Tres sants de maig

A mig mes de maig es celebren tres sants: St. Isidre Llaurador, St. Simó Stock i St. Pasqual Bailón. 

Sant Isidre Llaurador (c. 1080  - c. 1170), agricultor molt pietós, del qual la seva dona amb la que resaven junts també és santa, patró de Madrid i dels pagesos, molt venerat a Espanya i a Hispanoamèrica i Filipines, que va fer miracles documentats ja en vida i després de mort, i del que l'any 1212 el seu cos es va trobar incorrupte, el 15 de maig. 

Sant Simó Stock (1164/65 - 1265), carmelita, que el diumenge 16 de juliol de 1251 tingué una aparició de la Mare de Déu que li donà l'escapulari fent-li la promesa "Aquest és el privilegi per vosaltres i els vostres, qui mori portant-lo serà salvat" i des d'aquest miracle s'establí la devoció a la Mare de Déu del Carmel. La festa d'aquest sant és el 16 de maig. 

Sant Pasqual Bailón (1540 - 1592), franciscà espanyol asceta i místic, nascut i mort un diumenge de Pentecosta, d'una gran devoció fervorosa pel Cos i la Sang de Crist en l'Eucaristia, és patró dels Congresos Eucarístics, les Associacions Eucarístiques i dels cuiners, ja que com a germà llec s'ocupava del refectori i també va fer un miracle d'obtenir i multiplicar pa pels pobres. Se li demana la seva intercessió per obtenir de Déu un gran amor a la comunió i a les visites al sagrari i el Santíssim Sacrament i un gran desig i estimació per la Missa. La celebració és el 17 de maig. 

Que tots ells preguin a Déu per nosaltres i des del Cel ens ajudin! 

L' Amor diví

El manament nou de Nostre Senyor Jesucrist: "Estimeu-vos els uns als altres com Jo us he estimat". 

Mirem el que Crist va fer per amor per nosaltres. 

Viure en l'amor ho és tot, perquè Déu és Amor.  I com en el cas de les ales dels ocells per volar, l'amor té dues parts: ser estimat i estimar (1). 

La Verge Maria, la més estimada per Déu i la que més estima a Déu

Tot i que el que sovint temem i creiem que ens falta ser estimats, això és totalment erroni. La Santíssima Trinitat divina ens estima infinitament a cadascú de nosaltres, per tant aquesta vessant la tenim totalment assegurada i completa, a part de que si som aquí és per que els pares i la família ens van estimar i ens estimen, així com els amics i persones properes. Mai estem sols ni som víctimes de desamor, almenys per part dels qui necessitem i ens importen. 

El filòsof Descartes estava equivocat quan afirmava "Penso, per tant existeixo". Això no sols és parcial i molt limitat sinó que bàsicament és erroni. No existim perquè pensem i ni tant sols perquè tinguem consciència, en realitat la causa de la nostra existència és molt més profunda: "Sóc estimat, per tant existeixo", perquè sóm creats i cridats a l'existència, la vida i la condició humana per l'Amor diví, el mateix que ens manté i acompanya al llarg de la vida, i que, si no ho obstaculitzem, ens acollirà definitivament amb Ell al final de la mateixa (2). I també humanament "M'estimen, per tant existeixo", perquè tots hem necessitat una mare i un pare i una llar amorosa que ens acollís, perquè sinó no seríem vius. 

El que pot fallar es que nosaltres no estimem, o que almenys no estimem prou. Aquí ve la falla que ens coarta, allò que realment manca a la nostra vida. Rebem l'Amor que ve de Déu i aquest Amor si l'acceptem ens omple del tot i l'hem d'agrair molt i a més repartir-lo també al nostre voltant, al nostre proïsme, sense cap por perquè és sobreabundant i perquè l'amor és com el foc, que com més un en dona, no en perd sinó que més n'hi ha i més en té. 

Per això Crist insisteix tant en l'amor: "El primer manament és estimar a Déu sobre totes les coses i amb tot el cor". Primer perquè Déu s'ho mereix perquè és Déu i és Amor, i l'amor busca amor i només es paga amb amor, i la única autèntica relació possible amb Déu és l'amorosa, però també perquè estimar així ens fa bé a nosaltres mateixos, i Déu ens estima i vol el nostre bé. Estimar a Déu ens fa plenament humans i més encara ens aixeca al món dels àngels i els sants. Estem creats per Amor i destinats a l'Amor que és la nostra vocació essencial i només Déu pot amb el seu Amor calmar la nostra sed d'amor a la vida. Déu ens el dona sempre, però respecta la nostra llibertat, voluntat i personalitat, i aquest Amor creix en nosaltres quan l'acceptem, l'agraïm i li corresponem amb el nostre. Llavors hem trobat el sentit de la nostra vida, perquè com diu St. Agustí "Ens has creat per a Tu i el nostre cor està assedegat d'amor fins que reposa en Tu". Déu amb el seu Amor infinit és l'únic que pot satisfer el nostre il·limitat anhel, essencial a la nostra condició humana, d'estimar i ser estimats. 

I segueix Jesús: "El segon manament és estimar al proïsme com a tu mateix, per amor a Déu". Perquè com diu inspiradament St. Joan "Com pots estimar a Déu, a qui no veus, si no estimes als éssers humans, als qui veus?". Es tracta d'estimar a Déu en els altres, en el proïsme, en els més necessitats d'amor, de respecte, d'atenció, de tendressa i d'ajut espiritual o material. Segueix St. Joan: "Estimeu-vos els uns als altres, això és l'únic necessari per salvar-se". I ho recorda St. Joan de la Creu: "Al capvespre de la vida sen's examinarà de l'amor". 

Perquè l'únic que ens pot fallar i faltar és estimar nosaltres a Déu i als altres, perquè això depèn de la nostra llibertat i voluntat. Sense aquesta ala no podem enlairar-nos fins al Cel, sabent sempre que l'altre la tenim més que assegurada per Déu mateix, tot i que com més receptius ens esforcem a ser, més en rebrem de l'il·limitat cabdal diví, l'Esperit Sant. Com diu el símil, Déu ens omple el que li portem, si anem amb un  recipient petit o molt petit ens el dona ple, igual que ho fa si anem a Ell amb un de gran o molt gran. Això depèn de nosaltres i del nostre esforç. Per això encertadament diu St. Agustí: "La mesura de l'amor és estimar sense mesura". 

I hi ha molts motius per estimar al proïsme: perquè Déu ho vol, perquè estimar ens fa feliços ja en aquest món i és un tast anticipat del Cel, perquè tots sóm criatures de Déu i Ell desitja que ens portem bé entre nosaltres, perquè tots els éssers humans estem fets a imatge i semblança de Déu, perquè tots pertanyem a la gran família humana, perquè els cristians sóm fets fills adoptius de Déu pel baptisme en el seu Fill propi Jesucrist, perquè aquest ens va dir "allò que fereu a un d'aquests a Mi m'ho fereu", perquè allà on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu, perquè si tot va bé estem destinats a retrobar-nos i estimar-nos a la Glòria, perquè se'ns va manar pel mateix Crist "estima també els enemics, no sols els amics", perquè seriem molt injustos si essent estimats nosaltres no ho fessim d'estimar...i encara podríem trobar molts més motius per l'amor al proïsme.  

A més el manament nou de Nostre Senyor és: "Estimeu-vos els uns altres com Jo us he estimat". I si se'ns mana és perquè podem fer-ho, perquè amb l'ajut diví res és impossible. Però podem estimar com Jesús ens va estimar i ens estima? En termes absoluts no, perquè Ell és Déu i home, i no tenim la seva capacitat divina, però sí que ens hi podem anar acostant sempre més i més, tendint a aquest ideal infinit, si ho demanem i inspirats per Déu ho practiquem i procurem ser cada vegada més dòcils i oberts a l'acció de l'Esperit Sant en nosaltres i deixar-nos santificar per Ell. Però en termes relatius sí que podem estimar com Crist ens va estimar: vivint per estimar i fent-ho amb totes les nostres forces. El mateix Crist ens ho ensenya: "Ningú té un amor més gran que qui dona la vida pels seus amics", com Ell mateix va fer per la Humanitat. I aquí els amics, reals i potencials, és tothom, perquè Ell mateix ho va fer per la Humanitat quan aquesta encara era pecadora, en vistes a salvar-la. Per Amor Nostre Senyor va morir per molts i per tothom: en principi per a tots però d'una manera eficaç pels qui per do diví ho accepten i a Ell s'acullen, reconeixent-lo com a Senyor i Salvador. 

A més, per Amor, el Fill de Déu ens dona la seva Paraula i el seu Cos i la seva Sang, que trobem junts quan anem a Missa. Amb la seva Paraula Ell se'ns dona i amb l'Eucaristía ens alimenta amb el Pa de vida eterna i amb el Calze de la salvació. I així com Ell ens dona el millor de si mateix, la seva intimitat i saviesa, i ens alimenta amb Ell mateix, amb el seu Cos i la seva Sang, també nosaltres, d'aquesta manera guiats, nodrits i enfortits hem de sortir a donar el millor de nosaltres mateixos i disposats voluntàriament i de bon grat a ser aliment i vida pels altres, donant-lis les possibilitats que necessiten per poder viure i donant-nos amorosament nosaltres mateixos per tal que puguin existir, viure, creixer i tenir o retrobar la dignitat d'imatges divines i de fills del Déu viu. I no tinguem por a fer-ho perquè "És millor donar que rebre", ja que quan ho fem actuem com fa Déu que fa sortir el Sol i fa ploure sobre bons i dolents, sobre justos i injustos. I és que no cal esperar que l'altre sigui bó, amable, digne o ens estimi per estimar-lo sinó que l'hem d'estimar abans, per tal que pugui arribar a tenir aquestes qualitats i a estimar-nos i estimar ell també. Així farem com veritables fills de Déu, que no ens estima perquè som bons, sinó que ens estima perquè siguem bons, perquè és Déu que ens estima primer i gratuïtament, quan no ho mereixem, i és el seu Amor el que ens salva i ens fa bons. 

Estimem doncs i visquem sempre en l'amor, perquè com recalca Jesucrist: "Tothom coneixerà que sou deixebles meus si us estimeu com a germans".

(1) Com imatge de la Trinitat, l'amor té una tercera part que és anar-nos fent cada vegada més amor en nosaltres mateixos, en la nostra essència més íntima, per l'Amor diví, la presència de l'Esperit Sant en nosaltres, la gràcia i la santedat. És a dir anar-nos convertint en amor, que en el fons és el nostre nucli més íntim, la nostra vocació, el sentit de la nostra vida i el nostre destí immortal, i l'ajut diví necessari i indispensable per fer-ho no ens faltarà mai perquè se'ns dona sobreabundant, amb escreix. Així participem del mateix dinamisme diví intratrinitari, al que sóm cridats a participar cada vegada més ja aquí però sobretot a la Glòria. Essent estimats i estimant ens anem modelant a Déu, que és Amor. 

(2) En l'Amor ens movem, vivim i sóm, podem dir com St. Pau. El dinamisme de l'Amor és rebre'l, acceptar-lo, agraïr-lo, omplir-nos-en i donar-lo, transmetre'l i repartir-lo. L'amor no és estàtic sinó una força com un foc i és comunicatiu, necessita ser correspost i compartit. 

L'apòstol escollit per l'Esperit Sant

Sant Maties apòstol (+ c. 80)

Reunió dels apòstols  per triar el successor de Judes entre Bernabé i Maties, Evangeli siríac de Rabbula 586

Quan Judes va trair a Jesús i, pitjor encara, va desesperar i es va suicidar fent així definitiva i irrevocable la seva apostasia, els 12 apòstols originals van quedar reduïts a 11 no tant per la mort sinó per la defecció i allunyament de Judes, que va abandonar voluntàriament i definitivament la gran dignitat que havia rebut de ser apòstol. Per refer el nombre de 12 apòstols que segons la promesa divina havien de governar les 12 tribus d'Israel, després de l'Ascensió tots els apòstols, presidits per St. Pere es van reunir a Jerusalem per tal de buscar la voluntat divina de qui havia de ser el 12è apòstol. Es van proposar dos candidats que pels seus mèrits eren els més adequats, Bernabé anomenat el Just i Maties, i decidiren fer a sorts per saber a qui destinava Déu per completar el nombre dels apòstols, i l'Esperit Sant dictaminà que fos Maties, qui per tant fou inclòs entre els apòstols. 

Monument amb relíquies de St. Maties a Pàdua

St. Maties va ser un seguidor de Jesucrist des del bateig d'aquest fins a l'Ascensió, essent deixeble seu durant tot el temps de la seva vida pública. Probablement era, com Bernabé, un dels 70, citats com el segon cercle més proper a Jesús després dels apòstols. No se'n sap gaire cosa de la seva vida, tot i que sembla segur que va predicar a Etiòpia, i del fet en el que diverses tradicions concorden de que com tots els altres apòstols excepte St. Joan, va morir màrtir.  

Que St. Maties, l'apòstol escollit per l'Esperit Sant, pregui i intercedeixi per nosaltres!

Un avís al que se li va fer cas tard

El 13 de maig és l'aniversari de l'inici de les aparicions de la Verge Maria a Fàtima, Portugal, l'any 1917 a tres nens pastorets, dos dels quals, que van morir pocs anys després, ja han estat canonitzats, mentre que la noia més gran, que es va fer monja, va viure molts anys i va morir l'any 2005 quasi centenaria. 

 

Maria ens avisa amorosament pel nostre bé.
És el Cel el qui ens adverteix d'errors i perills.

La Mare de Déu que es va apareixer en plena Gran Guerra europea, després dita Primera Guerra Mundial, en la que Portugal hi participava junt amb els Aliats, però amb poca implicació, ja que excepte en les seves colònies africanes d'Angola i Moçambic no tenia fronteres amb l'Imperi Alemany i no en tenia cap ni amb l'Imperi Austro-Hongarès o l'Imperi Turc Otomà, els tres principals integrants de l'altre bàndol de la guerra, va fer una petició i va donar una advertència i més tard uns secrets, l'últim dels quals, el tercer s'havia d'haver fet públic l'any 1960, però no es va dir des de la Santa Seu fins l'any 2000.

A més de recomanar molt el res del Rosari, com una arma espiritual eficaç contra el Maligne i contra el seu poder, és a dir el pecat, la petició que va fer la Mare de Déu va ser que el Papa li consagrés Rússia al seu Immaculat Cor i l'advertència era que si no es feia així "els errors de Rússia corromperien el món i que després vindria una altra gran guerra". No es va fer en el seu moment, tot i que algun Papa va consagrar tot el món a l'Immaculat Cor de Maria, que per tant incloïa implícitament a Rússia, però sembla que va ser ja després de la Segona Guerra Mundial. 

Quan la Verge Maria es va aparéixer per primer cop el mes de maig, ja havia caigut l'últim emperador de l'Imperi Rus, Nicolau II, que seria assassinat junt amb tota la seva família pels bolxevics poc més d'un any després, el 1918.  El derrocament havia tingut lloc el mes de febrer de 1917 i un govern presidit per Kerensky havia pres el poder i continuava lluitant contra els Imperis Centrals europeus, cosa que va fer que Alemanya enviés secretament a Rússia a Lenin, un activista molt d'esquerres i molt radical, seguidor de la ideologia de Marx i Engels, d'origen alemany, el que per això se'n va dir "la ideologia alemanya" a més de "comunisme", que era el terme emprat des del Manifest de 1848. I Lenin va tenir èxit i la revolució dels bolxevics, dits així perquè eren la fracció majoritària dins del socialisme marxista radical, va triomfar parcialment a primers de novembre de 1917 (1), però va seguir una intensa i duríssima guerra civil russa que va durar fins a poc abans de la constitució de la Unió Soviètica a finals de l'any 1922, i en alguns llocs la lluita va seguir fins 1923 i encara 1924, però ja molt localitzada, puntualment en llocs marginals d'Àsia, i sense afectar ja al destí del gran país euroasiàtic. 

Però a part d'això, quan al cap de 5 mesos de la primera, van acabar les aparicions marianes a Fàtima el 13 d'octubre de 1917, amb el "miracle del Sol", ni tan sols havia esclatat la revolució comunista a Rússia. Tot i això sembla evident que "els errors de Rússia", el primer país on va triomfar la revolució comunista, mentre fracasava a Hongria i Alemanya, es refereix al sistema comunista marxista - leninista. I com diu Nostre Senyor Jesucrist "pels seus fruits els coneixereu", aquest sistema implantat a la U.R.S.S., Est d'Europa, Xina Popular i alguns països més (2) va causar entre 1917 - 1987 uns 100 milions de morts (3) pel "terror roig", amb fets tan tràgics com l'Holodomor d'Ucraïna, Kazakhstan i Caucas, on per motius ideològics es va confiscar el blat i altres aliments produïts pels pagesos, causant durant dos anys, entre 1932 i principis de 1934, uns 7 milions de morts per fam i uns 40 milions d'afectats en penoses condicions físiques pel mateix motiu. O l'autogenocidi que els Khmers Roigs van practicar, entre el seu triomf l'abril de 1975 i la invasió vietnamita de finals de 1978, contra el seu propi poble cambodjà causant uns 2 milions de morts, entre un quart i un terç de la població, en l'intent d'implantar una aberrant utopia socialista agraria i feudal a la nació. També van morir moltes desenes de milions a Xina, ja per represàlies després del triomf comunista de 1949, ja per la gran fam que va provocar la delirant política maoista del Gran Salt Endavant el 1958 - 1961 amb uns 35 milions de morts d'inanició davant la tossuderia de les autoritats per implantar el seu programa la societat comunista a tota costa, i uns 10 milions de morts més en la Revolució Cultural de 1966 - 1976, si bé al 1969 va acabar el període més terrible de la mateixa. Tot això sense comptar els morts en els països on el comunisme no va triomfar o ho va fer només molt limitadament en el temps i/o en l'espai. Però també cal tenir en compte l'ateisme militant i agressiu contra les religions, i especialment la cristiana, que va implantar el comunisme marxista-leninista allà on va tenir poder, però de nou especialment a la URSS, Xina, Corea del Nord i Albània, que el 1967 es va proclamar oficialment "el primer Estat ateu del món" i on la pràctica, fins i tot privada i secreta, de la religió era castigada molt durament, fins amb pena de mort. Realment els errors de Rússia, el primer país on va triomfar i es va implantar l'anomenat socialisme real, van corrompre el món, com havia avisat la Verge a Fàtima. 

La primera vegada que es va consagrar Rússia a la Mare de Déu tal com aquesta havia demanat, amb el Papa en comunió amb els bisbes, va ser el 1984 per part de St. Joan Pau II, el polonès Karol Wojtyla, que en el seu pontificat (1978 - 2005) va tenir un paper decisiu en la caiguda del comunisme a l'Est d'Europa, començant pel seu país natal Polònia. I després de la consagració, que la mateixa Sor Lucia Dos Santos va dir que tot i que no exactament com la Verge ho havia demanat sí que estava suficientment ben feta, va arribar al poder el reformista Gorbachov a la URSS el 1985, el 1986 començava la perestroika, el 1987 la glasnost i el 1989 queia el Mur del Berlín i el comunisme als països de l'Est d'Europa, el 1990 es reunificava Alemanya amb l'Occidental absorbint l'Oriental, i el 1991 desapareixien el Pacte de Varsòvia, el COMECON, la KGB, començava la llarga destintegració de Iugoslàvia i al final de l'any la pròpia URSS era substituïda per Rússia i la Comunitat d'Estats Independents. En 7 anys havia col·lapsat tot un sistema que portava 75 anys vigent i que semblava que havia de durar sempre - "quan un país entra en el comunisme no hi ha volta enrere" es deia i es pensava per part de partidaris i detractors - i estendre's a tot el món (4). 

Per que per a Déu no hi ha impossibles i fer cas a la iniciativa divina i complir la seva voluntat, com en el cas del "tireu aquí la xarxa a la dreta" de Jesucrist ressuscitat als pescadors experts que durant tota la nit no havien pescat res, és el que dona l'eficàcia i l'èxit, perquè els homes fem el gest però és Déu qui dona el resultat bo i favorable. Tant de bo que se li hagués fet cas a la Verge molt abans, quan i com ella ho va demanar, però la inèrcia, els respectes humans i les consideracions diplomàtiques i polítiques ho van retrassar molt. Però encara hi va haver sort que, tot i que força tard, es va fer i l'èxit va sorprendre a tothom i va superar totes les expectatives. I com en la vida humana, i malgrat tantes morts, tan dolor i sofriment i tanta destrucció, es pot dir que mai es tard per repensar-ho i decidir-se (5) i personalment penedir-se i convertir-se.

Que l'Esperit Sant ens ajudi sempre a discernir el que és segons el camí de Jesucrist que porta al Pare, i que la Mare de Déu ens ajudi pregant i intercedint per nosaltres i donant-nos les gràcies celestials de les que ella és mitjancera. Siguem, doncs, sempre ben dòcils als manaments i les inspiracions divines i especialment les que ens arriben per Maria, la nostra Mare del Cel! 

(1) Que era a finals d'octubre segons el calendari julià llavors encara vigent a Rússia, per això se li va dir la Revolució d'Octubre o l'Octubre Roig. El calendari julià porta un desfàs de 10 dies amb el calendari gregorià, molt més encertat i acurat, que no va ser adoptat allà fins la Revolució Russa. 

(2) Indoxina, Corea, Mongòlia, Cuba i d'altres, tots els quals, com els països del Bloc de l'Est a Europa, van tenir matances des del poder contra part de la seva pròpia població per motius ideològics, així com la opressió de la resta, com es veu en el Mur de Berlín (1961 - 1989) i en la frontera de l'Alemanya Oriental amb l'Occidental, així com la prohibició general durant dècades de sortir del país excepte a altres països comunistes a la URSS i quasi tots els altres. 

(3) Aquesta xifra potser no compta els morts causats per les guerres.

(4) Hi va haver un moment, l'any 1977, que el comunisme estava en el seu apogeu territorial i expansiu arreu del món, amb paisos d'Àsia (Vietnam unit, Laos, Cambodja, Birmània, Iemen, Afganistan...) i d'Àfrica (Etiòpia, Somàlia, Angola, Moçambic, Congo-Brassaville...) i fins algun del Carib a part de Cuba caient cap a la seva òrbita. I els partits eurocomunistes a França, Itàlia i Espanya semblaven tenir molta força i en algun cas, com Itàlia, amb la possibilitat d'arribar al poder. Però era una il·lusió, un poder que tenia els peus de fang. Més èxit ha tingut el marxisme cultural de l'Escola de Frankfurt i propers, amb Horkheimer, Adorno, Marcuse, Fromm, Habermas, Brecht, Bloch, W. Reich, W. Benjamin... també de filòsofs i pensadors alemanys, que intenten un freudomarxisme, és a dir una fusió de les idees de Marx i Freud, que en realitat són totalment incompatibles, i les molt semblants idees de Gramsci i Lukacs.

(5) És la dita "bé està el que bé acaba".

Adoració o desesperació

Segons explica un company prevere, en un poble d'Itàlia hi ha una església que té un rètol amb la frase "Adorazione o disperazione", és a dir Adoració o desesperació. 

Adorar Déu al sagrari és una gran mostra d'amor i un gran bé per a nosaltres que dona sentit a la vida

I és cert, a la vida hi ha una gran alternativa: adorar Déu o desesperar de la nostra sort. I cal escollir, i escollir bé. O és que no podem vetllar una hora amb Crist? 

Pares espirituals d'Europa

El 9 de maig es considera el dia d'Europa. 

Amb tal motiu faig una relació de la seva protectora, dels seus sants patrons i dels seus pares espirituals. Però abans que tot cal tenir en compte i en primeríssim lloc a Nostre Senyor Jesucrist, ja que el Cristianisme és essencial en Europa i es pot dir que Europa ha sigut cristiana durant els darrers dos mil·lennis, ho és i ho seguirà essent en el futur, perquè sinó ja no serà Europa. I per això també la Bíblia, amb l'Antic i Nou Testament, és el gran llibre també en aquest continent igual que a tot el món, el llibre per excel·lència.  

Nostra Senyora d'Europa, advocació 
de la Verge Maria escollida com a protectora

Després seu la gran protectora d'Europa és Maria, la Verge i Mare de Déu, que va ser proclamada com a tal al segle XIV sota l'advocació de Nostra Senyora d'Europa, establerta a Gibraltar entre 1309 i 1333 i retomada el 1462. 

Els sants patrons d'Europa han estat oficialment declarats, començant per Sant Benet de Núrsia (480 - 547), escollit com a tal pel Papa St. Pau VI l'any 1964. 

I el Papa St. Joan Pau II n'afegí dos més, Sant Ciril (827 - 869) i Sant Metodi (815 - 885), els apòstols dels eslaus, l'any 1980 i més tard l'any 1999 en declarà tres més, en aquest cas dones, Sta. Brígida de Suècia (1303 - 1373), Santa Caterina de Siena (1347 - 1380) i Santa Teresa Beneta de la Creu (Edith Stein, 1891 - 1942). 

Quant als pares d'Europa n'hi ha de dos tipus, els evangelitzadors del continent i molt recentment els pares de la unió d'Europa, tots ells cristians i la gran majoria catòlics. 

Dels primers es pot destacar: 

St. Pere i St. Pau (segle I), màrtirs a Roma, així com molts apòstols i els evangelistes. 

Constantí el Gran (s. IV), que donà llibertat als cristians a l'Imperi Romà

Teodosi (s. IV), que decretà que el Cristianisme fos la religió oficial de l'Imperi Romà

St. Patrici (s. V) d'Irlanda

Clodoveu (s. V - VI), rei dels francs que es va convertir amb el seu poble

St. Benet de Núrsia (s. V - VI), els segles benedictins i la seva continuació amb Cluny i el Císter

Justinià i la seva esposa Teodora (s. VI), que mantingueren l'Imperi Romà d'Orient i l'ortodòxia

El Papa St. Gregori Magne i St. Agustí de Canterbury (s. VI - VII), evangelització d'Anglaterra

St. Leandre, St. Isidor i Recared (s. VI - VII) d'Espanya

Carles Martell (s. VIII) que derrotà una invasió àrab a Tours - Poitiers

St. Bonifaci (s. VIII), apòstol dels pobles germànics

Pepí el Breu (s. VIII), que feu el llegat dels Estats Pontificis al Papa  

Carlemany (s. VIII - IX), impulsor del Cristianisme com a rei franc i fet emperador pel Papa 

Otó I el Gran (s. X) que defensà Alemanya i junt amb el Papa inicià el Sacre Imperi Romà

St. Ciril i St. Metodi (s. IX), apòstols dels eslaus, conversió de la Gran Moràvia

Borís I (s. X), conversió de Bulgària  

Hrolf el Caminant (s. IX - X), conversió de Normandia 

Mieszko (s. X), duc de Polònia, que es va convertir junt amb el seu poble 

Sta. Olga (s. X) i St. Vladimir de Kiev (s. X - XI), conversió de la Rus i dels eslaus orientals

L'assemblea Althing (s. X - XI), que feu del Cristianisme la religió d'Islàndia

St. Esteve (s. X - XI) que es convertí al Cristianisme i fou coronat rei d'Hongria pels llegats papals

Urbà II (s. XI), que inicià les Croades a Terra Santa

St. Bernat de Claraval (s. XII), Ordes de Cavalleria

St. Erik de Suècia (s. XII), Croada a Finlàndia 

Papa Innocenci III (s. XII - XIII), apogeu temporal del Papat

St. Domènec de Guzmán (s. XII - XIII), conversió d'heretges, Orde dominica

St. Francesc d'Assís (s. XII - XIII), restauració de l'Església, Orde franciscana

Conversió dels lituans (s. XIV - XV), els últims pagans d'Europa es fan cristians  

I n'hi ha molts més, tots hi han contribuit a fer l'Europa cristiana que ha vingut essent, que és i que esperem que serà sempre. 

Quant als pares de l'Europa actual n'hi ha uns quants que destaquen per diversos motius: 

Papa Lleó XIII (1810 - 1903)

Luigi Sturzo (1871 - 1959)

Papa Pius XII (1872/1939 - 1958)

G.K. Chesterton (1874 - 1936)

Konrad Adenauer (1876 - 1967)

Alcide De Gasperi (1881 - 1954)

Papa St. Joan XXIII (1881/1958 - 1963)

Éamon De Valera (1882 - 1973)

Jacques Maritain (1882 - 1973)

Robert Schuman (1886 - 1963)

Jean Monnet (1888 - 1979)

Antonio Oliveira Salazar (1889 - 1970)

Charles De Gaulle (1890 - 1970)

Heinrich Lübke (1894 - 1972)

C.S. Lewis (1898 - 1963)

Paul-Henri Spaak (1899 - 1972)

Emmanuel Mounier (1905 - 1950)

Franz-Josef Strauss (1915 - 1988)

Papa St. Joan Pau II (1920/1978 - 2005)

Balduí I (1930 - 1993)

I molts altres més. 

Esperem que la mala situació en que està ara Europa sigui passatgera i que la fe cristiana i especialment la catòlica segueixi il·luminant als europeus com ho ha fet en els darrers dos mil anys. Tant de bo que així sigui! 

Sant sacerdot promotor de l'amor a Déu i de la santedat sacerdotal i ara ja reconegut com a Doctor de l'Església

Sant Joan d'Àvila (1500 - 1569)

El sacerdot ha de ser sant

"No sé que hi hagi més eficaç, per a persuadir-vos d'allò que us cal fer, que recordar-vos el sublim benefici que Déu ens ha fet de cridar-nos a l'altíssim ofici sacerdotal. I si aquesta elecció, ja en l'Antic Testament, era un gran benefici, ¿què deurà ser en el Nou, quan els sacerdots som com el sol en comparació de la nit i com la veritat en comparació de les figures?

Mirem-nos, pares, de dalt a baix, ànima i cos, i veurem que som semblants a la sagrada Verge Maria, que amb la seva paraula atragué Déu al seu si; semblants al portal de Betlem i al pessebre on el Senyor fou reclinat; semblants a la creu on morí, i al sepulcre on fou sepultat.

Aquestes coses són santes perquè Crist les va tocar; i la gent va de molt lluny a veure-les i plora de devoció i es converteix per la gran santedat d'aquells llocs. ¿Per què, doncs, els sacerdots no són sants, si a les seves mans hi ve el Senyor gloriós, immortal, inefable, com no ha vingut a altres llocs? El sacerdot el fa venir amb les paraules de la consagració, i no el van fer venir aquells llocs sants, si n'exceptuem la Verge Maria. Som reliquiaris de Déu, casa de Déu i, si m'ho deixeu dir, creadors de Déu; ¿qui no veu que a tals noms correspon una santedat exímia?

Això, pares, és ser sacerdots: que ablaneixin Déu, quan estigui enutjat amb el seu poble; que hagin experimentat que Déu escolta les seves oracions i els dóna el que demanen; que tinguin amb ell un tracte tot familiar; que la seva virtut sobrepassi la mida humana i despertin l'admiració dels qui els veuen: homes celestials o àngels terrenals; i, fins i tot, si fos possible, millors que ells, ja que la missió del sacerdot és més alta que la de l'àngel".

D'un sermó de Sant Joan d'Àvila predicat a Còrdova el 1563, de l'Ofici de Lectura d'avui.  

I entre les seves moltes obres que l'han fet Doctor de l'Església reconegut pel Papa Benet XVI l'any 2012, hi ha molts indicis que fan suposar que és seu el sonet anònim: 

A Cristo crucificado

                                                  No me mueve, mi Dios, para quererte,

                                                  el Cielo que me tienes prometido,

                                                  ni me mueve el Infierno tan temido,

                                                  para dejar por eso de ofenderte.

                                                 Tú me mueves, Señor. Muéveme el verte

                                                 clavado en una cruz y escarnecido,

                                                 muéveme el ver tu cuerpo tan herido,

                                                 muévenme tus afrentas, y tu muerte.

                                                 Muéveme, en fin, tu amor, y en tal manera,

                                                 que, aunque no hubiera Cielo, yo te amara,

                                                 y, aunque no hubiera Infierno, te temiera.

                                                 No me tienes que dar porque te quiera,

                                                 pues, aunque lo que espero no esperara,

                                                 lo mismo que te quiero te quisiera.

La santedat de St. Joan d'Àvila, apòstol d'Andalucia i patró d'aquesta, va ser tal que en la seva vida també va viure rodejat de sants i grans figures religioses. Va conèixer i tractar a  St. Tomàs de Villanueva (1486 - 1555), St. Ignasi de Loyola (1491 - 1556), Domingo de Soto (1494 - 1560), St. Joan de Déu (1495 - 1550), St. Pere d'Alcántara (1499 - 1562), Fray Luis de Granada (1504 - 1588), St. Francesc de Borja (1510 - 1572), Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582), Fray Luis de León (1527 - 1591), St. Joan de Ribera (1532 - 1611) i d'altres, amb els que s'influiren mútuament. Una vida en contacte amb tants sants, que ja era com un tast del Cel a la Terra.  

Que Sant Joan d'Àvila, des del Cel, pregui i intercedeixi davant Déu per nosaltres, per tal que seguim la puresa de la veritable doctrina cristiana catòlica, visquem sempre en l'Amor de Déu i per que els sacerdots siguin tan sants, purs, pietosos, devots i fervorosos com la seva altíssima condició demana!