Una oració humil i confiada

Una pregària: 

L'amor diví: "No et condemno, veste'n en pau i no ho facis més!"

"Senyor, estima'm quan menys m'ho mereixi, perquè és quan més et necessito!" 

De veritable mestre només n'hi ha un

L'únic veritable mestre és Jesucrist. 

Possible retrat de Jesucrist, a partir del Sant Sudari de Torí

Ell és el rostre humà de Déu, la Paraula divina feta home, l'únic guia bo, segur i a més real, existent i actuant sempre i a tot arreu, en cada individu al qui parla a través de la seva Església, dels textos sagrats de l'Escriptura i en la consciència més íntima de cadascú, ja que a tots ens estima com si fossim l'única persona existent i viva, i ens vol salvar a tots, però respectant la nostra llibertat i voluntat, és a dir que ens proposa el veritable camí que duu a la vida eterna, però no ens l'imposa. Només a Ell podem fer cas i és l'únic al que realment podem seguir i fiar-nos de la seva omnisciència i il·limitats amor i bondat envers tots. Ell és l'únic que no ens falla mai, com a molt som nosaltres els que podem fallar en el seu seguiment. 

I si davant la situació tan dolenta del món ens preguntem com hem arribat al desastre actual, la resposta és molt fàcil, per no seguir a Jesucrist i en canvi fer cas de molts falsos mestres, d'idees tan equivocades i pernicioses com influents en la nostra societat i en les nostres élites intel·lectuals, econòmiques i governants, i tota mena de poderosos de qualsevol tipus, que les han adoptat, veient en elles més que res mitjans de domini de la gent, i aplicant-les en benefici seu han anat portant el món per camins desviats fins a fregar en diverses ocasions la catàstrofe, potser total i tot. A continuació en cito alguns d'aquests que han descarriat la societat humana, començant per la occidental i a través d'ella la de tot el món, portant a vies mortes i carrerons sense sortida de tot tipus, quan no directament a l'abisme.  

Uns quants d'aquests ideòlegs desencertats i perjudicials, però molt seguits en el nostre món, que volguent-ho o no ens han acabat portant a situacions límit: 

Niccolò Machiavelli (1469 - 1527), El príncep (escrit l'any 1513, publicat el 1532). La política té unes raons d'Estat que són independents de la religió i de la moral, el governant pot mentir i enganyar per aplicar la seva voluntat, el maquiavelisme domina les relacions en els cercles de poder, s'aplica el principi del suposat mal menor i també que la finalitat justifica els mitjans emprats, és a dir que el qui mana pot fer el que vulgui sempre que ho sapiga fer hàbilment, que molt sovint és allò posterior de "que s'aconsegueixi l'efecte sense que es noti la intenció i l'interès". En el fons suposa una forma d'ateisme pràctic, el qui guanya té la raó, la història l'escriuen els vencedors, la traïció no prospera mai - perquè si prospera ja no es traïció - i com dirà Dostoievsky segles després "Si Déu no existeix, tot està permès".

Jean-Jacques Rousseau (1712 - 1770), les idees infantils i ingènues del bon salvatge i de que la civilització corromp la naturalesa humana, que de per sí és bona, segons ell sense cultura tota la Terra seria com una mena de jardí d'infància. La irracionalitat del sentimentalisme i la sensibleria passa a ser la norma, i seguint això es cometen els més grans disbarats amb bona consciència, fins i tot quan es veu el nociu dels resultats, "perquè la intenció era bona". I el món de somnis i il·lusions desemboca en una autèntica irrealitat on el desig és llei, i on les normes correctores per a una educació bondadosa (!) s'apliquen de manera tan pedestre i irresponsable que acaben ser contradictòries i contraproduents, com quan recomana portar als nois des de ben joves, amb el despertar del primer desig sexual ni que siguin quasi infants, a visitar burdells iniciant-los en les relacions sexuals amb prostitutes per tal que no caiguin en la masturbació.

Charles Darwin (1809 - 1882), L'origen de les espècies (1859). No tant per ell i per l'evolució biològica, sinó per ser l'origen dels darwinistes socials. Perquè si l'ésser humà no és més que un animal intel·ligent, llavors es segueix que pot ser tractat com un membre d'un ramat i la societat es pot convertir en una mena de granja. L'evolució és una teoria científica vàlida però deixa de ser-ho quan l'evolucionisme vol envair altres camps aliens al biològic i es presenta com una explicació naturalista del sorgiment de tot i a més s'oposa explícitament a la visió religiosa, cosa que ja és un sense sentit absolut, ja que les dos són compatibles cadascuna en el seu àmbit. Malauradament autors com Richard Dawkins pretenen usar el darwinisme per a justificar les seves creences atees i aquí és on el llegat de Darwin falla i és perillós. 

Karl Marx (1818 - 1883), El manifest del partit comunista (1848) i El capital (1867). Si els filòsofs poden canviar el món al seu gust, això fa de la societat un camp d'experimentació d'intuïcions, idees i pensaments que creuen posseïr la única manera de poder organitzar-la i que poden ser des d'acceptables però amb temptació totalitària fins a totalment desencertades i delirants, i igualment s'intentaran aplicar si els imbuïts d'elles i d'una pretesa missió tenen el poder, per molt mal que facin (1). Les del propi Marx eren totalment equivocades i fins perverses, pretenent que la societat està dividida i no unida i en lluita constant i no en pau, i si això no es troba en estat natural es fomenta per tal que encaixi en la teoria sigui com sigui, buscant tota mena de pretextos, alguns potser vagament adequats, però d'altres, la gran majoria, totalment inadequats i falsos, fins inventats ad hoc per tal que n'hi hagin.

Friedrich Nietzsche (1844 - 1900), la voluntat de poder, l'anticristianisme, el superhome, la moral dels forts en oposició a la fins ara moral d'esclaus, el superhome, l'etern retorn de tot. Una sèrie de deliris de rebel·lió contra Déu i contra tot, i el sadisme i la crueltat com exercisi del poder sobre l'altre, i en això té com una mena de precedent en el marquès de Sade, al que alguns arriben a considerar com una mena de filòsof, autor d'una moral sui generis basada en la inversió dels valors religiosos, ètics i socials substituits per uns de demoníacs, que va portar a aquest personatge a passar bona part de la seva vida a la pressó i al manicomi. L'autor de Més enllà del bé i del mal (1886), que també va acabar boig i va passar l'última dècada de la seva vida en un manicomi, és, en definició d'un professor meu de Filosofia, "una brúixola molt afinada... que senyala el sud". És a dir, se'l pot usar com a font, això sí tenint sempre que invertir tot el que diu i fer l'inrevès del que proposa, no en va té com ideal a l'Anticrist. És famosa la constatació "Déu ha mort va dir Nietzsche / Nietzsche ha mort va dir Déu" i està ben clar qui té raó. Però la seva filosofia està de trista i tràgica actualitat azmb les aberracions transhumanistes.  

Sigmund Freud (1856 - 1939), La interpretació dels somnis i el moviment psicoanalític. Avui dia ja desacreditat com una mena de misticisme absurd i una pseudociència no falsable, tancada en si mateixa i irrefutable per més proves en contra que s'hi trobin. Les idees de Freud van ser recollides de l'ambient, la quasi totalitat d'elles ja havia sigut apuntades per algú en algún moment, com a meres hipòtesis jutjades excessives pels mateixos autors i molt més encara pels crítics, però Freud les hi va donar validesa, les va usar com a pilars indiscutibles d'una estranya ideologia i les va reunir totes elles en un sistema ple d'anormalitats heterogenies: l'inconscient, el significat dels somnis, el complex d'Edip i l'incest, l'enveja del penis, la curació permitjà  treure-ho a la llum de la consciència, i tota una altre sèrie de pressupòsits com a mínim molt discutibles i parcials quan no clarament erronis i com deliris onírics, que ell va pretendre que eren universals i eterns per a totes les cultures i èpoques, i per a tots els individus, que com un veritable llit de Procust tenien que passar pel tub de que se'ls imposés aquelles explicacions, tot i que no hi tinguessin res que veure. Que el sistema estava equivocat ja des del principi es veu en el fet que els seus millors i més intel·ligents deixebles. com Adler i Jung, que eren els preferits de Freud, que els considerava els seus successors, el van abandonar ben aviat, ja quasi al principi, ideant cadascun els seus propis sistemes també (2). El més negatiu del freudisme és que converteix allò insà i excepcional en la norma i la base, invertint-ho tot, tothom és un malalt que com a molt dissimula o no es coneix com a tal , les bones qualitats són maldats reprimides i així, tot allò considerat bo ve, segons ell, de la inversió del dolent, que queda situat com a principi general: el desig de matar el pare (!), de tenir sexe amb la mare, els nens petits com a perversos polimorfs i no com a innocents, un món desquiciat, gairebé psicòtic, on tot es torna dolent. Tot i que ja no se li fa cap cas en estudios seriosos, a Freud encara se'l cita i estudia molt, i alguns seguidors seus com Lacan i altres han procurat fer totes les piruetes imaginables per intentar salvar almenys alguna cosa de les ruïnes del sistema, que no obstant és tan monolític i trabat amb pinzes que només traient-ne una petita peça ja s'enfonsa tot i a la pràctica se n'ha d'acabar fent un altre. 

I n'hi ha foces d'altres, que són seguits acríticament, com si fossin posseidors del secret de l'existència humana, quan aquest només el coneix Déu. Vigilem de no considerar mestres als qui no ho mereixen, perquè de Mestre només n'hi ha un! 

(1) El marxisme-leninisme i les seves evolucions estalinista, maoista i altres, han portat a les Grans Purgues, al Holomodor, al Gulag, als milions de morts del Gran Salt Endavant, als camps de la mort dels khmers roigs de Pol Pot, i en major o menor grau a tot arreu on s'ha implantat i durant tot el temps del seu domini. Es calcula que el comunisme, aquest teòric ideal utòpic que a la pràctica sempre ha resultat una tirania distòpica tant socialment com intel·lectualment ha produït per si sol uns 100 milions de morts, amb casos flagrants com el de Cambodja amb el genocidi autoperpetrat de més d'un terç i quasi prop de la meitat de la seva pròpia població. El propòsit merament humà d'establir un món correcte al nostre planeta ha resultat ser d'inspiració diabòlica i ha establert situacions infernals, cosa que no és d'estranyar venint d'una rebel·lió contra les lleis divines i fins les naturals. 

(2) Seguint en això el desenvolupament protestant, que d'uns pocs sistemes a l'inici, els de Luter, Zwingli, Calví... ha passat a desenes de grans denominacions, centenars d'altres menys importants i milers de petites sectes, algunes d'elles ja tan allunyades de l'original que ja no es poden dir cristianes i moltes de les quals no són considerades com a tal pels propis protestants. És una dinàmica que es desenvolupa sempre quan hi ha interpretacions pròpies i molts nous intèrprets amb el pas del temps. 

Veus de dones

Déu ha volgut fer l'home i la dona com ajuda i complement l'un per l'altre, per tal que si s'escau, amb una vivència amorosa mútua contraguessin matrimoni indisoluble fins a la mort d'un d'ells i així, amb aquesta seguretat, fundar una família com la que els va veure néixer i els va acollir, i tenir fills per perpetuar la vida humana sobre la Terra. 

L'home i la dona es completen recíprocament, l'un és fort on l'altre és dèbil i vice versa. Així poden ser el sustent comú i la base de la societat, a més de col·laborar junts en fer la voluntat de Déu al món durant tot el seu temps de coexistència i col·laboració i fer-se millors conjuntament, corregint-se i comprenent-se i posant-se d'acord per anar transmetent allò més bo de la seva tradició familiar personal a la seva descendència. 

Per això els homes admiren i estimen en general a les dones, que sempre poden confiar en ells, i les dones al seu torn ho fan respecte als homes, que també es poden confiar igualment a elles. Això és el natural i bo, i per tant l'esperable. Com al mateix temps es poden ensenyar mútuament, obrint-se respectivament una més ample visió del món i per tant unes sorprenents noves perspectives sobre l'existència, la vida, la condició humana, les relacions socials i les coses realment importants a valorar. Alhora que tractant-se es descobreixen mútuament, també es conforten i s'obren horitzonts amb el seu tracte i converses. 

A continuació cito algunes veus de dones disposades a informar bé i formar millor encara als homes que se les vulguin escoltar i fer-lis cas, aportant la seva perspectiva femenina, i ho faig en una cronologia inversa, començant per allò més actual tant en el temps com en el contingut i el mitjà emprat: 

Andrea Sevilla

Andrea Sevilla (5.04. 2003), una noia mexicana, que de forma molt simpàtica parla de la seva relació de parella en uns curts a youtube; el seu germà, que també surt en els seus vídeos, és un youtuber molt famós. Els seus vídeos no sols són molt espontanis i verídics sinó que ella té una personalitat molt atractiva.

Maricel Troitiño

Maricel Troitiño (1999), que havent-se desenganyat per experiència pròpia de les falàcies del feminisme,  parla amb intel·ligència i estimació sobre els homes, la masculinitat i el seu paper amb les dones en vídeos instructrius de youtube; resident a Miami, té un projecte que es diu Born To Be Men, ja que manifesta, i es nota, que admira i estima els homes per les seves potencialitats i bones qualitats, i la seva bona disposició i vessant amorós cap a les dones. 

Altres dones que també han opinat amb sinceritat i autenticitat en els seus llibres (1): 

Eva Vlaardingerbroek (1996)

Feminismo sin complejos (2021) - Alicia Rubio 

Irreversible Damage (2020) - Abigail Shrier

"Houd de overheid uit uw slaapkamer" (2020) - Eva Vlaardingerbroek (2)

The Walls Are Talking: Former Abortion Clinic Workers Tell Their Stories (2016) - Abby Johnson 

Cuando nos prohibieron ser mujeres y os persiguieron por ser hombres (2016) - Alicia Rubio 

Vadia Nâo!: Setes vezes que fui traida pelo feminismo (2016) - Sara Winter   

La guerre secrète contre les peuples (2015) - Claire Séverac

Unplanned (2011) - Abby Johnson (3)

October Baby (2011) - Gianna Jessen (4) 

Man and Woman: A Divine Invention (2010) - Alice von Hildebrand

Culture of Corruption (2009) - Michelle Malkin   

Das Eva-Prinzip (2006) - Eva Herman 

The Female Brain (2006) - Louanne Brizendinne

Unhinged: Exposing Liberals Gone Wild (2005) - Michelle Malkin  

Fausse route (2003) - Élisabeth Badinter

The Privilege of Being a Woman (2002) - Alice von Hildebrand 

The War Against Boys (2000) - Christina Hoff Sommers

Heterophobia: Sexual Harassement and the Future of Feminism (1998) - Daphne Patai 

Why Men Don't Listen and Women Can't Read Maps (1998) - Barbara Pease (5) 

Feminism Is Not the Story of My Life (1996) - Elizabeth Fox Genovese 

Who Stole Feminism? (1994) - Christina Hoff Sommers

Vamps & Tramps (1994) - Camille Paglia 

Feminism Without Illusions (1991) - Elizabeth Fox Genovese   

Women on Top (1991) - Nancy Friday 

Sexual Personae (1990) - Camille Paglia

You Just Don't Understand (1990) - Deborah Tamen 

Crazy Salad (1975) - Nora Ephron

Forbidden Flowers (1975) - Nancy Friday 

Fear of Flying (1973) - Erica Jong

My Secret Garden (1973) - Nancy Friday    

Der dressierte Mann (1971) - Esther Vilar 

També Dorothy Day, Clare Boothe Luce, Muriel Spark, Flannery O'Connor, Elizabeth Kübler-Ross, Pilar Baselga, Angela Epstein... la gran majoria de les autores citades sòn feministes intel·ligents, que saben valorar les coses, no busquen falsos privilegis ni es deixen corrompre, no permeten que falses amigues les victimitzin i infantilitzin, no desitgen enemistar-se amb els homes ni odiar-los i no accepten deixar-se portar per una ideologia, més encara quan aquesta és cada cop més esbojarrada i absurda, sinó que opten per pensar de forma informada, realista i benevolent des de la seva condició i visió femenina i a més saben comunicar-ho bé. Elles són les autèntiques veus de dona del nostre món en el nostre temps. 

(1) No tots els llibres citats són recomanables en sentit estricte, però tots expressen idees positives o diferents i/o alhora vivències reals i per tant interessants, per coneixer els punts de vista femenins o per comprendre millor les relacions entre els dos sexes; la majoria són de tipus divulgatiu, biogràfic, d'assaig o d'opinió, però també n'hi ha de ficció. Tot i que la majoria han estat traduïts al castellà, els cito en l'idioma original amb l'any de la publicació. 

(2) No un llibre sinó un article en una revista, la traducció és "Manteniu el govern fora del vostre dormitori"

(3) D'aquest llibre es va fer una pel·lícula que és va fer molt més famosa, l'any 2019

(4) En aquest cas és una pel·lícula sobre la vida de l'autora, que va sobreviure a un intent d'avortament

(5) En col·laboració amb el seu marit Allan Pease  

Sigues qui ets!

Tothom hem estat cridats a l'existència i la vida com a éssers humans en aquest món per Déu, que és la font de l'existència, la vida i la humanitat junt amb l'amor que necessitem i ho fa possible. I és Déu mateix qui ens ha triat si serem homes o dones i en quin lloc i època neixerem, quins seran els nostres pares i germans, tota la nostra família i el nostre ambient, les nostres qualitats físiques, mentals i socials i la nostra vocació, allò que ens farà plenament realitzats i feliços. 

Hem de ser qui som, aquell qui estem destinats per Déu a ser en aquesta vida pel seu
amor i bondat, convidats per Ell a la seva Creació. L'autor del blog a Vic, 23.02.1969

No tindria cap sentit, i el sol desig ens faria tremendament infeliços, de voler ser una altre persona diferent, com no ho tindria voler haver nascut en una altre època o lloc, o en una altre família, començant ja perque no seriem nosaltres mateixos, sinó uns altres. És la imaginació desviada, "la loca de la casa" com deia Sta. Teresa de Jesús, la que ens fa pensar que essent uns altres podriem alhora seguir essent nosaltres mateixos, com si això fos independent de totes les nostres condicions, una forassenyada creença de tipus gnòstic. Perquè no sols tenim un cos sinó que també som un cos i fins després de la mort esperem la resurrecció corporal, tal com Déu ens va donar en aquesta vida, amb un cos espiritualitzat i glorificat com el de Jesucrist ressuscitat, que és una continuació del nostre cos terrenal d'una manera recuperada i molt superior, dignificant al màxim la nostra corporalitat humana. 

Siguem doncs, i el més perfectament que poguem, allò que Déu ens ha cridat a ser, en respecte i obediencia a Ell, que és qui veritablement ens coneix i qui més ens estima, i per això fer la seva voluntat i complir amb la nostra vocació i missió és allò que únicament ens pot fer realment feliços tan en aquesta vida com en l'altre! 

En amorosa memòria de la meva primera mare

En record de la meva primera mare, en l'aniversari del seu naixement. 

La mare i el pare es coneixien com a mínim des del 1943, quatre anys abans d'aquesta foto, aviat es van
enamorar i es van prometre i sembla que van decidir casar-se al Congrés Eucarístic de Barcelona del 1952

Digna Medina Rigol (Sitges 5.03.1925 - Barcelona 08.09.1956), la primera a l'esquerra de la foto, amb unes amigues, el 30 de setembre de 1947, època en que devien començar a festejar, si no va ser abans i tot.  

Es va casar amb el meu pare, Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008) el 16 de juliol de 1953, el matrimoni va durar tres anys i de la seva unió van tenir dos fills, Ricard (1954) i Jordi Joan (1956 - 2021), que la van perdre a causa d'una meningitis vírica causada per una poliomielitis quan el primer tenia dos anys i el segon dos mesos, i van quedar a càrrec del pare i de l'àvia paterna Àngela Sanromà Forés (1899 - 1977), que va viure amb ells fins a la seva mort. Dos anys després el pare es va tornar a casar amb la que va ser la meva segona mare, Nativitat Valls Costa (1929 - 2018) amb la que va tenir 5 fills més, Immaculada (1960), Xavier (1961 - 2022), Meritxell (1964), Mercè (1965) i Marta (1970), formant així una família nombrosa.

Prego Déu per tots els meus parents, ja que ens va encomanar mútuament els uns als altres en aquesta vida, i en aquest aniversari especialment per la mare biològica que Ell em va destinar, que la seva ànima ja hagi anat al Cel a gaudir de la visió beatífica de Déu en espera de la resurrecció final en la que sigui cridada a la vida eterna, com la del seu espòs Ricard i fill Jordi i de tots els altres familiars, i allà, si Déu vol, ja s'hi hagin retrobat i ens hi poguem retrobar tots! 

Opinions d'intel·lectuals i de saviesa popular

"Els déus enceguen als qui volen perdre" - opinió comú a la Grècia clàssica, molt relacionada amb la crítica a la "hybris" o desmesura i la seva obcecació, que porta inevitablement al desastre. 

"Quan Déu vol destruir una societat, dona el poder en ella als seus rics, els quals moguts per la cobdícia i la cortedat de mires en benefici propi, s'equivoquen en tot i sempre i així la porten a la  ruïna" - refrany oriental 

"Tres-cents homes, que es coneixen entre ells, guien els destins econòmics d'Europa i busquen els successors en el seu entorn" - Walther Rathenau (1867 - 1922), jueu-alemany que va arribar a ser ministre d'Economia d'Alemanya i va morir assassinat per uns sicaris; l'afirmació la va fer en l'article "Geschächtlifer Nachwus" a la revista Neue Freie Presse (1909)

"Els tres-cents que realment manen el món són tots oligarques, líders del món empresarial" - Walther Rathenau en una carta de l'any 1921 (1)  

"La decadència d'Occident" - Oswald Spengler (1880 - 1936), tesi i títol del seu principal llibre, escrit i publicat just després d'acabada la Gran Guerra Europea, després coneguda com a Primera Guerra Mundial. 

"A Amèrica tot degenera" - opinió de diversos intel·lectuals referint-se als USA, citada i feta seva per Martin Heidegger (1889 - 1976), qui també es va fer ressò de la constatació que "Nord-Amèrica és la terra de la catàstrofe".

"A Estats Units acabarà triomfant el feixisme, però aquí li diran antifeixisme" - Huey Long (1893 - 1935), polític nord-americà, primer governador i després senador per Louisiana, assassinat en un confús atemptat mai ressolt. 

"Ningú té ni idea ni entén res del que passa" - Max Aub (1903 - 1972), en una entrevista que li van fer a la redacció de la revista setmanal "Mundo Internacional" del grup Dopesa, el desembre de 1969. 

 

"Si vingués a veure'ns un visitant del futur, no li preguntariem sobre el seu temps, sinó que li diriem que ens digués que està passant ara mateix en el nostre temps, del que nosaltres no en sabem res" - Evaristo Acevedo (1915 - 1997), cap l'any 1971

"La història és cíclica: després dels intel·lectuals amb les seves concessions de llibertat i democràcia prenen el poder els multimilionaris, els quals n'abusen i  acaben creant tal caos que inevitablement donen lloc a guerres i al domini dels militars" -  Prabhat Ranjan Sarkar (1921 - 1990), autor indi del Cicle Social (2).  

"Si vols ser feliç, el meu consell és que et converteixis en catòlic i aprenguis castellà" - Vaclav Smil (1943), canadenc d'origen txec autor de Numbers Don't Lie: 71 Things You Need to Know About the World (2021), al constatar que entre els països on la gent és més feliç n'hi ha molts de catòlics i d'hispans, superant a molts de major PIB i fins major qualitat de vida que ells.   

(1) Serien un consell internacional molt relacionat amb l'aristocràcia britànica però multinacional, que controla el poder i organitza la política, el comerç, la banca, els mitjans de comunicació i els exèrcits, i que hauria estat fundat l'any 1727. Molts dels integrans serien jueus, com el propi Rathenau que ho denunciava i que els seus opositors polítics van pensar que ell mateix hi pertanyia i per això ho sabia. 

(2) Seguint en això a altres macrohistoriadors com Ibn Khaldun i les perspectives d'Sri Aurobindo. 

La inversió total

Quam jo era jove hi havia uns països del món que eren el model i exemple de la democràcia i la llibertat: Estats Units, Regne Unit, Canadà, Austràlia, Nova Zelandia, R.F. d'Alemanya, Suïssa, Holanda, Suècia, Dinamarca, Noruega, Finlàndia, Islàndia, França, Israel... almenys aparentment, com ara sabem. Tots voliem emmirallar-nos en aquests països, dels quals els escandinaus i els dominis britànics de Canadà i Oceania semblaven els més purs. 

El meu pare havia somniat en alguna ocasió en emigrar a Noruega o Nova Zelandia, dos dels seus països preferits, o sinó a Austràlia o Canadà. Molt jovent tenia l'ideal de Suècia o Estats Units (1) o del Regne Unit i Holanda (2). Persones ja més adultes veien com l'ideal a Finlàndia o somniaven amb el Japó. I també hi havia qui admirava molt a Irlanda (3), o els microestats sobretot europeus, mentre que dels països hispans tan sols Costa Rica i Panamà, i en un altre ordre de coses Brasil, es van mantenir com un pol d'atracció, mentre que d'altres com Uruguai, Argentina i Xile van decaure ràpidament amb el terrorisme i cops d'Estats dels anys 70s. Per motius religiosos alguns haurien desitjat poder viure a Israel, la Terra Santa, tot i la seva situació inestable de lluites. I finalment un somni recurrent era poder emigrar a viure a  la Polinèsia, les paradisíaques illes dels Mars del Sud, Hawaii, Tahití, Samoa, Tonga, les Marqueses (4)...

Era el desig de trobar un món de pau, de llibertat, de comfort i qualitat de vida, de progrès i d'obertura al futur, aquell any 2000 o més enllà del 2000 que semblava tan prometedor, totes les esperances en un segle XXI molt millor que el terrible segle XX de dues guerres mundials, diversos genocidis (armeni, jueu, dels Grans Llacs africans...), altres grans guerres (Algèria, Corea, Vietnam...), crisis econòmiques (1929, 1973), crisis socials (1968, 1995) i lleis disparatades com la de l'avortament a USA o la política del fill únic a Xina, tot un embogiment polític, social, econòmic i bèl·lic que es pensava que s'aniria superant, tot i que la dècada dels 1970s va pintar molt malament després dels feliços anys 60s (5) 

En aquest panorma el previst segle XXI d'avenços científics, meravelles tecnològiques, viatges espacials pel Sistema Solar, racionalisme i una creixent justícia i pau social amb la progressiva minva i desaparició de guerres, lluites i conflictes de tota mena gràcies a una intel·ligència en alça i a la  educació de gran qualitat , excel·lent formació cristiana i bona informació asequible a tothom, ha resultat no ser en absolut així i ha estat una enorme decepció en tots els camps, començant pel terrorisme a gran escala i les guerres internacionals començades el 1999 i 2001, és a dir just en el canvi de segle i de mil·lenni, cosa que pot ser casualitat o delatar una manipulació i fins una programació oculta interessada per motius polítcs, ideològics, socials i econòmics ara ja a nivell global i amb una implementació totalitària ja possible per als poderosos i influents d'aquest món i per a les seves ments maestres de plans ja no internacionals sinó planetaris i que aconsegueixen afectar a tothom, fins en els llocs més recòndits. 

I en aquestes perversions ha resultat que els països capdavanters i més corruptes ideològicament i legislativament han estat precisament aquells que es consideraven modèlics i exemplars i que potser ja no eren ni tan sols llavors, vist la rapidesa i facilitat amb que han arribat als extrems més totalitaris sobre les seves respectives societats, que han resultat ser els que han aplicat les polítiques més dures i antidemocràtiques contra la seva pròpia població, com el Canadà regit per Justin Trudeau, la Nova Zelandia de Jacinta Ardern, Austràlia,els Estats Units amb Joe Biden, els suposats paradisos de la llibertat i la democràcia convertits en els totalitarsmes més radicals i camps d'experimentació de les idees més absurdes, delirants i nocives mai proposades, i molt menys aplicades, en els últims mil·lennis de la Història de la Humanitat amb molt poques excepcions que no obstant eren limitades en el temps i l'espai i tampoc anaven tan lluny en la direcció equivocada ni arribaven a tant en la capacitat d'imposar-les i aplicar-les (6).  

El nostre món actual està en una crisi molt seriosa i que comporta un perill molt gran i greu, per l'obcecació i l'enduriment dels líders, en la seva majoria de molt poca categoria personal i potser humana i tot, i per unes ideologies absolutament aberrants i demencials que es presenten com a salvadores i milloradores del món quan no fan més que perpetuar, agreujar i estendre els problemes existents i crear-ne altres de nous i molt difícils, això sí presentant-se en nom d'uns ideals tan extremats que són irrealitzables i contraris a la mateixa naturalesa humana. Uns i altres ho compliquen tot cada vegada més, i darrera aquesta curtedat de mires i irrealisme hi ha unes ideologies molt d'esquerres, és a dir negatives i sinistres com el propi nom indica, que tot i haver fracassat un i altre cop en els seus intents d'aplicació i provocat les majors desgràcies en les diverses ocasions en que han triomfat, intenten resorgir i tornar a aplicar-se de forma repetitiva i sense cap experiència del passat ni haver escarmentat gens ni mica, pel que sembla, sinó proposant dosis majors del seu interès ideològic i dels seus plans, tot i que això comporti una degradació i degeneració quasi totals de les societats així afectades i molt probablement acabi portant, de turpitud en turpitud,  d'ignorància en ignorància, d'error en error i de  maldat en maldat, fins a una Tercera Guerra Mundial de la que els promotrs es declararan irresponsables, i ho seran però no en el sentit que ells volen sinó en el literal, i encara culparan de tot als altres sense admetre ni la més mínima equivocació ni imprudència seva, de tan fanatitzats d'ideologia com estan.  

I és que al diable li agrada i proposa incesantment la inversió de la naturalesa de les coses per capgirar-ho tot i posar-ho de cap per avall i així ser ell el líder dels condemnats que es deixen arrossegar per les seves suggestions, però a més ja en aquest món això fa mal a la gent, perquè a la naturalesa només se la domina obeïnt el seu ordre i respectant-la i com deia una de les persones més intel·ligents del segle XX, "en quant a la vida el més adequat és ser el més conservador possible" (7). Però també la saviesa popular va dir, després de la guerra civil espanyola i després de la Segona Guerra Mundial, "ni que haguem de suportar el que sigui... mai més una guerra!". 

(1) Els USA dels anys 1950s i primera meitat dels 60s sobretot, però també en certa forma de tots els anys 60s i molt al principi dels 70s, però en la dècada dels 70s les coses s'hi començaren a espatllar i s'agreujaren molt en les anys 80s i següents. 

(2) També altres com Bèlgica, Àustria, Itàlia... però d'aquests per algun motiu se'n parlava poc, tot i que es reconeixia que formaven part del grup lliure i democràtic.   

(3) Tot i el problema d'Irlanda del Nord. 

(4) I la mateixa Nova Zelandia o l'enigmàtica illa de Pasqua i moltes més

(5) Igual que als feliços anys 20s els va succeir la Gran Depressió dels 30s

(6) Una altre gran decepció ha sigut l'esperança que hi havia en una major igualtat entre els sexes masculí i femení, la mà femenina en la política i aquella dita popular antiga de "si les dones manessin, el món seria una bassa d'oli" perquè hi regnaria la pau i la no-violència. Els casos de Margaret Thatcher, Indira Gandhi, Golda Meir, Angela Merkel i moltes altres com Madeleine Albright, Consdolezza Rice, Victoria Nuland, Kamala Harris, Christine Lagarde, Ursula von der Leyden i semblants en els llocs més alts han demostrat que no, i que un cop ficades en política les dones poden ser tant o més bel·licoses, dures, equivocades, insensibles i partidistes que els homes i molt recentment estan els casos de Magdalena Anderson a Suècia, que ha tirat per la borda en un no res 200 anys de neutralitat i pacifisme, i Sanna Marin a Finlàndia, que ho ha fet amb 75 anys d'equidistància i bones relacions del seu país amb Rússia, totes dues amb una visió a molt curt termini, apuntant-se al carro del militarisme i la bel·licositat de l'aparentment guanyador, potser amb la idea de treure'n pingües beneficis , però comprometent  del tot les tradicions i polítiques més bones dels seus països, i sense considerar que pot ser una mala jugada i que els hi sorti el tret per la culata i el mateix podem dir de Jacinta Ardern que en pocs anys ha convertit el paradís de Nova Zelandia en un veritable infern ideològic totalitari.

(7) Werner Heisenberg (1901 - 1976), un dels grans pares de la Física Quàntica i descobridor del fonamental Principi d'Incertesa, que deia que ho afirmava no des de pressupòsits morals sinó merament naturals.