L'únic veritable mestre és Jesucrist.
|
Possible retrat de Jesucrist, a partir del Sant Sudari de Torí |
Ell és el rostre humà de Déu, la Paraula divina feta home, l'únic guia bo, segur i a més real, existent i actuant sempre i a tot arreu, en cada individu al qui parla a través de la seva Església, dels textos sagrats de l'Escriptura i en la consciència més íntima de cadascú, ja que a tots ens estima com si fossim l'única persona existent i viva, i ens vol salvar a tots, però respectant la nostra llibertat i voluntat, és a dir que ens proposa el veritable camí que duu a la vida eterna, però no ens l'imposa. Només a Ell podem fer cas i és l'únic al que realment podem seguir i fiar-nos de la seva omnisciència i il·limitats amor i bondat envers tots. Ell és l'únic que no ens falla mai, com a molt som nosaltres els que podem fallar en el seu seguiment.
I si davant la situació tan dolenta del món ens preguntem com hem arribat al desastre actual, la resposta és molt fàcil, per no seguir a Jesucrist i en canvi fer cas de molts falsos mestres, d'idees tan equivocades i pernicioses com influents en la nostra societat i en les nostres élites intel·lectuals, econòmiques i governants, i tota mena de poderosos de qualsevol tipus, que les han adoptat, veient en elles més que res mitjans de domini de la gent, i aplicant-les en benefici seu han anat portant el món per camins desviats fins a fregar en diverses ocasions la catàstrofe, potser total i tot. A continuació en cito alguns d'aquests que han descarriat la societat humana, començant per la occidental i a través d'ella la de tot el món, portant a vies mortes i carrerons sense sortida de tot tipus, quan no directament a l'abisme.
Uns quants d'aquests ideòlegs desencertats i perjudicials, però molt seguits en el nostre món, que volguent-ho o no ens han acabat portant a situacions límit:
Niccolò Machiavelli (1469 - 1527), El príncep (escrit l'any 1513, publicat el 1532). La política té unes raons d'Estat que són independents de la religió i de la moral, el governant pot mentir i enganyar per aplicar la seva voluntat, el maquiavelisme domina les relacions en els cercles de poder, s'aplica el principi del suposat mal menor i també que la finalitat justifica els mitjans emprats, és a dir que el qui mana pot fer el que vulgui sempre que ho sapiga fer hàbilment, que molt sovint és allò posterior de "que s'aconsegueixi l'efecte sense que es noti la intenció i l'interès". En el fons suposa una forma d'ateisme pràctic, el qui guanya té la raó, la història l'escriuen els vencedors, la traïció no prospera mai - perquè si prospera ja no es traïció - i com dirà Dostoievsky segles després "Si Déu no existeix, tot està permès".
Jean-Jacques Rousseau (1712 - 1770), les idees infantils i ingènues del bon salvatge i de que la civilització corromp la naturalesa humana, que de per sí és bona, segons ell sense cultura tota la Terra seria com una mena de jardí d'infància. La irracionalitat del sentimentalisme i la sensibleria passa a ser la norma, i seguint això es cometen els més grans disbarats amb bona consciència, fins i tot quan es veu el nociu dels resultats, "perquè la intenció era bona". I el món de somnis i il·lusions desemboca en una autèntica irrealitat on el desig és llei, i on les normes correctores per a una educació bondadosa (!) s'apliquen de manera tan pedestre i irresponsable que acaben ser contradictòries i contraproduents, com quan recomana portar als nois des de ben joves, amb el despertar del primer desig sexual ni que siguin quasi infants, a visitar burdells iniciant-los en les relacions sexuals amb prostitutes per tal que no caiguin en la masturbació.
Charles Darwin (1809 - 1882), L'origen de les espècies (1859). No tant per ell i per l'evolució biològica, sinó per ser l'origen dels darwinistes socials. Perquè si l'ésser humà no és més que un animal intel·ligent, llavors es segueix que pot ser tractat com un membre d'un ramat i la societat es pot convertir en una mena de granja. L'evolució és una teoria científica vàlida però deixa de ser-ho quan l'evolucionisme vol envair altres camps aliens al biològic i es presenta com una explicació naturalista del sorgiment de tot i a més s'oposa explícitament a la visió religiosa, cosa que ja és un sense sentit absolut, ja que les dos són compatibles cadascuna en el seu àmbit. Malauradament autors com Richard Dawkins pretenen usar el darwinisme per a justificar les seves creences atees i aquí és on el llegat de Darwin falla i és perillós.
Karl Marx (1818 - 1883), El manifest del partit comunista (1848) i El capital (1867). Si els filòsofs poden canviar el món al seu gust, això fa de la societat un camp d'experimentació d'intuïcions, idees i pensaments que creuen posseïr la única manera de poder organitzar-la i que poden ser des d'acceptables però amb temptació totalitària fins a totalment desencertades i delirants, i igualment s'intentaran aplicar si els imbuïts d'elles i d'una pretesa missió tenen el poder, per molt mal que facin (1). Les del propi Marx eren totalment equivocades i fins perverses, pretenent que la societat està dividida i no unida i en lluita constant i no en pau, i si això no es troba en estat natural es fomenta per tal que encaixi en la teoria sigui com sigui, buscant tota mena de pretextos, alguns potser vagament adequats, però d'altres, la gran majoria, totalment inadequats i falsos, fins inventats ad hoc per tal que n'hi hagin.
Friedrich Nietzsche (1844 - 1900), la voluntat de poder, l'anticristianisme, el superhome, la moral dels forts en oposició a la fins ara moral d'esclaus, el superhome, l'etern retorn de tot. Una sèrie de deliris de rebel·lió contra Déu i contra tot, i el sadisme i la crueltat com exercisi del poder sobre l'altre, i en això té com una mena de precedent en el marquès de Sade, al que alguns arriben a considerar com una mena de filòsof, autor d'una moral sui generis basada en la inversió dels valors religiosos, ètics i socials substituits per uns de demoníacs, que va portar a aquest personatge a passar bona part de la seva vida a la pressó i al manicomi. L'autor de Més enllà del bé i del mal (1886), que també va acabar boig i va passar l'última dècada de la seva vida en un manicomi, és, en definició d'un professor meu de Filosofia, "una brúixola molt afinada... que senyala el sud". És a dir, se'l pot usar com a font, això sí tenint sempre que invertir tot el que diu i fer l'inrevès del que proposa, no en va té com ideal a l'Anticrist. És famosa la constatació "Déu ha mort va dir Nietzsche / Nietzsche ha mort va dir Déu" i està ben clar qui té raó. Però la seva filosofia està de trista i tràgica actualitat azmb les aberracions transhumanistes.
Sigmund Freud (1856 - 1939), La interpretació dels somnis i el moviment psicoanalític. Avui dia ja desacreditat com una mena de misticisme absurd i una pseudociència no falsable, tancada en si mateixa i irrefutable per més proves en contra que s'hi trobin. Les idees de Freud van ser recollides de l'ambient, la quasi totalitat d'elles ja havia sigut apuntades per algú en algún moment, com a meres hipòtesis jutjades excessives pels mateixos autors i molt més encara pels crítics, però Freud les hi va donar validesa, les va usar com a pilars indiscutibles d'una estranya ideologia i les va reunir totes elles en un sistema ple d'anormalitats heterogenies: l'inconscient, el significat dels somnis, el complex d'Edip i l'incest, l'enveja del penis, la curació permitjà treure-ho a la llum de la consciència, i tota una altre sèrie de pressupòsits com a mínim molt discutibles i parcials quan no clarament erronis i com deliris onírics, que ell va pretendre que eren universals i eterns per a totes les cultures i èpoques, i per a tots els individus, que com un veritable llit de Procust tenien que passar pel tub de que se'ls imposés aquelles explicacions, tot i que no hi tinguessin res que veure. Que el sistema estava equivocat ja des del principi es veu en el fet que els seus millors i més intel·ligents deixebles. com Adler i Jung, que eren els preferits de Freud, que els considerava els seus successors, el van abandonar ben aviat, ja quasi al principi, ideant cadascun els seus propis sistemes també (2). El més negatiu del freudisme és que converteix allò insà i excepcional en la norma i la base, invertint-ho tot, tothom és un malalt que com a molt dissimula o no es coneix com a tal , les bones qualitats són maldats reprimides i així, tot allò considerat bo ve, segons ell, de la inversió del dolent, que queda situat com a principi general: el desig de matar el pare (!), de tenir sexe amb la mare, els nens petits com a perversos polimorfs i no com a innocents, un món desquiciat, gairebé psicòtic, on tot es torna dolent. Tot i que ja no se li fa cap cas en estudios seriosos, a Freud encara se'l cita i estudia molt, i alguns seguidors seus com Lacan i altres han procurat fer totes les piruetes imaginables per intentar salvar almenys alguna cosa de les ruïnes del sistema, que no obstant és tan monolític i trabat amb pinzes que només traient-ne una petita peça ja s'enfonsa tot i a la pràctica se n'ha d'acabar fent un altre.
I n'hi ha foces d'altres, que són seguits acríticament, com si fossin posseidors del secret de l'existència humana, quan aquest només el coneix Déu. Vigilem de no considerar mestres als qui no ho mereixen, perquè de Mestre només n'hi ha un!
(1) El marxisme-leninisme i les seves evolucions estalinista, maoista i altres, han portat a les Grans Purgues, al Holomodor, al Gulag, als milions de morts del Gran Salt Endavant, als camps de la mort dels khmers roigs de Pol Pot, i en major o menor grau a tot arreu on s'ha implantat i durant tot el temps del seu domini. Es calcula que el comunisme, aquest teòric ideal utòpic que a la pràctica sempre ha resultat una tirania distòpica tant socialment com intel·lectualment ha produït per si sol uns 100 milions de morts, amb casos flagrants com el de Cambodja amb el genocidi autoperpetrat de més d'un terç i quasi prop de la meitat de la seva pròpia població. El propòsit merament humà d'establir un món correcte al nostre planeta ha resultat ser d'inspiració diabòlica i ha establert situacions infernals, cosa que no és d'estranyar venint d'una rebel·lió contra les lleis divines i fins les naturals.
(2) Seguint en això el desenvolupament protestant, que d'uns pocs sistemes a l'inici, els de Luter, Zwingli, Calví... ha passat a desenes de grans denominacions, centenars d'altres menys importants i milers de petites sectes, algunes d'elles ja tan allunyades de l'original que ja no es poden dir cristianes i moltes de les quals no són considerades com a tal pels propis protestants. És una dinàmica que es desenvolupa sempre quan hi ha interpretacions pròpies i molts nous intèrprets amb el pas del temps.