El pare del monasticisme i el primer ermità del desert

Sant Antoni abat (c. 12 gener 251 - 17 gener 356), de família molt rica d'Alexandria, va perdre als seus pares quan tenia 18 o 20 anys i una germana petita. Cristià fervorós, escoltant diverses exhortacions de Jesús a l'Evangeli a Missa es va decidir, només mig any després, havent deixat cobert el futur de la seva germana amb una dot i un lloc on viure, a vendre tots els seus béns, usar-los per fer caritat amb els pobres i marxar tot sol al desert de la Tebaida entre el Nil i el Mar Roig, a viure una vida d'ermità anacoreta, essent un dels primers Pares del desert i el que més va popularitzar la vida monàstica, que havia sigut iniciada a Egipte per St. Pau de Tebes (c. 227 - 341), a qui St. Antoni va conèixer poc abans de la mort d'aquest. 

Desert libi prop d'Egipte 

Quan va marxar al desert a fer penitència i viure una austera vida d'oració i contemplació, seguint a Jesús i per trobar-se amb Ell, va confiar plenament en la Providència divina, no preocupant-se de que vestiria, menjaria o d'on treuria l'aigua per beure, ni del dia de demà, i no tenint por tampoc de les feres, dels bitxos ni de les malalties, com tampoc de la calor ni del fred. Es va refugiar en una cova i allà va confiar plenament en que Déu sabia què necessitava, instalat en una zona muntanyosa desèrtica, a no molta distància del Mar Roig, però molt allunyada de qualsevol habitament humà. I va viure 105 anys i ja molt aviat la seva fama de santedat va atraure persones que l'anaven a veure, deixebles i imitadors, fent-se una mena d'agrupació de solitaris cercadors de Déu al desert. En diverses ocasions va marxar més lluny, per viure una soledat més completa, però cada vegada hi havia gent que el buscaven, el trobaven i de nou n'hi havia que s'establien a prop seu. Al final ho va acceptar i al moment de la seva mort eren tants centenars o milers els imitadors al voltant seu que aquella zona, propera al Mt. Colzim, semblava  una ciutat de cel·les eremítiques al desert, com la van descriure els seus contemporanis. 

Monestir de St. Antoni el Gran 

De la seva vida és conegut que va patir moltes temptacions diabòliques quan vivia en soledat, sobretot en l'època en que estava a prop d'un antic cementiri egipci. Allà va ser molt atacat i de moltes maneres pel diable, però va decidir quedar-s'hi per ressistir-les i vèncer-les, confiant en la protecció de Jesucrist, el vencedor del diable i del mal. Se li atribueix la frase "qui no és temptat, no anirà al Cel". I amb Crist al seu costat en va sortir guanyador, tot i les contínues i persistents temptacions, de les que les pitjors no eren les amenaçadores o horroroses sinó les que intentaven temptar-lo a la sensualitat i a la luxúria, quan el diable se li presentava com una noia jove bonica i temptadora o li feia veure imatges de dones bellísimes, fins i tot en grup, que el provocaven i l'incitaven a pecar de desig i de pensament, quan no de fets i tot, però amb Jesús, la creu i l'oració i mortificació, sempre en sortia victoriós i amb més mèrit i força espiritual. Així quan l'any 311, cridat pel bisbe, va sortir breument del seu retir i va anar a Alexandria a combatre l'arianisme, preguntava "encara segueixen pecant els homes?", sorprès pel fet, tan diferent a la seva experiència de vida personal i del do diví de superar la temptació i bandejar del tot el pecat, amb les dolceses inefables i la incomparable felicitat que això comportava quan era viscut amb humilitat i agraïment. 

Monestir de St. Pau l'ermità 

També es famós l'episodi de la seva vida en que després d'un somni l'any 341 va anar a trobar-se amb un altre gran sant, l'anacoreta St. Pau de Tebes (c. 227 - 341), el fundador cap a l'any 250 d'aquest estil de vida en la solitud del desert egipci, que també va tenir una vida extremadament longeva d'uns 113 anys, més encara que la seva, amb el que va tenir una breu relació que més que de mestre i deixeble era de companys de santedat i d'estil de vida,  quan després de la primera visita va tornar a anar-hi, St. Pau ja era mort i St. Antoni el va enterrar vestint-lo amb una túnica que li havia regalat a ell St. Atanasi i posant-lo en un forat que estaven cavant a prop dos lleons, que no els hi van fer cap mal, i així va poder donar-li una digna sepultura. A St. Pau l'anacoreta i St. Antoni abat sovint se'ls representa junts, essent un el Primer Ermità i l'altre el Pare del Monasticisme, i fins les seves festes són molt properes, la de St. Pau el 15 de gener i la de St. Antoni el 17, dos dies després.

Relíquies de St. Pau l'ermità 

Les notícies sobre la vida de St. Antoni són molt detallades i segures, ja que ja l'any 360, el seu amic St. Atanasi d'Alexandria (c. 295 - 373), bisbe i doctor de l'Església, va composar l'obra Vita Antoni, molt ben informada, amb les seves pròpies experiències amb ell, el que el mateix sant li va dir i els records dels seus nombrosos deixebles, i la gran categoria intel·lectual i personal, així com la santedat, de St. Atanasi, fan que l'obra estigui molt ben feta. També, poc després de la seva mort l'any 356, els seus nombrosos deixebles van fundar un monestir allà on el sant havia viscut amb ells, cosa que devia ser gairebé inmediata o a més tardar cap al 360 o poc després, quan l'obra sobre la seva vida la va popularitzar encara més i van sortir nous seguidors.  També per aquells mateixos anys, a la col·lecció de relats Vitae Patrum de St. Jeroni (c. 345 - 420) i concretament a la Vita Pauli primi eremitae dedicada a St. Pau l'Ermità, també hi ha notícies de St. Antoni, concretament de la trobada de tots dos. 

St. Antoni és el patró dels animals i a més de les bendicions d'aquests en la cerimònia dels Tres Tombs, que actualment es celebra des del gener fins tan tard com el juny a diferentes poblacions catalanes, amb cavalcades de cavalls, carros i burrets a càrrec d'agrupacions que mantenen la tradició i en la que són beneïts per un sacerdot junt amb les mascotes domèstiques, sobretot gossos però també gats i altres que hi desfilen o que s'hi acosten, també en el dia de la seva festa en molts llocs a la Missa es beneeixen els panets de St. Antoni, el qual també es patró de l'illa de Menorca perquè va ser en la data del 17 de gener que aquesta illa fou conquerida pels cristians. 

Siguem ben devots de St. Antoni i també de St. Pau ermità i encomanem-nos a la protecció i la intercessió de tan grans sants que ens han sigut model i exemple del seguiment, fins a la literalitat, dels consells evangèlics!