Sant Fabià (+ 20.01.250), Papa del 236 al 250, va tenir una elecció insospitada, quan un colom es va posar, per a sorpresa de tothom, sobre un desconegut que estava en mig de la multitud cristiana congregada per elegir un nou bisbe de Roma. Persona molt humil, va ser aclamat per unanimitat de la gent, convençuts per aquell símbol. I els 14 anys de pontificat de Fabià van ser una època de pau i creixement a l'Església, tenint bones relacions amb la Cort imperial i amb el mateix emperador Felip l'Àrab (244 - 249) que va mostrar tanta tolerància i comprensió amb els cristians i va tenir unes relacions tan cordials amb l'Església romana que se'l suposa criptocristià o filocristià i algunes fonts arriben a afirmar que St. Fabià el va batejar en secret mentre que altres molt nombroses, com Eusebi de Cesarea, Sant Jeroni, Sant Joan Crisòstom i Paule Orosi afirmen que ja era cristià a la seva terra natal a l'est del Mar de Galilea, citant un incident d'allà en que suposadament se li va negar l'entrada a l'església la Vetlla de Pasqua fins que no fes penitència dels seus pecats. En tot cas era l'emperador romà durant bona part del pontificat de St. Fabià era una persona molt atreta pel Cristianisme i simpatitzant dels seus practicants i doctrina (1). St. Fabià va poder fer moltes coses en aquells anys de pau i va ser quan Deci va traïr a Filip l'Àrab, el va assassinar i es va proclamar emperador (249 - 251) que va esclatar la primera gran persecució anticristiana general a l'Imperi Romà, amb un edicte de Deci de primers de desembre de 249, fet que s'enquadra més bé tenint en compte que considerava als cristians simpatitzants de Felip l'Àrab. St. Fabià va morir màrtir un mes i mig després, per negar-se a sacrificar ni oferir culte a les divinitats romanes (2).
Sant Fructuós (o Fruitós), bisbe i Sant Auguri i Sant Eulogi, els seus diaques, van morir màrtirs a l'amfiteatre de Tarraco, l'actual Tarragona, el 21 de gener del 259, en les persecucions anticristianes decretades per l'emperador Valerià (253 - 260) per intentar restablir el culte pagà i per confiscar les propietats dels cristians per tal d'augmentar les arques i les finances de l'Imperi, amb dos grans decrets, un del 257 i un altre encara més dur i sever del 258, que van provocar encara més víctimes que la persecució de Deci. S'han conservat unes Actes molt completes, ben documentades i detallades del seu judici i martiri, fetes per testimonis presencials. Després de la seva mort, cremats a pals amb una foguera, s'aparegueren en hàbits litúrgics i coronats tant a la comunitat cristiana de la diòcesi com als seus botxins. Poc després del seu traspàs, havent estat derrotat i capturat en batalla pels perses l'emperador Valerià, que va ser endut presoner i va morir anys després allà, el seu fill Gal·liè (253/260 - 268) va publicar de seguida l'any 260 un edicte de tolerància, "l'edicte de Gal·liè", que és la primera legitimació oficial del Cristianisme, que donava llibertat als cristians i els restituïa els seus béns i tots els drets legals, fins els de formar part de l'administració imperial, i que va donar lloc als 40 anys de "la petita pau de l'Església" entre 260 i 303, quan Dioclecià (284 - 305) reemprèn les grans persecucions, en que l'Església coexisteix pacíficament amb l'Imperi Romà i fins i tot l'emperador Aurelià (270 - 275), a petició dels cristians, arbitra una disputa interna i ho fa amb justícia i equitat, mostrant la seva benevolènça.
Sant Sebastià (c. 256 - 288) era un militar romà que s'havia fet cristià en secret. Per les seves condicions i valua, l'emperador Dioclecià (284 - 305), desconeixent que era cristià, el va fer comandant de la I cohort de la guàrdia pretoriana imperial de la seva Cort. St. Sebastià complia molt bé les seves funcions però evitava participar en el culte als déus com idolatria que era i a més d'ajudar als seus companys també els hi feia apostolat cristià. Al ser descobert com a cristià va ser denunciat al co-emperador Maximià (285/286 - 305) qui li va donar primer a escollir entre la seva brillant carrera militar o mantenir la seva fe, i com que St. Sebastià preferís mantenir-se en la seva fe cristiana, Maximià després d'amenaçar-lo el va condemnar a mort. Els soldats se l'enduren a l'estadi, el despullaren, el lligaren a un pal i li dispararen una pluja de fletxes, donant-lo per mort i se n'anaren. Però quan els seus amics s'hi acostaren, trobaren que encara vivia i el van portar a casa d'una noble cristiana romana, Irene, qui el va curar de les seves ferides i es va restablir. Un cop refet i tot i que els seus amics li aconsellaven que marxés de Roma i s'amagués, ell pel contrari es va presentar davant un sorprès i desconcertat Maximià, que el creia mort, i li va retreure enèrgicament la seva conducta i crueldats amb els cristians. Llavors Maximià manà que l'assotessin fins a morir i així va assolir la palma del martiri. La seva veneració és molt antiga i estesa, és patró dels atletes i se l'invoca contra les epidèmies, i molt sovint se l'associa amb St. Fabià.
Santa Agnès (c. 291 - 304) era una adolescent romana, batejada i educada cristiana, que als 12 o 13 anys va sofrir el martiri per la fe. Va mostrar una gran fermesa i valentia en el seu judici i durant les tortures, en les que miraculosament va conservar la seva virginitat i innocència. Se la commemora, junt amb altres santes verges màrtirs, en el Cànon Romà de la Missa. És la santa patrona de les verges, de les noies i de la castedat i puresa de vida.
St. Vicenç (+ c. 304/305) era un diaca d'Hispània. Durant la terrible Gran Persecució de l'emperador Dioclecià. El seu cas és una mica especial, perquè al ser capturat l'any 303 junt amb el seu bisbe St. Valeri, foren portats des de Caesaraugusta fins a Valentia, on se'ls va empresonar fins que se'ls jutgés. Quan això va tenir lloc, St. Vicenç que parlava per tots dos davant del tribunal i ho feia amb fogositat i arguments punyents, va ser condemnat a mort, mentre que St. Valeri (+ 315) per algun motiu només fou exiliat, cosa que li va permetre participar al Concili d'Iliberis (c. 306) ja que als jutges els hi devia molestar més que els contradissin i els possessin en evidència, i van voler venjar-se del seu atreviment. És patró de València i de Lisboa i molts pobles porten el seu nom.
El testimoni de la seva fe i el seu valor en defensar-la i proclamar-la han fet que pugui arribar fins nosaltres, els nostres dies i tot el món. Donem-lis gràcies a tots ells i demanemt-lis la seva protecció i intercessió davant Déu!
(1) I no va ser el primer cas d'un emperador romà així al segle III, doncs una cosa semblant s'ha afirmat d'Alexandre Sever (208 - 235), emperador des de 222 fins a la seva mort, una mena de mig cristià, del que es diu que al seu altar tenia un bust de Crist entre d'altres de personatges religiosos i històrics, i que es mostrava extremadament tolerant amb jueus i cristians. I tampoc seria el primer monarca d'origen àrab en convertir-se, doncs consta que cap a l'any 200 el rei Abgar VIII el Gran d'Osroene (177 - 212) es va convertir públicament al Cristianisme junt amb la seva capital Edessa i en va fer la religió oficial del seu petit regne, vassall de l'Imperi Romà.
(2) Els jueus, que tampoc ho acceptaven, n'estaven exclosos per un privilegi religiós-ètnic cap al seu poble, que també els lliurava del servei militar. Però cal tenir en compte que, excepte en determinades èpoques, no eren una religió proselitista en general.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada