últim contracte, va veure estranyat com se li demanava que fes més, se li pautaven més les activitats i hi havia més vigilància, més normes i un pitjor tracte envers ell, que no s'explicava que havia canviat perquè s'hagués passat d'un bon ambient i molt agradable a un altre encara acceptable però molt més marcat i gairebé tens. Ho va entendre quan l'any següent, només uns mesos després de la seva última presència allà, aquella empresa primer va suspendre activitats temporalment i, per a sorpresa de tothom,ja que sempre havia funcionat aparentment molt bé, pocs mesos després va plegar definitivament. Aquest conegut ho va trobar incomprensible però amb la perspectiva que donen els anys se'n va adonar i això ho explica, que aquella inesperada creixent duresa, severitat, exigència i rigor immotivats que havia experimentat en els seus últims contractes era un símptoma que les coses no anaven tan bé com semblava i que aquell negoci tenia seriosos problemes que no es veien exteriorment, excepte per això.

Un politòleg, crec que de l'anglosfera, deia que "quan més proper està un sistema polític del seu final, més dements són les seves lleis". I això s'aplica no sols en política sinó també a tota mena d'organitzacions de tot tipus. Molt probablement era això al que es referia el Papa Francesc, la vida és adaptable, flexible i oberta, la mort és dura, inflexible i tancada. 

Una constatació

Per anar contracorrent, és necessari estar viu. 

I ser valent i decidit, esforçar-se i lluitar, tenir un objectiu i per ell arriscar-se, confiar en l'èxit, perseverar... En moltes ocasions a la vida convé i fins és necessari anar contracorrent per complir la propia missió, deixant la facilitat, la conformitat i la comoditat i sense por de anar a l'inrevés dels altres i sortint de la pròpia zona de confort i de les seguretats ni que sigui posant en joc la pròpia vida. I això tant si acompanyats sóm molts com si som pocs o fins si estem del tot sols en aquesta aventura, que és la que de veritat omple l'existència. 

Cal fer l'elecció de si allò que volem i desitgem es prou important per prendre aquesta opció, que és la que orienta i dona sentit a la vida, perquè l'important no es viure per viure sinó realitzar l'ideal i la pròpia vocació a la que ens sentim interiorment cridats en la nostra essència i que és allò que ens permeterà expressar-nos amb autenticitat, convèncer-se de que si no es lluita contra la corrent no es podrà tenir mai èxit en assolir allò que sembla tan difícil i quasi impossible, i decidir-se a intentar-ho! 

Dues coses que ofenen i entristeixen sobremanera

En les aparicions de La Salette a França l'any 1846 la Verge Maria va dir que dos dels pecats que més ofenien Déu i l'entristien a ella eren les blasfèmies i la inasistència a la Missa dominical. 

El primer dia els nens vidents van veure a la Verge Maria plorant per tants homes que
van pel camí de perdició, quan tenen tota l'ajuda i la clemència de Déu si es converteixen

El tema de les blasfèmies està clar que és el pecat més diabòlic i infernal, el dels condemnats, i que mostra odi, rebel·lió i desesperació, tot i que en molts casos hi hagi gent que ho faci sense quasi donar-se'n compte o sense adonar-se'n de la gravíssima responsabilitat que comporten. A més és un tema ben absurd i neci tant si un no creu en Déu - a què bé fer-ho, doncs? - com, i encara molt pitjor, si un creu que Déu sí que existeix i es situa voluntàriament com enemic seu, cosa que és o inconscient o satànica, i en tot cas perdedora i desastrosa per a un mateix, mostra més d'odi a si mateix que d'altre cosa. Quan era nen vaig sentir a una àvia que deia: "qui escup cap al cel, allà no arriba i l'escopinada li cau a la cara". 

Però el segon tema, la no observació del diumenge, també és molt greu. Primer perquè el 3è dels 10 manaments diu "Santificaràs les festes" i això es compleix molt fàcilment anant a Missa el diumenge. I és un dia en que no s'han de fer treballs, perquè està establert com a dia de repòs i descans per a tots, com ho era el dissabte en l'Antic Testament i encara ho segueix essent per als jueus. Però és que a més anar a Missa és molt fàcil, degut a la gran varietat d'horaris que hi ha i més encara des que l'Església ha autoritzat que es pugui complir amb el precepte assistint-hi el dissabte al vespre, però encara més i sobretot perquè la Missa és molt important. Déu ens l'ha manada com de compliment obligatori perquè som nosaltres els que la necessitem, ens fa falta per viure en gràcia i per ser veritables cristians. 

Fets fills de Déu pel baptisme, la trobada mínima d'un cop a la setmana per tenir contacte amb el nostre Pare del Cel, és inexcusable. Allà a la Missa escoltem la seva Paraula, que és un gran do que Déu ens fa que ens la doni i la poguem escoltar, perquè ens dona llum, guia, força, consol i aliment per l'ànima, i a més si estem en condicions, amb les degudes disposicions, podem anar a combregar, on ens fa el gran regal del seu Cos per alimentar-nos i poder ser com Ell, i de la seva Sang, que ens renta de tots els pecats i així ens salva, actualitzant el sacrifici de Nostre Senyor Jesucrist a la Creu al Calvari, per la nostra Redempció. A la Missa Déu Fill es fa present no sols espiritualment - allà on hi ha dos o més reunits en el seu Nom allà Ell hi és, com ens va dir - sinó també sacramentalment, físicament, encarnat en les ofrenes de l'altar, com un dia es va encarnar en una persona humana. 

A la Missa Déu es fa present als homes i els homes es fan presents a Déu. L'Esperit Sant hi actua fent el miracle, i amb Jesucrist ens oferim tots a Déu Pare. La Missa és allò més important en que qualsevol persona pot participar a la seva vida, allò més important per als assistents, per a tothom i per a la Humanitat sencera. En les Misses Déu s'apareix, invisible però veritable i real, a tot arreu del món on es celebren. Amb la Missa, acció de gràcies i sacrifici actualitzador, espiritualment és com si estiguessim presents llavors i allà al Sant Sopar, al peu del Calvari i el dia de Pasqua, o com si aquests tinguessin lloc ara i aquí. És un gran do que se'ns dona i menysprear-lo és gravíssim, és una gran falta d'intel·ligència i d'amor, és ser desagraïts, durs i indiferents devant del gran Amor i Bondat divines, que se'ns dona així no perquè Ell en tingui cap necessitat ni perquè afegeixin res a la seva grandesa infinita i eterna, sinó perquè a nosaltres ens guarden i ens mantenen en el camí de la salvació i de la vida i la felicitat eternes. I encara en la comunió, com en general en tota la Missa, fem un tast del Cel i del món futur, de la nostra veritable Pàtria celestial mentre encara estem en l'exili d'aquest món imperfecte i temporal, Crist està en la nostra ànima i amb Ell tota la Trinitat, i nosaltres estem amb Déu, és la màxima intimitat possible entre el Creador i la seva criatura, i a més al estar tots units amb Crist també estem tots units entre nosaltres. 

Essent tot això i que la Missa s'ofereix com a reparació i agraïment i per al perdó dels pecats i la salvació del món, no tenir-ho en compte, pensar que no cal esser-hi personalment o posar-la en l'últim lloc de les prioritats, si queda temps i ens vaga, en lloc de en el primeríssim lloc en que ha d'estar per la seva naturalesa, és molt ofensiu i és molt trist, és menysprear Déu i la seva presència, el seu pla de Salvació i els seus dons i gràcies, i per tant és com una blasfèmia implícita si no explícita. 

En el fons el que va dir la Mare de Déu a la Salette, és el mateix, allò que ofen i entristeix és aquest menyspreu, fredor, donar l'esquena i allunyament, aquests dos grans pecats són una sola cosa, el pecat contra el primer i més important de tots els manaments, el d'estimar a Déu per sobre de totes les coses, perquè és just, és el que correspon a la seva naturalesa i la nostra i a nosaltres ens fa justos, ens dignifica i ens fa progressar en el camí de la veritat, la vida i la salvació en aquest món i en l'altre.

La vida humana digna, tal com Déu ens vol, i l'entrada al Paradís és molt fàcil, com diu Jesús cal complir dues coses: estimar a Déu amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces, i estimar al proïsme com a un mateix per amor a Déu. Essent tant senzill i fàcil és molt lamentable que no es faci i es pugui arribar a situacions irremediables i terribles, si ens sembla que ens costa, demanem-li humilment i amb confiança ajuda i Déu no ens fallarà i veurem miracles a la nostra vida... per tant seguim sempre el manament de l'Amor diví!  

El sant màrtir que fou l'últim Pare apostòlic

Sant Policarp d'Esmirna (c. 69/80 - c. 155/166) va ser un bisbe que va morir màrtir, cremat viu, per no voler renunciar a Jesucrist i a la seva fe en Ell, probablement en temps de l'emperador Marc Aureli (161 - 180), filòsof estoic que no devia ser tan savi com aparentava (1) donat que va perseguir els cristians. 

Una representació de St. Policarp d'Esmina

Sant Policarp va ser deixeble de Sant Joan apòstol i evangelista. Després de la primera generació cristiana, la dels apòstols, evangelistes i seguidors i oients directes i la dels qui van conèixer a Jesús o van ser contemporanis seus i van sentir  parlar d'Ell quan encara era al món, la segona gran generació de cristians va ser la dels qui van ser deixebles dels apòstols, o els van conèixer o almenys van tractar amb gent que havia conegut personalment a Jesucrist. Els més importants d'ells són anomenats Pares apostòlics i n'hi ha uns quants, com Hermas, Papies, i els autors de la Didakhé, però els tres més destacats són St. Ignasi d'Antioquia, St. Climent Romà i St. Policarp, que havent arribat a l'avançada edat de 86 anys va ser l'últim de tots ells, i a més va ser màrtir com St. Ignasi d'Antioquia, amb qui comparteix diverses coses, com per exemple que així com St. Ignasi encaminant-se al martiri deia "blat sóc de Crist i haig de ser triturat per les dents de les feres per convertir-me en net pa blanc de Crist", St. Policarp també deia que a la foguera es convertiria en pa cuit de Crist. I com St. Ignasi d'Antioquia, St. Policarp d'Esmirna també va escriure una Carta als Filipencs, si bé les de St. Ignasi són més famoses perquè en va escriure més i ho va fer mentre es dirigia a ser martiritzat (2). 

Es conserva una narració autèntica del seu martiri, gairebé unes Actes, de testimonis presencials directes i fiables. Quan les autoritats li van exigir que renunciés a Jesucrist, ell s'hi va negar rotundament: "Fa 86 anys que el serveixo i  no en tinc cap queixa, sempre m'ha tractat molt bé, hauria de renunciar ara a un Senyor tan gran i bo quan ja sóc molt gran i estic proper a la mort?". 

Els Pares apostòlics van ser l'esglaó d'enllaç entre els apòstols i els apologistes i els màrtirs, contemporanis seus, com St. Justí que va ser les dues coses i filòsof, aixi com els autors d'obres i textos postbíblics de doctrina ortodoxa, i a partir de la 2ª meitat del segle II, és a dir gairebé de seguida, van donar lloc als primers Pares de l'Església, com St. Ireneu de Lió, deixeble de St. Policarp, i altres com St. Hipòlit de Roma, Tertul·lià, St. Climent d'Alexandria i Orígenes, que a més de combatre les heretgies (3), explicar la doctrina, ser mestres de moral i estudiosos bíblics,  foren ja  teòlegs i filòsofs. D'aquí ens ha arribat i hem conegut la veritable tradició cristiana i la doctrina pura de l'Església (4). 

Que com St. Policarp servim bé i contents a Nostre Senyor Jesucrist tota la nostra vida i que, si Déu vol i amb l'ajut diví sapiguem ser com ell valents i generosos a l'hora de la nostra mort, que la seva pregària i intercessió obtinguin de Déu que ens doni guia i força! 

(1) En realitat, personalment la lectura de les Meditacions de Marc Aureli no m'ha convençut mai, les he trobat tristes i pessimistes, per moments depriments i tot, i les he deixat aviat, tot al contrari que la lectura d'un altre savi estoic mig segle anterior, Epictet, la lectura del qual en canvi m'ha ajudat i animat. 

(2) També St. Climent Romà, bisbe de Roma i per tant Papa, un dels primers i segon successor de St. Pere, es conegut precisament per les Cartes que va escriure a moltes comunitats cristianes d'altres ciutats. 

(3) Desgraciadament en aquella època també hi va haver moltes corrupcions de la doctrina evangèlica, amb multitud de sectes i heretgies i particularment les de tipus gnòstic, que al segle II van ser l'atac més gran al Cristianisme de tota la seva Història, perquè no era un atac extern, com les persecucions i els martiris, sinó intern, amb pseudoEvangelis apòcrifs i altres obres que volien ser pretesament bíbliques de doctrina i ensenyaments no ortodoxos sinó profundament desviats i aberrants, que ho desvirtuaven tot. Per això va ser l'esforç d'establir la senzillesa i puresa de la doctrina evangèlica i apostòlica, sense complicacions, afegits ni falsetats o interpretacions particulars excèntriques i extravagants. D'aquí la gran importància de la claredat de l'ortodòxia i de les creences comunes de l'Església, acceptades i compartides per tots i per tant universals, és a dir catòliques. I llavors, feta aquesta selecció inspirada, sí que les creences i doctrines per la seva proximitat a les fonts de l'origen, són de les més netes i pures.

(4) Igualment d'aquesta època són els primers traductors bíblics del Nou Testament a altres llengües, i els primers de l'Antic Testament després dels autors de la molt anterior Septuaginta, així com els compiladors del cànon bíblic, discernit quins llibres eren divinament inspirats, i els autors de síntesis dels Evangelis i de les primeres biografies de Jesús, com el Diatessaron de Tacià. 

El Catolicisme és el Cristianisme

El 22 de febrer es celebra la Càtedra de St. Pere, a qui el mateix Jesucrist va instituir com a cap de la seva Església. Va ser providencial que St. Pere, després d'haver estat a Jerusalem i Antioquia anés a Roma, la capital de l'Imperi Romà, i allà establís la seva seu definitiva com a primer bisbe de la ciutat. El mateix li va passar a St. Pau, que després de molts viatges pel món mediterrani, va acabar anant a Roma. La Providència divina, per diferents mitjans, ho va voler així. I així va ser. L'establiment de St. Pere i dels seus successors a Roma va determinar el futur del món. 

Des del Vaticà, els Papes, successors de St. Pere, ensenyen la fe i governen l'Església Urbi et Orbe

Tant St. Pere com St. Pau van morir màrtirs a Roma als anys 60s de l'inici de l'Era Cristiana i les seves tombes estan allà des d'aquell moment. Per això i perquè els Papes, els successors de St. Pere com a bisbes de Roma i primats de l'Església universal, que això vol dir catòlica, resideixen a Roma, tots els bisbes catòlics del món fan cada certs anys la visita "ad limina", és a dir a les tombes de St. Pere i St. Pau, i al Papa com a successor legítim de St. Pere, aquell a qui Jesucrist mateix va donar les claus del Regne del Cel i el poder de lligar i desllligar i al que va assegurar que les portes de l'Infern no prevaleixeran contra la seva Església, ja que Ell estarà sempre amb ella dia rera dia fins a la fi del món. Nostre Senyor també va demanar la unitat, "que tots siguin u, com el Pare i Jo som U", i va voler, i predir, "un sol ramat amb un sol Pastor", que és el mateix Crist, representat per aquell qui ell va escollir per a ser cap dels apòstols i de l'Església. Per això és que el Cristianisme és el Catolicisme. 

El mateix Senyor va dir que "ningú pot arribar al Pare si no és per mi" i per tant és només a l'Església on es troba la salvació i la via a la vida eterna. Que la Humanitat en sigui conscient i que totes les persones que accepten a Jesús, Déu i home, com al seu Salvador i Redemptor, i per tant pel baptisme ens fem membres de la seva Església, a la que Ell va donar l'Esperit Sant pel perdó dels pecats,  i així som fets fills de Déu i hereus del Cel, seguim el seu ensenyament i el seu exemple, perseverem com a cristians vivint en gràcia i ens mantinguem units, segons la seva divina voluntat!

La veu denunciadora dels vicis eclesiàstics

Sant Pere Damià (1007 - 1072) és bisbe i doctor de l'Església. El seu llibre més conegut és el "Llibre de Gomorra" (c. 1050) en el que combat la simonia i tot tipus d'immoralitat sexual, especialment la sodomia, que va ocasionar el càstig de les ciutats de Sodoma i Gomorra. 

Monjos camaldulencs

Tot i que nomenat cardenal a més de bisbe, la major part de la seva vida va ser un monjo camaldulenc, de l'Orde fundada per St. Raimon, i també va ser molts anys abat del monestir de Fonteavellana, Ordes monàstiques estrictes i exigents, com la contemporània de Valleumbrosa i la no massa posterior de la Cartoixa. El seu vigorós impuls de reforma i contra tots els abusos, immoralitats i activitats pecaminoses, especialment les del clergat, molt més greus per la seva consagració, va contribuir molt a preparar la Reforma eclesiàstica gregoriana. 

Persona d'una gran austeritat i intensa penitència, i d'una fogosa paraula profètica contra els pecats sexuals i de vida relaxada o de luxe, va ser considerat sant ja des del moment de la seva mort. El 1823 el seu culte es va estendre a tota l'Església universal per decisió del Papa, qui a més el proclamà doctor de l'Església l'any 1828. 

És un gran exemple i model, imitem-lo i demanem-li que pregui i intercedeixi perquè tampoc passi en el món d'avui el que ell denunciava i condemnava del món del seu temps! 

Les Hores Delicioses

Tant en comunitat com en la soledat plena i agradable, estar amb Déu és el millor de la vida

Les hores més delicioses de la vida són les que passem amb Déu, assistint devotament a Missa, en la comunió i després d'haver combregat, adorant, contemplant i resant davant del Santíssim o del sagrari, resant el rosari amb devoció i fervor, sortint d'haver confessat, pregant interiorment a l'habitació a casa, procurant viure la presència de Déu i fent-ho amb agraïment i alegria... la suma de tot aquest temps. amb la pau i les dolçors espirituals suaus, són les delicies més grans possibles a la vida i qui ho prova s'ho troba. No hi ha res semblant ni comparable a la vida humana que aquestes estones i a més és difícil expressar la felicitat que donen, és ben personal i íntim. Són les hores delicioses de l'existència.  

L' acceptació fraternal del proïsme

A l'Església grega es coneix un sant, del primer mil·lenn i poc conegut, que rep el nom del "sant de l'acceptació incondicional del proïsme" o "sant no jutjador". La seva història es ben curiosa. 

Es tracta d'un monjo que era bastant negligent i desganat, al que els seus mateixos companys tenien per poc esforçat i sense gaire cura, partidari del mínim necessari per complir amb les seves obligacions. I per això es van sorprendre quan en el seu llit de mort el van veure somriure i amb una expressió de felicitat.

"He tingut una visió" els hi va dir, quan li van preguntar, relatant que havia vist dos àngels, un al costat de l'altre, que li ensenyaven un document on constaven els seus defectes i faltes, negligència, comoditat, desànim, rutina, falta d'exigència, tardança... faltes no tan greus com per que el seu destí fos l'infern però sí per una temporada en el purgatori. I segons va dir als seus companys, ell els hi va contestar: "El vostre Senyor i el nostre Senyor i Mestre va dir: no jutjeu i no sereu jutjats... i jo no he jutjat mai a ningú". Llavors, en la visió, els dos àngels es van mirar un moment i un d'ells va estripar el paper on constaven les seves culpes, i aquí va acabar la visió. 

D'aquí la seva expressió de pau i de serena alegria davant la seva mort, que va ocórrer un temps després. Convençuts de que el seu company, malgrat les seves flaqueses, havia anat directament al Cel sense necessitat de purificar-se, degut a la seva actitud vital de no jutjar als altres, que li estalviava el judici a ell, tal com diu Jesús, els seus companys monjos el van començar a considerar sant, i tot i que es coneix molt poc de la seva vida i no s'ha conservat sembla ni el seu nom, l'Església ortodoxa el va reconéixer com a tal, "el sant que no va jutjar mai ningú". Fins i tot té una data de celebració al santoral del calendari (1).  

Tot i que d'una manera ben original, el cas d'aquest sant mostra l'èxit en el programa de vida, allò que un poeta catòlic va definir molt bé en una petita frase que va titular "Consigna":  "Quan tu vas néixer/ tothom somreia/ sols tu ploraves/ Fes que quan moris/tothom plori/sols tu somriguis". 

(1) Té una certa semblança llunyana amb el cas del bon lladre que en la creu li va dir a Jesucrist, crucificat al seu costat: "Senyor, recorda't de mi quan arribis al teu Regne" i Ell li va contestar "En veritat et dic que avui mateix estaràs amb mi al Paradís". 

L'acceleració de la Història

Ja fa molts uns anys un professor ens va dir als seus alumnes: "A partir de la vinguda de Jesucrist al món, s'ha accelerat la Història". I ens va fer notar que en els últims dos mil anys hem progressat incomparablement més que per exemple entre el 2000 aC i el naixement de Crist. I si anem més endarrera, a la Prehistòria, el progrés de tota mena encara estava molt més estancat, en ocasions havien de passar centenars de milers d'anys per tal que hi hagués un avenç significatiu. I per tant la vida llavors era una repetició il·limitada. I amb l'estada de Crist al món no sols s'havia accelerat el ritme i les novetats, sinó que a més era una acceleració no constant, sinó cada cop més ràpida. 

La Humanitat ha començat a progressar molt des que Crist s'hi va fer present 

La seva frase em va quedar i en ocasions hi he pensat. L'Antiguitat portava ja més de tres mil anys, i a partir de l'esdeveniment més important i central de la Història, l'aparició de Déu fet home al món amb tot el que va suposar, d'efectes permanents, amb mig mil·lenni més ja va donar lloc a una època nova, diferent, l'Edat Mitjana (1), una època molt rica en fets i ben variada, que va durar menys d'un mil·lenni abans de donar pas a l'Edat Moderna, la dels descobriments geogràfics i d'altres cultures, la qual en menys de mig mil·lenni va canviar a una situació nova, l'Edat Contemporània, en la que estem fa uns dos segles i mig. I els noms diferents de les Edats reflecteixen situacions i mentalitats noves, bastant sincròniques a tot el món, i per això tenen la seva raó de ser. 

Reflexionant-hi, es pot fer un paral·lelisme entre l'evolució de la Humanitat i la de l'ésser humà, un tema ja insinuat per Pascal quan va afirmar "La Humanitat és com un ésser humà que perdura en el temps i sempre aprèn" (2). D'això se'n poden treure algunes analogies bastant evidents. 

Així a la Prehistòria l'ésser humà és com un nen petit, que va ampliant el seu món i que comença a dibuixar, com en les pintures rupestres. A l'Antiguitat vindria a ser com el nen ja en edat escolar que aprèn a llegir i escriure, i així per exemple els Diàlegs Socràtics de Plató i l'obra d'Aristòtil venen a ser com uns alumnes molt intel·ligents que descobreixen i discuteixen  els conceptes. Més tard ja a la següent època, St. Agustí i St. Tomàs d'Aquino, equivaldrien als mateixos, ara ja nois, que troben vitalment el sagrat, la religió i Déu, i la importància decisiva que tenen en la vida humana, ho valoren i hi reflexionen profundament. I així podríem seguir amb els pensadors més destacats, el triomf dels quals es deu no sols a la seva originalitat sinó també a que reflecteixen molt bé l'evolució de la mentalitat, així Descartes amb el dubte metòdic, Kant amb la crítica, Hegel amb les grans síntesis... però també amb la ciència, basada en l'observació, l'experimentació, la contrastació d'hipòtesis i teories, i les matemàtiques com a gran eina funcional (3) de comprensió i domini del món (4).

En aquest sentit ara vindriem a estar en una època, humanament parlant, bastant de confusió i perplexitat, on es torna un i altre cop a replantejar-ho i dicutir-ho tot, pensant que així s'avançarà, però després no s'avança, sinó que se segueix revisant i repassant totes les bases un i altre cop, però això no porta a un desenvolupament posterior, sinó a un major refinament en aquests punts i poca cosa més (5). 

Aquesta rapidesa creixent de la Història en canvis, novetats i transformacions, a partir de l'esdeveniment fonamental i decisiu d'ella, l'Encarnació del Fill de Déu en la condició humana i la Redempció, és un fet a considerar i a tenir molt en compte. 

(1) Que almenys a Europa estaria molt millor definida com la Cristiandat, la Ciutat de Déu o, encara, la Societat de Déu.

(2) Altres autors també van fer observacions semblants, com Kant quan va dir que a la 2ª meitat del s. XVIII la Humanitat entrava en l'edat adulta. 

(3) En això és un cert tornar a Pitàgores i la seva idea de que les relacions numèriques són l'essència de la realitat. I ja Plató posava a la seva Acadèmia el distintiu "Que no entri aquí ningú que no sàpiga geometria", potser per un cert pitagorisme en el que l'1 seria la perfecció, pels nombres com idees, o per la seva teoria dels sòlids, perquè la gran majoria dels ensenyaments de Sòcrates i seus poc hi tenien a veure. 

(4) Pel contrari, el gran matemàtic, físic, filòsof, bon escritor i molt religiós Pascal distingia entre "l'esperit de finor i l'esperit geomètric", asegurava que "el cor té raons que la raó no entén" i observava "l'home, que tanta tendència té a fer-se servidor dels seus servidors mecànics", i havent-se intentat distreure's d'un fort mal de queixal concentrant-se en un problema de resolució difícil, va fer la seva afirmació més curiosa quan va afirmar "els càlculs matemàtics venen a ser com una variant de la sexualitat". 

(5) Algú ha fer notar que en comparació amb els grans pensadors anteriors, els filòsofs actuals s'assemblen a un atleta que s'entreten cordant-se i descordant-se i tornant-se a cordar els cordons de les sabatilles d'esport, sempre dubtant de si ho ha fet prou bé, si ha comès algún error o si ho pot fer millor, cap cop satisfet del resultat, mentre que els filòsofs medievals i els més grans dels antics serien com el corredor que, sense preocupar-se gaire de tot això, se les corda bonament i comença a córrer i avançar per la pista, fins arribar lluny. 

Servents de la Mare de Déu

Els 7 sants fundadors de l'Orde de Servents de Maria, o Servites, són un cas únic a l'Església, doncs les altres congregacions tenen un o dos fundadors, potser en algun cas molt rar podrien ser tres, però en aquest cas són un grup d'amics contemporanis, i a més tots ells sants. L'Orde va ser fundada l'agost del 1233 a Itàlia, essent primer laics que volien viure radicalment l'Evangeli, si bé a suggeriment del Papa tots ells, excepte un que va renunciar per humilitat, es van ordenar sacerdots. Veneraven especialment la Mare de Déu dels Dolors, i volien arribar a la santedat per la meditació dels sofriments de la Verge Maria a la Passió, així com l'austeritat, penitència, vida de renúncia al món, pobresa, castedat i obediència, l'evangelització, la caritat amb els pobres, malalts i necessitats, i la propagació de la devoció a la Verge Maria. L'Orde continua aquest carisma, ha tingut altres sants notables, i el seu lema és "Servite", és a dir  "Servir", d'on els hi ve el nom de Servites. 

Una representació de St. Aleix Falconieri, el més conegut dels 7 sants fundadors

Excepte d'un parell o tres d'ells se'n sap poc, però s'ha conservat el nom dels set i les dates de la seva entrada al Cel. El més conegut de tots és St. Aleix Falconieri (1200 - 1310), que va viure 110 anys, i del que una neboda seva, Sta. Juliana Falconieri (1270 - 1341) és també membre de l'Orde i santa. 

Que ells preguin i intercedeixin per nosaltres i que el seu exemple ens sigui model d'intensa devoció a la Mare de Déu per servir-la, donar-la a conèixer i fomentar el seu culte, i posar-nos sempre sota la seva protecció i empar!

Europa és cristiana

Europa és cristiana i ho és des de fa milers d'anys. 

Banderes dels països escandinaus amb la Creu de la Cristiandat: les
de Finlàndia (1918), Islàndia (1944), Noruega (1906), Suècia (1821)
i Dinamarca (1219). Falten les de les autònomes Feroe i Aaland.

Va començar a esser-ho fa dos mil·lenis amb els primers cristians a Grècia i Roma, va ser religió oficial d'Armènia l'any 301, i amb l'Edicte de Milà de Constantí del 313, que va donar la llibertat al Cristianisme acabant amb les persecucions que havien durat segle i mig (1), i amb el Decret de Teodosi del 380 que va fer del Cristianisme catòlic la religió oficial de l'Imperi Romà, es va estendre moltíssim. 

Bandera de Geòrgia, la segona nació del món després d'Armènia en
adoptar el Cristianisme com a religió oficial del país, l'any 326.

En els següents segles el Cristianisme va anar arribant a quasi tota Europa, amb l'evangelització d'Irlanda per St. Patrici al segle V, la conversió de Clodoveu i dels francs l'any 496, les mesures de l'emperador romà-oriental (527 - 565) tancant les seus de les últimes restes de paganisme, St. Benet de Núsia i l'expansió dels monjos benedictins a partir del s. VI, la conversió al Catolicisme del rei visigot Recared el 589, el gran impuls que va donar el Papa St. Gregori Magne a la cristianització d'Anglaterra enviant-hi a St. Agustí de Canterbury el 597, la missió de St. Bonifaci "l'apòstol de Germània" durant la primera meitat del segle VIII, la creació dels Estats Pontificis pel rei franc Pepí el 755, la conversió que Carlemany (768 - 814) exigí als saxons, la predicació de St. Oscar a Dinamarca i Escandinàvia al segle IX, la conversió de Boris I de Bulgària i el seu poble el 864, la predicació dels germans St. Ciril i St. Metodi, "els apòstols dels eslaus" a partir dels anys 860s a la Gran Moràvia, l'inici de la conversió dels normands a partir de l'establiment de Hrolf el Caminant a Normandia el 911 com vassall del rei francès, la protecció de l'emperador Otó I i l'inici del Sacre Imperi Romà Germànic el 962, la conversió del duc Mieszko de Polònia el 969, el bateig del rei St. Vladimir i la conversió de la Rus de Kiev el 988, la decisió de l'assemblea general Althing d'Islàndia de que l'illa fos cristiana l'any 1000, el bateig de St. Esteve d'Hongria i la conversió dels magiars l'any 1001... i moltes fites més fins arribar a la conversió dels lituans, els últims pagans d'Europa, l'any 1397, amb la qual cosa tot el continent ja era cristià, i algunes zones feia més de mil anys ja que ho eren.

Bandera del Regne Unit (1801): és una combinació de la Creu de St. Jordi
d'Anglaterra (roja central), la Creu de St. Andreu d'Escòcia (blanca en aspa)
i la Creu de St. Patrici d'Irlanda (aspa vermella) superposades com a símbol. 

Com que l'evangelització és un procés constant, cal destacar a més dels "segles benedictins" inicials, l'expansió de Cluny a partir de 910, la del Císter a partir del 1118 amb St. Bernat de Claraval, el moviment de les Croades (1095) i de les Ordes de Cavalleria,el Camí de St. Jaume amb els pelegrins que anaven a Santiago de Compostela, les Ordes mendicants de franciscans, dominics i altres a partir de l'inici del s. XIII amb St. Francesc i St. Domènec... i tantes i tantes altres. Europa s'ha cristianitzat, s'ha recristianitzat quan ha calgut degut a invasions o heretgies i s'ha mantingut cristiana (2). 

Es pot dir que l'essència d'Europa és cristiana i parafrasejant al bisbe Josep Torras i Bages es pot afirmar que "Europa serà cristiana o no serà". És a dir que Europa seguirà essent cristiana (3) perquè sinó ja no seria Europa, esdevendria una altre cosa diferent i pitjor (4). 

Esperem que Europa, que és cristiana, ho sigui sempre! I tant de bo que Déu així ho vulgui! 

(1) Ja abans hi havien hagut èpoques de tolerància com les dels regnats d'Alexandre Sever i Filip l'Àrab, de qui es deia que era cristià en secret, i sobretot la de mig segle iniciada amb l'Edicte de Galeri del 253, que va estar en mig de dues grans persecucions, la general de Deci i Valerià del 249 - 252 i la gran persecució de Dioclecià iniciada el 303 que va ser la més terrible de totes, però que entremig va donar lloc a "la petita pau de l'Església". I després de l'Edicte de Milà encara hi va haver alguna que altre persecució esporàdica, com la de l'aspirant al tron Eugeni, que era pagà, a la zona que controlava l'any 392. Però l'Edicte del 313 va senyalar un abans i un després. 

(2) En aquest panorama hi ha dos punts negatius: una la separació entre l'Església catòlica romana i l'ortodoxa grega iniciada el 1054, que dividí la Cristiandat europea, amb precedents ja a mitjans del segle IX amb el cisma de Foci, però que no es feu del tot definitiva, almenys fins ara, fins a la conquesta de Constantinoble pels turcs otomans l'any 1453, i l'altre la separació protestant que dividí la Cristiandat d'Europa Occidental a partir de 1517, també amb precedents, però que realment culminà amb el tractat de Westfàlia de 1648, en una època religiosa però dividida. 

(3) Un mal símptoma és una mena de descristianització iniciada al segle XVIII amb diversos moviments anticristians, amb precedents ja al s. XV amb els ambigus Humanisme i Renaixement, força ambivalents. Esperem que això s'acabi superant, com es superaren altres crisis com "el segle de Ferro del Papat" al segle X, en realitat des de finals del s. IX fins quasi mitjans del s. XI i  el terrible segle XIV de grans desgràcies, com l'Exili babilònic del Papat a Avinyó o el Cisma d'Occident, afortunadament superants després de molt sofriment i confusió espiritual.

(4) Tant si decaigués cap a l'agnosticisme o l'ateisme o una altre o altres creences, ja no es podria dir dels europeus, com fins ara, que "és una gent assenyada i molt intel·ligent que coneix la veritat i té a Déu ben a prop seu" 

El Déu de l'Amor

L'amor és un misteri en la vida humana. 

En el seu llibre "Els quatre amors", C.S. Lewis recorda que ja des d'antic, des de l'època dels grecs, s'han distingit 4 tipus d'amor: l'eros, philia, storge i l'agape. 

L'eros és l'amor que per això es diu eròtic, l'atracció i la passió física i el desig per quelcom que es considera molt desitjable i superior a un mateix. La seva base és sexual, instintiva i impulsiva, però pot adoptar formes més sofisticades com l'enamorament, el romanticisme i el festeig. És l'únic tipus d'amor que involucra la sexualitat, i a més en ell aquesta és el motiu i l'objectiu principal.

La philia és l'amor d'amistat, aquell que ens fa simpatitzar amb algú, passar temps amb aquesta persona, compartir confidències, amb comprensió i confiança mútua, i amb interès per compartir coses, sense involucrar cap aspecte físic, fins i tot en persones de diferent sexe. 

L'storge és l'amor familiar i fraternal, dels pares pels fills, dels fills pels pares, i dels germans entre sí, estenent-se a avis i nets, tiets i nebots i cosins entre sí i en diferent grau també a parents més llunyans. És l'amor paternal i maternal, el filial, el fraternal, i el seu component corporal consisteix en manifestacions d'afecte i tendressa, com petons, abraçades, somriures i altres mostres per l'estil, sense cap component sexual. Aquest tipus d'amor és per tota la vida. 

Ningú té un Amor més gran...

Finalment, el més alt dels amors, l'àgape, és l'amor de caritat, basat en la donació altruista i desinteresada de la pròpia persona i del seu temps i mitjans, cap a les persones necessitades o en dificultats per amor cap a elles i voluntat que ressolguin els seus problemes, mantinguin o recuperin la seva dignitat i siguin feliços. És un amor altruista i filantròpic que es basa en la compassió, la misericòrdia i el desig del bé de tothom, especialment aquells qui estan en situació pitjor. És l'amor cristià per excel·lència, ja que és l'Amor que Déu té a l'Humanitat i el que ens va demostrar, ensenyar i demanar Jesucrist als seus seguidors, i és l'amor que es preocupa i té cura dels pobres, dels marginats, dels malalts, de les persones que tenen fam o passen circumstàncies difícils, fins i tot per la seva culpa, pel sol fet de ser un ésser humà en problemes, tot i ser totals desconeguts o fins enemics o persones que ens han fet mal, a les que perdona i oblida les seves ofenses, no les té en compte, i està sempre obert a la reconciliació i vol i permet sempre començar de nou. Aquest amor pot arribar a extrems heroics de renúncia i sacrifici i fins de donar la pròpia vida pel proïsme, que és la mostra més gran de aquest amor més gran de tots, és l'amor que porta a la santedat i la manifesta. 

I encara que tots els amors venen de Déu, perquè Déu és Amor, els éssers humans podem fer dolent principalment l'eros, que pot portar al pecat i a justificar-lo, podent caure en la fornicació i l'adulteri, i ser dominat per un component egoista i abusiu, i en alguns casos fins i tot la philia, com en les males companyies i influències, però en aquests casos l'amor o és sols una aparença o s'ha exagerat fent-ne un ídol, s'ha tornat desamor o fins i tot s'ha invertit. Només l'àgape, i normalment el sorge, que també sol ser incondicional, són amors sempre bons per la seva pròpia naturalesa, perquè són els més semblants a l'Amor de Déu, que comprèn també la philia en el seu sentit bo, el de les persones que s'aprecien i s'ajuden a ser més bones i millors, ja sigui mútuament o una d'elles a l'altre, que es deixa guiar cap al bé. Aquest amor diví també ens ensenya a viure l'eros bo, el que porta al compromís formal, el matrimoni, la paternitat i la família, i per tant obre a l'storge. 

Que visquem sempre en l'Amor de Déu i que aprenguem a viure en l'amor més bo! 

Déu i el món

Hi ha dues opcions contraposades: escollir Déu o escollir el món, la visió de Déu o la mundana, el poder de Déu o el poder dels éssers humans. En el fons es tracta de veure quin camí seguir a la nostra existència, el de Déu que duu a la vida, al bé i a la veritable alegria en la veritat i l'amor, o el del món que porta a la tristesa, en els enganys i el desamor, i al mal i la mort. 

La temptació de Crist (1854) d'Ary Scheffer. Les tres temptacions de Jesucrist pel 
diable al desert mostren l'oposició entre la visió i el poder de Déu i la visió i poder del
món. I on Adam i Eva van fallar i el poble d'Israel també, Crist va triomfar i va iniciar
 la nova Creació redimida per la seva mort i resurrecció salvadores, en la que Ell i la seva
 Mare, la Verge Maria, són els nous Adam i Eva i l'Església presència del Regne de Déu.

El que passa és que les aparences enganyen i la voluntat humana és temptada de voler fer el que vulgui a cada moment, i és fàcilment inclinada al dolent, a l'egoisme, a l'orgull i vanitat, als plaers, a les disbauxes i a les diversions, però a la llarga es comprova l'equivocat que és aquest camí, a primera vista seductor. Allò que semblava tan important i tan atraient, el ropatge amb el que es disfressa el pecat, tard o d'hora, i més aviat que no tard, acaba portant a la comprovació de la seva falsedat, buidor, inanitat i decepció, a més d'anar esclavitzant cada cop més i progressivament també tancant cada cop més l'horitzó de la persona, que se sent alhora estafada i culpable, perquè l'estafador és ell mateix o almenys n'és còmplice. Que molta part de la societat ho faci no fa a l'home menys individualment responsable, perquè Déu dona prous gràcies i inspiracions, que es poden acceptar o resistir, persistint en un esclavatge del mal, i això porta al fracàs, la soledat i la decepció, i encamina cap a la desesperació o la presunció, els dos pecats més greus de cara a la vida eterna. Humanament un no se'n pot alliberar i es podria dir que es tan difícil o gairebé impossible sortir-ne perquè era molt fàcil no entrar-hi i no caure-hi, hi ha tota una voluntarietat que pot arribar a fer-se com part de la propia personalitat. Per això si un intenta sortir-ne confiant en si mateix és com si intentés escapar de sorres movedisses, i si ho fa en les forces merament humanes, es troba amb que mai s'acaba de solucionar i en que això li repercuteix. Fins i tot molts mals físics i psicològics estranys, de difícil diagnòstic i de més difícil curació, poden tenir una base espiritual. 

La solució només és una i ve de Déu amb el seu poder, bondat i amor que ens crida al penediment i anar cap a Ell buscant el perdó, és l'Esperit Sant el qui actua i Jesucrist el que ens allibera. Llavors és quan hi ha una veritable conversió del cor cap al camí de Déu, el perdó diví recupera, retorna la integritat perduda i regenera al pecador, i així ens reconcilia amb Ell, amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb tota la Creació, i això dona una alegria i felicitat immenses, incomprables i inigualables, i aquestes sí que de veritat, reals, duradores i creixents. Quin encert vital, per docilitat i confiança en els manaments i les inspiracions divines, el de les persones bondadoses, creients, que des dels primers anys han viscut triant el camí de Déu a la vida, pel camí estret i portant la seva creu seguint a Jesucrist i que així han procurat viure sempre en gràcia de Déu o recuperar-la d'immediat si mai se n'han adonat que han pecat greument, i d'aquesta manera han anat deixant salvar-se per l'acció de Déu en ells i han esdevingut sants! Ells sí que han sigut intel·ligents espiritualment i ben afortunats!  

El Sermó de la Muntanya (1877) de Carl Bloch. En ell Jesucrist proclama feliços als que el món té per
infeliços i infeliços als que el món té per feliços, mostrant així la radical oposició entre Déu i el món. 

Però en canvi la societat mundana sovint els ha menystingut, marginat, combatut i fins perseguit. Perquè el món no pot tolerar que hi hagi qui no segueixi els seus valors, que són radicalment oposats als que Déu ens ha revelat en Jesucrist.  Ell ens diu que no es pot servir alhora a Déu i al diner i les riqueses, i aquests són els grans ideals mundans a més de ser, i no pas l'amor, la bondat, la compassió i la misericòrdia ni la renúncia i el sacrifici, allò que mou i fa funcionar a la mundanitat. I com que molts opten per aquesta via fàcil i comòda, però traïdora i que és una trampa, és més difícil encara sustraure's al consens de la majoria, més encara quan va recolzada pel poder d'aquest món, fins i tot amb injustícies, abusos i lleis iniqües i violentes, que poden arribar fins a la persecució, la tortura i el martiri, com bé van comprovar els primers cristians. Però el món sempre acaba fracassant perquè el poder de Déu és l'autèntic i la sang dels màrtirs ha sigut sempre llavor de noves conversions i nous cristians. El mateix Jesucrist ens ho diu: "Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres, però tingueu confiança: Jo he vençut al món" i sabem que Ell estarà amb nosaltres sempre i arreu, dia rera dia, fins a la fi dels temps.   

Bé diu el Catecisme de la doctrina cristiana que el món és, junt al dimoni i la carn, un dels tres enemics de l'ànima, que conspiren i actuen per perdre-la. Per tant cal ser innocents i bons però també precavits i esforçats en la lluita interior pel destí etern. I si recorrem a Jesucrist, sempre en sortim vencedors, perquè és Ell qui ens defensa i protegeix!  

Metges del cos i metges de l'ànima

Sempre estaré agraït als metges, perquè si no fos per ells jo hagués mort als 29 anys, a finals de juny de 1984, quan vaig tenir un atac d'apendicitis i vaig esperar uns dies, pensant que aquells forts dolors intestinals que no sabia de que eren, però que em feien recargolar,  m'acabarien passant amb dejuni estricte i infusions d'herbes. Quan al final vaig decidir que no podia aguantar més i vaig anar a l'hospital de Vic, que llavors era a l'actual Santa Creu de Vic, em van atendre molt bé, una metgessa va descobrir aviat de que em venia pel mètode d'apretar amb el dit el ventre i deixar-lo anar de cop, i quan només feia un parell d'hores o poc més que havia ingressat ja m'operaven d'urgència i acabada l'operació em van dir que l'apèndix ja estava grangrenat i que va venir de molt poc que no s'hagués perforat i provocat una peritonitis, que havia sigut just a temps.  

Just abans de l'operació, mentre esperava, em van preguntar si volia alguna cosa i vaig demanar veure al sacerdot del centre. Feia més d'un parell d'anys que no em confessava i considerava que no devia afrontar l'operació sense haver-ho fet. El mossèn va venir de seguida i vaig fer una confessió ràpida amb ell, després de la qual em sentia ja tranquil i segur per entrar al quiròfan (1). Per això i per moltes coses més, anteriors i posteriors, sempre he tingut un especial agraïment, simpatia i docilitat amb els sacerdots i religiosos igual que se l'ha he tinguda amb els metges, hi he confiat com a experts en el seu camp, metges del cos uns i metges de l'ànima els altres. 

Durant uns anys, a la meva adolescència i joventut, entre diverses altres opcions possibles com escriptor, astrònom o historiador (2) una de les opcions que havia considerat, tot i que finalment no ho vaig fer, va ser la d'estudiar medecina i fer-me metge, un fet que m'atreia per poder ajudar a tothom, aconsellar, solucionar problemes físics i salvar vides. I al llarg de molts anys també vaig pensar en anar al seminari, tant jo com els meus familiars propers, que pensaven que era la carrera a la que estava cridat per la meva manera de ser. En una altre ocasió ho explicaré, però ara només cal dir que amb algun precedent anterior, aquesta possibilitat me la van proposar els meus pares i/o la vaig considerar jo, com a mínim entre 1968 i 1980, és a dir entre els 14 i els 25 anys, que és l'edat de l'elecció vital, però mai es va acabar concretant i mentrestant i després les circumstàncies de la vida em van portar per altres camins. Però sempre ho vaig tenir present com un record, un anhel i una aspiració, que es va materialitzar precisament quan ja pensava que havia fet tard, en aquesta ocasió moltes persones i moltes coses m'hi van anar portant, progressivament i gairebé sense adonar-me'n, fins que amb una preparació d'uns 10 anys ja, el 2004 em vaig anar a oferir al bisbe per a ser diaca, em va proposar ser prevere quan va va saber les meves condicions, i vaig ser seminarista fins a ser ordenat diaca l'any 2009 i sacerdot el 2010, és a dir que vaig resultar una vocació molt tardana. 

Així al final no vaig ser metge de cos sinó metge d'ànimes. Totes dues vocacions i professions són molt nobles, però la més important és la de la cura de l'esperit tot i que la cura de la nostra part material és la més bàsica, perquè és la que ens permet existir i poder accedir als estadis superiors de la vida humana i de la relació amb Déu. Reconeguem sempre la seva labor i estem-ne agraïts!

(1) I després en el postoperatori d'una setmana abans que em deixessin anar-me a casa, em va venir a visitar i vaig parlar breument amb ell, però a part s'havia interessat per mi més d'un cop, igual que per tots els altres pacients i malalts del centre. Era un temps en que tothom era cristià catòlic i no calia en general preguntar-ho.

(2) Una mica abans, quan era un noi, havia considerat també coses tan pintoresques com astronauta, esportista professional o vigilant solitari d'un far. 

Idees equivocades del tot, però molt influents

Quan estudiava a l'ISCR de Vic sovint els professors ens parlaven dels "mestres de la sospita", els més destacats dels quals eren Darwin, Marx, Nietzsche i Freud. 

Deixant una mica a part a Darwin, perquè era un científic biòleg i si la teoria de l'evolució que va proposar es manté dins del camp de la ciència i no s'extrapola a fora d'ella, no hi ha massa que dir, tot i que és cert que és ben diferent l'antropologia cristiana de l'ésser humà com a criatura, feta a imatge i semblança de Déu i pel baptisme fet fill de Déu en el seu Fill propi Jesucrist, i destinada a la vida eterna del Cel amb Déu, que una antropologia darwinista de l'ésser humà purament terrenal, descendent d'uns precedents simiescos i arribat a la seva condició actual per un mer atzar cec i només amb l'horitzó d'una breu existència en aquest món, després de la qual es considera que no hi ha res, ja que en el primer cas l'home ve de dalt i té una suprema dignitat i un futur infinit i etern i en el segon surt de baix i és només un animal més, tot i que amb unes sorprenents condicions especials de consciència, intel·ligència, raó i parla que no s'explica d'on, com ni perquè han sorgit (1). 

De Marx es van publicar fa anys unes poesies escrites per ell en la seva joventut, que només cap qualificar-les de diabòliques, ja que són amargues, ressentides, rebels a Déu - a qui sembla intuir vagament - contra el qui es revolta des d'un punt de vista que recorda a Bakunin. Però no és això l'important d'ell, sinó la seva teoria social de la Humanitat, que proposa que aquesta en lloc d'estar unida i de viure en pau, està dividida en unes suposades classes socials, hostils entre ells i en lluita continua i permanent. Ni tant sols sembla que consideri que l'ideal de les societats i comunitats humanes sigui l'estar unides i ser solidàries, tant interiorment com exteriorment als grups, ni que l'absència de conflictes i de baralles sigui positiu. És una inversió total i per això parla de revolució, és a dir de posar-ho tot a l'inrevès, el de dalt a baix i el de baix a dalt. Per si fos poc, les seves idees on s'han aplicat i posat en pràctica han portat a dures tiranies, a opressions i genocidis, a Rússia, Xina, Cambotja...Tant per motius teòrics com d'experiència, tot el seu sistema és erroni, està equivocat, i en lloc de a un paradís terrenal com pretèn la seva teoria, porta a l'esclavatge de pobles i individus. 

De Nietzsche poc s'ha de comentar, les seves idees com el retorn cíclic de tot, repetit infinitat de vegades, són com un malsón, en que tant la persona com tota la societat queden tancats i sense sortida. Com es conegut va acabar boig els últims anys de la seva vida, però ja abans en la seva obra s'hi veien trets delirants i afirmacions gairebé dements, portant un pas o molts més enllà allò de l'estret parentesc de la genialitat amb la malaltia mental, però a part d'això en general la seva obra es veu dolguda, ressentida, rebel com una protesta contra tot, i fins contra la vida, tot i que ell afirmi el contrari. En les seves propostes s'hi veu sadisme i crueltat i tot i que se'l segueix llegint i estudiant per l'atreviment i l'audàcia inaudita del seu pensament, com a sistema no se li fa cap cas, perquè col·lectivament portaria als pitjors totalitarismes i individualment no estaria lluny del crim absurd o almenys de la delinqüència, i semblen apuntar a la mort, que ell projecta com si així la fes fora del món humà. 

Finalment Freud és un altre cas peculiar. Totes les seves afirmacions i conceptes havien sigut ja expressats més o menys amb anterioritat, però ell els va reunir tots junts i en va construir un sistema teòric, tan influent com el marxista però incompatible amb aquest, tot i que s'hagi intentat fer-ne síntesis mixtes, amb la qual cosa els dos sistemes es forcen com si s'intentés fer soluble d'alguna manera l'oli amb l'aigua. Si va suscitar tanta oposició inicial va ser perquè el seu pensament també invertia els termes naturals, capgirant l'essència de les coses, ja que en lloc d'explicar la malaltia per fallides en la salut, proposava explicar allò considerat sa, que segons ell no ho era, a base d'allò malalt, la persona que es considera sana és un malalt que es desconeix i tothom és malalt en major o menor grau, sense que hi hagi una real normalitat plena. La inversió que fa substitueix d'alguna manera la idea de la Trinitat divina, que ell no compartia, per tres poders interiors a la ment humana i per tant inferiors a l'ésser humà, el superjo, el jo i l'id, que segons ell ho explicarien tot sense que es vegi d'on han sorgit, perquè són tres i no qualsevol altre nombre, ni com ni perquè això té que ser així i a més per a tots els humans de tots els llocs i èpoques, ja que com el marxisme en fa també una teoria universal, sense tenir en lloc cultures, situacions històriques, llengües o diversitats personals. Igualment la seva proposta de l'inconscient, parteix l'home i el divorcia de si mateix, fent-lo estrany a ell mateix i sense un domini ple de si. I com el marxisme, també el sistema freudià és un sistema tancat, que tanca en ell mateix i pretén explicar fins i tot les seves fallides i contradiccions per no deixar sortir- ne, i que per tant no es científic ni pot ser objecte de crítica ni de verificació al igual que el marxisme, tot i que tots dos pretenen que ho són sense més motiu que les pseudociències, i al igual que en aquestes en cap d'ells hi ha un real progrés, els qui pretenen desenvolupar-los en el fons el que acaben fent és separant-se d'ells o inventant noves variants pròpies i diferents, com feren tants seguidors seus. 

És curiós i mostra molt l'estat del món avui dia que aquestes idees equivocades i excèntriques, per no dir més, hagin sigut històricament tant influents i que tot i els seus fracassos de tota mena en intentar explicar la realitat, vagin d'alguna manera continuant i rebrotin de tant en tant amb formes diverses, aparentment multiformes però en el fons un altre cop el mateix que ja es va provar tantes vegades i sempre va sortir malament, perquè no s'adequava a la realitat del món ni de l'home. 

(1) No hi ha cap incompatibilitat, ans al contrari, entre ciència i religió, totes dues busquen la veritat i són vàlides en el seu propi àmbit, però cal vigilar que cap de les dues envaeixi terrenys que no li corresponen. Així la Creació és una veritat religiosa i l'evolució de les espècies sembla ser un descobriment científic fins ara no refutat i per tant provisionalment vàlid i real mentre no es demostri el contrari, com passa sempre amb la ciència. Però seria erroni intentar introduir la Creació en la ciència - el mateix Lemaître, sacerdot catòlic i pare de la teoria del Big Bang com origen de l'Univers, va avisar de no confondre els termes identificant plenament el Big Bang amb la Creació divina, perquè aquesta és una veritat teològica, que no depèn de que el Big Bang sigui cert o fals i aquest últim com tota teoria científica podria ser refutat o almenys superat - tant com introduir l'evolució en el camp religiós i intentar treure'n conceptes teològics. La ciència i la religió es complementen i s'ajuden i fins es purifiquen l'una a l'altra, fent entendre més bé i millor els seus propis coneixements, per exemple la religió ha de considerar, en l'actual estat de coneixement científic, l'evolució dels humans actuals a partir d'altres espècies homínides precedents, i no té dificultats en fer-ho, i la ciència ha de tenir present el sentit de la vida, la dignitat tan alta i única dels homes i les possibilitats que entren dins del pla de Déu, és a dir de la bondat, l'amor, la vida i el bé, i les que hi van en contra, posant en perill o oposant-se i fins combatent a tot l'anterior, i tampoc es veu que hagi de tenir cap dificultat en fer el primer i evitar el segon. Llavors religió i ciència es potencien l'una a l'altre. 

Com poden anar les coses i el cas del meu germà

Algunes reflexions personals: 

Tot i que l'any decisiu i central d'aquest petit cicle que estem vivim va ser l'any passat, el 2021, aquest d'ara també és un any important. 

La mare, Nativitat Valls Costa (1929 - 2018), i el seu fill Jordi Joan Lázaro Medina 
(1956 - 2021) en una església. El meu germà Jordi, tota la vida creient, va tenir una
conversió personal molt forta a partir del 2014, que el va fer més religiós i practicant. 

El mateix patró que em va permetre fer alguns pronòstics per l'any 2020, em fa pensar que aquest 2022 serà un any a la mesura de gent valenta i que infon seguretat als altres, però alhora pessimista i fins una mica hipocondríaca, com ho era el meu germà Jordi, sempre preocupat per la seva salut i que des de sempre que feia molt cas als metges i des de feia ja bastant anys que es cuidava molt: menjava sà, s'havia aprimat, no fumava ni bebia gens ni mica, caminava cada dia i en algunes ocasions fins a 2 o 3 hores... Però al 2018 li van detectar una malaltia autoinmune, tan incipient i tant controlada que li van donar 10 anys de vida, i de vida normal, abans de pensar en fer una intervenció seriosa, i tot i que cada any es vacunava contra la grip i que a l'any 2020 li van posar diverses vacunes més, que prenia moltes precaucions, complint escrupulosament els confinaments prescrits, portant sempre la mascareta quan sortia de casa, rentant-se les mans amb solució alcohòlica i evitant aglomeracions i guardant les distàncies de seguretat, i així havia sobreviscut tot l'any 2020 i els primers mesos del 2021, el 30 de març li van donar la injecció de la primera dosi d'AstraZeneca, a partir de la primera setmana d'abril es va començar a sentir rar i estrany, tot i que seguia mantenint les mesures de seguretat, en les que hi creia molt, i a casa l'animavem dient-li que ara començava a estar encara més protegit, el 14 d'abril va donar per primera vegada positiu en un test PCR, i el 18 d'abril, després d'un malestar creixent, tot i que prenia a casa els medicaments que li van dir, va tenir que anar a Urgències a l'hospital, on jo hi era ingressat des del 13 d'abril a la nit i hi vaig estar una setmana a planta. El diumenge 19 vam coincidir ell i jo un dia a planta en una habitació de l'hospital, i jo el vaig veure bé, normal, com a casa, això sí a ell com a precaució li donaven Remdesirvir en vena; aquell mateix dia se'l van endur cap a Semicrítics, on van dir que tindria millors aparells respiratoris, i ens vam acomiadar xocant els dits dels punys, com dient "d'aquí uns dies ens retrobem a casa". Estava conscient i animat, parlava per telefon i enviava WhatsApp i només es queixava a una nostra germana que "ara ja no tinc el meu assistent", referint-se a mi, que l'havia atès i estat al seu servei tot el dia que vam estar junts, ja que a ell, tot i que ho volia, per precaució no el deixaven aixecar-se del llit ni per anar al lavabo. Al cap d'uns dies, quan jo ja era fora de l'hospital, vam rebre la notícia de que el passaven de Semicrítics a la UCI i semblava una cosa bona, perquè ens deien "així estarà permanentment vigilat tot el dia". Els primers dies encara conscient i resistint, fins que ens van informar que una nit havia fet una taquipnea i l'endemà ja el van sedar i intubar i seguíem pensant que estava en molt bones, les millors mans, i que ho feien tot per ell. Jo estava confiat en la seva recuperació, com ho estavem tots a casa, perquè tot i la seva malaltia ell era fort, sa i valent, i altres vegades s'havia sortit de coses que semblaven pitjors, ja que des de finals d'abril de 2014 a gener o febrer de 2015 va estar gairebé 8 o 9 mesos ingressat en l'hospital i se'n va sortir totalment curat i recuperat i millor que abans i tot. I també perquè l'últim dia que vaig estar ingressat a l'hospital, on vaig estar del 13 al 20 d'abril, vaig coincidir amb un senyor que havia estat mes d'un mes a la UCI i la major part del temps intubat, i l'acabaven de pujar a planta, davant meu un metge que el va anar a veure li va dir "Ara el pitjor ja ha passat..." i a més recordava casos propers, del meu mateix poble, de persones dos i tres mesos ingressades a la UCI i en que en més d'una ocasió es deia que es morien, i que finalment van resistir i es van recuperar i al cap d'uns mesos se'ls tornava a veure passejant i fent vida normal. A la família tots esperavem el mateix pel Jordi i més quan ja tenia una dosi de la vacuna, en qui la majoria confiava molt. Tots pensavem que amb més o menys dificultats i amb més o menys temps se'n sortiria. Però al cap d'una setmana ja ens anaven dient que estava molt greu i després gravíssim, i jo que resava molt per ell i per la seva recuperació, confiant en que fes una bona evolució per lenta que fos, vaig plorar un parell o tres de vegades a mesura que se'ns comunicava que no millorava i que empitjorava, i les notícies sempre eren dolentes i progressivament a pitjor. No ens ho podíem creure, ens estranyava molt, mai haguessim dit que seria llavors, ni d'aquella manera, sonava tot a molt artificial. I el pitjor va ser quan ens van dir que l'estaven mantenint amb vida artificialment, que no reaccionava i que no hi havia esperances, i que no li tindrien gaires dies més. Això sí, va poder rebre la unció dels malalts, que li va administrar Mn. Pere Oliva estant ja inconscient, i els familiars el vam poder visitar gairebé cada dia, de dos en dos, i estava a la UCI en una mena d'habitació per ell sol, amb tot d'aparells conectats monitoritzant-lo. El vam visitar practicament tots els seus germans i vam poder veure'l i pregar per ell al seu costat. Fins l'últim moment jo confiava en un miracle, però els metges ens van reunir un diumenge a tota la família en una sala annexa a la UCI, ens ho van explicar tot detalladament, van dir tot el que havien intentat, i van contestar amablement a totes les nostres preguntes i dubtes, estenent-se tot el necessari i més, però ens van deixar clar que ja no hi havia res que fer, "té una Covid molt agressiva" ens van dir, i davant l'interrogant que els hi vam plantejar "i la vacuna?" ens van respondre que no hauria tingut prou temps per crear-li les defenses, i que si el mantenien en vida amb els aparells, l'oxigen al màxim i les medecines, era per donar-li temps als familiars d'anar-se fent a la idea... Van ser amables i atents, però teníem una sensació d'estranyesa, de raresa, com de cosa artificial. També se'ns va dir que no es podia intentar un transplant de pulmons, que amb tota probabilitat comportaria també el de cor, mentre encara tingués la Covid, i que tots els testos que li feien encara donaven positiu, i d'una Covid forta. Finalment el dimarts a les 10 del matí el van desconnectar, van deixar de donar-li les medecines i  li van baixar l'oxigen, i tot i així va sobreviure encara un parell d'hores i mitja, morint acompanyat de tres germanes, dues d'elles infermeres, mentre la resta de la família erem fora de la UCI, al passadís d'entrada, esperant i resant per ell. En els últims moments de consciència o poc abans li havia deixat dit a una germana: "No em deixeu sol en aquell moment..." i així va ser. Perquè ell ho savia o ho temia, mesos i setmanes abans m'havia dit en un parell o tres d'ocassions mentre tots dos passejavem els gossos de casa, "Si agafo el Covid, no me'n sortiré" i quan jo en una ocasió vaig protestar "Home, Jordi, no diguis això!" ell em va contestar "m'ho ha dit l'especialista en reumatologia, que prengui totes les precaucions per no agafar-lo, perquè no veu clar que si l'agafo el pugui resistir...". Per això, encara que no ho demostrés, devia tenir molta por interiorment, sobretot quan va saber a mitjans d'abril de 2021, encara sense símptomes, que era positiu. Es prenia a casa les medecines que li van receptar, hidroxicloroquina, vitamines i altres, però no va ser suficient i va tenir que ingressar quatre dies més tard. Tampoc sabíem com ho vam agafar tots a casa just llavors, ja que pràcticament la única diferència amb les mesures que veníem prenent des de feia mes d'un any era que a ell, com a pacient de risc, l'havien vacunat dels primers. No ens ho sabíem explicar. I no sols nosaltres, ja que va morir el 11 de maig, i més de mig any més tard un amic meu em deia "Encara no em faig a la idea que el teu germà s'hagi mort, no ho entenc, no m'entra..." i si a ell li passava això a finals de 2021, es fàcil imaginar-se com ho veiem nosaltres. Tot i la seva malaltia i els medicaments que prenia, se'l veia ple de vida, amb força, amb projectes i ganes de fer coses...Però la por, el temps de confinament, la soledat, potser alguna errada en el tractament, el nerviosisme i al final el pànic el devien afectar molt, tot i que externament no ho demostrés. I tota aquesta llarga explicació motivada per ser el germà amb el que estava molt unit des de petits, ens portavem dos anys de diferència i erem de la mateixa mare, ell més jove que jo (1), per la incredulitat que em va provocar tot el procés i el desenllaç, i perquè em va afectar molt, era sobretot per citar-lo en relació amb aquest any 2022, que no va arribar a veure i en el que a principis d'any ha mort un segon germà, el Xavier, en unes circumstàncies molt semblants per no dir que pràcticament idèntiques (2), amb Covid, ingressat a l'hospital des de l'1 de gener i agreujant-se progressivament, tot i que ja estava malalt i dèbil, i passant les últimes setmanes a la UCI, en el seu cas de l'Hospital Clínic, sedat i intubat i sense reacció ni milloria, fins un final no menys inesperat del que ens vam assabentar gairebé el dia abans, mentre que en el cas del Jordi van ser amb tres o quatre dies d'antelació (3). No sé perquè tinc la impressió que aquest any 2022 ha de tenir un caire potser no de casos aguts i de morts com l'any anterior, però sí de malalties, de tractaments mèdics, de molt ús de medecines i de bastant actituds hipocondríaques o nosofòbiques entre molta gent. Tant de bo que m'equivoqués, però aquesta és la valoració que se'm ocórre, per comparació amb altres anys. Però també de gent resistent, intel·ligent, interiorment valenta i que es cuida molt i bé, tot i que dic com exteriorment acovardits molts per tot el que ha passat i el temor del que pot passar (4). Ja veurem, si Déu vol, com es va presentant realment aquest any. 

No és la única reflexió que volia fer i tampoc és particularment religiosa, tot i que aquest any pot veure moltes conversions fortes i duradores davant la situació que hem viscut i vivim, però com que ja m'he estés molt escrivint a rajaploma, segons se m'amuntegaven els records i les idees no ja seguides sinó gairebé juntes, ho deixo en tot cas per una altra entrada. En tot cas sempre hem de confiar en Déu que ens estima i que és bondadós, amorós i provident i no ens deixa mai sols, i en la nostra Mare del Cel, la Verge Maria, que ens té sempre vigilància i cura maternal i prega i intercedeix per nosaltres. Que tinguem sempre la seva companyia, consol i protecció. 

(1) La nostra mare Digna Medina Rigol (1925 - 1956) va morir quan ell tenia dos mesos i jo dos anys, per tant no la va conèixer.

(2) El Jordi era nascut a Barcelona el 23.06.1956 i va morir a Vic l'11.05.2021. El Xavier, l'altre germà que em quedava, doncs la resta són germanes, va néixer a Barcelona el 29.03.1961 i ha mort a Barcelona el 25.01.2022, quan escric això fa just 15 dies. És un fet dur el de perdre dos germans amb 8 mesos de diferència, i tots dos de manera inesperada. 

(3) Però és que el Xavier des de la mort de la mare el desembre del 2018, que ens va afectar a tots però sembla que a ell encara més, i especialment des de la mort del Jordi, amb el que estava realment molt unit, es trobava no sols afectat, sinó que se'l veia desanimat, cansat, tou, pessimista i deprimit, diferent de l'habitual.

(4) Al que em refereixo és que així com l'any 2020 va semblar justificar a la gent molt casolana, gairebé temerosa de sortir al carrer i de les relacions humanes i socials, fins a ser quasi reclusos a casa i en família, reduint les interaccions al mínim i fins passant molt temps a la seva habitació, que n'hi ha fins i tot en temps normals, aquest any 2022 podria semblar la raó a la gent molt preocupada i pendent de la seva salut, amb malestars i malalties poc clares i difícils de diagnosticar, de curar i fins i de tractar, i a més recurrents, més aviat cròniques, potser sobrevalorades pels propis afectats, amb pors potser hipocondríaques i fins i tot en alguns casos malalts imaginaris, amb només una petita base real, gent que visiti molt el metge i prengui moltes medecines, per diverses dolències que subjectivament els afectin molt tot i que no siguin tan greus com creuen. Però en tot cas l'any 2020 no va mostrar la seva especificitat fins a primers o mitjans del mes de març, per tant per veure el caire d'aquest any potser encara haguem d'esperar un mes o un mes i mig.