Un recull de llibres religiosos i espirituals (1875 - 2025)

Una selecció de llibres i escrits de religió i espiritualitat dels últims 150 anys, en els seus idiomes originals i dates de la primera, o en algun cas la principal, edició:

Otkrovenniye rasskazy strannika dukhovnomu svoyemu ottsu (1884) - anònim rus (1) 

Tsartsvo Bozhiye vnutri vas (1894) - Lev Tolstoi (2)

Histoire d’une âme (1898) – Sta. Teresa de Lisieux

Heretics (1905) – G.K. Chesterton

Orthodoxy (1908) - G.K. Chesterton

Prière de saint François (1912) – anònim (3)

The Everlasting Man (1925) - G.K. Chesterton

The Problem of Pain (1940) - CS Lewis

The Screwtape Letters (1942) - CS Lewis

Miracles (1947) - CS Lewis

Modern Cosmology and the Christian Idea of God (1952) – E.A. Milne

Mere Christianity (1952) – CS Lewis

The Four Loves (1960) - CS Lewis

Le Salut, incarnation ou mystère pascal (1968) – Jean-Pierre Jossua

Dieu existe, je l’ai rencontré (1969) – André Frossard

La gnose de Princeton (1974) - Raymond Ruyer 

God and the Astronomers (1978) - Robert Jastrow

Síntesis de espiritualidad católica (1988) – José Rivera i José Maria Ibarburu

Rome Sweet Home: Our Journey to Catholicism (1993) – Scott i Kimberly Hahn

Handbook of Christian Apologetics (1994) – Peter Kreeft i Ronald K. Tacelli

The Unexpected Way: On Converting from Buddhism to Catholicism (2002) – Paul Williams

Lord, Have Mercy (2003) - Scott Hahn 

Réussir sa mort: Anti-méthode pour vivre (2005) – Fabrice Hadjadj

Grazie, Gesù. La mia conversione dall'Islam al Cattolicesimo (2008) - Magdi Cristiano Allam  

La Foi des Démons ou l’athéisme dépassé (2009) – Fabrice Hadjadj

Tinieblas tibetanas: Del yoga y el mandala al femicidio ritual (2021) – Federico Highton

També altres que s'han publicat durant decennis, ampliats i revisats, com Para salvarte de Jorge Loring que ja ha superat les 45 edicions.

1/ Relats sincers d'un pelegrí al seu pare espiritual, tambñe conegut com El pelegrí rus. Tot i que no se sap segur, s'atribueix l'autoria a dos monjos del Mont Athos, l'arximandrita Mikhail Kozlov (1826 - 1884) que hauria fet la part principal i Arseni Troiepolski (1804 - 1870) que l'hauria completat, volent tots dos quedar anònims. L'obra va ser composta entre 1854 i 1860, i una versió incompleta s'hauria publicat ja el 1861 i una altre el 1881, però la citada és la definitiva.  

2/ El Regne de Déu està en vosaltres  

3/ Potser el sacerdot Esther Auguste Bouquerel (1855 – 1923), el primer en publicar-la el desembre de 1912 a la revista “La Clochette"

Tipus religiosos

En un altre lloc parlo dels sants, aquí de líders religiosos en general, sobretot no catòlics però amb algunes excepcions, degut a peculiaritats pròpies. Que estiguin en un mateix grup no implica cap valoració, en cada estil hi pot haver de tot i a més els d'un mateix tipus sovint tenen posicions molt diferents i sovint enfrontades (1) i fins i tot es barallen entre ells, precisament per la seva similaritat i el fet de ser propers, i uns poden triar el bé i els altres el mal, uns encertar el que volien fer i els altres equivocar-se fins i tot en el seu objectiu, i n'hi ha que han tingut forts dubtes  i fins que  han arribat a reconeixer que s'havien equivocat, a part dels casos atípics. Però la tònica general del conjunt sembla clara: 

Els tipus religiosos exemplificats, cosa que trobo més pràctica que intentar describir-los:

1 Mahoma, Guru Nanak, Enric VIII, Melanchthon, Aleister Crowley, Marcus Garvey, Yogananda, David Koresh 

2 Confuci, Calví, Janseni, Hume, Hébert, Bahaullah, L. Ron Hubbard, David Berg, Jim Jones, Marshall Applewhite, Sadhguru   

3 Buda, Nichiren, George Fox, Miguel de Molinos, William Penn, Robespierre, Comte, Hong Xiuquan, Marx, Lenin, Gerald Gardner, Mao Zedong, Carlos Castaneda  

4 Al-Ghazali, Akbar, Hobbes, Sabbatai Zevi, Voltaire, Aurangzeb, Jacob Frank, Charles Taze Russell, Al-Gaddafi, Raël, Deepak Chopra  

5 Epicur, Maimònides, Elizabeth I, Brigham Young, Mirza Ghulam Ahmad, Vivekananda, Joseph Rutherford, Stalin, Khalil Gibran, Jiddu Krishnamurti, Li Hongzhi, Shoko Ashahara 

6 Rumi, Luter, Anacharsis Cloots, El Bab, Helena Blavatsky, Carl Jung, Samaël Aun Weor, Dalai Lama XIV, Bob Marley 

7 Omar Khayyam, Giordano Bruno, Zwingli, Ram Mohan Roy, Ramakrishna, Freud,  Ramana Maharshi, Leonard Howell, Alfred Kinsey, Kim Il-sung, Jack Parsons, Huynh Phu So, Sun Myung Moon, Osho, Michael Aquino 

8 Cal·lígula, Savonarola, Campanella, Jean Meslier, GB Vico, Rousseau, Sade, Feuerbach, Joseph Smith Jr, Tolstoi, Nietzsche, Bhaktivedanta Swami Prabhupada, Hugh Hefner, Anton Szandor LaVey, Clemente Domínguez   

He afegit gent que ha pres postures molt clares en temes d'ateisme o de irreligió o que han permès i fins i tot fomentat el culte a la personalitat

(actualitzat el 2 de setembre de 2025)  

(1) Així per exemple hi ha grups com els 8 que solen ser dels extrems, o molt militaristes i belicosos o pacifistes a ultrança, igual es podria dir d'ells i altres grups sobre altres característiques, que són opcions majoritàries i minoritàries en cadascun 

Catòlics

Grans personatges de la Història que han sigut catòlics des del segle XV ençà i que estan en la base de la ciència, el pensament i la cosmovisió actual: 

Johannes Gutenberg (c. 1400 - 1468), la impremta 

Cristòfor Colom (1451 - 1506), travessà l'Atlàntic, descobrí el Nou Món i tornà a Europa amb la notícia, desencadenant un canvi irreversible en la Història 

Leonardo da Vinci (1452 - 1519), geni universal, sobretot pintor i inventor, avançat a la seva 'època, treballà per l'Església i per Ordes religioses, i tot i les seves peculiaritats en vida, en els seus últims anys es convertí, volgué ser un bon catòlic i morí cristianament rebent els sagraments 

Amerigo Vespucci (1454 - 1512), pel seu descobriment del Nou Món, de que aquelles terres no eren Àsia, va donar nom a Amèrica  

Nicolau Copèrnic (1473 - 1543), descobridor del Sistema Solar, de que la Terra és un planeta que gira sobre si mateix i orbita al voltant de Sol, i que la Lluna és un satèl·lit de la Terra 

Miquel Àngel (1475 - 1564), polímata i pintor, escultor i arquitecte genial 

Georgius Agricola (1494 - 1555), fundador de la Geologia i pare de la Mineralogia 

Gregori XIII (1502 - 1585), Papa des de 1572 fins a la seva mort, va introduir el calendari gregorià, adoptat pels països catòlics el 1582 i anys següents, pels protestants al llarg dels s. XVII i XVIII, i per la totalitat del món entre el s. XIX i principis del XX. 

Andreas Vesalius (1514 - 1564), pare fundador de l'Anatomia humana moderna, diseccions  

Christopher Clavius (1538 - 1612), matemàtic i astrònom jesuïta que per encàrrec del Papa va idear el calendari gregorià, tant encertat que avui l'usa tot el món

William Shakespeare (1564 - 1616), el més gran escriptor de tots els temps 

Galileo Galilei (1564 - 1642), pare de la Física, descobridor d'un nou Univers amb el telecopi 

Christoph Scheiner (1573 - 1650), jesuïta, observador del Sol amb telescopi, taques solars

Marin Mersenne (1588 - 1648), sacerdot i monjo mínim, fundador de l'Acústica, autor dels nombres primers de Mersenne i pioner tant de la revolució científica com de la comunitat científica ja que es cartejava amb els principals científics de l'època, compartia obertament els seus descobriments i divulgava els d'altres, impulsant la col·laboració entre savis de diferents especialitats

René Descartes (1596 - 1650), un dels fonamentadors de la Filosofia, Matemàtiques i Ciència modernes, racionalisme i geometria analítica 

Giovanni Battista Riccioli (1598 - 1671), jesuïta, Selenografia, nomenclatura topogràfica actual de la Lluna 

Athanasius Kircher (1602 - 1680), polímata jesuïta, va ser l'últim savi que va conèixer tot el saber  científic del seu temps i que va fer aportacions importants en tots els camps i a més es va avançar en molts temes a la seva època 

Evangelista Torricelli (1608 - 1647), inventor del baròmetre, la pressió atmosfèrica 

Francesco Maria Grimaldi (1618 - 1663), jesuïta, Selenografia, cartografia lunar moderna

Blaise Pascal (1623 - 1662), gran filòsof, literat, matemàtic i físic, càlcul de probabilitats 

Nicolau Steno (1638 - 1686), un dels pioners de l'Anatomia i pare de la Geologia i l'Estatigrafia, els fòssils

Ruđer Bošković (1711 - 1787), polímata jesuïta, es va avançar molt a la seva època, fou un dels pares de l'atomisme modern i es va avançar molt al seu temps proposant la teoria de camps, i suggerint deescobriments i teories que no es van fer i establir fins als segles XIX i XX, havent influït en molts cientíics destacats 

Charles Augustin de Coulomb (1736 - 1806), electricitat, llei de les càrregues elèctriques, culombi  

Luigi Galvani (1737 - 1798), electricitat, efecte de l'electricitat en nervis i muscles, 

Antoine Lavoisier (1743 - 1794), pare de la Química, en posà les bases científiques

René Just Haüy (1743 - 1822), sacerdot, pare de la Cristalografia 

Jean-Baptiste Lamarck (1744 - 1829), autor d'una primera teoria de l'evolució, el lamarckisme 

Alessandro Volta (1745 - 1827), electricitat, la pila elèctrica, volti  

Wolfgang Amadeus Mozart (1756 - 1791), un dels més grans músics de tots els temps 

Ludwig van Beethoven (1770 - 1827), un dels més grans músics de tots els temps 

André-Marie Ampère (1775 - 1836), electrodinàmica, solenoide i telègraf elèctric, amperi, 

Augustin-Louis Cauchy (1789 - 1857), gran matemàtic, sèries

Christian Andreas Doppler (1803 - 1853), l'efecte Doppler   

Léon Foucault (1819 - 1868), la velocitat de la llum i el pèndul del seu nom  

   

Gregor Mendel (1822 - 1884), l'herència genètica, els gens, pare de la Genètica 

Louis Pasteur (1822 -  1895), els gèrmens com a causa de les malalties i les vacunes 

Giuseppe Mercalli (1850 - 1914), pare de la Sismologia i de la Vulcanologia, escala Mercalli de terratrèmols

Karl Landsteiner (1868 - 1943), els grups sanguinis i les transfussions possibles de sang 

Henri Breuil (1877 - 1961), sacerdot, pare de la Prehistòria moderna, descobridor de l'art rupestre del Paleolític Superior  

Pierre Teilhard de Chardin (1881 - 1955), sacerdot jesuïta, paleoantropòleg, autor d'una teoria de l'evolució 

Alexander Fleming (1881 - 1955), descobridor del primer antibiòtic, la penicilina   

Georges Lemaître (1894 - 1966), sacerdot, pare de la teoria del Big Bang com origen de l'Univers  

Com diu el prestigiós historiador de la física i de l'astronomia, John L. Heibron (1934 - 2023), reconegut en el seu camp com un dels màxims experts en el tema i potser el que més: 

"L'Església Catòlica Romana va donar més suport econòmic i social a l'estudi de l'astronomia durant més de 6 segles -  des de la recuperació dels coneixements antics durant la Baixa Edat Mitjana fins a la Il·lustració -  que qualsevol altra, i probablement més que totes les altres institucions juntes"· 

L'amor

Déu és Amor i qui viu en l'amor viu en Déu i el coneix i Déu viu en ell. 

Ningú té més amor que qui dona la vida pels seus amics, i l'amor de Crist és la mort de la mort

La Bíblia, tant l'Antic Testament com sobretot el Nou, està plena de referències a l'amor, especialment de l'amor de Déu i d'exhortacions a viure aquest amor i a practicar aquest amor diví tant amb un mateix com en els altres i sobretot amb Déu, de qui ve, en qui troba la seva base i fonament, i al que en justícia hem d'estimar sobre totes les coses, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces, posant sempre a Déu primer en tot, tal com li correspon. 

Aquí citarem algunes declaracions sobre l'amor dels sants, els mestres del veritable amor, junt amb unes poques d'autors cristians experts. 

Sant Agustí (354 - 430) deia "Dilige et quo vis fac", és a dir "estima amb un amor oblatiu i generós (dilige) i llavors actua espontàniament, perquè estimant d'aquesta manera només faràs el bé", ja que com ell mateix explicava "Dilige et non potes nisi bene facere".

I també afirmava "Non amas in illo quod est, sed quod vis ut sit" (No estimes el que hi ha, sinó el que vols que sigui), tal com fa Déu amb nosaltres, que no estima els pecadors pel fet de ser-ho - una altre cosa és que se'n compadeixi, els hi tingui pietat i es mostri misericordiós amb ells - sinó pel que poden ser si es deixen transformar pel seu amor, i que està relacionat amb el que estan cridats a ser des de sempre. I això en paraules actuals és voler que cadascú sigui la millor versió possible de si mateix, és a dir tal com la Santíssima Trinitat ens va pensar i estimar ja abans de crear l'Univers, tal com ens vol per a la nostra felicitat i com sempre procura, amb paciència, afecte i tendressa, que arribem a ser. Tots els éssers humans estem cridats a la salvació i la santificació. 

De St. Fulgenci de Ruspe (c. 465 - c. 530) és la constatació que "Crist va fer de l'amor l'escala que permetria a tots els cristians pujar fins al Cel"

Sant Bernat de Claraval (1090 - 1153): "El benefici de l'amor rau en la seva pràctica" i també "L'amor és l'únic en que la criatura pot respondre al Creador fent-li algun tipus de retorn semblant, per molt desigual que sigui"

Dant (1265 - 1321) estableix  "L'amor que mou al Sol i a les estrelles" i en italià "T'estimo" és "Te voglio bene", és a dir "Vull el teu bé", és a dir que la benevolència, el desig de bé i bondat de tot, és el motor universal, ja que Déu és Amor, i per amor ha creat l'Univers i ha cridat tots els éssers a l'existència, cadascú en la seva condició i quan i on Ell ha volgut, per un major bé. 

De Sant Joan de Déu (1495 - 1550) és l'observació fonamental "Igual que l'aigua extingeix el foc, l'amor esborra el pecat"

A Santa Teresa de Jesús (1515 - 1582), en una aparició Nostre Senyor Jesucrist li va dir: "Per un "t'estimo" teu, tornaria a crear tot l'Univers". I és que l'amor busca amor i nomès amb amor es paga. 

Sant Joan de la Creu (1542 - 1591): "On no hi ha amor, poseu amor i trobareu amor" i "Al capvespre de la vida se'ns examinarà d'amor" 

Sant Joan Baptista de La Salle (1651 - 1719): "Amb la vostra diligència mostreu el vostre amor pels que Crist us ha donat, tal com Crist va estimar l'Església" i "Deixa't portar per l'amor de Déu, perquè Jesucrist va morir per tots, perquè els qui viuen no visquin per a ells mateixos sinó per aquell que va morir i ressuscitar per ells" 

Sant Alfons de Liguori (1696 - 1787): "Tota la santedat i perfecció de l'ànima està en el nostre amor a Jesucrist, Déu nostre, que és el nostre Redemptor i el nostre bé suprem"

Santa Joana Jugan (1792 - 1879): "Humils per estimar" i "No li negueu res a Déu:  tot ho hem de fer mitjançant l'amor"

St. Antoni Maria Claret (1807- 1870): "L'home que realment estima a Déu també estima el seu proïsme"

Santa Teresa de Lisieux (1873 - 1897), "Vaig descobrir que l'amor ho és tot i que és el cor de l'Església i vaig comprendre que la meva missió era ser l'amor" (cita no literal, però fidel)

G.K. Chesterton (1874 - 1936) ens adverteix en el cas humà "Cal estimar no sols quan la persona ja és digna d'estimació sinó abans que ho sigui, per tal que ho sigui" 

C.S. Lewis (1898 - 1963) a The Four Loves parla dels 4 tipus d'amor, eros, sorge, philia i agape, que altres autors eleven a 5 afegint el pragma, però en realitat en grec es coneixien 7 o 8 variants d'amor, dels quals l'agape, l'amor de donació incondicional i desinteresat, és l'amor pròpiament cristià.  

I com s'ha dit, la veritable religió és l'aprenentatge de l'amor. 

Temperament, caràcter i personalitat

Distingim bé tres característiques humanes, definint-les: 

Temperament és allò innat, sobretot biològic, i basat en la nostra condició física: sexe, home o dona, etapa segons l'edad, infant, nen o noi, adolescent, jove, adult, madur, vell, ancià, i constitució, normal, atlètica, prima o grossa,  força, fort o dèbil,  i estat de salut, sa, malaltís o malalt. Tot això influeix en la nostra psicologia: des de les hormones als medicaments, passant per l'alimentació i l'exercici, i les reaccions en nosaltres mateixos i en els altres de la nostra aparença. 

Caràcter és tot allò adquirit, voluntari o involuntari, per família, llengua, cultura, riquesa o pobresa, ambient, experiències, educació, intel·ligència, informació, èxit (o fracàs), circumstàncies externes, reflexió i decisió personal, creences adquirides inconscients o conscients, carrera o treball escollit, professió, estat civil, relacions personals, amics i influències, religisiositat i sobretot allò que Dietrich von Hildebrand anomena "opció fonamental", el nucli fonamental del nostre ésser, escollit lliurement.ja de nois, entre els 7 i els 14 anys sobretot si bé en alguns pot ser més precoç o més tardà (1), en relació respecte a Déu, nosaltres mateixos, els altres i les coses: per exemple "jo seré bó", "jo vull fer grans coses", "jo mai traïré ni perjudicaré", "jo viatjaré per tot el món" o "jo sempré aprendré" i altres decisions per l'estil, bones, indiferents o dolentes. Per això el caràcter és allò més propi i distintiu dels tres.

I la personalitat és el conjunt de caràcter i temperament, la suma dels dos, que idealment és integrat (2). 

Històricament l'estudi del caràcter humà s'ha considerat important ja des de l'Antiguitat, i potser de forma instintiva des de la Prehistòria, i ha predominat sobre els estudis dels temperaments i fins de la personalitat, que també n'hi han hagut i que venen a ser un de sol, ja que la personalitat és el caràcter modificat pel temperament. 

I en l'estudi del caràcter hi ha hagut dos grans grups d'enfocament, un d'asistemàtic i empíric, elevat a categories múltiples i fins superposables, iniciat per Teofrast (c. 371 - 287 aC), deixeble d'Aristòtil i director del Liceu, amb la seva obra Caràcters morals (Ethikoi kharakteres) de voluntat pràctica, moralista i gairebé literària, com estil de personatges, que va continuar dos mil·lennis desprès Jean de la Bruyère (1645 - 1696), que no sols va recuperar, traduir i comentar el llibre grec en els seus Caractères (1688) sinó que el va ampliar amb observacions pròpies de gent important i coneguda de la seva època i ambient, amb voluntat crítica, moralitzant i fins satírica, com una mena de personatges literaris i per de forma velada però reconeixible pels entesos en les coses de l'alta societat, cosa que li va proporcionar molts lectors, però també li va guanyar l'enemistat dels qui s'hi reconeixien i es veien exposats així a la burla i el menyspreu, perquè la fixació en aquest tipus de tiologia és sobretot en els defectes i vicis, i especialment en les rareses d'excentricitats i extravàgancies. Aquesta manera de considerar-ho s'ha continuat desprès però amb ànim sobretot literari, exemplaritzant i fins caricaturesc i còmic, ja que no és una tipologia natural, estructurada ni metòdica i ni tant sols objectiva, sinó artificial, subjectiva i capriciosa, i no porta a cap estudi organitzat, extens i profund i ni tant sols seriós, gairebé, començant perquè són descripcions que prenen una part, i sovint la més dolenta, pel tot, i que són interessades per motivacions literàries, costumistes o socials, i perquè les valoracions en sí i les persones dels propis caràcters descrits poden canviar amb el temps i les modes. Per això és una mena de carreró sense sortida per un estudi seriós. 

L'altre manera, la més científica, tot i que també té les seves pegues, com la tendència a convertir-ho en un sistema tancat (3) de validesa universal i permanent, quan només és vàlida com a primera aproximació en general i de forma teòrica, provisional i subjecta a comprovació, experimentació i revisió, canvi i superació, si  de debò vol ser científica, igual com ha de mostrar i explicar el seu mètode, orígens i causes i obrir-los a la crítica i a la fixació d'un possible camp de validesa aproximada. Aquest millor enfocament, tot i que encara molt esquemàtic  basat purament en l'observació i en l'agrupació de característiques semblants i considerades relacionades entre sí, va començar amb el metge grec Hipòcrates (c. 460 - c. 370 aC), el fundador de la medecina moderna i autor del jurament hipocràtic de no fer mal (4) i continuat per un altre metge, el romà Galè (c. 129 - c. 200/216), els dos metges més famosos de l'Antiguitat i dos dels més importants de la Història. A base d'observacions, pensant sobre elles i sistematitzant-les amb voluntat racional i objectiva, no irracional (5)

(continuarà) 

(1) Entre un míim de 3 - 5 anys (en casos excepcionals de grans traumes pot ser fins i tot als 2 anys, però és necessita que hi hagi consciència, voluntat i record en la memòria) i un màxim de 18 - 21 anys o com a molt 25 (en casos extraordinaris pot ser fins i tot més tard), és a dir mentre l'ésser humà està en formació física, mental, educativa i/o social. 

(2) "Jo sóc jo i la meva circumstància" deia Ortega y Gasset, i en aquesta afirmació el primer jo és la personalitat, el segon jo el 

caràcter i les circumstàncies serien el temperament, si bé Ortega sembla entendre aquestes en un sentit més ampli i determinista, incloent-hi coses del caràcter, considerant-les influents per si mateixes i no per la resposta personal a elles.

(3) Com el marxisme i el freudisme, l'astrologia i altres pseudociències, pretesament omniexplicatives i irrefutables per definnició, ja que estan disposades a assumir totes les contradiccions i proves de falsedat, sense canviar el marc, d'origen i validesa inexplicable i a més considerat intocable. 

(4) I per tant "de no practicar cap avortament ni que li ho demanin", citat explicitament, en ell jurament cosa que per a vergonya de la nostra societat i època va ser voluntàriament i expressament suprimida al voltant de 1975, per imperatius de fosca politiqueria, el primer canvi, i per a pitjor, en més de 23 segles. De la mateixa manera un metge no hauria de col·laborar mai een un suïcidi, l'ifame "suïcidi assistit" que ho inverteix tot, ni en cap execució, deixant tot això pels professionals de la mort, eels botxins, la que la missió del metge és la contrària, salvar vides. 

(5) Desgraciadament i per falta de millor informació, recursos i conceptes, la medecina va estar molts segles lligada a l'astrologia, una idolatria pagana dels astres, a falta de disposar d'explicacions i sistemes millors, cosa que va durar com a  mínim fns al Renaixement i més tard i tot, però que va ser negada i combatuda pels més intel·ligents i savis, com Ciceró, St. Agustí i St. Isidor, que hi van objectar en nom de la raó i de la fe. Entre l'any 500 i el 1000, amb el triomf del Cristianisme, l'astrologia gairebé va desaparèixer a Europa, però es va conservar entre els metges i astrònoms musulmans i jueus, i per ells va reapareixer a Occident progressivament a partir dels s. XI - XIII, com a part del "saber" de grecs i orientals, reintroduïda lamentablemet per les escoles de traductors i va assolir un nou gran esplendor sobretot al segle XVI.  Encara ho notem i ho paguem ara tot i que en els segles XVII - XVIII va ser de nou bandejada en els cercles religiosos i intel·lectuals i va assolir un nou mínim al segle XIX, tot i que a partir de 1920 a Estats Units i aviat al Regne Unit i al món anglosaxó, i unes dècades més tard a l'Europa continental i Occident en general, va reaparèixer de forma intencionada i artificialment dirigida i promoguda i va assolir un nou màxim en la contracultura, paradoxalment subvencionada per grans interessos multinacioonals sobretot d'Estats Units des de l'any 1966, a la 2ª meitat dels anys 1960s i primers anys 1970s, junt amb molts altres esoterismes, orientalismes i creences irracionals que en conjunt formen l'anomenada New Age i l'objectiu de la qual és clarament la descristianització de la societat occidental.  

Llibres de conversions

Uns quants llibres de persones que van buscar i van trobar la veritat. 

Confessiones (c. 400) - St. Agustí 

Dieu existe, je l'ai rencontré (1969) - André Frossard 

Rome, sweet home. Our journey to Catholicism (1993) - Scott Hahn i Kimberly Hahn

The unexpected way: on converting from Buddhism to Catholicism (2002) - Paul Williams

Grazie, Gesù. La mia conversione dall'Islam al Cattolicesimo (2008) - Magdi Cristiano Allam  

"Tu no em buscaries si no m'haguessis ja trobat" - St. Agustí (354 - 430) 

Llibres de religió d'una època

Una relació de llibres potser ara poc coneguts (1) i que són no sols ja històrics i reflecteixen una època sinó que la majoria d'ells són molt recomanables (2):

L'Àngel bó. Devocionari breu (1919) - Eudald Serra i Buixó 

Missal Romà (1921) - Eudald Serra i Buixó 

Guia del Cristià (1923) - Eudald Serra i Buixó 

Manual de Historia Eclesiástica (1942) - Bernardino Llorca 

Para salvarte (moltes edicions i versions des dels 1940s) - Jorge Loring 

El Montserrat del espíritu (1953) - Columbà Maria Cucurella i Jorba 

Historia de la Iglésia Católica I. Edad Antigua (1953) - Bernardino Llorca 

Nueva visión de la Historia del Cristianismo (1956) - Bernardino Llorca

Catecismo de la Doctrina Cristiana del Segundo Grado, Texto Nacional (1958) 

 

Lo que no ha dicho el Concilio (2ª meitat 1960s) - José Ricart Torrens 

Reflexiones en torno a la Humanae Vitae (1968) - Karl Rahner (3)

Dieu existe, je l'ai recontré (1969) - André Frossard (4)

Si el celibat fos un pecat... (1980) - Álvar Maduell (5)

Relació dels autors citats: 

Columbà Maria Cucurell (1877 - 1963), monjo de Montserrat
Eudald Serra (1882 - 1967), sacerdot català
Bernardino Llorca (1898 – 1985), historiador jesuïta
Karl Rahner (1904 - 1984), sacerdot i teòleg jesuïta alemany 
André Frossard (1915 - 1995), periodista i escriptor, membre de l'Académie Française
Jorge Loring (1921 - 2013), jesuïta i apologista
Álvar Maduell (1936), sacerdot, teòleg, periodista i escriptor

No he trobat informació biogràfica de José Ricart Torrens, sacerdot català

 

Notes: 

(1) L'excepció és el conegudíssim Para salvarte. De tots ells cito sempre l'any de la primera edició, si el sé, i el títol original. N'hi ha que han sigut reeditats moltes vegades, en ocasions revisats i ampliats i tot. 

(2) Alguns ara han quedat antiquats i són curiositats,  i l'últim de la llista és un llibre volgudament polèmic i fins paròdic, que tot i que no és tan trecador com el títol donaria a entendre, i tenint en compte que sembla,i és volgudament provocatiu, és ben desencertat per la seva tesi seriosa subjacent, exagerada, falsa i absurda, que  també és un autèntic sarcasme. Els que sí són molt recomanables són l'Àngel bó, la Guia del Cristià, el Manual de Historia eclesiástica i sobretot el Catecismo, del que es va fer una edició en traducció catalana, i el Para salvarte, del que hi ha traducció catalana i que a més s'ha traduït a molts idiomes i se n'han fet moltes revisiona i ampliacions, i avui dia ja deu anar per la vuitantena de edicions fins gairebé ara mateix. 

(3) Llibre crític i controvertit en la línia de K. Rahner, considerat el gran teòleg del Vaticà II, i durant un temps, el més important i influent teòleg catòlic del segle XX, com l'equivalent de Karl Barth en el món protestant, però el prestigi i l'acceptació del qual ja fa temps que ha anat declinant, ha minvat molt i ara no se'l veu així.  

(4) Llibre interessant i recomanable sobre una teofania en una església que va provocar a l'autor una conversió immediata, gairebé de tipus paulí, interessant de seguir en els precedents, les circumstàncies i el desenvolupament posterior.

(5) Un llibre fet per un sacerdot i teòleg crític amb la situació política espanyola del franquisme, i que en aquesta obra literalment es passa, com una mena de broma rara o un exercici de "épater le bourgeois", potser per intentar fer sortir a tots de la zona de comfort, però la tesi del qual, que per sort ni l'autor se la creu ni la té en consideració, no s'aguanta per enlloc i avui dia molt menys.