"Der Wanderer über dem Nebelmeer" (1818) de Caspar David Friedrich (1774 - 1840) |
Vivim en una lluita mundial que no és política ni ideològica sino espiritual: la del Be contra el mal
Si l'home només és un animal evolucionat, la societat humana es pot tractar per part dels poderosos com una mena de granja, com ja va dir clarament George Orwell (1903 - 1950), desenganyat desprès de visitar la U.R.S.S. i veure la seva realitat, en la seva obra "Animal Farm" (1945), en la que desprès d'expulsar en una revolució als seus amos humans, és a dir més que ells, els mateixos animals crean un govern propi, dirigit pels seus líders revolucionaris, que ben aviat, sinó ja des del principi, és molt pitjor que el govern humà anterior, molt més moderat. El que es produeix en la granja animal autogovernada és una tirania brutal, que usant els mateixos lemes de l'aixecament produeixen una distopia total, tenint-los molt més enganyats, controlats, abusats i explotats que mai.
I és que com deia Marx (1818 - 1883), en una de les seves poques aseveracions encertades, "Avui dia tota ideologia política està fortament prenyada del seu contrari", és a dir evoluciona clarament cap a just al contrari d'allò com es presenta i que pretén ser, dit d'altre manera a la manera dels fraus i de les estafes, usant la mentida, i dissimulant i amagant les seves veritables intencions, o senzillament resultant que per la seva pròpia naturalesa dinàmica acaben establint justament allò que deien combatre.
De fa 50 anys ençà, la societat espanyola ha perdut centenars de llibertats que abans tenia. S'han guanyat unes quantes llibertats molt minoritàries i discutibles, que han estat esbombades per governs i mitjans de comunicació, i per cada una d'elles se n'han perdut centenars, fins aquell moment disponibles per a la població. La llei animalista n'és un bon exemple i n'hi ha desenes més. La gent del carrer ha estat progressivament cada cop més controlado i restringida, fins en coses mínimes i fins en la seva privacitat, segons la delirant idea "el privat és públic" que implica que "el públic és privat", ja que iguala a totes dues esferes.
Un conegut meu ja difunt que va viure els anys 60s, 70s i 80s amb la transició política a Espanya, al cap de unes dècades va constatar "Aquells que llavors es manifestaven als carrers amb pancartes i crits de "Llibertat!", exigint més llibertat per a tothom, són els mateixos que ara que ja estan en el poder la restringeixen tant com poden, imposant lleis, prohibicions, obligacions, reglaments, controls i normes per a tot".
Un altre, un activista polític per la democràcia amb el que vaig tenir diverses converses a principis dels anys 70s i del que no sé que se n'haurà fet, estava convençut, i em deia, que quan arribés la democràcia això seria una mena de paradís terrenal, en el que tothom seria tractat amb justícia, podria realitzar-se plenament i podria viure una vida segura i feliç, en un món per fi honest i en que el govern es preocuparia dels seus ciutadans vetllant pel seu benestar i es faria no el que volguessin els dirigents sinó la voluntat de la gent; avui dia suposo que estaria horroritzat veient que tot ha sortit justament a l'inrevés del que pretenien i creien ingenuament, el mínim que pensaria seria que se'ls va enganyar i traïr per part dels polítics, però crec que es deuria desilusionar pocs anys després, com a molt a principis o mitjans dels 80s.
I és que com s'ha constatat repetidament, "La Revolució devora els seus propis fills", cosa que s'ha vist i demostrat en les Revolucions Francesa de 1789 i Russa de 1917, i que ha passat en pràcticament totes excepte en l'Americana de 1776, portant als pitjors crims, excessos, brutalitats, lluites, purgues i guerres civils i exteriors a gran escala, i instaurant quasi sempre tiranies com les de Napoleó i Stalin, quan no degenerant en veritables genocidis contra el mateix poble que diuen defensar com les massacres de la Vendée 1793, el regnat del Terror a França 1793-94, el Holomodor a Ucraïna i altres regions de la Unió Soviètica el 1932 - 34, la Gran Fam a Xina de 1958 - 62 provocada per la política del Gran Salt Endavant de Mao, la Revolució Cultural a Xina del 1966 a 1969/76, també obra de Mao, o el genocidi de Cambotja 1975 - 79, pel delirant règim comunista dels Khmers Roigs, provocat per idees dements i una aplicació terrorífica per part de Pol Pot, Khieu Samphan i altres amb un incomprensibles suports exteriors; en realitat tots els genocidis han estat revolucionaris, sortits de canvis totals i sobtats de la societat en que han ocorregut, i guiats per la idea de fer una societat millor, trencant l'experiència de segles d'evolució natural de la societat. "Les revolucions com les guerres destrueixen en un moment el que a les societats els hi ha costat molts segles construir" es diu, i el simpatitzant i afrancessat Goya (1746 - 1828) afirmava "El somni de la raó produeix monstres" i ho pintava tenebrosament com quasi tots el seus quadres del seu posterior desengany. I un revolucionari francès destacat que per la seva intel·ligència i habilitat va aconseguir sobreviure i fins reeixir en aquells trasbalssos, afirmava desprès de forma nostàlgica quan ja n'havia vist els resultats a curt, mitjà i llarg termini "Qui no ha conegut la vida abans de 1789 no sap el que és la dolçor de viure" i alguns diuen que amb la seva visió de la realitat tal com és, volia dir "i ja no ho coneixerà en endavant", retraient-se el que havien fet, com si 1789 hagués sigut el gran trauma que havia corromput i amargat el món, com una mica per l'estil, en un altre grau i àmbit, el 1968 ho va ser per Occident, quan el maig d'aquell any uns joves universitaris francesos es van rebel·lar contra un estat de coses que només uns pocs anys desprès ja els devia semblar idíl·lic en comparació a les noves situacions. I és que com es diu d'algunes medecines, aquests esclats, "arreglen una cosa, si es que ho fan, i n'espatllen 5 o 6". El millor consell: "Si funciona raonablement bé, no ho toquis" perquè volent millorar-ho el que aconseguiràs serà espatllar-ho, i els suposats progressos conduiran a retrocessos, avançant sí, però cap avall i cap enrera.
Com sortia en més d'un episodi de la sèrie de televisió britànica "Yes, Prime Minister" (1986 - 1987) si el primer ministre havia de fer una declaració revolucionària sortia davant la TV molt ben vestit, elegant, amb corbata, i rodejat de símbols conservadors en el seu despatx, i si havia de fer una declaració molt conservadora ho feia vestit de forma molt més informal i rodejat de símbols progressistes en la taula i en les parets visibles. I això no era espontani, el propi primer ministre ho deia i ho feia preparar així, amb la plena conformitat i aprovació dels seus assesors i col·laboradors, que també li ho suggerien o li ho insinuaven, o com a mínim li ho recordaven si per un cas se'n oblidava.
En dues ocasions els Estats Units han decidit no escollir una dona com a presidenta, el 2016 i el 2024, i a més són les úniques vegades en que una dona s'hi ha presentat en tota la seva història, perquè els Estats Units són un matriarcat, cosa que ja se sap des de força abans de que ho afirmés Alexis de Tocqueville a "De la démocratie en Amérique" (1835), i les dones no accepten que una altra dona les mani. I si això és així, una dona podrà ser presidenta dels EE.UU. quan aquests deixin de ser un matriarcat.
Les coses no sempre són, y sovint no solen ser, el que aparenten i moltes vegades les veritables intencions s'amaguen presentant-se com justament el seu contrari, perquè com va dir el polític nord-americà Huey Long (1893 - 1935), assassinat en un confús incident, "Sí, a Amèrica triomfarà el feixisme, però aquí li diran antifeixisme"
Malgrat les ideologies imperants i oficials, la societat segueix funcionant perque la immensa majoria de la gent segueix veient les coses com abans i vivint segons les idees i valors de sempre, que són els que permeten funcionar amb normalitat i viure una vida més o menys sana, treballadora i eficaç, ja que si la majoria fes cas a les ideologies polítques que es volen imposar, està clar que senzillament no funcionaria ja que no són ni útils ni pràctiques ni intel·ligents ni realistes. I que ni els mateixos governants i ideòlegs de partits que les volen imposar se les acaben de creure, o millor dit les consideren només una ficció convenient als seus interessos d'enginyeria social, es veu és que sempre que els hi convé retornen explícitament o implícitament, directament o indirectament, a les concepcions tradicionals i assenyades, aquelles racionals i lògiques, per no haver de fer front a les incoherencies i contradiccions dels seus sistemes inviables. Per exemple, afirmen que l'ésser humà és bàsicament un animal, evolucionat però animal, sense diferències amb els altres animals, als qui paradoxalment protegeixen més que als propis humans, per exemple en el seu benestar, i ho afirmen amb tot desvergonyiment, com en el projecte que els pobles sense ambulància han de tenir-ne una de veterinària tot i que no en tinguin d'humana, o en la protecció dels ous de les àguiles i moltes altres espècies i la barra lliure en l'avortament humà. Però a part d'aquest absurd surt la contradicció essencial quan parlen d'espècies animals invasores i les combaten per preservar la identitat ecològica d'un país, cosa que de cap manera es permetria dir en el cas de l'animal humà, que pel que sembla és una excepció única, sense que es digui per quin motiu ni perquè s'estableix, a no ser la voluntat dels veritables poders del món, sobretot econòmics però també ideològics i polítics, veritables poders en les ombres, que no són votats i escollits, que segueixen fent directrius mani qui mani, i que molt sovint s'amaguen sota allò que aparentment és el seu contrari per tal de dissimular millor.
A Grècia vaig conèixer l'any 2019 a un senyor que havia sigut primer un destacat actvista i desprès un alt càrrec del partit socialista Pasok, que em va explicar com es va anar desenganyant cada cop més amb el pas dels anys i veient les consignes i els resultats reals, fins anar-se'n distanciant tant en la teoria com en la pràctica, dimitint finalment de tots els seus càrrecs i deixant el partit. "Me'n vaig adonar que la suposada política progressista que feiem no ho era de progressista sinó reaccionaria, com si volessim conduir a la societat grega a èpoques passades i afortunadament ja superades, fent-ho a base de suposats avenços que en realitat eren retrocessos, i que tot i que ho feiem veure, en el fons no sortien d'una voluntat popular ni d'un desig de progrès sinó de directrius i consignes de les èlites socioeconòmiques i politiques, ocultes al gran públic i que només començaves a albirar-les quan arribaves als llocs més alts del partit o a ser propers a ells, com en el meu cas. Amb el domini total de la politica, l'economia i els mitjans de comunicació, es feia el que aquests poders secrets, que no tenien cap responsabilitat ni havien de donar comptes a ningú, decretaven en cada situació i s'havia de fer el que ells proposaven tot i que fos diferent del que ells mateixos havien dictat uns anys abans i tot i que un veiés que allò no anava enlloc i era un disbarat, no s'admetien crítiques ni discrepàncies de la línia oficial de moda, tot i que fos diferent a l'habitual fins llavors i fins i tot ni que anés contra el sentit comú. Però el que em va decebre més va ser comprovar que les nostres suposades polítiques ultraprogressistes en realitat no en tenien res de progressistes, que el que feiem en realitat no anava gens en contra dels veritables prínceps d'aquest món, els autèntics amos i actors principals de tot, sinó que el que feiem senzillament amb el nostre activisme i les nostres polítiques era atacar a la classe mitjana del país, empobrint-la, controlant-la i marginalitzant-la de la vida sociopolítica i econòmica, i que anavem creant un món de cada cop més pobres en nombre i més sense recursos, i un món de rics cada cop més rics. Al anar-ho descobrint molts ens vam sentir enganyats, alguns van témer perdre els seus privilegis i van seguir a desgana i essent interiorment crítics i potser fins intentant paliar des de dins les barbaritats que es proposaven a la gent del carrer, al poble grec, que va patir moltíssim en la crisi primer financera i desprès econòmica, primer nord-americana i desprès mundial, a partir de 2008, amb polítiques de la UE que el que realment van fer va ser estendre, agreujar i perpetuar la crisi, ja que tots els remeis que proposaven eren contraindicats i contraproduents. I a més les imposaven sense contemplacions i amb una gran brutalitat, no tolerant cap crítica ni resistència, així va passar amb el referèndum del 2015 en que la població grega va rebutjar abrumadorament les condicions de rescat decidides per la direcció de l'UE, i el Pasok estava en contra de la realització del referendum, cosa que si encara hi hagués estat m'hagués fet sortir-ne immediatament, però ja l'havia abandonat uns anys enrere. I que va fer la UE davant d'això, doncs la canallada realment bestial d'endurir encara molt més les condicions, fent-s'ho pagar a tot el poble en general i a la classe mitjana en particular, castigant-los per haver-se atrevit a resistir-se i demostrant que la voluntat popular no els importava gens i que si ho feia era per anar-li a la contrària i fer-lis la guitza, perquè així veiessin com les gasten amb els qui s'atreveixen a resisistir-los i més si és públicament i democràticament. I el president llavors, el líder de l'esquerra més radical, va traír la voluntat popular i a tota la gent, acceptant just a continuació no ja les mateixes sinó unes noves condicions encara molt més dures imposades des de fora per castigar fort a la població per la seva negativa. L'únic que es pot dir és que com més a l'esquerra més a favor dels realment poderosos i més en contra de la gent a la que diuen defensar, això ja és més que ser falsos amics del poble, és ser la guineu a càrrec del galliner. És trist que sigui així però aquesta és la realitat, les veritables intencions.s'amaguen presentant-se hipòcritament com el seu contrari. Jo per això fa molts anys que he deixat la política i ara no sols no vull saber-ne res sinó que em sap greu realment tot el que vaig fer en els meus anys d'activista i de polític, perquè pensant ajudar-los en realitat vaig contribuir a perjudicar a la gran majoria. Me'n he donat compte tard, ho sento molt, però ja està fet". Una trista constatació d'haver viscut enganyat i fins traït en els seus ideals.