La conversió de St. Pau i les conversions

La conversió és el fet més important i el més decisiu en tota vida humana. I la de Saule camí de Damasc és la més espectacular de totes, es troba per un miracle amb Jesús, que l'ha escollit, i de perseguidor passa a ser un apòstol, sant Pau, l'apostol dels gentils. Ell és el model de que deixant fer a la gràcia divina, l'home sempre es pot convertir i salvar la seva vida. 

Camí de Damasc St. Pau va fer la trobada amb Crist i va passar de l'odi a mort a l'amor que dona la vida

Però de conversions n'hi ha moltes més, en totes les etapes de la vida. 

Així André Frossard (1915 - 1995), l'autor de Dieu existe, je l'ai rencontré (1969), era fill d'un dels fundadors del Partit comunista francès, que a més en va ser líder durant 31 anys. Com tota la seva família i gran part dels seus amics, era ateu convençut i gairebé militant. L'any 1935, amb 20 anys, es trobava esperant al carrer a París a un amic seu amb el que s'havia citat i com que aquest es retrassava va tenir la curiositat d'entrar, per primera vegada a la seva vida, a una església que estava al costat del punt on havien quedat. Era la capella de les germanes de l'Adoració i per una especial gràcia divina allà va tenir una experiència que li va canviar del tot la vida. Quan al cap d'uns minuts va tornar a sortir, el seu amic que ja havia arribat i que era escèptic com ell es devia sorprendre de veure'l sortir d'allà i ell li va dir "Sóc cristià!" i davant l'estupefacció de l'altre, va afegir "Sí, cristià catòlic, apostòlic i romà", i li va explicar que havia tingut una experiència de Déu allà dins, intensa, especial, quasi inexpressable, que l'havia convençut de que Déu existia i que era el que adorava l'Església Catòlica. En el seu cas va ser una conversió total i instantània, sense dubtes ni demores, per una gràcia "tombativa" com la de St. Pau. Es va batejar el 8 de juliol de 1935 en la mateixa capella de les Adoratrius Reparadores on va tenir aquella visió divina que el va convèncer i transformar interiorment. Escriptor i intel·lectual de categoria, que l'any 1987 va ser escollit membre de l'Acadèmia Francesa, tota la seva vida va ser un catòlic convençut i fervorós, ben segur que algun dia es trobaria amb Déu, aquell que ja se li va manifestar en el punt decisiu i culminant de la seva vida i el va atraure cap a Ell. 

John von Neumann (1903 - 1957) va ser un matemàtic i científic nord-americà d'origen hongarès i de família jueva, d'una intel·ligència realment fora del comú, que va fer grans contribucions en diversos camps com la mecànica quàntica i la informàtica i la robòtica, que llavors eren molt pioners i en les fronteres del coneixement humà més avançat. Ell era pràcticament ateu, però feia anys que havia conegut la famosa "aposta de Pascal" i en algunes ocasions hi pensava amb igual interès del que posava en els problemes matemàtics i científics, intentant resoldre el problema de l'existència de Déu i de la millor actitud humana al respecte. Tot i així va sorprendre tothom quan en el seu llit de mort va demanar als seus familiars i amics, jueus i ateus o agnòstics com ell, que cridessin un sacerdot catòlic perquè l'anès a veure. Ben sorpresos i estranyats, van respectar la seva voluntat, i quan va arribar li va demanar que el bategés, cosa que aquest va fer, i potser fins i tot li va donar l'extremaunció i el viàtic. Va ser una salvació ben just a l'últim moment, i la inspiració de fer-ho i el que ho pogués fer, van ser també una gran gràcia divina de conversió. 

Allan Sandage (1926 - 2010), astrofísic nord-americà que va realitzar importants descobriments en l'Univers, sobretot en el camp de les galàxies i dels llavors molt novedosos i durant un temps inexplicables quàsars, i que era de família jueva, no practicant i ateu o agnòstic, en la cinquantena d'edat va començar a reflexionar sobre l'existència de Déu i uns anys després, havent-ho pensat i considerat molt bé, es va convertir al Cristianisme, fent-se catòlic. Li van preguntar si es podia ser científic i creient alhora, una pregunta que era probablement fruit de la ignorància dels que li ho demanaven, ja que la Ciència moderna va registrar els seus avenços més importants gràcies a catòlics devots com el canonge Copèrnic, Galileo (1), Pascal, Pasteur, el monjo Mendel i els sacerdots Mercalli i Lemaître, entre molts d'altres, i Sandage va contestar: "Sí, sempre ho dic, el món és massa complex i les seves parts estan massa interconectades per que sigui causat per l'atzar i la sort". En el seu cas va ser una trobada amb Déu, la fe, i l'Església, en la seva maduresa però més 25 anys abans de morir, feta lentament, intel·lectualment i meditant-ho durant anys, la qual cosa és una altra forma de gràcia divina de conversió.  

La conversió és el fet decisiu de la vida humana i Déu, que vol la nostra salvació, la proposa des de la més tendra infància fins al moment de la mort, però mai la imposa, perquè respecta la llibertat humana, la personalitat de cadascú, els seus dubtes, els seus ritmes, el seu lliure albir i la seva voluntat personal, i això fins i tot en les gràcies de conversió més grans, que Déu dona quan veu que són necessàries, però que tot i així l'home desgràciadament i de forma terrible per a ell mateix, segueix essent lliure de contradir i refusar (2). 

Aprofitem les gràcies de conversió que Déu ens dona i tinguem en compte que sempre hem d'estar en el camí de la conversió i no dubtem mai que Déu ens hi ajudarà tot el necessari!

(1) Que com mostren les cartes privades a la seva neboda va ser tota la seva vida un cristià catòlic convençut, tan abans com durant i després dels dos processos que va tenir, motivats en gran part perquè es posava en qüestions bíbliques i teològiques en les que no era massa expert i escrivia en italià i en llenguatge planer i fins polemista per divulgar-ho al gran públic; unes dècades abans Copèrnic, que escrivia en llatí i amb moltes fórmules matemàtiques, no va tenir cap problema per sostenir les mateixes idees del Sistema Solar i de la Terra com a planeta, almenys no des del camp catòlic, si bé va rebre crítiques des del protestant, si bé és cert que va esperar a l'any de la seva mort per publicar la seva obra magna, De revolutionibus orbium coelestium (1543) que a més va dedicar al Papa, llibre que tampoc va tenir cap censura quan va aparèixer i que quan la va tenir en temps dels judicis de Galileo, va ser en el marc de la controvèrsia protestant i els retrets que aquests feien als catòlics en temes bíblics. Però uns segles abans, al segle XV, el cardenal Nicolau de Cusa (1401 - 1464) havia sostingut postures encara més avançades sobre la infinitat de móns habitats en un Univers d'estrelles amb planetes com la Terra, sense que ningú se li oposés ni li contradís. Perquè com deia un dels cardenals en el segon judici a Galileo, que insistia en la realitat i les conseqüències dels seus descobriments, "si almenys acceptés que ho pot presentar com una hipòtesi...".

(2) Un famós filòsof modern escriu en la seva autobiografia que cap a la vintena va tenir de sobte una intensa vivència de la presència divina bondadosa i amorosa envers ell... però que després de constatar que aquella seva visió havia sigut autèntica i no un somni, un deliri o una il·lusió, tot i així la va refusar,  fins quan la recordava va decidir no aceptar-la. Amb la qual cosa escollia tancar-se a la conversió i la salvació, un fet realment desgraciat, horrorós i terrible, però realment possible a la persona humana. Tant de bo si en els seus últims temps de vida la va recordar, va demanar perdó a Déu i la va acceptar, aferrant-se a la última oportinitat i confiant en el seu infinit amor i misericòrdia...