Temperament, caràcter i personalitat

Distingim bé tres característiques humanes, definint-les: 

Temperament és allò innat, sobretot biològic, i basat en la nostra condició física: sexe, home o dona, etapa segons l'edad, infant, nen o noi, adolescent, jove, adult, madur, vell, ancià, i constitució, normal, atlètica, prima o grossa,  força, fort o dèbil,  i estat de salut, sa, malaltís o malalt. Tot això influeix en la nostra psicologia: des de les hormones als medicaments, passant per l'alimentació i l'exercici, i les reaccions en nosaltres mateixos i en els altres de la nostra aparença. 

Caràcter és tot allò adquirit, voluntari o involuntari, per família, llengua, cultura, riquesa o pobresa, ambient, experiències, educació, intel·ligència, informació, èxit (o fracàs), circumstàncies externes, reflexió i decisió personal, creences adquirides inconscients o conscients, carrera o treball escollit, professió, estat civil, relacions personals, amics i influències, religisiositat i sobretot allò que Dietrich von Hildebrand anomena "opció fonamental", el nucli fonamental del nostre ésser, escollit lliurement.ja de nois, entre els 7 i els 14 anys sobretot si bé en alguns pot ser més precoç o més tardà (1), en relació respecte a Déu, nosaltres mateixos, els altres i les coses: per exemple "jo seré bó", "jo vull fer grans coses", "jo mai traïré ni perjudicaré", "jo viatjaré per tot el món" o "jo sempré aprendré" i altres decisions per l'estil, bones, indiferents o dolentes. Per això el caràcter és allò més propi i distintiu dels tres.

I la personalitat és el conjunt de caràcter i temperament, la suma dels dos, que idealment és integrat (2). 

Històricament l'estudi del caràcter humà s'ha considerat important ja des de l'Antiguitat, i potser de forma instintiva des de la Prehistòria, i ha predominat sobre els estudis dels temperaments i fins de la personalitat, que també n'hi han hagut i que venen a ser un de sol, ja que la personalitat és el caràcter modificat pel temperament. 

I en l'estudi del caràcter hi ha hagut dos grans grups d'enfocament, un d'asistemàtic i empíric, elevat a categories múltiples i fins superposables, iniciat per Teofrast (c. 371 - 287 aC), deixeble d'Aristòtil i director del Liceu, amb la seva obra Caràcters morals (Ethikoi kharakteres) de voluntat pràctica, moralista i gairebé literària, com estil de personatges, que va continuar dos mil·lennis desprès Jean de la Bruyère (1645 - 1696), que no sols va recuperar, traduir i comentar el llibre grec en els seus Caractères (1688) sinó que el va ampliar amb observacions pròpies de gent important i coneguda de la seva època i ambient, amb voluntat crítica, moralitzant i fins satírica, com una mena de personatges literaris i per de forma velada però reconeixible pels entesos en les coses de l'alta societat, cosa que li va proporcionar molts lectors, però també li va guanyar l'enemistat dels qui s'hi reconeixien i es veien exposats així a la burla i el menyspreu, perquè la fixació en aquest tipus de tiologia és sobretot en els defectes i vicis, i especialment en les rareses d'excentricitats i extravàgancies. Aquesta manera de considerar-ho s'ha continuat desprès però amb ànim sobretot literari, exemplaritzant i fins caricaturesc i còmic, ja que no és una tipologia natural, estructurada ni metòdica i ni tant sols objectiva, sinó artificial, subjectiva i capriciosa, i no porta a cap estudi organitzat, extens i profund i ni tant sols seriós, gairebé, començant perquè són descripcions que prenen una part, i sovint la més dolenta, pel tot, i que són interessades per motivacions literàries, costumistes o socials, i perquè les valoracions en sí i les persones dels propis caràcters descrits poden canviar amb el temps i les modes. Per això és una mena de carreró sense sortida per un estudi seriós. 

L'altre manera, la més científica, tot i que també té les seves pegues, com la tendència a convertir-ho en un sistema tancat (3) de validesa universal i permanent, quan només és vàlida com a primera aproximació en general i de forma teòrica, provisional i subjecta a comprovació, experimentació i revisió, canvi i superació, si  de debò vol ser científica, igual com ha de mostrar i explicar el seu mètode, orígens i causes i obrir-los a la crítica i a la fixació d'un possible camp de validesa aproximada. Aquest millor enfocament, tot i que encara molt esquemàtic  basat purament en l'observació i en l'agrupació de característiques semblants i considerades relacionades entre sí, va començar amb el metge grec Hipòcrates (c. 460 - c. 370 aC), el fundador de la medecina moderna i autor del jurament hipocràtic de no fer mal (4) i continuat per un altre metge, el romà Galè (c. 129 - c. 200/216), els dos metges més famosos de l'Antiguitat i dos dels més importants de la Història. A base d'observacions, pensant sobre elles i sistematitzant-les amb voluntat racional i objectiva, no irracional (5)

(continuarà) 

(1) Entre un míim de 3 - 5 anys (en casos excepcionals de grans traumes pot ser fins i tot als 2 anys, però és necessita que hi hagi consciència, voluntat i record en la memòria) i un màxim de 18 - 21 anys o com a molt 25 (en casos extraordinaris pot ser fins i tot més tard), és a dir mentre l'ésser humà està en formació física, mental, educativa i/o social. 

(2) "Jo sóc jo i la meva circumstància" deia Ortega y Gasset, i en aquesta afirmació el primer jo és la personalitat, el segon jo el 

caràcter i les circumstàncies serien el temperament, si bé Ortega sembla entendre aquestes en un sentit més ampli i determinista, incloent-hi coses del caràcter, considerant-les influents per si mateixes i no per la resposta personal a elles.

(3) Com el marxisme i el freudisme, l'astrologia i altres pseudociències, pretesament omniexplicatives i irrefutables per definnició, ja que estan disposades a assumir totes les contradiccions i proves de falsedat, sense canviar el marc, d'origen i validesa inexplicable i a més considerat intocable. 

(4) I per tant "de no practicar cap avortament ni que li ho demanin", citat explicitament, en ell jurament cosa que per a vergonya de la nostra societat i època va ser voluntàriament i expressament suprimida al voltant de 1975, per imperatius de fosca politiqueria, el primer canvi, i per a pitjor, en més de 23 segles. De la mateixa manera un metge no hauria de col·laborar mai een un suïcidi, l'ifame "suïcidi assistit" que ho inverteix tot, ni en cap execució, deixant tot això pels professionals de la mort, eels botxins, la que la missió del metge és la contrària, salvar vides. 

(5) Desgraciadament i per falta de millor informació, recursos i conceptes, la medecina va estar molts segles lligada a l'astrologia, una idolatria pagana dels astres, a falta de disposar d'explicacions i sistemes millors, cosa que va durar com a  mínim fns al Renaixement i més tard i tot, però que va ser negada i combatuda pels més intel·ligents i savis, com Ciceró, St. Agustí i St. Isidor, que hi van objectar en nom de la raó i de la fe. Entre l'any 500 i el 1000, amb el triomf del Cristianisme, l'astrologia gairebé va desaparèixer a Europa, però es va conservar entre els metges i astrònoms musulmans i jueus, i per ells va reapareixer a Occident progressivament a partir dels s. XI - XIII, com a part del "saber" de grecs i orientals, reintroduïda lamentablemet per les escoles de traductors i va assolir un nou gran esplendor sobretot al segle XVI.  Encara ho notem i ho paguem ara tot i que en els segles XVII - XVIII va ser de nou bandejada en els cercles religiosos i intel·lectuals i va assolir un nou mínim al segle XIX, tot i que a partir de 1920 a Estats Units i aviat al Regne Unit i al món anglosaxó, i unes dècades més tard a l'Europa continental i Occident en general, va reaparèixer de forma intencionada i artificialment dirigida i promoguda i va assolir un nou màxim en la contracultura, paradoxalment subvencionada per grans interessos multinacioonals sobretot d'Estats Units des de l'any 1966, a la 2ª meitat dels anys 1960s i primers anys 1970s, junt amb molts altres esoterismes, orientalismes i creences irracionals que en conjunt formen l'anomenada New Age i l'objectiu de la qual és clarament la descristianització de la societat occidental.