El gran do de la Paraula divina i del Cos de Crist

El 3è diumenge del temps de durant l'any coincideix amb el diumenge de la Paraula i els 8 dies de la pregària per la unió dels cristians. 

La Missa és allò més important que pot fer la Humanitat 

Les lectures proclamades fan referència a l'Escriptura sagrada, al Cos de Crist del que Ell n'és el cap i nosaltres en som els membres, i a l'inici de l'Evangeli segons Sant Lluc i Jesús proclamant davant de l'assemblea a la sinagoga que en Ell es compleix allò que diu el passatge del profeta Isaïes. 

Cap a l'any 400 aC Nehemies i Esdres presidiren una gran assemblea del poble jueu a Jerusalem i proclamaren la Torà, els llibres de la Llei, i alguns altres escrits de l'Antic Testament. Amb una total solemnitat, els textos s'anaren llegint en hebreu, la llengua en que estaven escrits i que era l'antiga llengua del poble, que encara la coneixia però que a partir de l'Exili babilònic entre 200 i uns 150 anys abans havia començat a adoptar com a llengua d'ús l'arameu. Per això i per tal que la gent ho entengués bé hi havia uns intèrprets que anaven traduïnt el dit en hebreu a l'arameu. Es tractava de que no hi haguessin errors ni males interpretacions ja que hebreu i arameu, dues llengües semites, estaven molt propers però tenien diferències que podien donar lloc a malentesos. Més encara, potser ja llavors o sinó ben aviat, a part de la traducció planera hi havia uns experts que explicaven i ampliaven o adequaven a les situacions el sentit del llegit, essent un molt llunyà precedent remot dels actuals sermons i homilies, i aquesta és una feina ben necessària perquè sinó dins d'una mateixa llengua i tot amb el pas del temps i els canvis de les circumstàncies o de mentalitat col·lectiva per diversos motius seria fàcil entendrel's de forma equivocada i amb greus errors (1). Això, afegit al canvi de llengua per traducció, va fer necessària l'estudi de l'exègesi i l'hermenèutica, és a dir l'esforç per entendre el significat real exacte i per traslladar-ho a una altre cultura i uns altres temps. 

Sant Pau els hi diu als corintis (2) que tots els membres del Cos de Crist, que som nosaltres, els que Ell ha escollit per ser-ho, han de col·laborar harmònicament, com ho fan els membres i els òrgans del cos humà, que no tindria sentit que volguessin fer una feina que no els hi pertoca i que tots són necessaris i si un falla se'n ressentent tots. La unitat no és uniformitat ni homogeneïtat, sinó la diversitat complementària actuant tots conjuntats i conjuminats per mantenir la vida i la salut. L'Esperit Sant és com el que de la diversitat de dons que Ell mateix concedeix als membres de l'Església en treu la unitat, la col·laboració, el bé comú i la perfecció, com un director d'orquestra que dels músics dels diversos instruments en treu la meravella de l'obra simfònica. 

L'Evangeli comença amb la introducció, com un pròleg, que St. Lluc fa als seus lectors i molt especialment al Teòfil al que li dedica i sembla que va dirigit. St. Lluc era metge, un home intel·lectual i culte, que escriu en un grec elegant i que a més fa una feina com de periodista o, millor encara, d'historiador, recorrent a fonts de testimonis presencials, donant precisions de temps i de lloc, contrastant el que li diuen, gairebé investigant. Es vol informar bé i a part de que coneix els Evangelis segons St. Marc i St. Mateu, dels que el seu és una mica posterior, parla amb els apòstols i deixebles i sobretot amb la Verge Maria, ja que hi ha coses com la narració del naixement i de la infància de Jesús, amb fets i detalls diferents de l'altre narració, la de St. Mateu, que s'entenen més bé si les ha sabut parlant directament amb la Mare de Déu (3). 

Un altre punt és el de Teòfil, que alguns experts (4) consideren que es tracta del nom, en realitat del títol d'honor o del sobrenom per discreció, d'un summe sacerdot jueu del Temple que es va convertir al Cristianisme i al que St. Lluc li escriu el seu Evangeli doble, comptant amb els Fets dels Apòstols que n'és la continuació i que és "l'Evangeli de l'Esperit Sant" (5), per tal de convèncer-lo del tot de la solidesa de les proves de la fe en Jesucrist. Però és que a més Teòfil, un nom grec, vol dir "amic de Déu" o "el qui estima a Déu", però també "(Aquell de qui) Déu és amic" o "Estimat de Déu", ja que ve de Theos (Déu) i philia (amor d'amistat). En aquest sentit, Teòfil, a més de ser potser una persona real, també significa que l'Evangeli va destinat a tots els amics de Déu i estimats i amorosos de Déu, és a dir els cristians, i naturalment amb el mateix objectiu de presentar-nos a tots la solidesa de les proves històriques i testimonials de la nostra fe en Jesucrist, el Fill de Déu vingut al món per salvar-nos.

I Jesucrist en aquesta escena de la sinagoga, amb la lectura del profeta Isaïes, afirma que amb Ell s'ha acomplert el que aquell anuncia. Ha vingut al món a donar la llibertat als captius, donar la vista als cecs, alliberar als agobiats i proclamar l'any de gràcia del Senyor. És el que fa un veritable amic i una persona que ens estima i a més aquest que ens fa lliures - llibertat surt dues vegades - essent un home com nosaltres també és Déu, i per tant Ell ho pot tot. Si li fem cas, ens convertim a Ell, li demanem i el deixem actuar, Ell ens allibera dels nostres esclavatges. En primer lloc i molt especialment de l'esclavatge del diable, del pecat i del mal, que és el pitjor de tots perquè és espiritual i per les seves conseqüències eternes. Però també dels nostres esclavatges a la vida, provocats tots o quasi tots per les mentides, falsedats i enganys, doncs Jesús mateix ens diu que la veritat ens fa lliures, ja que Déu és la Veritat i és Amor, i per tant la veritat és la màxima amistat i el màxim amor. Fins i tot en algunes ocasions miraculosament i en d'altres providencialment, sovint ens allibera també dels nostres esclavatges físics i biològics si això ens és convenient per a la nostra salvació i creixement espiritual i si és segons la voluntat de Déu, esclavatges que poden ser malalties, minusvalies i malestars corporals o anímics (6). Quan Jesús ens allibera del pecat i de les càrregues associades, és a dir quan ens deslliura del diable, de la condemnació i de l'infern, que potser havien entrat insidiosament en les nostres vides i s'havien convertit en costum i rutina fins que ho haviem acabat considerant-ho normal, i ens n'adonem que ha fet aquest miracle en nosaltres, el menys que podem fer és donar-li gràcies de tot cor i estar-li tota la nostra vida profundament agraïts, essent amics també nosaltres d'Ell i parlant-li d'amor, perquè essent Déu Amor el que correspon és viure en una relació amorosa amb Ell, perquè l'amor només es pot pagar amb amor. I aquest és el principal motiu pel que celebrem l'Eucaristia, actualització del sacrifici redemptor, acció de gràcies i comunió amorosa entre Ell i nosaltres i també entre nosaltres, que units íntimament amb Ell ho estem per tant també els uns amb els altres, segons és la seva voluntat, perquè l'amor a Déu va sempre unit a l'amor al proïsme. 

L'altre motiu també de màxima importància de la Missa és, en comunitat de creients, escoltar proclamada la Paraula de Déu, que ens és aliment espiritual i vida del cos i de l'ànima, i la necessitem realment. La Paraula de Déu va dirigida a tots els éssers humans de tots els temps i llocs en general, però també a cadascun de nosaltres en concret i sempre hi trobem llum, guia, consol, força i pau. 

Siguem sempre amics de Déu i no ens perdem mai cap Missa dominical! 

(1) Així, un professor de la facultat, parlant d'això citava un text de Dickens de mitjans del segle XIX, ben recent per tant en comparació, en el que els nens d'un orfanat tenien una disciplina molt dura i passaven fred i moltes incomoditats "i cada dia menjaven bacallà amb patates". Una persona dels nostres dies, sobretot jove, podria treure la conclusió de que la seva vida era molt difícil però que "el menjar era de primera", quan llavors i fins fa no tant el bacallà era el menjar més barat i senzill, propi de la gent pobre i humil; com que la seva abundància, valoració i preu ha variat amb el temps, en això s'entendria ara just al contrari del que volia dir l'autor.  Igualment, durant el segle XIX, els batelers del Volga tenien el caviar com un menjar comú i abundant, però és que aleshores era un menjar molt senzill i poc apreciat al contrari que ara, i a més no tot era fet d'ous d'esturió sinó també d'altres peixos de riu. I d'exemples com aquests n'hi ha molts.

(2) Les 2 Cartes als Corintis són especialment interessants per a nosaltres avui dia, perquè Corint, gran ciutat rica, comercial i cosmopolita, situada a l'istme del seu nom i cruïlla de pas entre la major part de Grècia i la península del Peloponès, però sobretot entre el Mar Egeu a l'est i el Mar Adriàtic a l'oest, i per tant de les grans rutes comercials entre Europa i Àsia i encara amb Àfrica, vivia una situació pròspera, culta, de moltes religions i ideologies diverses i d'unes costums socials i personals força lliures que ells, al segle I, ja consideraven avançades, amb una clara tendència a l'hedonisme i l'epicureisme de vida, aprofitant el seu alt nivell material, unes condicions que corresponen gairebé dos mil anys abans amb les d'Europa i Occident actualment, i encara més el que hi havia fins les darreres crisis que hem sofert. És interessant comparar els problemes dels cristians de Corint i les advertències, recomanacions i consells de Sant Pau a ells, i constantar que poden ser ben semblants els primers i ben útils i eficaces les segones.

(3) Com també algunes escenes i afirmacions com la de que "Maria conservava aquestes coses en el seu cor i les meditava", que podrien ser de familiars seus o de deixebles de Jesús però que sembla molt més probable que les hagués sabut per ella mateixa. I fins i tot la seva genealogia davídica de Jesús, diferent a la de St. Mateu que porta fins a St. Josep com a pare legal i per tant el qui dona l'afiliació, s'esclareix tenint en compte que es tracta de la de Maria, que també era del llinatge de David. 

(4) Com Josep Rius Camps, gran especialista bíblic, que va ser professor meu a l'ISCR de Vic, i que treballava molt en l'EvLc i per les seves investigacions n'estava convençut d'aquesta identitat.

(5) Com ho afirma entre altres el mateix Josep Rius Camps, expert en tots dos, que a més diu que podrien anar perfectament junts i que només la tradició antiquíssima i el costum magisterial els ha separat en dos llibres clarament units, un continuació de l'altre, per la seva diferent temàtica.  

(6) Algunes malalties persistents i que agafen diferents formes i a les que els metges no els hi acaben de trobar explicació ni una cura adequada poden tenir un origen espiritual, però aquest és un tema molt ampli que necessitaria una explicació molt més extensa.