La Transfiguració

La Transfiguració de Nostre Senyor Jesucrist, un entrelluc de la seva divinitat

La Transfiguració (1865), art realista de Carl Bloch (1834 - 1890)

Va tenir lloc al cim d'una muntanya, amb Pere, Joan i Jaume, els seus més propers col·laboradors, com a testimonis. Al costat de Jesucrist resplendent s'apareixeren Moisès i Elies que conversaven amb Ell sobre el misteri de la Redempció que havia de tenir lloc a Jerusalem, és a dir els màxims representants de la Llei i els Profetes, que apuntaven vers Ell,  però també dels vius (Elies, que no va morir) i dels morts (Moisès, que sí que ho va fer), dels que Crist és Senyor, tant d'uns com dels altres. I tots dos aparegueren vius, perquè Déu és Déu de vius i no de morts.

Una altre imatge de la Transfiguració (1440 - 1445), en aquest cas més
teològica, de Fra Angèlico (c. 1395 - 1455) amb sants també veient-ho

Els tres deixebles quedaren esglaiats per aquella teofania, manifestació divina, que alhora era també una hierofania, en el cas dels dos interlocutors de Jesús, és a dir una manifestació del sagrat. La Transfiguració és també una revelació de la Santíssima Trinitat i del Cel i Sant Pere s'atreví a parlar: "Senyor, que n'estem de bé aqui amb Vos!" i hagués volgut quedar-s'hi, igual que els seus acompanyants, però un cop feta l'experiència havien de tornar a la realitat temporal d'aquest món, perquè era un miracle fet per a ells i a través d'ells també pels altres apòstols i deixebles i encara més per a tothom, com tots nosaltres, que en tenim notícia, i realment al llarg de la història humana alguns profetes, com Moisès i Elies, i molts sants n'han participat d'una manera mística però real, ja fós per visions del Ressuscitat o bé per la gràcia que els permetia d'alguna manera copsar la divinitat de Jesucrist d'una manera molt especial, amb els ulls de l'ànima.

El Mt. Hermon, alternativa menys probable 

El cim del Mt. Tabor, el lloc més probable 

La llum d'aquesta Transfiguració era per a tothom però il·luminà primer i directament als caps dels apòstols i els hi donà força pels molt durs, dolorosos i tràgics fets de la Passió i de la seva deserció, excepte en el cas de Joan, en els moments més difícils del Calvari. Però aguantaren fins a ser perdonats i veure el Mestre i Senyor ressuscitat, en bona part per l'experiència d'entreveure la divinitat de Jesucrist. El lloc on va succeïr es pensa que va ser el Mont Tabor o, alternativament, el Mont Hermon, si bé el primer és més probable i és el més acceptat, fins al punt que es parla de "la llum del Tabor". 

Tant de bo nosaltres també en tinguem el do, de ser presents espiritualment en la Transfiguració, com si fossim llavors allà o com si passes ara aquí, o almenys de saber endevinar la divinitat de Jesucrist a partir de la seva figura humana, demanem amb força que Déu ho vulgui i que aquesta llum ens il·lumini també a nosaltres!   

O Déu o el poder econòmic

Nostre Senyor ens avisa de que hi ha una alternativa respecte a qui confiem la nostra vida. I que no podem transitar pels dos camins, ha de ser o un o l'altre. 

La vida i els seus béns es poden usar per fer el bé segons la voluntat divina o
per fer el mal segons la pròpia voluntat humana i les temptacions demoníaques,
i això té conseqüències infinites i eternes ja en aquesta vida i sobretot en l'altre

Ens recorda que no podem servir a dos senyors alhora i que hem de triar el nostre, diu que no podem servir a Déu i a ... i quan sembla que diria el diable, resulta que diu ...i al diner. Confiar en les riqueses d'aquest món i viure segons les seves exigències és incompatible amb viure segons Déu i les seves. Perquè les dinàmiques són totalment diferents i oposades, la de Déu és la de l'amor, el servei, la bondat, mirar de fer la voluntat divina, la veritat i el perdó, la de les riqueses és la de l'egoisme, el ser servit, la duresa de la superioritat i la pròpia voluntat, la falsedat i l'engany de les conveniències i l'exigència de cobrar els deutes amb interessos. No hi ha punts de contacte entre les dos opcions. Servir els diners i les riqueses d'aquest món és una idolatria i confiar en ells és ininteligència, ignorància i vanitat, doncs no sols posen en molt greu perill la salvació en l'altre món sinó que ni tant sols poden assegurar la vida en aquest. 

Tot això la gent senzilla i humil, no corrompuda, ho sap, igual que ho saben els nens, els pobres en l'esperit i  els petits d'aquest món: els diners poden ser un bon servent, però sempre són un amo molt dolent. Cal fer un ús racional i bo d'ells, hi ha hagut sants que eren rics, però molts han preferit seguir literalment el consell de vendre-ho tot, donar-ho als necessitats i seguir a Jesucrist, i d'altres els han més o menys conservat, però han viscut desenganxats d'ells i usant-los per donar caritat i fer el be. 

I és terrible la mort per a qui s'aferra a les riqueses i veu que amb ella perd el que era el seu tresor, i que haurà de respondre de l'administració en aquesta vida dels béns que Déu li havia donat, perquè confiava en que seria capaç de fer-ne un bon ús per a ell i per a tot el seu proïsme així com per a la propagació de la fe i l'Església. En canvi pel qui ha fet de Déu el seu tresor i ha anat adquirint riqueses espirituals per l'altra vida la mort no és un fracàs total com en l'altre cas sinó que és arribar a la meta i entrar ja a la trobada amb el Déu de l'Amor per viure a la Casa del Pare i gaudir del repòs merescut pel treball i l'esforç i del premi pel fruit que, implantat en Crist, ha donat de bones obres en aquest món temporal. No perdem mai de vista el ressò d'eternitat dels nostres pensaments, paraules, obres i omissions en aquest món, amb el que ens anem configurant a Crist o al diable. El Cel i l'Infern són la mostra de que tot el que fem aquí en la vida temporal del món importa i té un valor que acabarà esdevenint infinit i etern, segons el destí al que ens porti. 

Cal ser intel·ligents, bons, humils, senzills i agraïts i triar Déu, que és la millor opció i la única que ens salva! 

Dues advocacions de la Mare de Déu

Dues advocacions molt properes de Maria:

La Mare de Déu dels Àngels i la de les Neus. 

Una es celebra el 2 d'agost i venera a Maria com a Reina dels Àngels, i l'altre tres dies més tard el mateix mes, en record de que segons va dir en somnis la Verge al Papa Liberi (352 - 366) i a un matrimoni, el 5 d'agost de l'any 358, va nevar a Roma al cim del Mt Esquilí, on Nostra Senyora desitjava que es construís un temple, fent-se allà el santuari de Santa Maria la Major, la primera església dedicada a Maria a Occident, que es va construir en aquell lloc i que al segle V, un cop acabada una nova edificació més gran com a basílica construida l'any 432, va ser dedicada el 5 d'agost, tenint la festa pròpia de la Dedicació de Santa Maria la Major, el mateix dia.  

Felicitats a totes les Maria Àngels i les Neus en concret i en general a totes les Maria, perquè de Verge i Mare només n'hi ha una, en totes les seves advocacions, així com a tots els devots de Nostra Senyora en aquestes advocacions en concret i pel mateix motiu també en general!

El sacerdot és l'amor del Cor de Jesús

Sant Joan Maria Vianney (1786 - 1859), el Sant Rector d'Ars, patró dels rectors de parròquies.

Una reconstrucció del rostre del sant, que no es va deixar fotografiar mai, feta a partir de retrats de l'època,
pels que ell tampoc posava sinó que els feien gent que el veia, així com del seu cos incorrupte, de l'any 1959

La imatge del rostre del sant sacerdot rural i molt destacat confessor de maratonianes jornades al confessionari atenent dia rera dia a multituds de pelegrins arribats al seu petit poblet des de tota França i encara d'altres països per a poder-se confessar amb ell. Grans pecadors endurits es convertien desprès d'haver-se fet penitents seus. I el diable estava furiós amb el sant que li arrebatava tantes ànimes esclaves seves i de camí cap a l'Infern i que les alliberava com a ministre del perdó diví i les encaminava cap el camí del Cel. Per això el diable l'insultava, l'amenaçava i intentava atemorir-lo amb tota mena de manifestacions espantoses arribant a sacsejar-ho tot i a ell també. Però el sant rector, molt auster i abnegat, no li tenia por i en ocasions per exemple comentava "aquesta nit el dimoni estava particularment furiós contra mi: avui vindrà a confessar-se algun gran pecador que se li escapa de les mans". 

Era tanta l'afluència de pecadors que es volien reconciliar amb Déu a través de la seva mediació sacramental que ja molts anys abans de la seva mort la Companyia de Ferrocarrils francesa va tenir que establir un bitllet especial d'anada des d'arreu de França a l'estació més propera a Ars, amb una estada d'una setmana, temps mitjà d'espera per les inacabables cues de penitents desitjoses de confessar-se amb ell, i bitllet de retorn al seu punt d'origen. 

I les conversions, igual que els miracles, eren continus, però el sant sacerdot seguia igual d'humil, ascètic, devotament religiós i gairebé vergonyós i abrumat per tot aquell moviment, "la meva pobre vida, la meva pobre mort" deia, però acceptant-ho com a voluntat de Déu, encara que personalment hagués preferit retirar-se a la soledat i el silenci per adorar, resar, meditar i fer penitència. En dues ocasions va intentar fugir del poble i retirar-se a un convent, però en els dos casos la gent se'n va adonar, el va seguir i arribar fins a ell i el va obligar a tornar al seu poble. 

I això que els seus inicis no havien sigut gens fàcils, sinó al contrari, perquè Ars era un poblet descregut i fins anticlerical en el que el van perseguir els problemes i les dificultats durant els primers anys, i on apart d'un grup de dones, quan ell va arribar només un home assistia a Missa els diumenges i festius; amb la seva estança allà els va convertir, parlant-los del pecat, del diable, del mal i de l'Infern però també de l'Amor i el perdó de Déu, la gràcia obtinguda per Jesucrist crucificat i ressuscitat com a salvador i redemptor de tots, la presència eficaç de l'Esperit Sant, i l'ajuda de la Mare de Déu, els àngels i els sants, i l'eternitat del Cel amb Déu, de manera que quan ell va ser cridat a la Glòria a Ars només un home de la localitat no anava a la Missa i totes les dones hi assistien, i avui dia tot el poble és un santuari amb una basílica, on es conserva el cos incorrupte del senzill i esforçat sant, que va ser un sacerdot segons el Cor de Déu. 

Que el Sant Rector d'Ars sigui model i exemple pels sacerdots catòlics, que des del Cel intercedeixi davant Déu per tots ells i que li pregui demanant que també en el nostre temps es converteixin molts i molt greus pecadors, i que Déu ens concedeixi molts, bons i sants sacerdots tal com Ell els desitja, és a dir segons el Cor de Déu!  

Més sants

Una nova llista de sants, continuació de l'anterior, la única diferència és que aquests o no em van venir en aquell moment a la memòria o no recordava les seves dates: 

Benaurats seran, i hereus d'un Cel etern prop de Déu...

Llorenç (+ 258) 

Jordi (+ 303) 

Pau l'ermità (c. 227 - 341)

Hilari de Poitiers (c. 300 - c. 368)

Martí de Tours (c. 316 - 397)

Jeroni (c. 345 - 420)

Pere Crisòleg (c. 380 - c. 450) 

Patrici (c. 387 - 461) 

Columba (521 - 597)

Agustí de Canterbury (c. 534 - 604) 

Columbà (c. 540 - 615)

Isidor de Sevilla (c. 560 - 636)

Joan Clímac (c. 579 - 649)

Ricard pelegrí (+ 722)

Beda el Venerable (673 - 735)

Joan Damascè (c. 675 - 749) 

Bonifaci (c. 672 - 754)

Ciril (827 - 869) 

Metodi (815 - 885) 

Wenceslau (c. 907 - c. 935)

Olga (c. 890 - 969)

Vladimir de Kiev (c. 956 - 1015)

Esteve d'Hongria (c. 969 - 1038)

Pere Damià (1007 - 1072) 

Anselm (c. 1033 - 1109)  

Malaquies (1094 - 1148) 

Eric (c. 1120 - 1160)  

Tomàs Becket (c. 1118 - 1170) 

Hildegard de Bingen (1098 - 1179) 

Joan de Mata (1160 - 1213)

Antoni de Pàdua (1195 - 1231)

Elisabet d'Hongria (1207 - 1231) 

Ramon Nonat (1204 - 1240) 

Bernat Calbó (1180 - 1243) 

Ferran III (1199 - 1252) 

Ricard bisbe (1197 - 1253) 

Clara d'Assís (1194 - 1253) 

Pere Nolasc (c. 1180 - 1256)

Simó Stock (c. 1165 - 1265)  

Lluís IX (1214 - 1270) 

Ramon de Penyafort (1180 - 1275) 

Maria de Cervelló (1230 - 1290) 

Gertrudis de Hackeborn (1232 - 1292)

Matilde  de Hackeborn (c. 1240 - 1298)

Gertrudis de Helfta (1256 - 1302)

Elisabet de Portugal (1282 - 1325) 

Joan Nepomucè (c. 1343 - 1393)

Vicent Ferrer (1350 - 1419)

Joana d'Arc (1412 - 1431) 

Francesca Romana (1384 - 1440)

Rita (1381 - 1457) 

Caterina de Bolonya (1413 - 1463)

Joan Kanty (1390 - 1473) 

Francesc de Paula (1416 - 1507)

Joan Diego (c. 1474 - 1548)   

Joan de Déu (1495 - 1550)

Tomàs de Villanueva (1488 - 1555)

Pere d'Alcántara (1499 - 1562) 

Estanislau Kotska (1550 - 1568)

Joan d'Ávila (1500 - 1569)  

Francesc de Borja (1510 - 1572)

Carles Borromeo (1538 - 1584) 

Lluís Gonzaga (1568 - 1591)  

Pasqual Bailón (1540 - 1592)

Pere Canisi (1521 - 1597) 

Camil de Lel·lis (1550 - 1614)   

Rosa de Lima (1586 - 1617)

Alfons Rodríguez (1532 - 1617)

Llorenç de Brindisi (1559 - 1619) 

Jan Berchmans (1599 - 1621)  

Robert Belarmino (1542 - 1621)  

Miquel dels Sants (1591 - 1625) 

Martí de Porres (1579 - 1639)

Joana de Lestonnac (1556 - 1640)

Josep de Calasanç (1557 - 1648) 

Pere Claver (1580 - 1654)

Lluïsa de Marillac (1591 - 1660) 

Vicenç de Paül (1576/1581 - 1660) 

Josep Oriol (1650 - 1702)

Lluis Maria Grignion de Montfort (1673 - 1716) 

Pau de la Creu (1694 - 1775)  

Juníper Serra (1713 - 1784) 

Pere Chanel (1803 - 1841) 

Giuseppe Benedetto Cottolengo (1786 - 1842)  

Pere Almató (1830 - 1861) 

Gabriel de la Dolorosa (1838 - 1862) 

Maria Micaela del Santíssim Sagrament (1809 - 1865) 

Pere Julià Eymard (1811 - 1868) 

Francesc Coll (1812 - 1875) 

Daniel Comboni (1831 - 1881) 

Damià de Molokai (1840 - 1889) 

Joan Enric Newman (1801 - 1890) 

Charbel Makhluf (1828 - 1898)  

Josep Manyanet (1833 - 1901)

Pius X (1835 - 1914) 

Carles de Foucauld (1858 - 1916)

Francesca Xaviera Cabrini (1850 - 1917) 

Francesc Marto (1908 - 1919) 

Jacinta Marto (1910 - 1920) 

Teresa dels Andes (1900 - 1920) 

Rafael Arnaiz (1911 - 1938)

Josefina Bakhita (c. 1869 - 1947) 

Caterina Drexel (1858 - 1955) 

Joan XXIII (1881 - 1963)

Pau VI (1897 - 1978) 

Joan Pau II (1920 - 2005)

També per ordre cronològic de la seva entrada a la Glòria amb Déu. Així com en l'anterior relació eren uns 50, aquí són uns 100 i escaig, i evidentment no és una relació ni exhaustiva, perquè de sants reconeguts i venerats oficialment n'hi ha ja no centenars sinó molts milers, però sí més abundant i complementària. Responen a un coneixement i/o una preferència personal meva, alguns d'ells m'han suscitat una simpatia innata per la seva figura, però fins i tot en aquest cas en falten molts. tot i que no els tinc tan presents (1). 

M'he limitat a sants canonitzats, sense incloure beats, servents de Déu o venerables, ni no canonitzats però en camí evident de ser-ho o molt admirats per les seves virtuts. És possible que aquesta afició pels sants, que sempre he tingut en algun grau, però que ha augmentat molt últimament, em vingui de llegir vides de sants, ja a través de llibres ja des de jove, com d'unes revistes que quan era un nen i un noi el nostre pare ens comprava setmanalment o quinzenalment i llegíem tots a casa, les "Vidas ejemplares" de l'Editorial Novaro mexicana, amb les que vaig conèixer moltes personalitats de sants, de vivències molt diferents. 

En tot cas, lloar als sants és lloar a Déu Pare que els ha creat i estimat, a Déu Fill que els ha redimit i alliberat i al model del qual es van modelant, i a Déu Esperit Sant que els santifica i actua en ells, i això es veu d'una forma molt especial i intensa, realment única, en la Verge Maria, la Mare de Déu (2). 

Els sants ens són model i exemple i des del Cel ens ajuden, pregant i intercedint per nosaltres, però ja només amb la seva nombrossísima presència ens mostren la nova Creació amb els miracles de la fe, la pràctica de la caritat i ens animen amb l'esperança de que on tants han arribat, un dia, si Déu vol, hi poguem arribar també feliçment nosaltres. Demanem-li a Déu tan directament com per intermediació de Maria, els àngels i tots els sants, i també de les ànimes del Purgatori a les que podem ajudar i elles a nosaltres, que així sigui!

(1) Així uns altres podrien ser Cesari d'Arlès, Vicenç de Lerins, Gal, Hermenegild, Leandre, Odó, Maiol, Robert de Molesme, Esteve Harding, Odiló, Joan Gualbert, Hug de Grenoble, Hug de Cluny, Ladislau, Celestí V, Nicolau de Tolentino, Caterina de Gènova, Casimir, Antoni Maria Zaccaria, Magdalena de Pazzi, Lluís Bertran, Andreu Avel·lí, Joana Francesca de Chantal, Gregori Barbarigo, Marcel·lí Champagnat, Joaquima de Vedruna, Teresa Jornet, Enric d'Ossó, Pere Poveda, Maria Meravelles de Jesús, Dolça de Salvador de Bahia... i evidentment molts més, perquè en falten molts de catalans i espanyols, així com d'altres continents apart d'Europa. Com abans, quasi no he agafat sants dels primers segles, que n'hi ha molts i molt importants, alguns dels quals els tinc realment molt presents, però els reservo per una altre ocasió.  Tampoc hi ha gaire màrtirs, que és tota una altre categoria, i molt abundant, al llarg dels 20 segles del Cristianisme, però aquests i altres els trauré en una altra ocasió. 

(2) I també en els més grans sants, sobretot els de l'entorn de Jesús, que el conegueren i tractaren personalment, i de forma particular en Sant Josep, a qui Déu escollí com a pare legal i proper del seu Fill fet home. 

Sants molt familiars a la memòria

Sants que tinc molt presents, per ordre d'entrada al Cel: 

Sant Domenico Savio, molt probablement el sant no màrtir ni vident més jove de tots. En l'altre
extrem hi ha sants centenaris, com St. Pau l'Ermità, del que no recordava les dates i St. Antoni Abat.  

Antoni (250 - 356)

Gregori de Nissa (c. 335 - c. 395)

Agustí (354 - 430)

Simeó Estilita (c. 390 - 459)

Lleó Magne (c. 400 - 461)

Benet (c. 477 - 547)

Gregori Magne (c. 540 - 604)

Bru (c. 1030 - 1101) 

Bernat de Claravall (c. 1090 - 1153)

Domènec (1170 - 1221)

Francesc d'Assís (c. 1181 - 1226)

Bonaventura (1221 - 1274)

Tomàs d'Aquino (1224/25 - 1274)

Albert Magne (c. 1200 - 1280)

Brígida de Suècia (1303 - 1373)

Caterina de Siena (1347 - 1380)

Bernardí de Siena (1380 - 1444)

Joan de Capistrano (1386 - 1456)

Joan Fisher (1469 - 1535)

Tomàs More (1478 - 1535)

Francesc Xavier (1506 - 1552)

Ignasi de Loyola (1491 - 1556)

Teresa de Jesús (1515 - 1582)

Felip Neri (1515  1595)

Joan de la Creu (1542 - 1591) 

Francesc de Sales (1567 - 1622)

Josep de Cupertino (1603 - 1663)

Joan Eudes (1601 - 1680)

Margarida Maria d'Alacoque (1647 - 1690)

Joan Baptista de La Salle (1651 - 1719)

Benet Josep Labre (1748 - 1783) 

Alfons Maria de Liguori (1696 - 1787)

Domenico Savio (1842 - 1855)

Joan Baptista Maria Vianney (1786 - 1859)

Antoni Maria Claret (1807 - 1870)

Caterina Labouré (1806 - 1876)

Bernadeta Soubirous (1844 - 1879)

Joana Jugan (1792 - 1879) 

Joan Bosco (1815 - 1888) 

Teresa de Lisieux (1873 - 1897)

Maria Goretti (1890 - 1902)

Gemma Galgani (1878 - 1903)

Àngela de la Creu (1846 - 1932)

Faustina Kowalska (1905 - 1938)

Maximilià Maria Kolbe (1894 - 1941)

Edith Stein (1891 - 1942)

Gianna Beretta Molla (1922 - 1962)

Pius de Pietrelcina (1887 - 1968)

Josepmaria Escrivá (1902 - 1975)

Óscar Romero (1917 - 1980)

Teresa de Calcuta (1910 - 1997)

En la llista no he posat els sants inicials, l'entorn familiar de Jesús i apòstols, evangelistes, deixebles, màrtirs, pares apostòlics, apologistes i altres dels primers segles, per la seva importància especial com en el cas de Maria i també Josep i Joan Baptista, així com Pere, Pau, Joan i altres, per ser tots ells de coneixement essencial per a tots els cristians, i per tant la familiaritat amb la majoria d'ells és bàsica pel creient, i perquè les dades biogràfiques de naixement i mort no solen ser conegudes, i aquest ha estat un dels criteris en que m'he basat, que em vinguessin espontàniament a la memòria i que recordés les dues dates, que m'ha semblat un bon senyal d'un coneixement habitual i de familiaritat amb ells (1). Estic segur que hi ha sants que tinc molt presents, però no me'n he enrecordat en aquesta iniciativa, i també hi ha alguns casos en que me'n recordo del sant i em ve a la memòria, però he oblidat les seves referències biogràfiques exactes, tot i que les havia arribat a saber, i en aquesta situació n'hi ha uns quants (2). Però en algun cas no he inclós a alguns perquè les seves dates no són gaire segures, amb alguna excepció motivada en que sí ho he fet, o directament se'n desconeix alguna, i la idea era que tots tinguessin l'any d'arribada a aquest món i l'any en que van anar al Cel (3). 

(1) Pot estranyar que no hi surti St. Ricard, però és que n'hi ha diversos ja en l'epoca medieval i les dates a més no són gaire segures i tampoc sé molt bé per quin d'ells porto el nom, tot i que suposo que és pel més conegut, el sant bisbe del segle XIII. I naturalment que en sóc coneixedor i devot, i celebro el dia del sant.

(2) Per exemple Patrici, Joan Clímac, Bonifaci, Ciril i Metodi, Vladimir, Esteve d'Hongria, Anselm, Hildegard de Bingen, Ferran III, Lluís IX, Francesc de Paula, Pere Canisi, Rosa de Lima, Pere Claver, Vicenç de Paul, Josefina Bakhita... de sants molt famosos n'hi ha moltíssims, fins i tot si ens limitessim només a les terres catalanes o espanyoles. I ja dic que fins el segle IV no n'he posat cap, amb sols una excepció, tot i que els conec i els  acostumo a tenir presents si d'això es tracta. 

(3) Només en algun cas en que no n'estava del tot segur he tingut que consultar-ho i només en un parell de casos corregir una data.  

El sant bisbe teòleg i devot, fundador, prolífic escriptor, patró dels confessors i moralistes i doctor de l'Església

Sant Alfons Maria de Liguori (1696 - 1787), fundador dels Redemptoristes (1732), autor de Les glòries de Maria (1750) i de Teologia moral (1748) entre moltes altres obres, sobretot sermons, llibres i opuscles per fomentar la devoció al Santíssim Sacrament i a la Mare de Déu, i va ser bisbe de Sta. Agata de Goti (1762 - 1755). Canonitzat el 1839, el seu cos es conserva incorrupte i ha sigut declarat Doctor de l'Església (1871) i patró dels confessors i moralistes (1950), per l'encert i seguretat de les seves opinions en Teologia, Moral i Pastoral (1) i la seva claredat i eficàcia com a confessor i director espiritual (2). Molts dels seus llibres i fulletons encara es reediten i usen actualment per a fomentar l'amor a Déu, la pietat, la puresa i el fervor i la devoció a Nostre Senyor Jesucrist, a Verge Maria i als sants, i és encara un dels autors religiosos més llegits. 

La seva vida està plena d'aspectes interessants. D'una família aristocràtica però sense una gran fortuna, era el primogènit de 8 germans i ja de nen tenia dots per dibuixar i pintar i molt dotat intel·lectualment (3) amb 12 anys va entrar a la Universitat de Nàpols i el 1713, quan encara era un laic, es va doctorar en Dret civil i canònic, essent el seu examinador Giambattista Vico (1668 - 1744) i tot i que només tenia 16 anys va poder exercir d'advocat gràcies a un permís especial, però abandonà la professió el 1723, ja que la seva experiència a l'Oratori fundat per St. Felip Neri (1515 - 1595) el va convèncer de que tenia vocació sacerdotal i aquell any va començar els estudis de Seminari, però amb permís per seguir vivint amb els pares. Ordenat sacerdot el desembre de 1726, es va dedicar a l'evangelització dels joves pobres i marginals de Nàpols, predicant en un estil planer i accessible i obtenint moltes conversions i canvis de vida, així com la col·laboració dels mateixos joves convertits en les anomenades capelles del vespre, centres d'oració, educació, acollida i activitats benèfiques portats pels mateixos joves. El 1729 va deixar la seva casa familiar i es va instal·lar al Col·legi Xinès de Nàpols, on es feien estudis orientals i s'enseyava xinès a futurs missioners, a partir de llavors va començar a evangelitzar en les regions més desfavorides de l'interior de la regió napolitana, moltes d'elles en autèntica misèria. El 1731 mentre atenia a les víctimes d'un terratrèmol, va tenir una visió de la Mare de Déu com una noia d'uns 13 o 14 anys, amb un vel blanc. De resultes de la confidència d'una revelació que li feu una monja, va fundar un any després la Congregació del Santíssim Redemptor per a sacerdots, per atendre als joves desfavorits i en perill de marginació i la gent de les zones més pobres, i per lluitar pels extrems rigoristes i permissivistes en la moral, adoptant una posició centrada. També el 1732 va escriure la nadala "Tu scendi dalle stelle", en una versió original en napolità "Quano nacette Ninno", coneguda i popular encara avui a Itàlia. 

Jesucrist crucificat i la Verge Maria pintats pel sant 

Tothom té els seus sants preferits, i St. Alfons Maria de Liguori és des de fa molts anys, quan era jove, un dels meus, igual que possiblement ho és de molts. Que des del Cel ell pregui i intercedeixi per tots nosaltres, continuant així la seva obra predicadora i missionera a tot el món! 

(1) En les discussions sobre temes morals difícils, complicats i discutits, normalment es necessita que concordin en una decisió dos o tres autors de prestigi per donar-la per vàlida, però quan es tracta d'una opinió de St. Alfons Maria de Liguori, ja no cal buscar més perquè amb la seva ja es considera prou, de tanta que és la precisió, exactitut i seguretat en tots els temes, un dels motius pels que ha sigut declarat Doctor de l'Església.

(2) "Els pecadors han de ser tractats com ànimes a salvar, no com a criminals a castigar" afirmava, i es diu que mai va negar l'absolució a un penitent.

(3) Amb el seu primer preceptor eclesiàstic  a partir dels 6 anys va aprendre idiomes (francès, l'italià normatiu, espanyol, i també llatí i grec), història, matemàtiques i física, i amb un segon també filosofia i arquitectura, i a més va aprendre música. També va tenir des de nen, amb 7 anys, un director espiritual de l'Oratori.