De la Paraula de Déu

De la Paraula de Déu d'aquests dies: 

A l'Antic Testament hi ha diversos llocs on s'hi pot copsar el misteri de la Santíssima Trinitat, com a l'inici del Gènesi i de tota la Bíblia quan Déu crea l'Univers a través de la seva Paraula i l'Esperit de Déu plana sobre la Creació, o quan Déu diu "Fem l'home a la nostra imatge i semblança" o quan el text usa el nom de Déu en plural, Elohim, però després el verb va en singular, com si diguessim Déus creà, i alguns altres llocs. Però on es veu, o millor dit s'endevina o s'intueix, més clarament la revelació de la Trinitat divina és en l'episodi dels 3 àngels que visiten a Abraham a Mambré. Cal llegir-lo amb atenció o rellegir-lo per adonar-se'n plenament, perquè al veure que passen per allà, Abraham els hi diu "Senyor!" i els adora prosternant-se davant seu. Després els serveix preparant-los una bona acollida amb menjar i al final els àngels li diuen a Abraham: "L'any que ve tornaré i Sara tindrà un fill", notificant-li així el miracle de ser mare una dona estèril i ja gran d'edat, i el compliment de la promesa divina que Abraham serà pare d'un gran poble, sorgit d'ell i de la seva esposa, és a dir no de cap concubina com en el cas d'Ismael. 

Icona de la Trinitat o l'Hospitalitat d'Abraham, amb els 3 àngels de Mambré, d'Andrei Rubliov (c. 1350? - c. 1429) 

Quan es coneix pel Nou Testament la Trinitat divina, on surt en diversos llocs com en l'Anunciació, el Baptisme, la Transfiguració, el Calvari i les instruccions de Jesucrist ressuscitat entre d'altres, tant clar és llavors l'episodi dels àngels de Mambré, que en ocasions s'ha usat aquesta escena veterotestamentària per representar la Trinitat amb una base bíblica ja de l'AT, és a dir de la primera Aliança, com en la famosa icona d'Andrei Rubliov de principis del segle XV. 

I en el diumenge 16 de durant l'any del cicle C es llegeix aquesta narració com a primera lectura, i junt amb la carta de St. Pau corresponent, que parla del paper i funció de Crist en nosaltres i com nosaltres hi podem correspondre, ens ajuden a entendre molt més bé i millor l'Evangeli proclamat, que és el de la visita de Nostre Senyor Jesucrist a Marta i Maria de Betània, membres junt amb el seu germà Llàtzer de la família amiga de Jesús a la que aquest tenia una particular estima. La comparació amb Mambré ens mostra les semblances i les diferències entre l'AT, on la Revelació està en general en llavor, de forma material, col·lectiva i d'horitzó aparentment terrenal, amb el NT on ja es manifesta com a fruit, de forma espiritual, individual i de destí celest clar. Així per similitud i contrast, l'AT ens ajuda a entendre més bé i millor el NT, mentre que aquest il·lumina el significat real de l'anterior. 

Així a Mambré són tres àngels que en realitat són el Déu únic, que deixa entreveure el misteri de les 3 Persones en Ell, amb Abraham, el seu interlocutor, que per inspiració se'ls hi dirigeix com un de sol. A Betània és Jesucrist, una persona però que en realitat porta amb Ell la Trinitat, qui visita a Marta i Maria i és de suposar, tot i que no se'l cita, l'altre membre de la unitat familiar, Llàtzer, que en tot cas és present en la seva absència.  

Jesús en casa de Marta i Maria, de l'il·lustradir bíblic Harold Copping (1863 - 1932)

Marta es posa a servir a Jesucrist igual com Abraham fa davant la visita del Senyor. Fins aquí hi ha un paral·lelisme clar: la visita de Crist és ocasió de servir-lo i tant Abraham com Marta fan una obra bona. Però Maria, l'altre germana, fa una cosa nova i encara millor, que és la més adequada davant el Senyor i que és el que Ell realment desitja: s'asseu als seus peus en actitud contemplativa i se l'escolta embelesada, quan Crist, la Paraula de Déu, els parla. Aquest és el cim més alt de la condició humana, escoltar i veure a Déu. Perquè a diferència dels àngels de Mambré que escolten a Abraham i en general guarden silenci i el deixen fer fins al final quan li anuncien el miracle que complirà la promesa divina, Nostre Senyor a Maria, que està atenta a Ell, li parla instruïnt-la i comunicant-li, com Déu fa amb els senzills i humils, els secrets i misteris de la seva Divinitat i del seu Regne. 

Marta, atrafegada de feina, potser sent a Jesucrist, però no amb atenció plena, perquè està divida amb el servei que li vol fer i com a mínim es perd el discurs complet tot i que probablement en senti trossos, algunes frases, igual com es perd les expressions i els matissos del que diu, i en conjunt la presència del Senyor durant aquella estona, en la que Ell parla. 

I Marta té una reacció molt humana, que seria comprensible i potser fins adequada, si Jesucrist no fos el Fill de Déu fet home. Li retrau, al Senyor!, que Maria no l'ajudi en la feina de preparar-ho tot i de servir-lo. En aquell moment diriem que Marta encara està amb una actitud creient, però de l'Antic Testament: reconèixer amb agraïment, amor i veneració, fer, dir i esperar la resposta divina. Però Maria, per un do, ha entrat ja de ple en el Nou Testament, ella igualment reconeix amb agraïment, amor i veneració, però prefereix escoltar l'instrucció i proposta divina, per saber-la, assumir-la, meditar-la, viure-la i posar-la en pràctica en la mesura del possible, aquí és Déu qui fa i diu i l'ésser humà el qui respon. És un gran pas endavant en el camí cap a la necessària, adequada, autèntica i millor relació amb Déu.

Per això Jesús renya a Marta amb afecte i tendressa, "Marta, Marta, estàs molt preocupada per moltes coses, quan només una és important", és a dir buscar i estimar a Déu primer i sobretot, que tot l'altre que ens fa falta ja se'ns dona amb Ell, i li ho fa veure, "La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa". És millor viure escoltant i responent a la proposta de Déu que no pas servint-lo a la nostra manera i demanant-li coses. Tot i que totes dues coses es poden i s'han de fer, si la de Marta és bona, la de Maria és millor. 

Però totes dues, amigues de Jesús, són santes, com ho és també el seu germà, el ressuscitat de la mort per Ell. Des de sempre s'ha vist en Marta la relació de vida activa amb Déu, com els religiosos consagrats a Déu dedicats a servir-lo com a missioners, evangelitzadors, predicadors, ensenyants i també fent obres de caritat, com atendre i tenir cura de pobres, gent gran, malalts, pecadors, i la gent en general. Això és estimar Déu en el proïsme, cosa que el mateix Déu ens demana com a primordial i ens diu que no ho oblidem mai, perquè tot allò que feiem a un d'aquests necessitats, a Ell li ho feiem. La vida activa és fonamental i necessària, com ho és el matrimoni, formar una família i tenir fills. I és molt lloable si aquesta és la vocació a que Déu ens crida, degut a la nostra situació i personalitat, i la seva voluntat i plans de salvació, que sempre vetllen pel millor de tots i cadascun. Però la vida activa no pot prescindir de l'adoració i l'oració en tots els seus tipus, d'honor i lloança, d'oferiment, d'agraïment, de petició, i també la contemplació, el silenci en el que Déu parla al cor, l'estar davant la presència de Déu, el sentir-se estimat i estimar-lo a Ell sobre totes les coses, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces, perquè així no sols farem allò just i necessari, i tindrem amb Déu la relació que Ell es mereix per ser qui és, Déu de l'Univers, omniscient i omnipotent Creador i Salvador, i Amor i Bondat infinits, i per tant tindrem la posició correcta davant seu i estarem en la veritat, fent ja un tast del Cel, sinó que no deixarem cap espai en nosaltres perquè entri i l'ompli el pecat, el mal i el diable i això és un gran bé per a nosaltres i per això Déu mateix ens ho mana, i no pas perquè Ell ho necessiti. Sense Crist no podem res, no ho encertem i ens anem perdent, però empeltats en Ell ho podem tot, i particularment i segons la seva voluntat, donar fruit, molt, bo i perdurable, com és el cas dels sants. 

I naturalment, en Maria s'ha vist des de sempre també la vida interior, contemplativa, sobretot aquella lluny i lliure del món i ja en aquest món de cara plenament a Déu, l'infinit, l'eternitat i el Cel, com en els religiosos i religiosos consagrats en la clausura, també seguint la crida especial de Déu per a ells i acceptant-la, agraïnt-la i visquent-la humilment i amb confiança, progressant així moltíssim en l'acostament i la unió amb Déu, amb un cor indivís envers Ell, rebent el seu Amor i tornant-li amor, i ben dòcils a la seva presència, voluntat i inspiracions. Aquesta és la felicitat humana més gran, ja que anticipa ja en aquest món la futura del Cel i a més porta a viure en un món ple de miracles. Els sants místics i contemplatius pertanyen a aquests escollits per a la millor part i arriben a cotes altíssimes que per desig diví poden transmetre almenys en gran part als altres, com Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu i molts més, als que costa seguir en el seu vol tant alt i en la seva experiència irrepetible, però que ens ensenyen parts i fites del camí. I la vida d'adoració, contemplació, amor i pregària, té en si mateixa la seva eficàcia de caritat envers el proïsme, com la vida activa. 

Així els sants patrons de les missions són Sant Francesc Xavier, l'intens i eficaç missioner a la Índia, el Japó i una mica també al final a Xina, com instrument de l'Esperit Sant i presència de Jesucrist que portava a terres molt llunyanes a glòria de Déu Pare i salvació temporal i etena d'aquelles gents, i Santa Teresa de Lisieux, que no va sortir mai del seu convent de clausura a Normandia, però que va obtenir d'encarnar en la seva vida i en ella l'amor de Déu i de l'Església, i va pregar molt pels missioners i per la gent de les terres de missió. Només Déu coneix quins van ser els mèrits d'un i altra en la conversió i evangelització d'aquells que encara no coneixien al Déu veritable i necessitaven i en el fons desitjaven i esperaven ser predicats i instruits, batejats i salvats.

Que la família de Betània amiga de Jesús, Maria, Marta i també Llàtzer, preguin i intercedeixin davant Déu per tots nosaltres per tal que com Marta poguem servir-lo amorosament, com Maria poguem estar a la seva presència i escoltar-lo sempre procurant viure amb Ell i segons Ell, i com Llàtzer siguem ressuscitats per Ell, l'exemple que tots tres ens donen! 

En viatges pel mar també s'hi troba a Crist

Fa temps a Stella Maris de Barcelona, el seu cap el diaca i capità de vaixell Ricard Rodriguez, amb motiu del meu primer servei i junt amb diverses material sobretot per repartir entre la tripulació i els assistents a Missa, em va donar un llibre, Dios también viaja en crucero (2010), que també es troba en català en una edició d'un o dos anys més tard, del sacerdot col·laborador de l'Apostolat del Mar, Alfred Matas Pericé (1936 - 2020), que al llarg de la seva vida sacerdotal va realitzar molts serveis amb vaixells marítims, en el que explica la seva molt llarga experiència com a sacerdot embarcat, amb tota mena de situacions i anècdotes. 

Tot i que també hi ha una important dedicació al passatge, fent Missa no sols els diumenges i festius sinó sovint també cada dia o almenys un parell o tres de dies laborables a la setmana, el motiu fonamental de fer aquest servei és per a la gent del mar, és a dir la tripulació, que sol estar embarcada per llargs períodes i que si no fos per això tendria molt difícil o impossible l'accès als sacraments, a les converses en confiança i a la direcció espiritual davant dubtes i problemes. 

Amb un grup de Tenerife que assistien a gairebé totes les misses diàries i col·laboraven, juny 2019

La meva experiència ha estat molt més limitada, a uns pocs viatges, no per no desitjar-ne fer més ni tampoc per falta d'oportunitats, sinó sobretot per les limitacions de ser rector de 6 parròquies entre 2014 i 2019, anys en que només vaig poder fer dos serveis, un el 2016 i l'altre el 2019, quan ja n'havia fet dos abans i encara en vaig fer un després. També el fet de ser professor de religió entre 2006 i 2018, havent estat en 5 instituts i en 2 escoles, si bé l'època més llarga va ser a l'Institut de Manlleu entre 2007 i 2012, que també era molt lligat ja que precisament quan feien més falta sacerdots per cobrir necessitats i demandes de serveis al mar no era ni a l'estiu ni a les vacances, i em tocava sol·licitar permisos no remunerats temporals, d'una setmana o dos generalment, que te'ls podien concedir o no. 

Amb alguns dels assistents asidus a les misses diàres i nocturnes per la tripulació dels
últims viatges, beneïnt-lis com em van demanar uns objectes religiosos, novembre de 2019

A més per ser capellà de vaixell calia saber prou anglès, l'idioma de comunicació de les cosmopolites tripulacions, i em va anar molt bé saber francès, a part naturalment del castellà per parlar i atendre els passatgers, ja que només ocasionalment et trobaves amb gent de parla catalana i les misses eren en castellà, anglès i en algun viatge en francès. Però tot i fer només uns quants creuers també tinc una bona experiència en sacraments i atenció a la gent. L'assistència a les misses oscil·lava entre uns 5, 10, 15 o 20 els dies de cada dia fins a 80, 100. 120 o més en determinades festes que coincidien amb l'estança sol·licitada d'un sacerdot, sobretot en el meu cas Tots Sants, Pentecosta i Corpus, si bé també es demanaven molt per Nadal, Pasqua i l'Assumpció i altres festes marianes, com suposo la de la Mare de Déu del Carme, patrona dels marins i gent del mar i de l'Apostolat del Mar,  per a les que jo no podia o ja estaven cobertes.

Però en resum, la conclusió és que si un el busca realment, pot trobar a Crist en tots els llocs i situacions de la vida, fins i tot en els més inesperats, perquè Ell sempre té el seus instruments humans per fer-se providencialment present, i personalment estic molt content d'haver-lo pogut servir així a Ell i a la gent!

Fer vacances servint

En total he fet 5 creuers fent el servei de Stella Maris, l'Apostolat del Mar, que és una activitat pastoral i litúrgica amb la tripulació i el passatge però que també suposa pels sacerdots un canvi de l'activitat habitual i unes petites vacances. En el meu cas han estat durant 6 anys entre el 2013 i el 2019. Es pot dir fer vacances servint o servir fent vacances. 

El meu primer dia com a capellà de vaixell i el meu primer contacte amb aquesta nova missió, a El Pireu, Grècia, el 28 d'octubre de 2013. No era però el meu primer creuer, ja que abans en vaig fer un, en aquella ocasió de vacances com a turista, pel Mar Bàltic l'agost de 2012, amb Costa i amb la ruta Copenhaguen -  Estocolm - Tallinn - St. Petersburg - Warnemünde - Copenhaguen, que va ser la meva primera presa de contacte amb aquest món naval que anhelava des de feia anys. A Atenes, on ja hi havia estat l'any 1973, hi vaig anar des de Barcelona amb una companyia aèria grega fins l'aeroport Venizelos, des d'on un taxista ens va portar a un altre membre de la tripulació i a mi fins el vaixell Zenith al port d'El Pireu.

A Messina, Sicília, davant el port presidit per una gran imatge de la Verge Maria, en una sortida a terra per veure la ciutat i el lloc, el 7 de novembre de 2013. En aquest primer servei vaig estar 15 dies a bord i després de la primera volta, Atenes - Santorini - Marmaris - Izmir - Istanbul - Mykonos - Atenes, la segona va ser Atenes - Santorini - (Katacolon) - Malta - Messina - Tunis - Màlaga, seguint en part una de les rutes marítimes dels viatges de Sant Pau i com ell en el seu moment vam tenir molt mala mar des de la sortida de l'illa de Santorini fins gairebé poc abans d'arribar a Malta, de forma que al port de Katacolon, usat per anar a Olympia, no hi vam poder entrar perquè les onades passaven per sobre del moll i vam tenir que restar al mar, amb tempesta i fort onatge, tant que un mariner em va dir que era de les fortes perquè el vaixell no només es balancejava de cantó sinó també de forma longitudinal. Però no em va afectar gaire a part d'un petit ensurt en el moment més fort, però això sí, el temporal va durar dos dies. Però es pot dir que em va agradar l'experiència. La foto me la va fer molt amablement un membre de la tripulació que també va baixar a terra. 

Amb el capità Ivo Botica en la tradicional trobada dels passatgers amb el capità del vaixell, a bord, el 8 de novembre de 2013. De nacionalitat croata i un home realment molt alt, el vaig trobar simpàtic i agradable, vestit de gala per les clàssiques fotos dels passatgers amb el capità, de prop era de presència impressionant. Tots els meus serveis de capellà de vaixell amb Stella Maris, l'Apostolat del Mar de Barcelona i encarregats per el seu director, el diaca Ricard Rodríguez, ell mateix capità de vaixell, els vaig fer amb Pullmantur, ja fos directament o a través de la seva filial francesa Croissières de France, amb la que vaig fer el segon servei el juny de 2014, amb passatge francès, en la ruta Marsella - Gibraltar - Lisboa - Oporto - La Corunya - Calais, ocasió en que vaig poder visitar Santiago de Compostela per primer i fins ara únic cop a la meva vida. 

En els 5 serveis que vaig fer amb la companyia, vaig estar content de fer-los i també del tracte respectuós i obert que en general van tenir amb mi, de manera que vaig col·laborar amb gust en les activitats turístiques com aquesta foto de record tot just desembarcar a Tunis, el 9 de novembre de 2013. La única cosa negativa és que sovint em solo perdre i passo uns moments dolents, en ocasions una llarga estona, que per sort sempre s'han solucionat a temps, tot i que a vegades a l'últim moment, quan ja em pensava que perderia el vaixell, que partiria sense mi. Em va passar a Sant Petersburg al palau de Peterhof i a Copenhaguen pels carrers propers al port el 2012, a Atenes, a Malta i a Tunis, en un poblet típic a prop de les ruïnes de Cartago, el 2013, a Lisboa deambulant durant hores a peu pels molls sense trobar on era el vaixell, perquè la major part del temps anava en direcció contrària, el 2014... per sort he agafat experiència i en els últims recorreguts ja no perdo el grup ni em desoriento tot sol. I no m'ha passat sols en creuers ni molt menys, per exemple vaig perdre el grup a Xi'an en una visita a la mesquita l'any 2009, quan hi anava amb l'Agrupació Astronòmica d'Osona. Em despisto fàcilment perquè o bé perdo de vista el grup en un moment de badar o senzillament anant al lavabo o em desoriento i agafo la direcció oposada i encara les dues coses alhora com quan buscant el meu grup m'equivoco de direcció. Però això ha estat només una molèstia, que m'havia passat també alguns cops a Catalunya en pobles que no coneixia i fins recordo una ocasió amb el meu germà Jordi, però conduint jo el cotxe, que vam estar donant voltes per carrers desconeguts de la zona entre Barcelona i Badalona de nit l'any 1975 fins que finalment vam trobar la sortida. Però el fet que no tingui gaire bó el sentit de l'orientació i que sempre, gràcies a Déu, aquests incidents acabin bé i em facin sentir agraït al guia que em busca o a uns membres coneguts amb els que retorno a la normalitat i seguretat, donen un sentit suplementari d'aventura. I ho cito aquí perquè com dic, poc després de fer-se aquesta foto, a Tunis va ser un dels llocs on em vaig perdre fins que vaig retrobar-me casualment amb algunes altres persones que havia vist al creuer o a l'excursió. Tots depenem molt els uns dels altres i així com a mi m'ajuden quan em perdo físicament jo també ajudo a les persones que s'han perdut espiritualment i així troben la manera de retornar a la seguretat de la bona via. 

Més o menys per aquell temps, a Sta. Maria de Corcó, amb una ucraïnesa col·laboradora de la parròquia

L'endemà de tornar d'aquest servei amb un vol d'Ibèria Màlaga - Barcelona i arribar a la rectoria de Santa Maria de Corcó vaig tenir però una notícia dolorosa: acabava de morir un sacerdot bon amic meu, Valens Bisawimana (1968 - 2013) a qui jo havia acollit el primer quan va arribar a Vic i el vaig portar a la rectoria de St. Miquel de Balenyà amb un altre bon amic meu sacerdot, Canisius Niyonsaba, de la seva mateixa edat, devia ser a principis de 2010. Això va ser un trist contrast amb la felicitat que havia tingut durant aquell creuer, en el que m'havia sentit útil i important i content de viatjar pel món i conèixer gent nova, tan espanyola com de diferents països. En aquella època jo estava primer de diaca (2010) i després de sacerdot (2010 - 2014) a Santa Maria de Corcó essent vicari d'aquest i altres pobles i fent classes de religió primer a jornada completa a l'Institut Antoni Pous de Manlleu (2007 - 2012) i després a mitja jornada a l'Institut Pla de les Moreres de Vilanova del Camí (2012 - 2014). Tot una època per a mi, i molt especial, que es perllongaria en les mateixes condicions amb el segon i següent servei, amb Croissieres de France i el vaixell Horizon el juny de 2014. Tots els meus serveis i petites vacances alhora van ser amb les naus Zenith i l'Horizon. 

I aquests serveis de creuer van durar des de l'octubre de 2013 fins el novembre de 2019, perquè els grans problemes de l'any 2020, amb els tancaments, les supressions dels viatges i les mesures associades que van resultar inassumibles per a moltes empresses, ho van interrompre del tot. Seguint un pensament de St. Agustí per un altre context més important, però que també és d'aplicació en altres circumstàncies més senzilles, cal donar gràcies a Déu per haver-ho tingut! 

El sant del meu aniversari

Sant Aleix (+ c. 412/20), la festa del qual es celebra el 17 de juliol a l'Església Catòlica i el 17 de març a l'Església Ortodoxa. 

Sant Aleix, icona del segle XIX

Es un sant que va viure allò que en un sentit més alt es diu de Jesucrist: "aparegué entre els seus i els seus no el reconegueren". I igual que amb Crist, fins el moment de la seva mort no es va saber qui era.

Mort de Sant Aleix (1638) per Pietro da Cortona (1596 - 1669)

Fill de família noble, va renunciar a casar-se o a consumar el matrimoni recent celebrat, segons sembla d'acord amb la seva esposa, per consagrar-se els dos totalment a Déu. Així va fer literalment allò que diu St. Pau: "els qui estiguin casats, que visquin com si no ho estiguessin". 

St. Roc, St. Sebastià, St. Pirmin i St. Aleix a l'Església de la Santíssima Trinitat, Innsbruck 

Va marxar de la seva casa i de la seva terra, on també diu Crist que ningú és profeta, i va estar 17 anys vivint lluny, com a pobre mendicant, desconeguda de tothom la seva condició noble. Així va realitzar també personalment l'abaixament en una llunyana però meritòria imitació de Nostre Senyor, que "essent de condició divina començà a captenir-se com un home qualsevol".

Església de St. Aleix a Patràs, Grècia

Devot i pietós va tenir una aparició de la Verge Maria. Després d'aquells anys en la llunyania va retornar a casa com a rodamón i pidolaire molt fervorós sense dir qui era, i la seva pròpia família no el conegué, però l'acolliren com un home de Déu necessitat i desemparat i el deixaren viure a casa seva, donant-li menjar com almoina i permetent-li estar-se i dormir, ja que era un sense sostre, en el forat sota les escales de la casa. Allà segons la tradició hi passà uns altres 17 anys com un foraster i un desconegut, acceptat per caritat cristiana, resant i ensenyant el Catecisme als nens de la casa i de la família. 

Reliquies dels dos sants a l'església de St. Aleix i St. Bonifaci a Roma

Sentint-se morir, va escriure en un paper la veritat de qui era i del que havia fet a la seva vida, el trobaren a la seva mà quan ja era mort i la seva ànima havia anat directament al Cel. La fama de la seva santedat i de la seva insòlita vida tan desenganxada del món i tan unida a Déu es va estendre ràpidament, primer a la Cristiandat oriental i després també a l'occidental. És un sant asceta i sacrificat que es fa simpàtic per la naturalitat de la seva vida tan a imitació del Senyor i tan literalment cumplidor dels consells evangèlics, d'una forma tan inaudita per als estandards humans però alhora tan simple i senzilla. 

Es dona el cas que St. Aleix no és sols el sant del dia del meu aniversari de naixement, sinó que també tinc un nebot, nascut el 2008, que es diu així. Que St. Aleix pregui i intercedeixi per nosaltres per tal que tots aquells a qui Déu cridi a aquesta vocació sapiguem viure vides tan radicalment creients i tan obertes a la voluntat divina, sigui la que sigui, amb humilitat, bona voluntat i caritat i ben dòcils a les inspitacions divines, per poc corrents que humanament ens puguin semblar!  

Cal donar sempre i en tot lloc gràcies a Déu!

Cal donar gràcies a Déu per haver-nos cridat per amor i bondat a l'existència, a la vida, a ser éssers humans creats a imatge i semblança seva, per haver-nos fet cristians i fills adoptius seus en el seu Fill propi Jesucrist, Senyor nostre, que ens ha redimit i salvat i ens allibera del lligam del pecat i del diable, i pels anys de vida que ens concedeix d'habitar en la seva Creació, i si s'escau, com és el meu cas, per haver-nos cridats a ser sacerdots seus, és a dir instruments de l'Esperit Sant a través dels quals Ell actua per fer-se present als homes i al món i per tal que els homes i el món es facin presents a Ell, especialment a la Missa i en tots els sagraments, però també de moltes altres maneres, principalment per l'adoració, l'oració i la caritat i fins i tot amb la nostra presència sacerdotal entre el món. 

Per la Providència divina, que sempre actua, m'ha tocat celebrar la primera Eucaristia, la principal forma d'acció de gràcies a Déu, a l'església parroquial de Sant Fruitós a Hostalets de Balenyà, el diumenge 17 de juliol de 2022, en que celebro els 68 anys de vida com a do de Déu en aquest món. En la fotografia estic amb en Toni Mas, un dels dos ajudants a Missa en aquesta parròquia, a qui conec de fa molts anys ja que hem coincidit en diverses activitats, professors d'autoescola, professors de religió i, la més important, el servei a Crist i a l'Església en l'altar. La segona Missa l'he feta a les Germanetes dels Pobres de Vic, a continuació. En totes les nostres alegries i fites de la nostra vida cal sempre donar  gràcies al Senyor, del que tot prové, beneïr-lo i lloar-lo, i adorar-lo donant-li culte i estimant-lo de tot cor, per sobre de tot. Fem-ho així amb cor joiós! 

Stella Maris

La festa de la Mare de Déu del Carme, patrona de marins i mariners, pescadors, gent del mar i pobles costaners, entre d'altres, es celebra cada any el 16 de juliol. És una de les advocacions de la Verge Maria amb una major devoció popular i sobretot és la festa més gran dels Carmelites. 

Imatge a Montesquiu, foto Joan Arimany

Goigs de la Mare de Déu del Carme de Montesquiu, foto Joan Arimany

L'Orde Carmelita venera a la Mare de Déu del Mont Carmel, lloc de la seva fundació i base de la seva espiritualitat, la festa de la qual és el 16 de juliol.  En una aparició a Sant Simó Stock el 16 de juliol de 1251 la mateixa Verge Maria li va lliurar l'escapulari del Carme, amb les promeses associades com a protecció i seguretat, en les lluites espirituals de la vida i de cara al destí etern. I aquest escapulari està molt estés i molts el portem, possant-nos així sota la protecció de Maria Santíssima i associant-nos a l'Orde Carmelita. 

També, per la seva gran relació amb el món del mar, del que el Mt. Carmel és a prop, a aquesta advocació mariana se la coneix com Stella Maris i se li canta l'himne "Salve, estrella dels mars...", essent la patrona també de l'Apostolat del Mar. 

Felicitats a totes les que porten el molt bonic nom de Maria del Carme i als qui en són fills religiosos o devots. Que la Verge Maria, Mare de Déu i Mare nostra del Cel pregui i intercedeixi per nosaltres i ens protegeixi sempre! 

L'Apostolat del Mar

Des de l'any 2013 fins al 2019, almenys fins ara, he fet serveis de capellà de vaixell en creuers, amb Stella Maris, l'Apostolat del Mar. En ells he fet misses en castellà i en francès pels passatgers i misses en anglès per la tripulació, així com altres activitats pastorals. 

Amb el passatge: 

Navegant pel Mar de Màrmara, primers novembre 2013

Pel Mediterrani occidental, juliol 2019

I amb la tripulació: 

Amb uns membres filipins de la tripulació, juny 2019  

Amb alguns dels assistents a una Missa bilingüe en anglès i tagalo, novembre 2019

Alguns bons records!