L'Església està al món per perdonar els pecats humans, havent estat instituida per Nostre Senyor Jesucrist i animada pel dó de l'Esperit Sant, que actua molt especialment en ella pels sacraments, per al perdó dels pecats i per tant per la salvació i la santificació per a la glòria de Déu Pare, que ha creat i estima a tots els éssers humans, perquè tots són criatures seves fetes a la seva imatge i semblança, i els cristians són a més fills adoptius de Déu a partir del Baptisme que han rebut, que a més els fa membres del Cos de Crist, participants de l'Esperit Sant que habita en les ànimes per la gràcia divina. El gran do del Baptisme ens obra les portes del Paradís i ens fa hereus del Cel, si aquests grans dons no es perden per la comissió d'un pecat mortal o molts, ocasions en que cal recorrer a les medecines espirituals instituides pel mateix Crist per tal que l'Església pugui perdonar els pecats i així permetre als pecadors aixecar-se, sortir de la seva situació desgraciada i tràgica i començar de nou en la seva vida en aquest món, tantes vegades com sigui necessari, sense que hi hagi res que Déu no pugui o no vulgui perdonar al pecador que sincerament penedit es converteixi, fent cas a la inspiració divina salvadora que no el deixa mai per tal que reconegui sincerament els seus pecats, humilment en demani perdó a Déu mitjançant la confessió a un sacerdot, l'absolució i la penitència imposada pel confessor, que sol ser molt lleu ja que realment el perdó seu el va guanyar Jesucrist a la Creu, i per això la penitència és més que res humilitat, consciència de la necessitat de reparar i obediència. Junt amb l'Eucaristia, per la que i de la que Església i creients viuen, aquesta funció de perdonar els pecats, reconciliar amb Déu i salvar de la condemnació és la més important i principal funció de l'Església.
L'Església va ser instituida per Crist i és el principal camp d'acció d'Ell i de l'Esperit Sant, per perdonar tots els pecats dels homes i salvar als pecadors de la condemnació eterna, ja que la voluntat de Déu Pare no és que els pecadors es perdin i siguin castigats en l'altre món, sinó que es penedeixin i se salvin. I encara que la Santíssima Trinitat sempre actua conjuntament, en una unitat perfecta, hi ha funcions com les dites fins ara que s'atribueixen més pròpiament a una de les 3 Persones.
 |
| La sortida del món en gràcia de Déu i pau gràcies a Jesucrist, l'Esperit Sant i l'Església: extremunció d'una dona a Bali, 1930 |
I el pecador no corre sols grans perills de quedar atrapat en una trampa, un clot molt fons o una mena de sorres movedisses, sempre espiritualment parlant, en la seva vida temporal, dels que no pot sortir si no recorre a Déu i el deixa actuar en ell, sinó que també el seu destí final i etern és terrible, veritablement terrorífic, perquè en aquest món el bé i el mal estan barrejats i es pot canviar fins a l'últim moment, però quan es deixa aquest món, l'ànima de cadascú en espera de la ressurrecció final, on el veredicte diví és repetirà i serà igual, té dos opcions on anar, depenent del seu estat de gràcia o no, i de la seva caritat, de la que serà examinada per Déu, quan Ell faci resplendir la veritat. Un dels destins del més enllà és el Regne del Bé amb Déu, ón hi haurà la màxima felicitat possible merescuda per tots els que s'han purificat ja en aquesta existència, és a dir que han deixat que Déu els fes sants, o bé en l'altre existència en un Purgatori que tindrà fi i que un cop l'ànima ben neta i pura serà enduda per Jesús i la Verge Maria al Cel. L'altre destí, el Regne del Mal, sense Déu, fet que és el principal dolor de tots els condemnats que hi són llançats, tot i que n'hi ha molts més de sofriments, on tot és mal sense cap bé. En l'Infern, del que el diable és el cap, tot i que ell i tots els dimonis, és a dir els àngels caiguts, també hi són terriblement torturats amb tots els éssers humans perduts per sempre, hi regnen les tenebres, la desesperació, la ràbia, l'odi mutu de tots contra tots, els càstigs i uns dolors i sofriments inimaginables i sense cap perspectiva d'acabar mai. I tant en un cas com en l'altre, la resurrecció final no farà més que fer més gran l'alegria i felicitat dels salvats al Cel i d'agreujar encara més les penes dels condemnats a l'Infern.
I després de la mort personal igual que després de la fi del món, ja no hi haurà possibilitat de canviar ni de penedir-se, ja que no hi haurà el temps de la Creació, que fa possible els canvis. El que siguem en el moment de la mort, això serem eternament. Els salvats ja no podran pecar ni perdre la Glòria amb la Visió beatífica de Déu, amb la companyia de la Mare de Déu, i tots els àngels i sants, i la bondat, amor i felicitat no sols seràn continus sinó que encara aniran augmentant, perquè Déu ens convida al seu dinamisme trinitari d'existència, vida, felicitat, amor i bondat, que és infinit i per tant inacabable. I els perduts per culpa seva ja no podran sortir de la seva catastròfica situació horrorosa, amb el mal total, la negror, les flames divines (1), la inaguantable companyia del diable i els seus àngels caiguts, i la del tot indesitjable presència de tots els malvats i perversos incorretgibles i espantosos ja a la Terra, torturant-se uns a altres perpetuament, presos de gelos, enveja, rancor i uns remordiments totals estèrils i del tot impotents, i allà també la dolenteria i les penes només poden agreujar-se i aumentar, per l'odi a Déu i als altres i l'orgull diabòlic, els pensaments demoníacs i les blasfèmies, mai minvar ni suavitzar-se. El contrast és tan gran que no sols les persones bones, amoroses i innocents sinó també les intel·ligents, les preocupades per ells mateixos i els seus i el seu futur, haurien de procurar per tots els mitjans ja aquí, demanar perdó mentre ho poden fer, convertir-se i deixar-se guiar i acompanyar per Déu i així evitar el mal i fer el bé, dir-ho als altres i pregar per ells si els estimen, intercedint davant el Rei de l'Univers i Senyor de tots i de tot, els uns pels altres. Al Regne de Déu s'hi comença a entrar ja en aquesta vida, per la fe, l'esperança i la caritat, l'obediència a la voluntat divina i no a la pròpia, amb una pràctica constant dels 10 Manaments i tendint cada cop més a les Benaurances, és a dir deixant-se salvar i santificar, com és la voluntat divina per a tots encara que no tots l'acceptin, l'acullin i la visquin (2).
 |
| En l'Església els pecadors que som tots, trobem el perdó, la gràcia, la vida bona i la salvació eterna |
Els dos destins finals oposats són la prova que tot el que fem en aquesta vida, en relació a Déu, amb els altres i en nosaltres mateixos, importa i importa molt. Hem d'evitar tota classe d'excuses i justificacions, que tan sols ens priven de sortir de la nostra situació, i molt més cal evitar endurir-se, desesperar o presumir - que es ben diferent de la fe i la confiança en la bondat i l'amor de Déu, ja que aquests ens han de posar en les seves mans i així suscitaran un canvi molt positiu - i per això no serveix de res autoenganyar-se dient-se que eren coses d'abans, que ara sí que es pot, que si actualment és legal, que un és així (3), que és un estil de vida, que és un dret humà o fins i tot que és un orgull ser pecador i que això s'ha d'acceptar, reivindicar, fer norma i fins promoure (4). Davant d'això l'Església és mare i mestra de vida, i avisa i corregeix als seus fills i a tots els homes precisament perquè els estima i vol el seu bé en aquest món i l'altre.
La funció acusadora correspon a l'altre món al diable, que és el mateix que ha temptat per induir a la comisió dels pecats pels que després acusa, perquè vol que el pecador es perdi i vagi a l'Infern amb ell, on ell és el cap com senyor de les tenebres, per torturar-los, igual que en aquest món el diable ja és l'amo i esclavitzador dels pecadors que han perdut la gràcia de Déu i viuen en la negror espiritual, sense poder ja veure ni experimentar el reflex de Déu i creient per això, del tot erròniament, que no existeix.
Per això N.S. Jesucrist ens va salvar i redimir, obtenint en la seva Passió, Mort en Creu i Resurrecció, el perdó dels pecats, per molts, greus i continuats que siguin, per a tots aquells que sincerament penedits, sentint dolor de les ofenses que han fet a Déu i volent canviar de vida i esmenar-se en endavant amb l'ajut diví, es converteixin i s'acullin a ella pel Baptisme, la Confessió i si s'escau per l'Unció dels malalts i en cas de necessitat per un acte de contrició, si bé pels pecats venials són també remei l'oració, especialment el Parenostre i el Sant Rosari, l'assistència a la Missa, combregar en gràcia de Déu i devotament, l'almoina i en general totes les obres de caritat.
I la funció de Jutge correspon a Jesucrist, Déu Fill, a qui Déu Pare li ha confiat tot, i que jutja de manera tan veritable i justa com compassiva i misericordiosa, sobretot se'ns diu mirant si porten el segell de Déu Esperit Sant, és a dir si estan en gràcia de Déu. Si hi ha atenuants o situacions que excusen parcialment i en algun cas del tot, com bogeria, malalties, ignorància invencible i no culpable, això ho sap i ho tindrà en compte el nostre Salvador, que va venir a aquest món a cridar als pecadors per salvar-los i no per condemnar-los, tenint com a lema que hi ha més alegria entre els àngels del Cel per un pecador que es converteix i es salva, que no per molts justos que han viscut sempre bé i en seguretat i que aparentment (5) no han necessitat un Bon Pastor que els anès a buscar, els acabés trobant i els portés de nou a la seguretat del ramat i de la cleda amb Ell, o un Pare que acullís d'una manera inesperada de tant bondadosa i amorosa al fill pròdig, desagraït, desarrelat i malgastador dels béns a ell confiats, però que coneixia el seu Pare, sabia que era bó i generós, i penedit primer d'atrició va saber des de lluny fer el camí de tornada i arribar a la Casa del Pare, i veient l'amor increïble que li tenia, el seu penediment va ser ja de contrició, i el Pare no sols li va restituir tota la dignitat de fill perduda sinó que li va fer una gran festa per rebre'l de nou amb Ell (6).
I a part de la situació futura i definitiva i de la voluntat divina de recuperar i salvar els pecadors, hi ha molts altres motius pels que ser perdonat per Déu i perdonar nosaltres als qui ens han ofès són essencials en tota vida humana individual, familiar o de veïnatge, col·lectiva o universal. Així ens ho deixa ben clar el Parenostre i diversos llocs a l'Evangeli.
 |
| L'entrada a l'Església i al camí de salvació es fa pel Baptisme que ens fa cristians. Aquí un a Barcelona els anys 1960s. |
Per això l'Església és al món no per denunciar, no per condemnar ni castigar, sinó que la seva missió és la de perdonar en nom de Déu els pecats i salvar així als pecadors. Acollim-nos sempre al perdó de Déu per mitjà de l'Església i els seus sacraments i ministres, perquè si l'Església no pot perdonar res en nom del Pare sense Jesucrist i l'Esperit Sant, i per tant totes tres Persones surten a la fòrmula absolutòria, tampoc Jesucrist vol perdonar res sense l'Església sempre que el pecador hi pugui accedir i acollir-s'hi, és a dir en situacions normals (7).
Considerem doncs que ja sortits del món pensesim en allò que voldriem haver fet i fem-ho, que ni Déu ni l'Església ens fallaran en el seu perdó, i els únics que podem fallar som nosaltres si no ho fem en el temps de contrició i gràcia que se'ns dóna!
(1) Alguns teòlegs o experts religiosos han sostingut l'opinió que les flames de l'Amor diví que fan la delícia dels sants al Cel, són les mateixes flames que per la seva situació espiritual provoquen un dolor inmens als condemnats a l'Infern que rebutgen aquest Amor i l'amor en general, i que per això els hi fa tan mal. I fins i tot seguint aquesta manera de veure, resulta que les flames de l'Amor són les mateixes en el Purgatori i en l'Infern, el que succeeix és que al Purgatori les ànimes accepten aquest càstig purificador i es van cremant en elles els seus pecats venials i els remanents dels mortals, purificant-se i fent-se cada vegada més bons, fins que ben nets i purs ja són aptes per entrar a la Glòria i sentir-les com pura delícia amorosa, de l'Amor infinit. I en canvi al Infern les mateixes flames de l'Amor que igualment se senten com un càstig, provoquen degut a la disposició molt dolenta dels condemnats, que aquests odiin cada cop més a Déu, el rebutgin cada cop més i es vagin fent cada cop pitjors. Podria ser que fos així, tant si aquesta disposició és obra de Déu, com si fos deguda a la pròpia condició espiritual i el que fes Déu fos separar-los els uns dels altres en diferents estats i llocs.
(2) En la fórmula de consagració de la Sang de Crist en l'altar en el moment central de la Missa, s'ha passat a dir de "per tots" a "per molts". Totes dues són traduccions del llatí "multitudinem", és a dir una gran gentada incomptable, immensa. La primera traducció posa més l'èmfasi en que la voluntat de Déu és salvar a tothom, i la segona que tot i el sacrifici de Crist a la Creu, Déu segueix mantenint la llibertat de l'home, un bé suprem, i el vessament d'aquesta Sang que inaugura la Nova Aliança i la Nova Creació redimida i reconciliada, per aprofitar com a perdó dels pecats depèn de que la persona ho reconegui, ho accepti, s'hi aculli i ho agraeixi. Perquè Déu proposa però no imposa, ofereix la salvació però no obliga a acceoptar-la a qui no la vol i la rebutja, com els qui s'obstinen a creure que Déu no existeix i que Crist no els salva.
(3) I menys arribar a dir que un és així perquè així l'ha creat Déu i perque no pot gaudir d'allò que li agrada i vol. És la blasfèmia de dir que perquè Déu permet les temptacions si no ens deixa pecar, sense tenir en compte que la temptació no és obra de Déu sinó del diable, i té força en nosaltres pel pecat original, el seu remanent de la concupiscència i per la força que ha anat guanyant pels pecats en què ja hem caigut i que ens debiliten i ens fan nés propensos a les recaigudes, com tampoc sense considerar que resistir les temptacions és un esforç meritori que Déu ens premia i que Déu no permet mai que siguem temptats per sobre de les nostres forces, i davant la temptació, que és comú a tots, tot i que el seu pecat sigui diferent, sempre hem de recorrer a Jesucrist perquè sense Ell res no podem, i no fer-ho i pretendre resistir-la sols, sense l'ajut diví, ja és un pecat d'orgull que li dona entrada. En el fons no són les coses les que ens tempten sinó que si ens hem predisposat a pecar sóm nosaltres qui busquem les ocasions externes per fer-ho. Quan per l'acció de Crist un pecador ha sigut plenament perdonat, reconciliat i convertit, ja alliberat del jou esclavitzador del diable i el pecat, allò mateix que abans ens temptava ja no ho fa, i en lloc de viure en un món terrenal i espiritual convertit en hostil pels pecats comesos, que equivaldrien a delictes en el món humà i les seves penoses conseqüències, el perdó alliberador i sanador de Crist ens posa ja en pau amb Déu, amb els altres, amb nosaltres mateixos i amb la Natura i tot l'Univers, i és una situació molt diferent i que no es canviaria mai per res si se sap valorar el seu bé, ni que sigui per comparació, però és que fins i tot els pecats anteriors i les temptacions associades es van ràpidament oblidant i veien en la seva repugnant característica, que fins pot causar aversió immediata i total, en tot cas són molt fàcils d'apartar i vèncer, recorrent a Jesucrist i a la Verge Maria, a l'oració i a la litúrgia, sense trobar ressò en nosaltres ni deixar rastre. I és que al bo fins allò dolent se li fa bo, és a dir que no el tempta, el perturba ni li treu la pau, i pot lidiar facilíssimament amb aquelles temptacions no sols sense caure-hi, sinó ni tant sols prestar-lis cap atenció; en canvi al dolent fins i tot allò bo se li acaba fent dolent per ell i coses normals i fins bones se li poden convertir per la seva mala disposició en escàndol, temptació i motiu de caiguda, aquí el que està profundament pertorbat és el propi interior, que busca i troba dolenteria i mal on objectivament, o almenys per la majoria de la gent, i cau per veritables ridicules pròpies projectades al món.
(4) Els pecats més greus són concretament l'orgull, el pecat diabòlic per excel·lència, la justificació i el seu corolari la inversió de valors fent d'allò bo dolent i del dolent bo, que és el pecat imperdonable per antonomasia, i l'apostasia, l'apartament i incredulitat per a poder pecar més lliurement, sense reconèixer-se pecador ni necessitat de perdó i conversió, sinó tot al contrari, creient-se més llest, més lliure, més nou i modern i coses semblants. Mentre la legislació no ho permet, almenys hi ha el fre legal que s'afegeix a la consciència i al sentit moral no sols el religiós, sinó també l'humà i el natural. Com deia St. Pau, no aprofiteu la vostra llibertat per fer coses que ni tan sols fan els pagans, que eren coneguts com a força llicenciosos i bastant immorals, però tot i que sovint se'l saltaven mantenien un cert sentit de l'ordre moral i del que era bo i dolent, i en ocasions la mateixa llei romana, que sovint amb determinades immoralitats solia fer la vista grossa i no aplicar les lleis, les aplicava per sorpresa i de forma molt expeditiva i severa. En aquesta condició aparentment perduda i en tot cas molt difícil si no impossible de sortir no perquè Déu negui el perdó a qui ho fan sinó perquè ells mateixos es tanquen l'accès a les fonts del perdó de Déu ja que no creuen que facin cap mal, sinó al contrari que per fi ja poden fer sense estimar* i sense Déu el que els hi doni la gana, que és també un lema demoníac molt clar, i aquesta realització en el món dels propis desigs, tot i que siguin molt perversos i rars, perquè sembla que tot val. En el mateix grup però amb una escletxa de possible salvació encara hi estan els que saben que pecat però pensen que quan vulguin ja se'n penediran o els que creuen que per dolents que siguin al final Déu serà compassiu i els perdonarà, abusant així de la bondat de Déu i com pretenent burlar-se'n. D'uns que deien que quan es peca molt sobreabunda la gràcia i pecaven obertament pensant que així tindrien més gran perdó, St. Pau constata que la condemnació d'aquests és evident, perquè de Déu ningú se'n burla.
(5) En realitat tots som pecadors i necessitem necessàriament la salvació de Déu. En el cas de grans sants que han rebut de Déu dons excepcionals i els han sabut conservar-los. viure'ls i fer-los fructificar, també en això han necessitat l'acció de Jesucrist en ells. Es diu que Sta. Teresa de Lisieux en una ocasió que, com relata ella, el seu confessor i director espiritual li va dir que estava convençut que no havia fet mai cap pecat mortal, aquesta afirmació la va commocionar molt, perquè pensava que així no necessitaria la salvació de Crist, fins que l'Esperit Sant la va il·luminar amb la seva saviesa i se'n va adonar que en cas que fos així era perquè Jesucrist anava davant seu apartant-li els pecats per anticipat i no sols ajudant-la en el moment de la temptació perquè no caigués, i perdonant-la després si n'hagués comés, i per tant seguia necessitant a Jesucrist i la seva salvació.
(6) El que fa més por de si finalment entrarà o no a la festa i no perquè no pugui, que sols ha de donar un pas i creuar la porta per ser-hi i gaudir-ne, és el fill gran que tot i que el seu Pare li surt a pregar-li que ho faci, es nega per odi al seu germà i pel distanciament total que tot i estar-hi al costat físicament ha anat experimentant respecte al seu Pare, del que se n'ha allunyat molt tan psicològicament com espiritualment, no està conforme amb la seva bondat i generositat, creu que s'equivoca i que la raó la té ell, que tot i essent fill s'ha anat autoconsiderant una mena de treballador de la casa, i no pas per humilitat i plena disposició cap a les ordres del Pare sinó tot al contrari, perquè es com si preferís no considerar o almenys no actuar com a fill seu i sempre en la seva companyia, i desaprova la manera de ser del Pare, no adonant-se'n tampoc pel seu negativisme i oposició ressentida però fins llavors bastant oculta, del que els mateixos criats veuen clarament i admiren. Ho ha fet expressament el Pare no sols per celebrar el retorn del fill perdut amb l'alegria celestial pel qui es converteix i recorre a la bondat divina, sinó també com a segon motiu perquè el fill gran expressi el seu rancor i potser així se n'adoni i recapaciti i pugui també salvar-se, mostrant en la seva acceptació i amor al seu germà petit un canvi i una nova relació bona, agraïda i amorosa amb el seu Pare. I per això només ha de mostrar bona voluntat, rendir-se a l'amor, l'afecte i la tendressa del Pare i entrar amb bona disposició a la festa de la que físicament tant poc el separa, perquè ha viscut sempre allà, si ara això li és catàrtic a ell i es decideix a canviar la seva visió i a anar aprenent i adoptant la del Pare, tot perdonant, essent bo i estimant al seu germà i així també el Pare. És molt fàcil, almenys comparat amb el fill petit, que si que ho ha trobat. Entrarà finalment el fill gran a la festa commogut pels precs i les explicacions del Pare i abdicarà del seu allunyament de visió i d'esperit del Pare per finalment retrobar amb Ell el perdó, l'alegria, la llibertat, la bondat i la pau? Jesús no ens diu, ho deixa en suspens, perquè cadascú, i especialment els seus oients fariseus de la paràbola, es posicioni davant d'això. Esperem que en molts casos, sinó en la majoria sí, però en el seu moment molts fariseus no ho van fer sinó tot al contrari.
(7) En situacions extremes un acte de contrició, si pot ser perfecte, i el desig de rebre el sacrament si pogués, poden fer el mateix efecte salvador, sobretot en perill de mort. Però també és diu que amb un veritable acte d'amor a Déu per Ell mateix, i/o l'acceptació de la mort com enviada per Déu, per complir la seva voluntat, poden salvar de l'Infern i en determinades condicions, com en el cas dels màrtirs si algún estava en pecat mortal, com històricament ha passat algun cop, anar directament al Cel sense passar pel Purgatori, és a dir ser sant. La mateixa Sta. Teresa de Lisieux que solia pregar per la salvació eterna dels pitjors i més impenitents criminals del seu temps, se n'alegrava molt quan li arribava que en la imminència de l'execució, el reu havia canviat d'opinió i havia demanat al sacerdot confessar-se i rebre l'absolució i qui sap si en algun cas, amb temps, fins i tot l'extremaunció i el Viàtic, considerant com a segur que malgrat els seus horribles crims havien evitat l'Infern i estaven en camí de salvació. I fins i tot explica que en un cas se'n va assabentar que el que anava a ser executat s'havia negat a confessar-se i a rebre l'absolució, cap sagrament ni la benedecció, com refusant-ho per principi, però ja en el cadals i a punt de ser posat a la guillotina, deien, havia canviat d'opinió, s'havia deslliurat dels qui li portaven, havia fet uns pocs metres i ja sense temps per a res, s'havia agenollat davant el sacerdot, havia agafat amb molt respecte el crucifix que aquest portava i li ensenyava, i plorant a llàgrima viva davant tothom, havia començat a besar-lo per tot arreu, fins que al cap d'uns moments el botxí i els soldats l'havien agafat i treient-lo d'allà l'havien portat a ser mort. I Sta. Teresa estava convençuda, potser personalment o per alguna revelació que havia experimentat, que aquell home s'havia salvat. A l'últim moment i contra tota expectativa, però amb el seu gest d'amor a Jesucrist crucificat havia obtingut evitar l'Infern i en el seu lloc anar al Purgatori o qui sap si per la infinita misericòrdia divina, directament al Cel, Perquè un veritable i real acte d'amor a Déu, sobretot en el moment de la mort i acceptant-la com a voluntat divina i com a reparació pels pecats comesos, i tot està perdonat.
