Déu respecta amb molta delicadesa la nostra consciència, llibertat, voluntat i decisions personals, perquè ens ha fet veritablement lliures i el seu Amor és molt atent amb la nostra personalitat, el nostre ritme, els nostres dubtes i reticències i la nostra manera de fer. Així, tot i que la seva acció és molt bona i el millor per nosaltres, i quan Ell actua sóm perdonats, reconciliats, alliberats i s'esdevé la pau en nosaltres i el nostre ambient, no ho fa si no li donem permís i quan ho fa és en la mesura en que realment li ho permetem: si tot i en ocasions enganyant-nos a nosaltres mateixos en realitat només el deixem actuar una mica, Ell ho farà en aquesta mesura; si li permetem de veritat, jocs psicològics nostres apart, actuar a mitges, Déu actuarà a mitges, i quan autènticament li permetem actuar del tot, Ell ho farà del tot, i és llavors quan notarem una transformació extraordinària en la nostra vida, veurem meravelles i ocurriran miracles. Per il·luminar-nos en això, la Paraula de Déu i l'aliment de l'Eucaristia en la Missa dominical són bàsics. Aquesta trobada sacramental periòdica de Jesucrist amb nosaltres i de nosaltres amb Jesucrist, amb Ell i l'Esperit Sant actuant a glòria de Déu Pare i pel nostre bé, és allò més alt i important en les nostres vides d'éssers humans. No és la Trinitat la que necessita aquesta trobada, tot i que està molt bé i és molt bó donar-li culte, unint-nos així a Maria, els àngels i els sants en el Cel, sinó que som nosaltres la que la necessitem pel nostre propi bé, espiritual i temporal, personal i col·lectiu i per això als batejats se'ns mana d'assistir-hi, perquè realment ens és essencial i insustituible, perquè necessitem a Déu i la seva acció en les nostres vides, per viure-les be i tenir l'èxit final.
 |
| "Caminant per l'aigua" (1888), quadre d'Ivan Aivazovsky (1817 - 1900) |
Per això, la Paraula de Déu cada diumenge ens va donant llum, guia, consol, força, encert, saviesa i ens és un veritable aliment per la nostra ànima que ens dona vida, actual i futura. Cada diumenge la Paraula tracta algun tema que ens és una ajuda bàsica, com per exemple la del diumenge XIX de durant l'any del cicle A, on se'ns parla sobretot de la presència de Deu, de la necessitat que en tenim i de com ho podem i solem viure.
L'experiència d'Elies al mont Horeb és molt esclaridora de com actua Déu. Se li va dir que estigués preparat, que el Senyor passaria a prop seu, i mentre esperava la trobada el profeta s'estava a la cova on havia passat la nit. Va haver-hi un huracà violent a fora, però Déu no hi era, com tampoc estava en el terratrèmol que va succeir a continuació ni en un incendi que també esdevingué. Però quan Elies va oir el rumor d'un ventijol fresc i agradable, es va cobrir la cara amb un mantell, sortí fora i es quedà a l'entrada de la cova, perquè ell, que el coneixia, va comprendre que amb aquella manifestació natural, suau i amable, sí que hi era Déu. Aquesta experiència de l'afecte i la tendressa que acompanyen normalment l'acció divina també la podem fer nosaltres: no és en les catàstrofes ni en els sotracs vitals sinó en la dolcesa com d'un acaronament o un somriure de les circumstàncies en les que més sovint podem veure el pas de Déu per les nostres vides, amb Ell acariciant la nostra ànima per la seva tendressa amorosa envers nosaltres, per comfortar-nos i donar-nos ànims, com un pare que li fa saber al nadó que o infant ell està allà al seu costat i que no tingui por de res, que està en mans molt poderoses que l'estimen i vetllen amb cura per ell.
Sant Pau expressa en la Carta als Romans la seva tristesa i el seu dolor pels jueus, compatriotes seus, que no reconeixen a Jesucrist, i arriba a dir, mogut pel gran amor que els te, que preferiria perdre's ell si amb això tots els jueus reconeguessin a Crist i es salvessin. Ell, l'apòstol dels gentils, a tot arreu on anava es dirigia primer a la sinagoga per predicar als seus, mirant de convertir-ne i salvar-ne tants com pogués, i només quan era foragitat d'allà i del grup jueu, predicava als pagans, que aquests sí que es convertien pel seu testimoni i evangelització, en tot cas ho feien molt més que els del seu poble, tot i que aquests tenien l'Escriptura i coneixien la Llei, els Profetes i la Saviesa, amb tot el qual haurien d'haver identificat i reconegut de seguida a Jesucrist com el Messies anunciat i esperat, el Fill de Déu que havia de venir al món a visitar-lo i salvar-lo, però per un misteri n'estaven com cecs, i no l'acceptaven perquè no era el que ells volien i preferien la seva voluntat a la de Déu. Per això St. Pau no parava d'insistir davant d'ells, urgit per l'amor a Déu i desitjós del bé dels seus, dels qui recalca que van tenir la Revelació divina, les aliances, les promeses, els patriarques, la Llei i el culte, i humanament va sortir d'entre ells el Crist. I tot i que St. Pau rebia incredulitat, menyspreu, burles, oposició i fins agressions físiques dels jueus, rebent sovint tals pallisses que en més d'una ocasió el van donar per mort, després s'aixecava, es recuperava i tornava a la seva missió, sense desanimar-se ni desistir malgrat els ultratges, les ofenses i l'evidència que no era ben vist ni rebut pels seus i que no el volien tornar a veure ni sentir parlar, més encara el difamaven, l'acusaven, el volien matar i soliviantaven als mateixos pagans contra ell, però res de tot això li impedia tornar de nou, en el seu desig ardent d'amor de salvar-ne tots els que pogués, ni que fossin pocs, i alguns, fins i tot bastants, sí que al final es deixaren convèncer i es feren cristians.
A l'Evangeli de Sant Mateu trobem l'episodi en el que Jesús va caminant sobre l'aigua a l'encontre dels deixebles en plena nit, més enllà de les 3 del matí, en un ambient de vent i onatge i amb la barca aturada al mig del llac de Galilea en situació delicada. Davant la visió de la figura que avança sobre les aigües envers ells en la foscor, els deixebles s'esveren i criden de por pensant que és un fantasma. Però Jesús els hi diu allò que els hi repeteix tantes vegades "No tingueu por!" i afegeix "Sóc jo!", la frase afirmativa de la seva identitat, ja que per la veu el coneixerien, però també amb una forta significació divina, perquè és que Déu li digué a Moisès des del foc de l'esbarsser al Sinaí: "Jo sóc", responent a la pregunta pel seu nom, "Jo sóc el que era, sóc i serè", és a dir Déu és el que És i nosaltres existim pel do seu de cridar-nos a ser i a participar de l'existència. Sant Pere, que com sempre, s'avança a dir el que ell i molts dels altres, sinó tots, pensen li demana una prova que demostra alhora una gran confiança en Ell i en el seu poder diví: "Senyor, si sou vos, maneu-me que vingui caminant sobre l'aigua", i Jesús li respon "Ja pots venir". Els seguidors de Crist moltes vegades volem fer com ell, amb el seu permís i demanant-li-ho primer, i així comprovar la solidesa de la nostra fe, i apropar-nos més a Ell, no aferrant-nos a les nostres seguretats humanes. I St. Pere ho fa i efectivament camina ell també sobre l'aigua anant cap a Jesús. Però, i això mostra clarament com és la naturalesa humana, tot i que el miracle ja està fet al adonar-se que feia molt vent, aquest detall l'acovardeix, dubta, li ve por i comença a enfonsar-se a l'aigua, com si pensés que amb l'aigua calmada n'estaria ben segur però que amb aquella ventada no ho veia clar, i és una mena de pronòstic autoacomplert. Però llavors crida "Senyor, salveu-me!", demostrant de nou la seva fe en Jesús i que és Ell l'únic que el pot salvar. I a l'instant la ma de Jesús agafa la seva i l'aixeca, i li diu "Quina poca fe! Perquè dubtaves?". I quan pujaren a la barca, el vent amainà, i tots els que eren a la barca es prosternaren i digueren "Realment sou Fill de Déu!".
Aquesta experiència de St. Pere i els altres apòstols embarcats, si som cristians de ben segur que l'hem tingut alguna vegada com a mínim però més aviat moltes, en la nostra vida. Creiem i experimentem l'acció divina de Jesucrist en nosaltres, i perquè l'hem experimentat creiem en Ell. És un procés que es retroalimenta en nosaltres, experimentem l'acció de Jesís perquè creiem i creiem perquè experimentem l'acció de Jesús, és un "cercle virtuós", que pot proseguir indefinidament, perquè Déu és infinit i sempre es pot progressar encara més en semblança i santedat. Els grans sants en son una mostra, els graus de santedat són inacabables i sempre es pot creixer i ser-ne més, i encara més, en aquesta relació, si no es creix continuament ja es comença a minvar. No tinguem por d'entrar en aquesta dinàmica perquè amb ella anem cap a Ell i ens fem més propers i més units, espiritualment i amorosament, i Déu està disposat a donar-nos en la mesura que el volguem i el podem rebre. Si avancem en la fe i ens mantenim en la gràcia, experimentarem una transformació molt positiva i alliberadora en la nostra vida, veurem meravelles en nosaltres i en l'ambient i finalment potser fins i tot hi hauran miracles per aquesta fe cada cop més augmentada, més ferma i més total, en un itinerari en el que Déu mateix ens guiarà, ens acompanyarà, ens consolarà, ens donarà la mà en els perills, ens enfortirà i així no sols viurem una vida amb sentit, ben orientada i feliç en la que ens realitzarem plenament en la nostra millor versió en aquest món sinó que arribarem amb confiança i seguretat a la Pasqua eterna, que és la nostra veritable meta i el nostre autèntic i més profund desig, realment l'únic, el de veure a Déu i estar amb Ell gaudint del seu encís i la seva estimació, lloant-lo per tota l'eternitat. No dubtem en entrar en aquesta aventura perquè els resultats ens sorprendran ja en aquesta vida i en aquest món i tindrem l'alegria veritable en la vida futura en el món definitiu i etern pel que en definitiva hem estat creats i cridats a ser-hi!
.jpg)
.jpg){kind=spacer}
